Les dotze direccions del vent (#560)

Infinits matisos i intensitats de verd, violeta, lila, marró, vermell. Infinits silencis. Només es movia el vent, gronxant fulles i frondes, un vent càlid i xiuxiuejant carregat d'espores i pòl·lens, fent voleiar la dolça pols verda pàl·lida sobre les prades d'herba alta, herbassars sense bruguera, boscos sense flors que no havien estat mai trepitjats per cap peu, ni esguardats per cap ull. Un món càlid i trist, trist i serè. 

Aquest recull de disset contes de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1975, i és una retrospectiva sobre la narrativa breu de l'autora principalment durant els anys seixanta i les primeries dels setanta, que havia anat apareixent a diverses publicacions de l'època. A hores d'ara no cal insistir en la influència de Le Guin dins la fantasia i la ciència-ficció contemporànies: l'autora va explorar els límits i les expectatives que aquests gèneres imposaven a la seva pròpia època, per tal d'oferir-ne una visió política orientada a la reflexió sobre el món present. Les especulacions de Le Guin assenyalen prejudicis i punts cecs dins la nostra pròpia societat: la seva crítica al capitalisme i al patriarcat, per exemple, va ser pionera a l'hora de repensar la divisió sexual entre homes i dones i els rols socials que tradicionalment s'hi associen, especialment en un gènere narratiu tradicionalment dominat per les veus masculines. Una altra crítica freqüent que trobem als seus textos és la de la colonització i l'explotació econòmica d'altres terres amb el pretext del progrés i la superioritat tecnològica que, com és habitual en el gènere de ciència-ficció, troba un vehicle pertinent en les narratives d'exploració interplanetària. 

Així doncs, Le Guin juga hàbilment amb les expectatives que podem tenir a priori sobre els relats de ciència-ficció, però cal dir que el resultat no és sempre reeixit. Com passa amb els reculls de relats curts, el conjunt és massa desigual per fer-ne un judici general, i el més recomanable és deixar-se portar per la magnífica prosa de Le Guin, densa i descriptiva, i anar-ne destriant els moments de bellesa, que són molts, inesperats, i alguns d'ells francament desconcertants. Ara bé, potser a l'època en què es dona a conèixer la seva narrativa curta, l'autora encara està força imbuïda dels tòpics i els trops habituals imposats pels escriptors homes, que es fan especialment presents en les narracions que l'autora mateixa qualifica de ciència-ficció dura, i que, al capdavall, esdevé força més tova sobre la pàgina que la d'autors clàssics com Asimov o Lem. Le Guin apareix més interessada per les conseqüències psicològiques i culturals que tenen els descobriments i les exploracions dels protagonistes que no pas per la ciència mateixa, i en molts casos el conflicte principal dels relats gira al voltant de l'empatia davant d'un altre que se'ns presenta incomprensible o indesxifrable. De la mateixa manera, la ciència hi apareix tan sols com a motiu dins del text, i és una metàfora per a un fenomen més ampli, el del coneixement o el saber acadèmic en general (que igualment podria ser humanístic) i fins i tot l'espurna de la creació artística, que aparta el savi o el mestre de la societat general i el fa blanc d'incomprensions, prejudicis, acusacions d'heretgia i persecucions polítiques. Le Guin es diferencia d'altres autors de ciència-ficció de l'època per aquesta fixació en el poder polític i qui l'ostenta en cada moment, i tot sovint s'entreté a revelar-nos els espais subtils de resistència que es poden produir fins i tot en les distòpies més amenaçadores.  

Si hagués d'agrupar els relats que es recullen en aquest volum, un primer grup seria el dels relats que se centren en l'exploració interplanetària com a metàfora per al contacte amb l'altre en termes absoluts. Aquí hi posaria "El collaret de Semley", "La rei d'Hivern", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", que és un dels millors de tot el llibre, si no el millor, i "El camp de visió". No és debades que en la majoria d'ells se'ns repeteix insistentment que el viatge a través de l'espai és també un viatge temporal: quan avancem per l'espai a la velocitat de la llum i els desplaçaments poden allargar-se durant anys sencers, els viatgers sempre saben que, quan tornin, al món de la seva llar hi hauran passat molts més anys que els que ells han percebut durant el viatge. Aquest decalatge temporal acaba provocant un aïllament mental i emocional en el viatger que el pot arribar a separar definitivament dels seus congèneres. A "Més vast que els imperis i més lent", que manté certes similituds amb Solaris de Stanisław Lem, el problema de l'empatia esdevé central, i és un dels relats que conté una càrrega emocional més profunda dins del recull sencer, igualada possiblement només per "Nou vides". 

El segon grup seria el de la distòpia política, en què el personatge del científic o el savi avançat al seu temps és condemnat a l'ostracisme dins la seva pròpia societat o, fins i tot, perseguit pels règims totalitaris i autocràtics que governen els seus móns. Hi inclouria "Els mestres", "Les estrelles de sota", "Els que se'n van d'Omelas" i "El dia abans de la revolució". Tot i que aquests dos últims no tinguin una relació gaire evident amb la ciència, el primer té a veure amb un saber o un coneixement que és compartit per tota una comunitat política sencera i que és l'arrel mateixa de la seva utopia. Aquí, la línia entre la utopia i la distòpia es desdibuixa perillosament i la conclusió del relat és força extrapolable a la nostra realitat política actual, especialment des del punt de vista de les societats del primer món. A més, el motiu del boc expiatori també presenta un paral·lelisme clar amb un dels personatges de "Més vast que els imperis i més lent". D'altra banda, la protagonista de "El dia abans de la revolució" i la seva situació d'exili interior són fàcilment comparables a la situació dels altres científics incompresos. Un altre que aniria dins d'aquest grup, tot i que amb un to molt més lleuger i marcadament humorístic, seria "Abril a París", en què els científics protagonistes no són perseguits políticament, però també tenen la necessitat imperiosa de fugir del seu món present. 

Finalment, al tercer grup hi posaria contes que m'han semblat molt més experimentals, i que sovint exploren el tema de la percepció i els seus límits: "La capsa de la foscor", "La paraula de l'alliberament", "El bon viatge", "Direcció de la carretera" i "Un viatge dins del cap" en són bons exemples, aquest últim amb un to marcadament metatextual. Fora de la classificació m'han quedat "La regla dels noms" i "Coses" que, com també passa amb "La capsa de la foscor" i "La paraula de l'alliberament", miren molt més cap a la fantasia - fins i tot l'alta fantasia - que no pas a la ciència-ficció, i que prefiguren de vegades obertament i d'altres vegades amb subtilesa, el que després serà el món de Terramar. Aquí hi trobem, certament, la Le Guin més imaginativa i alliberada de les convencions de l'època, i hi podem començar a entreveure la seva característica barreja de gèneres. Alguns d'ells, com "La capsa de la foscor" o "Un viatge dins del cap", esdevenen autèntics desafiaments interpretatius, com també em sembla especialment notable l'intent de col·locar-se dins d'una consciència no-humana i transmetre-la als lectors en tota la seva estranyesa a "Direcció de la carretera". 

Ara bé, el que m'ha sorprès més de la lectura, en certa manera, és que els contes queden molt lligats a l'estètica i el món cultural dels anys seixanta en què van ser concebuts, i hi ha moments en què alguns es poden arribar a veure envellits. En la majoria de relats, els personatges femenins hi són escassos; sovint hi apareixen excessivament sexualitzats o exotitzats, o com a mers objectes del desig o de la curiositat dels protagonistes masculins. Les úniques protagonistes femenines apareixen al primer dels relats, "El collaret de Semley" i al darrer, "El dia abans de la revolució", tot i que també hauríem d'esmentar "La rei d'Hivern", ambientat al planeta Hivern, igual que la seva novel·la La mà esquerra de la foscor, en què els seus habitants són andrògins i, per tant, no s'identifiquen ni com a mascles ni com a femelles. Els resultats són desiguals: si bé Semley té potencial i interès com a protagonista, són els científics terrestres (i homes) qui ens l'acaben desxifrant mentre que, a "El dia abans de la revolució", preqüela de Els desposseïts, l'anciana revolucionària anarquista que va establir el món igualitari i comunitari d'Anarres no és res més que una dona cansada i plena de recances, i el seu punt de vista queda centrat molt més en el seu propi passat que en la revolució que es produirà en el futur. 

Amb això no vull posar en qüestió la qualitat dels relats - alguns d'ells excel·lents, i la majoria absolutament estimables - sinó només deixar palès que el feminisme de Le Guin va ser una presa de consciència més aviat gradual i tardana, com ella mateixa va admetre cap al final de la seva carrera. Les dotze direccions del vent n'és una prova més que evident. L'únic que m'ha semblat curiós de la lectura, però, és que aquest biaix negatiu respecte de la política de gènere es doni precisament en uns relats especialment preocupats per l'empatia i la percepció de l'alteritat, que sempre acaba fent-se fins a cert punt irreductible i intraduïble. En els móns ficticis que ens presenta Le Guin en aquest volum, els encarregats d'explorar, desxifrar i explicar el món són exclusivament els homes, i les úniques excepcions en podrien ser "La rei d'Hivern" fins a cert punt, "Els que se'n van d'Omelas", "El dia abans de la revolució" i "Direcció de la carretera". Que només en un d'aquests la protagonista sigui clarament una dona diu molt del marc mental en què Le Guin estava escrivint en aquesta època i del llarg recorregut que li quedava per fer encara, i també ajuda a contextualitzar i explicar l'ambigüitat del seu feminisme posterior. "El dia abans de la revolució" m'ha decebut una mica, potser per les expectatives que en tenia, i no és el conte que jo hauria triat per tancar el volum sencer. Tot i així, la majoria dels contes són brillants, i quasi tots contenen algun aspecte estimable, així que és una lectura molt recomanable si ja coneixeu Le Guin i voleu endinsar-vos una mica més en el seu món narratiu. 

Continguts: El volum recull disset contes d'Ursula K. Le Guin prologats per l'autora mateixa i publicats durant els anys seixanta i principis dels setanta. "El collaret de Semley" ens presenta l'odissea espai-temporal d'una princesa d'una espècie alienígena per tal de recuperar el seu llegat familiar. "Abril a París" és un conte sobre estudiosos que emprenen viatges temporals. "Els mestres" és més una fantasia que una ciència-ficció, al meu parer, i presenta un món en què la ciència és perseguida com a heretgia. "La capsa de la foscor" és un viatge fascinant per un món de fantasia, en què un príncep obté un regal enverinat per part del fill d'una bruixa. "La paraula de l'alliberament" recull les metamorfosis d'un bruixot per tal de combatre un màgic maligne. "La regla dels noms", situat al món de Terramar igual que l'anterior, ens presenta les vicissituds del ridícul senyor Underhill en una illa remota de l'arxipèlag. "La rei d'Hivern" és un relat ambientat a les lluites de poder del planeta Hivern, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor. "El bon viatge" és una reflexió interessant sobre les drogues i la llibertat d'elecció a l'hora de consumir-ne. "Nou vides" planteja les possibles conseqüències de la clonació humana. "Coses" és un peculiar relat apocalíptic que emprèn una direcció inesperada. "Un viatge dins del cap" és una exploració força experimental del que pot passar durant el procés de creació artística. "Més vast que els imperis i més lent" és una aventura inquietant dins d'un planeta desconegut que sembla tenir una consciència pròpia, i que marcarà els exploradors de forma decisiva, especialment el boc expiatori de la missió. "Els estels de sota" ens narra la història d'un astrònom heretge que es refugia en una mina per escapar de la persecució. "El camp de visió" és un dels més ambigus, especialment pel que fa a la seva conclusió final. També de forma similar a Solaris de Lem, al final ens hem de quedar preguntant si la il·luminació dels protagonistes és genuïna o tan sols alguna mena de parany alienígena. "Direcció de la carretera" és un relat molt interessant des del punt de vista d'un arbre. "Els que se'n van d'Omelas" és un dels contes més emblemàtics de Le Guin, que presenta una ambigüitat fonamental entre la utopia més perfecta i la distòpia més terrorífica. Finalment, "El dia abans de la revolució" ens transporta al món de la novel·la Els desposseïts. 

M'agrada: "La capsa de la foscor", "La paraula d'alliberament", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", "Direcció de la carretera" i "Els que se'n van d'Omelas". 

No m'agrada: M'ha semblat un recull desigual, i alguns dels contes m'ha semblat que tenien més potencial del que arriben a desenvolupar. 

La guerra de les salamandres (#559)

Et penses que l'he volgut jo, aquest final? Es tracta simplement de la lògica dels esdeveniments. Què caram, és que hi puc fer res, jo? Vaig fer el que vaig poder. Vaig advertir els homes a temps. El tal X en part era jo. Vaig pregar que ningú no donés armes ni explosius a les salamandres, que acabessin aquell negoci repugnant, etc. Ja saps com s'ho van prendre. Tots tenien milers d'objeccions justes, tant polítiques com econòmiques. Per això no vaig actuar. Jo no soc ni polític ni economista. No els vaig poder convèncer. Què hi farem si el món s'esmicola i s'enfonsa... Però com a mínim hi haurà hagut unes raons reconegudes per tothom, polítiques i econòmiques. A més, tot passarà amb l'ajut de la ciència, la tècnica i l'opinió pública. Fent ús del gran enginy humà! No és cap catàstrofe còsmica, només són raons estatals, econòmiques, de poder i d'altres... Contra això no hi puc fer res. 

La guerra de les salamandres és una novel·la de l'autor txec Karel Čapek (1890-1938) que es va publicar l'any 1936, i des d'aleshores ha esdevingut un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. De fet, és una novel·la que difícilment es pot separar del context polític dels anys trenta, amb l'escalada armamentística i les tensions geopolítiques que portarien els països europeus a la segona guerra mundial. En aquesta novel·la, el conflicte és atiat i agreujat per la presència d'una altra espècie conscient, les salamandres, que els humans han estat explotant durant dècades com a mà d'obra barata i infinitament reproduïble, per aprofitar la seva destresa per a la construcció i les tasques manuals sota l'aigua. El punt més fort de la proposta és, al meu parer, que Čapek no pren el camí de l'al·legoria ni de la faula: no ens trobem davant La revolta dels animals, en què cada personatge i les seves accions tenen un paral·lel en els esdeveniments històrics que s'estan parodiant; a La guerra de les salamandres, el món històric parodiat és clarament reconeixible, i en determinats passatges és notable l'esforç de realisme que fa l'autor per introduir i satiritzar tots els agents dins d'aquest complex entramat d'interessos econòmics i polítics, amb un to clarament humorístic que pretén reduir a l'absurd les aspiracions nacionalistes de cadascun dels països implicats. 

De fet, a través del seu procés civilitzador, les salamandres entraran en contacte amb els aspectes més foscos de la política i l'economia humanes: en alguns moments seran peons al servei de les principals nacions europees, en d'altres seran agents amb una autonomia pròpia, i les aliances temporals que establiran amb diferents actors del panorama polític - les empreses, els treballadors humans i els seus sindicats, els científics, els benefactors burgesos interessats en el progrés social, etc. - reflectiran la complexitat de relacions i interessos que s'estableixen dins del sistema capitalista, especialment quan actua de forma desbocada i els governs de torn no troben la forma de regular la seva expansió. La novel·la esdevé d'aquesta manera una paròdia despietada sobre els interessos econòmics i les inquietuds culturals de cadascun dels països implicats en la segona guerra mundial, i tots hi acaben reflectits en una mesura o una altra: el problema de la segregació i la violència racial als Estats Units hi fa una aparició estel·lar tot i que tangencial; i el militarisme alemany sota el govern nazi, tot i que aquest últim no és esmentat directament, és un tema recurrent dins la trama. 

La novel·la explora l'evolució de les salamandres com a espècie des del seu primer contacte amb els éssers humans, i les múltiples maneres en què la seva presència impacta en el món humà: des del seu descobriment en una remota illa del pacífic per part d'un mariner holandès, passant per la seva explotació com a força de treball per part de diferents empreses que cada cop es fan més poderoses, els canvis socials i culturals que experimenta la humanitat per contacte amb aquestes criatures, fins a les ramificacions polítiques que tots aquests interessos acaben tenint dins el panorama internacional. Tanmateix, les salamandres no se'ns descriuen mai de primera mà, sinó sempre a través de la percepció que en tenen els humans, en una mena de recurs de desnaturalització que acaba traçant una reflexió sobre la deshumanització (per paradoxal que pugui semblar) de l'altre que es marca com a enemic. Abans d'arribar pròpiament a la guerra de les salamandres contra els humans, que aquestes no plantegen mai com a agressió sinó com a necessitat de supervivència, veurem com la seva influència determinant en la indústria pesant i els interessos econòmics i geoestratègics de cada país acabaran presentant la guerra com un imperatiu històric que es deriva d'aquesta lògica racionalista de l'expansió i el progrés. En aquest sentit, el text esdevé un atac directe al capitalisme com a sistema, que anteposa els beneficis econòmics fins i tot, en les seves conseqüències més extremes, a la conservació de la vida humana. Tanmateix, Čapek tampoc no estalvia una crítica mordaç a la retòrica de to cientifista del socialisme del moment. 

Més enllà del seu argument, però, el que realment crida l'atenció de la proposta és el seu estil, fragmentari i inconnex, i que va alternant el punt de vista de diversos personatges humans en els seus contactes amb el món de les salamandres. Čapek va barrejant diferents gèneres i diferents estils, des de la novel·la costumista pel que fa a les vicissituds familiars del senyor Povondra, el to de les novel·les pulp i els seus derivats cinematogràfics en determinats passatges, els relats d'exploració del segle dinou i, durant una gran part de la novel·la, en la seva secció central, l'assaig acadèmic, tant de temàtica científica com humanística. A través de tots aquests episodis aparentment inconnexos, anem assistint a una escalada en la violència i en la necessitat de conservació de cada espècie que desembocarà en la guerra de les salamandres per tal de poder dominar la humanitat. Quan aquesta revelació arriba, a la tercera part de la novel·la, en realitat ja s'ha anat gestant des del principi del relat: amb el seu accent en la injustícia de la dominació imperialista que exerceixen les nacions europees sobre les seves colònies, anirem veient com es prepara el terreny per a aquesta inversió final dels termes. Čapek ens ofereix un retrat desapassionat d'aquest procés, que manté sempre la distància dins la multiplicitat de punts de vista que proposa, però amb un recurs a l'humor que fluctua entre els episodis més ridículs i els més macabres. 

Sinopsi: Des que el capità J. van Toch descobreix una rara espècie de salamandres gegants en una illa del Pacífic i les entrena com a recol·lectores de perles, la relació entre humans i salamandres es va desenvolupant de manera força accidentada, però marcada en tot moment pels interessos econòmics dels humans, que utilitzen les salamandres per fer tota mena de tasques industrials submarines. Aquestes, al seu torn, adquireixen cada cop més destresa en aquestes tasques, així com un domini del llenguatge i la cultura humanes, que de bon principi els seus benefactors humans observen com un pas endavant per poder-les alliberar del servatge. Tanmateix, i com passa en les relacions de domini i opressió, les salamandres aprofitaran els interessos econòmics dels seus patrons en benefici propi, fins a emprendre una guerra d'alliberament i de dominació de les costes mundials. 

M'agrada: El contingut crític de la novel·la i l'objectiu de la seva sàtira apunta en tantes direccions diferents que es fa impossible d'esgotar en una sola lectura. 

Paul Celan i Walter Benjamin (#558)

Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu juí - // Parla - / No separis tanmateix el no del sí. / Dona al teu juí també el sentit: / dona-li l'ombra. // Dona-li prou ombra, / dona-n'hi tanta / com repartida a teu entorn en saps entre / mitjanit i migdia i mitjanit. // Aguaita al voltant: / mira, que vivent esdevé tot al volt - / En la mort! Vivent! / Ver parla, qui ombra parla. 

Aquesta antologia del poeta romanès Paul Celan (1920-1970), supervivent dels camps d'extermini, va ser publicada fa dos anys per Edicions Reremús i la Fundació Angelus Novus, amb seu a Portbou i dedicada a la difusió de l'obra i la memòria del filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Es tracta d'una col·lecció de setze poemes de Celan traduïts per Antoni Pous (1932-1976), i acompanyats a més d'un assaig de l'escriptora romanesa Maria Mailat, que ofereix interpretacions molt valuoses sobre l'obra poètica de Celan i la seva connexió amb la filosofia de Benjamin. El darrer dels poemes de Celan que trobem al recull, "Portbou - alemany?", està dedicat a Benjamin i el seu últim viatge, i connecta directament amb el seu pensament, de forma que ambdós autors, tot i que separats generacionalment, acaben revelant una complicitat intel·lectual a l'hora de caracteritzar el llenguatge i la memòria com a inquietuds principals de la producció literària davant dels horrors polítics del segle vint. La poesia de Celan, d'una concisió extrema, s'ha d'interpretar a través de la raó de les paraules rere les imatges evocades, que no són mai fortuïtes i per tant, més enllà del gaudi estètic, esdevenen tot un desafiament interpretatiu malgrat la seva aparent simplicitat. 

Aquí és on l'anàlisi que en fa Mailat resulta imprescindible per després poder apropar-nos als poemes i comprendre una mica millor el que s'hi esdevé. Els punts de connexió entre l'obra de Celan i el pensament de Benjamin, a qui Celan va llegir atentament, ajuden a traduir el sentit dels poemes, i a veure la imatge que s'amaga rere la lletra de cada paraula triada. Per a ambdós autors, la traducció era una dimensió fonamental de la seva aproximació al llenguatge: tots dos eren poliglots, i per a ells les correspondències entre paraules de diferents llenguatges reflectien una unitat subjacent en totes elles. L'interès per l'estudi de la càbala també era compartit, i revela la traducció com una preocupació encara més profunda pel sentit últim de les coses: traduir, per a ells, esdevé un procés substitutori d'uns signes per uns altres, en què el sentit de les paraules les precedeix. Així és com s'entenen els jocs de paraules que crea Celan entre un mateix significant i les diferents connotacions i sentits que pot adoptar en diverses llengües. De la mateixa forma, Antoni Pous justifica la seva traducció i l'opció que fa per la "llengua pelada" al seu prefaci a les traduccions de 1976, que també s'inclou al llibre: per a Pous, la millor opció per traduir sense trair és la més fidel possible, quasi una transposició paraula per paraula: en aquest cas sembla una opció més que justificada en vista d'aquesta inquietud de Celan per anar al cor de la significació de les paraules. 

Un altre punt de trobada entre Celan i Benjamin és la seva forma d'interpel·lar el moment històric davant l'aplanament de significat que implica el totalitarisme durant el segle vint i la seva manipulació restrictiva del llenguatge. En els seus poemes, Celan es mostra preocupat pel llegat del nazisme com a celebració d'una suposat substrat mític teutònic - que ell resumeix amb la paraula nibelungs - i que s'entrega a la glorificació de la desfilada dels vencedors, per expressar-ho també en paraules de Benjamin. Ara bé, els nibelungs flanquegen l'esquerra tant com la dreta, i Celan queda atrapat entre dos totalitarismes - el nazisme i l'estalinisme - que acabaran abandonant-lo a la solitud existencial i a un desplaçament vital que esdevé també lingüístic: per a Celan l'alemany esdevé una llengua dislocada, i la seva aposta per escriure en alemany es pot llegir com un acte de contestació a aquest ús totalitzador i aplanador de la identitat (alemanya, en aquest cas) com a arma llancívola. Així és com Celan ataca els intel·lectuals de postguerra que reneixen del conflicte "purificats", és a dir, simpatitzants o còmplices directes del nazisme que adquireixen un estatus incontestat d'intel·lectuals durant la segona meitat del segle vint, i que mai van arribar a retractar-se d'aquestes simpaties o a disculpar-se'n. De seguida venen al cap noms com Martin Heidegger, Ernst Jünger o Emil Cioran. 

I què fa l'àngel de la història, mentrestant? Ambdós autors també coincideixen a conjugar la memòria com a "instant de perill", per continuar citant Benjamin. En el pensament de Benjamin, l'instant de perill és el moment en què passat i present es connecten, en què la memòria pren el seu sentit apel·lant el seu intèrpret en el moment present i, conseqüentment, la memòria que no és present no és memòria - tan sols oblit. Celan és perfectament fidel a aquest deure de mantenir la memòria vivent en el present com a pregunta oberta i com a veu que prové del passat per incomodar i interrogar sense descans, defugint definicions monolítiques de la identitat i suspenent la potencial resposta sempre entre el sí i el no, com correspon a la zona grisa que Celan ha de reivindicar, necessàriament, com a supervivent. És així que en els seus poemes la paraula esdevé sovint un quequeig, una fallada del llenguatge que desmantella aquesta desfilada triomfal de la mort que no sols va victimitzar Celan directament, sinó que també el va condemnar al silenci i a la frustració dins del món intel·lectual i cultural de després de la guerra. Els seus poemes són profundament negatius i afirmatius a la vegada, i en aquesta paradoxa inherent rau el geni creatiu de Paul Celan: enmig de la desolació dels camps d'extermini, la memòria i la paraula continuen assenyalant, apuntant els culpables, revivint els morts i oferint un testimoni sempre precari i vulnerable de l'horror de la humanitat. 

Continguts: Els setze poemes de Paul Celan, traduïts per Antoni Pous, que se'ns presenten en aquest volum venen acompanyats d'un assaig per part de Maria Mailat, en què ens ofereix pistes per interpretar la poesia de Celan a la llum del pensament de Walter Benjamin, i revela connexions importants entre els textos d'ambdós autors. També s'inclou un text d'Antoni Pous sobre la traducció de Celan, que esdevé una reflexió molt atractiva sobre el fet de traduir. 

M'agrada: Ha estat tota una descoberta: hi he arribat per Benjamin, però he aconseguit aprofundir una mica més en l'obra de Paul Celan. 

Agonia de llum (#557)

Hi ha un atònit repòs en les estrelles / quan floreix el teu ventre de roselles, / l'amor en una bàrbara agonia. 

Agonia de llum és el recull de la poesia completa de Mercè Rodoreda (1908-1983), que es va publicar per primer cop l'any 2002, curat per l'escriptor i poeta Abraham Mohino. El 2022 se'n va reeditar una versió revisada, que va tornar a posar en relleu la poesia de l'autora, gràcies també a l'excel·lent assaig de Jordi Julià L'Odissea de Mercè Rodoreda, publicat aquell mateix any. La publicació d'Agonia de llum va suposar una autèntica descoberta per als estudis rodoredians, en tant que revelava una faceta de l'autora sovint desconeguda i considerada marginal dins la seva obra: el seu èxit mundial sempre ha estat com a novel·lista i contista i ella mateixa, de fet, va abandonar totalment la poesia durant les últimes dècades de la seva vida. De fet, els cent quatre poemes que es recullen al volum, la majoria d'ells sonets, i que conformen el corpus canònic de la poesia de Mercè Rodoreda, responen a una etapa molt concreta de la seva vida, en què va canalitzar la seva angoixa existencial i el seu sentit de desemparament en unes circumstàncies vitals que no li permetien dedicar-se plenament a la novel·la. Presa de la paràlisi del braç, possiblement a causa de la feina de cosidora que l'extenuava físicament durant el seu exili a França, el seu únic recurs per alliberar l'impuls creatiu va ser escriure poemes a màquina amb un sol dit. La sinergia que va establir per correspondència amb Josep Carner, que la va aconsellar continuadament i la va ajudar a polir l'estil, va suposar una empenta inestimable per tal que Rodoreda trobés la seva pròpia veu poètica. 

Així és com Rodoreda s'embarca en un projecte literari ambiciós que, tot i no arribar a veure la llum en la forma amb què l'havia planificat originalment, com a volum únic, ens mostra la seva incomparable habilitat per transmetre emoció crua i reflexió filosòfica a través dels seus textos, i la seva relació sempre dinàmica i profundament original amb els clàssics que li serveixen de referència: el resultat és Món d'Ulisses, una reinterpretació de l'Odissea en forma de poemes, que acabava abocant sobre la pàgina les inquietuds existencials de l'exili, els horrors i la violència de la guerra, els horrors i la violència de les passions humanes, i la sensibilitat femenina davant els sentiments d'abandonament i victimització que provoquen tots aquests esdeveniments. Es tracta també d'un moment personal delicat pel que fa a la seva vida sentimental, a causa de l'abandonament que pateix per part de la seva parella a l'exili, Armand Obiols, que decideix trencar la relació per tornar amb la seva esposa, i que la deixa amb una marcada sensació d'ambivalència respecte dels seus propis sentiments: Rodoreda es percep menystinguda i abandonada com a amant, però a la vegada es troba tan enamorada que no pot evitar suplicar i insistir per les engrunes de la relació. Per tant, en els poemes de Nausica i de Calipso abandonades, amb tons molt diferents, o en el de la mateixa Penèlope ("Esquerpa, sola, tota fel i espina") trobem diverses facetes d'aquest abandonament, de la ira a la desolació, però també passant per la passió i el desig afirmatiu que continua movent la veu poètica. 

Món d'Ulisses també és una reflexió profundament humanística sobre els estralls de la guerra i la condició de l'exili, que esdevé un emblema de la profunda desemparança existencial amb què Rodoreda resumeix la condició humana en general. Si al poema dedicat a l'illa de Circe, Odisseu mateix ens convida a recomençar "l'aventura difícil de ser humans",  el conjunt ens anirà revelant la complexitat intrínseca d'aquesta empresa, marcada de bon principi ja per l'empremta de la violència i de la mort. Rodoreda ens revela l'existència quasi com a condemna, en el moment que cada naixement es troba marcat ja d'entrada per la necessitat de la mort, de la mateixa manera que els guerrers que es dirigeixen a una Troia encara orgullosa i imbatuda ja porten amb ells el presagi de la destrucció que s'esdevindrà, com observa el poema que obre el volum, "Barrejadors de ciutats". El contrapunt a aquest primer poema és el número IX, "Soldats morts", que ens porta les veus d'aquests guerrers des de l'Hades i que acaba amb una evocació punyent de la vitalitat i la joia, però també de la qualitat efímera, de l'existència. S'estableix així una continuïtat orgànica entre la vida i la mort, que es reclamen l'una a l'altra, de la mateixa manera que la continuïtat també s'estableix entre el món masculí i el món femení, que recorda la presència amenaçadora i constant de la brutalitat i la foscor en la vida humana: com si es tractés d'un úter còsmic, fosc i insondable però al capdavall inevitable, l'Hades és el contrapunt tenebrós d'aquesta espurna efímera de vida que proven d'exercir els homes a través de la guerra i les aventures. En aquest sentit tots els poemes de l'Hades són reveladors, i especialment em quedo amb el d'Anticlea (XII) per resumir a la perfecció les oposicions entre el món femení ocult i el masculí de la guerra, lligats a la imatge de la vida i la mort. 

Per tant, és evident com Rodoreda no tan sols fa una relectura del text original totalment rellevant en termes contemporanis, sinó que també embranca amb total fidelitat amb la tradició de les imatges homèriques mateixes. Si una aportació hi fa en especial és la dels personatges anònims, que retraten la vida quotidiana especialment de les dones (les molineres i les rentadores, per exemple), posant l'accent en la banalitat prosaica de l'existència quotidiana, lluny de les gestes heroiques. Ara bé, les seves intervencions presagien constantment la foscor del que s'esdevindrà, una violència especialment gràfica i colpidora en els poemes dedicats a les morts dels pretendents i la d'Agamèmnon (XIV). Un exemple especialment punyent d'aquesta violència és la que reben les serventes penjades (XXXI) en un poema que, mantenint-se fidel a l'ambivalència de la lletra de l'original homèric, i sense entrar en judicis morals, ens les mostra en tota la seva vulnerabilitat i indefensió com a víctimes absolutes de fets que s'escapen al seu control. La veu d'Odisseu mateix és la més escadussera de tot el conjunt, paradoxalment, i en el reflex que en fa Rodoreda aquest personatge esdevé dipositari d'una saviesa més reposada que la de les altres veus poètiques, possiblement perquè l'autora també integra al personatge homèric la relectura dantiana. 

Al marge de Món d'Ulisses, trobem unes altres quatre seccions líriques o apartats en què Mohino va classificar els poemes trobats. En segon lloc, en els poemes recollits a Albes i nits la veu poètica explora el món profundament subjectiu i oníric de la nit en soledat, abandonada pel seu amant, i expressa la seva desolació existencial en un desig de mort que es tradueix també en fusió amb la natura. Així doncs, les imatges d'arbres i de flors esdevenen també símbols de mort, d'una natura que tot ho destrueix amb la seva força irresistible. Hi trobem imatges de morts en aigua i, especialment, morts en arbre, que recorden inevitablement la selva adolorida de l'Infern dantià o el mateix imaginari rodoredià a La mort i la primavera o Mirall trencat. A continuació, D'amor i de mort també explora la ferida de l'amant abandonada, però aquí des d'un ventall d'experiències existencials més ampli, que recull també el testimoni de la guerra i l'exili, sovint a través d'imatges de personatges bíblics o literaris en unes situacions d'extrema despossessió i vulnerabilitat. Els poemes d'exili són especialment dolorosos a l'hora de connectar aquesta experiència amb la pèrdua de la innocència i la infantesa com a paradís d'un passat irrecuperable. Aquest tipus d'imatges són constants en boca de la persona exiliada que ha de dir adéu al món de la infància i dels pares, fonts d'una protecció i seguretat que ja no tornaran mai més, i que acaba identificant terra paterna amb paradís perdut. També són destacables els poemes de guerra, dipositaris d'un clam impotent per part de la veu poètica ("oh nit d'afusellats i rossinyols!") per una terra marcada irrevocablement amb aquesta xacra. 

Tanmateix, en aquesta secció també hi trobem poemes que contrasten amb una oberta exploració del tema del sexe i del desig, sempre connectat amb imatges de mort i de natura, però que tot i així és afirmat amb valentia i sense cap mena de recança per part del jo poètic. Em semblen memorables el poema LXIV, en què la lassitud dels amants després del coit evoca una imatge mortuòria, i el poema XLIX, en què les paraules d'Adam a Eva després de l'expulsió del paradís esdevenen una joiosa celebració de la nova condició mortal. Crec que és especialment hàbil la inversió en termes de gènere de l'habitual imatge que associaríem a Adam i Eva ("el que encara resta de teu en mi" és el que Adam celebra de la seva estimada), i el darrer tercet conclou el poema amb un cert to de rebel·lia respecte del relat original que aconsegueix subvertir l'habitual imatge de despossessió que associem al mite de l'expulsió del paradís. Tot i així, malgrat les imatges de força i vitalitat, com aquesta o l'evocada al poema dedicat al nedador o nedadora (LVIII), la nota dominant en aquesta secció sempre és la implicació de la mort com a revers inexorable de la vida. Un bon exemple n'és el poema dedicat a Judit i Holofernes (L), en què Holofernes, com si es tractés d'una de les ànimes de l'Hades homèric, recorda a una Judit victoriosa que ella també passarà per l'experiència última de la mort. Finalment, l'angoixa existencial es va fent cada cop més omnipresent a través dels darrers poemes de la secció, fins arribar al nivell de la desesperació còsmica en el darrer de tots (LXVIII), possiblement el més pertorbador del volum sencer, en què un fetus adreça la seva pregària a Déu perquè li estalviï els patiments de la vida. 

Les dues darreres seccions del recull són una mica més breus. Illa dels lliris vermells és una sèrie de sonets i d'altres composicions d'art menor que capturen instants quotidians, o visions oníriques per part de la veu poètica lligades novament a imatges naturals, especialment de flors i de pluja. L'illa dels lliris vermells és una mena de refugi íntim per al jo poètic, una espai a recer en què explora el seu propi envelliment i la solitud des d'un to introspectiu i novament sense recances. Finalment, tanca el recull Bestioles, un conjunt d'estampes breus que recullen les veus de diferents animals, amb un to més desenfadat i humorístic que la resta dels poemes, però on la presència de les imatges de mort també hi són freqüents. Si sou fans de Rodoreda, llegiu-ne la poesia i descobrireu que la seva obra és un continu a través de diversos gèneres i formats, i que no treu cap a res intentar etiquetar-la o classificar-la d'antuvi. Agonia de llum és una lectura que no sabia que necessitava, que m'ha omplert d'una forma que no esperava, i que m'ha apropat a una Rodoreda sovint desconeguda, però profundament coherent amb l'imaginari de la resta de la seva obra escrita. 

Continguts: Agonia de llum recull el cos principal de l'obra poètica de Rodoreda agrupat en diferents seccions amb una coherència pròpia, temàtica i formal. A Món d'Ulisses trobem els poemes en què Rodoreda rellegeix i reinterpreta l'Odissea d'Homer, un projecte literari que volia publicar en forma de llibre, però que finalment va quedar inacabat. Albes i nits són poemes d'abandonament de la veu poètica femenina, en què explora la seva desolació a través de diverses imatges de natura i mort. D'amor i de mort és una secció de poemes dedicats a la guerra, a l'experiència de l'exili, i al desig sexual de la veu poètica, íntimament lligat també a la desolació existencial i la imatge de la mort. En aquesta secció hi trobem també imatges de personatges bíblics i literaris que evoquen aquestes mateixes visions. Illa dels lliris vermells és una secció més breu que evoca una mena d'escapada onírica a un món quotidià un punt més protector i reconfortant que en els altres poemes del recull i, finalment, Bestioles recull una sèrie d'imatges de diversos animals que ofereixen en primera persona les seves versions particulars de l'existència. 

M'agrada: Evidentment, Món d'Ulisses, que coneixia d'abans, però també les altres seccions, especialment D'amor i de mort, que revela les inquietuds i les imatges habituals en l'obra de Rodoreda però amb una profunditat sorprenent per la seva concisió i la seva càrrega lírica. 

L'ordre del dia (#556)

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem. A cops de taló ens trenquen els dits, a cops de bec ens esmicolen les dents, ens roseguen els ulls. L'abisme està vorejat d'alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable, estàtua plantada al bell mig de la plaça de les Festes, amb tot de rams de peònies seques com a tribut un cop l'any i, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells. 

Aquest relat de 2017 de l'autor francès Éric Vuillard, guardonat amb el premi Goncourt, és una curiosa aproximació a la intrahistòria que recorre una de les etapes històriques més decisives per al segle vint a Europa. Rere els grans moviments polítics, les purgues ideològiques, les suspensions de la democràcia i els genocidis incipients, hi ha tota una sèrie d'anècdotes que semblen insignificants a simple vista, però que elevades a categoria ofereixen un retrat despietat en tota la seva fredor i veritat sobre les complicitats, silencis i assentiments que requereix el projecte totalitari per tal d'acomplir els seus objectius polítics i geoestratègics. El relat gira al voltant d'una data decisiva per al que seria l'expansió del règim nazi fora de les seves fronteres: l'annexió d'Àustria, el 13 de març de 1938, al projecte d'imperi alemany. El que es va vendre com a assentiment sense fissures per part de la nació austríaca no és res més, en realitat, que la culminació d'un llarg projecte previ d'eliminació de l'oposició interna i de repressió ideològica, que havia portat a l'establiment d'una dictadura de tall pangermanista en aquest país. Quan el president de la república austríaca i el seu canceller van voler fer valer la seva sobirania nacional davant l'annexió proposada, que el govern hitlerià els va presentar com a fet acomplert, el camí de les concessions venia de tan enrere que no hi va haver res més a fer.  

Així doncs, la microhistòria, de vegades, o la història anecdòtica, pot ser infinitament més eloqüent que el relat oficial que trobem als llibres d'història. La invasió militar d'Àustria per part de l'exèrcit alemany es va vendre retòricament com una missió de rescat instada pel nou ministre d'interior austríac, Seyss-Inquart, nomenat directament per Hitler, mentre que, en realitat, va ser una representació teatral en què Alemanya presentava la seva força militar a una població austríaca extasiada davant d'aquest suposat salvament. Amb una censura fèrria a la premsa i la llibertat d'expressió, poca cosa més es podia esperar. Tanmateix, la setmana que va precedir l'annexió amb Alemanya es van produir centenars de suïcidis a tot el país. L'ordre del dia és un recull d'aquestes anècdotes, que ens mostren com a fil conductor la política d'apaivagament de les principals potències europees amb el poder creixent del règim hitlerià. Vuillard ens condueix per les reunions diplomàtiques que van tenir lloc dies abans de l'Anchluss, en què el canceller austríac del moment, Schuschnigg, es va veure obligat a cedir a totes les exigències alemanyes o, també, els moviments diplomàtics que van tenir lloc a la Gran Bretanya, que va decidir accedir a les exigències territorials alemanyes a canvi de la promesa de no entrar en guerra. De la mateixa manera, el llibre obre i tanca amb els moviments tàctics dels grans empresaris alemanys, que van fer substancioses donacions al partit nazi abans de 1933 i que, durant els anys de la segona guerra mundial, es van beneficiar a bastament de la mà d'obra esclava que proporcionaven els camps d'extermini. 

Ara bé, si tota aquesta matèria primera podria donar per a la construcció d'una ficció fascinant, el llibre de Vuillard m'ha deixat amb el regust de l'oportunitat malaguanyada. Massa breu per poder-se anomenar novel·la, i massa esquemàtic per poder conformar un assaig interessant, L'ordre del dia es queda a mig camí entre la ficció i la no-ficció, i resulta un esforç massa desmenjat i mandrós com per excel·lir en cap dels dos camps. De fet, el subtítol de l'obra en l'original francès ens informa que ens trobem davant d'un récit (narració) més que no pas d'un roman (novel·la). Va bé que, almenys, comenci amb un exercici d'honestedat ja que, per més que Vuillard mostri un bon domini del llenguatge literari, amb una sensibilitat especial per a metàfores inesperades però sorprenentment acurades, el resultat final no està a l'alçada de l'ambició del projecte. D'una banda, l'aproximació al fet històric és massa superficial i tot sovint cau en el tòpic d'equiparar tots els moments històrics els uns amb els altres, i en l'error tècnic de llegir la història cap endavant i no cap enrere, defecte habitual en la historiografia de divulgació que dota aquest tipus de reflexions d'un to excessivament alliçonador i autocomplaent. Els moviments tàctics i polítics de l'any 38 no adquireixen la seva rellevància o el seu significat últim a la llum de Nuremberg l'any 46, pel simple fet que l'hora dels judicis no havia arribat encara, i sobre la taula encara no hi havia ni vencedors ni vençuts clars. A propòsit d'això, també és curiós que Vuillard s'entretingui especialment en els moviments diplomàtics per part d'Àustria i de Gran Bretanya, però passi de puntetes per la política francesa del moment.  

D'altra banda, l'altre defecte que li he trobat és més aviat literari, i potser no m'hauria cridat tant l'atenció si l'obra no hagués rebut el premi Goncourt de ficció. L'ordre del dia no acaba de trobar el seu to ni el seu gènere, i es llegeix més aviat com a recull de textos inconnexos que ni tan sols arriben a trobar una coherència interna. Al meu parer, el que podria haver estat una bona novel·la sembla que quedi en material preparatori per a una bona novel·la: el fil dels industrials alemanys es podria haver explorat fins a fer-ne una saga familiar de l'estil Els Buddenbrook: 70 anys després, o el fil de la supressió de l'oposició interna a Àustria podria haver portat a un relat apassionant de resistència i persecució política amb tocs de thriller, per exemple. Fins i tot l'exploració de la vida personal dels capitosts alemanys que van ser executats a Nuremberg podria haver portat a una mena d'estudi biogràfic coral. Però sembla que Vuillard no s'acabés de decidir per cap idea en concret, i ens deixa tustant-nos l'esquena amb l'alleujament de veure-hi més clar que els protagonistes del seu récit. En definitiva, em sembla una lectura recomanable per a interessats en el període històric, però que de totes totes es queda massa curta a l'hora de donar-li el tractament que mereixen els fets narrats. 

Sinopsi: La narració s'inicia amb una reunió, el 1933, entre els dirigents del partit nazi i un conjunt de vint-i-quatre industrials alemanys que els donen suport econòmic. A continuació, ens porta a través de les reunions diplomàtiques que precedeixen l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi el 1938, i els detalls de la invasió d'Àustria per part de l'exèrcit alemany i, d'altra banda, la política d'apaivagament per part de les altres nacions europees, especialment la Gran Bretanya. Tots aquests fets històrics se'ns van descrivint sobretot amb atenció a les anècdotes i els detalls. 

M'agrada: La selecció d'episodis històrics és intel·ligent a l'hora d'enfocar la microhistòria dels esdeveniments que posa de manifest les esquerdes més evidents de la versió oficial dels fets. El seu accent en la complicitat i l'assentiment, més que en l'oposició fèrria per part tant dels governs de les democràcies europees com dels ciutadans mateixos, pinta un retrat molt més desagradós del que és habitual sobre la cooperació necessària dels implicats per tal que un projecte totalitari tiri endavant. 

No m'agrada: El to autocomplaent, i excessivament alliçonador en certs passatges, que revela a moments una lectura massa superficial i simplista de la història. 

Les tristes recances (#555)

Estic aprenent una cosa nova. A llançar-me de cap a les coses més dures i a batre'm en retirada després. Tot això regeix també per al pensament, l'escriptura i la vida. 

Aquesta novel·la de 2014 de l'escriptora canadenca Miriam Toews ha estat una lectura colpidora i, em penso, una de les més tristes que he llegit mai. La seva exploració de la mort i el patiment al si de la família, sense abandonar l'humor ni la necessitat de continuar vivint per part dels supervivents, és un exercici incomparable de sensibilitat i empatia portades a la pàgina escrita. Toews s'alimenta de les seves pròpies desgràcies autobiogràfiques per proposar aquesta ficció sobre dues germanes que s'estimen incondicionalment, però que han d'afrontar la malaltia mental d'una d'elles, que ha decidit fermament posar fi a la seva pròpia vida. L'altra, que esdevé la veu narradora, carrega amb la responsabilitat de la vida de la seva germana, i amb la cura dels altres membres de la família: els seus fills adolescents, a qui ha de deixar per anar a cuidar la germana a una altra ciutat, i la seva mare i la seva tieta, que arrosseguen ambdues problemes cardíacs. Així doncs, Toews ens presenta el laberint de les cures i la càrrega emocional afegida que suposen per a la persona sana, que es culpabilitza per no poder fer prou pels éssers estimats mentre la seva pròpia vida queda en un segon pla. 

L'Elfrieda i la Yolandi són les dues filles d'un matrimoni que pertany a una comunitat mennonita al Canadà. Tot i la fe arrelada dels pares, amb el pas dels anys els quatre membres de la família van distanciant-se dels mandats i exigències d'aquesta comunitat religiosa, que s'imposa als seus fidels amb la implacabilitat d'una secta. El suïcidi del pare és el primer cop dur per a la família, i crea una marca inesborrable en la filla gran, l'Elfrieda, incapaç, com el progenitor, de trobar un motiu de pes per seguir vivint. L'Elfrieda és una pianista prodigi que ha fet una carrera exitosa com a concertista de renom mundial. La seva família va haver de lluitar contra els prejudicis religiosos del seu poble perquè pogués prosseguir els seus estudis de piano i aparentment té la vida perfecta: amb un matrimoni i una posició econòmica estable i l'èxit laboral i professional al seu abast, la seva depressió no sembla tenir altre origen que la química mateixa del seu cervell. D'altra banda, la Yolandi, la germana petita, ha viscut tota la vida a l'ombra de l'èxit i el caràcter rebel i afirmatiu de la seva germana. Un cop arribats als quaranta anys, es troba amb dos fills de dues parelles diferents, a punt de signar els papers del segon divorci, i sense una font de diners estable ja que la professió d'escriptora de literatura juvenil li proporciona un èxit força irregular. Tampoc no ajuda que, cada cop que l'Elf té una crisi o comet un nou intent de suïcidi, és ella qui ha de paralitzar la seva vida per anar a assistir-la. 

Ambdues germanes són conscients de la situació insostenible en què es troben. L'Elf se sent culpable per ser una càrrega per a la seva germana, i per haver de depositar les seves ànsies de mort només en ella, per tal d'estalviar patiment al seu marit i la seva mare. La Yolandi es troba al límit de la seva resistència, però és conscient que la seva germana està malalta i que no pot culpabilitzar-la del que està passant, mentre se sent també en la responsabilitat de preservar la vida de l'Elf, fins i tot en contra de la seva voluntat. El principal conflicte de la novel·la, per a la protagonista, es produeix quan l'Elf li demana que la porti a Suïssa, on les lleis sobre eutanàsia contemplen casos com el seu. La novel·la planteja aquest debat ètic amb claredat i sense fer judicis de cap mena, i ens presenta un relat empàtic de tots els implicats, que tampoc no n'estalvia els moments més durs. També és un relat força acurat del que passa en un sistema de sanitat pública massa tensionat, com sembla que és el canadenc, que m'ha recordat força el model que tenim aquí, amb llargues esperes per aconseguir veure un metge, i professionals de les cures que semblen en tot moment sobrecarregats de feina. Per damunt de totes les tensions i conflictes de la vida quotidiana, resten l'amor que es professen les dues germanes i també l'afecte i els lligams que mantenen amb la resta de membres de la família, que acabaran sobrevivint fins i tot a les proves més doloroses. 

L'estil de la novel·la és força fluït, i es basa en un flux de consciència en primera persona per part de la protagonista, que va intercalant el relat del present amb retalls i flaixos de la història familiar en el passat, des de la infància i l'adolescència de les dues germanes i les seves trajectòries vitals al relat més extens del passat de la família sencera. Si alguna cosa destaca de la narració és precisament el seu recurs a un humor desenfadat i casolà, que va marcant el contrapunt a les situacions extremadament doloroses que presenciem durant la lectura. Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la amb un to marcadament introspectiu, que té poc argument més enllà de les anades i vingudes de la protagonista de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, i dels seus plans per al temut moment en què donin l'alta a la seva germana. Tot i així, es va llegint amb la intriga de saber quina serà la decisió final de la protagonista i com es realitzarà, fins a un desenllaç que m'ha semblat del tot plausible i rodó en la seva aposta pel realisme quotidià. Aquesta m'ha agradat força més que Elles parlen, l'altra novel·la que havia llegit de l'autora. M'ha recordat lleugerament Alice Munro pel seu preciosisme a l'hora de descriure la vida quotidiana de les dones, i pels cops d'humor amagats, i també quelcom del to de Marilynne Robinson a l'hora de plantejar el seu relat en termes existencials. La recomanaria amb precaucions, però, pel viatge emocional que suposa. 

Sinopsi: La Yolandi, una dona de mitjana edat de Toronto, ha de traslladar-se a Winnipeg a estar al costat de la seva germana, l'Elfrieda, hospitalitzada després d'un intent de suïcidi. A més de fer quadrar les agendes de tots els membres de la família i encarregar-se dels seus fills a distància, també ha de tenir cura de l'estat emocional de l'Elfrieda davant la seva malaltia mental. Els lligams de comprensió i afecte entre les dues germanes, presents fins i tot en els moments més durs en què arribin els retrets, seran el fil conductor del relat. 

M'agrada: És una novel·la extraordinàriament honesta i colpidora. 

Persèpolis (#554)

El règim havia entès que una persona que surt de casa preguntant-se: -Ja són prou llargs els pantalons? -Porto ben posat el mocador? -M'he pintat massa? -I si em fuetegen? Ja no es preguntava: -Sóc lliure de pensament? -I la llibertat d'expressió? -Puc viure la meva vida? -Què passa a les presons? És ben normal! Quan tens por t'oblides d'analitzar i reflexionar. La por ens paralitza. A més, la por sempre ha estat el motor de repressió de totes les dictadures. 

Aquesta memòria gràfica de l'autora iraniana Marjane Satrapi va esdevenir tota una revelació per al món occidental amb la seva publicació entre els anys 2000 i 2003 en quatre volums, i més tard en un únic volum el 2007. El fil conductor del relat són les memòries d'infància de l'autora al seu Teheran natal, on serà testimoni de la caiguda del xa de Pèrsia i l'adveniment de la dictadura teocràtica islàmica imposada pel règim dels aiatol·làs i, més endavant, la seva adolescència com a estudiant d'institut a Àustria i la seva joventut havent tornat a Iran. La primera part ens posa en situació sobre els antecedents històrics i la situació política a Iran el 1979, quan es produeix la revolució islàmica: ens trobem en temps de la monarquia de la dinastia Pahlevi, instaurada per la Gran Bretanya a principis del segle vint, i que va esdevenir un règim corrupte i repressor que va sumir la seva població en la pobresa i la injustícia social. La família de Satrapi pertanyia a l'elit intel·lectual benestant que conformava l'oposició al règim pro-democràcia i d'ideologia marxista, mentre que, d'altra banda, els líders religiosos islàmics observen en l'occidentalització de la població el principal mal a combatre. El resultat serà que, quan la revolució popular que enderrocarà el xa prengui un marcat caràcter islamista, la dissidència prodemocràtica passarà a ser perseguida novament, aquest cop pel nou règim revolucionari. 

Sota el nou govern dels aiatol·làs, la Marjane passarà d'assistir a una escola francesa i laica a una escola religiosa, que provarà d'adoctrinar-la en els valors del nou país, contra els quals la protagonista es rebel·larà obertament. Amb l'esclat de la guerra entre Iran i Iraq, que s'allargarà pràcticament durant tota la dècada dels vuitanta, els pares de la Marjane l'enviaran a estudiar a Àustria amb uns coneguts de la família per tal d'allunyar-la del conflicte armat i de la repressió ideològica. Assistirem així al retrat d'una identitat dislocada: la Marjane sentirà la necessitat de negar els seus orígens davant del racisme i la incomprensió que experimentarà a Àustria, mentre que se sentirà culpable per haver pogut fugir de la guerra que continua amenaçant els seus familiars i amics. La seva incapacitat d'ajustar-se plenament al món occidental durant els anys de la seva adolescència la deixaran amb una sensació de desolació i fracàs, i un dels moments més frustrants de la lectura, possiblement, és veure-la desaprofitar les oportunitats que se li presenten a través de l'addicció a les drogues i la seva incapacitat de valorar-se a si mateixa o encarar el seu futur seriosament. D'altra banda, la situació es fa totalment comprensible quan es veu la imatge de conjunt i es comprèn en tota la seva complexitat des del punt de vista de la protagonista, perduda en una gran ciutat als catorze anys, sense figures adultes que li serveixin com a referent i amb el trauma de totes les atrocitats que arrossega en el seu passat. 

De fet, el tema de la identitat és un dels fils conductors més potents del relat sencer, i un dels seus punts més forts és la forma com ens transmet, vívidament, el punt de vista de la protagonista a través de la primera persona, adaptant sempre el llenguatge a la forma com processa les seves experiències dins del moment vital en què es troba: quan és una nena, assistim a la formació de les seves idees sobre el món, marcades pels lligams afectius que estableix amb els diferents membres de la seva família, i també als moments de confusió sobre la seva pròpia lleialtat ideològica. Més endavant, durant la seva adolescència, veurem la dificultat d'ajustar-se als codis i valors d'un món que li és totalment estrany i els seus intents de rebel·lar-se contra el món que li és donat la sorprendran i descol·locaran fins i tot a ella mateixa. Ara bé, no és fins a la quarta part, quan torni a Teheran després de la seva estada a Àustria, que assistirem a la maduració de la protagonista quan accepti plenament les contradiccions, els matisos i la complexitat del dilema identitari que li ha tocat viure. La seva última decisió, per tant, serà fruit de les circumstàncies, però també de la llibertat que ha aconseguit a través d'aquests anys de formació, i el relat acabarà amb la Marjane adulta encarant el seu futur amb el convenciment de saber finalment quina és la seva identitat. 

Al mateix temps, el text esdevé inqüestionablement polític com a crítica directa i inequívoca al règim islamista que governa l'Iran fins a l'actualitat. Episodis de repressió i de violència brutal contra la ciutadania com el que es va viure fa dos anys arran de l'assassinat de la jove kurda Zhina Amini són molt més fàcils de comprendre des del context polític i històric més ampli que retrata Satrapi a la seva obra. Tot i així, el text tampoc s'està de criticar les complicitats occidentals dins dels conflictes geo-estratègics a l'Orient Mitjà, i tampoc no estalvia a la família protagonista, especialment a la primera part del relat, l'exposició de les seves pròpies incoherències, com a privilegiats dins la societat iraniana pel que fa a la seva posició econòmica, que sovint entra en flagrant contradicció amb la seva pròpia ideologia marxista. El text esdevé encoratjador fins i tot en els seus moments més foscos: una de les lliçons de vida que ens ofereix la Marjane és que, fins i tot en els moments de desesperació i abaltiment més extrems, llegir més i formar-se més és una sortida ineludible per tal de navegar les complexitats del món que ens envolta. Satrapi retrata el seu periple vital i formatiu amb una veu única, sempre desperta al canvi i a conèixer millor la realitat que l'envolta, però dolorosament punyent a l'hora de retratar les vicissituds més amargues i les veritats polítiques més desagradoses del món contemporani. 

Continguts: La primera part del relat ens descriu la infància de la Marjane fins al moment del derrocament del xa de Pèrsia, el 1979, quan ella té deu anys. És un període de violència política als carrers i ferotge repressió contra la dissidència. La segona part del relat retrata la islamització de la societat sota el règim dels aiatol·làs, que instaurarà la policia de la moral i combatrà a través de la violència i la por tot allò que sigui sospitós de simpatitzar amb les idees occidentals i, d'altra banda, el terror viscut per la població iraniana amb l'esclat de la guerra amb Iraq, que esdevindrà també una eina d'adoctrinament polític i d'homogeneïtzació per a la societat. La tercera part relata el periple de la Marjane a Àustria, entre els catorze i els divuit anys, en què viu en diverses residències i pisos compartits i acaba l'institut amb els dilemes característics d'una identitat dislocada com la seva. La quarta part descriu el retorn de la Marjane a Teheran amb la seva família, amb un profund sentiment de culpabilitat pel seu fracàs a Europa, i els dilemes del matrimoni, la identitat sexual i l'apartheid de gènere que pateix com a dona a l'Iran dels anys noranta. 

M'agrada: La brillantor amb què Satrapi retrata la complexa història política i cultural del seu país sense apartar-se ni un moment de la seva experiència privada i particular, que transmet amb una claredat i una vivesa incontestables.  

Blackwater (#553)

La pudor de la riuada no acabava d'anar-se'n mai del tot. Fins i tot quan s'havia escombrat el llim de les cases, s'havien fregat les parets, s'havia posat moqueta nova, s'havien posat mobles nous o penjat cortines noves; fins i tot quan tots els objectes fets malbé s'havien portat lluny i cremat, quan s'havien netejat els jardins de branques trencades i restes d'animals morts i l'herba havia començat a créixer un altre cop, quan Perdido pujava les escales a la nit per anar a dormir s'aturava amb la mà a la barana, i, per sota de l'olor de gessamí i roses del porxo del davant, per sota la fortor que havia deixat el sopar a la cuina, i fins per sota el midó del seu propi coll, Perdido sentia l'olor de la riuada. S'havia filtrat als taulons, les bigues i fins i tot els maons de les cases i edificis. De tant en tant, recordava a Perdido la desolació que s'havia produït, i la desolació que es podia tornar a produir perfectament al poble. 

Avui comento la popularíssima novel·la Blackwater, que ha esdevingut un fenomen lector a casa nostra a partir de la seva reedició al català i al castellà a càrrec de Blackie Books. La novel·la, de l'autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), ja havia tingut un gran èxit amb la seva publicació seriada el 1983, però la seva fama no va arribar mai a traspassar les fronteres dels Estats Units. Fa dos anys, l'editorial francesa Monsieur Toussaint Louverture va decidir recuperar aquesta obra per al públic francès en el seu format original per entregues, i poc després l'èxit es va replicar, sobretot a través del boca-orella i la difusió per xarxes socials, amb les traduccions a l'italià, el català i el castellà. Com que d'entrada recelo dels fenòmens editorials i les meravelles del màrqueting, al principi no en vaig fer gaire cas però, més endavant, l'aura de meravella oblidada que té la novel·la i les recomanacions entusiastes per part de lectors de confiança em van acabar de decidir. Un cop llegida, puc dir que m'ho he passat molt bé amb aquesta narració d'horror gòtic, que gira al voltant de les intrigues i secrets d'una família benestant al poblet de Perdido, Alabama, durant la primera meitat del segle vint. D'altra banda, tot i la seva publicació per volums en sis entregues, la saga conforma una novel·la única, amb la seva coherència estructural, que queda molt més clara a partir de la segona meitat, i que arriba a una conclusió perfectament rodona i satisfactòria al darrer volum. 

A ambdós marges de la confluència entre els rius Perdido i Blackwater, en una zona rural al sud d'Alabama, es troba el poblet de Perdido. La seva riquesa es basa en l'explotació dels boscos de fusta, a través de les serradores propietat de les tres famílies riques del poble. La més influent de les tres és el clan Caskey, regit per la mà de ferro de la seva matriarca, la vídua Mary-Love. El 1919, després d'una terrible riuada que arrasa el poble sencer, l'estabilitat de la família canviarà quan el fill de la Mary-Love, l'Oscar, es casi amb l'Elinor Dammert, una estranya nouvinguda que s'ha salvat miraculosament de la riuada. Amb aquesta premissa d'entrada, assistirem a la guerra oberta que s'estableix entre la Mary-Love i l'Elinor pel control de la fortuna de la família i les seves decisions empresarials, en què la resta de personatges secundaris, fills, cunyats, cosins, nebots, servents i veïns esdevindran satèl·lits de les dues matriarques. Tanmateix, les intrigues familiars conformen la part visible i respectable de la família, i per tant, són només un dels fils conductors de la novel·la. Rere les aparences trobarem una trama sobrenatural que afecta l'origen de l'Elinor i la seva autèntica naturalesa, que a través dels anys esdevindrà una amenaça per a l'estabilitat de la família i del poble sencer. Aquesta trama soterrada de tall gòtic, amb les seves violències, sorpreses, i aparicions d'última hora, anirà desapareixent i reemergint rere la trama principal, i mantindrà la lectura sempre en una tensió creixent. 

De fet, gran part de l'interès de la proposta, i on McDowell excel·leix en particular, és el seu domini del ritme de la narració, que es basa en una successió de capítols curts i episòdics, sovint centrats en diferents personatges, però que sempre manté la tensió de la trama oberta amb el fil de misteris posposats que desemboquen després en noves revelacions. Precisament el fet que la trama sigui previsible en molts moments afegeix valor, més que no pas en detreu, al gaudi d'aquesta tensió narrativa: els lectors ens sentim partícips de la narració, que té una direcció sempre definida i fàcil d'identificar. Especialment a partir de la segona meitat de la novel·la, en què hi ha un gir de guió força decisiu, aquesta predicibilitat contribuirà a mantenir l'interès viu cap a un desenllaç més que anunciat i esperat. Més enllà d'aquestes línies generals, que es fan difícils de discutir sense fer espòilers importants a la trama, la novel·la també es gaudeix per l'estil hàbil i minuciós de McDowell, amb una especial atenció al detall en unes descripcions totalment atmosfèriques: d'una banda, les cases familiars que es construeixen els Caskey tenen un caràcter propi, i els seus continguts reflecteixen la personalitat i les manies dels seus habitants, de forma que aquestes descripcions sempre ens revelaran quelcom de les presències, absències, obsessions i deliris que atrapen els seus habitants. D'altra banda, el món natural que envolta Perdido rep el mateix tractament minuciós en les descripcions, de forma que els boscos, els rius i els aiguamolls que envolten la zona, i que esdevenen autèntics laberints per als personatges que els transiten, adquiriran un caràcter totalment propi i incomparable. 

Així doncs, McDowell ens va presentant les inquietuds, interessos i rivalitats dels seus personatges, de vegades de forma directa i oberta, com si es tractés d'una declaració de guerra, i d'altres de forma més velada, quasi quan ja han esdevingut fets acomplerts. D'altra banda, la càrrega simbòlica i metafòrica del relat també es va revelant entre línies, a través d'esquemes arquetípics que s'entreveuen a través de les repeticions que planteja l'argument, i que ens remeten al pensament màgic del folklore i els contes de fades. D'aquesta forma, la imatge dels nens robats, que van rebotant d'una casa a una altra com a moneda de canvi en les transaccions i conflictes dels adults, la tensió entre personatges aquosos i terrosos que apareixen i desapareixen de la trama, o l'amenaça del riu i els boscos, sempre latent als marges de la societat civilitzada, ens van apuntant a aquest trop bàsic que esbossa la trama sencera de la novel·la: la lluita de la civilització capitalista contra la natura salvatge, a través de les serradores, les explotacions agrícoles, la construcció dels dics per contenir el riu i, més endavant, les explotacions petrolíferes. A més a més, aquesta tensió entre una força civilitzadora i una de feréstega i indomable, que roman lligada a la natura, també té un reflex en el conflicte en què entren l'Elinor i la Mary-Love, i que arribarà a les seves últimes conseqüències no sols dins l'espai domèstic sinó també en l'àmbit sobrenatural. 

Una part important del reclam publicitari per a la saga Blackwater ha estat l'apel·lació a la sensibilitat dels lectors contemporanis, a través del qüestionament que fa la novel·la, més de quaranta anys després de la seva publicació, dels rols de la feminitat tradicional, i el retrat que ofereix de personatges homosexuals amb naturalitat i sense forçar la plausibilitat històrica del període que retrata. Tanmateix, jo no l'anomenaria una novel·la feminista, com s'ha afirmat repetidament a la premsa, en tant que el matriarcat que retrata és particularment opressiu i insidiós: les dones exerceixen el poder com a eina de manipulació i control, sempre guardant les aparences però deixant ben clar des del principi que les seves intencions són o bé sotmetre o bé enfonsar les altres dones que tenen al voltant. Per això la majoria de personatges femenins estableixen matrimonis gairebé sempre per contrariar una altra dona, encara que sigui a costa de negar-se la seva pròpia felicitat, mentre que les vides dels homes, sempre en un rol secundari, tindran valor en funció del que puguin aportar al seu respectiu bàndol de la batalla familiar. En aquest sentit el contingut de la història mira més aviat al gènere gòtic més clàssic - em ve al cap, per exemple, Daphne duMaurier, o el to marcadament fosc i cruel d'autores del sud dels Estats Units com Carson McCullers o Eudora Welty - que revela sempre el pòsit fosc i reprimit, eminentment destructor i violent, de les estructures de poder que regulen la vida quotidiana. 

Sinopsi: El diumenge de Pasqua de l'any 1919, el poble de Perdido, a l'estat d'Alabama, desperta de la terrible inundació que l'ha arrasat després que se surtin de mare els dos rius que voregen el poble, el Perdido i el Blackwater. Mentre fan una roda de reconeixement dels desperfectes en una barqueta, l'Oscar Caskey i en Bray, el seu servent negre, rescaten de l'hotel del poble una jove desconeguda, l'Elinor Dammert, que sol·licita feina a l'escola local. Alguns membres de la família Caskey acolliran la nouvinguda, però la mare de l'Oscar, la Mary-Love Caskey, declararà la seva antipatia per l'Elinor des del moment que hi percebi la intenció de casar-se amb l'Oscar. 

M'agrada: És realment una lectura fascinant, que es fa quasi impossible de deixar, i que mostra un pols narratiu magistral i una habilitat especial per a la dosificació dels misteris, les sorpreses i els girs de guió. La potència de les seves imatges, i la cura amb què són retratats els personatges secundaris, sempre amb el seu caràcter propi i amb una gran atenció al detall del retrat psicològic, són evidentment punts a favor. 

No m'agrada: La trama perd una mica de pistonada a les entregues quarta i cinquena, després de la desaparició d'un dels personatges principals i la rèplica dels mateixos rols en les generacions posteriors, que en alguns moments es fa un punt repetitiva. L'altra cosa que m'ha semblat desconcertant, especialment a la llum de l'agenda progressista de l'autor, és la seva aposta per silenciar el conflicte de la violència racial al sud dels Estats Units a l'època descrita: el retrat estranyament harmoniós dels subalterns negres sempre fidels als seus amos blancs sembla més nostàlgic de la narrativa hegemònica blanca del segle dinou que del període històric que retrata, ja al segle vint. 

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb una certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)

I can't say your name. Or else I say it with negligence, 

I can't say your name. Certain days, certain nights, 

certain things happen to me. I have a longing for you. 

You become, then, my only homeland. 

I can't say your name. Slender, tender, warm. 

Terribly slender, on your feet, like a homeland. 

I can't say your name. Because, if I say it, I have to say it

with a certain negligence. I can't say your name. 

It's not only a sexual, conjugal longing. 

It's the longing of the river, and the sheets, and the dust. 

It's a homeland instinct. It's the longing of the tree, 

and of the sky, and the water pot, and the jug, and the clay. 

Of being and being completely, fully: having a homeland. 

And a free, and bright, and high homeland.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)

La traducció és meva.

Més poemes d'Estellés

Que passem bona diada! 

Nostra Senyora del Nil (#552)

No és en Toyota, ni tan sols disfressada de camperola vella, com marxaràs de Nyaminombe. I a dins de l'institut, no comptis amb ningú. La mare superiora ja s'ha tancat al seu despatx per no veure res. Els professors belgues continuaran les seves classes impertorbablement. Els francesos, encara que ens mostressin una mica d'empatia, pel que sembla a causa del nostre físic, obeiran les instruccions de la seva ambaixada: no-ingerència, no-ingerència! Quan els assassins se'ns tirin a sobre, n'hi haurà que diran: a l'Àfrica sempre ha sigut així, són matances de salvatges i no s'hi pot entendre res, i, encara que alguns es tanquin a la seva habitació a plorar, les seves llàgrimes no ens salvaran. 

Aquesta novel·la de 2012 de l'autora ruandesa Scholastique Mukasonga és una recreació profundament colpidora de l'ambient polític i cultural que portarà al genocidi contra els tutsis el 1994. La novel·la ens situa uns quants anys abans d'aquests fets, però ens presenta un retrat fidedigne de la violència que els tutsis van haver d'afrontar en pogroms cíclics des de la seva pèrdua de poder amb la revolta popular de 1959 a 1962, que portaria a la independència del país respecte del domini belga. La trama de la novel·la ens situa a principis dels anys setanta en un internat per a noies situat a la muntanya, prop de la deu del Nil, i culmina el juliol de 1973 amb el cop d'estat militar que deposa el president moderat de la república, Grégoire Kayibanda, per donar pas a la dictadura de partit únic de Juvénal Habyarimana. Aquests esdeveniments tenen el seu reflex a petita escala dins l'ambient tancat i opressiu de l'escola, en què el ressentiment d'un grupuscle d'alumnes hutus pertanyents a famílies de l'elit política del país contra la minoria d'alumnes tutsis que hi assisteixen per quota anirà escalant amb una violència creixent, davant la passivitat i la hipocresia dels professors blancs i els representants de l'església catòlica. La novel·la, per tant, ens ofereix aquest relat d'opressió i violència al nivell literal, d'una banda, però també al nivell simbòlic, a través del qual els personatges esdevenen emblemes de les posicions polítiques dels grups identitaris als quals representen. Així doncs, dins l'escola trobarem replicat el mateix clima de tensió que sacseja Ruanda sencera durant aquests anys tan convulsos. 

La novel·la fa molt per posar-nos en situació i fer-nos entendre el context més ampli a través de les intervencions dels personatges que, a través dels seus diàlegs, ens van fent partícips de les complexitats del conflicte social i polític. Al món occidental, el genocidi ruandès no es va presentar com a gaire més que una matança d'origen ètnic, però els mitjans de comunicació van fer poc esment dels factors de fons que van donar lloc a aquesta violència, i que es remuntaven a dècades enrere - al domini colonial del país i la complicitat dels antics dominadors blancs a l'hora de decantar la balança del poder a conveniència. Els colonitzadors belgues van afavorir l'aristocràcia ramadera representada en els tutsis, l'antiga elit que regnava sobre la majoria agricultora hutu, quan es tractava de mantenir la jerarquia tradicional, però van traspassar ràpidament el seu suport a la majoria hutu quan van veure que la revolució anticolonial i la independència del país eren inevitables. Sotmesa a la purga ideològica i cultural portada a terme amb la revolució social de 1959 a 1962, la minoria tutsi es va veure desposseïda de tots els seus drets polítics i socials, i els seus membres es van veure reduïts a pàries dins la que havia estat la seva terra durant segles. Així doncs, s'estableix una dinàmica d'inquietud social que es va alliberant cíclicament en onades de violència contra els tutsis, que són blanc de les calúmnies més despietades i són utilitzats com a boc expiatori per la comunitat sencera. 

La novel·la posa l'accent especialment sobre la complicitat dels blancs a l'hora d'ignorar el patiment dels tutsis, i també sobre el problema de la seva representació en termes racistes, especialment a través dels personatges del pare Herménégilde i l'artista Fonteneille. Els colonitzadors belgues es van obsessionar a caracteritzar els habitants de ruanda ètnicament, i van desenvolupar diverses teories pseudo-científiques i pseudo-literàries per justificar la presència de la minoria tutsi al territori. La romantització que van dur a terme de la seva identitat, connectada amb la dels antics nubis, i per tant, el poder que els van atribuir, va contribuir a ampliar l'escletxa social que els separava dels hutus. Mukasonga també denuncia en el seu text com el cristianisme va ser una eina de control polític durant l'era colonial, de forma similar a com ho descriu Chinua Achebe a Tot se'n va en orris. A través de la metàfora de la tensió entre la deessa antiga i la imatge cristiana de Nostra Senyora del Nil, la novel·la planteja com el cristianisme va utilitzar els cultes a les deïtats tradicionals africanes com a porta d'entrada per al domini ideològic dels conversos. Si l'únic que cal és canviar el rostre de la deïtat en qüestió, i l'antiga deessa de la fertilitat que mena les fonts del Nil es transforma en una Nostra Senyora cristiana, la lliçó insidiosa de tot plegat és que les deïtats estan per ser modelades a imatge i semblança dels qui ostenten el poder. Així és com el conflicte a l'institut acabarà esclatant quan la líder del grup radical acabi considerant el rostre de la imatge com una ofensa política, i s'arrogui el dret de modelar la imatge a la seva conveniència. 

El text, per tant, ens va endinsant en tots aquests dilemes, a l'hora que ens presenta el despertar a l'edat adulta de tota una sèrie de noies que s'enfronten amb impotència als seus propis problemes identitaris. Si bé pot semblar a simple vista que el llibre ens presenta la divisió entre hutus i tutsis de forma maniquea, nombrosos personatges secundaris ens ajudaran a percebre els matisos de la imatge de conjunt: d'una banda hi ha la Modesta, una alumna mestissa entrenada per avergonyir-se de la identitat de la seva mare tutsi i que, per tant, ha d'ignorar aquest llegat i abraçar la radicalitat hutu com a coartada davant de possibles represàlies polítiques. D'altra banda hi ha la Immaculée, que pertany per família a l'elit militar del nord del país que encapçalarà la revolta, però que té un caràcter rebel que la farà qüestionar-se les divisions i violència de què és testimoni en el dia a dia. Nostra Senyora del Nil és una gran novel·la, mereixedora de tots els premis i reconeixements que ha rebut, i que ens mostra com el retrat a petita escala pot ser reflex d'una realitat social i cultural molt més àmplia, i que els conflictes colonials i postcolonials són massa complexos per resumir-los a través d'estereotips o simplificacions. 

Sinopsi: A principis dels anys setanta, una elit de noies ruandeses assisteixen a l'internat Nostra Senyora del Nil per esdevenir les perfectes esposes de la propera generació de dirigents del país, ja siguin funcionaris, militars, polítics o diplomàtics del més alt nivell. Per aconseguir-ho, necessiten una educació catòlica impartida per religiosos i professors laics belgues i francesos. La vida quotidiana de les alumnes passa per l'assetjament a què un grup d'alumnes hutus, congraciades amb les autoritats religioses, infligeixen sobre les alumnes tutsis, que són minoria perquè han aconseguit entrar a l'escola per acomplir la quota del deu per cent. A mesura que el discurs polític es vagi radicalitzant, aquestes alumnes tutsi comencen a predir la matança que vindrà, i a pensar formes d'escapar de la violència que els espera. 

M'agrada: L'equilibri aconseguit entre el rerefons polític del relat, que se'ns mostra a través de les múltiples interaccions dels personatges, i el retrat de quotidianitat que ens proposa l'ambientació en una escola, aparentment aïllada de la tensió política de l'època.