Biografia de J. R. R. Tolkien (#382)

De vegades el pertorbava un somni estrany: una gran onada s'encrespava i avançava incontenible sobre els arbres i la prada verda, amenaçant de devorar-la amb tot el que l'envoltava. Aquest somni es repetiria durant molts anys. Més endavant s'hi va referir com "el meu complex de l'Atlàntida". 

Fa uns mesos Minotauro va reeditar la traducció al castellà de la clàssica biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973) escrita per Humphrey Carpenter (1946-2005), i publicada en anglès per primer cop el 1977. Va gaudir d'un èxit immediat perquè era la primera obra biogràfica que es publicava al voltant d'aquest autor, quan feia poc que havia mort, i Carpenter va gaudir d'accés privilegiat als seus manuscrits i cartes, la majoria d'ells inèdits en aquell moment, i va poder entrevistar-se amb els familiars i amics de Tolkien, que li van donar una visió de primera mà sobre la vida de l'autor, en especial en el seu àmbit més privat i familiar. El que en deriva és un relat fascinant sobre la vida de l'autor de El Senyor dels Anells, que contra tot pronòstic va aconseguir la fama internacional amb un relat de fantasia èpica que marcaria, d'alguna manera, la literatura popular del segle vint. 

D'entrada sembla una tasca difícil, en tant que la biografia de Tolkien transcorre, quasi exclusivament, dins del seu cap: la seva vida és la d'un acadèmic i un escriptor, i la vida com a professor d'Oxford és en si mateixa força rutinària. Els esdeveniments que marcarien la seva trajectòria vital i la seva carrera professional en el futur es concentren, de fet, en la primera meitat del llibre: marcat per la seva orfenesa i les penúries econòmiques, i la seva fe catòlica adquirida a través de la conversió de la mare, els seus anys d'estudiant becat en una escola privada elitista són el reflex d'una època completament remota i esvaïda: Tolkien entra en contacte més amb les sagues i mitologies antigues i amb els antics valors cavallerescos revisitats per l'Anglaterra victoriana que no pas amb les preocupacions polítiques, força més prosaiques, que afectaran de ple el segle vint. El seu prometatge clandestí amb qui seria l'amor de la seva vida, la seva dona Edith, i la seva experiència com a soldat a la primera guerra mundial, que va trencar irrevocablement amb el món de la infància, no deixen de ser un reflex, de fet, d'aquest ideal de cavallerositat romàntica: un sentit del deure abraçat de forma apassionada, que acabaria bastint el que després seria la seva vida adulta. 

En contrast amb aquesta arrencada, la segona meitat del llibre pot resultar una mica més monòtona. A partir dels anys trenta, la vida de Tolkien gira quasi exclusivament al voltant del seu accidentat procés de creació literària, que combinava amb els seus deures professionals com a professor d'anglosaxó a la Universitat d'Oxford. El procés de publicació de El Hobbit i El Senyor dels Anells va ser tan accidentat com la seva escriptura mateixa, i en gran part es va veure perjudicat - o beneït - pel propi perfeccionisme de Tolkien, que va anar posposant i obstaculitzant la publicació de les versions finals de les obres a través d'un procés de constant revisió i reescriptura. De fet, la mitologia que Tolkien es va proposar crear al voltant dels seus llenguatges ficticis va ser una empresa que ja havia començat molt abans, durant els anys d'estudiant i a la primera guerra mundial, i que es va anar construint a base de petits fragments inconnexos de relats que després anaven encaixant poc a poc dins d'un cos mitològic i un món imaginari més grans. 

Ara bé, aquesta monotonia aparent de la matèria primera no té per què restar interès a la lectura de la biografia que, de fet, es llegeix a un ritme molt àgil i que fascina i absorbeix amb el món de contradiccions i paradoxes del seu protagonista: lluny de voler fer-ne una hagiografia, Carpenter no amaga els elements més foscos i contradictoris de la seva trajectòria vital. La seva fe catòlica aferrissada topa amb els seus atacs de malenconia i un pessimisme existencial incurable quasi tan arrelat com la seva fe mateixa, i que permea totes les seves obres sense excepció. Les seves preocupacions acadèmiques com a filòleg i historiador de les llengües contrasten fortament amb l'impacte popular que tindria la seva obra més endavant, i que possiblement va sorprendre l'autor mateix més que a qualsevol altre. De fet, l'accidentada relació entre Tolkien i l'editorial Allen & Unwin, que es va veure tensionada per Tolkien quan tocava publicar El Senyor dels Anells, reflecteix en gran part aquest xoc d'interessos divergents entre l'autor i el seu públic. 

D'altra banda, la separació radical de la seva vida en dues esferes - el món masculí, públic, de l'acadèmia i la creació literària i el món femení, privat, de la casa i la vida familiar -  van afegir certa tensió a la seva vida matrimonial, així com a la relació d'amistat amb C. S. Lewis. Precisament perquè no era una personalitat pública i va quedar relegada a l'àmbit de la llar i la criança dels fills, la figura d'Edith queda un punt desdibuixada i s'ha d'anar intuint entre línies. La seva manca d'estudis superiors i l'hermetisme del seu marit respecte de la seva feina la van fer sentir constantment desplaçada dins de l'ambient acadèmic en què vivia la família. L'amistat amb Lewis va quedar igualment marcada per una sèrie d'alts i baixos en què Tolkien va tenir, possiblement, la responsabilitat més gran: la popularitat de Lewis com a teòleg per a les masses, i posteriorment amb els llibres de Nàrnia, el disgustava profundament. També hi havia un component de gelosia - no reconeguda mai obertament per Tolkien, però que Carpenter dona per feta - per la influència que Charles Williams exercia en el seu amic. Aquests esculls, així com el posterior matrimoni de Lewis amb Joy Davidman, van acabar sent abismes insalvables en la relació, que es va anar refredant amb el pas dels anys. 

La biografia de Tolkien de Humphrey Carpenter és encara un text de referència bàsic si us voleu apropar als principals esdeveniments de la vida de l'autor, i conèixer els elements de la seva trajectòria vital i de la seva personalitat que van marcar la seva obra, així com el seu procés de creació. Potser no és una recomanació per a tots els públics, sinó només per a interessats en la matèria, però en aquest cas de totes totes és un text que es gaudeix per la seva claredat expositiva, i l'exhaustivitat amb què tracta el seu tema. 

Continguts: L'obra cobreix la biografia de l'autor britànic J. R. R. Tolkien des de la seva breu estada a Sudàfrica quan era un nadó fins a la seva mort a Oxford, un cop ja havia guanyat fama i renom internacionals amb la publicació de les seves obres més populars, El Hobbit i El Senyor dels Anells. L'obra ens ofereix un relat força complet de totes les seves experiències vitals, sense evitar-ne els moments més paradoxals i contradictoris. Els moments més destacats d'aquesta trajectòria són les seves relacions familiars, la seva experiència de guerra, la fe catòlica i el seu amor per les llengües, que bastiria en gran part l'impuls per a la creació de les seves obres de ficció. 

M'agrada: M'ha agradat molt la visió comprensiva que ofereix el text sobre la figura de l'autor, sense embrancar-se en les digressions teològiques ni filològiques que tant interessaven a Tolkien mateix, sinó centrant-se més aviat en els detalls i fets aparentment anecdòtics que més endavant donaran forma a la seva obra. 

L'hostal de Jamaica (#381)

Els morts no xerren. 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Daphne du Maurier (1907-1989) es va publicar per primer cop el 1936 i és una novel·la força entretinguda, tot i que no m'ha semblat a l'alçada, potser, d'altres novel·les seves com, per exemple, Rebecca. És una novel·la força lleugera en aquest sentit, que basteix un misteri al voltant d'un grup reduït de personatges i les seves activitats il·lícites, i manté la tensió per la resolució del conflicte quasi fins a l'última pàgina, amb alguna que altra sorpresa pel camí, també. De fet, hi ha detalls de l'argument que poden resultar una mica ximples un cop arribes al final de la novel·la, però en definitiva la tensió funciona a mesura que avança la lectura, amb una primera part un punt més lenta i descriptiva, i una segona meitat que va acumulant acció, sorpreses i girs de guió a un ritme trepidant ben bé fins al final. 

La novel·la s'ambienta en un lloc real, l'hostal de Jamaica (o Jamaica Inn) que figura al títol, un hostal històric a Cornwall, al sud d'Anglaterra, que du Maurier coneixia dels seus estiuejos. L'edifici va tenir relació amb les xarxes de contraban que operaven en aquesta zona entre els segles divuit i dinou, i du Maurier va prendre aquesta premisa per bastir un relat totalment fictici sobre uns personatges que podrien haver viscut en aquest establiment. A principis del segle dinou, la jove Mary Yellan es trasllada a viure a Jaimaca Inn després de la mort de la seva mare. Allà l'espera la seva tia Patience, la germana de la seva mare, que està casada amb Joss Merlyn, l'amo de la fonda, que té tota la contrada atemorida amb la seva fama de delinqüent. La Mary és una jove desperta i curiosa, i de seguida comença a espiar les activitats nocturnes del seu oncle i la seva banda de còmplices, que fan contraban amb béns robats de vaixells que han fet naufragar a la costa. 

La novel·la es basteix al voltant d'un suspens força ben travat, tot i que més senzill del que pot semblar al principi. Gran part del seu interès gira al voltant de l'ambigüitat moral dels seus personatges, que en tot moment es mantenen en una àrea de grisos i que costa de jutjar a simple vista, com també li passa a la protagonista. Aquesta, de fet, és una protagonista que té iniciativa a l'hora de prendre les seves decisions, i pel fet d'estar sola al món de seguida aprèn a protegir-se ella mateixa sense esperar que ningú la rescati de cap perill. Ben bé des del principi de la novel·la es troba que ha anat a parar dins d'una banda de criminals, i no pot evitar ser-ne còmplice en determinats moments en què no té més remei que encobrir les activitats nocturnes del seu oncle per poder protegir la seva tia. A la vegada, també inicia una ambigua relació amb el germà petit del seu oncle, per qui se sent atreta, mentre intenta esbrinar si està implicat o no en la xarxa de contraban que opera dins de l'hostal. 

D'entre els punts més febles de la proposta hi ha els girs de guió de l'argument, una mica tòpics o previsibles quan s'analitzen un cop acabada la novel·la. De fet, la conveniència de la solució d'alguns dels misteris acaba restant plausibilitat a alguns detalls de la trama. D'altra banda, és una novel·la que potser no ha envellit gaire bé, perquè el sexisme de la proposta, especialment a través del diàleg dels personatges, es fa un punt massa omnipresent. No queda gaire clar fins a quin punt és cosa del moment històric que pretén recrear, a principis del segle dinou, o el propi biaix de l'autora que parla des dels anys trenta. Probablement és una combinació de les dues coses. En definitiva, és un relat que es gaudeix per les seves descripcions atmosfèriques dels paratges naturals boirosos i humits on viuen els protagonistes, per les relacions que s'estableixen entre ells i la tensió, molt ben dosificada, que la trama va construint en direcció al seu desenllaç. Una lectura entretinguda per a amants del misteri amb reminiscències gòtiques. 

Sinopsi: Després de morir la seva mare, la jove Mary Yellan se'n va a viure amb l'única família que li queda, la germana de la seva tia i el seu oncle, que regenten l'hostal de Jamaica. Aquest establiment ha guanyat una mala reputació a la zona arran de les activitats il·lícites que hi porta a terme el seu oncle. Obligada a viure amb ell i les males companyies que freqüenten l'establiment, la Mary haurà d'aprendre a defensar-se de les creixents amenaces que l'envolten i a la vegada provar de buscar una solució per portar els criminals davant de la justícia. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt entretinguda, sobretot per la seva dosificació del misteri i del suspens fins al final, i la concentració de cada cop més esdeveniments així que s'apropa el final. 

No m'agrada: Hi ha moments de l'argument un punt tòpics i previsibles, i la novel·la té un cert to misogin que no acaba de quedar gaire ben explicat. 

Fragments de Si això és un home

de Primo Levi. La (meravellosa) traducció és de Francesc Miravitlles. 

• Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1998.

Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants. / O que se us ensorri la casa, / La malaltia us impossibiliti, / Els vostres fills us girin la cara. (11) 

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes que saben que han de morir. (18) 

En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (31-32)

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats. (52) 

Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home. (66) 

Em va explicar la seva història, i avui l'he oblidada, però era sens dubte una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d'històries, totes diferents i totes plenes d'una tràgica i sorprenent fatalitat. Ens les expliquem mútuament a la nit, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però que potser no són també històries d'una nova Bíblia? (78) 

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible en mig de la boira, l'hem construïda nosaltres. Els seus maons s'han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l'odi els ha cimentat; l'odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l'anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra. Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica. (87) 

Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d'empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d'aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants. (111) 

A poc a poc s'imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit. Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s'està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s'ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l'home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més? Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn. (154) 

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí. (158) 

Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria. (176) 

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel. Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se'ns acosta: vet aquí per què és no humana l'experiència de qui ha viscut dies en què l'home ha estat una cosa als ulls de l'home. (201-202) 

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d'entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d'un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d'homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n'hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d'un de sol de nosaltres. (202) 

No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic. (209) 

Primo Levi

Si això és un home (#380)

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir. 

Aquest llibre de memòries del químic torinès i supervivent d'Auschwitz Primo Levi (1919-1987) va veure la llum l'any 1947, tot i que va passar força desapercebut fins a la seva reedició l'any 1958. Dos anys després de la derrota alemanya i de l'alliberament dels camps, i quan el món encara estava paint la veritat de l'Holocaust, el públic encara no estava preparat per als testimonis de primera mà, o no volia reviure el record recent d'un patiment i una vergonya que havia afectat tothom de forma més directa o indirecta. 

Quan tenia vint-i-quatre anys i col·laborava amb la resistència italiana, Levi va ser detingut amb altres jueus italians i va ser enviat a Monowitz, un dels camps de treball que formava part del complex d'Auschwitz. Com que era jove, tenia capacitat de treball, i no va arribar al camp fins a principis de 1944, potser tenia d'entrada més possibilitats de sobreviure que molts altres jueus. Ara bé, quan comenci a operar la humiliació sistemàtica en què es basa la captivitat al camp, una forma bàsica d'existència que no es pot anomenar vida, la possibilitat de morir de desnutrició, de malaltia, o per qualsevol altra circumstància fortuïta en qualsevol moment, és tan tangible i omnipresent que la supervivència acaba fent-se una qüestió de sort en termes absoluts. 

Levi no es limita a explicar un dia a dia que es basa en la vexació contínua i en la reducció dels homes a coses, com ell mateix assenyala, sinó que el seu relat també es transforma en una reflexió molt aguda i dolorosa sobre la condició humana mateixa, en tant que la lògica del camp d'extermini es basa, essencialment, en la deshumanització més absoluta de la víctima, que implica no tan sols arrabatar-li la identitat, sinó la humanitat mateixa i la seva dignitat intrínseca. És en aquest context que començarà a esbossar la seva imatge dels "enfonsats i els salvats": reduït a l'animalitat, a la pulsió bàsica del cos que l'únic que pot fer és sobreviure, Levi veurà com els que sobreviuen no són els més aptes, ni tan sols els més llestos o preparats, sinó més aviat els que siguin capaços d'aprofitar l'altre per als seus propis interessos de supervivència i prefereixin ignorar el conflicte entre aquest estat d'animalitat i els principis morals que puguin haver tingut en el passat. Seguir les normes o mostrar compassió està abocat al fracàs, que en aquest context només pot significar la mort. 

A la vegada, aquesta dualitat entre els enfonsats, que subsisteixen en un estat de precarietat extrema, i els salvats, que juguen les seves cartes per comprar temps, té un paral·lel macabre en la manca de lògica de les seleccions periòdiques entre els captius: un sistema totalment arbitrari que decideix, sense un criteri determinat, qui és enviat a morir demà a la cambra de gas i qui allargarà encara uns dies o unes setmanes més. El nivell de claredat i d'autoconsciència que els presos tenen sobre aquest destí fatal i inexorable és un dels aspectes més angoixants de la lectura. Levi en fa un relat extremadament sobri i vibrant a la vegada, que posa sobre la taula d'entrada el problema mateix d'escriure sobre els camps d'extermini i el resol amb una destresa absolutament brillant. 

Aquesta problematicitat té a veure amb la memorialització de les atrocitats més inimaginables de la història, és a dir, amb com escriure sobre una experiència que les paraules no poden sinó reduir, aplanar o fins i tot banalitzar. Levi va triar ser-ne un testimoni totalment sec i desapassionat, quelcom que s'agraeix al llarg de tota la lectura, i deixa les imatges poètiques arraconades als marges de la narració, reduïdes a la seva mínima expressió, per fer-les aparèixer en moments totalment inesperats que precisament colpeixen per la seva bellesa en un context totalment dissonant. 

En aquest sentit l'estil extremadament sobri i concís de l'autor facilita la lectura en tot moment. Els capítols són breus i temàtics, de forma que cadascun d'ells és un petit esbós d'un aspecte de la vida al camp o una anècdota concreta que il·lustra una reflexió més àmplia sobre l'experiència de captivitat i mort que pateix. La subjectivitat profundament angoixada del protagonista amb prou feines intervé en la narració més que com a analista crític i distanciat dels fets que està narrant. El relat es fa profundament cru i realista en el seu retrat d'una experiència extremadament confusa i alienant, que aclapara les seves víctimes amb un vívid sentit d'irrealitat: la decisió de barrejar paraules i frases en tots els idiomes que es parlen al camp sense oferir-ne traduccions transmet de forma totalment econòmica aquesta percepció. 

D'altra banda, els moments més literaris del text esdevenen profundament metatextuals. L'inici de la història ens porta a l'infern dantià, a una col·lecció d'ànimes condemnades assotades sense pietat si no accepten silents la seva condemna. A mesura que el relat va avançant, es van fent cada cop més abundants els ressons bíblics, majoritàriament presidits per un Déu absolutament sever i inescrutable. Com Levi mateix suggereix en un punt de la narració, potser el que s'està escrivint davant dels seus ulls mateixos és una nova Bíblia, on no hi ha marge per a cap esperança ni salvació possible, i on només potser a l'última pàgina quedi espai per a un altre judici, un de diferent aquesta vegada. En aquesta direcció apunten les últimes seccions del llibre, que expliquen l'alliberament del camp d'una forma tan anticlimàtica i desapassionada com el relat sencer: ni desfilades de la victòria ni sons triomfals, tan sols muntanyes i muntanyes de cadàvers llençats sobre la neu, i un silenci que amenaça amb empassar-s'ho tot. 

Continguts: Des de la seva detenció el desembre de 1943 fins al seu posterior alliberament un any després, Primo Levi relata en primera persona el patiment viscut al camp de treball de Monowitz, que pertany al complex d'Auschwitz i assisteix la indústria de la zona. El seu relat se centra en la pèrdua de la dignitat que experimenten els captius d'aquest sistema cruel, que pretén esprémer la capacitat de treball dels interns fins a l'últim alè, i després enviar-los a la cambra de gas quan ja no siguin útils. 

M'agrada: L'increïble equilibri que Levi aconsegueix a l'hora de transmetre el seu testimoni de les atrocitats comeses al camp: un to contingut i mesurat que no estalvia els detalls més escabrosos, ofert dins d'una narració àgil i vibrant, que demana seguir llegint i colpeix amb una delicadesa totalment inesperada. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Les llàgrimes d'Aquil·les (#379)

El "millor dels aqueus", aleshores, és també un dels que més sovint experimenta dolor, el que sembla més inclinat a les llàgrimes i les lamentacions. I aquesta característica, lluny de ser paradoxal, al contrari, està profundament arrelada en la seva naturalesa. L'heroi no és simplement una màquina de matar; és un heroi tant pel seu coratge en enfrontar-se a la mort com per la seva íntima relació amb el patiment. 

Aquest assaig de l'autora francesa Hélène Monsacré es va publicar originalment el 1984, i l'autora el va desenvolupar a partir de la seva tesi doctoral. És una aproximació veritablement fascinant sobre un aspecte central dels poemes homèrics, la relació entre patiment i heroïcitat, que a la vegada proposa una perspectiva pionera sobre la lectura de gènere dels poemes homèrics. 

L'anàlisi que fa Monsacré es basa en una acuradíssima dissecció dels dos poemes èpics, parant atenció a l'aparició de determinades paraules en el text i el seu context, així com al llenguatge corporal de les emocions i la seva performativitat tal com els presenten els personatges. La seva línia d'estudi es veu influïda per l'estructuralisme francès i l'escola de París que se'n deriva, de la qual formaven part Vernant i Vidal-Naquet, que es planteja un gir antropològic de l'anàlisi dels textos literaris i filosòfics antics per tal de llegir-los com a reflexos d'una cultura i d'una societat determinada que els origina. Monsacré també es basa en les teories de la dicció poètica desenvolupades a partir dels estudis de Parry i Lord, que exploren la performativitat de les emocions en el context de la recitació oral de la poesia èpica. 

La tesi que defensa Monsacré en el llibre és que el model de masculinitat estoica, que reprimeix les emocions i no plora mai, és una elaboració del període clàssic, però que la Ilíada i l'Odissea ens presenten més aviat el contrari, és a dir, un món en què tant homes i dones expressen obertament les seves emocions i, a més, en el cas dels homes, aquesta exteriorització del patiment i el dolor es revela com a part fonamental de la seva naturalesa heroica. D'una lectura acurada d'aquests textos es dedueix fàcilment que, tot i que hi ha una divisió funcional dels papers diferenciats que juguen homes i dones en la societat de la Grècia arcaica, no hi ha una definició clara de comportaments i reaccions que s'associïn al gènere masculí o al femení, menys encara una valoració moral dels trets masculins com a positius i dels femenins com a negatius. Això no vindrà fins segles després, sobretot a través del pensament de Plató. 

En el context homèric, si bé homes i dones acompleixen rols socials diferents, les llàgrimes i el patiment pertanyen a tots dos gèneres, i de la seva expressió es deriva un model de "patiment heroic" que s'associarà principalment amb els homes, però del qual les dones també participaran en determinats moments. El que trobem en aquests textos són uns herois que demostraran trets que típicament es qualifiquen de femenins, fins i tot a la pròpia societat descrita per Homer: que lluiten amb llàgrimes als ulls, que protegeixen els seus companys maternalment, que busquen el consol de les seves mares i que pateixen profundament el seu propi destí d'una vida breu per tal d'aconseguir la glòria. I també heroïnes que, tot i tenir vetat l'accés a la glòria divina, participen subrogadament i comparteixen la valentia i la vitalitat atorgada als homes. 

Quan es produeix la mort del guerrer en la flor de la vida, aquesta mort es presenta públicament com a "bella mort" d'una forma altament ritualitzada, és a dir, com a expressió última i completa de l'heroïcitat, l'honor i la glòria que ha assolit el guerrer mort. Aquesta exposició pública de la "bella mort" també revela un joc de miralls entre el subjecte d'aquest honor i aquell qui l'observa: l'Aquil·les que plora la mort de Pàtrocle també plora, a la vegada, la seva pròpia mort indefugible, com si Hèctor els hagués colpit a tots dos a la vegada. Ara bé, l'anàlisi de les correspondències i el joc de miralls que ens ofereix la Ilíada no es redueix exclusivament als homes, encara que aquests en siguin els protagonistes indiscutibles: si Pàtrocle es revela com a doble d'Aquil·les, Helena també ho és a un altre nivell, de la mateixa forma que Andròmaca es revela també com a doble del seu marit. 

L'anàlisi dels discursos i les accions de les tres dones de la Ilíada, Hècuba, Andròmaca i Helena, i els seus intercanvis amb Hèctor, són força reveladors del paper de les dones en un món de guerra i de mort, i la seva impotència es queda en una posició ambivalent entre la vulnerabilitat extrema de la víctima i la participació en l'ideal d'heroïcitat representat pels homes. D'aquestes tres, Helena es presenta com a veritable heroïna en aquest sentit ideal, en tant que és l'únic personatge femení que no depèn d'un home per obtenir el seu estatus social, sinó que presenta una identitat i un discurs independents. La lectura està plena de troballes d'aquest tipus, amb seccions curtes que van resseguint diferents temes i imatges però que presenten un recorregut fascinant, i totalment rellevant en termes de gènere, per l'èpica homèrica. 

Continguts: La primera part del text, "Les fronteres de l'heroisme", se centra en la descripció de diferents models de masculinitat que trobarem en la Ilíada: des de l'heroïcitat altament problemàtica de Paris, excessivament identificat amb el món femení d'Afrodita i, per tant, defectuós com a guerrer, fins a la hipermasculinitat desmesurada de Diomedes, curiosament l'únic guerrer "insensibilitzat", que no plora durant la batalla. A mig camí entre aquests dos extrems es trobaria l'ideal d'heroïcitat exemplar, com l'encarnat per Hèctor. Aquesta secció també desenvolupa el llenguatge corporal de l'heroi, així com les imatges del text que presenten ambivalències i paral·lelismes entre la guerra i l'amor, i els moments en què la feminitat envaeix l'espai de la guerra, o el patiment femení es revela com a model a seguir pels herois masculins. La segona part del text, "La feminitat en l'èpica", explora els personatges femenins en els poemes homèrics: com es caracteritza el model de feminitat virtuosa, i les seves desviacions, com es presenta el llenguatge corporal i el discurs de les dones i, més significativament encara, en quins moments les dones presenten trets que segons els estàndards analitzats es considerarien masculins o heroics. És així com es revelen paral·lelismes significatius entre personatges masculins i femenins, com Penèlope exercint de "rei" d'Ítaca en absència d'Odisseu, Andròmaca com a doble del seu marit, o Helena com a doble d'Aquil·les. La tercera part, "Laments d'homes, llàgrimes de dones" analitza precisament les interseccions, ambivalències i intercanvis entre aquests dos models de masculinitat i feminitat descrits anteriorment, posant atenció especial al paper jugat per les llàgrimes, els laments i els rituals funeraris a la Ilíada i a l'Odissea, el llenguatge corporal de les llàgrimes, i la seva relació amb el món de les dones. L'últim capítol analitza les llàgrimes d'Aquil·les com a tret necessari de la seva heroïcitat. 

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt profitosa, totalment rellevant a l'hora de repensar els discursos de gènere, i que ens mostra com de vegades els prejudicis culturals - plorar és de dones i, per tant, una feblesa - poden estar tan arrelats en la nostra cultura que ens enceguen a l'hora de mirar el que tenim davant dels ulls, uns poemes èpics en què els herois ploren amb desconsol i sense aturador durant gran part del text. 

Sé per què canta l'ocell engabiat (#378)

La vida et donarà exactament el que tu hi posis. Posa el teu cor sencer en tot el que facis, i prega, i llavors ja pots esperar.

Aquest és el primer volum de memòries de l'autora estatunidenca Maya Angelou (1928-2014), artista polifacètica i activista pels drets civils que ha esdevingut amb el temps una de les veus més reconegudes de l'experiència afroamericana als Estats Units. El llibre es va publicar per primer cop el 1969 i va ser una revelació immediata per a la comunitat afroamericana, que es trobava plenament immersa en la lluita pels drets civils. 

El relat parla en primera persona de la infància de l'autora al sud dels Estats Units durant els anys trenta, i acaba poc després de la segona guerra mundial, amb el naixement del seu fill quan Angelou tenia disset anys. La seva vida es troba marcada des del principi per l'abandonament dels pares i els esforços d'ella i el seu germà Bailey per recuperar el contacte tant amb el pare com amb la mare un cop van ser més grans, amb la càrrega de trauma que aquesta relació problemàtica els portarà al cap dels anys. Quan tenien tres i quatre anys, en plena Depressió, la Maya i en Bailey van ser enviats a viure amb la seva àvia paterna i el seu oncle, a Stamps, Arkansas. Aquí van descobrir de primera mà l'amenaça contínua de violència per part dels blancs, en un context històric i geogràfic en què els linxaments eren habituals i rarament castigats per la justícia. 

En aquest sentit, es transmet amb total claredat l'experiència de créixer amb la por al cos i el sentit de perill latent que experimenten els negres en totes les facetes de la seva vida. Un dels episodis que em va semblar més colpidors del llibre, especialment per com l'autora tria narrar-lo amb dues versions alternatives que es contraposen l'una a l'altra, és la de la visita al dentista. Un altre episodi que també és molt significatiu en termes simbòlics és el de la seva breu estada com a serventa a casa d'un ric matrimoni blanc, en què la senyora li arrabassa el seu propi nom, tot i que després la protagonista el recupera de forma sorprenent. 

El missatge del llibre és molt clar i directe, de fet, perquè combina amb una habilitat magistral el punt de vista innocent i meravellat de la criatura, que es troba constantment dislocada dins d'una família disfuncional i d'un món adult que li costa comprendre, amb la indignació i el sentit d'injustícia que comença a desenvolupar, però que queden filtrats per la mirada de la persona adulta que recorda tots aquests esdeveniments des de l'activisme polític. Així, per exemple, la seva experiència en l'educació segregada durant els seus anys d'escola la van fer conscient de com la universitat era tan sols una quimera per a les persones negres, que només podien aspirar a la formació professional per a feines poc qualificades. 

Ara bé, la infància d'Angelou va venir marcada també per un episodi traumàtic que va tenir lloc quan vivia amb la seva mare a St. Louis, Missouri: quan tenia vuit anys, Angelou va ser violada per l'home que vivia amb la seva mare, que posteriorment va ser assassinat per la família materna. El sentiment de culpabilitat que va desenvolupar arran d'aquest episodi la va portar al mutisme i aquesta reacció va provocar que la mare tornés a enviar els infants a Arkansas. És en aquesta etapa de la seva vida que va començar a desenvolupar una passió pels llibres i per la poesia que, en el seu cas, la van ajudar a retrobar, literalment, la seva pròpia veu. La família no es va tornar a reunir fins al cap d'uns anys a San Francisco, California, on finalment van anar a viure amb la seva mare. A San Francisco Maya Angelou es va convertir en la primera revisora de tranvia afroamericana i, en una etapa de dubtes sobre la seva sexualitat, es va quedar embarassada als setze anys. 

Sé per què canta l'ocell engabiat és una història, de fet, sobre una presa de consciència i un empoderament progressiu, que és un camí extremadament complex i tortuós tenint en compte les experiències traumàtiques que la protagonista va haver de patir. És una història també de la resiliència de la comunitat negra davant la injustícia que ha de patir dia rere dia en aquest context: el que la nena només percep com a humiliació i desemparança es van manifestant com a resistència i orgull a mesura que va guanyant experiència i perspectiva sobre el seu propi món. És una lectura molt recomanable per a tothom, que aporta un testimoni vívid i realista, en primera persona, sobre el racisme institucionalitzat a través de la història recent dels Estats Units. 

Continguts: Maya Angelou relata en primera persona la seva infància i adolescència des que, de petits, ella i el seu germà són enviats a viure amb la seva àvia paterna a Stamps, Arkansas. Tot i que, als anys 30, el sud rural dels Estats Units es trobava en plena Depressió, no van haver de patir penúries econòmiques perquè el negoci de queviures que regentava l'àvia va seguir funcionant amb més o menys normalitat. Tot i així, des de ben petita la Marguerite comença a familiaritzar-se amb els horrors de la violència contra els negres i la discriminació sistemàtica de la població negra sota les lleis segregacionistes. Un cop tornen a St. Louis, Missouri a viure amb la seva mare, la Marguerite es violada pel seu padrastre, cosa que provoca un segon abandonament. La família no es tornarà a reunir fins a uns quants anys després a San Francisco, on la protagonista passarà a ser una adolescent encara en constant conflicte amb la seva pròpia identitat. 

M'agrada: És un llibre molt ben escrit, amb un equilibri magnífic entre l'estil autobiogràfic, més aviat distanciat, de l'autora i els seus passatges més literaris. 

La mort i la primavera (#377)

Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d'haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l'embranzida i l'encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre. 

Aquesta novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda (1908 - 1983) es va publicar el 1986, i és una obra, d'entrada, realment desconcertant si la voleu comparar amb altres obres de l'autora. Jo en coneixia les més realistes, i m'ha sorprès força descobrir una Rodoreda desfermada, que explora el poder evocador de les seves imatges i les seves metàfores sense cap mena de restricció. Amb unes línies argumentals un punt escasses i difuses, i un flux de consciència que transita espais narratius entre la vigília, el somni i la visió, i que combina l'experiència natural i la sobrenatural, La mort i la primavera ens ofereix una experiència de lectura fascinant, tot i que un punt pertorbadora i difícil de definir a posteriori. 

Val a dir que el fet de ser una obra incompleta influeix força en aquest poder de la forma sobre el contingut. Ens trobem davant d'una obra incompleta i fragmentària, de la qual Rodoreda va deixar diversos manuscrits inacabats, i el que tenim sobre la pàgina, en l'edició de Club Editor, és el text que en va acabar fixant Núria Folch als anys vuitanta. Pel que es veu, Núria Folch va rastrejar totes les correccions que Rodoreda va anar fent sobre els diversos esborranys, i va acabar seleccionant la versió del text que més s'hauria apropat al que Rodoreda planejava, eliminant repeticions i elements que podrien haver creat incoherències dins l'argument de la narració i donant consistència al seu món fictici. El text de la novel·la va seguit de tres apèndixs, amb esborranys que van quedar descartats en algun moment del procés creatiu, en què Rodoreda desenvolupa algunes parts de la narració amb trames alternatives que es bifurquen des d'algun punt, o variacions significatives en el paper que juguen alguns personatges, per exemple. 

A mig camí entre la distopia i el realisme màgic, Rodoreda ens ofereix el relat d'un poble perdut en un paratge indeterminat i en un moment també indeterminat, més fantàstic que no pas històric. El poble es troba a l'ombra d'una muntanya partida on viu el senyor feudal, mentre que per sota hi passa un riu de punta a punta que amenaça amb arrossegar-ne els fonaments i destruir-lo per sempre. L'estructura de les cases també es troba amenaçada pel món vegetal, ja que les heures i les glicines s'escolen per les esquerdes provant de derrocar-ne les parets. Gran part d'aquest món fictici es basa en aquesta tensió entre una natura destructora i profundament amenaçadora, i els esforços inútils dels éssers humans per tal de resistir-hi, sempre abocats al fracàs inevitablement. En aquest sentit és un text del tot nihilista a l'estil de Schopenhauer, que no ofereix cap possibilitat d'esperança perquè el cicle de la natura és completament tancat i engloba totalment les existències dels personatges que hi habiten, totalment efímeres i passatgeres. 

Ara bé, no passaria res si la inevitabilitat de la natura fos l'únic problema. El que resulta realment pertorbador de la narració és que els mateixos habitants del poble han fet de les seves vides un autèntic infern, una opressió i una tortura contínues que es perpetuen fèrriament a través de les generacions. En el poble de la novel·la els habitants viuen concentrats en matar el desig, especialment dels més joves: els infants són torturats amb punxons quan són petits i tancats en armaris foscos quan es produeixen enterraments, per tal que no participin d'aquest ritual en si mateix esfereïdor. A les dones embarassades se'ls posen benes als ulls perquè no puguin mirar altres homes i els infants, quan neixin, s'assemblin als marits. Un cop cada any, un jove del poble és llençat al riu que passa per sota del poble per comprovar que els fonaments encara s'aguantin; alguns en surten morts i d'altres profundament desfigurats per tota la vida a causa de la força de l'aigua que els empeny i arrossega contra les roques. El pres del poble se'l tanca en una gàbia molt petita, on no es pot ni estirar, a l'espera que deixi de ser persona. 

Però de tots els rituals que articulen la vida del poble, els més terrorífics tenen a veure amb la mort mateixa. Els difunts són dipositats dins la cavitat d'un arbre que es tanca sola i que es transforma en una mena de tomba vivent, però abans de morir la boca se'ls ha d'omplir de ciment per tal que l'ànima no s'escapi del cos. Així doncs, el que hauria de ser un ritual de trànsit es transforma en una forma d'execució força retorçada. Mentre que el senyor del poble es troba aïllat a la seva casa dalt de la muntanya, qui s'encarrega de fer acomplir aquests rituals és - prou oportunament - el ferrer, que s'encarrega de forjar les cadenes i les argolles que encadenaran cadascú a la seva tomba. En aquest context, qualsevol forma de dissidència, encara que sigui només de paraula o de pensament, es transforma en un perill constant. 

L'assaig que acompanya el text, a càrrec d'Arnau Pons, és força informatiu a l'hora de contextualitzar el procés creatiu de la novel·la i també suggeridor d'interpretacions i possibles lectures que es poden trobar en el text, algunes de més òbvies que d'altres. L'experiència de la guerra com a trauma col·lectiu, i les connexions de la narració de Rodoreda amb la literatura concentracionària, per exemple, són lectures que potser no són del tot evidents a simple vista, perquè demanen connexions amb altres textos i autors, i amb la filosofia contemporània de després de la segona guerra mundial. La relació entre els desfigurats pel ritual del pas del riu i els veterans de guerra desfigurats, per exemple, és quelcom que se'm va escapar totalment durant la lectura de la novel·la. 

Quan llegia em va colpir més la forma com Rodoreda explora la distopia, i com basteix una societat totalitària i totalitzant en un context tan aparentment natural i primigeni. La comunitat que retrata Rodoreda viu ancorada al seu trauma original i s'encarrega de perpetuar-lo a les generacions futures encara que sigui al preu d'anihilar-ne la subjectivitat i la llibertat. Aquesta obsessió per matar el desig no és res més que el reflex d'una por descontrolada a no perdurar, i que es tradueix en una necessitat de control absolut i asfixiant. Que tot sigui com ha estat sempre crea una il·lusió de seguretat en els habitants del poble, encara que sigui a costa del patiment reproduït infinitament, i encara que aquesta il·lusió s'acabi revelant com a falsa sense gaire esforç. Cada nova execució, cada nova tortura, crea una petita llavor de dubte en una part del poble que potser obri una sortida, encara que sigui una possibilitat de canvi, en un futur indeterminat. 

Però com passa en el gènere distòpic, de fet, la narració mateixa apaivaga aquesta possibilitat al mínim, i ens deixa un desenllaç totalment tancat en la seva circularitat, que només ens suggereix la repetició de la història una vegada i una altra, fins a l'infinit, com si es tractés del cicle mateix de la natura. És per això que és un dels textos més pessimistes que he llegit de Rodoreda, no perquè els altres siguin especialment joiosos davant l'existència humana i la inexorabilitat del temps, però en aquest cas potser ens trobem amb una foscor sense pal·liatius, que es desplega a través de les imatges més pertorbadores possibles sense cap lògica compensatòria. Per això potser connecta amb els horrors més grans de la història. Una lectura realment profunda i colpidora, però que potser no recomanaria a tothom. 

Sinopsi: En un lloc i un moment indeterminats, assistim a la vida quotidiana en un poble perdut enmig d'una muntanya que passa per sobre d'un riu. Els rituals i mites que donen sentit a la vida de la comunitat són profundament cruels per a les seves víctimes, que hauran d'aprendre a conformar-se amb el que hi ha si volen apaivagar el patiment per tal de fer-lo suportable. En aquest escenari, el protagonista presencia el suïcidi frustat del seu pare i la seva posterior execució, i aquest fet marcarà la seva existència en els anys posteriors. 

M'agrada: És un text bellíssim en l'exhuberància de les seves imatges i en l'inesgotable poder suggestiu del món fictici creat. Alguns aspectes d'aquest escenari m'han recordat el món de l'Antany d'Olga Tokarczuk i El gegant enterrat d'Ishiguro. 

No m'agrada: Altres novel·les de Rodoreda m'han agradat més que aquesta, i potser la novel·la en conjunt es ressent una mica del seu propi caràcter fragmentari. 

Marcel Proust fa 150 anys

Quedem aquesta tarda al Grand Hôtel de Balbec. Hi haurà te i madeleines. Veniu ben mudats. 

https://www.leparisien.fr/culture-loisirs/illiers-combray-fete-le-150e-anniversaire-de-la-naissance-de-proust-07-07-2021-7NOAL3OVDJFGZL562VQ4U6ZIU4.php

https://bibliotecavirtual.diba.cat/novela/marcel-proust

Massa felicitat (#376)

Com hem de viure és el títol del llibre. Un recull d'històries, no una novel·la. Això per si sol ja és una decepció. Sembla reduir l'autoritat del llibre, com si l'autor fos algú que espera a les portes de la Literatura més que instal·lat a dins sa i estalvi. 

Aquest recull de contes de l'autora canadenca Alice Munro es va publicar per primer cop el 2007. Els deu contes que hi trobarem són una mostra excel·lent de l'habilitat que té l'autora per encapsular móns sencers en unes poques pàgines, i quan els acabes fa la impressió d'haver assistit a petites novel·les condensades, amb la seva profusió de detalls sobre l'ambient i la intimitat dels protagonistes i les seves psicologies perfectament definides. La majoria dels relats són retrats intimistes de personatges més o menys solitaris o aïllats del món o, en el cas que aquest aïllament no sigui del tot evident a simple vista, personatges que rere una façana d'acontentament o satisfacció mundans amaguen profunditats insospitades, en forma de corrents soterrats o secrets inconfessables que no sabem exactament quan ni com poden acabar aflorant. 

Gran part d'aquests personatges són femenins, i l'autora ens presenta aquestes dones en el seu espai de domesticitat, en la seva vida quotidiana com a terreny definitori, per de cop i volta revelar-nos-en el perill fortuït, la venjança o el retret inesperats, o encara que només sigui l'acceptació, més o menys resignada, de la inevitabilitat de la vida i les seves vicissituds, com passa al final de "Forats-fondos" o "Algunes dones". Quasi tots ells exploren a través de variats matisos la precarietat de la vida a través de la seva absoluta impredictibilitat. La mort pot esdevenir-se de la manera més fortuïta i banal possible, com li passa a la protagonista de "Massa felicitat", com també pot passar amb un accident crucial o desgràcia sobrevinguda que es produeix en qualsevol moment sense cap senyal d'alarma prèvia, com passa a "Forats-fondos", "Radicals lliures" o "Fusta". 

Alguns d'aquests incidents es poden produir en moments crucials de la infància dels protagonistes i canviar-ne o definir-ne la vida per sempre, com passa a "Cara", "Joc de nenes", "Ficció", o "Forats-fondos", tot i que de vegades els propis protagonistes es resisteixen a deixar-se definir o etiquetar tan fàcilment. En aquest sentit, els contes comparteixen una mateixa pulsió metatextual en presentar-nos personatges que constantment creen ficcions o expliquen històries per provar d'afirmar-se. A "Radicals lliures", la creació del relat es transforma literalment en necessitat de supervivència; a relats com "Dimensions" o "Ficció" són més aviat intents de guariment, necessitats de donar sentit o clausura a episodis que per definició no en poden tenir. 

La majoria d'ells miren enrere, a la societat més o menys acomodada de la segona meitat del segle vint, en un moment en què els rols de gènere de la societat tradicionalment masclista i patriarcal encara estan ben arrelats, especialment en l'espai familiar, però en què hi comença a haver intents de rebel·lia i de subversió d'aquestes estructures. El camí és força tortuós, però. Lluny de ser revolucionàries, les protagonistes d'alguns dels relats exerceixen la seva resistència de forma passiva i callada, esmolant l'enginy quan es presenta l'oportunitat o amb la paciència d'esperar, de vegades durant anys, el moment adequat per fer valer la seva veu. 

Els rostres de l'opressió que operen portes endins de cada casa també són extremadament soterrats. Si bé "Dimensions" ens relata un cas d'abús i maltractament extrem en el si de la parella perfectament disseccionat i retratat des de dins amb precisió clínica, la fredor del pare de família a "Forats-fondos" és molt més indirecta i distanciada, poc més que un paternalisme o una superioritat moral que la seva esposa pateix com una tenalla, i que no s'acaba revelant sinó a través de les conseqüències que tindrà anys després per al fill. A "Wenlock Edge", el joc de manipulació i control exercit pel sinistre senyor Purvis no s'acaba revelant sinó a través de la submissió (doble) de la protagonista, quan aquesta es pensa que actua lliurement. 

Un joc de manipulació i de control diferent, que resulta certament fascinant, s'estableix entre els personatges principals de "Algunes dones", quan el jove senyor Crozier, en el seu llit de mort, i la seva madrastra, la vella senyora Crozier, entren en una guerra oberta de desgast al voltant de les absències, dues tardes per setmana, de la jove senyora Crozier. Tot i que la tensió es fa equívoca i confosa a ulls de l'adolescent protagonista, el relat és un espectacle fascinant d'aquesta lluita pel domini de l'espai domèstic, i acaba retratant amb una cruesa corprenedora com, en una societat patriarcal, les pitjors enemigues de les dones poden arribar a ser les dones mateixes. Així doncs, Massa felicitat és una recomanació fantàstica si us agraden les lectures reposades, en què gran part del contingut es llegeix entre línies i que no esgoten els significats o les interpretacions amb una sola lectura. 

Continguts: A "Dimensions", una dona canvia de casa i de vida perquè ningú sàpiga que va a visitar el seu marit a la presó després d'un esdeveniment tràgic que li ha canviat la vida per sempre. A "Ficció", la protagonista reviu un episodi del seu passat a través del relat que en fa una altra persona. A "Wenlock Edge", una estudiant jove i inexperta prova d'ajudar la seva companya d'habitació a escapar del control constant del seu amant. A "Forats-fondos", un accident fortuït en un pícnic familiar canvia la vida dels membres de la família per sempre. A "Radicals lliures", la protagonista prova de salvar la seva vida de l'única manera que se li acut en una situació desesperada. A "Cara", un home que té una marca de naixement a la cara explica la seva vida en retrospectiva, parant atenció particular a un incident que va tenir lloc durant la seva infància. "Algunes dones" és un petit retrat familiar dels darrers dies del moribund senyor Crozier, en què es produeix una estranya baralla soterrada entre ell i la seva madrastra, que no accepta que la seva jove, la senyora Crozier, s'absenti de la cambra del seu marit malalt per fer classes en una universitat propera dues tardes per setmana. "Joc de nenes" ens relata una aventura d'infància de la protagonista que té lloc durant un campament, amb un episodi sinistre que se'ns presenta en forma d'el·lipsi i no es revela fins al final del relat. "Fusta" relata la creixent obsessió d'un home per tallar arbres als boscos del voltant de casa seva, fins que es produeix un accident fortuït que resultarà força revelador. "Massa felicitat" és una biografia condensada de la matemàtica russa Sofia Kovalévskaia, centrada sobretot en els seus últims dies, a finals del segle dinou. 

M'agrada: "Dimensions", "Wenlock Edge", "Algunes dones" i "Massa felicitat". 

Into the Unknown

(La de Frozen no, l'altra.)