"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

1 d’agost de 2020

Un lloc anomenat Antany (#325)

L'amor diví, com qualsevol altre amor, de vegades pot ser pesat. Però l'home va madurar i va decidir de desempallegar-se del seu amant molest. "Deixa'm marxar", va dir. "Fes que pugui conèixer el món a la meva manera i equipa'm per al viatge." 
"Sense mi no te'n sortiràs", va dir Déu a l'home. "No te'n vagis." 
"Va, no exageris", va dir l'home, i Déu, decebut, li va inclinar la branca d'una pomera. 
Déu es va quedar sol i s'enyorava. Va somiar que era ell qui havia desterrat l'home del paradís, perquè no era capaç de suportar la idea dolorosa d'haver estat abandonat. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar originalment l'any 1996 i és una magnífica lectura si us voleu aproximar per primera vegada a l'obra d'aquesta autora. L'Antany és un indret perdut al cor de la Polònia rural, protegit per quatre arcàngels, que veu com el temps s'escola per les mans dels seus habitants, en una lluita constant entre la natura i la tècnica a través dels fluxos de la història. Amb una prosa poètica bellíssima i el recurs constant al realisme màgic, Un lloc anomenat Antany ens ofereix una saga familiar a través de tres generacions que acaben aprenent diferents maneres d'adaptar-se a un món en constant canvi i moviment. És també un relat de violències successives que els habitants d'Antany i dels pobles de la rodalia han d'aprendre a suportar, amb estoïcisme, perquè queden atrapats en el constant moviment de nacions senceres cap a l'est i cap a l'oest. El relat obre, al principi, amb els soldats tsaristes emportant-se un dels protagonistes, el moliner Michał, a lluitar lluny de casa l'any 1914; quan, de la mà del pinxo saberut Ivan Mukta, els soldats russos tornen dècades després a alliberar l'Antany del domini alemany, quasi costa imaginar que han passat trenta anys d'una escena a l'altra. El segrest dels jueus del poble a mans dels alemanys, amb la complicitat velada dels camperols polonesos, és un trauma que alguns dels protagonistes guardaran per sempre. La matança de Katyn, amb prou feines esmentada de passada, ni tan sols pel seu nom, és testimoniada per un fantasma local, que en mira el resultat amb ràbia i frustració impotents. Les violències polítiques del segle vint tenen el seu reflex en petit en les violències domèstiques i locals que han de patir les dones en el si de la casa, una violència reduïda i a petita escala que de vegades opera de formes extremadament retorçades i cruels: la manca d'educació per a les dones, els seus desitjos frustrats, la dependència econòmica d'un marit que acaba abandonant-les, l'esclavitud d'una maternitat tot sovint forçada. Una de les imatges centrals del relat, el molí que esdevé el centre de l'Antany, actua de reflex d'aquesta dualitat. El moliner torna de la guerra del 14 amb un curiós botí de guerra robat en alguna casa, segurament, al front rus: un molinet de cafè portàtil que Michał regala a la seva filla Misia. Al llarg d'aquesta història de resiliència contra els cops de la vida i de la història, els personatges es van revelant, de fet, com a arquetips de totes les històries i a la vegada com a personatges reals de carn i os; l'equilibri en aquest sentit és certament remarcable. La dona remeiera, l'home salvatge dels boscos, l'antic senyor feudal reconvertit en savi dins la seva torre, la donzella que es transforma irremeiablement en anciana, són personatges que ens van remetent una vegada i una altra a trops dels contes de fades, de la mitologia clàssica i dels grans relats. Les imatges bíbliques hi són presents constantment, però l'autora les revisita una vegada i una altra de formes profundament suggestives: la vella Florentynka, per exemple, és una mena de paral·lel del personatge de Job; tanmateix, la novel·la li ofereix una restitució de la família perduda força diferent del relat bíblic, i un desenllaç molt més fosc a la seva història. De la mateixa forma, la imatgeria religiosa ens apunta a la imatge d'un Déu silent i impotent davant les desgràcies dels homes, sotmès als fluxos vitals d'una natura molt més gran i inexorable que ell mateix. En aquest sentit, la constant confrontació d'arquetips masculins i femenins és una de les imatges més potents i recurrents del relat: els dos rius, el Blanc i el Negre, el bosc contra la carretera, el món de dins contra el món de fora, el món estructurat de les lleis del mossèn contra la natura desbocada del riu que nega les seves prades. Ara bé, també és cert que els personatges no acaben de caure exactament en cap de les dues categories, o més aviat les visiten totes en les seves múltiples facetes: hi trobem dones fortes i dones sotmeses, dones que es rebel·len de formes extremadament ambivalents, pares que actuen com a mares i mares que actuen com a pares, homes explotadors i homes amants, i que de vegades són les dues coses a la vegada, donades les circumstàncies. A través del segle vint, doncs, tots aquests relats es van desplegant amb una inexorabilitat tan incontestable com el mateix pas del temps, a través dels esdeveniments històrics més significatius a la Polònia del segle vint, des de la Primera Guerra Mundial a l'auge de Solidaritat. Aquesta novel·la ha estat sovint comparada a Cien años de soledad de Márquez, pel seu accent en el realisme màgic, en el microcosmos d'un paratge petit i per ser una saga familiar, però a l'hora de llegir-lo ambdues obres m'han semblat força diferents. Alguns passatges m'han recordat més Italo Calvino que no pas Márquez, però això és la meva percepció personal, perquè fa molts anys que vaig llegir Cien años de soledad i no me'n recordo gaire. Una molt bona recomanació si no coneixeu Olga Tokarczuk i voleu tenir una idea sobre la seva obra; m'ha semblat una lectura molt més lineal i senzilla que Llaureu sobre els ossos dels morts, tot i que aquesta última novel·la em va enganxar més i em va semblar més original. 

Sinopsi: En un paratge mític al cor de Polònia a principis del segle vint, el moliner Michał és cridat a lluitar amb l'exèrcit tsarista el 1914. El seu retorn al molí, cinc anys després, no sembla canviar la vida dels habitants d'Antany significativament. No serà fins la Segona Guerra Mundial que els fets que els colpiran els parteixin per la meitat, amb els abusos i les violències sistemàtics d'ambdós exèrcits ocupants, la matança de tots els jueus dels pobles del voltant, i la impotència de la resistència polonesa. El món de després de la guerra els canvia de formes molt més subtils, en tant que el país es transformarà en una república soviètica, i alguns dels habitants de l'Antany aprendran a congraciar-se amb les noves autoritats per tal de millorar materialment la seva vida. Als marges del molí, els móns del bosc i dels rius encerclen els habitants de l'Antany a la seva pròpia bombolla, impedint-los d'arribar a abandonar mai aquest indret. 

M'agrada: La seva prosa poètica, totalment preciosista, i amb una minuciosa atenció al detall. També el seu recurs constant a la simbologia i els trops de les narracions tradicionals, sempre subvertides d'alguna forma original i sorprenent.  

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons