Temps de segona mà (#580)

Quan mirem enrere ens en fem creus: de veritat érem nosaltres? De veritat era jo? He reviscut aquests records alhora que els meus personatges. Un d'ells em va dir: "Només un soviètic pot comprendre un soviètic". Teníem una única memòria comunista, la mateixa. Érem veïns de memòria. 

Aquest llibre ha estat una lectura molt informativa i profitosa, tot i que en alguns moments se m'ha fet lent i al final m'ha costat força acabar-lo. No havia llegit mai res de la guanyadora del premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, i un cop acabat aquest volum puc dir que m'ha sorprès força, possiblement per la manca d'expectatives que en tenia en començar a llegir. El seu Nobel va ser controvertit perquè els seus textos desafien els límits del que podríem considerar literatura: Aleksiévitx és periodista, i els seus llibres s'inscriuen en el que podríem anomenar història oral. A través de les seves pàgines, els múltiples testimonis entrevistats per l'autora van explicant les seves vides i vicissituds, amb intervencions mínimes per part d'Aleksiévitx, que no passen de meres acotacions o aclariments sobre la situació descrita. Les narracions d'aquests testimonis tenen un valor literari molt ferm, però havent llegit el llibre em queda el dubte de fins a quin punt la noció d'autoria es pot plantejar en termes tradicionals en aquest cas, i també, en determinats moments, em preguntava quin és el grau d'elaboració o d'edició dels textos finals per part de l'autora, que es pot arribar a intuir en alguns moments, sobretot quan es produeixen salts temporals en les narracions personals. 

El fil conductor del llibre és la noció del ciutadà soviètic: com la pertinença a la Unió Soviètica i la càrrega identitària que comporta, lligada a la llengua i la cultura russes, entren en crisi amb la caiguda del règim soviètic el 1991. Els testimonis d'aquests ciutadans soviètics es reparteixen en dos blocs: els de la dècada dels noranta, de 1991 a 2001 i, a la segona part del volum els de la primera dècada del segle vint-i-u, de 2002 a 2012. Els relats són extremadament depriments, i cobreixen quasi tota la història de la Unió Soviètica, ja que molts dels protagonistes sovint es remunten a les generacions anteriors per relatar les vicissituds dels seus pares i avis durant el segle vint. Les generacions més joves, que ja han nascut després del comunisme o en van viure la caiguda quan eren molt petits, mostren el trencament que es produeix amb aquestes generacions anteriors que van ser educades en les bondats del sistema soviètic. La distància s'accentua encara més en el marc de la violència desfermada durant els anys noranta per les guerres que segueixen el desmembrament de l'antiga Unió Soviètica, i la gran bretxa de desigualtat econòmica que es crea en els països ex-soviètics arran de l'entrada a un sistema capitalista totalment desregulat sense les mínimes garanties socials. 

El factor comú que acaben compartint la majoria de testimonis, sobretot quan entren en el terreny polític, és el sentiment de doble traïció per part dels seus governants. En primer lloc, durant els anys de la Unió Soviètica els ciutadans del carrer han hagut de naturalitzar i racionalitzar les atrocitats més abjectes que es van produir durant els anys més foscos de la dictadura, sobretot durant el període de purgues estalinistes però no únicament. Es tracta de les onades de persecucions polítiques i ideològiques i el sistema carcerari i concentracionari conegut com el Gulag. Una generació d'infants adoctrinats en la retòrica del comunisme acaba justificant les tortures i maltractaments, les detencions i desaparicions sobtades, fins i tot quan afecten els seus propis pares o avis, convençuts del bé major que suposa la consecució del comunisme, i conscients de les qualitats que ha de tenir el bon ciutadà per tal d'encaixar en aquest règim. Aquesta necessitat de justificar i glorificar aquestes opressions ben reals acaba transformant-se en una mena de doble-pensar orwel·lià, que es va desgastant a mesura que passen els anys i les bondats del sistema comunista comencen a revelar les seves febleses. Aleksiévitx mateixa revela amb horror, al pròleg del volum, com descobreix que la voluntat d'extermini de l'oposició interna ja es trobava en els textos censurats dels fundadors del règim, durant els anys de la revolució, molt abans de l'arribada de Stalin al poder. I l'horror d'aquest moviment de supressió de la dissidència revela la seva cara més atroç quan ens adonem, al llarg del cos del text, que per oposició interna tot sovint es referien a pagesos o botiguers. 

Així doncs, s'estableix un sistema de delacions anònimes, brutalitat per part de la policia política i imperi del terror que afecta tothom sense distinció, ja que tothom té un cas conegut prop seu o a la seva família mateix. Sobretot en els fragments que parlen d'aquests anys el text m'ha recordat el to i la forma de narrar de Vassili Grossman, per la voluntat de fer crònica històrica i social des de les vides quotidianes de les persones del carrer. El problema arriba quan aquest sistema de terror polític es comença a desmantellar i l'estat obliga víctimes i botxins a conviure junts dia a dia sense cap mena de reparació o de reconeixement del patiment viscut. D'altra banda, també s'aprecia un moviment molt clar de colonització cultural per part de la cultura russa a tots els altres racons de la Unió Soviètica i, de fet, alguns dels testimonis coincideixen a parlar de la Unió Soviètica en termes d'"imperi rus". Aquesta extensió de l'ànima soviètica, aparentment neutra en el terreny identitari però que amaga en realitat la identitat russa, a nacions més petites que parlaven les seves pròpies llengües en els seus propis territoris, desemboca en conflictes armats que s'inicien als anys noranta, com la guerra de Txetxènia, les guerres entre Azerbaidjan i Armènia, i s'estenen, fins i tot, a la guerra d'Ucraïna avui dia o a conflictes lingüístics i identitaris com el que afronta l'autora mateixa, bielorussa de llengua russa.   

La segona traïció es produeix a partir dels anys noranta quan, amb el desmantellament de la Unió Soviètica, tots aquests ciutadans educats en els valors soviètics i defensors del comunisme com a sistema polític i econòmic veuen néixer l'esperança d'un socialisme amb rostre humà, que percebien potencialment en els governs de Gorbatxov i Ieltsin. Els diferents testimonis, amb diferents punts de vista, sobre el cop d'estat frustrat contra Gorbatxov l'estiu de 1991, posen llum sobre la complexitat d'aquesta situació política. Anys després, ja a la dècada dels dos mil, els antics ciutadans soviètics veuen com el capital desregulat ha esdevingut la norma sota els nous governs i, amb les pensions i els sous devaluats sota mínims, els antics ciutadans es sumeixen en la pobresa mentre l'opinió pública enalteix els nous emprenedors, acumuladors de fortunes ingents. És així com aquests ciutadans soviètics tallats a l'antiga acaben expressant el seu desconcert més absolut pels termes del nou sistema, enfrontats també a la brutalitat de la repressió política interna i al creixent racisme contra la immigració des dels països ex-soviètics. El panorama que relata Aleksiévitx és autènticament desolador, i la imatge de conjunt del text es basteix a partir de la multiplicitat de relats i experiències personals, que els lectors hem d'anar relacionant i associant les unes amb les altres per treure una idea general del context històric i polític en què es veuen immerses totes aquestes persones anònimes. 

Continguts: Temps de segona mà és un recull de testimonis orals que Aleksiévitx va anar recopilant durant més de vint anys d'entrevistes amb antics ciutadans de la Unió Soviètica, i que reflexionen sobre les experiències passades i els canvis que han viscut els països soviètics durant l'última dècada del segle vint i la primera del vint-i-u. 

M'agrada: La voluntat documentalista i informativa del text, que m'ha semblat valuosíssim a l'hora de presentar les contradiccions del règim soviètic i la seva cara més fosca, a nivell polític i econòmic, però sense perdre de vista mai la veu particular dels testimonis. 

No m'agrada: Els textos dels testimonis queden un punt massa desconnectats els uns dels altres. De vegades s'enyora la presència de la veu de l'autora per contextualitzar-los o oferir-ne claus interpretatives en una narració una mica més lineal. 

La mística de la feminitat (#579)

Avui dia ja no és possible atribuir el problema a la pèrdua de feminitat: dir que l'educació i la independència i la igualtat amb els homes han restat feminitat a les dones americanes. He sentit moltes dones provar de negar aquesta veu insatisfeta dins seu perquè no encaixa amb la imatge bonica de feminitat que els han donat els experts. De fet, em penso que aquesta és la primera pista per resoldre el misteri: el problema no es pot entendre en els termes generalment acceptats amb què els científics han estudiat les dones, els doctors les han tractades, els assessors les han aconsellades, i els escriptors les han descrites. 

Aquest assaig de la periodista i psicòloga estatunidenca Betty Friedan (1921-2006) va ser una revelació als Estats Units en el moment de la seva publicació el 1963, i des d'aleshores es considera un text fundacional del que seria la segona onada del moviment feminista. És un text molt aclaridor de la situació d'insatisfacció crònica i malestar en què es trobava un sector important de la població femenina als Estats Units durant les generacions de postguerra, i la situació que descriu per a les dones mestresses de casa blanques durant els anys 40 i 50 és força pertorbadora quan se'ns explica en detall. De fet, una de les crítiques més freqüents que ha rebut el llibre a través de les dècades que ens separen de la seva publicació és precisament que pren la situació d'un sector en concret de la població - les dones blanques i privilegiades que viuen als suburbis i urbanitzacions de nova construcció en aquest període - i l'eleva a categoria, obviant els patiments d'altres sectors de dones dins la població que no tenien la possibilitat d'escollir no treballar fora de casa, o es veien obligades a fer-ho en condicions molt més precàries, ni totes les comoditats materials que permetien a les dones blanques i privilegiades de revertir aquesta situació si s'ho proposaven. Ara bé, tot i que aquesta és una crítica acurada, i Friedan selecciona el cas d'estudi que coneixia millor de primera mà, tant en l'àmbit professional com en primera persona, el punt fort de la seva anàlisi és que aconsegueix assenyalar amb total precisió una estructura d'opressió masclista i, encara més, els mecanismes de manipulació i control social a través dels quals es normalitzava. 

Amb "el problema que no té nom" Friedan descriu un sentiment de malestar generalitzat, quan no directament de depressió, que afectava les mestresses de casa suburbanes que havien deixat estudis i feina, en el cas de les que havien arribat a treballar fora de casa, per ocupar-se a temps complet de la cura de la llar i dels fills. El malestar es produïa per la necessitat d'omplir les hores amb una sèrie de tasques totalment repetitives, que deixaven les dones amb un sentiment molt profund de manca de propòsit i de buit d'identitat. Friedan diagnostica bé el problema, i n'ofereix muntanyes d'exemples i testimonis a través de les entrevistes que va realitzar per tal de poder-lo caracteritzar. També descriu amb molta cura la campanya ideològica que presentava aquesta imatge com a necessària i única alternativa possible, a través de tots els mitjans i altaveus públics existents: l'educació, els mitjans de comunicació, i els productes culturals de consum massiu com les pel·lícules, la ficció breu i els articles de divulgació que es publicaven a les revistes femenines. Totes aquestes vies difonen un ideal de feminitat que Friedan bateja com a "mística de la feminitat" (la paraula anglesa mystique designa quelcom semblant al que nosaltres anomenaríem "aura", "misteri" o "glamur"). A més, el problema no és tan sols la cultura popular, ja que afecta també els cercles acadèmics i les institucions d'educació superior, que reforcen la teoria d'aquesta definició essencialista de la feminitat des dels àmbits de la psicologia, la medicina, l'antropologia i la sociologia. Tots aquests esforços concertats estenen la idea que el lloc "natural" de la dona és la cura de la família i la casa. 

D'altra banda, la mística de la feminitat tal com Friedan la descriu descobreix entre línies una mística de la masculinitat que també cal desconstruir i rebutjar: la imatge de la dona submisa i relegada al seu paper reproductiu té com a contrapartida la imatge de l'home invulnerable i estoic, que pren les decisions i proveeix per a la família i que, en conseqüència, viu com una amenaça o un atac personal que les dones puguin arribar a reivindicar altres esferes d'acció i decisió fora de l'àmbit domèstic. L'autora veu ambdues imatges com a símptomes del mateix problema, i en dona molts exemples variats. És així com la lectura de La mística de la feminitat ens pot ajudar a posar en context les angoixes existencials i els malestars de personatges que podem trobar a novel·les estatunidenques del moment, com Revolutionary Road de Richard Yates, La campana de vidre de Sylvia Plath, o El vigilant en el camp de sègol de Salinger. En aquest sentit m'ha semblat un assaig molt il·lustratiu i que contribueix a una imatge de conjunt més completa d'aquest període de la història estatunidenca, que tot sovint coneixem a través de les pel·lícules o les obres de ficció, però que no arribem a copsar en tota la seva complexitat. Un altre punt fort de la proposta és l'atac que fa al capitalisme com a força econòmica que es troba al rerefons d'aquest malestar: és especialment significatiu el retrat que fa del màrqueting i la publicitat dirigida específicament a les dones, que aprofita un problema social que cada cop es fa més greu, i que provoca l'augment de les malalties mentals i fins i tot els suïcidis en aquest sector de la població, per augmentar en tot moment el benefici econòmic. 

Tanmateix, el text també té els seus biaixos i moments de ceguesa, i hi ha aspectes de l'argumentació que han quedat força envellits i que costen força d'entendre des d'una òptica contemporània. Per exemple, un dels moments més lamentables del text és quan fa la desafortunada comparació de l'opressió de les dones en l'àmbit domèstic amb les víctimes dels camps de concentració durant la segona guerra mundial: ni tan sols quan prova de rebaixar el paral·lelisme apel·lant a la deshumanització que opera en tots dos casos d'opressió aconsegueix transmetre una imatge acurada del que implica aquesta pèrdua de la dignitat i de la vàlua de l'individu en cap dels dos contextos. Un altre moment especialment malaurat és la seva lectura de l'homosexualitat com a desviació de la sexualitat normativa i, per tant, símptoma de malaltia social o decadència cultural. De fet, Friedan beu directament del discurs psicoanalític que estava en voga en aquell moment i, tot i que identifica Freud com a part del problema a l'hora de presentar definicions essencialistes i rígides del que suposa la identitat i els rols socials tant d'homes com de dones, i ataca determinades lectures partidistes que es fan de l'autor, ella mateixa també cau en aquests mateixos essencialismes i no aconsegueix alliberar-se de la seva influència, en especial quan apunta a la mare neuròtica i possessiva com a origen dels problemes psicosocials dels fills. 

Tanmateix, aquest tipus de defectes no m'han cridat tant l'atenció com una mancança que a mi m'ha semblat fins i tot més flagrant a mesura que llegia. Friedan no aconsegueix apuntar a les arrels polítiques de l'auge d'aquesta imatge prefabricada de les dones en el discurs públic, i que no és altra que l'onada de reaccionarisme ideològic als Estats Units de la postguerra: una campanya de les institucions estatunidenques d'aquell període per tal de fomentar la natalitat i el creixement econòmic que, de passada, també va arrasar amb la dissidència política durant l'episodi de les persecucions ideològiques impulsades pel senador McCarthy. Friedan no arriba a obrir aquest meló polític, tot i que es fa difícil de destriar ambdós fenòmens: d'una banda, la deriva ideològica generalitzada cap a la contenció del cos i el control de la sexualitat de les dones emmarcat dins d'un model de família nuclear i, de l'altra, la criminalització i persecució del dissident un cop assenyalat com a enemic intern. La imatge de conjunt, però, es llegeix fàcilment entre línies, especialment en el moment que aquesta croada ideològica per tal de crear una imatge prístina del que havien de ser els rols socials ideals es contraposa amb les dades estadístiques: hi ha d'haver una explicació política d'alguna mena quan observem com els paràmetres de l'edat en què les noies contreuen matrimoni o la matriculació universitària femenina baixen dràsticament als Estats Units, però no als països europeus ni a la Unió Soviètica. 

La mística de la feminitat és un text fundacional i la seva lectura revela ben clarament aquesta necessitat de desemmascarar biaixos ideològics i destapar els aspectes més foscos que amagava l'aparença de la societat blanca benestant del moment. Les seves entrevistes a milers de mestresses de casa per a la revista femenina on treballava revelen només la punta de l'iceberg d'un problema polític molt més ampli que té a veure amb el dret de cada individu a realitzar les seves potencialitats dins d'un marc social que respecti els seus drets i la seva llibertat per tal d'escollir el camí vital que es vulgui traçar. Friedan va morir el 2006 i no va arribar a veure la deriva actual de la política estatunidenca: Friedan ens escriu des d'un moment històric en què el dret a l'avortament, per exemple, o la igualtat amb els homes en diferents àmbits laborals es veien com a fites dins la lluita per les dones per conquerir nous horitzons d'emancipació. Un text així es fa més necessari que mai especialment en moments en què aquests drets es veuen novament posats en qüestió amb els pretextos més variats, però que tot sovint amaguen motivacions econòmiques i polítiques més profundes. La presència creixent de les tradwives estatunidenques a les xarxes socials avui dia pot semblar tan sols una anècdota, però revela el seu vessant més fosc i opressiu quan s'interpreta a la llum d'un context polític i històric més ampli. 

Continguts: Al primer capítol, Friedan exposa el problema que no té nom, un malestar generalitzat que percep en les mestresses de casa entrevistades. El segon capítol analitza diverses imatges d'heroïnes de ficció i posa en contrast la imatge ideal de feminitat difosa durant la postguerra amb els models de que es difonien abans de la guerra. El tercer capítol exposa la crisi d'identitat del moment present del text, tant en dones com en homes. El quart capítol fa un resum de la primera onada de la lluita feminista. El cinquè capítol presenta els aspectes de la teoria de Freud que es troben a la base de la mística de la feminitat. El capítol sis denuncia la teoria "funcionalista" de la divisió entre homes i dones i el seu origen en l'àmbit de l'antropologia. El capítol set denuncia com les institucions educatives perpetuen el model de feminitat ideal que condiciona les dones a quedar-se a casa. El capítol vuitè situa els problemes psicològics tant de dones com d'homes dins del context més ampli de la societat de postguerra. El novè capítol denuncia la manipulació que el màrqueting i la publicitat duen a terme amb les mestresses de casa per aconseguir vendre'ls més productes. El capítol deu parla de la gestió del temps per part de les mestresses de casa i el compara amb el de les dones que treballen fora de casa. El capítol onze se centra en la relació de les mestresses de casa amb el sexe i en descriu també altres comportaments compulsius. El capítol dotze estableix una comparativa entre la deshumanització d'aquestes persones i la de les víctimes dels camps d'extermini i és, segurament, el més fluix de tot el text, seguit de prop pel capítol anterior. El capítol tretze emmarca la reflexió dins la teoria de les necessitats de Maslow, i treu conclusions respecte a la necessitat d'autorealització per part de les dones. El darrer capítol mira cap al futur, i reivindica l'educació com a única eina a l'abast de les dones per poder millorar la seva situació present. 

M'agrada: En general, l'accent en la importància de l'educació perquè una societat pugui funcionar a tots els nivells, i la denúncia de la manipulació i el control social que es poden arribar a donar quan es normalitzen determinats rols o definicions essencialistes de com hauria de ser l'individu. 

No m'agrada: Hi ha moments del llibre que han envellit pitjor que d'altres, i el text queda lligat a un moment històric i un context social molt concrets, en comptes d'oferir una reflexió més àmplia en termes polítics. 

Vida dels màrtirs (#578)

Ens van arribar com dos paquets repartits pel mateix correu, dos paquets malgirbats i esquàlids, mal embolicats, danyats en el trasllat. Dues formes humanes enrotllades en llençols i mantes, lligades a instruments estranys, un dels quals contenia l'home sencer, com un taüt de zenc i filferro. No tenien cap edat particular; o, més aviat, cadascun podia haver tingut més de mil anys, l'edat de les mòmies embolcallades a les profunditats dels sarcòfags. Els vam rentar, pentinar i pelar, i els vam posar amb molta cura entre llençols nets; aleshores vam saber que un aparentava ser un ancià, i que l'altre era encara un noi. 

Avui presento la ressenya d'una lectura breu i força curiosa que va sorgir a propòsit de la trilogia de Sherston, que vaig llegir cap al final de l'any passat. A la trinxera del front occidental la primavera de 1918, i ja havent superat els seus dilemes polítics i existencials, un Sherston una mica menys atabalat i més resignat amb el seu destí llegeix Vida dels màrtirs, la memòria de guerra del cirurgià i novel·lista francès Georges Duhamel (1884-1966), que es va publicar per primer cop el 1917 i, pel que explica Sassoon a El progrés d'en Sherston, va ser traduïda a l'anglès quasi immediatament. A diferència d'altres llibres testimonials sobre la Gran Guerra que es comencen a publicar durant els anys 20 i 30, aquest text conté la urgència dels fets que encara s'estan esdevenint, i aquesta immediatesa condiciona en gran part el to i el contingut de la proposta. Duhamel obre el llibre amb una crida d'atenció a les persones que observen el front des de la rereguarda i sense arribar-se a imaginar les autèntiques atrocitats que s'hi estan vivint: la retòrica patriòtica del moment pretenia difondre un discurs de resignació i enteresa davant la catàstrofe que, segons Duhamel, desmereix el sacrifici i el patiment real dels ferits de guerra que els equips mèdics atenen als hospitals de campanya. 

Així doncs, l'autor ens presenta una sèrie d'anotacions i testimonis sobre la vida diària a diversos hospitals de campanya on va ser destinat per atendre els ferits i moribunds que arribaven de la línia de front, i on el contacte quotidià amb la mort és una experiència que amenaça amb deshumanitzar tant el professional com el pacient. Davant d'aquest risc, Duhamel aposta per centrar-se en els detalls més quotidians de la vida diària de l'hospital, i en preservar en tot moment la individualitat i el caràcter propi de cadascun dels pacients que hi apareixen, per tal de poder esbossar-ne la dignitat. El problema de la vulnerabilitat física és un dels més punyents que es fan presents al llarg de tot el text: com tractar amb persones que suporten dolors físics extrems, que puden, que no controlen els esfínters, o que han de fer front a les amputacions que els convertiran en tolits, i per tant en membres superflus de la societat, durant la resta de les seves vides. En aquest context, la vida a l'hospital es converteix en un càlcul continu de possibilitats de sortir-se'n i de dissorts pròpies i alienes, i el text ens deixa entreveure també les seqüeles psicològiques que comporten totes aquestes experiències. Per exemple, Duhamel descriu en diverses ocasions el sentit d'avergonyiment que experimenten els amputats, que em penso que cal llegir a la llum de la lluita per preservar una idea tradicional de masculinitat que està quedant totalment sobrepassada en aquesta situació, o els traumes soterrats que només acaben aflorant en moments d'inconsciència o de patiment extrem. 

Enmig de tot aquest panorama, el metge ens va descrivint les petites lluites diàries dels pacients per mantenir la dignitat humana i un sentit de solidaritat entre els soldats davant d'una experiència que només pot conèixer qui l'ha viscuda en primera persona. És des d'aquesta ignorància de qui s'ho mira des de fora que Duhamel pretén utilitzar el text com a eina de testimoniatge, i el discurs polític de la proposta només arriba cap a l'últim capítol del relat. El subtext religiós també es va fent present en diversos moments de la narració: Duhamel descriu els seus pacients com a màrtirs, i fa d'aquesta imatge un recurs constant al llarg del text però, al contrari del que podríem pensar, se centra molt més en la noció de patiment, que la veu narradora dignifica en tot moment, que en la de sacrifici. L'al·legat patriòtic final té més a veure amb la necessitat d'acabar amb la guerra que no amb la de glorificar aquest suposat sacrifici que, s'entreveu entre línies, l'autor considera un autèntic malbaratament de vides i esforços humans. Un capítol apart, i que també té un marcat rerefons religiós, seria el que avui dia anomenaríem el debat sobre l'acarnissament mèdic que, evidentment, fa més d'un segle no tenia les mateixes connotacions que avui dia ni es llegia de la mateixa manera. 

Tot i així, el text proposa una ferma sacsejada dels valors religiosos de l'època, posant la corporalitat de les víctimes en primer pla, des de la impotència i la ràbia que l'exercici de la medicina ha de despertar necessàriament en un context de guerra com el que se'ns descriu. La futilitat de les morts descrites i l'accent en els seus aspectes més físics i tècnics va tancant gradualment el discurs a les retòriques tradicionals sobre la salvació, la redempció, o la causa més alta: en els pocs moments en què Duhamel esmenta la noció d'esperança, de seguida ens adonarem que en té una percepció més aviat desapassionada, i la caracteritza com a petita taula de salvació d'aquells que viuen a l'infern. Un episodi especialment commovedor al respecte, que suposo que devia impactar en el moment de publicació del text, és quan els sacerdots catòlics decideixen enterrar els soldats musulmans en terreny consagrat com tots els altres. És així que un text que, de bones a primeres, pot arribar a semblar mansuet o edulcorat amb la seva referència constant al "martiri" dels protagonistes va revelant al llarg de la lectura aquestes subversions polítiques, religioses i fins i tot existencials que la gran guerra està posant de manifest dins la cultura europea. Un gran punt a favor és l'elecció de punt de vista per part de Duhamel: tot i que la narració és en primera persona, amb prou feines arribem a conèixer cap detall de la vida del narrador, que se situa sempre en segon pla i es limita a observar fets, i a narrar les humanitats d'aquestes víctimes en tota la seva precarietat. 

Continguts: Georges Duhamel relata les seves memòries de l'experiència de guerra al front occidental com a cirurgià en diversos hospitals de campanya durant els anys 1915 i 1916, el moment més crític de la qual és el servei, entre febrer i abril de 1916, en un hospital al front durant la batalla de Verdun. Duhamel se centra en l'experiència quotidiana de l'hospital, i especialment a retratar la dignitat i humanitat dels ferits, moribunds i amputats amb qui tracta cada dia. 

M'agrada: La seva aposta pel detall i la seva preocupació per la dignitat humana a l'hora de narrar les desgràcies dels protagonistes. 

Zoo City (#577)

- Em preguntava si és bona idea - contesto -. Segur que hi ha gent més qualificada que jo per fer aquesta feina.
- Segur que n'hi ha de més qualificada, però potser serà menys discreta. I si les coses es torcen, a aquestes persones els serà més difícil esfumar-se.
- Diria que ningú no m'ha dit que m'hagués d'esfumar.
- Mira, fas la feina i desapareixes. Res de preguntes. Tornes a Zoo City i al teu petit món de sempre.

Aquesta novel·la de l'autora sud-africana Lauren Beukes es va publicar per primer cop el 2010, i va ser guardonada el 2011 amb el premi Arthur C. Clarke: va ser la primera vegada que aquest prestigiós premi britànic de ciència-ficció s'atorgava a un autor africà. Des de llavors, Zoo City ha esdevingut un referent inqüestionable dins del panorama de la literatura africana distòpica de les darreres dècades, un gènere emergent que barreja, en el cas de Beukes, elements de fantasia, ciència-ficció i realisme màgic. La combinació sorprèn, especialment, per l'esforç de l'autora a recrear una versió de la ciutat de Johannesburg totalment realista, de forma que el relat ens interroga i ens pressiona constantment amb una tensió palpable entre fantasia i crònica social. De fet, un altre element present a la novel·la és el seu vessant postcolonial, amb una reflexió punyent i desencantada sobre els escenaris oberts pel neocolonialisme a Sudàfrica en l'era post-apartheid. Beukes, també periodista com la protagonista del relat, té ben present els esclats de violència xenòfoba contra els immigrants i refugiats subsaharians que viuen al país, i que han anat colpint Sudàfrica periòdicament des dels primers governs democràtics. La fi de l'apartheid no va portar el somni esperat de justícia social i igualtat de drets, sinó que amb el temps s'ha anat cronificant una desigualtat econòmica cada cop més acusada, conseqüència de l'aplicació del capitalisme en el seu vessant més agressiu, marcat per la corrupció de les elits i la manca de regulacions i garanties socials. 

A més de presentar aquest panorama desolador en termes realistes, i apropar-nos a la vida quotidiana d'un gueto en mans de delinqüents i on regna la llei del més fort, i on els seus habitants, abandonats pel govern i per la resta de la societat, no poden sinó provar de sobreviure com poden dia rere dia, l'aposta de la novel·la pel seu sistema màgic presenta la càrrega metafòrica del text, i l'aconsegueix portar a bon terme a través de les vicissituds de la protagonista. Beukes ens presenta un món en què, per raons desconegudes, tot i que se'ns arriben a oferir diverses teories al respecte, quan un ésser humà comet un crim, aquest es transforma en una càrrega que ha de suportar en forma d'una animal al qual queda lligat místicament. Com la mateixa autora ens reconeix en una petita referència dins del text, la idea està directament influïda per la imatge dels dàimons a la trilogia de la Matèria Fosca de Philip Pullman, però aquí els animals són animals físics autèntics, i no materialitzacions de l'ànima de les persones. A més, exigeixen una responsabilitat constant per part dels humans als quals estan lligats ja que, quan aquests animals moren, el seu humà pateix una mort terrible per dissolució a càrrec d'una força misteriosa d'origen desconegut que la gent anomena el Profund. Pot semblar massa informació d'entrada, i certament tot aquest univers de poders màgics i connexions simbiòtiques amb un ésser místic aclapara d'entrada en començar a llegir, però la novel·la també ens va introduint, intercalats amb la trama principal, tota una sèrie de textos suplementaris que ens van ampliant el funcionament d'aquest sistema màgic i ens apropen a les seves bases filosòfiques i interpretatives. 

La protagonista de la novel·la, la Zinzi December, ha experimentat en carn pròpia aquesta particular baixada als inferns: tot i que va néixer en una família acomodada de classe mitjana i tenia un futur prometedor com a periodista, la seva addicció a les drogues va fer que acabés a la presó, on va establir una connexió amb el seu peresós, que encarna la culpa que sent per l'assassinat del seu germà. Després de la presó, malviu al gueto de Zoo City, basat en el barri de Hillbrow a Johannesburg, i treballa per encàrrec buscant objectes extraviats gràcies als seus poders màgics. Paral·lelament, també treballa per als seus antics proveïdors de droga per provar de saldar el seu deute, estafant estrangers adinerats a través del parany de fishing per correu electrònic conegut com la carta nigeriana. Amb unes càrregues tan feixugues sempre presents, i patint l'ostracisme social amb què els "animalats" són marginalitzats per la resta de la societat, l'anhelat somni de llibertat de poder fer net i tornar al periodisme, i a les seguretats de la vida anterior, sembla més lluny que mai d'arribar-se a realitzar. Tanmateix, quan un famós productor musical li encarrega que trobi una persona desapareguda, la recompensa que li ofereixen és tan substanciosa que no s'hi poc negar tot i que, d'altra banda, les seves investigacions la portaran a destapar secrets incòmodes i ben amagats de les elits poderoses de la ciutat. 

Com podeu veure, la trama ens porta pels tòpics clàssics de la literatura policíaca per tal de retratar-nos aquesta particular baixada de la protagonista als inferns urbans de la Johannesburg postcolonial, i una de les seves millors armes a l'hora de presentar-nos aquest retrat desolador és la de l'ambigüitat moral dels personatges. Si una virtut té la novel·la és que mai no ens els presenta com a bons o dolents sinó que ens els retrata amb força matisos, immersos dins d'una autèntica zona grisa de responsabilitats creuades, dilemes d'interessos i conflictes de lleialtats. La majoria d'ells no són més que supervivents, i les seves accions reflecteixen el marc més ampli de l'opressió sistèmica que pateixen; tanmateix, això no treu que la culpa sigui real, i les conseqüències de les seves accions esdevinguin una càrrega palpable, ben present en el seu entorn més immediat, i no sols a través del recordatori físic que representa l'animal, sinó també de formes més subtils i soterrades. Per exemple, l'amant de la Zinzi, un refugiat congolès amb els seus propis fantasmes del passat, i desesperat per recuperar de nou la seva família, de la qual no ha sabut gaire res durant anys, actua per a la protagonista com a brúixola moral, i la cura, fins a cert punt, de caure en el cinisme més absolut. 

En aquest panorama de víctimes imperfectes, el relat ens anirà endinsant dins les implicacions més fosques d'una societat que s'ha dedicat a tancar i vigilar els més desafavorits, alimentant subreptíciament els perills associats a aquesta política i les violències compensatòries que pot arribar a desencadenar. És cert que el desenllaç de la trama de misteri potser acaba fent-se un punt precipitat i que en certs detalls desafia la credulitat dels lectors, però em fa la impressió que la novel·la prioritza la construcció del món màgic per sobre dels detalls de l'argument. Tot i que té una evident càrrega metafòrica, la revelació final del dolent i del seu pla malvat té quelcom de caricaturesc, i no està a l'alçada de la complexitat psicològica dels altres personatges. Això no detreu mèrits al resultat final, que ofereix un panorama d'imatges i de connexions tan ric que no s'esgoten amb un sol cop d'ull, i que desafien constantment la interpretació del món postcolonial des de les etiquetes i les categories preconcebudes des de la mirada occidental. 

Sinopsi: A la ciutat de Johannesburg l'any 2011, la protagonista, la Zinzi December, una periodista prometedora però caiguda en desgràcia després de la seva estada a la presó, malviu com pot fent feines de recerca d'objectes perduts, gràcies a les connexions psicològiques que els lliguen als seus possessors, i que ella pot rastrejar gràcies als seus poders màgics. Tanmateix, la trama es complica quan li encarreguin que busqui una adolescent desapareguda, estrella emergent de l'afropop, per al productor discogràfic més influent de la ciutat. Les seves investigacions l'aniran endinsant en una trama de corrupció econòmica, explotació dels més desafavorits i bruixeria, que haurà d'anar destriant sense deixar que els fantasmes del seu passat l'arrosseguin en una espiral d'autodestrucció. 

M'agrada: La combinació de fantasia i realisme, que realment està molt ben aconseguida, i que encaixa un sistema màgic força complet i detallat dins d'una trama policíaca que respon als trops més habituals que podríem esperar del gènere. 

Vergonya (35)

Com es desmunten els muntatges judicials. 

• Aquesta setmana coneixem el misteriós ajornament de la macrocausa en què es trobava acusat l'advocat Boye, que sempre ha mantingut que el testimoni que l'acusava era fabricat. Que estrany que la suspensió del judici es produeixi ara que es presentaven les proves del muntatge.  

https://elmon.cat/politica/tribunals/audio-delata-muntatge-imputar-boye-autentificat-judici-958404/

https://www.vilaweb.cat/noticies/cop-defecte-de-boye-validen-un-audio-que-apunta-a-un-muntatge-per-a-incriminar-lo/

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-jutge-guevara-suspen-sorprenentment-el-judici-a-gonzalo-boye-de-manera-indefinida/

• El mes passat el jutge Aguirre, el dels telediaris alemanys, era qüestionat en termes molt durs per l'Audiència de Barcelona, que alertava del frau de llei operat en la instrucció d'una causa, per la suposada trama russa del procés, que ara ha quedat arxivada. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/audiencia-de-barcelona-aguirre-arxiva-la-trama-russa-peca/

https://www.ara.cat/politica/l-audiencia-barcelona-arxiva-trama-russa-questiona-jutge-aguirre_1_5233069.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/jutge-aguirre-trama-russa-puigdemont-arxivament-audiencia-barcelona/

Actualitzo l'1 de febrer: Tot i així, el TSJC rebutjar investigar el jutge per les irregularitats comeses. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2503039-el-tsjc-rebutja-investigar-el-jutge-aguirre-per-la-trama-russa-del-proces.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/barrientos-jutge-aguirre-querella-puigdemont-boye-i-alay-per-prevaricacio-i-malversacio/

I, parlant de muntatges, molt interessant entrevista amb dos dels docents encausats en el cas de l'IES Palau que, un cop arxivades les causes, expliquen què va passar i per què: 

http://vilaweb.cat/noticies/els-professors-de-lies-el-palau-parlen-algunes-families-amenacaven-de-controlar-les-aules-a-traves-dels-fills/

Cos (#576)

Diu que els pobles sedentaris, els agrícoles, prefereixen el plaer del temps circular, en què cada esdeveniment ha de tornar al seu propi principi, enroscar-se en un embrió i repetir el procés de maduració i de mort. Però els nòmades i els mercaders, en partir, van haver d'inventar-se per a si mateixos un altre temps, que encaixés millor amb el viatge. És el temps lineal, molt més útil, perquè és una mesura d'atènyer l'objectiu i de fer créixer els percentatges. Cada moment és diferent i mai no es repetirà, així afavoreix el risc i agafar-ho tot a mans plenes, aprofitar el moment. Però en realitat això va ser un descobriment amarg: quan el canvi en el temps és irrevocable, la pèrdua i el dol esdevenen una cosa quotidiana. Per això mai no desapareixen dels seus llavis paraules com "fútil" i "esgotat". 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2007, quan l'autora encara era desconeguda en el panorama internacional, i no va saltar a la fama fins que no va rebre el premi Booker International amb la seva traducció a l'anglès l'any 2018. Va ser una tria afortunada, pel que sembla, perquè tot just l'any següent Tokarczuk rebia el Nobel de Literatura. Com que he llegit anteriorment tres altres novel·les de l'autora i les tres em van semblar excel·lents, vaig abordar Cos amb l'expectativa de l'encert assegurat; per això suposo que la decepció encara ha estat més profunda del que em podria haver imaginat. Si hagués llegit aquesta novel·la de bones a primeres, sense conèixer res de l'autora i com a primera aproximació a la seva obra, la decisió d'atorgar-li el premi Nobel m'hauria semblat totalment forassenyada. Per a sort meva, abans vaig poder apreciar el misteri enjogassat de Llaureu sobre els ossos dels morts, emocionar-me amb la grandesa continguda de Un lloc anomenat Antany i admirar la monumentalitat i l'ambició de Els llibres de Jacob, que crec que va ser el que li va valdre el Nobel, abans de constatar el que ja he pensat altres vegades amb d'altres autors admirats: que no n'hi ha prou amb escriure bé, sinó que per bastir una bona novel·la també fa falta una bona idea que sostingui l'envelat dempeus i que mantingui l'interès de la lectura. 

Cos no és ni tan sols una novel·la, per començar, sinó una mena de col·lecció de textos inconnexos que no arriben a trobar un fil conductor que els uneixi, per més que la narració ho pretengui amb una pompositat i una aparença de profunditat que al cap de pàgines i pàgines s'arriben a fer insuportables de tantes repeticions i excursos tediosos. Els textos giren al voltant de la idea de viatjar (el títol original s'hauria de traduir literalment com a Els errívols, o Els errants), de les mentalitats nòmades i cosmopolites, i del cos com a vehicle per al viatge vital que suposa l'existència. L'interès a través de la història per l'anatomia i l'embalsamament de cossos sencers o a fragments em penso que esdevé metàfora del que Tokarczuk intenta fer de forma fallida amb la novel·la sencera: presentar el text com a gabinet de curiositats anatòmiques, col·lecció de fragments exposats tots junts sobre la qual el lector/espectador ha d'acabar entreveient una certa coherència temàtica. Tanmateix, és precisament aquest interès per la idea de la corporalitat, la seva història, la seva relació amb l'experiència psíquica i l'obsessió per la conservació del cos com a metàfora de la preocupació humana per la perdurabilitat de l'existència el que m'ha semblat el punt més fort del text, i el que en basteix els moments més interessants, que parteixen de personatges i esdeveniments històrics reals tot i que ficcionats per Tokarczuk. Per exemple, el més destacable de la narració sencera crec que és el relat sobre l'anatomista flamenc Philip Verheyen; i també m'han semblat interessants les reflexions sobre les vicissituds del cos dissecat de l'ex-esclau africà Angelo Soliman a la cort de l'emperador d'Àustria, o el darrer viatge del cor de Chopin, que és un element força anecdòtic del text però va actuar com a reclam publicitari del llibre en les seves nombroses promocions als mitjans de comunicació. 

Altres moments forts del llibre són els relats més llargs, i totalment ficticis, que aporta Tokarczuk, i que per a mi han estat els moments més profitosos de la lectura, i on l'autora mostra el seu habitual pols narratiu, basat en la prosa poètica, els girs inesperats i les reflexions filosòfiques marginals que van oferint els personatges al llarg de la lectura. El més enjogassat de tots m'ha semblat el que relata les aventures del doctor Blau, un reputat taxidermista que té l'objectiu d'apropiar-se de les tècniques secretes del seu predecessor difunt. Possiblement el més angoixant de tots sigui el que relata les vicissituds existencials d'un editor polonès la dona i el fill petit del qual desapareixen durant unes vacances en una petita illa de Croàcia, tot i que el final es fa una mica decebedor. Igualment angoixant és el relat de malson sobre una colla de personatges sense llar que subsisteixen circulant tot el dia per les línies de metro d'una ciutat russa. El de la dona que torna a Polònia després de passar tota una vida fora per retrobar-se amb el seu amor de joventut, que s'està morint de malaltia, m'ha semblat que tenia potencial, però el seu desenllaç m'ha semblat massa precipitat i abrupte. En general, tots els relats tenen la seva vàlua i podrien haver constituït perfectament un recull de contes que s'aguantés per si mateix, de forma que les vinyetes curtes i les suposades píndoles de saviesa que va recollint el text, de vegades d'una banalitat que ratlla la vergonya aliena, es fan totalment innecessàries. Alguns dels relats no passen de l'esbós, i en alguns moments els he llegit amb la impressió que el potencial d'alguns d'ells es podia haver explorat fins a fer-ne una novel·la sencera. 

D'altra banda, l'últim dels relats llargs, el del professor jubilat que fa un creuer per les illes gregues fent conferències acompanyat de la seva dona, m'ha semblat el més mediocre de tots, i el que mostra millor els defectes del text sencer al nivell de contingut. En el marc mental en què ens situa l'autora, el viatge sempre és una decisió que un occidental privilegiat pren per a gaudi personal, i el món és un camp obert perquè aquest ull panòptic que tot ho mira i tot ho vol retratar, una metàfora introduïda amb calçador dins del text i no gaire afortunada, s'entregui a aquesta activitat ociosa sense cap preocupació aparent. Per a la narradora, que teòricament actua de fil conductor de totes les narracions i relats, sempre hi ha un nou vol per agafar, un nou bitllet de tren, i una nova habitació d'hotel esperant-la al final de cada aventura, i les persones autòctones de cada lloc visitat, ja siguin grecs, croates o omanites, hi són només al rerefons i, m'imagino, per afegir només el toc de color local pertinent. Hi ha moments autènticament risibles en què l'autora explora en particular els tòpics orientalistes: em venen al cap el moment de la dansa del ventre o el de l'esvàstica, per citar-ne dos que m'han semblat especialment evidents. No hi ha cap moment de la narració que qüestioni mínimament que els viatgers sempre siguin anglosaxons, polonesos com l'autora mateixa, escandinaus o alemanys, i que sempre viatgin cap a l'est o cap al sud, i que sempre pretenguin explicar els llocs on van i el fet mateix de viatjar amb un paternalisme totalment colpidor en la seva inconsciència. El panorama dels passatgers pel creuer grec n'és un bon exemple, però n'hi ha molts més durant tot el llibre.

La novel·la queda xopada de cap a cap, així doncs, per un cosmopolitisme bonhomiós que esdevé totalment cec en la seva autocomplaença, i que queda força envellit, tot i les bones intencions, després de crisis econòmiques com les que han arribat en temps recents i crisis migratòries com, per exemple, la dels refugiats de la guerra de Síria, que anys després de la publicació del llibre colpiria la política europea d'una forma molt més profunda i decisiva que qualsevol pseudofilosofia que el text pugui aportar. M'ha sabut molt greu perquè és una autora que admiro profundament i que m'ha impressionat molt en el passat, però crec que per honestedat també s'han d'explicar els motius pels quals un text ens pot decebre. Si no hagués conegut l'autora prèviament crec que no m'hauria molestat gens, potser crec que ni m'hauria aturat a ressenyar la novel·la, però en el cas de Tokarczuk m'ha semblat que ho havia de fer, perquè sé que és capaç d'escriure autèntiques obres mestres. Tot comptat i debatut, no és l'obra que recomanaria si us voleu iniciar amb Tokarczuk i, tot i així, em sap greu perquè Cos té moments veritablement brillants i que ofereixen un petit tast de la seva habilitat narrativa. Potser el millor consell és que busqueu altres opinions informades i en tragueu les vostres pròpies conclusions. 

Sinopsi: Cos és una col·lecció de textos, alguns de llargs i d'altres de força breus, que reflexionen al voltant del fet de viatjar i de desplaçar-se com a part de la condició humana. També ofereix diversos relats al voltant del cos i l'obsessió humana a través de la història per preservar-lo, trossejar-lo i exposar-lo amb propòsits variats. Mentre que alguns dels textos són relats totalment ficticis, d'altres es basen en esdeveniments i personatges històrics, tot i que passats pel filtre de la ficció i la sorprenent i sempre imaginativa forma de narrar que té l'autora. 

M'agrada: Alguns dels relats més llargs, especialment el de Verheyen, la cama tallada i totes les seves ramificacions fictícies i implicacions històriques i filosòfiques, així com en general la recreació històrica que fa Tokarczuk, sempre acolorida de les formes més peculiars i suggeridores. 

No m'agrada: Ha estat una decepció que no m'hauria importat venint de qualsevol altre autor, però que en el cas de Tokarczuk m'ha sabut greu. 

El múscul més fort del cos humà és la llengua

Hi ha països en què la gent parla en anglès. Però no el parlen com nosaltres, que tenim la nostra pròpia llengua amagada en els equipatges de mà, en els necessers, i que només fem servir l'anglès quan som de viatge, en països estrangers i amb gent que no coneixem. Es fa difícil d'imaginar, però l'anglès és la seva llengua autèntica! Molt sovint, l'única. No tenen on tornar ni com dirigir-se en els moments de dubte. 

Com s'han de sentir perduts en aquest món on cada instrucció, cada paraula de la cançó més estúpida, cada carta dels restaurants, la correspondència comercial més fútil, els botons que s'han de prémer a l'ascensor són en la seva llengua privada. En parlar, poden ser compresos per qualsevol, i les seves anotacions, potser haurien de xifrar-les. Allà on es trobin, tots els altres tenen un accés il·limitat a ells, tots i tot. 

Ja hi ha projectes, he sentit a dir, per protegir-los, o potser fins i tot se'ls ha de donar una llengua petita, d'aquestes en extinció, que ningú ja no necessita, perquè puguin tenir alguna cosa pròpia, només per a ells. 

Olga Tokarczuk, Cos. Barcelona: Rata, 2019. (p 167)

Traducció del polonès de Xavier Farré Vidal.

Imatge de Freepik

El sistema periòdic (#575)

Fora de les parets del Departament de Química era nit, la nit d'Europa: Chamberlain tornava burlat de Munic, Hitler havia entrat a Praga sense disparar ni un tret, Franco havia vinclat Barcelona i seia a Madrid. La Itàlia feixista, pirata menor, havia ocupat Albània, i la premonició de la catàstrofe imminent es condensava com una rosada viscosa a les cases i als carrers, a les paraules cautes i a les consciències ensopides. 

Aquest recull de relats autobiogràfics del químic torinès Primo Levi (1919-1987) es va publicar per primer cop el 1975, i es considera la seva tercera obra autobiogràfica, després de Si això és un home i La treva. A diferència d'aquests dos altres volums, El sistema periòdic no es centra en l'experiència de Levi al camp d'extermini d'Auschwitz, tot i que aquest episodi té una influència crucial en la seva vida posterior com a supervivent, sinó que pretén relatar el seu vessant professional, i és un homenatge a la química com a coneixement i com a ofici. En cadascun dels relats, el protagonisme el té un element químic de la taula periòdica que n'esdevé el centre d'atenció, ja sigui amb un valor metafòric o perquè juga un paper important a l'hora de determinar-ne l'argument. Tanmateix, encara que la premissa pugui semblar senzilla d'entrada, l'art narratiu de Levi va revelant la seva habilitat per a teixir històries que colpeixen constantment amb la seva humanitat i la veritat que traspuen a cada afirmació. També s'hi revela com a fenomenal escriptor de ficció, amb un pols narratiu brillant i certa inclinació per a l'experimentació formal: quatre dels relats ("Plom", "Mercuri", "Titani" i "Carboni") no són directament autobiogràfics, sinó que esdevenen petites joies de la narrativa breu que es poden llegir independentment de la narració biogràfica de Levi, amb el seu propi sentit encapsulat. 

D'altra banda, la imatge de conjunt ens trasllada un fil conductor clar, el de la carrera professional de Levi com a químic, que esdevé també per a l'autor una metàfora de l'existència mateixa i de la nostra relació com a humans amb la natura. Per al jove Levi estudiant de química, les categoritzacions dels elements químics esdevenen imatge d'un món perfectament ordenat, desxifrable i cognoscible, una clau de volta per a l'univers sencer, que contrasta dolorosament amb les exigències de puresa racial que li imposa el govern feixista d'Itàlia. En aquest context, les distincions clarament definibles que imposa la matèria contrasten amb la mística arbitrària que prediquen les lleis racials, basades en la noció igualment indefinible i inabastable d'"esperit". La impotència davant d'aquesta situació política també contrasta fortament amb les possibilitats d'acció que s'obren per al químic dins del laboratori: la transformació d'unes substàncies en unes altres, tant orgàniques com inorgàniques, és una tècnica que el professional pot arribar a dominar i que el connecta amb els somnis més descabellats dels antics alquimistes. En altres relats (com per exemple "Arsènic", "Nitrogen" i "Argent"), aquesta omnipotència còsmica pren una qualitat un punt més prosaica, en el moment que el químic industrial ha de posar en joc les seves habilitats detectivesques per poder resoldre un enigma que amenaça a aturar la producció. 

Així doncs, d'enigma en enigma arribem a interrogants encara més profunds que s'aniran concentrant cap al final del recull: el penúltim dels capítols, "Vanadi", serà un dels més inquietants, en un crescendo tens fins al seu inesperat i ambigu final. Aquí hi trobarem una temptativa del concepte de la zona grisa, que Levi acabarà exposant en format d'assaig al seu darrer llibre, Els enfonsats i els salvats. En el seu fortuït retrobament amb un antic superior del laboratori on havia estat forçat a treballar a Auschwitz, Levi començarà a familiaritzar-se amb el discurs justificador i exculpatori dels alemanys ex-nazis o ex-col·laboradors dels nazis: tot i que el relat comença amb el mateix to detectivesc que els altres, ara el protagonista s'anirà endinsant en un malson a plena llum del dia, desitjós de deslliurar-se de la presència del misteriós Müller per sempre, però incapaç de resistir-se a una certa fascinació per l'enemic reconvertit en ciutadà de carrer. El darrer capítol del volum, "Carboni", narra la història d'un àtom de carboni a través dels segles, i esdevé una potent metàfora de la infinitud aclaparadora de la natura posada davant per davant amb la qualitat infinitament fugissera de l'existència humana. 

Continguts: El sistema periòdic ens proposa el retrat autobiogràfic que es fa Primo Levi, començant pel llegat dels seus avantpassats, jueus piemontesos comparats als gasos nobles per la seva inèrcia, i acabant amb la imatge d'un àtom de carboni navegant per la terra a través dels segles. Els relats que ens ofereix el recull se centren cadascun en una anècdota o episodi concret dins la vida del protagonista. A mesura que van avançant, ens van revelant aspectes del pensament de Levi, obsessionat a trobar un principi d'ordre i un sentit últim dins d'una existència humana d'aparença banal. 

M'agrada: M'ha agradat especialment trobar-hi un Levi obertament literari i difícilment classificable, en un volum en què sembla, literalment, que hi càpiga de tot. 

Arqueologia i matrilocalitat

Arqueologia i anàlisi genètica es combinen per revelar nuclis de població matrilocals (que no matriarcals) a Gran Bretanya durant l'edat de ferro. Un estudi publicat a la revista Nature sobre els pobles durotriges al sud d'Anglaterra il·lustra patrons de poblament matrilocals i planteja hipòtesis interessants sobre les seves causes: 

https://www.nature.com/articles/s41586-024-08409-6

https://www.npr.org/2025/01/15/nx-s1-5258236/ancient-celtic-tribe-had-women-at-its-social-center

El palau de gel (#574)

Un dia de primavera aquesta muntanya sencera de gel s'esmicolarà a trossets. S'esquerdarà, i la riuada se l'emportarà, l'esclafarà, l'arrencarà d'aquí riu avall, la batrà contra les roques en fragments encara més petits, i l'arrossegarà tota cap al llac de baix - i això serà el final. La Siss s'imaginava allà dempeus aquell dia, mirant com passava. Es va imaginar, també, per un segon, dempeus sobre el palau de gel en aquell moment - però va fer fora el pensament immediatament. No. 

El palau de gel és una novel·la de l'autor noruec Tarjei Vesaas (1897-1970) que es va publicar per primer cop l'any 1963 i es considera un clàssic de la literatura contemporània noruega. Vesaas va ser també un pioner a l'hora d'utilitzar el Nynorsk, la variant oral del noruec parlada a les àrees rurals, com a llengua literària, davant la més poderosa i estandarditzada variant escrita, el Bokmål. En general, la novel·la ha suposat una experiència de lectura un punt estranya, tot i que he de dir que quan l'he acabada m'ha deixat amb la impressió de l'obra mestra que brilla especialment en la intel·ligència oculta de la trama, que s'entreveu rere la seva aparença de senzillesa. La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet remot de Noruega. La Siss és extravertida i popular a l'escola, mentre que l'Unn, que acaba d'arribar al poble a viure amb la seva tia després de la mort de la seva mare, es mostra més introvertida i s'aïlla de la resta de companys de classe. Tanmateix, un bon dia els temptejos de la Siss per tal de conèixer l'alumna nova donen el seu fruit, i l'Unn la convida a casa seva després de l'escola. En aquesta primera trobada es produeix un moment incòmode per a les dues i una confidència inesperada que, fortuïtament, acabarà capgirant del tot les seves existències. 

Es fa complicat comentar aquesta novel·la sense revelar aspectes crucials de l'argument, i em disculpo d'entrada si acabo revelant massa detalls de la trama, tot i que crec que no seran més dels necessaris. De fet, la novel·la m'ha semblat magníficament construïda precisament per la forma com sembla girar al principi al voltant d'un motiu (el secret de l'Unn), per acabar-nos conduint en una direcció totalment diferent (el camí de creixement de la Siss). La narració precisament se centra en un fet traumàtic que marcarà la vida de la Siss, i crec que la part més colpidora de tota la lectura és l'episodi en què els lectors coneixem de primera mà el destí de l'Unn, que estableix una ironia tràgica realment pertorbadora respecte de la situació dels personatges, que hauran de viure amb la incògnita la resta de la seva vida. En aquest sentit, el secret compartit entre l'Unn i la Siss, que en realitat la Siss no arriba a conèixer realment, marca una distància insalvable entre la Siss i la resta de la comunitat que, davant del misteri de la desaparició de l'Unn, intentaran esbrinar aquest enigma a qualsevol preu i convertiran la Siss en objecte d'enraonies i pressions. És així que la protagonista acabarà adoptant per pròpia voluntat el paper de pària social que abans ocupava l'Unn i, de fet, el seu pas de la infància a l'adolescència anirà marcat pel dilema entre voler congelar el món del passat en una imatge pristina de potencialitat absoluta, encarnada per la metàfora del palau de gel, o cedir aquesta imatge al desgel i al creixement per poder continuar endavant amb la pròpia vida i l'afirmació de la pròpia individualitat. 

El palau de gel, per tant, és una imatge molt potent que ens ofereix la novel·la, que es basteix sobre el paral·lelisme entre els canvis que es produeixen al món natural i els paisatges descrits i el seu reflex en el món psíquic de la protagonista. D'una banda, al seu nivell literal, el palau de gel és una cascada congelada al mig del bosc que fascina els infants amb la seva bellesa monumental; d'altra banda, al llarg de la narració esdevé una metàfora de la situació de trauma que experimenta la Siss, progressivament aïllada de la resta del món en el seu propi palau de gel mental, amb l'amenaça de quedar-hi atrapada per sempre. En aquest sentit, l'estructura de la novel·la, amb tres seccions narratives ben diferenciades, ens ofereix un tríptic sobre les pors i les angoixes més profundes de la protagonista: en primer lloc, la promesa de l'adolescència i el despertar de la sexualitat com a moment angoixós i inquietant per a una Siss encara nena; en segon lloc, el dol i el trauma com a moment de foscor i aïllament extrems i, finalment, el camí de guariment i de retorn a la comunitat que deixen albirar un futur pas a l'edat adulta. Altres metàfores del món natural reforcen el missatge, ja siguin els ocells, l'ull que descobreix l'Unn dins del glaç, el misteriós altre que assetja la Siss als marges del camí, o els flautistes que apareixen inesperadament cap al final de la novel·la amb l'anunci del desglaç i de la primavera. 

El palau de gel és una novel·la que sembla molt senzilla a simple vista, però que va revelant la seva complexitat a mesura que va avançant, i que no s'esgota amb un sol nivell de lectura. Ha estat una lectura a la vegada colpidora en la seva bellesa, pertorbadora en els moments més anguniosos i foscos de la trama, i reconfortant en el seu desenllaç. No és gens sorprenent que sigui considerada tot un clàssic de la literatura noruega. 

Sinopsi: La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet aïllat de Noruega. Tot i que l'Unn es mostra introvertida i s'aïlla de la resta d'infants, la Siss se sent estranyament fascinada per la nouvinguda. Quan l'Unn convida la Siss a passar un vespre a casa seva, es produeix un moment incòmode entre elles que provocarà, de forma casual i fortuïta, una tragèdia que sacsejarà el poble sencer. 

M'agrada: És una lectura d'aquelles totalment rodones, que deixa misteris oberts perquè el lector els interpreti, sobretot al nivell psicològic, però que a la vegada fa de la senzillesa de les seves imatges un dels punts més forts de la lectura.