Telèmac
Un blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.
11 d’octubre 2024
La guerra de les salamandres (#559)
05 d’octubre 2024
Paul Celan i Walter Benjamin (#558)
Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu juí - // Parla - / No separis tanmateix el no del sí. / Dona al teu juí també el sentit: / dona-li l'ombra. // Dona-li prou ombra, / dona-n'hi tanta / com repartida a teu entorn en saps entre / mitjanit i migdia i mitjanit. // Aguaita al voltant: / mira, que vivent esdevé tot al volt - / En la mort! Vivent! / Ver parla, qui ombra parla.
Aquesta antologia del poeta romanès Paul Celan (1920-1970), supervivent dels camps d'extermini, va ser publicada fa dos anys per Edicions Reremús i la Fundació Angelus Novus, amb seu a Portbou i dedicada a la difusió de l'obra i la memòria del filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Es tracta d'una col·lecció de setze poemes de Celan traduïts per Antoni Pous (1932-1976), i acompanyats a més d'un assaig de l'escriptora romanesa Maria Mailat, que ofereix interpretacions molt valuoses sobre l'obra poètica de Celan i la seva connexió amb la filosofia de Benjamin. El darrer dels poemes de Celan que trobem al recull, "Portbou - alemany?", està dedicat a Benjamin i el seu últim viatge, i connecta directament amb el seu pensament, de forma que ambdós autors, tot i que separats generacionalment, acaben revelant una complicitat intel·lectual a l'hora de caracteritzar el llenguatge i la memòria com a inquietuds principals de la producció literària davant dels horrors polítics del segle vint. La poesia de Celan, d'una concisió extrema, s'ha d'interpretar a través de la raó de les paraules rere les imatges evocades, que no són mai fortuïtes i per tant, més enllà del gaudi estètic, esdevenen tot un desafiament interpretatiu malgrat la seva aparent simplicitat.
Aquí és on l'anàlisi que en fa Mailat resulta imprescindible per després poder apropar-nos als poemes i comprendre una mica millor el que s'hi esdevé. Els punts de connexió entre l'obra de Celan i el pensament de Benjamin, a qui Celan va llegir atentament, ajuden a traduir el sentit dels poemes, i a veure la imatge que s'amaga rere la lletra de cada paraula triada. Per a ambdós autors, la traducció era una dimensió fonamental de la seva aproximació al llenguatge: tots dos eren poliglots, i per a ells les correspondències entre paraules de diferents llenguatges reflectien una unitat subjacent en totes elles. L'interès per l'estudi de la càbala també era compartit, i revela la traducció com una preocupació encara més profunda pel sentit últim de les coses: traduir, per a ells, esdevé un procés substitutori d'uns signes per uns altres, en què el sentit de les paraules les precedeix. Així és com s'entenen els jocs de paraules que crea Celan entre un mateix significant i les diferents connotacions i sentits que pot adoptar en diverses llengües. De la mateixa forma, Antoni Pous justifica la seva traducció i l'opció que fa per la "llengua pelada" al seu prefaci a les traduccions de 1976, que també s'inclou al llibre: per a Pous, la millor opció per traduir sense trair és la més fidel possible, quasi una transposició paraula per paraula: en aquest cas sembla una opció més que justificada en vista d'aquesta inquietud de Celan per anar al cor de la significació de les paraules.
Un altre punt de trobada entre Celan i Benjamin és la seva forma d'interpel·lar el moment històric davant l'aplanament de significat que implica el totalitarisme durant el segle vint i la seva manipulació restrictiva del llenguatge. En els seus poemes, Celan es mostra preocupat pel llegat del nazisme com a celebració d'una suposat substrat mític teutònic - que ell resumeix amb la paraula nibelungs - i que s'entrega a la glorificació de la desfilada dels vencedors, per expressar-ho també en paraules de Benjamin. Ara bé, els nibelungs flanquegen l'esquerra tant com la dreta, i Celan queda atrapat entre dos totalitarismes - el nazisme i l'estalinisme - que acabaran abandonant-lo a la solitud existencial i a un desplaçament vital que esdevé també lingüístic: per a Celan l'alemany esdevé una llengua dislocada, i la seva aposta per escriure en alemany es pot llegir com un acte de contestació a aquest ús totalitzador i aplanador de la identitat (alemanya, en aquest cas) com a arma llancívola. Així és com Celan ataca els intel·lectuals de postguerra que reneixen del conflicte "purificats", és a dir, simpatitzants o còmplices directes del nazisme que adquireixen un estatus incontestat d'intel·lectuals durant la segona meitat del segle vint, i que mai van arribar a retractar-se d'aquestes simpaties o a disculpar-se'n. De seguida venen al cap noms com Martin Heidegger, Ernst Jünger o Emil Cioran.
I què fa l'àngel de la història, mentrestant? Ambdós autors també coincideixen a conjugar la memòria com a "instant de perill", per continuar citant Benjamin. En el pensament de Benjamin, l'instant de perill és el moment en què passat i present es connecten, en què la memòria pren el seu sentit apel·lant el seu intèrpret en el moment present i, conseqüentment, la memòria que no és present no és memòria - tan sols oblit. Celan és perfectament fidel a aquest deure de mantenir la memòria vivent en el present com a pregunta oberta i com a veu que prové del passat per incomodar i interrogar sense descans, defugint definicions monolítiques de la identitat i suspenent la potencial resposta sempre entre el sí i el no, com correspon a la zona grisa que Celan ha de reivindicar, necessàriament, com a supervivent. És així que en els seus poemes la paraula esdevé sovint un quequeig, una fallada del llenguatge que desmantella aquesta desfilada triomfal de la mort que no sols va victimitzar Celan directament, sinó que també el va condemnar al silenci i a la frustració dins del món intel·lectual i cultural de després de la guerra. Els seus poemes són profundament negatius i afirmatius a la vegada, i en aquesta paradoxa inherent rau el geni creatiu de Paul Celan: enmig de la desolació dels camps d'extermini, la memòria i la paraula continuen assenyalant, apuntant els culpables, revivint els morts i oferint un testimoni sempre precari i vulnerable de l'horror de la humanitat.
Continguts: Els setze poemes de Paul Celan, traduïts per Antoni Pous, que se'ns presenten en aquest volum venen acompanyats d'un assaig per part de Maria Mailat, en què ens ofereix pistes per interpretar la poesia de Celan a la llum del pensament de Walter Benjamin, i revela connexions importants entre els textos d'ambdós autors. També s'inclou un text d'Antoni Pous sobre la traducció de Celan, que esdevé una reflexió molt atractiva sobre el fet de traduir.
M'agrada: Ha estat tota una descoberta: hi he arribat per Benjamin, però he aconseguit aprofundir una mica més en l'obra de Paul Celan.
02 d’octubre 2024
Agonia de llum (#557)
28 de setembre 2024
L'ordre del dia (#556)
No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem. A cops de taló ens trenquen els dits, a cops de bec ens esmicolen les dents, ens roseguen els ulls. L'abisme està vorejat d'alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable, estàtua plantada al bell mig de la plaça de les Festes, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l'any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells.
Aquest relat de 2017 de l'autor francès Éric Vuillard, guardonat amb el premi Goncourt, és una curiosa aproximació a la intrahistòria que recorre una de les etapes històriques més decisives per al segle vint a Europa. Rere els grans moviments polítics, les purgues ideològiques, les suspensions de la democràcia i els genocidis incipients, hi ha tota una sèrie d'anècdotes que semblen insignificants a simple vista, però que elevades a categoria ofereixen un retrat despietat en tota la seva fredor i veritat sobre les complicitats, silencis i assentiments que requereix el projecte totalitari per tal d'acomplir els seus objectius polítics i geoestratègics. El relat gira al voltant d'una data decisiva per al que seria l'expansió del règim nazi fora de les seves fronteres: l'annexió d'Àustria, el 13 de març de 1938, al projecte d'imperi alemany. El que es va vendre com a assentiment sense fissures per part de la nació austríaca no és res més, en realitat, que la culminació d'un llarg projecte previ d'eliminació de l'oposició interna i de repressió ideològica, que havia portat a l'establiment d'una dictadura de tall pangermanista en aquest país. Quan el president de la república austríaca i el seu canceller van voler fer valer la seva sobirania nacional davant l'annexió proposada, que el govern hitlerià els va presentar com a fet acomplert, el camí de les concessions venia de tan enrere que no hi va haver res més a fer.
Així doncs, la microhistòria, de vegades, o la història anecdòtica, pot ser infinitament més eloqüent que el relat oficial que trobem als llibres d'història. La invasió militar d'Àustria per part de l'exèrcit alemany es va vendre retòricament com una missió de rescat instada pel nou ministre d'interior austríac, Seyss-Inquart, nomenat directament per Hitler, mentre que, en realitat, va ser una representació teatral en què Alemanya presentava la seva força militar a una població austríaca extasiada davant d'aquest suposat salvament. Amb una censura fèrria a la premsa i la llibertat d'expressió, poca cosa més es podia esperar. Tanmateix, la setmana que va precedir l'annexió amb Alemanya es van produir centenars de suïcidis a tot el país. L'ordre del dia és un recull d'aquestes anècdotes, que ens mostren com a fil conductor la política d'apaivagament de les principals potències europees amb el poder creixent del règim hitlerià. Vuillard ens condueix per les reunions diplomàtiques que van tenir lloc dies abans de l'Anchluss, en què el canceller austríac del moment, Schuschnigg, es va veure obligat a cedir a totes les exigències alemanyes o, també, els moviments diplomàtics que van tenir lloc a la Gran Bretanya, que va decidir accedir a les exigències territorials alemanyes a canvi de la promesa de no entrar en guerra. De la mateixa manera, el llibre obre i tanca amb els moviments tàctics dels grans empresaris alemanys, que van fer substancioses donacions al partit nazi abans de 1933 i que, durant els anys de la segona guerra mundial, es van beneficiar a bastament de la mà d'obra esclava que proporcionaven els camps d'extermini.
Ara bé, si tota aquesta matèria primera podria donar per a la construcció d'una ficció fascinant, el llibre de Vuillard m'ha deixat amb el regust de l'oportunitat malaguanyada. Massa breu per poder-se anomenar novel·la, i massa esquemàtic per poder conformar un assaig interessant, L'ordre del dia es queda a mig camí entre la ficció i la no-ficció, i resulta un esforç massa desmenjat i mandrós com per excel·lir en cap dels dos camps. De fet, el subtítol de l'obra en l'original francès ens informa que ens trobem davant d'un récit (narració) més que no pas d'un roman (novel·la). Va bé que, almenys, comenci amb un exercici d'honestedat ja que, per més que Vuillard mostri un bon domini del llenguatge literari, amb una sensibilitat especial per a metàfores inesperades però sorprenentment acurades, el resultat final no està a l'alçada de l'ambició del projecte. D'una banda, l'aproximació al fet històric és massa superficial i tot sovint cau en el tòpic d'equiparar tots els moments històrics els uns amb els altres, i en l'error tècnic de llegir la història cap endavant i no cap enrere, defecte habitual en la historiografia de divulgació que dota aquest tipus de reflexions d'un to excessivament alliçonador i autocomplaent. Els moviments tàctics i polítics de l'any 38 no adquireixen la seva rellevància o el seu significat últim a la llum de Nuremberg l'any 46, pel simple fet que l'hora dels judicis no havia arribat encara, i sobre la taula encara no hi havia ni vencedors ni vençuts clars. A propòsit d'això, també és curiós que Vuillard s'entretingui especialment en els moviments diplomàtics per part d'Àustria i de Gran Bretanya, però passi de puntetes per la política francesa del moment.
D'altra banda, l'altre defecte que li he trobat és més aviat literari, i potser no m'hauria cridat tant l'atenció si l'obra no hagués rebut el premi Goncourt de ficció. L'ordre del dia no acaba de trobar el seu to ni el seu gènere, i es llegeix més aviat com a recull de textos inconnexos que ni tan sols arriben a trobar una coherència interna. Al meu parer, el que podria haver estat una bona novel·la sembla que quedi en material preparatori per a una bona novel·la: el fil dels industrials alemanys es podria haver explorat fins a fer-ne una saga familiar de l'estil Els Buddenbrook: 70 anys després, o el fil de la supressió de l'oposició interna a Àustria podria haver portat a un relat apassionant de resistència i persecució política amb tocs de thriller, per exemple. Fins i tot l'exploració de la vida personal dels capitosts alemanys que van ser executats a Nuremberg podria haver portat a una mena d'estudi biogràfic coral. Però sembla que Vuillard no s'acabés de decidir per cap idea en concret, i ens deixa tustant-nos l'esquena amb l'alleujament de veure-hi més clar que els protagonistes del seu récit. En definitiva, em sembla una lectura recomanable per a interessats en el període històric, però que de totes totes es queda massa curta a l'hora de donar-li el tractament que mereixen els fets narrats.
Sinopsi: La narració s'inicia amb una reunió, el 1933, entre els dirigents del partit nazi i un conjunt de vint-i-quatre industrials alemanys que els donen suport econòmic. A continuació, ens porta a través de les reunions diplomàtiques que precedeixen l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi el 1938, i els detalls de la invasió d'Àustria per part de l'exèrcit alemany i, d'altra banda, la política d'apaivagament per part de les altres nacions europees, especialment la Gran Bretanya. Tots aquests fets històrics se'ns van descrivint sobretot amb atenció a les anècdotes i els detalls.
M'agrada: La selecció d'episodis històrics és intel·ligent a l'hora d'enfocar la microhistòria dels esdeveniments que posa de manifest les esquerdes més evidents de la versió oficial dels fets. El seu accent en la complicitat i l'assentiment, més que en l'oposició fèrria per part tant dels governs de les democràcies europees com dels ciutadans mateixos, pinta un retrat molt més desagradós del que és habitual sobre la cooperació necessària dels implicats per tal que un projecte totalitari tiri endavant.
No m'agrada: El to autocomplaent, i excessivament alliçonador en certs passatges, que revela a moments una lectura massa superficial i simplista de la història.
25 de setembre 2024
Les tristes recances (#555)
Estic aprenent una cosa nova. A llançar-me de cap a les coses més dures i a batre'm en retirada després. Tot això regeix també per al pensament, l'escriptura i la vida.
Aquesta novel·la de 2014 de l'escriptora canadenca Miriam Toews ha estat una lectura colpidora i, em penso, una de les més tristes que he llegit mai. La seva exploració de la mort i el patiment al si de la família, sense abandonar l'humor ni la necessitat de continuar vivint per part dels supervivents, és un exercici incomparable de sensibilitat i empatia portades a la pàgina escrita. Toews s'alimenta de les seves pròpies desgràcies autobiogràfiques per proposar aquesta ficció sobre dues germanes que s'estimen incondicionalment, però que han d'afrontar la malaltia mental d'una d'elles, que ha decidit fermament posar fi a la seva pròpia vida. L'altra, que esdevé la veu narradora, carrega amb la responsabilitat de la vida de la seva germana, i amb la cura dels altres membres de la família: els seus fills adolescents, a qui ha de deixar per anar a cuidar la germana a una altra ciutat, i la seva mare i la seva tieta, que arrosseguen ambdues problemes cardíacs. Així doncs, Toews ens presenta el laberint de les cures i la càrrega emocional afegida que suposen per a la persona sana, que es culpabilitza per no poder fer prou pels éssers estimats mentre la seva pròpia vida queda en un segon pla.
L'Elfrieda i la Yolandi són les dues filles d'un matrimoni que pertany a una comunitat mennonita al Canadà. Tot i la fe arrelada dels pares, amb el pas dels anys els quatre membres de la família van distanciant-se dels mandats i exigències d'aquesta comunitat religiosa, que s'imposa als seus fidels amb la implacabilitat d'una secta. El suïcidi del pare és el primer cop dur per a la família, i crea una marca inesborrable en la filla gran, l'Elfrieda, incapaç, com el progenitor, de trobar un motiu de pes per seguir vivint. L'Elfrieda és una pianista prodigi que ha fet una carrera exitosa com a concertista de renom mundial. La seva família va haver de lluitar contra els prejudicis religiosos del seu poble perquè pogués prosseguir els seus estudis de piano i aparentment té la vida perfecta: amb un matrimoni i una posició econòmica estable i l'èxit laboral i professional al seu abast, la seva depressió no sembla tenir altre origen que la química mateixa del seu cervell. D'altra banda, la Yolandi, la germana petita, ha viscut tota la vida a l'ombra de l'èxit i el caràcter rebel i afirmatiu de la seva germana. Un cop arribats als quaranta anys, es troba amb dos fills de dues parelles diferents, a punt de signar els papers del segon divorci, i sense una font de diners estable ja que la professió d'escriptora de literatura juvenil li proporciona un èxit força irregular. Tampoc no ajuda que, cada cop que l'Elf té una crisi o comet un nou intent de suïcidi, és ella qui ha de paralitzar la seva vida per anar a assistir-la.
Ambdues germanes són conscients de la situació insostenible en què es troben. L'Elf se sent culpable per ser una càrrega per a la seva germana, i per haver de depositar les seves ànsies de mort només en ella, per tal d'estalviar patiment al seu marit i la seva mare. La Yolandi es troba al límit de la seva resistència, però és conscient que la seva germana està malalta i que no pot culpabilitzar-la del que està passant, mentre se sent també en la responsabilitat de preservar la vida de l'Elf, fins i tot en contra de la seva voluntat. El principal conflicte de la novel·la, per a la protagonista, es produeix quan l'Elf li demana que la porti a Suïssa, on les lleis sobre eutanàsia contemplen casos com el seu. La novel·la planteja aquest debat ètic amb claredat i sense fer judicis de cap mena, i ens presenta un relat empàtic de tots els implicats, que tampoc no n'estalvia els moments més durs. També és un relat força acurat del que passa en un sistema de sanitat pública massa tensionat, com sembla que és el canadenc, que m'ha recordat força el model que tenim aquí, amb llargues esperes per aconseguir veure un metge, i professionals de les cures que semblen en tot moment sobrecarregats de feina. Per damunt de totes les tensions i conflictes de la vida quotidiana, resten l'amor que es professen les dues germanes i també l'afecte i els lligams que mantenen amb la resta de membres de la família, que acabaran sobrevivint fins i tot a les proves més doloroses.
L'estil de la novel·la és força fluït, i es basa en un flux de consciència en primera persona per part de la protagonista, que va intercalant el relat del present amb retalls i flaixos de la història familiar en el passat, des de la infància i l'adolescència de les dues germanes i les seves trajectòries vitals al relat més extens del passat de la família sencera. Si alguna cosa destaca de la narració és precisament el seu recurs a un humor desenfadat i casolà, que va marcant el contrapunt a les situacions extremadament doloroses que presenciem durant la lectura. Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la amb un to marcadament introspectiu, que té poc argument més enllà de les anades i vingudes de la protagonista de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, i dels seus plans per al temut moment en què donin l'alta a la seva germana. Tot i així, es va llegint amb la intriga de saber quina serà la decisió final de la protagonista i com es realitzarà, fins a un desenllaç que m'ha semblat del tot plausible i rodó en la seva aposta pel realisme quotidià. Aquesta m'ha agradat força més que Elles parlen, l'altra novel·la que havia llegit de l'autora. M'ha recordat lleugerament Alice Munro pel seu preciosisme a l'hora de descriure la vida quotidiana de les dones, i pels cops d'humor amagats, i també quelcom del to de Marilynne Robinson a l'hora de plantejar el seu relat en termes existencials. La recomanaria amb precaucions, però, pel viatge emocional que suposa.
Sinopsi: La Yolandi, una dona de mitjana edat de Toronto, ha de traslladar-se a Winnipeg a estar al costat de la seva germana, l'Elfrieda, hospitalitzada després d'un intent de suïcidi. A més de fer quadrar les agendes de tots els membres de la família i encarregar-se dels seus fills a distància, també ha de tenir cura de l'estat emocional de l'Elfrieda davant la seva malaltia mental. Els lligams de comprensió i afecte entre les dues germanes, presents fins i tot en els moments més durs en què arribin els retrets, seran el fil conductor del relat.
M'agrada: És una novel·la extraordinàriament honesta i colpidora.
20 de setembre 2024
Persèpolis (#554)
El règim havia entès que una persona que surt de casa preguntant-se: -Ja són prou llargs els pantalons? -Porto ben posat el mocador? -M'he pintat massa? -I si em fuetegen? Ja no es preguntava: -Sóc lliure de pensament? -I la llibertat d'expressió? -Puc viure la meva vida? -Què passa a les presons? És ben normal! Quan tens por t'oblides d'analitzar i reflexionar. La por ens paralitza. A més, la por sempre ha estat el motor de repressió de totes les dictadures.
Aquesta memòria gràfica de l'autora iraniana Marjane Satrapi va esdevenir tota una revelació per al món occidental amb la seva publicació entre els anys 2000 i 2003 en quatre volums, i més tard en un únic volum el 2007. El fil conductor del relat són les memòries d'infància de l'autora al seu Teheran natal, on serà testimoni de la caiguda del xa de Pèrsia i l'adveniment de la dictadura teocràtica islàmica imposada pel règim dels aiatol·làs i, més endavant, la seva adolescència com a estudiant d'institut a Àustria i la seva joventut havent tornat a Iran. La primera part ens posa en situació sobre els antecedents històrics i la situació política a Iran el 1979, quan es produeix la revolució islàmica: ens trobem en temps de la monarquia de la dinastia Pahlevi, instaurada per la Gran Bretanya a principis del segle vint, i que va esdevenir un règim corrupte i repressor que va sumir la seva població en la pobresa i la injustícia social. La família de Satrapi pertanyia a l'elit intel·lectual benestant que conformava l'oposició al règim pro-democràcia i d'ideologia marxista, mentre que, d'altra banda, els líders religiosos islàmics observen en l'occidentalització de la població el principal mal a combatre. El resultat serà que, quan la revolució popular que enderrocarà el xa prengui un marcat caràcter islamista, la dissidència prodemocràtica passarà a ser perseguida novament, aquest cop pel nou règim revolucionari.
Sota el nou govern dels aiatol·làs, la Marjane passarà d'assistir a una escola francesa i laica a una escola religiosa, que provarà d'adoctrinar-la en els valors del nou país, contra els quals la protagonista es rebel·larà obertament. Amb l'esclat de la guerra entre Iran i Iraq, que s'allargarà pràcticament durant tota la dècada dels vuitanta, els pares de la Marjane l'enviaran a estudiar a Àustria amb uns coneguts de la família per tal d'allunyar-la del conflicte armat i de la repressió ideològica. Assistirem així al retrat d'una identitat dislocada: la Marjane sentirà la necessitat de negar els seus orígens davant del racisme i la incomprensió que experimentarà a Àustria, mentre que se sentirà culpable per haver pogut fugir de la guerra que continua amenaçant els seus familiars i amics. La seva incapacitat d'ajustar-se plenament al món occidental durant els anys de la seva adolescència la deixaran amb una sensació de desolació i fracàs, i un dels moments més frustrants de la lectura, possiblement, és veure-la desaprofitar les oportunitats que se li presenten a través de l'addicció a les drogues i la seva incapacitat de valorar-se a si mateixa o encarar el seu futur seriosament. D'altra banda, la situació es fa totalment comprensible quan es veu la imatge de conjunt i es comprèn en tota la seva complexitat des del punt de vista de la protagonista, perduda en una gran ciutat als catorze anys, sense figures adultes que li serveixin com a referent i amb el trauma de totes les atrocitats que arrossega en el seu passat.
De fet, el tema de la identitat és un dels fils conductors més potents del relat sencer, i un dels seus punts més forts és la forma com ens transmet, vívidament, el punt de vista de la protagonista a través de la primera persona, adaptant sempre el llenguatge a la forma com processa les seves experiències dins del moment vital en què es troba: quan és una nena, assistim a la formació de les seves idees sobre el món, marcades pels lligams afectius que estableix amb els diferents membres de la seva família, i també als moments de confusió sobre la seva pròpia lleialtat ideològica. Més endavant, durant la seva adolescència, veurem la dificultat d'ajustar-se als codis i valors d'un món que li és totalment estrany i els seus intents de rebel·lar-se contra el món que li és donat la sorprendran i descol·locaran fins i tot a ella mateixa. Ara bé, no és fins a la quarta part, quan torni a Teheran després de la seva estada a Àustria, que assistirem a la maduració de la protagonista quan accepti plenament les contradiccions, els matisos i la complexitat del dilema identitari que li ha tocat viure. La seva última decisió, per tant, serà fruit de les circumstàncies, però també de la llibertat que ha aconseguit a través d'aquests anys de formació, i el relat acabarà amb la Marjane adulta encarant el seu futur amb el convenciment de saber finalment quina és la seva identitat.
Al mateix temps, el text esdevé inqüestionablement polític com a crítica directa i inequívoca al règim islamista que governa l'Iran fins a l'actualitat. Episodis de repressió i de violència brutal contra la ciutadania com el que es va viure fa dos anys arran de l'assassinat de la jove kurda Zhina Amini són molt més fàcils de comprendre des del context polític i històric més ampli que retrata Satrapi a la seva obra. Tot i així, el text tampoc s'està de criticar les complicitats occidentals dins dels conflictes geo-estratègics a l'Orient Mitjà, i tampoc no estalvia a la família protagonista, especialment a la primera part del relat, l'exposició de les seves pròpies incoherències, com a privilegiats dins la societat iraniana pel que fa a la seva posició econòmica, que sovint entra en flagrant contradicció amb la seva pròpia ideologia marxista. El text esdevé encoratjador fins i tot en els seus moments més foscos: una de les lliçons de vida que ens ofereix la Marjane és que, fins i tot en els moments de desesperació i abaltiment més extrems, llegir més i formar-se més és una sortida ineludible per tal de navegar les complexitats del món que ens envolta. Satrapi retrata el seu periple vital i formatiu amb una veu única, sempre desperta al canvi i a conèixer millor la realitat que l'envolta, però dolorosament punyent a l'hora de retratar les vicissituds més amargues i les veritats polítiques més desagradoses del món contemporani.
Continguts: La primera part del relat ens descriu la infància de la Marjane fins al moment del derrocament del xa de Pèrsia, el 1979, quan ella té deu anys. És un període de violència política als carrers i ferotge repressió contra la dissidència. La segona part del relat retrata la islamització de la societat sota el règim dels aiatol·làs, que instaurarà la policia de la moral i combatrà a través de la violència i la por tot allò que sigui sospitós de simpatitzar amb les idees occidentals i, d'altra banda, el terror viscut per la població iraniana amb l'esclat de la guerra amb Iraq, que esdevindrà també una eina d'adoctrinament polític i d'homogeneïtzació per a la societat. La tercera part relata el periple de la Marjane a Àustria, entre els catorze i els divuit anys, en què viu en diverses residències i pisos compartits i acaba l'institut amb els dilemes característics d'una identitat dislocada com la seva. La quarta part descriu el retorn de la Marjane a Teheran amb la seva família, amb un profund sentiment de culpabilitat pel seu fracàs a Europa, i els dilemes del matrimoni, la identitat sexual i l'apartheid de gènere que pateix com a dona a l'Iran dels anys noranta.
M'agrada: La brillantor amb què Satrapi retrata la complexa història política i cultural del seu país sense apartar-se ni un moment de la seva experiència privada i particular, que transmet amb una claredat i una vivesa incontestables.
14 de setembre 2024
Blackwater (#553)
11 de setembre 2024
No puc dir el teu nom
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb una certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
06 de setembre 2024
Nostra Senyora del Nil (#552)
04 de setembre 2024
Jornada de reflexió (13)
- Els talibans prohibeixen que se senti la veu de les dones en públic. Les dones afganeses es rebel·len contra aquest apartheid de gènere a través del cant.
- La mort del rei dels maoris posa en relleu el problemàtic llegat colonial a Nova Zelanda.
- Esquerra Republicana de Catalunya col·loca, a canvi de promeses, un govern monocolor espanyolista per primer cop al capdavant de la Generalitat catalana. La notícia de l'aparició del president Puigdemont a Barcelona el 8 d'agost i la seva no-detenció queda vinculada inevitablement a l'aplicació defectuosa de la llei d'amnistia, que s'ha acomplert en el cent per cent dels casos per a les forces policials acusades d'agressions i abús de poder contra civils no-violents, però amb comptagotes en els casos d'aquests mateixos civils i els líders polítics independentistes. L'erràtica diligència del jutge Llarena, que dóna llargues a l'aplicació de l'amnistia a Puigdemont però s'apressa a interrompre les vacances quan es tracta de detenir-lo en sòl català, o els recents atacs a la defensa de l'expresident, no fan altra cosa que apuntar a aquesta doble vara de mesurar del sistema judicial espanyol.
- El genocidi a Gaza continua:
- I la guerra a Ucraïna continua: