Fragments de Si això és un home

de Primo Levi. La (meravellosa) traducció és de Francesc Miravitlles. 

• Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1998.

Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants. / O que se us ensorri la casa, / La malaltia us impossibiliti, / Els vostres fills us girin la cara. (11) 

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes que saben que han de morir. (18) 

En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (31-32)

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats. (52) 

Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home. (66) 

Em va explicar la seva història, i avui l'he oblidada, però era sens dubte una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d'històries, totes diferents i totes plenes d'una tràgica i sorprenent fatalitat. Ens les expliquem mútuament a la nit, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però que potser no són també històries d'una nova Bíblia? (78) 

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible en mig de la boira, l'hem construïda nosaltres. Els seus maons s'han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l'odi els ha cimentat; l'odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l'anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra. Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica. (87) 

Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d'empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d'aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants. (111) 

A poc a poc s'imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit. Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s'està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s'ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l'home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més? Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn. (154) 

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí. (158) 

Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria. (176) 

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel. Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se'ns acosta: vet aquí per què és no humana l'experiència de qui ha viscut dies en què l'home ha estat una cosa als ulls de l'home. (201-202) 

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d'entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d'un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d'homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n'hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d'un de sol de nosaltres. (202) 

No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic. (209) 

Primo Levi