A les dues seran les tres (#566)

Feia anys que no mirava als ulls d'un gat. Com sempre, el primer que nota el periodista és la certesa que saben la veritat. És un codi d'espècie que ni prescriu ni evoluciona. Si hagués de definir la reacció dels animals, diria que és amenaçadora, hostil, de pèl a punt d'estarrufar-se, ungles retràctils afilant-se i garrameus incipients. Expressen una voluntat de legítima defensa contra la memòria d'un atac que, igual que els morts abandonats a les cunetes, convé desenterrar. 

A les dues seran les tres és un recull de contes breus de Sergi Pàmies que es va publicar l'any passat. Ha estat la meva primera aproximació a aquest autor tan reconegut dins la narrativa catalana actual, i m'ha semblat una lectura molt recomanable. Pàmies ens mostra, a través dels seus relats breus, una notable capacitat per a la concisió i l'expressió justa i acurada, de forma que la narració dels fets més quotidians - com preparar-se per escriure un text, assistir a una conferència, un episodi d'insomni, un viatge amb els fills - adquireix una dimensió existencial i vital que posa en relleu el paper essencial de la memòria per a la formació de la identitat. La majoria dels contes tracen una associació entre dos fets o anècdotes en diferents marcs temporals: un en el present i un el passat, de forma que aquesta connexió esdevé crucial per comprendre la situació present o la identitat del narrador en l'actualitat. Molts dels contes es dediquen precisament a explorar aquestes connexions: els moments fundacionals de la identitat arriben a la memòria quan ja s'han produït, a posteriori, i en el moment present costa adonar-se de la importància que tindran per a una vida sencera. Per això gran part dels contes també ens posen a la pell de l'escriptor i esdevenen fins a cert punt metatextuals: l'exercici de reflexió al voltant d'aquestes incursions de la memòria dins la vida és el que portarà després a l'elaboració del conte o, en el cas del periodista, de l'article. 

En el volum podem arribar a trobar molts exemples d'aquest tipus de connexions: a "Díptic bivitel·lí", el narrador associa un episodi de l'inici de la relació amb la seva dona a la percepció de si mateix que acabarà tenint durant els anys de paternitat; a la darrera secció de "Tres periodistes", el record de la classe de periodisme de la mare connectarà amb el present del fill que n'ha de recollir els records. A "T'estimo" passa quelcom similar entre el moment fundacional que segella l'amor d'una parella i la situació present de la relació, i "Per què no toco la guitarra" mostra com un d'aquests moments decisius pot arribar a retornar periòdicament al llarg de tota una vida amb la constància d'una rèplica sismogràfica. En la mateixa línia de reflexió, alguns contes també ens tempten amb renúncies o direccions que finalment van ser rebutjades: a "La segona persona", el narrador explora els motius pels quals va abandonar la idea d'escriure poesia, i els associa metafòricament a la pèrdua de la virginitat, mentre que una de les seccions de "Dies històrics" ens narra el procés de renúncia a una idea per a un conte, que finalment queda descartada. Una idea que va apareixent a la majoria dels relats és la percepció subjectiva del temps: hi ha moments essencials que queden ancorats en el temps, congelats en un present perpetu a través del record, com passa per exemple a "Fires i congressos" o a "Dues espardenyes". D'altra banda, la nostra relació amb el temps no és mai lineal, i es produeix a salts i amb la impressió que no arribem a entendre com hem arribat al moment present, com tan acuradament evoca el títol del volum. 

Per tant, ens trobem davant d'una reflexió sobre el pas del temps i com aquest comença a pesar quan l'experiència vital comença a acumular-se en el passat més que a projectar-se cap al futur. Tanmateix, la veu narradora no recorre mai ni a l'amargor ni al sentimentalisme: si una cosa permet el pas del temps és anar prenent un distanciament crític respecte dels records que han bastit la identitat, que de vegades afloren a la consciència amb un sentit de fortuïtat o fins i tot d'estranyesa. Els elements autobiogràfics hi són presents, però Pàmies els elabora sempre des del filtre de la ficció, de forma que no treu cap a res intentar destriar realitat de ficció, en aquest cas. En un moment en què se'ns bombarda constantment amb exercicis de memòries mal camuflats amb les etiquetes de "literatura del jo" o "autoficció", sovint amb aquell to confessional que sona a exercici buit de vanitat o d'autojustificació no sol·licitada, Pàmies ens mostra aquí en què consisteix l'autèntica autoficció, que si no és una mica experimental i una mica metatextual perd la capacitat de subvertir i desafiar la capacitat crítica dels lectors. 

Continguts: A les dues seran les tres recull deu relats breus: "La segona persona", en què el narrador reflexiona sobre el fet d'escriure a través de la imatge de la pèrdua de la virginitat i els seus records de joventut; "Dies històrics", un díptic sobre un retrobament de companys de promoció amb una sorpresa inesperada i, d'altra banda, la idea d'escriure un relat sobre els atemptats del 17 d'agost a Barcelona; "Fires i congressos", una altre díptic en què el narrador descriu un congrés en el passat, quan encara era un escriptor novell, i un altre més proper al present, i va reflexionant sobre diversos moments de la seva vida professional; "La tàctica de l'estruç", que descriu un episodi d'insomni i terror nocturn davant d'un assalt al domicili; "Dues espardenyes", en què un dramaturg que surt d'una depressió va a recollir un premi a una ciutat connectada amb el seu passat familiar; "T'estimo", en què una parella que es va conèixer en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona celebra el seu aniversari trenta anys després; "Per què no toco la guitarra", una reflexió sobre la relació del narrador amb l'afició de tocar la guitarra, que ha anat abandonant amb el temps; "Tres periodistes", un conjunt de tres relats curts, tots tres força diferents entre si; "Díptic bivitel·lí", en què el narrador reflexiona sobre la seva relació amb els seus fills bessons a través de la seva condició d'impostor, que l'acompanya des dels inicis de la seva relació de parella i, finalment, "Narrativa breu", en què un escriptor conclou, després d'adormir-se al volant durant uns pocs segons, que aquesta experiència límit és la porta d'entrada als records i percepcions que li permetran escriure un llibre. 

M'agrada: "Dies històrics", "Dues espardenyes", "Per què no toco la guitarra" i "Tres periodistes". 

Les esferes del temps (#565)

Soc una consciència anacrònica, eterna, habitant d'una dimensió paral·lela a la vostra, que no obeeix les lleis de l'espai ni del temps. Soc lo buit, soc la matèria fosca, l'absència de moviment. Tot objecte projecta una ombra, tot moviment parteix i finalitza en una fase de repòs. Tota dimensió física i cronològica compta amb una d'equivalent immaterial i cronoil·lògica. Soc allò que hi ha darrere lo mur de la realitat. Soc l'oceà de buidor perenne, l'amenaça immòbil que la matèria física ha intentat refrenar d'ençà de l'inici del temps. 

Aquesta novel·la juvenil de Rubèn Montañá va guanyar el premi Joaquim Ruyra de 2020, i és un relat d'aventures molt entretingut ambientat en una Barcelona sacsejada per les lluites socials en el marc de la inauguració de l'Exposició Universal de 1888. El protagonista, Domènec, és un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva aparença peculiar: el seu cos està cobert de cicatrius des de la seva infantesa i, tot i que no en té record, intueix que la mort dels seus pares està relacionada amb l'origen dels seus poders sobrenaturals. Obligat a escapar del seu amo per circumstàncies que escapen del seu control, s'introduirà en cercles anarquistes que planegen una conspiració al voltant dels actes inaugurals de l'Exposició, i allà és on acabarà coneixent el seu nou benefactor, un senyor adinerat que l'ajudarà a controlar els seus poders i l'introduirà dins d'un pla per combatre una amenaça maligna que es desplega a la ciutat. A través d'un seguit de personatges secundaris que aniran intervenint a la trama, en Domènec anirà descobrint poc a poc el seu paper en una cadena d'esdeveniments que s'estén mil·lennis abans del seu naixement. 

Les esferes del temps és una novel·la molt ben construïda, basada en l'acció i la intriga d'una trama molt ben traçada des del principi, però també en l'esforç particular amb què l'autor recrea l'escenari històric en què se situa el relat i prova de mantenir un marc coherent i plausible per a la fantasia de tall steampunk que s'hi desplegarà. Així doncs, hi trobem el subsòl metafòric de la ciutat en què es produeixen conspiracions anarquistes, l'interès per l'ocultisme, els avenços tecnològics de l'època i l'inici de l'arqueologia, per exemple. La divisió entre rics i pobres és més que evident en la recreació històrica que ens ofereix la novel·la, però aquesta bretxa social quedarà posada entre parèntesi davant la necessitat de fer front a un mal de naturalesa atàvica que amenaça amb la fi del món conegut. Com si es tractés d'una mena de lliga dels homes extraordinaris a la barcelonina, don Sebastià Bonjoch reclutarà una sèrie de personatges amb poders sobrenaturals que hauran de fer front a aquesta terrible amenaça. A través de la novel·la, aniran apareixent cameos de personatges històrics, que de vegades seran més fortuïts i de vegades tindran un pes essencial per al desenvolupament del relat. 

És per això que la novel·la és una gran proposta tant per a joves com per a adults, tant si preferiu fruir amb la trama d'aventures com entretenir-vos amb l'ambientació històrica i la seva extraordinària coherència dins d'un relat de fantasia sobrenatural. L'equilibri està molt ben aconseguit, en aquest sentit, i la cirereta del pastís és la recreació consistent del català parlat a l'època, pel qual Montañá demostra una cura i una dedicació especials. 

Sinopsi: A les portes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona el 1888, Domènec, un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva deformitat física, és reclutat pel misteriós don Sebastià Bonjoch, que l'entrenarà per arribar a dominar els seus poders. Juntament amb els seus nous amics, en Domènec descobrirà una conspiració per acabar amb el món conegut que presentarà connexions amb les expedicions d'Eduard Toda i els invents visionaris de Narcís Monturiol. 

M'agrada: La secció introductòria, amb cameo inclòs, que és una porta d'entrada incomparable a la narració sencera, i després el ritme constant amb què els descobriments i els misteris es van desenvolupant fins arribar a una confrontació final memorable. 

Una bondat complicada (#564)

No sé per què allò tenia tanta importància per a ella. Sempre era igual. De vegades penso què hauria canviat aquell dia si els meus pares haguessin dit la paraula "festa". Les coses no haurien de dependre de tan poc. Esternudes i provoques una massacre a la carretera. Apartes una pedreta i desencadenes una allau. Però em penso que si podem morir sense comprendre per què, també devem poder viure sense entendre del tot com. I en certa manera això tranquil·litza. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional. 

Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes. 

Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família. 

En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable. 

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre. 

M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata. 

Quanta, quanta guerra... (#563)

De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir..., només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me'ls estimo tant, i més quan de vegades penso que sóc una morta viva..., que ja m'hauria mort fa vides i vides d'altra gent... Se'ls ha d'enterrar ben endins de la terra perquè puguin reposar per sempre ben a la vora de les arrels. I fer-se arbres. 

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) es va publicar el 1980, i és l'última obra que l'autora va veure publicada en vida. Pertany a la seva etapa de maduresa, un cop ja havia tornat de l'exili a Catalunya, en què Rodoreda abraça el simbolisme i l'expressionisme com a formes artístiques, amb unes narracions força experimentals i oníriques, que suggereixen imatges més que oferir un relat de fets que es puguin llegir de forma literal. Si La mort i la primavera, la seva novel·la pòstuma que, de fet, va quedar inacabada, ja m'havia colpit força amb el seu recurs a les imatges de violència, Quanta, quanta guerra... m'ha semblat similar en alguns aspectes, tot i que més accessible a l'hora de llegir-la i potser també més agraïda en la seva brevetat. Això no vol dir que la duresa de la violència retratada i la desolació al nivell psicològic i emocional no en siguin la norma, com també passava a l'altra. Quanta, quanta guerra... narra la història de creixement de l'adolescent protagonista, Adrià Guinart, que es cria amb la seva mare al barri de Gràcia i decideix marxar de casa per lluitar a la guerra quan tot just té quinze anys. El seu anhel de llibertat i les seves ànsies de veure món xocaran amb la brutalitat real de la guerra, i la violència que anirà experimentant, la majoria de vegades relatada de segona mà a través dels testimonis de personatges que anirà trobant pel camí, aniran formant un entramat de símbols sense interpretació directa, que els lectors haurem d'anar desxifrant al pas de la lectura. 

D'entre totes aquestes imatges la de la mort és la que presideix la narració i es fa veritablement omnipresent: ja sigui a través del cavall blanc que remet als quatre genets de l'Apocalipsi; l'home de les dents verdes que temptarà l'Adrià amb la possibilitat de quedar atrapat a la vida d'altri; el personatge de l'Eva, que simbolitza la vida però que acabarà esdevenint víctima sacrificial del relat sencer; o la vella dels escapularis, que no acabarà revelant tota la seva maldat fins al desenllaç. La mare del nen mort, sortida directament del Gernika, representarà la coda d'aquest drama viscut pel protagonista, el paper del qual al llarg de la novel·la consisteix més aviat a veure i escoltar, a ser testimoni passiu dels sofriments inacabables d'una terra esquinçada per la guerra. Tots aquests episodis semblen més aviat preparatoris per quan a l'Adrià li toqui prendre la iniciativa en primera persona, cosa que farà en comptades ocasions: per exemple, trencant el mirall que amenaçava a atrapar-lo en una identitat que no era seva, enterrant l'infant difunt, o executant una revenja final, que només es pot llegir com a justa, sobre la vella dels escapularis. 

Costa de determinar què simbolitza cada estadi del viatge ni cada personatge que s'hi troba, no perquè les imatges no siguin prou clares, sinó perquè se'ns ofereix una multiplicitat de referents que es van entrecreuant els uns amb els altres, de forma que una sola lectura no esgota totes les altres possibilitats. A més de la imatgeria bíblica i apocalíptica, que trobem sobretot al principi i al final del relat, tenim també els arcans de les cartes del Tarot; la doctrina ocultista dels Rosa-Creu amb què Rodoreda es va familiaritzar força cap al final de la seva vida, i que es fa especialment present a la part central de la novel·la; i la imatgeria de l'Infern de Dante, especialment pel que fa a la relació de diversos tipus de violències i de personatges grotescos en sofriment, així com també el recurs constant a la connexió entre les morts i els arbres, que fa recordar l'episodi de la selva adolorida. Així doncs, el viatge del protagonista esdevé una autèntica baixada als inferns en forma d'escapada als boscos, de forma que, com passa també sovint en l'imaginari de Mercè Rodoreda, avenc infernal i jardí del paradís tot sovint es desdibuixen i es retallen l'un contra l'altre, com si fossin dues cares de la mateixa moneda de l'existència. 

Dins d'aquest panorama, per tant, la guerra que apareix al títol sembla una presència ominosa que presideix cadascun dels episodis de la trama, però que sempre s'intueix als marges i no és tractada directament sinó en determinats moments de màxima tensió narrativa. Quan l'Adrià se'n va de casa per primera vegada, primer se'ns retrata com una mena de joc d'iniciació per part dels soldats adolescents; no serà fins més endavant que aquesta imatge vagi canviant a poc a poc davant la mirada fascinada del protagonista. A través dels relats dels personatges, anirem assistint a les tensions socials i de classe que motiven la violència al bàndol republicà; mentre que al final de la novel·la el xoc serà la violència des de l'altre bàndol. 

Les tensions de gènere també hi són presents, amb una insistència que al llarg de la lectura es va fent cada cop més ominosa: al principi del relat sembla que la violència sempre arribi causada o induïda per les dones, fins que a través del relat anem observant el relat esbiaixat que en fan els homes. Rodoreda havia viscut en primera persona el tipus d'opressió de gènere que es dona a l'àmbit domèstic i en el context de la guerra: els retrats que fa d'aquesta guerra de sexes són realistes i profundament angoixants. Així és com freqüentment les dones s'aniran revelant com a víctimes a mesura que l'Adrià pugui anar deixant enrere els somnis de masculinitat intocable que li arriben a través dels seus congèneres homes. És per això que, al meu parer, tant l'Adrià com la seva estimada ideal l'Eva, són retratats com a personatges andrògins. En definitiva, una bona recomanació; imprescindible per conèixer l'estil de maduresa de Rodoreda. 

Sinopsi: Amb quinze anys, el protagonista, Adrià Guinart, exposa els seus records d'infància i tot seguit relata la seva escapada de casa per lluitar a la guerra i així poder realitzar el seu anhel de llibertat. A través de la novel·la anirem assistint al seu viatge de creixement a través de les violències i brutalitats patides en el marc de la guerra per ell mateix i tota una sèrie de personatges secundaris que l'aniran fent partícip de les seves dissorts. 

M'agrada: La seva inesgotable capacitat de suggerir i evocar imatges i significats en múltiples direccions, i acabar recollint els fils de la narració en un final colpidor i inoblidable, per dolorós i estranyament necessari dins la lògica narrativa. La secció central i la simbologia del mirall especialment. 

"El món administrat no coneix l'amor"

Davant d'una tragèdia humanitària sense precedents a causa de les riuades al País Valencià, hem assistit a un cúmul de despropòsits i negligències a càrrec dels responsables polítics de la Generalitat Valenciana. Van iniciar el seu mandat desmantellant la Unitat Valenciana d'Emergències, que havia de coordinar equips d'emergències davant de catàstrofes naturals, i va ser per plaure els desvaris demagògics i interessats dels seus socis de govern. Reaccionen tard o no compareixen quan ho havien de fer, les alarmes als mòbils arriben quan ja és massa tard, i ara els veiem espolsant-se responsabilitats, provant d'esborrar proves, esbroncant la població o rebutjant ajuda que s'ofereix de l'exterior. 

Força i suport als familiars i veïns de totes les víctimes i desapareguts, i als voluntaris que estan mobilitzant esforços per poder-los assistir en la precarietat més absoluta. 

https://www.diarilaveu.cat/politica/aixi-va-justificar-el-pp-leliminacio-de-la-unitat-valenciana-demergencies-559801/

https://www.elnacional.cat/ca/societat/tuit-sobre-dana-president-pais-valencia-carlos-mazon-ha-esborrat_1309540_102.html

https://www.diarilaveu.cat/societat/indignacio-amb-la-insensibilitat-de-la-consellera-nuria-montes-560449/

https://www.vilaweb.cat/noticies/son-mes-perillosos-per-inutils-que-per-corruptes/

https://www.vilaweb.cat/noticies/sense-ni-una-gota-dhumanitat-la-indignant-compareixenca-de-mazon-i-marlaska/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/mazon-rectifica-accepta-ara-ajut-bombers-elit-catalans-despres-rebutjar-lo_1310227_102.html

La cita pertany a Max Horkheimer, i va ser el títol d'una entrevista de l'any 1970, en ple gir de l'autor cap a la religió com a lliçó existencial per a la lluita emancipadora. Més endavant, Habermas adoptaria aquesta visió dialèctica de la realitat política per definir la tensió entre dues esferes de la vida política: el sistema (món de la gestió i l'administració, dedicat a racionalitzar i objectivar la vida dels ciutadans a través dels seus procediments objectius) i d'altra banda el món de la vida, l'experiència subjectiva des de la qual cadascú percep el món. Des de l'experiència del totalitarisme en carn pròpia, els autors de l'escola de Frankfurt van alertar del perill de la divergència creixent entre l'administració i l'experiència subjectiva viscuda per les persones o, encara pitjor, de l'assimilació creixent de la subjectivitat dins les estructures i compartiments del món administrat. 

Conte de Nadal (encapsulant a Dickens)

Aquest any, al Prat de Llobregat hem fet Nadal abans de Tots Sants, i ahir al matí vam poder gaudir, al teatre Artesà, de l'adaptació del clàssic de Dickens en un muntatge de titelles, projeccions i mecanismes apte per a tots els públics. Conte de Nadal (encapsulant a Dickens) és un espectacle excel·lent, produït per Coma 14 i La Societé de la Mouffette, que ha encisat amb la seva màgia tots els assistents, grans i petits per igual. 

https://www.teatrelartesa.cat/la-ciutat/guia-agenda/conte-de-nadal-encapsulant-dickens

https://www.coma14teatro.com/ca/cuento-de-navidad-encapsulando-a-dickens/

https://societemouffette.com/agenda-sm/

Sobre la lectura (#562)

Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit. 

Aquest opuscle de Marcel Proust (1871-1922) es va publicar per primer cop el 1906 com a pròleg per a la seva pròpia traducció de l'obra El sèsam i els lliris de John Ruskin (1819-1900). Amb el temps ha adquirit una autonomia pròpia com a text i actualment es publica per separat, possiblement perquè la fama i el renom de Proust han sobrepassat els de Ruskin. Es tracta d'un breu assaig sobre l'efecte de la lectura a les nostres vides i, per la seva brevetat, podria ser una bona porta d'entrada a Proust si no us anima la seva obra magna, la novel·la en sèrie A la recerca del temps perdut. Si bé al principi el text ens introdueix als records d'infantesa de l'autor, amb la seva característica vivisecció de la vida burgesa de l'època, a mesura que va avançant la lectura l'autor ens va introduint a les seves pròpies idees estètiques, que entren en polèmica amb les de Ruskin mateix i ens poden ajudar a comprendre millor el marc teòric en què es basa la seva novel·la. 

De fet, l'obra polemitza amb les idees de Ruskin sobre la lectura, i mostra com Proust ja ha entrat de ple al segle vint a l'hora de posar la subjectivitat del lector al centre de la interpretació dels textos i les obres d'art. La mirada de Ruskin, en canvi, ens ofereix una concepció platònica del gaudi estètic, en què la lectura esdevé una conversa amb els savis del passat, i la seva assimilació, per tant, ens ha de suposar una porta d'accés a una noció de veritat i de bondat absolutes: l'art esdevindria, per tant, una versió millorada del món, i en aquest sentit hauria de suposar un referent moral, de manera que la lectura ens fa accedir a una forma de vida més rica a la qual hauríem d'aspirar. En canvi, per a Proust, no hi ha una noció de veritat absoluta que s'hagi de descobrir rere l'experiència vital, ja que la lectura no pot substituir la vida mateixa - una experiència sensible fonamental que ell anomena dins del text "vida espiritual". Així doncs, la veritat no és res que sigui allà fora i hàgim de sortir a buscar, sinó que es troba dins de cadascú, en perpètua construcció i interrogació. 

Per tant, a través d'aquest text Proust reivindica la lectura com a invitació o iniciació a la vida, que pot fer d'estímul per a la intel·ligència, i pot arribar a marcar un nivell de distinció social, el que ell anomena les "bones maneres de l'esperit". Tanmateix, també pot arribar a estancar la vida de la sensibilitat si pretén substituir l'experiència mateixa de viure i de viure plenament. Amb aquestes idees de fons, es fa fàcil aproximar-se a l'obra de ficció de Proust i veure el creixement del seu protagonista i alter ego en un viatge de formació de la sensibilitat: tot l'art i els esdeveniments socials que el jove Marcel ha anat assimilant amb el pas dels anys acabaran cristal·litzant en el que després serà la seva obra. Obra i vida, per tant, costen de destriar, quan l'experiment literari es transforma en una mena d'exercici de percepció, una mena de destil·lació sobre el paper de l'experiència viscuda. 

Per això Proust finalitza la seva argumentació amb la reivindicació dels artistes romàntics com a veritables comentadors i intèrprets de l'art clàssic: la seva interpretació d'obres més antigues arriba només després d'haver-les passat pel filtre de la seva pròpia experiència subjectiva. És així com la vida espiritual del passat, segons Proust, ressorgeix en el present, en una mena de connexió a través de l'experiència estètica. Rodin pot esdevenir, al mateix temps, el lector més atent possible de l'escultura clàssica i el seu comentarista més apassionat. Sobre la lectura és un assaig breu que fa de bon llegir: el recomanaria a interessats en l'obra de Proust, tot i que no està a l'alçada de la seva ficció.  

Continguts: A propòsit de la presentació de les conferències de Ruskin recollides a El sèsam i els lliris, Proust encarrila la seva pròpia reflexió sobre la lectura i la seva relació amb la vida sensitiva i espiritual de l'ésser humà. 

M'agrada: És un text molt breu en què no hi sobra res; pot ajudar a comprendre una mica millor l'obra de Proust. 

La rosa dels vents (#561)

Ens atrevim a suggerir que la confusió al voltant de la Llavor 31 pot resultar d'una interpretació etnocèntrica de la paraula "amunt". Per a nosaltres, "amunt" és una direcció "bona". No ho és, o no necessàriament, per a una formiga. "Amunt" és d'on ve el menjar, certament; però "a baix" és on es troben la seguretat, la pau i la llar. "Amunt" és el sol abrasador, la nit glacial, no trobar refugi als túnels estimats, l'exili, la mort. Per tant, suggerim que aquesta autora estranya, en la solitud del túnel desert, buscava expressar amb els mitjans que tenia a l'abast la màxima blasfèmia concebible per a una formiga, i que la lectura correcta de les Llavors 30-31, en termes humans, és: "Mengeu els ous! A baix la Reina!" 

Aquest recull de relats curts de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1982, i és una retrospectiva dels contes que van aparèixer a diverses publicacions entre els anys 1974 i 1982. D'entrada, és un recull força més variat que Les dotze direccions del vent, amb un nivell més gran d'experimentació formal en diversos gèneres narratius i que, en tan sols uns pocs anys, mostra cert nivell d'evolució pel que fa a la seva presa de posició dins del gènere de la ciència-ficció, aquí d'inclinació més aviat distòpica. Si a Les dotze direccions del vent trobàvem una autora totalment immersa en els trops i les expectatives de la ciència-ficció de l'època, dominada principalment pels autors masculins, aquí veiem com les veus narradores són molt més diverses, moltes d'elles femenines, i que el recurs a diferents punts de vista, fins i tot dins d'una mateixa narració, és molt més freqüent. Costa fer una valoració general dins d'un recull tan variat i, com passa normalment amb aquest tipus de propostes, el resultat final és força irregular. Tot i així es pot dir que en la varietat rau la seva virtut, i que uns quants dels relats que trobem al recull, realment brillants, acaben eclipsant les propostes més passables. 

La rosa dels vents és un curiós exercici conceptual, perquè part de l'interès de la proposta rau no tan sols en els relats mateixos, sinó també en la forma com estan agrupats i ordenats dins del volum, d'acord amb sis seccions o blocs temàtics que apunten en direccions diferents de la brúixola proposada al títol. Ara bé, és feina dels lectors reconèixer els motius principals que es van repetint entre ells, i també establir connexions entre els contes de diferents seccions. A més dels quatre punts cardinals - nord, sud, est i oest - ens hi trobem una tercera dimensió afegida - zenit i nadir - que ens convida, utilitzant una metàfora espacial, a reflexionar sobre les direccions predeterminades que pren tot sovint la nostra mirada, acostumada, a través de la transmissió cultural, a jutjar i prejutjar determinats fenòmens des de certa perspectiva. Així doncs, els relats d'exploració - ja sigui per la superfície de la terra o interplanetaris - a què estem acostumats en el gènere de la ciència-ficció, o el discurs de la ciència, quan és utilitzat acríticament al servei de mecanismes de vigilància i control de la població, com podríem esperar dels relats distòpics, són subvertits de vegades subtilment i d'altres de forma més planera. De la mateixa manera, se'ns convida a percebre la nostra pròpia realitat des de perspectives desacostumades, com per exemple a "L'autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Laberints", "Els camins del desig", "El relat de l'esposa" o "Sur". 

Així doncs, Le Guin ens convida a llegir les històries en direccions diferents, a rellegir-les amb interpretacions alternatives en ment o un cop ja n'hem desentrellat el misteri de la primera vegada, o a crear connexions inesperades entre unes i altres. De fet, hi ha diversos temes o imatges que es van repetint al llarg de diverses històries. Un primer motiu seria el llenguatge, i la capacitat o incapacitat d'arribar a descodificar-lo, de forma que la comunicació amb els altres es pot arribar a veure compromesa, com veiem en els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia" o "Laberints". Aquesta fallada comunicativa porta a intents d'interpretació o traducció per poder arribar a expressar la realitat humana amb més o menys èxit, com passa per exemple a "Xavalla", "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb" o "Les aigües són amples". Un dels millors relats del recull, m'atreviria a dir que el millor, "Els camins del desig", basa tot el seu misteri en la interpretació que fan els exploradors terrestres de la llengua nativa de la cultura alienígena que es troben davant, i m'imagino que deu ser un autèntic desafiament per als traductors a una altra llengua. Rere aquest fenomen de la possibilitat o impossibilitat d'arribar a traduir o interpretar el món percebut pels altres hi ha el perill que el nostre coneixement del món, com a cultura occidental, resulti esbiaixat d'entrada precisament perquè s'ha basat en un error interpretatiu de les dades que tenia al davant. 

Aquesta lectura determinada del món en funció d'una racionalitat definida prèviament en uns termes molt determinats, i sovint restrictius, ens esbossa un segon motiu, el de la ciència al servei de la repressió política: com que el nostre discurs és sempre racional, lògic i correcte, els discursos paral·lels a aquest, o simplement diferents, són llegits directament com a desviats de la norma o directament patològics. Aquí Le Guin reflecteix les inquietuds pròpies de l'època sobre la biopolítica, i l'aplicació de la ciència i el coneixement al control i contenció dels cossos - i ments, en aquest cas - no normatius i dissidents. La ciència que classifica qui és boig i qui es normatiu acabarà posant-se al servei de projectes polítics dedicats a "ordenar" i vigilar els ciutadans per al seu propi bé. En aquesta direcció van relats com "SQ", en què el "Coeficient de Seny" permet quantificar el nivell de seny de les persones, i un govern mundial utilitza aquest paràmetre per privar de llibertat els ciutadans qualificats com a "bojos"; "El diari de la Rosa", en què la lectura de la ment dels ciutadans per part del personal mèdic s'utilitza per detectar i suprimir la dissidència política; "L'alteració dels ulls", en què els habitants d'una nova colònia terrestre en un altre planeta són classificats segons la seva capacitat d'adaptació al medi-ambient alienígena; o "Les aigües són amples", en què el malalt mental té problemes per fer entendre als seus metges el que li passa en realitat. Davant d'aquest ús esbiaixat del coneixement humà i la seva transmissió cultural, hi ha un altre vessant de la ciència, creatiu i desafiant, que apunta a la construcció d'un coneixement més profund i integral de la realitat. 

Pel que fa a les distòpies, La rosa dels vents m'ha semblat un recull molt interessant perquè difumina de forma inquietant el relat distòpic amb el realisme social més costumista, de forma que les distòpies proposades tot sovint se'ns presenten de formes innòcues de bon principi, i la seva aplicació a la realitat dels nostres temps, fins i tot quaranta anys després de la publicació dels contes, resulta ben plausible. Hi alguns dels contes, com per exemple "La nova Atlàntida", "El diari de la Rosa" o "El fènix", en què la perspectiva distòpica és clara i evident; i d'altres, com "Coeficient de Seny" o "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", que presenten l'escenari distòpic amb un to marcadament humorístic i paròdic. Tanmateix, hi altres contes en què l'ambient inquietant és molt més difús, i la distòpia realment no arriba a fer-se present al text, però es pot intuir fàcilment per similitud amb l'ambientació dels altres contes: és el cas, al meu parer, de "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "L'alteració dels ulls" o "Les aigües són amples". 

Finalment, hi ha un moviment per part de Le Guin que m'ha semblat brillant a la llum de tots aquests matisos conceptuals, i és que alguns dels relats no miren cap al futur sinó al passat, i esdevenen exercicis excel·lents de recreació històrica. Es tracta de "L'arpa de la Gwilan", que ens porta a un món cèltic medieval o premedieval que recorda molt a alguns passatges del cicle de Terramar; "Comtat de Malheur", en què, després de la mort de la seva filla, una descendent dels primers pioners d'Oregon s'enfronta al dol del seu gendre, i el relat que tanca el recull, "Sur", que planteja la crònica d'una expedició secreta al Pol Sud abans que hi arribés Amundsen. És curiós que sigui precisament aquí on Le Guin concentra les veus femenines, i que situï aquests relats principalment a les seccions de l'oest (per allò de la conquesta de l'oest) i el sud, com donant a entendre que la història ha estat tradicionalment escrita pels homes i s'ha basat en gran part en la colonització de nous territoris, però que la veu de les dones té prou poder com per reivindicar-les com a creadores i transmissores, també, de la història amb uns valors paral·lels i alternatius. Com si es tractés d'un àlbum conceptual, La rosa dels vents és una col·lecció de relats que es gaudeix per la lectura de cada conte per separat, però que a la vegada estableix un nivell afegit de connexions intertextuals i de direccions interpretatives creuades entre uns relats i uns altres. 

Continguts: La primera secció (Nadir) conté els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia", un relat amb cert to paròdic del discurs científic i amb una primera secció autènticament fascinant; "La nova Atlàntida", una distòpia en què els ciutadans dels Estats Units es veuen sotmesos a un govern central controlador a la vegada que l'enfonsament dels continents provoca el ressorgiment de l'Atlàntida, i "El gat de Schrödinger", una deconstrucció humorística i absurda de la famosa paradoxa. La secció Nord conté "Dos retards a la línia Nord", un relat amb ecos borgians sobre el viatge de dos membres de la mateixa família a la mateixa casa; "Coeficient de Seny", una aproximació humorística a un govern central mundial que controla i monitoritza els seus ciutadans a través de la quantificació del seu seny; i "Xavalla", que descriu una curiós viatge a l'altre món. La secció Est conté "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb", amb reminiscències de Calvino, en què un nàufrag terrestre prova de posar en paraules com és la terra i acaba oferint una descripció personalíssima de la ciutat de Venècia; "El diari de la Rosa", una distòpia en què els metges llegeixen la ment dels pacients per poder identificar la dissidència; "L'ase blanc", un relat un punt massa breu per deixar petja ambientat a l'Índia; i "El fènix", una distòpia també un punt massa breu que esdevé un homenatge a Fahrenheit 451. A la secció Zenit hi trobem "Intracom", un relat força ximple en què els tripulants d'una nau es troben amenaçats per un alien que porten a bord; "L'alteració dels ulls", que ens situa en una colònia terrícola en un altre planeta, i retrata força hàbilment l'ambigüitat entre la distòpia i la utopia religiosa; "Laberints", que ens desafia a pensar des de quina perspectiva se'ns ofereix el relat; i "Els camins del desig", que ens situa en una missió d'aculturació de tres exploradors terrestres en un planeta desconegut i que són acollits per una tribu d'homínids amb una cultura excepcionalment primitiva. A la secció Oest hi torbem "L'arpa de la Gwilan", en què el personatge principal és una arpista ambulant que, en perdre el seu art, acceptarà el matrimoni i la vida mundana; "Comtat de Malheur", que presenta possiblement els retrats psicològics més profunds del recull sencer; i "Les aigües són amples", que ens presenta un viatge un punt surrealista al món dels morts a través del laberint del sistema hospitalari en què es veu atrapat el protagonista. Finalment, la darrera secció (Sud) conté els contes "El relat de l'esposa", sobre el qual val més no explicar res a priori per no aixafar-ne l'experiència de lectura; "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", una altra aproximació humorística al món de la política mundial; i "Sur", que narra una excepcional expedició antàrtica a principis del segle vint. 

M'agrada: "L'Autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "El diari de la Rosa", "Laberints", "Els camins del desig", "L'arpa de la Gwilan" i "El relat de l'esposa". 

Les dotze direccions del vent (#560)

Infinits matisos i intensitats de verd, violeta, lila, marró, vermell. Infinits silencis. Només es movia el vent, gronxant fulles i frondes, un vent càlid i xiuxiuejant carregat d'espores i pòl·lens, fent voleiar la dolça pols verda pàl·lida sobre les prades d'herba alta, herbassars sense bruguera, boscos sense flors que no havien estat mai trepitjats per cap peu, ni esguardats per cap ull. Un món càlid i trist, trist i serè. 

Aquest recull de disset contes de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1975, i és una retrospectiva sobre la narrativa breu de l'autora principalment durant els anys seixanta i les primeries dels setanta, que havia anat apareixent a diverses publicacions de l'època. A hores d'ara no cal insistir en la influència de Le Guin dins la fantasia i la ciència-ficció contemporànies: l'autora va explorar els límits i les expectatives que aquests gèneres imposaven a la seva pròpia època, per tal d'oferir-ne una visió política orientada a la reflexió sobre el món present. Les especulacions de Le Guin assenyalen prejudicis i punts cecs dins la nostra pròpia societat: la seva crítica al capitalisme i al patriarcat, per exemple, va ser pionera a l'hora de repensar la divisió sexual entre homes i dones i els rols socials que tradicionalment s'hi associen, especialment en un gènere narratiu tradicionalment dominat per les veus masculines. Una altra crítica freqüent que trobem als seus textos és la de la colonització i l'explotació econòmica d'altres terres amb el pretext del progrés i la superioritat tecnològica que, com és habitual en el gènere de ciència-ficció, troba un vehicle pertinent en les narratives d'exploració interplanetària. 

Així doncs, Le Guin juga hàbilment amb les expectatives que podem tenir a priori sobre els relats de ciència-ficció, però cal dir que el resultat no és sempre reeixit. Com passa amb els reculls de relats curts, el conjunt és massa desigual per fer-ne un judici general, i el més recomanable és deixar-se portar per la magnífica prosa de Le Guin, densa i descriptiva, i anar-ne destriant els moments de bellesa, que són molts, inesperats, i alguns d'ells francament desconcertants. Ara bé, potser a l'època en què es dona a conèixer la seva narrativa curta, l'autora encara està força imbuïda dels tòpics i els trops habituals imposats pels escriptors homes, que es fan especialment presents en les narracions que l'autora mateixa qualifica de ciència-ficció dura, i que, al capdavall, esdevé força més tova sobre la pàgina que la d'autors clàssics com Asimov o Lem. Le Guin apareix més interessada per les conseqüències psicològiques i culturals que tenen els descobriments i les exploracions dels protagonistes que no pas per la ciència mateixa, i en molts casos el conflicte principal dels relats gira al voltant de l'empatia davant d'un altre que se'ns presenta incomprensible o indesxifrable. De la mateixa manera, la ciència hi apareix tan sols com a motiu dins del text, i és una metàfora per a un fenomen més ampli, el del coneixement o el saber acadèmic en general (que igualment podria ser humanístic) i fins i tot l'espurna de la creació artística, que aparta el savi o el mestre de la societat general i el fa blanc d'incomprensions, prejudicis, acusacions d'heretgia i persecucions polítiques. Le Guin es diferencia d'altres autors de ciència-ficció de l'època per aquesta fixació en el poder polític i qui l'ostenta en cada moment, i tot sovint s'entreté a revelar-nos els espais subtils de resistència que es poden produir fins i tot en les distòpies més amenaçadores.  

Si hagués d'agrupar els relats que es recullen en aquest volum, un primer grup seria el dels relats que se centren en l'exploració interplanetària com a metàfora per al contacte amb l'altre en termes absoluts. Aquí hi posaria "El collaret de Semley", "La rei d'Hivern", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", que és un dels millors de tot el llibre, si no el millor, i "El camp de visió". No és debades que en la majoria d'ells se'ns repeteix insistentment que el viatge a través de l'espai és també un viatge temporal: quan avancem per l'espai a la velocitat de la llum i els desplaçaments poden allargar-se durant anys sencers, els viatgers sempre saben que, quan tornin, al món de la seva llar hi hauran passat molts més anys que els que ells han percebut durant el viatge. Aquest decalatge temporal acaba provocant un aïllament mental i emocional en el viatger que el pot arribar a separar definitivament dels seus congèneres. A "Més vast que els imperis i més lent", que manté certes similituds amb Solaris de Stanisław Lem, el problema de l'empatia esdevé central, i és un dels relats que conté una càrrega emocional més profunda dins del recull sencer, igualada possiblement només per "Nou vides". 

El segon grup seria el de la distòpia política, en què el personatge del científic o el savi avançat al seu temps és condemnat a l'ostracisme dins la seva pròpia societat o, fins i tot, perseguit pels règims totalitaris i autocràtics que governen els seus móns. Hi inclouria "Els mestres", "Les estrelles de sota", "Els que se'n van d'Omelas" i "El dia abans de la revolució". Tot i que aquests dos últims no tinguin una relació gaire evident amb la ciència, el primer té a veure amb un saber o un coneixement que és compartit per tota una comunitat política sencera i que és l'arrel mateixa de la seva utopia. Aquí, la línia entre la utopia i la distòpia es desdibuixa perillosament i la conclusió del relat és força extrapolable a la nostra realitat política actual, especialment des del punt de vista de les societats del primer món. A més, el motiu del boc expiatori també presenta un paral·lelisme clar amb un dels personatges de "Més vast que els imperis i més lent". D'altra banda, la protagonista de "El dia abans de la revolució" i la seva situació d'exili interior són fàcilment comparables a la situació dels altres científics incompresos. Un altre que aniria dins d'aquest grup, tot i que amb un to molt més lleuger i marcadament humorístic, seria "Abril a París", en què els científics protagonistes no són perseguits políticament, però també tenen la necessitat imperiosa de fugir del seu món present. 

Finalment, al tercer grup hi posaria contes que m'han semblat molt més experimentals, i que sovint exploren el tema de la percepció i els seus límits: "La capsa de la foscor", "La paraula de l'alliberament", "El bon viatge", "Direcció de la carretera" i "Un viatge dins del cap" en són bons exemples, aquest últim amb un to marcadament metatextual. Fora de la classificació m'han quedat "La regla dels noms" i "Coses" que, com també passa amb "La capsa de la foscor" i "La paraula de l'alliberament", miren molt més cap a la fantasia - fins i tot l'alta fantasia - que no pas a la ciència-ficció, i que prefiguren de vegades obertament i d'altres vegades amb subtilesa, el que després serà el món de Terramar. Aquí hi trobem, certament, la Le Guin més imaginativa i alliberada de les convencions de l'època, i hi podem començar a entreveure la seva característica barreja de gèneres. Alguns d'ells, com "La capsa de la foscor" o "Un viatge dins del cap", esdevenen autèntics desafiaments interpretatius, com també em sembla especialment notable l'intent de col·locar-se dins d'una consciència no-humana i transmetre-la als lectors en tota la seva estranyesa a "Direcció de la carretera". 

Ara bé, el que m'ha sorprès més de la lectura, en certa manera, és que els contes queden molt lligats a l'estètica i el món cultural dels anys seixanta en què van ser concebuts, i hi ha moments en què alguns es poden arribar a veure envellits. En la majoria de relats, els personatges femenins hi són escassos; sovint hi apareixen excessivament sexualitzats o exotitzats, o com a mers objectes del desig o de la curiositat dels protagonistes masculins. Les úniques protagonistes femenines apareixen al primer dels relats, "El collaret de Semley" i al darrer, "El dia abans de la revolució", tot i que també hauríem d'esmentar "La rei d'Hivern", ambientat al planeta Hivern, igual que la seva novel·la La mà esquerra de la foscor, en què els seus habitants són andrògins i, per tant, no s'identifiquen ni com a mascles ni com a femelles. Els resultats són desiguals: si bé Semley té potencial i interès com a protagonista, són els científics terrestres (i homes) qui ens l'acaben desxifrant mentre que, a "El dia abans de la revolució", preqüela de Els desposseïts, l'anciana revolucionària anarquista que va establir el món igualitari i comunitari d'Anarres no és res més que una dona cansada i plena de recances, i el seu punt de vista queda centrat molt més en el seu propi passat que en la revolució que es produirà en el futur. 

Amb això no vull posar en qüestió la qualitat dels relats - alguns d'ells excel·lents, i la majoria absolutament estimables - sinó només deixar palès que el feminisme de Le Guin va ser una presa de consciència més aviat gradual i tardana, com ella mateixa va admetre cap al final de la seva carrera. Les dotze direccions del vent n'és una prova més que evident. L'únic que m'ha semblat curiós de la lectura, però, és que aquest biaix negatiu respecte de la política de gènere es doni precisament en uns relats especialment preocupats per l'empatia i la percepció de l'alteritat, que sempre acaba fent-se fins a cert punt irreductible i intraduïble. En els móns ficticis que ens presenta Le Guin en aquest volum, els encarregats d'explorar, desxifrar i explicar el món són exclusivament els homes, i les úniques excepcions en podrien ser "La rei d'Hivern" fins a cert punt, "Els que se'n van d'Omelas", "El dia abans de la revolució" i "Direcció de la carretera". Que només en un d'aquests la protagonista sigui clarament una dona diu molt del marc mental en què Le Guin estava escrivint en aquesta època i del llarg recorregut que li quedava per fer encara, i també ajuda a contextualitzar i explicar l'ambigüitat del seu feminisme posterior. "El dia abans de la revolució" m'ha decebut una mica, potser per les expectatives que en tenia, i no és el conte que jo hauria triat per tancar el volum sencer. Tot i així, la majoria dels contes són brillants, i quasi tots contenen algun aspecte estimable, així que és una lectura molt recomanable si ja coneixeu Le Guin i voleu endinsar-vos una mica més en el seu món narratiu. 

Continguts: El volum recull disset contes d'Ursula K. Le Guin prologats per l'autora mateixa i publicats durant els anys seixanta i principis dels setanta. "El collaret de Semley" ens presenta l'odissea espai-temporal d'una princesa d'una espècie alienígena per tal de recuperar el seu llegat familiar. "Abril a París" és un conte sobre estudiosos que emprenen viatges temporals. "Els mestres" és més una fantasia que una ciència-ficció, al meu parer, i presenta un món en què la ciència és perseguida com a heretgia. "La capsa de la foscor" és un viatge fascinant per un món de fantasia, en què un príncep obté un regal enverinat per part del fill d'una bruixa. "La paraula de l'alliberament" recull les metamorfosis d'un bruixot per tal de combatre un màgic maligne. "La regla dels noms", situat al món de Terramar igual que l'anterior, ens presenta les vicissituds del ridícul senyor Underhill en una illa remota de l'arxipèlag. "La rei d'Hivern" és un relat ambientat a les lluites de poder del planeta Hivern, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor. "El bon viatge" és una reflexió interessant sobre les drogues i la llibertat d'elecció a l'hora de consumir-ne. "Nou vides" planteja les possibles conseqüències de la clonació humana. "Coses" és un peculiar relat apocalíptic que emprèn una direcció inesperada. "Un viatge dins del cap" és una exploració força experimental del que pot passar durant el procés de creació artística. "Més vast que els imperis i més lent" és una aventura inquietant dins d'un planeta desconegut que sembla tenir una consciència pròpia, i que marcarà els exploradors de forma decisiva, especialment el boc expiatori de la missió. "Els estels de sota" ens narra la història d'un astrònom heretge que es refugia en una mina per escapar de la persecució. "El camp de visió" és un dels més ambigus, especialment pel que fa a la seva conclusió final. També de forma similar a Solaris de Lem, al final ens hem de quedar preguntant si la il·luminació dels protagonistes és genuïna o tan sols alguna mena de parany alienígena. "Direcció de la carretera" és un relat molt interessant des del punt de vista d'un arbre. "Els que se'n van d'Omelas" és un dels contes més emblemàtics de Le Guin, que presenta una ambigüitat fonamental entre la utopia més perfecta i la distòpia més terrorífica. Finalment, "El dia abans de la revolució" ens transporta al món de la novel·la Els desposseïts. 

M'agrada: "La capsa de la foscor", "La paraula d'alliberament", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", "Direcció de la carretera" i "Els que se'n van d'Omelas". 

No m'agrada: M'ha semblat un recull desigual, i alguns dels contes m'ha semblat que tenien més potencial del que arriben a desenvolupar. 

La guerra de les salamandres (#559)

Et penses que l'he volgut jo, aquest final? Es tracta simplement de la lògica dels esdeveniments. Què caram, és que hi puc fer res, jo? Vaig fer el que vaig poder. Vaig advertir els homes a temps. El tal X en part era jo. Vaig pregar que ningú no donés armes ni explosius a les salamandres, que acabessin aquell negoci repugnant, etc. Ja saps com s'ho van prendre. Tots tenien milers d'objeccions justes, tant polítiques com econòmiques. Per això no vaig actuar. Jo no soc ni polític ni economista. No els vaig poder convèncer. Què hi farem si el món s'esmicola i s'enfonsa... Però com a mínim hi haurà hagut unes raons reconegudes per tothom, polítiques i econòmiques. A més, tot passarà amb l'ajut de la ciència, la tècnica i l'opinió pública. Fent ús del gran enginy humà! No és cap catàstrofe còsmica, només són raons estatals, econòmiques, de poder i d'altres... Contra això no hi puc fer res. 

La guerra de les salamandres és una novel·la de l'autor txec Karel Čapek (1890-1938) que es va publicar l'any 1936, i des d'aleshores ha esdevingut un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. De fet, és una novel·la que difícilment es pot separar del context polític dels anys trenta, amb l'escalada armamentística i les tensions geopolítiques que portarien els països europeus a la segona guerra mundial. En aquesta novel·la, el conflicte és atiat i agreujat per la presència d'una altra espècie conscient, les salamandres, que els humans han estat explotant durant dècades com a mà d'obra barata i infinitament reproduïble, per aprofitar la seva destresa per a la construcció i les tasques manuals sota l'aigua. El punt més fort de la proposta és, al meu parer, que Čapek no pren el camí de l'al·legoria ni de la faula: no ens trobem davant La revolta dels animals, en què cada personatge i les seves accions tenen un paral·lel en els esdeveniments històrics que s'estan parodiant; a La guerra de les salamandres, el món històric parodiat és clarament reconeixible, i en determinats passatges és notable l'esforç de realisme que fa l'autor per introduir i satiritzar tots els agents dins d'aquest complex entramat d'interessos econòmics i polítics, amb un to clarament humorístic que pretén reduir a l'absurd les aspiracions nacionalistes de cadascun dels països implicats. 

De fet, a través del seu procés civilitzador, les salamandres entraran en contacte amb els aspectes més foscos de la política i l'economia humanes: en alguns moments seran peons al servei de les principals nacions europees, en d'altres seran agents amb una autonomia pròpia, i les aliances temporals que establiran amb diferents actors del panorama polític - les empreses, els treballadors humans i els seus sindicats, els científics, els benefactors burgesos interessats en el progrés social, etc. - reflectiran la complexitat de relacions i interessos que s'estableixen dins del sistema capitalista, especialment quan actua de forma desbocada i els governs de torn no troben la forma de regular la seva expansió. La novel·la esdevé d'aquesta manera una paròdia despietada sobre els interessos econòmics i les inquietuds culturals de cadascun dels països implicats en la segona guerra mundial, i tots hi acaben reflectits en una mesura o una altra: el problema de la segregació i la violència racial als Estats Units hi fa una aparició estel·lar tot i que tangencial; i el militarisme alemany sota el govern nazi, tot i que aquest últim no és esmentat directament, és un tema recurrent dins la trama. 

La novel·la explora l'evolució de les salamandres com a espècie des del seu primer contacte amb els éssers humans, i les múltiples maneres en què la seva presència impacta en el món humà: des del seu descobriment en una remota illa del pacífic per part d'un mariner holandès, passant per la seva explotació com a força de treball per part de diferents empreses que cada cop es fan més poderoses, els canvis socials i culturals que experimenta la humanitat per contacte amb aquestes criatures, fins a les ramificacions polítiques que tots aquests interessos acaben tenint dins el panorama internacional. Tanmateix, les salamandres no se'ns descriuen mai de primera mà, sinó sempre a través de la percepció que en tenen els humans, en una mena de recurs de desnaturalització que acaba traçant una reflexió sobre la deshumanització (per paradoxal que pugui semblar) de l'altre que es marca com a enemic. Abans d'arribar pròpiament a la guerra de les salamandres contra els humans, que aquestes no plantegen mai com a agressió sinó com a necessitat de supervivència, veurem com la seva influència determinant en la indústria pesant i els interessos econòmics i geoestratègics de cada país acabaran presentant la guerra com un imperatiu històric que es deriva d'aquesta lògica racionalista de l'expansió i el progrés. En aquest sentit, el text esdevé un atac directe al capitalisme com a sistema, que anteposa els beneficis econòmics fins i tot, en les seves conseqüències més extremes, a la conservació de la vida humana. Tanmateix, Čapek tampoc no estalvia una crítica mordaç a la retòrica de to cientifista del socialisme del moment. 

Més enllà del seu argument, però, el que realment crida l'atenció de la proposta és el seu estil, fragmentari i inconnex, i que va alternant el punt de vista de diversos personatges humans en els seus contactes amb el món de les salamandres. Čapek va barrejant diferents gèneres i diferents estils, des de la novel·la costumista pel que fa a les vicissituds familiars del senyor Povondra, el to de les novel·les pulp i els seus derivats cinematogràfics en determinats passatges, els relats d'exploració del segle dinou i, durant una gran part de la novel·la, en la seva secció central, l'assaig acadèmic, tant de temàtica científica com humanística. A través de tots aquests episodis aparentment inconnexos, anem assistint a una escalada en la violència i en la necessitat de conservació de cada espècie que desembocarà en la guerra de les salamandres per tal de poder dominar la humanitat. Quan aquesta revelació arriba, a la tercera part de la novel·la, en realitat ja s'ha anat gestant des del principi del relat: amb el seu accent en la injustícia de la dominació imperialista que exerceixen les nacions europees sobre les seves colònies, anirem veient com es prepara el terreny per a aquesta inversió final dels termes. Čapek ens ofereix un retrat desapassionat d'aquest procés, que manté sempre la distància dins la multiplicitat de punts de vista que proposa, però amb un recurs a l'humor que fluctua entre els episodis més ridículs i els més macabres. 

Sinopsi: Des que el capità J. van Toch descobreix una rara espècie de salamandres gegants en una illa del Pacífic i les entrena com a recol·lectores de perles, la relació entre humans i salamandres es va desenvolupant de manera força accidentada, però marcada en tot moment pels interessos econòmics dels humans, que utilitzen les salamandres per fer tota mena de tasques industrials submarines. Aquestes, al seu torn, adquireixen cada cop més destresa en aquestes tasques, així com un domini del llenguatge i la cultura humanes, que de bon principi els seus benefactors humans observen com un pas endavant per poder-les alliberar del servatge. Tanmateix, i com passa en les relacions de domini i opressió, les salamandres aprofitaran els interessos econòmics dels seus patrons en benefici propi, fins a emprendre una guerra d'alliberament i de dominació de les costes mundials. 

M'agrada: El contingut crític de la novel·la i l'objectiu de la seva sàtira apunta en tantes direccions diferents que es fa impossible d'esgotar en una sola lectura.