Aquest assaig de l'autora francesa Hélène Monsacré es va publicar originalment el 1984, i l'autora el va desenvolupar a partir de la seva tesi doctoral. És una aproximació veritablement fascinant sobre un aspecte central dels poemes homèrics, la relació entre patiment i heroïcitat, que a la vegada proposa una perspectiva pionera sobre la lectura de gènere dels poemes homèrics.
L'anàlisi que fa Monsacré es basa en una acuradíssima dissecció dels dos poemes èpics, parant atenció a l'aparició de determinades paraules en el text i el seu context, així com al llenguatge corporal de les emocions i la seva performativitat tal com els presenten els personatges. La seva línia d'estudi es veu influïda per l'estructuralisme francès i l'escola de París que se'n deriva, de la qual formaven part Vernant i Vidal-Naquet, que es planteja un gir antropològic de l'anàlisi dels textos literaris i filosòfics antics per tal de llegir-los com a reflexos d'una cultura i d'una societat determinada que els origina. Monsacré també es basa en les teories de la dicció poètica desenvolupades a partir dels estudis de Parry i Lord, que exploren la performativitat de les emocions en el context de la recitació oral de la poesia èpica.
La tesi que defensa Monsacré en el llibre és que el model de masculinitat estoica, que reprimeix les emocions i no plora mai, és una elaboració del període clàssic, però que la Ilíada i l'Odissea ens presenten més aviat el contrari, és a dir, un món en què tant homes i dones expressen obertament les seves emocions i, a més, en el cas dels homes, aquesta exteriorització del patiment i el dolor es revela com a part fonamental de la seva naturalesa heroica. D'una lectura acurada d'aquests textos es dedueix fàcilment que, tot i que hi ha una divisió funcional dels papers diferenciats que juguen homes i dones en la societat de la Grècia arcaica, no hi ha una definició clara de comportaments i reaccions que s'associïn al gènere masculí o al femení, menys encara una valoració moral dels trets masculins com a positius i dels femenins com a negatius. Això no vindrà fins segles després, sobretot a través del pensament de Plató.
En el context homèric, si bé homes i dones acompleixen rols socials diferents, les llàgrimes i el patiment pertanyen a tots dos gèneres, i de la seva expressió es deriva un model de "patiment heroic" que s'associarà principalment amb els homes, però del qual les dones també participaran en determinats moments. El que trobem en aquests textos són uns herois que demostraran trets que típicament es qualifiquen de femenins, fins i tot a la pròpia societat descrita per Homer: que lluiten amb llàgrimes als ulls, que protegeixen els seus companys maternalment, que busquen el consol de les seves mares i que pateixen profundament el seu propi destí d'una vida breu per tal d'aconseguir la glòria. I també heroïnes que, tot i tenir vetat l'accés a la glòria divina, participen subrogadament i comparteixen la valentia i la vitalitat atorgada als homes.
Quan es produeix la mort del guerrer en la flor de la vida, aquesta mort es presenta públicament com a "bella mort" d'una forma altament ritualitzada, és a dir, com a expressió última i completa de l'heroïcitat, l'honor i la glòria que ha assolit el guerrer mort. Aquesta exposició pública de la "bella mort" també revela un joc de miralls entre el subjecte d'aquest honor i aquell qui l'observa: l'Aquil·les que plora la mort de Pàtrocle també plora, a la vegada, la seva pròpia mort indefugible, com si Hèctor els hagués colpit a tots dos a la vegada. Ara bé, l'anàlisi de les correspondències i el joc de miralls que ens ofereix la Ilíada no es redueix exclusivament als homes, encara que aquests en siguin els protagonistes indiscutibles: si Pàtrocle es revela com a doble d'Aquil·les, Helena també ho és a un altre nivell, de la mateixa forma que Andròmaca es revela també com a doble del seu marit.
L'anàlisi dels discursos i les accions de les tres dones de la Ilíada, Hècuba, Andròmaca i Helena, i els seus intercanvis amb Hèctor, són força reveladors del paper de les dones en un món de guerra i de mort, i la seva impotència es queda en una posició ambivalent entre la vulnerabilitat extrema de la víctima i la participació en l'ideal d'heroïcitat representat pels homes. D'aquestes tres, Helena es presenta com a veritable heroïna en aquest sentit ideal, en tant que és l'únic personatge femení que no depèn d'un home per obtenir el seu estatus social, sinó que presenta una identitat i un discurs independents. La lectura està plena de troballes d'aquest tipus, amb seccions curtes que van resseguint diferents temes i imatges però que presenten un recorregut fascinant, i totalment rellevant en termes de gènere, per l'èpica homèrica.
Continguts: La primera part del text, "Les fronteres de l'heroisme", se centra en la descripció de diferents models de masculinitat que trobarem en la Ilíada: des de l'heroïcitat altament problemàtica de Paris, excessivament identificat amb el món femení d'Afrodita i, per tant, defectuós com a guerrer, fins a la hipermasculinitat desmesurada de Diomedes, curiosament l'únic guerrer "insensibilitzat", que no plora durant la batalla. A mig camí entre aquests dos extrems es trobaria l'ideal d'heroïcitat exemplar, com l'encarnat per Hèctor. Aquesta secció també desenvolupa el llenguatge corporal de l'heroi, així com les imatges del text que presenten ambivalències i paral·lelismes entre la guerra i l'amor, i els moments en què la feminitat envaeix l'espai de la guerra, o el patiment femení es revela com a model a seguir pels herois masculins. La segona part del text, "La feminitat en l'èpica", explora els personatges femenins en els poemes homèrics: com es caracteritza el model de feminitat virtuosa, i les seves desviacions, com es presenta el llenguatge corporal i el discurs de les dones i, més significativament encara, en quins moments les dones presenten trets que segons els estàndards analitzats es considerarien masculins o heroics. És així com es revelen paral·lelismes significatius entre personatges masculins i femenins, com Penèlope exercint de "rei" d'Ítaca en absència d'Odisseu, Andròmaca com a doble del seu marit, o Helena com a doble d'Aquil·les. La tercera part, "Laments d'homes, llàgrimes de dones" analitza precisament les interseccions, ambivalències i intercanvis entre aquests dos models de masculinitat i feminitat descrits anteriorment, posant atenció especial al paper jugat per les llàgrimes, els laments i els rituals funeraris a la Ilíada i a l'Odissea, el llenguatge corporal de les llàgrimes, i la seva relació amb el món de les dones. L'últim capítol analitza les llàgrimes d'Aquil·les com a tret necessari de la seva heroïcitat.
M'agrada: M'ha semblat una lectura molt profitosa, totalment rellevant a l'hora de repensar els discursos de gènere, i que ens mostra com de vegades els prejudicis culturals - plorar és de dones i, per tant, una feblesa - poden estar tan arrelats en la nostra cultura que ens enceguen a l'hora de mirar el que tenim davant dels ulls, uns poemes èpics en què els herois ploren amb desconsol i sense aturador durant gran part del text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada