El capítol obre amb Hermes portant a l'Hades les ànimes dels pretendents. Els herois de la guerra de Troia parlen entre ells i debaten el destí dels mortals. Agamèmnon descriu els funerals d'Aquil·les (per cert, que després de ser incinerat, les cendres d'Aquil·les van reposar en una àmfora barrejades amb les de Pàtrocle). Quan arriben les ànimes dels pretendents difunts, aquests els expliquen la revenja d'Odisseu i, en sentir el relat, Agamèmnon torna a comparar les actituds de Penèlope i de Clitemnestra.
Mentrestant, Odisseu arriba a la finca de Laertes, on se'l troba cavant al voltant d'una planta. Odisseu li retreu el seu aspecte brut i deixat, indigne d'un rei, i es fa passar per un antic conegut d'Odisseu. Com a nom, dóna Epèrit, fill del rei Polipemònida. Aquests són noms parlants, que identifiquen Odisseu com a "Perseguit" fill del senyor "de múltiples desgràcies". Tanmateix, en veure la tristesa del seu pare, Odisseu abandona la ficció i es revela immediatament. Laertes li demana un senyal de la seva identitat, i Odisseu li ensenya la cicatriu i li anomena tots els arbres que havien plantat junts a l'hort. Laertes expressa el seu temor per la venjança dels familiars dels pretendents. Després d'un bany, l'ancià rei emèrit apareix rejovenit i, juntament amb Telèmac, celebren un àpat amb els servents de la finca de Laertes.
 |
| Odisseu i Laertes Museu Barracco, Roma. Fotografia de Roger Ulrich. Font |
Els familiars dels pretendents morts celebren una assemblea a l'àgora d'Ítaca per discutir el seu pla de revenja. Medont i Haliterses proven de dissuadir-los, i la meitat d'ells renuncien al pla, ja que consideren que la venjança d'Odisseu s'ha adequat a l'ofensa dels pretendents. En una conversa entre Atena i Zeus, aquests es decideixen a impedir una guerra entre els nobles itacesis, de forma que quan els familiars agreujats es presenten a la finca de Laertes, Atena s'interposa entre ells i els fa signar un acord de pau.
El rol de Laertes com a rei emèrit
És un personatge que hem sentit anomenat diverses vegades al llarg de tot el relat, però que no ha aparegut en persona fins a aquest moment. Quina és la seva relació amb el tron d'Ítaca? Hi ha diverses interpretacions respecte del seu paper com a rei d'Ítaca i per què va haver de deixar el tron, tenint en compte que el concepte de reialesa en aquest context va lligat a la capacitat o habilitat per liderar. Sabem, per aquest últim capítol, que Laertes no està malalt, boig, ni senil, i tenim exemples en els textos homèrics de reis molt ancians, com Príam o Nèstor. També sabem que Laertes havia estat un heroi en la seva joventut: havia estat un dels argonautes, i havia participat també de la cacera del porc senglar caledoni, que va aplegar tots els herois del seu temps. Tot apunta que, a una edat més avançada, el seu fill es va mostrar més capaç per governar i que ell no tenia aquesta força.
Per tant, en tant que la successió era electiva, és molt possible que l'assemblea simplement decidís que Odisseu era un monarca més capacitat, o fins i tot que Laertes decidís retirar-se ell mateix. De fet, si ens agafem el mite al peu de la lletra, sabem que les qualitats de l'astúcia i la intel·ligència li venen a Odisseu per part de mare, a través del seu avi Autòlic, no pel pare. Potser Odisseu, simplement, es va revelar com a candidat més capacitat i intel·ligent per governar, jove, fort, hàbil, i amb un hereu masculí, qualitats molt ben valorades en la societat de l'època, i la decisió no es va fer gens difícil en aquest context.
D'altra banda, el fet que Laertes es retiri del conflicte amb els pretendents en absència del seu fill i quan van maldades també desperta certs interrogants en el text sobre la transmissió de l'autoritat i la seva absència de poder en aquest cas: si tot depèn del fet que Penèlope triï un nou marit, sembla que la successió sigui matriarcal més que patriarcal, però no hem d'oblidar tampoc que Odisseu té un hereu en edat de reclamar el tron, per més que la seva situació sigui precària.
A més a més, ens trobem diversos personatges comentant el seu destí en capítols anteriors, i en general es percep com una desgràcia que passi a dedicar-se a les tasques agrícoles. No era propi d'un aristòcrata que tenia fortuna i propietats treballar com la gent de classe baixa, que tot sovint eren esclaus. En capítols anteriors Euriclea havia destacat que Laertes dormia al terra com els servents en lloc de tenir un llit, que era una distinció de classe fonamental: durant tots aquests capítols, hem vist com un dels signes recurrents de l'hospitalitat era parar-li un llit al visitant.
La psicologia del treball, a l'època, és ambivalent, però: també hi ha una admiració implícita cap a la tècnica, com a capacitat o habilitat, pel treball manual. Si ens fixem en aquest capítol, Odisseu descriu l'hort del seu pare de forma admirativa: cap planta no hi és descuidada, i n'hi ha un bon munt, i tot està ordenat i al seu lloc en el seu hort. Això revela l'atenció i la cura que Laertes ha posat en el seu cultiu. Potser, si parlàvem de qualitats i habilitats personals, Laertes no tenia pasta de rei, al capdavall, perquè més que un competidor o proveïdor era més aviat un cuidador o protector, i per això poc hi tenia a pelar en el món de rivalitat dels pretendents i les seves lluites pel poder. El seu jardí sembla un petit paradís, un oasi, dins del desordre i la desmesura que eren la norma en aquesta illa en absència d'Odisseu.
Això porta a una interpretació que a mi m'ha semblat molt interessant, extreta de la traducció de l'Odissea de Stanley Lombardo, que he trobat referenciada a la Wikipedia: en termes narratius i literaris, Laertes simbolitzaria la terra d'Ítaca, i el reconeixement d'Odisseu simbolitzaria la re-unió d'aquest amb la terra paterna. Per això la prova visible més important d'aquest reconeixement seria la capacitat d'Odisseu d'identificar tots i cadascun dels seus arbres.
A mi em sembla que aquesta imatge lliga amb el trop de la segona Odissea: Odisseu ja ha vagat prou per la mar, un espai immens sense camins, ni direccions, associat a l'oblit i a la pèrdua de la identitat, com hem anat veient. El destí d'Odisseu, al cap i a la fi, era arrelar a la terra ferma, retornar a la memòria i a la possessió de la terra com a part de la seva identitat. La figura del seu pare ancià li recorda aquesta necessitat. Ha calgut un exili de vint anys a la guerra i a l'oblit del mar per tal de recuperar el que li era més bàsic: el seu lloc al món.
La informació d'aquest últim apartat l'he treta de:
- M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour" i Capítol 4: "Household, Kin and Community")
- Laertes a la Wikipedia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada