 |
| Imatge de Freepik |
No havia llegit mai cap obra de l'autor alemany W. G. Sebald (1944-2001) i he de dir que Els anells de Saturn m'ha semblat una novel·la totalment fascinant. El narrador, que sovint els lectors identifiquen amb el mateix Sebald, tot i que la narració estableix un joc molt curiós entre realitat i ficció, emprèn un viatge d'uns quants dies per la costa est d'Anglaterra, al comtat de Suffolk. Un any després, convalescent a l'hospital d'una operació, comença a escriure un diari amb els seus records del viatge, que el porten per una contínua associació d'idees cap a diferents episodis de la història d'Europa i de la seva pròpia trajectòria vital com a alemany resident a Anglaterra. Més enllà d'aquesta successió de records i de relats de fets històrics, la novel·la no té cap altre fil argumental, i de vegades es llegeix amb la curiositat de saber fins on pot arribar l'amuntegament de dades, fragments de relats i fets anecdòtics que ens ofereix l'autor a propòsit del seu recorregut geogràfic. Una cosa que em va cridar l'atenció en especial mentre el llegia era que, mentre que a Cos Olga Tokarczuk prova de fer el mateix però el resultat acaba fent-se pretensiós i totalment soporífer, Sebald ens ofereix el conjunt de reflexions des d'una veu natural i estranyament consistent. Fins a cert punt la veu del narrador prova d'esborrar-se dels fets narrats, com si fos un observador extremadament distant i objectiu i, tot i així, arriba a commoure amb la seva perspectiva extremadament pessimista i existencialment angoixada.
Fins i tot en absència d'un fil argumental i amb constants salts abruptes d'uns temes a uns altres i entre diversos moments històrics i geogràfics sense aparent solució de continuïtat, la narració resulta coherent fins al final, potser perquè s'hi entreveu certa honestedat intel·lectual, perquè defuig els alliçonaments i les grans paraules, i perquè ens ofereix un cert sentit de direcció en el viatge del protagonista, per més que al capdavall esdevingui una linealitat metafòrica. Tots els relats i les anècdotes exposades al llarg de la narració van tocant una vegada i una altra els mateixos temes de fons, com si es tractés d'un únic tema musical desenvolupat amb diferents variacions. Amb la vista posada cap a l'est, el narrador ens ofereix una perspectiva única cap a un món del passat i que s'esvaeix, i una crítica eloqüent, tot i que mig velada, de la cultura occidental i la seva noció lineal de progrés, que tot sovint ha consentit les atrocitats més inimaginables en la seva cavalcada triomfal. En aquest sentit, la perspectiva micro sempre acaba revelant perspectives polítiques més àmplies: per exemple, la lliçó d'anatomia del doctor Tulp ens revela l'adveniment de la ciència moderna i la racionalitat cartesiana, però a la vegada deixa al descobert una fascinació quasi malsana per l'ajusticiament del cos criminal i el seu posterior desmembrament. De la mateixa manera, el rigor taxonòmic del col·leccionisme i els museus de curiositats tempta la imaginació amb una quimera de món ordenat i racional, quan revela entre línies la violència desplegada arreu del món pels imperis colonials europeus.
Aquesta mateixa dicotomia entre civilització occidental i violència i brutalitat soterrades Sebald les aprecia en el paisatge mateix de la costa oriental anglesa, una àrea especialment deprimida per la crisi econòmica dels anys setanta, i que es troba sempre a l'espera del ressorgiment del negoci del turisme, que havia portat la prosperitat a la zona de mà de l'especulació immobiliària amb el tombant del segle vint. El narrador observa les antigues cases senyorials que visita com a vestigis d'un món del passat que ja s'ha esvaït sense remei, i el record de les dues guerres mundials és sempre una presència que ha marcat les vides de generacions senceres, però que amb prou feines s'esmenta en el dia a dia. D'altra banda, la caminada per la costa oriental anglesa també és un bon motiu per mirar a l'altra banda del mar, a la costa europea, cap a Holanda i Alemanya, des de l'altre bàndol de les guerres amb Anglaterra, que en la ment del narrador, tant a nivell geopolític com personal i biogràfic, esdevenen també emblemes del món del passat que no es pot arribar a recuperar. La marxa triomfal de la història ens porta sempre d'est a oest, com si seguís el recorregut del sol i, per aquest motiu, la perspectiva macro dels vagarejos mentals de l'excursionista ens porta també a la colonització de la Xina i les guerres amb Gran Bretanya, la decadència dels últims emperadors xinesos i, finalment, en un darrer capítol memorable, al viatge des de la Xina fins a Europa de la indústria dels cucs de seda.
Pel camí, van quedant testimonis muts de tots aquest canvis històrics, sovint personatges solitaris i reclosos en la seva pròpia soledat, amb qui el narrador estableix contacte però la privacitat dels quals no s'arriba a trencar mai del tot. La decadència de les classes altes, que s'havien beneficiat especialment de l'auge de la indústria i l'especulació es fa patent en aquestes propietats desolades i aquestes fortunes que ja no donen per viure amb comoditat com en les generacions anteriors, i hi ha un cert sentit de justícia poètica en aquest sentit de desolació present, com si la història es cobrés el seu propi preu per les violències i les explotacions del passat. N'és un bon exemple el record d'una antiga visita a una família adinerada irlandesa caiguda en decadència, que no arriba a exposar les arrels polítiques de les seves dissorts presents de forma autoconscient, tot i que aquestes quedin a bastament representades entre línies en altres parts del text: hi ha un capítol sencer, per exemple, dedicat a esbossar les connexions històriques i biogràfiques entre el diplomàtic irlandès Roger Casement i l'autor polonès nacionalitzat britànic Joseph Conrad, que passen pels crims colonials belgues sobre el Congo amb la connivència de les empreses britàniques que hi feien negoci.
Aquest només és un petit exemple d'aquest entramat de connexions que s'estableix al llarg del text entre el nivell dels fets reals que semblen anecdòtics, la seva significació històrica més àmplia i un altre nivell més simbòlic, o metafòric, en què l'autor proposa un qüestionament, no només polític i històric sinó a la vegada també metafísic i existencial, que afecta la naturalesa del temps i la percepció que en tenim els éssers humans, la fragilitat de la nostra existència, i la memòria i la racionalitat humanes com a punts d'ancoratge crucials perquè la vida quotidiana mateixa no se'ns esfondri definitivament. Els episodis onírics que ens retrata l'autor, així com l'experiència d'una tempesta nocturna a finals dels anys vuitanta que l'arriba a colpir especialment pel seu contrast amb la nit estelada que la segueix, són moments de la narració que ens van posant la narració mateixa en perspectiva. A mi m'ha semblat una lectura realment recomanable, tot i que puc entendre que sigui un text difícil de classificar i que costi d'entrar-hi de bones a primeres.
Sinopsi: A partir d'un episodi d'hospitalització després d'una operació, el narrador comença el relat d'un viatge a peu que havia fet un any abans per la costa oriental d'Anglaterra, al comtat de Suffolk, caracteritzat per la seva puixança econòmica passada, ja esvaïda en el moment present. A partir d'aquesta premissa, l'autor va fent connexions amb records d'altres viatges del seu passat, amb anècdotes que li expliquen persones amb qui conversa pel camí, i una multitud ingent de dades històriques i biogràfiques que van bastint una imatge de conjunt sobre els conflictes, violències i moviments que conformen la història humana.
M'agrada: D'un cap a l'altre del text, m'ha agradat la subtilesa amb què Sebald deixa els caps solts entre uns relats i uns altres perquè els lectors els anem connectant i interpretant pel nostre compte.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Maureen McHugh es va publicar el 1992 i va rebre força atenció en quedar finalista dels premis Hugo i Nebula, però la traducció en català no es va editar fins l'any passat. És una lectura força peculiar, especialment pel tipus d'escenari distòpic que proposa, tot i que he trobat que l'autora no acaba d'aprofitar les bones idees que alimenten les premisses de la novel·la i a les últimes seccions del relat la trama es desinfla una mica fins arribar a un desenllaç una mica decebedor.
Ens trobem en una versió distòpica dels Estats Units d'Amèrica que, a principis del segle vint-i-u, ha patit una revolució comunista i, després d'una guerra civil, ara és governada per un règim socialista i és poc més que un estat satèl·lit de la Xina, la nova primera potència mundial. La resta de països depenen econòmicament del gegant asiàtic o bé conformen economies petites i totalment marginals en el panorama mundial. Ara bé, la trama no se centra tant en els moviments econòmics, polítics i geoestratègics com en les conseqüències socials i culturals que un canvi així comporta per a la societat americana. Després d'una revolució cultural que ha canviat la fesomia del país, ara s'ha establert una jerarquia social en què el lloc més alt l'ocupen els ciutadans xinesos, seguits de prop pels descendents de xinesos nascuts als Estats Units i, finalment, la resta d'americans no xinesos. Certament, ha estat una experiència curiosa llegir aquest llibre en plena guerra comercial entre Estats Units i la Xina, i una gran mostra del poder de la literatura especulativa per reflexionar, analitzar i criticar els móns polítics i socials que habitem.
El protagonista és un jove mestís, en Zhongshan Zhang, que viu a Nova York buscant-se la vida com a tècnic de la construcció. El seu somni és arribar a estudiar enginyeria a la Xina per poder accedir a una feina millor, però al llarg de la novel·la anirem veient com se li van presentant diversos dilemes en relació al sistema en què viu immers i la seva pròpia identitat. D'una banda, els seus pares el van modificar genèticament perquè la seva herència hispana no es veiés reflectida al seu rostre, de forma que la gent pensa que ve de família xinesa i ningú sap que, en realitat, la seva mare és considerada ciutadana de segona. D'altra banda, la seva homosexualitat és un secret perquè està perseguida per llei i les relacions amb altres homes el poden portar a la presó o fins i tot a la mort. La novel·la intercala diverses seccions del relat d'en Zhang i la seva evolució, a través de cinc anys clau per a la seva formació, amb altres seccions des del punt de vista de personatges més secundaris les vides dels quals es van entrecreuant amb la del protagonista. Així doncs, la novel·la en conjunt es va revelant com un mosaic des de diversos escenaris i perspectives, que ens posen de manifest la magnitud del món fictici creat per McHugh i la multiplicitat de connexions que s'estableixen entre diversos punts centrals i perifèrics dins d'aquest esquema polític i econòmic global.
D'aquesta manera ens veurem transportats des de Nova York a Nanjing, i de l'illa de Baffin, per sobre del cercle polar àrtic, a una colònia d'agricultors humans establerts a Mart en unes condicions de vida molt precàries. Ens trobem davant d'un sistema que planifica les vides dels ciutadans amb criteris macroeconòmics, de forma que els desplaçaments forçats per causes de feina o d'habitatge, o per una combinació de tots dos, seran molt habituals i, de fet, esdevindran un motor important de la trama de la novel·la. En un món de precarietat absoluta, els ciutadans decidiran hipotecar diversos anys de la seva vida en llocs remots del planeta (o fins i tot a colònies extraterrestres), fent treballs en unes condicions físiques extremes, o directament servint a l'exèrcit, per tal de poder arribar a accedir a posicions més favorables en el futur. La relació de l'individu amb l'estat sempre acaba retratada com una mena de negociació permanent en què el feble hi té més a perdre i, a parer meu, rere una aparent crítica al sistema socialista xinès, el que em sembla que s'amaga és la retòrica de la fi de la història i el triomf absolut d'un capitalisme que s'entreveu constantment per les esquerdes del sistema.
El protagonista, en Zhang, és un jove que es troba atrapat entre la necessitat d'expressar la seva pròpia identitat i de conformar-se al sistema que l'oprimeix i, mentre que la seva situació es pot considerar privilegiada en diversos aspectes de la seva vida i en comparació amb d'altres personatges del relat, hi ha altres elements de la seva identitat que li impedeixen esdevenir el ciutadà exemplar. Tanmateix, al llarg del relat assistim a la seva formació i a la seva evolució psicològica: d'un egoisme centrat en les seves pròpies necessitats i desitjos presents el protagonista va creixent i adquirint empatia a través del seu contacte amb d'altres personatges, fins que al final la seva versió adulta torni al món d'on havia sortit originalment, el seu Nova York natal, per acabar adaptant-s'hi a la seva pròpia manera. El darrer capítol, en aquest sentit, m'ha semblat desconcertant: la forma com, al final de la novel·la, el protagonista sembla haver après els punts febles del sistema i els utilitza al seu favor em va deixar pensant si no acabava estimant el Gran Germà més que no pas alliberant-se'n. D'entre tots els exemples d'opressió que trobem al llarg de la novel·la a múltiples nivells, i de capitalització del guany en mans privades, en cap moment no s'entreveu la mínima espurna de rebel·lió. De fet, a estones sembla que el text mateix estigui aprovant implícitament la bondat d'un capitalisme neoliberal desbocat amagat rere una façana socialista.
L'altre aspecte que m'ha semblat una mica fluix de la novel·la és més aviat estructural, i és que la intercalació de diverses seccions narratives des de diferents perspectives no acaba d'arribar a bon port. A més de les peripècies d'en Zhang, també coneixem les de la San-xiang, filla d'expatriats xinesos als Estats Units i marcada per una deformació a la cara que fa que els homes no es fixin en ella, els científics canadencs que treballen a l'illa de Baffin i que ens transmeten una perspectiva externa sobre la política i l'economia estatunidenca, i una parella de colons establerts a Mart en unes condicions molt adverses que intenten tirar endavant la seva granja. A estones les trames secundàries semblen fins i tot més interessants que la del protagonista, però quan sembla que passarà quelcom significatiu per als personatges, alguna revelació o algun esdeveniment clau que els canviarà la perspectiva o que els farà prendre un nou rumb a la vida, les seves seccions del relat simplement s'acaben sense una conclusió definida. El cas de la San-xiang és d'una crueltat flagrant, tot i que sembli coherent amb la seva trajectòria personal i com se'ns ha descrit el personatge en una secció anterior, mentre que el dels colons marcians estableix un misteri en un determinat moment de la trama que sembla que els protagonistes hagin de resoldre però que, simplement, queda sense resposta.
En general m'ha resultat una lectura molt amena i que m'ha mantingut en suspens i amb ganes de saber com acabava, però la manca de concreció i d'una direcció clara per al relat m'ha acabat decebent una mica. D'una banda m'ha recordat El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel a l'hora de desplegar la història a través de seccions aparentment inconnexes, tot i que Mandel fa millor feina a l'hora de dotar la novel·la d'una coherència interna i fer confluir les diverses seccions en un propòsit comú. També m'ha recordat una mica Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin, a l'hora de fer un retrat crític d'una societat inspirada en els estats comunistes, tot i que l'obra de Le Guin és força més abrandada en termes polítics. En general la novel·la m'ha agradat, i com a punts forts hi destacaria la construcció d'una psicologia profunda i creïble per als personatges, i d'uns escenaris evocadors i certament suggestius. Tanmateix, és cert que a la narració en conjunt li manca una mica de direcció i m'ha acabat provocant sentiments barrejats.
Sinopsi: En una versió distòpica dels Estats Units dominats per la influència econòmica mundial de la Xina, el protagonista, Zhang, intenta progressar en la seva vida laboral amagant els aspectes de la seva identitat que li poden portar més problemes: la seva identitat mestissa i el fet de ser homosexual. Després d'un episodi desafortunat pel qual perd la feina a la construcció, aprofita altres oportunitats que se li presenten per arribar a acomplir el seu somni d'estudiar una carrera universitària a la Xina. Tanmateix, l'experiència no li resultarà tan gratificant com havia pensat. A més, el seu camí s'anirà entrecreuant amb el d'altres personatges secundaris que ens aniran oferint un retrat molt més ampli de la societat i el sistema polític descrits.
M'agrada: M'ha semblat potent l'habilitat de l'autora a l'hora de construir l'escenari distòpic i també unes psicologies coherents i entenedores per als personatges.
No m'agrada: Les darreres seccions de la novel·la m'han resultat decebedores, perquè trobo que no acaben de concloure satisfactòriament totes les premisses i preguntes potencials que va plantejant la trama.
Aquesta novel·la de 1988 de l'autor xinès Mo Yan és una bona mostra de per què va guanyar el Nobel de Literatura. El de 2012 va ser un guardó controvertit, ja que Mo Yan ha estat sempre alineat públicament amb el govern xinès, i va decidir no signar el manifest que demanava l'alliberament del dissident Liu Xiaobo, que havia rebut el Nobel de la Pau dos anys abans. És cert que el premi Nobel de Literatura no s'ha estat mai d'entrar en el terreny polític i geoestratègic quan ha considerat necessari, i la polèmica en aquest cas concret recorda conflictes similars amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, en què el guardó anava a autors russos prosoviètics o exiliats en funció de criteris polítics. Tot i així, també es va obrir el debat sobre si no n'hi hauria d'haver prou amb la qualitat literària d'una obra per avaluar l'avinentesa d'un premi literari. Reconec que vaig agafar la novel·la sense ser gaire conscient de la controvèrsia, però un cop llegida m'ha semblat que el text s'aguanta per mèrits propis, té una capacitat extraordinària d'evocar i recrear a través de les imatges, fa de la violència un vehicle de transmissió de la narració, fins al punt que fins i tot esdevé una mena de substituta gràfica del llenguatge mateix, quan els traumes històrics que suporta la gent del carrer són massa punyents per poder-los expressar planerament. D'altra banda, l'any passat la història de la presència pública de Mo Yan va fer un gir força irònic: l'autor va tornar a ser el centre de la polèmica en esdevenir objecte de les crítiques aferrissades d'algunes veus del nacionalisme xinès que l'acusen de no ser prou patriòtic o no presentar una imatge prou obsequiosa de la història xinesa. (Us en podeu informar aquí i aquí).
La novel·la ens situa en un poble petit en una àrea rural xinesa dedicada al cultiu de la melca, de la qual es destil·la el vi de melca. L'acció pròpiament dita té lloc entre els anys 1939 i 1941, durant la invasió japonesa de la Xina, i segueix les vicissituds dels dos protagonistes, pare i fill, que s'uneixen a una guerrilla local per lluitar contra els japonesos. A la vegada s'estava lluitant la guerra civil xinesa entre les forces comunistes xineses i les republicanes, de forma que les guerrilles tot sovint lluitaran entre elles, i moltes vegades els seus moviments respondran als interessos estratègics puntuals dels seus comandants o a les rivalitats entre uns i altres. Des d'aquest punt de partida, la trama ens enviarà a través de nombrosos flashbacks i anticipacions a diversos punts de la història familiar, que abastaran més o menys des dels anys 20 fins al moment present. Ens trobem davant d'una història especialment cruenta: la narració ens ofereix unes descripcions extremadament gràfiques de la violència exercida en diferents direccions, guardant els moments de més crueltat sempre per als soldats japonesos i les tortures que exerciran contra els pagesos xinesos. El resultat és força desconcertant des del punt de vista de la lectura, ja que combina una immersió absoluta dins dels fets narrats a través d'unes descripcions extenses, sempre vívides i evocatives, amb un recurs a les imatges estranyes i inquietants, que li donen al relat una textura al·lucinatòria, que només arriba a desplegar-se en realisme màgic a la darrera secció de la novel·la. Els salts temporals, endavant i endarrere, contribueixen a aquesta sensació de narració dislocada, que manté el centre d'interès històric sempre desenfocat i distant respecte dels fets concrets que estem presenciant.
Un recurs que l'autor utilitza per transmetre'ns aquesta sensació de desconcert i impotència per part de les víctimes de tota aquesta violència és la presència del món natural, que esdevé quasi un personatge més, i que actua dins del relat amb la seva pròpia autonomia. En són un exemple la melca, omnipresent a les vides dels protagonistes, o la imatge dels gossos, que al principi sembla anecdòtica però va retornant al relat i s'acaba convertint en metàfora de les mateixes relacions humanes que es retraten al llarg de tota la trama. Gran part de la secció central del llibre gira al voltant d'una guerra cruenta entre els pocs supervivents que queden al poble de l'atac japonès i una canilla de gossos domèstics que s'han tornat feréstecs i lluiten per poder menjar-se els cadàvers humans abandonats pel poble. En aquest episodi veiem com la línia entre humà i animal es va desdibuixant perillosament: els gossos cada cop es tornen més astuts i estrategs, cosa que posa de manifest la salvatgia evident en el comportament humà durant tota la novel·la. Més endavant en el relat, una de les guerrilles xineses es disfressa amb pells de gos per camuflar-se i que els gossos dels enemics no els puguin detectar per l'olor, amb resultats certament esfereïdors i desconcertants. Un altre element destacable de la narració és l'ús d'un to mític o quasi profètic, que l'autor barreja hàbilment amb la narració realista dels esdeveniments: no és exactament realisme màgic, a parer meu, però contribueix a aquesta sensació d'estranyament que recorre una narració majoritàriament realista. Si amb tot això no n'hi ha prou, a tots aquests elements inquietants s'hi afegeix la veu del narrador, que s'erigeix, en primera persona, com a dipositari de la memòria de la família: mentre que pretén explicar-nos la història familiar dels seus pares i els seus avis, a la vegada ens n'ofereix el relat des d'un punt de vista omniscient i en tercera persona, com si tingués una perspectiva sobrenatural o privilegiada sobre els fets o, alternativament, com si els anés recreant sobre la marxa.
Melca roja és una novel·la molt gran, que excel·leix, al meu parer, a mantenir la tensió narrativa a través de diversos fils argumentals que es van combinant molt hàbilment en una narració fragmentada, i que manté un equilibri entre la realitat dels esdeveniments històrics que relata i l'experiència subjectiva que en té cada individu que s'hi veu immers. En aquest sentit, fa molt per transmetre aquesta sensació de remolí de la història que absorbeix els seus protagonistes en el caos i la brutalitat del moment present, i que no els permet tenir una visió clara del que s'està esdevenint. L'única visió de conjunt més reposada ens l'ofereix el narrador, des de la distància del temps i amb una equidistància política força estudiada, em penso, però tot i així la seva primera persona ens acara constantment amb la impossibilitat d'obtenir una versió objectiva dels fets. Les dones esdevenen les grans damnificades del relat: víctimes dels abusos i els vicis més punyents d'una societat patriarcal de valors ancestrals, en el context de la guerra són víctimes de la violència sexual, afegida als altres maltractaments i tortures que pateixen tota la resta de personatges. Tot i així, Mo Yan mai ens les retrata com a personatges passius o resignats, sinó que ens les mostra jugant les seves pròpies cartes i prenent les seves pròpies decisions en un món extremadament advers. El personatge de l'àvia n'és l'exemple més evident, però també hi ha la segona àvia, que sobretot a la darrera secció de la novel·la esdevé una presència molt més difícil de classificar, i la mare, que queda en un pla molt més secundari però protagonitza un dels episodis més memorables de la narració, el de l'episodi del pou. En definitiva, una bona recomanació, que fa de mal explicar si no es volen revelar tots els detalls de la trama, però que en tot cas és una lectura molt intensa i inquietant.
Sinopsi: La trama arrenca el 1939, quan el jove protagonista, l'adolescent Douguan, és enviat a allistar-se a la milícia que comanda el seu pare, el bandit Yu Zhan'ao, per tal de combatre contra l'ocupació japonesa. A través de les seves vicissituds durant la guerra, anirem reconstruint dues generacions senceres de la història familiar i de la violència i les atrocitats que hauran d'arribar a suportar.
M'agrada: La forma com està construït el relat, sempre com a barreja de diferents elements i tons narratius que es van combinant amb una fluïdesa extraordinària. La combinació d'elements naturals i sobrenaturals, de descripcions i imatges impactants, d'una violència gràfica i desagradable sense cap mena de concessió, un narrador esquiu i una cronologia no lineal: tots aquests elements contribueixen a una narració a estones confusa i desconcertant, però que en tot moment transmet aquest sentit d'angoixa i impotència davant la violència imposada per la guerra i els grans moviments històrics.
Journey's End, estrenada a finals de 1928 i publicada l'any següent, és una de les primeres obres de teatre que es van produir a Anglaterra sobre la vida a la trinxera durant la primera guerra mundial i, de fet, és considerada l'encarregada d'inaugurar el gènere i establir-ne alguns dels trops més habituals. L'autor, R. C. Sherriff (1896-1975), va haver de lluitar per aconseguir un teatre que la hi volgués produir, però quan finalment va aconseguir un contracte d'una sola nit al West End, l'obra va esdevenir un èxit immediat, va ser prorrogada dos anys i també va tenir bona rebuda als Estats Units, per la qual cosa va guanyar-se l'aura de clàssic modern. En vaig sentir a parlar per primer cop buscant altres obres britàniques d'aquesta època sobre la primera guerra mundial i, la veritat, no m'esperava tant d'una obra de teatre sobre aquest tema. Journey's End aconsegueix un equilibri perfecte, a parer meu, entre la serietat que requereix el tractament del tema i el recurs a l'humor per alliberar tensió, i conté una sèrie d'ingredients que contribueixen a una narració memorable: una exploració ferma i commovedora de les psicologies dels personatges, portades al límit per la situació; una tensió narrativa que ens té amb l'ai al cor durant tota la lectura fins a un desenllaç que sembla inevitable; la dosi pertinent de denúncia política envers la jerarquia militar, i la denúncia de l'absurditat de la guerra per part de les persones que hi queden atrapades sense possibilitat d'escapatòria.
L'acció ens situa al març de 1918 dins d'una trinxera al front occidental, a les dependències dels oficials d'una companyia que es troba a poca distància del front i amb la tensió creixent davant la imminència de la gran ofensiva alemanya. Els oficials, totalment desmoralitzats, i perfectament conscients que les incursions de reconeixement que manen els alts comandaments són poc menys que missions suïcides, intenten afrontar la situació cadascun a la seva manera intentant salvar les aparences davant dels altres. Així doncs, a través de les seves converses, ens anem familiaritzant amb el reservat mestre d'escola Osborne, que infon ànims als seus companys des d'una saviesa discreta; el jovial Trotter, tot ell una façana de despreocupació i joia de viure; i l'esmunyedís Hibbert, que al·lega atacs de migranya per aconseguir la tan anhelada baixa mèdica que l'aparti del front. El protagonista de l'obra és el capità Stanhope, un jove líder eficient i incansable, però que després de tres anys al front està començant a ser objecte de les enraonies dels oficials pel seu problema d'alcoholisme. Si no en té prou amb l'espera angoixada de l'atac alemany i la coordinació de les operacions, el conflicte de l'obra es desencadena a escala menor i per un fet més insignificant en aparença: la incorporació a la companyia de Raleigh, un antic company d'escola que admira les gestes esportives de Stanhope amb una adoració pueril.
Enfrontat al nouvingut, Stanhope entra en pànic davant la possibilitat de caure del pedestal on el té Raleigh un cop aquest descobreixi la seva addicció a l'alcohol, i el seu temor més gran és que Raleigh escrigui a casa i arribi a revelar el secret a la seva germana, amb qui Stanhope té intenció de prometre's. Tots aquests conflictes d'aparences, lleialtats i indiscrecions van desplegant-se davant dels ulls de l'impassible Osborne, que intentarà, des de la distància de l'edat i de l'experiència, assuaujar els temors i les angoixes de tots els que l'envolten. Una cosa que el text fa molt bé és construir-nos totes aquestes tensions emocionals durant els primers dos actes de l'obra, de forma que quan arribi el moment dels moviments militars, al tercer acte, ja estarem completament familiaritzats amb els personatges i podrem patir sense aturador, ara ja sí, amb el desplegament del desenllaç.
La tensió i l'angoixa es van equilibrant al llarg de tota l'obra amb la presència del soldat ras Mason, que fa de cuiner i servent dels oficials, i que serveix a la narració per alliberar tensió a través de les seves intervencions humorístiques, que creen un magnífic equilibri amb les converses més serioses i els moments més confessionals dels altres personatges, i no fan altra cosa sinó reforçar el sentit d'absurditat generalitzada amb què aquestes persones s'han d'acostumar al seu dia a dia en el context de la guerra. És molt evident d'on va treure la inspiració la darrera temporada de L'Escurçó Negre, no sols pel que fa al personatge de Baldrick, clarament deutor de Mason, sinó també pel que fa a l'aposta del desenllaç per bandejar qualsevol rastre d'humor i enviar els personatges a un final digne i heroic. L'humor és molt britànic, amb un ús recurrent de la ironia i l'understatement, i de vegades uns acudits ximplets que Sherriff dosifica amb seny i que en cap moment no arriben a carregar. Journey's End ha estat tota una sorpresa en positiu, en part perquè sabia què en podia esperar, però també perquè no m'esperava que es pogués arribar a executar d'una forma tan brillant i efectiva. És una lectura breu, intensa, i totalment recomanable.
Sinopsi: Durant uns tres dies el març de 1918 al front occidental, els oficials d'una companyia es preparen per la gran ofensiva alemanya que es preveu que serà imminent. El capità de la companyia, Stanhope, continua fent la feina eficientment, tot i que la seva addicció a l'alcohol ja és un secret a veus. En aquest ambient tan tens i angoixós, s'incorpora a la companyia un nou oficial, Raleigh, innocent i idealista perquè encara no està familiaritzat amb la guerra, i que romantitza la figura d'heroi esportiu de l'Stanhope que coneixia dels anys d'escola. Tanmateix, aquesta nova presència representarà una amenaça per a l'estabilitat mental de Stanhope.
M'agrada: La lectura sencera ha estat un punt fort. Si als dos primers actes l'acció es va desplegant de forma lenta i continguda, amb només alguns moments puntuals d'alliberament de tensió, el tercer acte representa un desenllaç memorable.
Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental.
Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes.
Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum.
 |
| L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font) |
El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui.
- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.
- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.
- I qui eren aquests? De què parles?
- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *
Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar.
- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar.
- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part.
- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat.
- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu.
En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure.
- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152)
Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo.
Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155)
Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara bé, no confiïs que et deixem...".
Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat.
Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable:
- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)
El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos:
- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam!
- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara?
- Ja seria a mig camí, i ben segur.
- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.
- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar.
- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam.
- Però jo vaig cap a Mórdor.
- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè.
- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559)
* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas.
