El sistema periòdic (#575)

Fora de les parets del Departament de Química era nit, la nit d'Europa: Chamberlain tornava burlat de Munic, Hitler havia entrat a Praga sense disparar ni un tret, Franco havia vinclat Barcelona i seia a Madrid. La Itàlia feixista, pirata menor, havia ocupat Albània, i la premonició de la catàstrofe imminent es condensava com una rosada viscosa a les cases i als carrers, a les paraules cautes i a les consciències ensopides. 

Aquest recull de relats autobiogràfics del químic torinès Primo Levi (1919-1987) es va publicar per primer cop el 1975, i es considera la seva tercera obra autobiogràfica, després de Si això és un home i La treva. A diferència d'aquests dos altres volums, El sistema periòdic no es centra en l'experiència de Levi al camp d'extermini d'Auschwitz, tot i que aquest episodi té una influència crucial en la seva vida posterior com a supervivent, sinó que pretén relatar el seu vessant professional, i és un homenatge a la química com a coneixement i com a ofici. En cadascun dels relats, el protagonisme el té un element químic de la taula periòdica que n'esdevé el centre d'atenció, ja sigui amb un valor metafòric o perquè juga un paper important a l'hora de determinar-ne l'argument. Tanmateix, encara que la premissa pugui semblar senzilla d'entrada, l'art narratiu de Levi va revelant la seva habilitat per a teixir històries que colpeixen constantment amb la seva humanitat i la veritat que traspuen a cada afirmació. També s'hi revela com a fenomenal escriptor de ficció, amb un pols narratiu brillant i certa inclinació per a l'experimentació formal: quatre dels relats ("Plom", "Mercuri", "Titani" i "Carboni") no són directament autobiogràfics, sinó que esdevenen petites joies de la narrativa breu que es poden llegir independentment de la narració biogràfica de Levi, amb el seu propi sentit encapsulat. 

D'altra banda, la imatge de conjunt ens trasllada un fil conductor clar, el de la carrera professional de Levi com a químic, que esdevé també per a l'autor una metàfora de l'existència mateixa i de la nostra relació com a humans amb la natura. Per al jove Levi estudiant de química, les categoritzacions dels elements químics esdevenen imatge d'un món perfectament ordenat, desxifrable i cognoscible, una clau de volta per a l'univers sencer, que contrasta dolorosament amb les exigències de puresa racial que li imposa el govern feixista d'Itàlia. En aquest context, les distincions clarament definibles que imposa la matèria contrasten amb la mística arbitrària que prediquen les lleis racials, basades en la noció igualment indefinible i inabastable d'"esperit". La impotència davant d'aquesta situació política també contrasta fortament amb les possibilitats d'acció que s'obren per al químic dins del laboratori: la transformació d'unes substàncies en unes altres, tant orgàniques com inorgàniques, és una tècnica que el professional pot arribar a dominar i que el connecta amb els somnis més descabellats dels antics alquimistes. En altres relats (com per exemple "Arsènic", "Nitrogen" i "Argent"), aquesta omnipotència còsmica pren una qualitat un punt més prosaica, en el moment que el químic industrial ha de posar en joc les seves habilitats detectivesques per poder resoldre un enigma que amenaça a aturar la producció. 

Així doncs, d'enigma en enigma arribem a interrogants encara més profunds que s'aniran concentrant cap al final del recull: el penúltim dels capítols, "Vanadi", serà un dels més inquietants, en un crescendo tens fins al seu inesperat i ambigu final. Aquí hi trobarem una temptativa del concepte de la zona grisa, que Levi acabarà exposant en format d'assaig al seu darrer llibre, Els enfonsats i els salvats. En el seu fortuït retrobament amb un antic superior del laboratori on havia estat forçat a treballar a Auschwitz, Levi començarà a familiaritzar-se amb el discurs justificador i exculpatori dels alemanys ex-nazis o ex-col·laboradors dels nazis: tot i que el relat comença amb el mateix to detectivesc que els altres, ara el protagonista s'anirà endinsant en un malson a plena llum del dia, desitjós de deslliurar-se de la presència del misteriós Müller per sempre, però incapaç de resistir-se a una certa fascinació per l'enemic reconvertit en ciutadà de carrer. El darrer capítol del volum, "Carboni", narra la història d'un àtom de carboni a través dels segles, i esdevé una potent metàfora de la infinitud aclaparadora de la natura posada davant per davant amb la qualitat infinitament fugissera de l'existència humana. 

Continguts: El sistema periòdic ens proposa el retrat autobiogràfic que es fa Primo Levi, començant pel llegat dels seus avantpassats, jueus piemontesos comparats als gasos nobles per la seva inèrcia, i acabant amb la imatge d'un àtom de carboni navegant per la terra a través dels segles. Els relats que ens ofereix el recull se centren cadascun en una anècdota o episodi concret dins la vida del protagonista. A mesura que van avançant, ens van revelant aspectes del pensament de Levi, obsessionat a trobar un principi d'ordre i un sentit últim dins d'una existència humana d'aparença banal. 

M'agrada: M'ha agradat especialment trobar-hi un Levi obertament literari i difícilment classificable, en un volum en què sembla, literalment, que hi càpiga de tot. 

Arqueologia i matrilocalitat

Arqueologia i anàlisi genètica es combinen per revelar nuclis de població matrilocals (que no matriarcals) a Gran Bretanya durant l'edat de ferro. Un estudi publicat a la revista Nature sobre els pobles durotriges al sud d'Anglaterra il·lustra patrons de poblament matrilocals i planteja hipòtesis interessants sobre les seves causes: 

https://www.nature.com/articles/s41586-024-08409-6

https://www.npr.org/2025/01/15/nx-s1-5258236/ancient-celtic-tribe-had-women-at-its-social-center

El palau de gel (#574)

Un dia de primavera aquesta muntanya sencera de gel s'esmicolarà a trossets. S'esquerdarà, i la riuada se l'emportarà, l'esclafarà, l'arrencarà d'aquí riu avall, la batrà contra les roques en fragments encara més petits, i l'arrossegarà tota cap al llac de baix - i això serà el final. La Siss s'imaginava allà dempeus aquell dia, mirant com passava. Es va imaginar, també, per un segon, dempeus sobre el palau de gel en aquell moment - però va fer fora el pensament immediatament. No. 

El palau de gel és una novel·la de l'autor noruec Tarjei Vesaas (1897-1970) que es va publicar per primer cop l'any 1963 i es considera un clàssic de la literatura contemporània noruega. Vesaas va ser també un pioner a l'hora d'utilitzar el Nynorsk, la variant oral del noruec parlada a les àrees rurals, com a llengua literària, davant la més poderosa i estandarditzada variant escrita, el Bokmål. En general, la novel·la ha suposat una experiència de lectura un punt estranya, tot i que he de dir que quan l'he acabada m'ha deixat amb la impressió de l'obra mestra que brilla especialment en la intel·ligència oculta de la trama, que s'entreveu rere la seva aparença de senzillesa. La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet remot de Noruega. La Siss és extravertida i popular a l'escola, mentre que l'Unn, que acaba d'arribar al poble a viure amb la seva tia després de la mort de la seva mare, es mostra més introvertida i s'aïlla de la resta de companys de classe. Tanmateix, un bon dia els temptejos de la Siss per tal de conèixer l'alumna nova donen el seu fruit, i l'Unn la convida a casa seva després de l'escola. En aquesta primera trobada es produeix un moment incòmode per a les dues i una confidència inesperada que, fortuïtament, acabarà capgirant del tot les seves existències. 

Es fa complicat comentar aquesta novel·la sense revelar aspectes crucials de l'argument, i em disculpo d'entrada si acabo revelant massa detalls de la trama, tot i que crec que no seran més dels necessaris. De fet, la novel·la m'ha semblat magníficament construïda precisament per la forma com sembla girar al principi al voltant d'un motiu (el secret de l'Unn), per acabar-nos conduint en una direcció totalment diferent (el camí de creixement de la Siss). La narració precisament se centra en un fet traumàtic que marcarà la vida de la Siss, i crec que la part més colpidora de tota la lectura és l'episodi en què els lectors coneixem de primera mà el destí de l'Unn, que estableix una ironia tràgica realment pertorbadora respecte de la situació dels personatges, que hauran de viure amb la incògnita la resta de la seva vida. En aquest sentit, el secret compartit entre l'Unn i la Siss, que en realitat la Siss no arriba a conèixer realment, marca una distància insalvable entre la Siss i la resta de la comunitat que, davant del misteri de la desaparició de l'Unn, intentaran esbrinar aquest enigma a qualsevol preu i convertiran la Siss en objecte d'enraonies i pressions. És així que la protagonista acabarà adoptant per pròpia voluntat el paper de pària social que abans ocupava l'Unn i, de fet, el seu pas de la infància a l'adolescència anirà marcat pel dilema entre voler congelar el món del passat en una imatge pristina de potencialitat absoluta, encarnada per la metàfora del palau de gel, o cedir aquesta imatge al desgel i al creixement per poder continuar endavant amb la pròpia vida i l'afirmació de la pròpia individualitat. 

El palau de gel, per tant, és una imatge molt potent que ens ofereix la novel·la, que es basteix sobre el paral·lelisme entre els canvis que es produeixen al món natural i els paisatges descrits i el seu reflex en el món psíquic de la protagonista. D'una banda, al seu nivell literal, el palau de gel és una cascada congelada al mig del bosc que fascina els infants amb la seva bellesa monumental; d'altra banda, al llarg de la narració esdevé una metàfora de la situació de trauma que experimenta la Siss, progressivament aïllada de la resta del món en el seu propi palau de gel mental, amb l'amenaça de quedar-hi atrapada per sempre. En aquest sentit, l'estructura de la novel·la, amb tres seccions narratives ben diferenciades, ens ofereix un tríptic sobre les pors i les angoixes més profundes de la protagonista: en primer lloc, la promesa de l'adolescència i el despertar de la sexualitat com a moment angoixós i inquietant per a una Siss encara nena; en segon lloc, el dol i el trauma com a moment de foscor i aïllament extrems i, finalment, el camí de guariment i de retorn a la comunitat que deixen albirar un futur pas a l'edat adulta. Altres metàfores del món natural reforcen el missatge, ja siguin els ocells, l'ull que descobreix l'Unn dins del glaç, el misteriós altre que assetja la Siss als marges del camí, o els flautistes que apareixen inesperadament cap al final de la novel·la amb l'anunci del desglaç i de la primavera. 

El palau de gel és una novel·la que sembla molt senzilla a simple vista, però que va revelant la seva complexitat a mesura que va avançant, i que no s'esgota amb un sol nivell de lectura. Ha estat una lectura a la vegada colpidora en la seva bellesa, pertorbadora en els moments més anguniosos i foscos de la trama, i reconfortant en el seu desenllaç. No és gens sorprenent que sigui considerada tot un clàssic de la literatura noruega. 

Sinopsi: La Siss i l'Unn són dues nenes d'onze anys que viuen en un poblet aïllat de Noruega. Tot i que l'Unn es mostra introvertida i s'aïlla de la resta d'infants, la Siss se sent estranyament fascinada per la nouvinguda. Quan l'Unn convida la Siss a passar un vespre a casa seva, es produeix un moment incòmode entre elles que provocarà, de forma casual i fortuïta, una tragèdia que sacsejarà el poble sencer. 

M'agrada: És una lectura d'aquelles totalment rodones, que deixa misteris oberts perquè el lector els interpreti, sobretot al nivell psicològic, però que a la vegada fa de la senzillesa de les seves imatges un dels punts més forts de la lectura. 

El Nobel que no va ser

La nit del diumenge passat es va estrenar a TV3 l'excel·lent documental Guimerà, el Nobel sense premi, que podeu mirar a través de la plataforma 3Cat. A través de tres capítols de mitja hora cadascun, el reportatge ens revela què hi ha rere la llegenda del premi Nobel de Literatura que Àngel Guimerà (1845-1924) no va arribar a rebre mai. 

Amb serietat i rigor, i sense infantilitzar els espectadors, cosa que sempre s'agraeix, el documental desmunta la falsedat de la teoria de la conspiració que apuntaria al govern o els cercles acadèmics espanyols com a responsables de fer naufragar la candidatura de Guimerà, i descobreix una veritat molt més òbvia i senzilla de pair: que el conservadorisme de l'acadèmia sueca no necessitava que l'esperonessin des de fora, i va decidir castigar qualsevol manifestació lingüística o cultural que no fos l'hegemònica dins del seu estat. D'altra banda, el cas Guimerà no desmenteix el fet que el nacionalisme espanyol sigui, per definició, monolingüe, i percebi com a amenaça les llengües parlades a la península ibèrica que no siguin el castellà: simplement ens confirma que aquest pensament monolític és un tret característic present també en altres estats europeus, que tot sovint es malanomenen a si mateixos "estats nació". 

Així doncs, el documental accedeix als informes de l'acadèmia dels disset anys consecutius en què Guimerà va ser candidat al premi, de 1907 a 1923, i exposa els arguments principals que va esgrimir la institució sueca en el seu moment per negar-li el guardó. Amb aquesta informació de primera mà, el reportatge també fa un repàs dels aspectes més destacats de la seva biografia.  

Si el voleu veure, podeu recuperar els tres capítols del programa al següent enllaç: 

https://www.3cat.cat/3cat/guimera-el-nobel-sense-premi/capitols/

Soldier, Poet, King

The Oh Hellos. 

Resum de l'any 2024

Un cop més, torno a fer balanç de l'any transcorregut al blog. En aquest any en concret, em penso que les lectures han estat més variades que mai. 

• Per començar, ha estat un any força fructífer en ressenyes de llibres, ja que he aconseguit passar de la seixantena. Sense arribar al rècord absolut de l'any pandèmic, supero la marca de l'any 2018 i em situo en segon lloc. D'aquestes ressenyes, vint-i-quatre són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal, és a dir, més d'un terç del total. 

• L'any va començar amb un mes de gener temàtic dedicat a la crònica periodística. No va ser planificat, però entre algunes lectures pendents de feia temps i d'altres que es van acabar afegint a última hora, van acabar agrupades així. 

• L'autora de l'any ha estat Mercè Rodoreda. N'he pogut descobrir dues novel·les que no havia llegit mai, a més d'endinsar-me també per primer cop en la seva poesia. Els dos estudis literaris-biogràfics de Carme Arnau, El paradís perdut de Mercè Rodoreda i Anys de barbàrie, m'han ajudat molt a aprofundir en el coneixement de l'obra d'aquesta autora imprescindible. 

• La descoberta de l'any ha estat l'autora canadenca Miriam Toews, una veu veritablement original i punyent que construeix complexos retrats de família marcats tràgicament per l'ombra del fanatisme religiós. Les tristes recances i Una bondat complicada m'han semblat totes dues molt bones recomanacions. Elles parlen, tot i que és la novel·la que jo havia sentit més anomenada en primer lloc, no em va agradar tant com les altres dues. 

• Un dels propòsits de l'any era llegir més poesia, i potser perquè no hi estic tan avesada, o perquè no he trobat la pau mental o els moments adequats per a aquest tipus de lectura, m'han quedat autors i reculls al tinter. N'hi havia prou amb començar, però, perquè les lectures que he fet aquest any de Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda i Paul Celan han esdevingut descobertes excel·lents. 

• El premi a millor assaig de l'any aquest any és per a Els hereus d'Eve Fairbanks, una crònica tremendament lúcida de la Sudàfrica post-apartheid, i L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, un  recull d'assajos al voltant de la lectura i l'escriptura que va ser una delícia de llegir. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat Frankenstein a Bagdad d'Ahmed Saadawi, Cap al far de Virginia Woolf, L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré, Solitud de Víctor Català, Els arbres de Percival Everett i Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat La colònia d'Audrey Magee, una reflexió en clau metafòrica sobre els dilemes i les cruïlles de camins que planteja la colonització d'Irlanda per part de Gran Bretanya, situada en una illa remota de la costa oest. Res més, aquest és el resum. Que passeu molt bones festes i els millors desitjos per al nou any que entra!  

Fields near the Sea in the West of Ireland (1941) de Mainie Jellett
Font

El progrés d'en Sherston (#573)

Suposo que hauria d'haver conclòs les meves cabòries fervents afegint que la mort és preferible al deshonor. Però no. La humanitat s'afirmava en la forma d'una recaiguda emmurriada en l'exasperació contra la gent que compadia la meva "tossuderia" i considerava que "no estava gaire fi". Segons ells ja estava bé que em mantinguessin al marge, sa i estalvi, i que "em cuidessin". De quina altra manera podia tornar-m'hi en contra, sinó tornant a les trinxeres? Morir en combat per tal de refutar el Sotssecretari de la Guerra, que havia declarat oficialment que jo no era responsable de les meves accions. Quina mort més autènticament gloriosa per a una jove promesa del pacifisme! ... Per aquests mètodes tan peculiars vaig discutir amb mi mateix aquell capvespre. I quan les finestres ja eren fosques i podia veure els estels, continuava allà assegut amb la bossa de golf entre els genolls, sol amb el que ara semblava una certesa irrefutable que tornar a la guerra com més aviat millor seria l'única forma de trobar pau. 

El progrés d'en Sherston és la tercera entrega de la trilogia de George Sherston, del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967), i esdevé la cloenda de les seves memòries de guerra novel·lades. Després del clímax narratiu que suposava el final de Memòries d'un oficial d'infanteria, deixàvem en Sherston de camí cap a Escòcia per ser ingressat en un hospital psiquiàtric. El progrés d'en Sherston narra la seva estada en aquest centre, on fa una coneixença que canviarà definitivament el rumb de la seva vida: el psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), que de fet és l'única persona real que apareix a la trilogia identificat amb el seu propi nom. Si la novel·la anterior ens mostrava un Sherston preocupat per la seva humanitat perduda, aquí veurem com comença a trobar-se a si mateix gràcies a en Rivers, i com acabarà assimilant una nova perspectiva vital que li permetrà, finalment, tornar a la guerra en pau amb si mateix. La influència de Rivers a la vida de Sassoon va ser un fet que ell mateix sempre va reconèixer, i va a arribar a veure'l com un autèntic mestre, mentor i amic, que l'ajudaria a processar els fets traumàtics que estava vivint des del distanciament i el sentit comú. El primer capítol del llibre, que narra l'estada de Sherston al psiquiàtric i les seves converses amb Rivers, és precisament el punt més àlgid de la narració. 

L'aparició de l'estrès posttraumàtic, o "neurosi de guerra" com els metges l'anomenaven en aquell moment, era un fenomen recent que la ciència mèdica encara no sabia ben bé com categoritzar, i que la resta de l'exèrcit i part de la població civil mirava amb menyspreu. Moltes persones interpretaven el comportament i les crisis nervioses dels soldats que tornaven del front com a excuses per no haver de tornar-hi, i la interpretació més estesa és que feien comèdia amb l'objectiu d'amagar una actitud covarda i antipatriòtica. En aquest context d'incomprensió generalitzada, els soldats es resistien a parlar directament dels seus sentiments, conscients de la impossibilitat de trobar algú que arribés a comprendre l'experiència des de fora. Així doncs, els supervivents de la guerra de trinxeres queden aïllats dins d'un món propi, i les úniques persones que en poden comprendre els codis són els altres veterans. La narració d'en Sherston fa molt per transmetre'ns la complexitat d'aquest context, i per això l'aparició de Rivers esdevé un autèntic respir dins d'aquesta situació angoixosa. En Sherston descobreix per primer cop un superior que li parla d'igual a igual, que l'escolta pacientment, que el desafia intel·lectualment i que valida els seus sentiments en tot moment. El tractament que Rivers va dissenyar per a la neurosi de guerra tenia punts en comú amb la cura per la parla freudiana, però Rivers hi introdueix un element de sentit comú, en validar en tot moment el sentit d'autopreservació i el desig de supervivència dels soldats com a reaccions naturals i signes de lucidesa. 

Especialment colpidor és el passatge en què Sherston descriu les nits a l'hospital, en què els soldats es troben sols amb els seus malsons i els seus dimonis, lluny del món ordenat i medicalitzat del dia, en què els metges i el personal de l'hospital són sempre a prop per assistir-los. És en aquest context que Sherston s'adona, amb l'ajut de Rivers, que ell no pateix estrès posttraumàtic, i que ha d'encarar el seu propi posicionament polític, el seu "gran gest", amb prou seny i distanciament com per poder arribar a una decisió que no traeixi els seus propis ideals. Si Sherston es veu abocat a una paradoxa essencial que li planteja la lògica de la guerra, la d'haver de tornar a la batalla per poder demostrar la seva agència i la seva llibertat de pensament, Rivers es troba en un predicament semblant respecte als seus pacients: el seu sentiment d'empatia i d'humanitat com a professional el fa prioritzar el benestar i la recuperació dels seus pacients, mentre que l'objectiu immediat de recuperar-los és poder-los retornar al front en condicions. Rivers no deixa de ser un oficial de l'exèrcit que fa la seva contribució a l'esforç de guerra en unes condicions extremadament adverses; és en aquest context que el discurs pacifista acaba desmuntant-se a ulls d'en Sherston. 

A través del seu relat, anem observant com el protagonista es va convencent que tornar a la guerra és l'única via de sortida possible per al seu dilema vital i existencial. Si accepta una feina lluny del front, com se li suggereix en determinats moments, acabarà validant la falsedat intrínseca del món de la rereguarda: acceptant el paper de pertorbat mental que se li ha assignat des de fora, i acomplint l'expectativa del que la jerarquia espera d'ell. Per a Sherston, ja és massa tard, però: l'única realitat que existeix per a ell és la guerra, i l'única opció per mantenir la seva independència i demostrar al món la seva capacitat de decisió lliure és escollir lliurement tornar a la trinxera. Així és com Sherston decideix tornar a la trinxera, principalment, per demostrar al món que no és ni un boig ni un covard. La novel·la ens mostra amb claredat aquesta paradoxa essencial en la vida del soldat: l'única forma de reivindicar la vida i la seva autonomia personal és acceptar la mort com una certesa, donar-la per descomptada, en comptes de provar de fugir-ne. És un camí dolorós i certament desagraït, però gràcies a Rivers, Sherston troba la força interior necessària per acceptar plenament aquesta obligació. 

Lluny de l'actitud temerària i frívola en què l'havíem vist a les altres dues entregues, el Sherston que veurem ara és, finalment, un personatge madur, que comprèn la lògica dels esdeveniments i accepta amb resignació allò que no pot canviar. En cap moment representa una claudicació: quan el panorama polític no acompanya i els que haurien de prendre les decisions no estan a l'alçada de les circumstàncies, mantenir-se fidel a un mateix i no caure en la lògica del pensament de ramat pot ser un gest igual de subversiu que la declaració política més abrandada. És així que el protagonista tornarà al front amb un distanciament i una fredor que li permetran observar la imatge de conjunt i deixar els judicis per a més tard. Ara veurem més clarament els avanços que ha fet Sherston en el camí de l'empatia: tot i que l'esnobisme i la frivolitat dels oficials joves l'exasperen profundament, també hi aprèn a reconèixer el terror i l'angoixa implícits que amaguen aquestes actituds fatxendes. De la mateixa manera, la seva tornada al front ve marcada per una admiració creixent per l'actitud pacient i esforçada dels soldats rasos, de classe més baixa. 

La seva tornada al front occidental, per tant, després d'una estada a Irlanda i una altra a Palestina, prop de la línia de front amb l'imperi otomà, representa un autèntic tancament del cercle que el porta al mateix escenari que havia deixat enrere dos anys abans. Amb autèntica desesperació, Sherston constata com el front francès el 1918 no ha canviat significativament respecte al de 1916, si no és per empitjorar, i ara és ell qui s'ha convertit en fantasma, com si hagués vingut d'una vida anterior en una mena de bucle temporal. La novel·la s'esforça a transmetre'ns aquest sentiment d'estranyesa i confusió absolutes en primera persona, i el seu desenllaç, lluny de mostrar-nos un Sherston complet i reconciliat en si mateix, realça precisament les contradiccions que experimenta entre el seu desig de preservar la seva pròpia vida i les actituds temeràries i arriscades en què cau a causa del sentiment de fatalitat. L'al·legat final que fa Sassoon en contra de la guerra en els últims paràgrafs de l'obra és totalment inequívoc, però precisament es fa especialment colpidor perquè la narració defuig en tot moment qualsevol temptació de caure en la simplificació o la banalització del discurs. 

Sinopsi: Sherston passa l'hivern de 1918 en un hospital psiquiàtric prop d'Edinburg on, gràcies a l'ajut del seu terapeuta, el doctor Rivers, aconseguirà posar en perspectiva les seves experiències passades i la seva situació present per tal d'arribar a la dolorosa decisió de rebutjar qualsevol compromís i tornar a la guerra de trinxeres al front occidental. Després d'una breu estada a Irlanda, on torna a gaudir de la cacera, el seu batalló viatja via Itàlia i Egipte fins a Palestina, on passen gran part de la primavera de 1918. A l'estiu els traslladen a França, on tornen a la guerra de trinxeres, en una situació més precària que mai i on els soldats temen que el front s'estancarà novament durant l'hivern. 

M'agrada: El seu desenllaç, especialment a la llum de tot el procés de creixement i evolució que ha viscut en Sherston a través dels tres volums de la trilogia. 

No m'agrada: És una entrega un punt més desigual que les altres dues. Els dos capítols centrals alenteixen força el ritme de la narració i no acaben d'estar a l'alçada dels capítols inicial i final. 

Des del front occidental

Memòries d'un oficial d'infanteria de Siegfried Sassoon es va publicar per primer cop l'any 1930 i és la segona part de la seva trilogia de novel·les sobre la Gran Guerra, en què l'autor ficciona les seves pròpies experiències al front. Tradueixo al català de l'original anglès: 

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. (Part 4 - Batalla) 

De seguida van desaparèixer i es van instal·lar a la falda del turó, i es van adormir a la llum del dia que feia que tot semblés ordinari. Tot i així aquella nit jo havia vist una cosa que em va aclaparar. No era res fora de la normalitat - una divisió exhausta que tornava de l'ofensiva del Somme - però per a mi va ser com si hagués vist un exèrcit de fantasmes. Va ser com si hagués vist la guerra com la podria haver concebut la ment d'algun poeta èpic d'aquí a cent anys. (Part 4 - Batalla) 

L'estiu passat el Primer Batalló havia estat part de la meva vida; a mitjans de setembre ja quasi no en quedava res. Jo sabia que un soldat renuncia a la seva independència per contracte; érem al front per lluitar, no per pensar. Però se'm feia una mica incòmode no poder mirar ni tan sols una setmana endavant. I ara hi havia un teló d'acer entre els mesos d'abril i maig. A l'altra banda del teló, si tenia sort, em retrobaria amb els supervivents, i començaríem a construir les nostres petites humanitats de bell nou. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Acabàvem un viatge que havia començat dotze dies abans, quan havíem sortit del Campament 13. Etapa rere etapa, havíem caminat fins a la regió que negava la vida, que ens havia amenaçat des de lluny amb el parpelleig i el gruny dels seus bombardejos. Ara avançàvem a palpentes i ensopecs al llarg d'una rasa profunda fins al punt que ens havien assignat en aquella zona de devastació inhumana. Hi devia haver una tènue llum de lluna, perquè recordo figures d'homes arraulides contra les parets de les trinxeres de comunicació; recordo veure'ls en una mena de resplendor esfereïdora - que potser era la blancor difusa d'una bengala que s'enfonsava més enllà de la carena? No sabia si eren morts o adormits, perquè molts feien posats com de mort, grotescos i distorsionats. Però això no és cap novetat, em direu, tan sols una companyia fatigada que s'esmuny per entre els morts o els dorments xipollejant i tentinejant fins a la trinxera de la línia de front. Tanmateix el relleu d'aquella nit em va semblar significatiu, tot i que en experiència humana s'hagués multiplicat milions de vegades. Jo, un ésser humà únic amb el meu petit bagatge d'experiència a la terra dins del cap, tornava a entrar a la veritable tenebror i el desastre d'allò que s'anomena Harmagedon. I aleshores el vaig veure, com el veig ara mateix - un lloc terrible, un lloc d'horror i desolació que cap imaginació no podia haver inventat. També era un lloc on un home d'esperit fort es podia saber completament indefens contra la mort i la destrucció, i tot i així aixecar-se i desafiar la crua foscor i l'atuïdor foc d'artilleria, descobrint dins seu la resistència invencible d'un animal o un insecte, i una endurança que potser, en dies posteriors, oblidarà o posarà en dubte. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Em semblava, en el meu estat de confusió i fatiga, que em trobava en una crisi de la meva carrera militar; i, com era habitual, la meva por principal era la de fer el ridícul. La idea de fer el ridícul en aquell desgavell assassí ara em sembla de per riure; perquè ara m'hi veig simplement com un escarabat maldestre i atabalat; i si resulta que algú trepitja un escarabat, no és just acusar el dissortat insecte d'haver fet el ridícul. (Part 8 - El Segon Batalló) 

I així va acabar el meu gran gest. Hauria d'haver sabut que aquells carallots me la jugarien d'alguna forma, vaig pensar, mirant el mar amb posat sorrut. M'esqueia adoptar una actitud digna i entristida, però jo ja era conscient que m'havia tret un pes enorme de la ment. Al tren, en David va guardar un silenci discret. Va baixar a Clitherland. - Doncs diré a l'oficina que demà et poden revisar l'expedient - va comentar, incapaç d'amagar-se l'eufòria. - Els pots dir el que et doni la gana! - li vaig contestar, desagraït. Però així que em vaig quedar sol em vaig estintolar al seient i vaig tancar els ulls amb un sentiment d'alleujament exquisit. No era conscient que en David probablement m'havia salvat, amb una mentida molt efectiva, d'acabar a la presó. Sens dubte jo hauria fet el mateix per ell si s'hagués trobat en la meva situació. (Part 10 - Acció independent) 

Memòries d'un oficial d'infanteria (#572)

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. 

Aquesta és la segona part de la trilogia de Sherston de Siegfried Sassoon (1886-1967), que es va publicar per primer cop el 1930, dos anys després de la primera entrega. Si a Memòries d'un caçador de guineu amb prou feines ens havia plantejat la situació del protagonista, el desmenjat i solitari George Sherston, aquí ja ens comencem a trobar dins del nus del conflicte formatiu del protagonista. Enfrontat a les misèries de la vida al front i cada cop més distanciat de la vida civil, el seu relat és, depenent de com ens ho mirem, el d'una progressiva humanització, que el forçarà a revisar la seva inèrcia i el seu conformisme habituals i arribar a prendre la decisió més dolorosa de la seva vida. Durant els primers capítols encara el trobem immers dins la retòrica de la "gran aventura": per a ell, les missions a la trinxera són una oportunitat per demostrar un comportament heroic, i el sistema de condecoracions no fa sinó refermar aquest sentiment de patriotisme i d'heroisme que és encoratjat en els joves soldats per part de l'estructura jeràrquica de l'exèrcit. No és ben bé fins a la meitat del llibre aproximadament que totes aquestes certeses començaran a trontollar. 

A través de l'experiència del seu personatge en George Sherston, Sassoon ens transmet la seva pròpia experiència biogràfica al front, primer a l'inici de la batalla del Somme la primavera de 1916, de la qual aconsegueix escapar amb un permís per malaltia, i un any després a la batalla d'Arras, on és ferit al coll i es produeix la seva gran crisi. Un cop convalescent a Anglaterra, i ja molt desencantat per la desorganització generalitzada que ha viscut a l'exèrcit, la incompetència dels superiors i la precarietat absoluta en què els soldats rasos són enviats a morir, Sherston decideix, com va fer Sassoon a la vida real, declarar-se objector de consciència i no tornar al front. Va representar un abans i un després per al moviment pacifista, principalment perquè els objectors de consciència que anaven a la presó per no allistar-se eren percebuts popularment com a covards i sotmesos a escarni públic, però aquesta era la primera vegada que el gest de protesta venia per part d'un veterà condecorat que s'havia jugat la vida a la trinxera. Tanmateix, l'exèrcit i el govern britànics eren els últims interessats a provocar un escàndol públic amb la declaració de Sassoon, així que van diagnosticar-li estrès posttraumàtic i el van enviar a un hospital psiquiàtric d'Edinburg, l'estada al qual descriurà al tercer volum de la trilogia. A la vegada, l'estrès posttraumàtic era un fenomen que amb prou feines es començava a descobrir, i el gest polític del protagonista queda diluït dins d'aquest sentiment de confusió i angoixa totals que tan bé aconsegueix transmetre la novel·la. 

La lectura de la novel·la esdevé fascinant precisament perquè la crisi comença molt abans d'aquest últim moment en què esclata tota la tensió, però se'ns va transmetent amb un sentit d'angúnia i de caos que va creixent al llarg de tot el relat. En Sherston es mostra especialment preocupat, durant tota la novel·la, per la seva "humanitat" perduda, així com la dels seus enemics, un sentit bàsic de dignitat que queda arrossegat per terra davant la hipocresia i la incompetència dels superiors responsables, d'una banda, i els civils que han quedat a la rereguarda, incapaços de comprendre l'experiència real que estan passant els soldats. Tanmateix, en Sherston transita principalment des de la ràbia i un sentit d'heroïcitat i de patriotisme que li sonen cada cop més falsos cap a una visió més àmplia i reposada de la imatge de conjunt, que li permetran prendre una última decisió final que resultarà l'autèntic clímax de la novel·la sencera. Seran significatius els moments en què es veu incapaç de continuar culpant els civils quan presencia un bombardeig en una estació de tren a Anglaterra, o quan es comença a reconèixer incapaç d'odiar els alemanys. Tots aquests moments puntuen i construeixen una pressió sobre la ment del protagonista que acabarà esclatant amb tota la seva humanitat retrobada.  

Abans d'arribar a aquest punt, però, la novel·la ens retrata el viatge de malson que representa el món de la trinxera vist des de l'òptica extremadament confusa i un punt desarticulada del protagonista mateix, que començarà a perdre el contacte amb la realitat, amb un estil entretallat i oníric. Sassoon va trobar una metàfora afortunada dins la literatura de la gran guerra, en qualificar els seus companys soldats com a exèrcit de fantasmes: en un món en què regeixen la desolació i la precarietat més absolutes, els vius es desdibuixen de la realitat, mentre que els morts arriben a adquirir una presència molt més ominosa i directa sobre el teixit de la vida quotidiana. Així és com hi haurà escenes veritablement kafkianes dins del laberint de trinxeres recentment guanyades als alemanys, en què tot es fa estrany perquè han de cartografiar un terreny que encara no coneixen sota l'amenaça del foc amic, amb un nivell afegit d'absurditat burocràtica sobre la confusió general. Un altre moment serà el dels cadàvers destrossats, que imposen a la realitat una presència molt més directa i evident que la de les elusives presències dels vius. Molt significativa al respecte és la distinció que fa Sherston cap al principi de la novel·la entre les imatges dels cadàvers britànics - serens, ordenats i dignificats - i els cadàvers alemanys - salvatges i animalitzats, mentre que cap al final de la seva experiència començarà a veure fragments de cossos, com rostres o mans, impossibles d'encaixar en categories tan clares. Sassoon teixeix una autèntica obra mestra a l'hora d'aprofitar les imatges d'aquesta manera, amb una intel·ligència mesurada que recorre sempre al doble nivell de lectura. 

Tanmateix, encara queda el darrer capítol, el clímax final en què esclata tota la tensió en l'aventura política del pobre Sherston. Influït pel matemàtic pacifista professor de Cambridge Thornton Tyrrell, alter ego evident de Bertrand Russell, Sherston és temptat a pensar per si mateix i emprendre, per primer cop a la vida, una "acció independent". El protagonista fa la seva declaració per motius polítics, per denunciar la desídia amb què els seus companys són abocats diàriament a la mort innecessària, i l'opacitat amb què el govern britànic amaga les seves pròpies aspiracions territorials dins l'escenari colonial mundial. És una missió que Sherston assumeix amb les motivacions més nobles, i precisament per això ell mateix decideix protegir-se dels pacifistes i distanciar-se'n convenientment. Ara bé, en el seu camí d'humanització, la via dels polítics i els pacifistes és, paradoxalment, una altra forma d'alienació que el protagonista haurà de patir en la seva pròpia carn, i una temptació perillosa que haurà d'aprendre a superar. Gràcies a la mediació del seu company David Cromlech, un intel·lectual excèntric i heterodox, Sherston arribarà a copsar les implicacions més profundes de l'atzucac en què ha quedat atrapat, en comprendre finalment que la via de l'objecció representa una autèntica traïció als seus companys de trinxera. 

Cromlech no és altre que Robert Graves, que a la seva pròpia memòria de guerra ofereix un relat força més distanciat i desapassionat del mateix episodi. Per a Sherston, però, el seu company representa una taula de salvació inesperada contra tot allò que el desconnectava de la realitat immediata, i la seva renúncia final al posicionament polític, per estranya que es pugui fer als lectors, obeeix a una lògica narrativa molt més profunda i coherent amb el viatge personal del protagonista. És un desenllaç totalment brutal i rodó per a la trajectòria de Sherston: si el relat gira al voltant precisament de la seva recuperació de la humanitat, del seu pas d'escarabat a persona, i del seu reconeixement dels enemics no com a objectes sinó com a persones, l'acció autènticament independent que li tocava emprendre, encara que no ho descobreixi fins al final, era la d'acomplir el seu deure de no deixar els seus companys a l'estacada. Precisament perquè parteix del rebuig més absolut a la guerra, la seva decisió reconeix el pacifisme com a via estèril per tal d'aturar-la. És un pensament que es fa difícil de pair des de la comoditat i el privilegi d'un món en pau, però que toca encarar també en el dia a dia, perquè el mínim respecte que devem a les guerres dels altres és no desestimar-les com a massa llunyanes o massa alienes. 

Sinopsi: Ja al front occidental, Sherston experimenta en primera persona la duresa i la precarietat de la vida a les trinxeres. Amb un sentit de distanciament i de menyspreu per la pròpia vida cada cop més grans, a mesura que passen els mesos comença a presenciar la desorganització i el caos que regeixen la vida militar, mentre la distància que el separa de la vida civil cada cop és més insalvable. Per aquests motius el 1917, durant un permís de convalescència per una ferida durant la batalla d'Arras, decidirà fer una declaració política de denúncia de l'actitud de les autoritats davant la guerra, disposat a forçar un consell de guerra i acceptar-ne les conseqüències fins al final. Tanmateix, el seu gest no desperta la reacció que ell esperava, i aquí serà quan haurà de replantejar-se la situació i prendre una decisió encara més dolorosa. 

M'agrada: L'honestedat amb què Sassoon/Sherston narra els dilemes més desagraïts i complicats de la guerra, sempre amb una preocupació central per la dignitat humana i per la solidaritat amb els patiments aliens. També hi ha un element de gosadia formal que al primer volum de la trilogia no hi era. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Memòries d'un caçador de guineu (#571)

Mentre em deixava portar per aquell paisatge m'adonava mandrosament amb la mirada somiadora i distreta que aquesta era la mena de món que desitjava. Perquè era la meva pròpia contrada, i me l'estimava amb un sentiment d'intimitat, tot i que en fes associacions crues i incoherents. Avui no hi puc pensar sense sentir mal al cor, com si hagués contingut quelcom que no he estat mai capaç de descobrir. 

Aquesta novel·la del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967) va aparèixer per primer cop l'any 1928, en ple auge de la literatura de memòries sobre la primera guerra mundial, i és un molt bon exemple de l'ambivalència amb què una generació d'autors veterans de guerra va observar el conflicte un cop van començar a mirar enrere per poder-ne relatar l'experiència. De fet, Sassoon no en va fer un llibre de memòries com els que es van fer habituals als anys 20 i 30, sinó que va publicar la crònica de les seves experiències de  guerra sota pseudònim, en forma d'una trilogia de novel·les protagonitzada pel soldat George Sherston. Part d'aquesta decisió va tenir a veure amb la seva homosexualitat, que Sassoon no podia revelar obertament perquè la llei britànica perseguia penalment les relacions entre homes, i d'altra banda també hi va haver el posicionament polític de Sassoon durant la guerra, que va arribar a fer-se força polèmic perquè les autoritats militars van optar per silenciar-lo amb el pretext de l'alienació mental. Com també es pot veure al llibre de memòries Adéu a tot allò de Robert Graves, que es publicaria tan sols un any després, aquesta novel·la ens comença a revelar el nivell d'hipocresia i duplicitat en què es mantenen les relacions socials a la Gran Bretanya benestant del moment. Tanmateix, mentre que el llibre de Graves és obertament combatiu, aquí Sassoon es mostra una mica més ambivalent en la seva idealització del món d'abans de la guerra en què es va criar. 

De fet, el principal focus d'interès de la novel·la no és la guerra, que només ocupa els últims dos capítols dels deu que la formen. Als primers vuit capítols, Sassoon ens narra en primera persona la infància, adolescència i primera joventut d'en George Sherston, un orfe que es cria en una mansió del camp amb la seva tieta soltera. Tot i que els seus pares li han deixat una pensió de sis-centes lliures l'any que li permeten viure còmodament sense haver de treballar, la seva afició pels cavalls i la cacera de seguida l'introdueix al món dels rics, en què les aparences i les habilitats socials resulten una carta de presentació més que acceptable per a qualsevol que demostri ser mereixedor d'entrar al cercle. Sherston es converteix en un autèntic esnob que admira les antigues famílies de terratinents per la seva vinculació ancestral a la terra que estima, mentre que reconeix obertament, en diversos punts de la trama, que se sent impostor entre ells. Sherston viu en un món on el valor més important per a un jove és arribar a fer-se home i demostrar-ho en cada petita interacció del dia a dia: la seva experiència personal, però, sempre acaba fent-se un punt descoratjadora, des de la seva primera "indiscreció", quan té dotze anys a la seva primera cacera, fins als primers mesos de servei al front, en una posició força protegida i lluny de l'acció directa mentre veu morir els seus amics més íntims. 

La novel·la està plena d'exemples, així doncs, d'episodis en què el relat dels fets és més gloriós a posteriori que l'experiència real, i en el fons Sassoon basteix la novel·la sencera sobre aquests contrastos. Tant l'exèrcit com l'esport com les relacions socials venen marcades per aquesta xarxa d'associacions quasi-feudals entre els que tenen el poder i els que s'hi apropen: entrar als clubs de caça de la zona consisteix, d'una banda, a causar una bona impressió sobre el cavall, però de l'altra també a ser vist, conegut o saludat per les persones adequades que poden fer moure els contactes amb el director o cap de la cacera. Tanmateix, el pedigrí mateix del cavall també compta a l'hora de causar aquesta primera impressió, o la marca del sastre que t'hagi fet la roba. Tot plegat no semblaria gaire sorprenent en aquest món rural i tradicionalista si no es reproduïssin les mateixes relacions un cop a l'exèrcit, en què tenir els contactes adequats amb els alts comandaments pot decidir el destí mateix de cada combatent. Sherston se n'adona, quan s'allista voluntari als vint-i-vuit anys d'edat, que els contactes amb el món de la caça i les coneixences de l'escola privada juguen un rol crucial en aquest sentit. A diferència de Graves, però, el personatge de Sassoon naturalitza aquestes relacions i les dona per descomptades, igual que havia fet amb els clubs de caça, i no hi dona gran importància. 

És així que la novel·la presenta aquests dos nivells de lectura, i a parer meu funciona millor si es llegeix a contrapèl, recollint aquestes insinuacions i implicacions entre línies que van apareixent de forma casual al llarg de la trama. Al nivell literal hi trobarem en gran part les descripcions dels paisatges estimats, les llargues excursions de cacera, les curses de cavalls i els partits de criquet, que són el que ocupa la totalitat del temps del protagonista. Per sota hi ha les vides dels servents, l'arbitrarietat de les jerarquies socials i militars, l'esnobisme implícit de la classe benestant, i la naixent oposició a la caça de la guineu, que ja començava a anar de baixada fins i tot en el moment que Sassoon ens relata, força anys abans de 1914. Les simpaties implícites de Sherston amb les preses més que no pas amb els caçadors revelen un amor per l'experiència directa en plena natura més que per les relacions socials i les estructures de poder que marquen aquest món. En són autènticament reveladors dos episodis, el de la primera indiscreció, en què un petit Sherston revela en un lapsus freudià una simpatia més gran amb la guineu lliure de córrer pel bosc que amb el trofeu de caça; i més endavant el de la caça del cérvol, en què la captura de la presa viva, viscuda com un gran triomf pels caçadors, revela la brutalitat de la matança que tindrà lloc més endavant, en un interior i en privat. 

La figura de la guineu, així doncs, esdevé una metàfora sempre dinàmica i un punt elusiva que presideix la novel·la sencera, i que remet, d'una banda, al reducte de vida salvatge que no arriba a ser mai ni domesticat ni controlat per les jerarquies socials i, de l'altra, a un passat que sempre s'escapa del poder de la memòria i la imaginació per tal de recrear-los. Ja al front, quan aconsegueixi que el posin a càrrec de la intendència dels cavalls, hi ha un episodi curiós en què Sherston es dedicarà a cavalcar pel camp francès rememorant fantasiosament les seves expedicions campestres a la caça d'una guineu imaginària. Dins la seva psique marcada pel desarrelament i l'experiència directa de la guerra, el món del passat esdevé una mena de refugi o zona de confort impossible de recuperar, una experiència força habitual en aquest tipus de relats. La seva presa de consciència política no vindrà fins més endavant, com el narrador mateix insinua cap al final de la novel·la, i caldrà veure si això s'acabarà reflectint a les dues següents entregues de la trilogia. 

Sinopsi: En George Sherston és un orfe que es cria en una mansió al camp amb la seva tieta soltera. Quan en George és petit, un dels servents de la casa, encarregat dels estables, convenç la senyora de la necessitat que aprengui a muntar a cavall, i a partir d'aquest moment neix una passió per la munta, la cacera i l'esport que el continuarà marcant durant tota la seva joventut. Després de completar els estudis en una escola privada, en Sherston comença la carrera de Dret a la universitat de Cambridge, però l'abandona per dedicar-se a una vida de lleure i esport sostinguda en precari per la seva pensió. A partir del seu contacte amb l'equip de criquet local i els successius clubs de caça on aconsegueix entrar, anirà fent amistats i coneixences que ens oferiran un retrat de la classe benestant que pobla l'Anglaterra rural. Quan s'allisti voluntari per servir a l'exèrcit amb l'esclat de la primera guerra mundial, veurà com totes aquestes relacions continuen tenint una importància crucial dins del nou context. La seva manca de direcció i la inèrcia vital que caracteritzen les seves experiències quotidianes adquiriran un to més fosc i desencantat quan comencin a morir els seus amics. 

M'agrada: És un text molt ben escrit, amb una cura exquisida pels detalls que semblen banals a simple vista però contribueixen a una complexíssima imatge de conjunt del context social i cultural que ens descriu l'autor.