Si això és un home (#380)

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir. 

Aquest llibre de memòries del químic torinès i supervivent d'Auschwitz Primo Levi (1919-1987) va veure la llum l'any 1947, tot i que va passar força desapercebut fins a la seva reedició l'any 1958. Dos anys després de la derrota alemanya i de l'alliberament dels camps, i quan el món encara estava paint la veritat de l'Holocaust, el públic encara no estava preparat per als testimonis de primera mà, o no volia reviure el record recent d'un patiment i una vergonya que havia afectat tothom de forma més directa o indirecta. 

Quan tenia vint-i-quatre anys i col·laborava amb la resistència italiana, Levi va ser detingut amb altres jueus italians i va ser enviat a Monowitz, un dels camps de treball que formava part del complex d'Auschwitz. Com que era jove, tenia capacitat de treball, i no va arribar al camp fins a principis de 1944, potser tenia d'entrada més possibilitats de sobreviure que molts altres jueus. Ara bé, quan comenci a operar la humiliació sistemàtica en què es basa la captivitat al camp, una forma bàsica d'existència que no es pot anomenar vida, la possibilitat de morir de desnutrició, de malaltia, o per qualsevol altra circumstància fortuïta en qualsevol moment, és tan tangible i omnipresent que la supervivència acaba fent-se una qüestió de sort en termes absoluts. 

Levi no es limita a explicar un dia a dia que es basa en la vexació contínua i en la reducció dels homes a coses, com ell mateix assenyala, sinó que el seu relat també es transforma en una reflexió molt aguda i dolorosa sobre la condició humana mateixa, en tant que la lògica del camp d'extermini es basa, essencialment, en la deshumanització més absoluta de la víctima, que implica no tan sols arrabatar-li la identitat, sinó la humanitat mateixa i la seva dignitat intrínseca. És en aquest context que començarà a esbossar la seva imatge dels "enfonsats i els salvats": reduït a l'animalitat, a la pulsió bàsica del cos que l'únic que pot fer és sobreviure, Levi veurà com els que sobreviuen no són els més aptes, ni tan sols els més llestos o preparats, sinó més aviat els que siguin capaços d'aprofitar l'altre per als seus propis interessos de supervivència i prefereixin ignorar el conflicte entre aquest estat d'animalitat i els principis morals que puguin haver tingut en el passat. Seguir les normes o mostrar compassió està abocat al fracàs, que en aquest context només pot significar la mort. 

A la vegada, aquesta dualitat entre els enfonsats, que subsisteixen en un estat de precarietat extrema, i els salvats, que juguen les seves cartes per comprar temps, té un paral·lel macabre en la manca de lògica de les seleccions periòdiques entre els captius: un sistema totalment arbitrari que decideix, sense un criteri determinat, qui és enviat a morir demà a la cambra de gas i qui allargarà encara uns dies o unes setmanes més. El nivell de claredat i d'autoconsciència que els presos tenen sobre aquest destí fatal i inexorable és un dels aspectes més angoixants de la lectura. Levi en fa un relat extremadament sobri i vibrant a la vegada, que posa sobre la taula d'entrada el problema mateix d'escriure sobre els camps d'extermini i el resol amb una destresa absolutament brillant. 

Aquesta problematicitat té a veure amb la memorialització de les atrocitats més inimaginables de la història, és a dir, amb com escriure sobre una experiència que les paraules no poden sinó reduir, aplanar o fins i tot banalitzar. Levi va triar ser-ne un testimoni totalment sec i desapassionat, quelcom que s'agraeix al llarg de tota la lectura, i deixa les imatges poètiques arraconades als marges de la narració, reduïdes a la seva mínima expressió, per fer-les aparèixer en moments totalment inesperats que precisament colpeixen per la seva bellesa en un context totalment dissonant. 

En aquest sentit l'estil extremadament sobri i concís de l'autor facilita la lectura en tot moment. Els capítols són breus i temàtics, de forma que cadascun d'ells és un petit esbós d'un aspecte de la vida al camp o una anècdota concreta que il·lustra una reflexió més àmplia sobre l'experiència de captivitat i mort que pateix. La subjectivitat profundament angoixada del protagonista amb prou feines intervé en la narració més que com a analista crític i distanciat dels fets que està narrant. El relat es fa profundament cru i realista en el seu retrat d'una experiència extremadament confusa i alienant, que aclapara les seves víctimes amb un vívid sentit d'irrealitat: la decisió de barrejar paraules i frases en tots els idiomes que es parlen al camp sense oferir-ne traduccions transmet de forma totalment econòmica aquesta percepció. 

D'altra banda, els moments més literaris del text esdevenen profundament metatextuals. L'inici de la història ens porta a l'infern dantià, a una col·lecció d'ànimes condemnades assotades sense pietat si no accepten silents la seva condemna. A mesura que el relat va avançant, es van fent cada cop més abundants els ressons bíblics, majoritàriament presidits per un Déu absolutament sever i inescrutable. Com Levi mateix suggereix en un punt de la narració, potser el que s'està escrivint davant dels seus ulls mateixos és una nova Bíblia, on no hi ha marge per a cap esperança ni salvació possible, i on només potser a l'última pàgina quedi espai per a un altre judici, un de diferent aquesta vegada. En aquesta direcció apunten les últimes seccions del llibre, que expliquen l'alliberament del camp d'una forma tan anticlimàtica i desapassionada com el relat sencer: ni desfilades de la victòria ni sons triomfals, tan sols muntanyes i muntanyes de cadàvers llençats sobre la neu, i un silenci que amenaça amb empassar-s'ho tot. 

Continguts: Des de la seva detenció el desembre de 1943 fins al seu posterior alliberament un any després, Primo Levi relata en primera persona el patiment viscut al camp de treball de Monowitz, que pertany al complex d'Auschwitz i assisteix la indústria de la zona. El seu relat se centra en la pèrdua de la dignitat que experimenten els captius d'aquest sistema cruel, que pretén esprémer la capacitat de treball dels interns fins a l'últim alè, i després enviar-los a la cambra de gas quan ja no siguin útils. 

M'agrada: L'increïble equilibri que Levi aconsegueix a l'hora de transmetre el seu testimoni de les atrocitats comeses al camp: un to contingut i mesurat que no estalvia els detalls més escabrosos, ofert dins d'una narració àgil i vibrant, que demana seguir llegint i colpeix amb una delicadesa totalment inesperada. 

En podeu llegir uns fragments aquí.