Tea Rooms: Mujeres obreras es va publicar el 1934 i és una de les novel·les més conegudes de l'autora madrilenya Luisa Carnés (1905-1964), que va pertànyer a la generació del 27, però que va ser invisibilitzada de l'estudi de les lletres castellanes fins fa uns deu anys, en què la seva obra i la seva memòria van començar a recuperar-se. És un fet que sobta d'entrada, perquè durant els anys de la segona república espanyola va ser una autora força popular com a veu emergent del realisme social, i costa d'entendre una negligència així si no s'explica pel masclisme estructural de l'àmbit acadèmic durant tot el segle vint. De fet, ja entrat el segle vint-i-u se'ns va explicar la generació del 27 a l'educació secundària, i encara ara primera notícia que s'hi incloguessin dones, més enllà de la presència difusa de les muses o les esposes dels autors homes. Treballadora manual des dels onze anys d'edat, Carnés va ser una autora autodidacta que es va obrir camí en un món editorial i periodístic en què no tenia cap contacte per començar. La gran preocupació de la seva obra literària és arribar a retratar les injustícies socials del món que li toca viure, en què les relacions de classe es mouen en l'hostilitat més aferrissada, i l'opressió que pateixen els treballadors es fa molt més dura en el cas de les dones.
A Tea Rooms ficciona les seves experiències com a dependenta en una pastisseria de Madrid a principis dels anys 30, on ens retrata amb una precisió esfereïdora l'explotació laboral patida pels treballadors de l'establiment, però en concret les múltiples cares de l'abús i l'opressió patides per les dones treballadores. Parlem de seixanta-cinc hores a la setmana repartides en sis jornades de deu hores - dempeus i sense estones de descans - i una de cinc hores els diumenges, que els empresaris consideren suficients per al descans setmanal, uns quinze dies de vacances a l'any i, de fet, cap mena de garantia ni estabilitat laboral, en tant que els treballadors poden ser acomiadats en qualsevol moment per qualsevol error o falta comesos o, com s'acaba veient a la pràctica, per qualsevol caprici dels superiors sense necessitat d'una justificació provada. Ens trobem també en un moment de crisi econòmica profunda arran de la fallida de moltes empreses grans a conseqüència del crac del 29, com va experimentar Carnés mateixa amb el tancament de l'editorial CIAP, on treballava.
La novel·la arrenca amb la recerca de feina de la protagonista, la jove Matilde, que es presenta a diverses vacants de mecanògrafa, per rebre una allau de negatives constants o, com a molt, un suggeriment d'intercanvi per favors sexuals. A través del seu flux de consciència en tercera persona, anem recorrent la ciutat amb la protagonista, i observem també la precarietat en què es troba la seva família. L'estil de la novel·la és molt descriptiu però a la vegada molt dinàmic, i la percepció de la protagonista ens va portant per múltiples escenes i retalls de conversa fins a conformar un mosaic vívid i tremendament immersiu de la societat descrita. Sobretot a partir del moment en què entra a treballar a la sala de te, entrem en contacte amb una sèrie de personatges secundaris molt ben dibuixats, cadascun amb la seva veu pròpia i les seves particularitats. La veu de la Matilde ens va familiaritzant amb el món dels clients i el dels treballadors, i els dos cantons del mostrador es converteixen en una autèntica línia divisòria de la societat: Matilde és el personatge que té una consciència de classe més ferma, tot i que sovint es guarda els seus pensaments per a ella mateixa.
La majoria dels empleats són noies com ella, dependentes que entren a treballar sota la supervisió de l'encarregada, que exerceix una vigilància estricta sobre les subordinades i està sempre disposada a delatar als superiors qualsevol desviació de la conducta esperada. Fins i tot les dependentes més veteranes, les que porten més de quinze anys en la mateixa posició són, així doncs, tractades com a eternes menors d'edat, tan sols a l'espera de l'error o l'acusació que en facilitarà l'acomiadament sense més explicació. D'aquestes dones s'espera que siguin perfectes autòmats: que acompleixin la seva funció sempre de forma discreta però obsequiosa envers els clients, en un equilibri molt precari per mantenir un decòrum basat a no semblar ni massa esquerpa ni massa fresca. Tanmateix, aquest entramat de protocols no escrits tan sols revelen la seva hipocresia intrínseca quan veiem la doble vara de mesurar amb què es tracta la fillola del propietari, que entra a treballar a la casa durant una temporada, o l'agitada vida sentimental de l'encarregada mateixa.
En aquest context, la protagonista viu de prop els drames quotidians en què es veuen immerses les seves companyes de feina: els festejos prohibits, les transgressions secretes de la normativa, els desafiaments velats a la jerarquia i, sempre al rerefons, les reivindicacions laborals que es converteixen, a causa de les circumstàncies, en una quimera veritablement irrealitzable. La sensació és que sempre hi ha molt més a perdre que a guanyar, i si en una cosa s'entreté especialment l'autora és a retratar l'ambient generalitzat d'assentiment social amb l'estat de coses que continua alentint i entorpint el canvi social. La novel·la ens retrata especialment una classe treballadora que amb prou feines té accés a l'educació i subjecta a l'adoctrinament religiós, dirigit a mantenir l'statu quo de forma indefinida: és una situació que es fa especialment evident en el cas de les dones, que ja d'entrada gaudeixen encara d'un accés més restringit als instruments de la seva pròpia emancipació i que, tot sovint, actuen de corretges transmissores de la ideologia mateixa que les oprimeix. No és que els treballadors no siguin conscients de l'explotació que pateixen, que articulen constantment en termes d'injustícia, sinó més aviat que la situació és tan desesperada que l'única forma de minimitzar els danys és continuar assentint.
Carnés ens retrata aquest estat de coses sense jutjar cap personatge i analitzant la situació amb una lent periodística: de vegades el text sembla més una crònica social i cultural del moment que retrata que no tant una obra pensada per al gaudi estètic. Tot i que l'argument és molt tènue, i està basat més aviat en quadres o escenes que s'entrecreuen i es van resolent de determinades maneres més endavant, sí que és cert que cap als últims capítols de la novel·la es van concentrant cada cop més els esdeveniments decisius per als personatges, i la càrrega política del text es va fent cada cop més explícita. En aquest sentit, el relat va acumulant tensió i no l'allibera ben bé fins a arribar al final, i per això el ritme narratiu va sempre en ascens. És una novel·la molt recomanable, que es fa especialment punyent en la seva denúncia oberta de l'opressió de les dones dins del món laboral, i a més no sols en termes econòmics, sinó també socials i culturals. Jo la recomano a tothom en general, encara que sigui només per guanyar consciència de les perspectives i veus que se'ns han anat amagant al llarg de la nostra història recent.
Sinopsi: Al Madrid de principis dels anys 30, la jove Matilde, germana gran d'una família nombrosa, recorre els carrers de la ciutat a la recerca de feina com a mecanògrafa. És rebutjada a totes les entrevistes que fa, i finalment acaba treballant com a dependenta en un selecte establiment de rebosteria i saló de te. Tot i que ella és molt conscient de l'opressió de classe que pateix, les seves companyes tenen actituds diferents pel que fa a les condicions de vida que han d'afrontar, i també hi responen de diferents maneres. En el cas de les dones, la font de l'opressió és doble, perquè no sols afronten unes condicions laborals encara més precàries que els treballadors homes, sinó que també es veuen exposades al masclisme imperant a la societat. Quan es comencin a convocar vagues en el sector dels cambrers, que portaran a la repressió violenta per part de les autoritats, els superiors s'hauran de plantejar què fan amb els treballadors.
M'agrada: No sols és una crònica social de valor inestimable, sinó també una novel·la de grandíssima qualitat estilística.
