Balzac i la petita modista xinesa (#611)

Vaig sentir vagament el nom de Balzac i em vaig preguntar què tenia a veure amb aquesta història. 

Aquesta novel·la de l'autor xinès exiliat a França Dai Sijie es va publicar per primer cop, en francès, l'any 2000. El relat té un fort contingut autobiogràfic, en tant que Dai, com els protagonistes de la novel·la, va ser víctima de la revolució cultural del règim maoista durant els anys seixanta i setanta, en ser enviat quan era adolescent a reeducar-se a un poblet de les muntanyes. El govern perseguia qualsevol element de la societat que fos considerat burgès o contrarevolucionari, i posava sota sospita els professionals liberals, com els metges o els artistes, que d'entrada es consideraven culpables de tenir inclinacions prooccidentals. La reeducació segons el sistema maoista es basava en el treball agrícola a poblets rurals en unes condicions de vida extremadament dures, i una part important del procés passava per separar els adolescents, un cop havien acabat l'institut, dels seus pares si aquests es consideraven males influències per als joves per aquests motius ideològics. 

La novel·la ens aboca directament dins d'aquest malson per als dos protagonistes, el narrador sense nom i el seu amic Luo, els pares dels quals han estat catalogats com a "enemics del poble", la categoria més greu de dissidència. El relat ens arriba a través de la veu en primera persona del jove protagonista, que a estones es revela com a poc més que l'acompanyant i espectador de les aventures i desventures de Luo, el seu company de captiveri. Fins i tot de bon principi el protagonista ens explica la humiliació pública del pare de Luo, però no aporta gaire informació sobre la seva pròpia família. Més atrevit i experimentat que el narrador, Luo es transforma en el protagonista de les aventures d'ambdós amics, que giraran al voltant del seu pas a l'edat adulta i les decisions doloroses que comportarà en un context tan precari. Quan tots dos s'enamorin de la mateixa noia, la filla del sastre local, serà Luo qui farà el primer pas i iniciarà una relació amorosa amb ella. Gran part de la narració es basa en aventures episòdiques, amb un cert to picaresc, en què ambdós protagonistes han d'acomplir algun tipus de tasca que se'ls exigeix a canvi d'obtenir algun privilegi en l'àmbit laboral o per tal d'aconseguir fer-se amb el tresor local: una maleta de llibres clàssics propietat d'un altre company de reeducació. 

Així doncs, un cop accedeixin a aquesta font de lectures clandestines, els seus horitzons s'obriran i assistirem a una reeducació d'un altre tipus: mentre que el contacte amb la cultura occidental tindrà conseqüències ben diferents a les vides dels dos amics, Luo aprofitarà les lectures per educar la seva xicota, la petita modista, en els valors refinats i sofisticats que troba als personatges femenins dels llibres de Balzac i Flaubert. Tanmateix, aquest relat de descobriments i aventures adolescents va descobrint la seva profunditat a mesura que avança: la novel·la defuig tots els tòpics que podríem esperar dels relats de creixement, i s'esforça a introduir-nos dins dels punts de vista dels protagonistes per encegar-nos a una imatge de conjunt més àmplia que, al capdavall, a ells també se'ls escapa. El projecte educatiu que Luo emprèn sobre la seva estimada acaba d'una forma que no havia previst, precisament perquè intenta circumscriure-la en un model literari imaginari i es nega a observar-la com a persona real. Igual que passa amb les pel·lícules que els protagonistes recreen per als habitants del poble, en Luo es perd a si mateix quan comença a observar-se com a heroi de la seva pròpia història. L'aventura de creixement del narrador serà un punt més subtil: des de la seva innocència o manca d'experiència inicials, adquirirà un pragmatisme que no sabia que tenia, però alhora serà capaç de salvaguardar les seves millors qualitats, l'empatia i la sensibilitat. 

Es tracta d'una novel·la molt curiosa i que fa de bon llegir en la seva brevetat: arrenca aparentment com un relat convencional, però a mesura que avança va prenent tangents inesperades i de vegades sorprèn amb canvis abruptes de tècnica, com per exemple en un moment determinat en què una mateixa escena se'ns descriu a través de la perspectiva de tres personatges diferents, o episodis que se'ns narren de forma naturalista però que acaben adquirint un cert to absurd o fins i tot oníric. És una lectura interessant perquè mostra el xoc de cultures entre els habitants del camp i els de la ciutat, però en cap moment ens les presenta definitivament com a contrast entre orient i occident. Seria simplista llegir el desenllaç com a crítica a la cultura occidental, o pretendre veure-hi una lloança per part de l'autor al sistema de persecució ideològica a què s'enfronten els protagonistes. Més aviat el que hi passa és que dos adolescents perduts interpreten els clàssics occidentals sense gaire encert ni guiatge, en un context de persecució totalitària que, en alguns passatges del llibre, adquireix unes dimensions quasi distòpiques. Si alguna cosa en treu el narrador, de les lectures occidentals que adquireix, és un sentit creixent de la individualitat en un context en què no se li permet pensar en aquests termes. 

Sinopsi: A principis dels anys setanta, dos joves de la província de Sechuan són enviats a l'interior, a un poble de muntanya, per ser reeducats en els valors del règim maoista, ja que els seus pares han estat assenyalats com a enemics del poble. El narrador es veu arrossegat a les aventures amoroses del seu amic Luo, que inicia una relació amb la filla del sastre del poble, mentre tots tres descobreixen la passió per la lectura clandestina a través d'una maleta de llibres clàssics que aconseguiran després de diverses aventures. Tanmateix, cadascun d'ells trobarà en aquestes lectures significats i interpretacions diferents. 

M'agrada: Ha estat una sorpresa en positiu, especialment a la llum de l'evolució de la narració des d'un inici un punt tòpic i previsible fins a un final que subverteix totalment aquestes expectatives, i que crea una subjectivitat concreta per a la protagonista femenina, ocultada de la narració i simplificada per part del narrador masculí. 

Manifest delictiu (#610)

Signes locals d'un col·lapse continuat. De vegades quan en Carney s'assabentava de l'últim daltabaix - una massacre sagnant en un llogaret vietnamita, una onada de sobredosis letals per un lot dolent, un adolescent desarmat abatut a trets per policies - sospitava que la revolució ja havia succeït, però que ningú la podia veure i no havia arribat ningú per substituir el que s'havia derrocat. L'antic règim era una ruïna, arrasat en una pila de suposicions antigues i premisses atrotinades, i anaven esperant que algú els digués què passaria després. No va aparèixer ningú. 

Manifest delictiu, publicada originalment el 2023, és la segona part del que serà la trilogia de Harlem de l'autor afroamericà Colson Whitehead, un cop n'aparegui la tercera part. L'argument segueix les vicissituds de l'empresari fet a si mateix Ray Carney, que ja havíem trobat a la novel·la anterior, El ritme de Harlem. Ambdues novel·les tenen una autonomia pròpia, però és cert que aquesta segona entrega de la trilogia fa de més bon entendre havent llegit prèviament la novel·la anterior i coneixent-ne d'entrada els personatges principals. Si El ritme de Harlem ens situava al barri de Harlem, a Nova York, als anys seixanta, Manifest delictiu ara ens situa a la dècada següent, als anys setanta, en un context en què la comunitat afroamericana de Harlem continua lluitant per sobreviure en una situació de desigualtat social i econòmica que arriba a tenir conseqüències devastadores per a les vides quotidianes de milers de persones. 

El ritme de Harlem ens plantejava la doble vida de Ray Carney com a propietari d'una botiga de mobles que ocasionalment utilitzava per posar en circulació mercaderia robada. El seu flirteig amb el submón criminal del barri el posava en contacte amb un seguit de personatges peculiars que coneixia de les seves escapades nocturnes. Tanmateix, la seva col·laboració amb certes empreses criminals no era del tot voluntària, almenys de bones a primeres: la novel·la mostrava com aquests dos móns s'havien d'anar solapant inevitablement quan d'entrada no existia un sistema just que donés les mateixes oportunitats a tothom i com l'agenda delictiva de persones com en Carney podia arribar a ser mera qüestió de perspectiva. Aquí, les implicacions polítiques que se'ns apuntaven a la primera entrega queden finalment desplegades en detall: és cert que les màfies locals aprofiten el negoci de la droga, del joc il·legal i els tripijocs immobiliaris per enriquir-se i competir amb altres famílies criminals; ara bé, el que ens va presentant la trama a través de les aventures i investigacions del protagonista és que el cos de policia i les institucions de govern local estan fent exactament el mateix. 

Crook Manifesto ens presenta un panorama encara més desolador per al barri de Harlem que en la novel·la anterior: l'epidèmia de l'heroïna està totalment descontrolada, la violència policial contra els negres és el pa de cada dia i la xacra més evident per al barri són els incendis intencionats. Aquest fenomen en concret posa de manifest tensions econòmiques i socials soterrades que estan començant a esclatar amb violència durant les nits de la ciutat: o bé perquè els propietaris incendien els seus propis edificis i negocis per cobrar els diners de l'assegurança, o bé perquè a les empreses immobiliàries els interessa promoure construcció nova o, en alguns casos, com a acte de protesta desesperat per part de llogaters o ocupants il·legals davant d'una crisi d'habitatge sense precedent. En aquest context, els negocis antics es van degradant i les xarxes veïnals de suport cada cop es veuen més afeblides. Ray Carney i el seu amic Pepper, un vell col·laborador de la vida oculta, esdevenen testimonis privilegiats d'aquesta davallada generalitzada, i ens aniran oferint el seu sentit comú i la seva saviesa de carrer a mesura que certs fets fortuïts els vagin afectant cada vegada de més a prop. 

Igual que passava a Harlem Shuffle, la novel·la està dividida en tres seccions que actuen com a quadres, i cadascuna té la seva pròpia autonomia. Després de breus plantejaments, els esdeveniments es posaran en marxa a un ritme frenètic, i les escapades nocturnes dels protagonistes cada cop esdevindran més perilloses i sagnants. Tanmateix, el resultat és estranyament divertit: es nota que Whitehead s'ho passa bé construint els seus personatges i dotant-los a tots del seu propi caràcter, basat sobretot en les particularitats i els detalls. L'autor aconsegueix immergir-nos totalment en l'època i l'ambient local a través de diversos excursos que no tenen gaire a veure amb la trama principal, o tan sols tangencialment, per acabar portant-nos a resolucions trepidants i violentes. En aquest cas, Carney mateix es va enfonsant cada cop més en els negocis tèrbols a què es veu arrossegat, i cada cop li costarà més mantenir la desitjada neutralitat moral. D'altra banda, arribarem a conèixer amb més profunditat el seu col·laborador en Pepper, que acabarà esdevenint en determinats moments de la trama l'autèntica brúixola moral de la novel·la. 

Sinopsi: L'any 1971, en Ray Carney fa temps que s'ha retirat dels negocis tèrbols, però entrarà en un negoci brut amb un agent de policia corrupte que el tornarà a fer contacte habitual d'una sèrie de famílies criminals de la ciutat. Dos anys després, el seu còmplice Pepper es veu obligat a investigar una desaparició misteriosa en el context del rodatge d'una pel·lícula de Blaxploitation. Més endavant, Carney i Pepper es tornen a creuar quan es posen a investigar un incendi intencionat en què Carney sospita que està implicat un polític local preeminent. 

M'agrada: L'aposta pel detall i la pinzellada petita, que acaben evocant una imatge de conjunt autènticament aclaparadora. La crítica política que fa l'autor amb el retrat d'un barri en situació de col·lapse, i l'humor desencantat que acaba recorrent tot el text. Em penso que m'ha agradat més aquesta segona entrega que la seva predecessora. 

Mil grues de paper (4)

80 anys després dels bombardejos nuclears estatunidencs sobre Hiroshima (avui) i Nagasaki (el dissabte), l'amenaça de l'armament nuclear continua sent, malauradament, una realitat avui dia. 

https://www.theguardian.com/world/2025/aug/06/hiroshima-mayor-ukraine-middle-east-nuclear-history-atomic-bombing-80th-anniversary

https://www.vilaweb.cat/noticies/hiroshima-acte-commemoracio/

Fotografia d'Oilstreet (Font)

Ngũgĩ imprescindible

L'autor kenyà i referent de la literatura africana Ngũgĩ wa Thiong'o (1938-2025) va morir el passat mes de maig, i la notícia em va enxampar rellegint alguns dels seus assajos. Als anys seixanta, Ngũgĩ va entrar en un debat sobre l'idioma en què els autors africans havien d'escriure les seves obres: la seva posició va ser ambivalent durant la joventut, però es va decidir a escriure les seves ficcions en kikuiu el 1978, quan va passar un any a presó per haver escrit i promogut la representació d'una obra teatral comunitària en kikuiu en un poble rural prop de la seva àrea natal. La seva defensa de les llengües africanes en comptes de les europees és part de la seva aposta per "descolonitzar la ment", un concepte que té a veure amb la presa de consciència sobre les conseqüències nefastes del racisme i la colonització a les vides de les nacions colonitzades, no sols a nivell polític i econòmic, sinó també en el pla mental, a nivell ideològic i cultural. 

Tot sovint trobo, a les ressenyes que llegeixo de les novel·les de Ngũgĩ (en especial El diable a la creu i El Bruixot del Corb), que els lectors occidentals expressen desconcert i estranyesa davant del contingut i la forma que presenten, i no n'acaben de gaudir del tot perquè els costen d'entendre. Vaig tenir la sort d'arribar a les novel·les de Ngũgĩ després d'haver-ne llegit alguns assajos, i vaig anar descobrint la seva ficció i la seva no-ficció a la vegada. 

Entendre el context en què sorgeixen aquestes novel·les és important per poder-ne copsar el vessant de crítica política: l'autor evoluciona des d'unes formes més lineals i arrelades en els models de la narrativa occidental, en què es va educar, a través d'un trencament més afí al modernisme europeu, fins a un trencament més definitiu amb la cultura europea, i pel camí va abandonant el realisme i abraçant la sàtira com a forma narrativa, amb una forma de narrar més propera al mite i a la literatura oral tradicional del seu poble. La ideologia marxista també és una part importantíssima de la seva trajectòria com a escriptor, ja que Ngũgĩ escriu al servei de l'alliberament nacional del seu poble i de la descolonització definitiva de l'Àfrica, més que per abellir a un potencial públic occidental. Per això les seves novel·les sovint esdevenen denúncies enceses del neocolonialisme i les elits extractives que hereten les estructures de poder econòmic i polític del sistema colonial després de la independència de les antigues colònies. 

 

Al contrari del que passa sovint amb autors de ficció, en aquest cas crec que pot ser útil llegir primer algun dels seus assajos abans d'abordar les seves novel·les i, si no n'heu llegit mai res, recomanaria començar per algun dels volums de la seva autobiografia, ja que estan escrits en un estil planer, són força amens de llegir i, a la vegada, ens donen molta informació sobre experiències vitals de l'autor que després es veuen reflectides a les novel·les. Selecciono una llista de recomanacions que us poden interessar si voleu conèixer una mica millor l'obra de Ngũgĩ: començo pels quatre volums de la seva autobiografia, després en destaco alguns assajos, i finalment faig una selecció de les meves novel·les preferides per ordre cronològic. 

Somnis en temps de guerra. Publicat el 2010, el primer volum de les seves memòries recull les experiències dels anys d'infància, al poblet de Limuru, marcades pel domini colonial britànic sobre la vida de les comunitats agrícoles, la segona guerra mundial, i el xoc de cultures entre el cristianisme i les creences i rituals ancestrals en què Ngũgĩ es va criar. El fil conductor del llibre, com passa als primers tres volums de memòries, és l'educació, i l'autor ens explica el context de l'educació colonial a l'època i el moviment d'escoles independents que es començarà a organitzar, paral·lelament als esforços governamentals per educar els seus súbdits en els valors de submissió que espera dels ciutadans colonials. Ngũgĩ farà un pacte amb la seva mare, que decideix sacrificar-se econòmicament per donar-li l'oportunitat d'anar a l'escola primària. Allà, descobrirà el secret de les històries de dia, i veurà com, a través de l'educació, se li obre un futur molt diferent al dels seus germans més grans. 

A la Casa de l'Intèrpret. El segon volum de memòries es va publicar el 2012, i explica els anys de formació de l'autor a l'institut Alliance, un prestigiós centre d'educació secundària al qual va accedir a través d'una beca. Ens trobem ja en ple estat d'emergència, durant la guerra d'independència de Kenya, entre el govern colonial britànic i l'Exèrcit per la Terra i la Llibertat, la guerrilla anticolonial anomenada Mau Mau pels britànics. Un dels episodis que més va marcar la joventut de Ngũgĩ, i que va quedar retratat també en algunes de les seves novel·les, és el moment en què va tornar de vacances a casa per trobar el seu poble totalment arrasat, i la seva família desplaçada i confinada a un dels reassentaments governamentals. Ngũgĩ també ens descriurà les seves experiències a l'escola, immers de ple en l'educació colonial cristiana que s'espera de la nova elit educada del país, però ben conscient des del principi de les contraccions que comporta, sobretot des de l'experiència de tenir un germà lluitant a la guerrilla i perseguit per les autoritats. 

Neix un teixidor de somnis. El tercer volum de memòries es va publicar el 2016, i narra els anys universitaris de Ngũgĩ a la Universitat de Makerere, a Uganda. Van ser anys d'efervescència política a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, en què s'estaven independitzant molts països africans, i Ngũgĩ ingressaria a Makerere com a súbdit d'una colònia britànica per sortir-ne com a ciutadà d'una república independent. El llibre explica les vicissituds dels primers governs independents de les antigues colònies africanes i els intents (alguns reeixits) de desestabilitzar-los per part de les antigues metròpolis. Aquest volum també ens relata les primeres passes de la carrera literària de l'autor, que es va graduar de la universitat amb dues novel·les ja escrites i en vies de publicació, es va revelar com a dramaturg i articulista incipient durant els anys d'universitat i va entrar en contacte amb els escriptors africans més influents del moment a la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el 1962. 

Lluitar amb el diable. El quart volum de memòries es va publicar el 2018 i, de fet, és una versió reduïda i reelaborada d'un volum anterior que havia publicat als anys vuitanta sobre les seves experiències a la presó. Lluitar amb el diable és el primer llibre que vaig llegir de Ngũgĩ i és un dels meus preferits de tots. El llibre descriu l'any que va passar a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, incomunicat de la seva família i, en realitat, sense arribar a ser acusat formalment. El seu crim va ser, pel que sembla, escriure una obra de teatre en kikuiu com a part d'una iniciativa popular en un centre cívic de la localitat de Kamiriithu. Ja en una república de Kenya independent, el govern considera que aquest tipus d'iniciatives amenacen l'statu quo i fomenten la dissidència política. A la presó s'estableix una autèntica guerra psicològica entre el govern i el pres polític, amb l'objectiu de silenciar i descoratjar la població en general. El llibre fa unes reflexions molt pertinents sobre l'experiència dels presos polítics i l'ús de la repressió com a arma política. 

Descolonitzar la ment. Publicat el 1986, és el seu llibre d'assaig més conegut, i va ser un text molt influent dins del camp dels estudis postcolonials. El llibre recull quatre conferències que Ngũgĩ havia pronunciat en diversos moments dins l'àmbit acadèmic, i que estaven inscrites en el marc del debat que va tenir lloc als anys seixanta sobre la llengua en què s'escriu la literatura africana. Ngũgĩ defensa el seu abandonament de l'anglès, la seva llengua adoptiva, com a vehicle per a les seves narracions a favor del kikuiu, la seva llengua materna, com a mitjà per reconnectar amb el seu propi poble i la seva lluita conjunta per l'alliberament, del colonialisme, en primer lloc, i més tard del neocolonialisme un cop aconseguida la independència. L'autor hi descriu l'experiència de Kamiriithu i després la redacció de El diable a la creu ja a la presó de Kamiti com a detonants d'aquest canvi de mentalitat que resultaria decisiu per a la seva producció literària. El rerefons marxista del text es fa molt clar al llarg de la lectura, però en cap moment no perd la claredat expositiva. 

Desplaçar el centre. Aquest recull d'assajos es va publicar l'any 1993, i és una mica més planer que l'anterior si us voleu familiaritzar per primera vegada amb les idees de l'autor, en part perquè els assajos recollits són una mica més breus i variats que a Descolonitzar la ment. Estan organitzats en quatre blocs temàtics, però cadascun dels capítols té una autonomia pròpia i es poden llegir de forma independent els uns dels altres. Els eixos temàtics giren al voltant de l'imperialisme lingüístic i el llegat colonial que han d'afrontar els escriptors pel que fa a la cultura heretada per part dels colonitzadors, i apel·la al localisme i a l'arrelament com a autèntica porta d'entrada a un universalisme que neixi de la cooperació i l'intercanvi entre cultures en pla d'igualtat, i no de la imposició d'unes cultures dominants per sobre d'unes altres - actitud que de vegades pretén presentar-se sota una aparença falsa de cosmopolitisme. També parla del racisme sistèmic heretat de l'era colonial i apel·la a les experiències personals i col·lectives per il·lustrar els seus raonaments. 

Something Torn and New. Aquesta col·lecció d'assajos es va publicar el 2009 i també pot ser un bon lloc per on començar, ja que reprèn algunes idees tractades als altres dos llibres i parla de l'experiència colonial des d'un punt de vista més ampli i des del seu context històric. Amb "Una cosa esquinçada i nova", motiu que Ngũgĩ pren del poeta barbadià Kamau Brathwaite, l'autor reivindica una Renaixença de les lletres africanes, que sigui capaç de superar l'experiència colonial, basada en el desarrelament, l'alienació i la pèrdua de la identitat per part del subjecte colonitzat. El llibre parla de la colonització i la diàspora com a moments fundacionals traumàtics per a la identitat africana, i reivindica la memòria i la reparació com a forma de reconnexió amb aquest passat esborrat a la força. En aquesta tasca, els escriptors, artistes i intel·lectuals hi tenen un paper fonamental. 

El riu entremig. Aquesta va ser la seva primera novel·la, tot i que es va publicar en segon lloc el 1965. És una obra que jo recomanaria sense dubtar, tot i que possiblement no és gaire representativa de tota l'obra en general de Ngũgĩ. A mi em va agradar més que No ploris, fill, que va ser la que va escriure en segon lloc però es va publicar primer, on ja es comença a intuir un Ngũgĩ més realista i desencantat amb la situació del seu país. El riu entremig és un treball primerenc que es llegeix quasi com una faula poètica, i on la lluita política de les guerrilles es barreja amb la guerra educativa de les escoles independents, amb el rerefons d'una història d'amor amb famílies enfrontades per diferents alineaments polítics. Hi trobarem gran part de les inquietuds que es troben a les memòries, i el Ngũgĩ més idealista i jovenívol ens temptarà amb una possibilitat de conciliació o entesa futures, tot i que abocada, com és habitual a les seves novel·les, a un desenllaç més aviat desolador. 

Un gra de blat. És indiscutiblement una de les seves millors novel·les, i una de les més rodones i completes des del punt de vista de la narrativa postcolonial. La trama ens ofereix diferents punts de vista de diferents personatges d'un mateix poblet, que rememoren les seves experiències abans de la independència de Kenya, durant l'estat d'emergència i la guerra d'alliberament del país. Més que triomfants, la vigília del dia de la independència tots aquests personatges se senten desencantats i abassegats per les experiències i traumes que han d'arrossegar dels temps de la guerra, i en especial el protagonista, a qui el poble observa com un heroi local però que amaga un terrible secret. Com també passava a El riu entremig, la novel·la juga amb la imatgeria messiànica, però aquí d'una forma molt més realista i ambigua. 

Pètals de sang. Un any abans de l'empresonament es publica aquesta novel·la, que fa una crítica molt encesa cap al govern de la república kenyana i es considera, tot i que no va ser la causa directa de l'empresonament, que va contribuir que el govern assenyalés Ngũgĩ com a dissident i el posés al punt de mira de la persecució política. En el marc d'una protesta obrera en una de les indústries a la ciutat d'Ilmorog, es produeix un incendi intencionat que la policia ha d'investigar. Com si es tractés d'una novel·la policíaca, el relat ens posarà en antecedents sobre les vides dels quatre sospitosos, i els fets que van portar a cadascun a la situació present, en una cronologia no lineal que es posarà al servei de la trama. La novel·la també esdevindrà una crònica de l'evolució del poblet fictici d'Ilmorog des dels seus orígens com a petit assentament rural fins a la seva evolució a ciutat neocolonial. 

El diable a la creu. Aquesta novel·la va ser escrita de forma clandestina durant l'empresonament de Ngũgĩ a Kamiti, i va marcar un punt d'inflexió en la seva narrativa. Va ser la primera novel·la que va escriure en kikuiu, un cop va prendre la decisió de no tornar a escriure ficció en anglès. La novel·la desenvolupa una trama de pacte faustià i es veu lleugerament influïda per El mestre i Margarida de Bulgàkov: ara bé, aquest biaix interpretatiu em va encegar una mica la primera vegada que la vaig llegir i cap al final em vaig emportar una bona sorpresa perquè, de la mà de Ngũgĩ, la sàtira política més esmolada no està renyida amb el realisme social. L'autor hi retrata l'ambient de persecució política que va viure en carn pròpia, i assenyala directament l'elit empresarial venuda al poder neocolonial com a responsables de les desigualtats presents. A través dels seus dos viatges cap al poblet d'Ilmorog, la protagonista, la Warĩĩnga, anirà trobant la seva pròpia força i resistència per convertir-se en una dona nova. 

El Bruixot del Corb. Aquesta és possiblement l'obra culminant de la carrera de Ngũgĩ, i on ens ofereix, ja des de l'exili, una sàtira totalment desfermada sobre el règim repressor de Moi i, per extensió, sobre la situació dels països africans en general sota aquest tipus de règims despòtics. La trama ens situa a la república fictícia d'Aburĩria, on el dictador del país emprèn una obra faraònica mentre el seu poble s'enfonsa en la pobresa. La novel·la retrata el tipus de govern corrupte i repressor que posa la riquesa del país al servei del capital estranger i castiga els ciutadans per reclamar justícia i llibertat. El relat combina la sàtira de la política neocolonial amb una trama més aviat mítica i màgica que involucra el Bruixot del Corb, un heroi accidental que, quasi sense adonar-se'n, posarà les bases per a la nova revolució. El resultat és una lectura trepidant que es fa impossible de deixar i que, a més, colpeix en els moments més inesperats amb tota la seva absurditat i bellesa. 

Crideu la mort errant, digueu-me on va (#609)

Així eres tu que me parlaves quan jo era petita, eres tu que m'apareixies en forma de dona de Llum? Tu, que camines damunt s'aigo des safreig?

Sí, jo.

Com una Mort Errant, de pala en pala des molí?

Cada ànima tria la seva.

Aquesta és la darrera novel·la de l'autora mallorquina Antònia Vicens, que tot just es va publicar l'any passat. M'ha semblat una lectura fascinant i complexa en la seva brevetat, que arrossega a una experiència de lectura quasi hipnòtica: el contingut que s'hi retrata és molt dolorós, però alhora es desplega des d'una prosa poètica bellíssima, i a través d'una trama que va barrejant diferents punts de vista i moments històrics. El resultat és un equilibri molt hàbil entre forma i contingut, que amb prou feines s'arriben a distingir, com passa amb la literatura del trauma, en què la narració se'ns transmet de forma fracturada, amb un recurs constant als salts i les recurrències, i en què una ferida oberta pot sobreviure anys fins a convertir-se en residu o senyal per a una altra de nova, en una connexió temporal que el text assenyala acuradament. 

La trama ens situa, per començar, l'any 1965 en un poble petit a l'illa de Mallorca, a l'hort on viu la protagonista, l'Elisenda, que es troba a les portes de l'adolescència. Aquell hivern canviarà la seva vida quan el seu pare marxi de casa i la seva mare porti una altra dona a viure amb elles. El nou germanastre, en Piero, es convertirà en una presència amenaçadora i temptadora a la seva vida, però l'Elisenda encara és massa petita per entendre del tot els perills a què s'exposa. Pocs anys després, casada amb en Piero als setze anys i amb una filla recent nascuda, un episodi traumàtic desencadenarà la seva fugida endavant, en què corre el risc de sucumbir definitivament a tots els terrors viscuts, tant presents com passats. La novel·la ens retrata una història de violència i d'abús en què la protagonista, completament innocent i impotent, es converteix poc a poc davant dels nostres ulls en la víctima perfecta. S'agraeix també que no intenti evocar possibles elements atenuants o redemptors en els abusadors: l'objectiu de la novel·la no és retratar-los psicològicament, sinó reflectir l'espiral de violència, abús, manipulació i anorreament que desencadenen, especialment si gaudeixen d'impunitat per part del sistema, i la buidor existencial a què queda abocada la víctima, desposseïda finalment de tot rastre d'identitat. 

Aquesta injustícia bàsica queda retratada tant a nivell macro com micro: pel que fa a la política, la dictadura normalitza i institucionalitza aquest ús de la violència per part de qui té el poder; pel que fa a la vida personal, la gent que no encaixa dins la norma, en especial les dones, queda progressivament abocada a una vida cada cop més petita i més opressiva, una mort errant, segons el text, que la majoria de vegades acaba essent l'única sortida real. Comprendre la història familiar, i entendre les dones víctimes de violència en el seu passat familiar i al poble, al seu voltant, esdevindrà una autèntica necessitat per a la protagonista. Tanmateix, en un context així, qualsevol via de fugida que contravingui les normes, com l'operada per la mare de l'Elisenda, que no es conforma a les expectatives socials per perseguir una vida d'artista, acabarà realitzant-se a costa del patiment d'altres dones, com la mateixa Elisenda, que haurà de patir el maltractament de la gent del poble a causa de l'orientació sexual de la seva mare o, més endavant la Matilde, una altra de les seves parelles, que haurà de viure a l'ombra d'un abandonament no acceptat. 

A mesura que anem avançant en la trama i l'àvia de la protagonista, la Coloma, ens vagi revelant els secrets i misteris familiars, anirem descobrint les violències que havien marcat aquesta anterior generació, i com aquesta espiral de violència i abús s'anirà repetint de forma cíclica, amb una lògica implacable. El juliol del 36, el dia que els pallers van cremar va ser un moment fatídic tant per a la Coloma com per a la seva cosina Elisenda, un dia que va imprimir una nova direcció en la història familiar i també la va reescriure, com anirem veient a mesura que avanci el text. Aquesta incursió en el passat, però, ens anirà revelant paral·lelismes colpidors entre els dos fils argumentals, i anirem veient com l'Elisenda del passat i la del present s'aniran barrejant i identificant l'una amb l'altra. L'explotació, el trauma, l'abandonament i la fugida frustrada dels personatges femenins és un motiu recurrent al llarg del text, encarnats de forma molt sintètica en la dona de Llum, una visió en què la protagonista es refugia en la seva infància, i que intentarà retrobar més endavant en la seva vida. Tanmateix, aquesta imatge que recorre el text també anirà encarnant les dones violades i assassinades durant la guerra i la dictadura, que esdevindran una veu del passat que apel·la a la humanitat i la indefensió absolutes de la protagonista. 

Sinopsi: A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en un poble petit a l'illa de Mallorca, l'Elisenda creix a l'hort dels seus pares i observa la vida des del seu gronxador, que esdevé per a ella un refugi. El seu pare abandona la llar quan s'assabenta de l'aventura de la mare, que és escultora, amb una altra dona, la Giulia, que s'instal·la amb elles juntament amb el seu fill. Aquest esfondrament del món de la infància vindrà acompanyat, per a la protagonista, de la descoberta del desig i la violència a què la sotmetran els homes al llarg de la seva vida. D'altra banda, la seva àvia li descobrirà la història familiar, i ella anirà observant paral·lelismes pertorbadors entre el patiment viscut per les dones del passat i el moment de desesperació en què es troba en el present. 

M'agrada: M'ha agradat tota la lectura sencera. La combinació de diferents estils narratius - el diari en primera persona i la narració en tercera persona, el realisme descarnat combinat amb prosa poètica i pensament màgic - dóna un equilibri molt ben aconseguit. 

Americanah (#608)

Es trobava a la perifèria de la seva pròpia vida, compartint la nevera i el lavabo, una intimitat poc profunda, amb gent que no coneixia de res. Gent que vivia amb punts d'exclamació. "Genial!", deien sovint. "És genial!". 

Americanah de Chimamanda Ngozi Adichie es va publicar el 2013, i immediatament va guanyar popularitat arreu del món. Només havia llegit dues altres novel·les seves i les dues em van agradar: és més, Mig sol groc em va semblar una obra mestra, i començo a pensar que vaig fer sort d'haver-la llegit la primera de totes. Americanah, però, m'ha decebut força, i m'ha semblat que no està a l'alçada de les altres. La novel·la narra l'experiència de migració de dos joves nigerians, Ifemelu i Obinze, que s'enamoren quan són adolescents però, a causa de la situació econòmica del país i la manca d'oportunitats i de llibertats per als joves universitaris, es veuen obligats a desplaçar-se a l'estranger per iniciar una nova vida. El distanciament passarà factura a la relació així que, un cop la Ifemelu retorni a Nigèria després de tretze anys als Estats Units i es retrobi amb l'Obinze, ara casat i amb una filla, tots dos hauran de decidir què faran en el futur amb la relació que havia quedat pendent. La novel·la fa un retrat de la classe acomodada nigeriana, que aprofita les oportunitats d'estudiar a l'exterior i tornar al país natal per engruixir l'elit empresarial neocolonial a costa de la riquesa del país i amb la connivència de les empreses multinacionals occidentals, però la crítica social que els podria haver dedicat queda diluïda entre les anades i vingudes de la relació amorosa. 

El que la narració fa millor és retratar la ferida del desplaçament forçat i les doloroses conseqüències que té per a la identitat de la persona: durant la seva estada als Estats Units, la Ifemelu viurà de primera mà el racisme sistèmic de les institucions estatunidenques, i el racisme sovint inconscient dels ciutadans d'esquerres que, rere una aparença d'empatia i bones intencions, fan valer els estereotips com a excuses per perpetuar els seus propis prejudicis. Totes aquestes experiències les anirà filtrant a través d'un blog sobre racisme en què aconseguirà contactar amb moltes persones negres com ella, tant afroamericans com africans residents als Estats Units, amb qui podrà establir una xarxa de solidaritat i d'experiència compartida. La novel·la també exposa el revers fosc de l'experiència migratòria de la Ifemelu: l'autoodi, l'avergonyiment i la indefensió adquirida que també experimenten els migrants negres quan arriben a un país que d'entrada els rebutja i els observa amb desconfiança. Aquesta experiència es fa especialment dura i colpidora en el cas de les dones, que reben una doble discriminació: no tan sols el racisme sinó també el masclisme. 

Aquest tipus d'actituds quedaran retratades tant en la Ifemelu com en la seva tieta Uju: per exemple a l'hora d'amagar el seu accent africà tot i ser parlants natives d'anglès, o de negar-li al fill, en el cas de l'Uju, l'aprenentatge de la seva llengua nativa, l'igbo. Una altra forma d'opressió, i potser la imatge que esdevé més gràfica al llarg de la novel·la, és la del maltractament dels cabells que s'apliquen les dones africanes per allisar-los químicament i així poder oferir una imatge acceptada pels blancs. Ambdós recursos, el de la llengua i el dels cabells, són instruments d'empoderament que utilitzarà la Ifemelu per autoafirmar-se en la seva identitat africana a mesura que vagi guanyant confiança: el moment en què decideixi mantenir el seu accent nigerià en comptes d'americanitzar-lo i quan decideixi deixar de maltractar-se els cabells seran punts d'inflexió en el seu camí d'adaptació a la vida americana. Ambdues dones utilitzaran, també, les relacions amb els homes com a mitjà per ascendir socialment i, tot i que la Ifemelu prova de mantenir-se en una postura de superioritat moral al respecte, serà incapaç d'observar en ella mateixa els defectes i comportaments que censura en els altres, especialment pel que fa a les dones. 

És un tret de la protagonista que es va fent evident a mesura que avança la trama, i aquesta actitud defensiva per part de la Ifemelu em va sorprendre especialment com a elecció narrativa, no perquè un protagonista no pugui fer-se desagradós als lectors, o hagi de ser moralment perfecte, ni de bon tros, sinó més aviat perquè en cap moment de la novel·la el personatge arriba a sortir de la seva ceguesa, cosa que hauria estat interessant en termes d'evolució psicològica. En aquest sentit, tots els personatges de la novel·la semblen irremeiablement plans i en especial els secundaris, que apareixen i desapareixen breument a conveniència de la trajectòria de la protagonista. Els pares de la Ifemelu, per exemple, que al principi de la novel·la tenen un pes important, simplement desapareixen de la trama fins i tot després que torni a Nigèria i els tingui molt més a prop. Tanmateix, el personatge més damnificat per aquesta aposta narrativa m'ha semblat l'Obinze, que apuntava maneres de personatge complex durant la primera meitat del llibre i que, cap al desenllaç de la novel·la, queda totalment aplanat i relegat al rol d'interès amorós de la protagonista. La seva línia argumental, amb les desventures passades a Gran Bretanya i la tornada a Nigèria després de la seva deportació, em va semblar que hauria resultat un contrapunt interessant a les vicissituds de la Ifemelu, i que hauria merescut més atenció.

En definitiva, m'ha semblat una novel·la que va de més a menys al llarg de la lectura, i en tot moment esperava algun cop d'efecte final que en compensés la monotonia. Adichie intenta presentar la novel·la com una gran història d'amor de lògica inevitable, però en cap moment no presenta motivacions realistes per als actes dels dos amants, que han d'acabar junts, sembla ser, per exigències del guió. M'ha semblat que l'autora sacrificava el potencial per a la crítica social de la seva novel·la tan sols per donar-li un tractament d'història de consum de masses molt més convencional. La part que ressona més sincera de tot el relat és la de la crítica al racisme institucional i social als Estats Units: la novel·la m'hauria semblat més completa si hagués pogut dedicar la mateixa agudesa crítica als empresaris i nous rics nigerians, que construeixen la seva riquesa personal a base d'explotar els seus compatriotes i augmentar les desigualtats dins del seu propi país. En aquest sentit, les accions de l'Obinze, a qui coneixem primer d'adolescent idealista i després com a especulador cínic i desencantat sense cap mena de transició ni solució de continuïtat, m'ha semblat la part més inexplicable del conjunt. És una novel·la fàcil de recomanar i n'entenc la popularitat: Adichie és una escriptora solvent, que crea personatges interessants i els dona conflictes colpidors de llegir; ara bé, en aquest cas crec que no arriba a aprofitar el potencial de la seva pròpia narració i el resultat no m'ha semblat del tot reeixit. 

Sinopsi: Nascuts i educats a Nigèria entre els anys vuitanta i noranta, la jove parella formada per la Ifemelu i l'Obinze es veuen obligats a emigrar quan la situació econòmica i política del seu país comença a empitjorar dràsticament. Mentre que la Ifemelu es traslladarà als Estats Units gràcies a l'ajuda de familiars, l'Obinze veurà frustrat el seu somni de reunir-se amb ella i es veurà obligat a emigrar al Regne Unit. Mentrestant, la Ifemelu experimentarà de primera mà el racisme de la societat estatunidenca i iniciarà una sèrie de relacions amb diversos homes que posaran a prova les seves expectatives sobre la vida als Estats Units. Quan decideixi retornar a la Nigèria natal empesa per l'enyorança, s'enfrontarà al posposat retrobament amb l'Obinze. 

M'agrada: El retrat que fa de l'experiència migratòria i les seves ferides crec que és la part més forta de la novel·la sencera. 

No m'agrada: Crec que la primera meitat de la novel·la és força millor que la segona, i la narració va perdent interès a mesura que avança la lectura. 

Llengua materna (#607)

El terme lingüístic "codificació lèxica" es refereix a la manera com els éssers humans trien un bocí en concret del seu món, extern o intern, i assignen a aquell bocí una forma de superfície que serà el seu nom; es refereix al procés de formació de paraules. Quan les dones diem "Codificació", amb C majúscula, volem dir una cosa lleugerament diferent. Volem dir la construcció d'un nom per a un bocí del món que pel que sabem mai no ha estat triat per a posar-hi nom en cap llengua humana fins ara, i que no ha estat creat tot d'una ni llençat sobre la cultura. Volem dir posar nom a un bocí que fa molt de temps que existeix en el nostre entorn però que mai no ha impressionat ningú prou important per a merèixer un nom propi. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Suzette Haden Elgin (1936-2015) es va publicar per primer cop el 1984, i actualment ha estat redescoberta amb una certa aura de clàssic oblidat. Es tracta d'una distòpia feminista que, com faria poc després El conte de la serventa de Margaret Atwood, ens presenta una versió futurista dels Estats Units en què els drets i les llibertats de les dones han estat derogats de forma absoluta en virtut d'un discurs patriarcal basat en els postulats biologistes de l'extrema dreta cristiana. El context de la política dels Estats Units als anys vuitanta té a veure amb les preocupacions del feminisme de l'època, que havia de fer front a un retrocés en els discursos emancipadors del feminisme de segona onada i a un creixent discurs ultraconservador al servei de les exigències econòmiques del capitalisme global. La novel·la es fa més interessant pels postulats teòrics que planteja i la forma com retrata les batalles entre homes i dones pel poder en l'àmbit domèstic que no pas per l'argument mateix de la narració, un punt aguantat amb fils i que de vegades es perd en trames secundàries que no acaben tenint un pes decisiu sobre el conjunt. 

A cavall entre els segles vint-i-dos i vint-i-tres, l'economia mundial, liderada pels Estats Units, es basa en el comerç amb espècies alienígenes per tal d'aconseguir els béns i recursos necessaris per a la vida. Per a les negociacions, és essencial el paper mediador dels lingüistes, experts en llengües no hominoides que són els únics que poden interpretar les llengües alienígenes a través de la immersió lingüística des que són petits. Per poder dur a terme aquesta tasca, els lingüistes viuen apartats de la resta de la societat en comunitats aïllades, en una relació de dependència tòxica amb la resta dels ciutadans, que els consideren pàries i els tracten amb odi i menyspreu, però a la vegada se senten profundament pertorbats per la necessitat que en tenen a l'hora de mantenir el seu propi nivell de vida.  En aquest context, els infants són socialitzats en diverses llengües, majoritàries, minoritàries i alienígenes, i posats a treballar en aquestes negociacions comercials des que són ben petits. A partir d'aquest plantejament, és força obvi com una estructura de domini patriarcal beneficia aquest sistema econòmic: les dones, a part de per la seva habilitat amb les llengües, són valorades com a instruments per reproduir nous infants lingüistes. Tenir més fills significa controlar més llengües i, per tant, obrir més possibilitats de comerç i colonització interplanetària, de manera que les dones són recloses a l'espai domèstic i sotmeses a una vigilància i control constants de qualsevol aspecte, per menor que sigui, de les seves vides quotidianes. 

Una cosa que la novel·la fa molt bé és, precisament, retratar aquest espai d'opressió domèstica amb un realisme que a estones es fa esfereïdor: els marits i pares de família mantenen les dones en una minoria d'edat perpètua, encara que sigui rere l'aparença d'un paternalisme generós que té en compte el bé per a tota la comunitat. Les decisions més importants que han de prendre respecte a les seves vides tenen a veure amb la seva funció reproductiva: amb qui casar-les quan arriben a la pubertat, en un context d'aliances matrimonials entre diferents nissagues lingüistes, i què fer amb elles quan s'acaba la seva vida fèrtil, en un context de fonamentalisme cristià que no contempla la poligàmia, però a la vegada uns marits de mitjana edat que desitjarien continuar tenint fills més enllà d'aquesta marca temporal. El casal Chornyak, la família protagonista de la novel·la, ha arribat a una solució convenient per a tots els implicats: la creació de la Casa Erma, una instal·lació a part en què les dones que han passat de l'edat reproductiva, d'una banda, i de l'altra les dones que per algun motiu són repudiades pels seus marits o rebutjades per a la tasca reproductiva, poden viure en un règim de semiautonomia sense haver d'importunar els homes de la família. 

La institució de la Casa Erma sembla una mostra més d'aquesta bonhomia innòcua amb que els homes pretenen governar la vida de les dones, però el que ningú sap encara és que les dones estan utilitzant aquesta recent guanyada privacitat per plantar les llavors de la futura revolució en la forma d'una llengua pròpia. Els supòsits teòrics del món de la novel·la parteixen d'una lectura política del llenguatge a l'estil de Michel Foucault: la forma com utilitzem el llenguatge per descriure el món no és neutra, sinó que respon a dinàmiques de poder i dominació dins l'estructura social, de forma que la llengua reflectirà els esquemes de pensament de qui té el poder. Les dones, en el món que ens proposa Elgin, descobreixen que hi ha àrees de la realitat que no tenen nom perquè no han estat considerades d'importància, i per transmetre aquesta idea als lectors de forma pràctica ens ofereix un apèndix amb uns quants exemples d'aquest tipus de conceptes que les dones codifiquen en la seva nova llengua, el làadan. La seva història de resistència és encara més complexa ja que, per poder codificar el làadan sense ser descobertes, es dediquen obertament a codificar un llenguatge de dones molt més difícil però semànticament buit, que esdevé una pantomima perquè els homes es pensin que estan entretingudes en un passatemps innocu. És quelcom semblant, segons tinc entès, al que planteja Percival Everett a la seva novel·la James amb el dialecte parlat pels esclaus negres, que utilitzen per amagar sota una pàtina d'ignorància i impotència la seva capacitat de resistència real als seus amos blancs - però encara no he llegit aquesta novel·la, així que no sé si la comparació és acurada o no. 

D'altra banda, la lectura resulta força irregular. Juntament amb aquesta trama de la Casa Erma i la resistència lingüística de les dones Chornyak, en trobem una altra d'una dona no lingüista que treballa d'infermera per a les famílies lingüistes amb una missió personal de revenja, mentre que, paral·lelament, també assistim a les aventures d'una agència secreta del govern que treballa per poder reproduir les habilitats dels lingüistes amb les llengües no hominoides amb l'objectiu de trencar el monopoli dels lingüistes sobre el comerç interplanetari. Mentre que la primera acaba confluint amb la trama principal, amb una sorpresa final molt gratificant de llegir, aquesta de l'agència governamental em va semblar la més fluixa de totes i, de fet, es podria haver eliminat completament sense afectar la història en conjunt. Tracta principalment d'aquests agents del govern fent diversos experiments amb nadons humans amb propòsits satírics i humorístics, però amb un to que queda totalment passat de moda i molt ancorat en la imatgeria de la ciència-ficció dels vuitanta. Potser no m'hauria cridat tant l'atenció si no hagués sortit de llegir la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, on l'obsessió pels tentacles i les escenes de sang i fetge també s'acabava fent excessiva. 

Per això la lectura m'ha deixat amb sentiments ambivalents, i em costa recomanar-la només agafant-me a una part de la novel·la: el retrat de la lògica capitalista de creixement indefinit, lligat a la subordinació de les dones en l'àmbit domèstic, i l'accent en el llenguatge com a espai per a la resistència m'han semblat moments molt interessants, que Elgin retrata amb passió i des d'una lògica de preocupació més que evident pels discursos polítics contra les dones en el present des del qual escrivia. La vigència del text es fa més evident que mai avui dia, amb les polítiques contra la llibertat sexual i reproductiva de les dones als Estats Units, i l'auge de discursos ultraconservadors a través de les xarxes socials arreu del món, acompanyats sovint per intents de crear una imatge prefabricada de feminitat que encaixi en uns estàndards predeterminats, per exemple amb el fenomen de les trad wives. Ara bé, algunes parts de la trama queden una mica envellides, especialment en episodis repetitius que pretenen ser còmics però que es queden a mig camí del seu propòsit. 

Sinopsi: A finals del segle vint-i-dos, els homes del casal Chornyak es veuen obligats a prendre un seguit de decisions que afecten la vida d'una dels seus membres més hàbils i intel·ligents: la Nazareth Chornyak, amb una capacitat molt per sobre de la mitjana per tal de parlar llengües alienígenes i que, per tant, és un dels tresors de l'empresa econòmica en què es basa la família. Ara bé, també hi ha moltes voluntats soterrades que els Chornyak no acaben de veure, tant per part del govern com dins de la família mateixa, i aquests factors que s'escapen del seu control poden acabar desestabilitzant el poder de la família. 

M'agrada: M'ha agradat la part més teòrica i assagística del text, sobretot la forma com es retrata, de forma exagerada i amb intencions evidentment satíriques, el masclisme sistèmic en una societat patriarcal. M'ha recordat una mica el to i les inquietuds intel·lectuals d'Ursula K. Le Guin. 

No m'agrada: Hi ha una part de la novel·la que se m'ha fet sobrera, i no he aconseguit arribar a entendre bé com encaixen dues parts amb tons tan diferents. Aquesta diferència tan estrident m'ha distret força de la lectura com a conjunt. 

El camí fantasma (#606)

Som les històries d'èxit de Craiglockhart. Mireu-nos. No recordem, no sentim, no pensem - o almenys no més enllà del que cal per fer la feina. Amb qualsevol criteri adequat i civilitzat (però què significa aquesta paraula, ara?) som objectes d'horror. Però els nervis els tenim del tot estables. I encara som vius. 

El camí fantasma és la darrera entrega de la trilogia de la Regeneració de l'autora britànica Pat Barker, i va guanyar el premi Booker l'any de la seva publicació, el 1995. Havent llegit la trilogia sencera, només puc dir que em sorprèn que el Booker anés a parar a aquesta darrera entrega, bastant més fluixa que les altres dues. Possiblement el jurat del premi va voler compensar l'autora per no haver guardonat anteriorment (ni tan sols nominat) qualsevol de les altres novel·les de la trilogia, Regeneració o L'ull a la porta: a mi totes dues em van semblar excel·lents, i crec que l'una o l'altra haurien merescut el premi amb escreix. Aquesta tercera entrega actua com a desenllaç de la història, però com a novel·la sobre la primera guerra mundial no m'ha semblat gaire encertada, en part perquè no acaba de trobar el to, a estones banal i una mica massa obtús en certs moments, i d'altra banda perquè, pel que fa al contingut i a les imatges explorades en les altres dues novel·les, Barker sembla voler aprofitar les restes d'apunts, idees prèvies i dades històriques que li quedaven, però no troba un fil conductor prou clar ni una coherència temàtica prou ferma com per donar caràcter propi a una novel·la sencera. 

Les altres dues tenien una coherència interna, cadascuna a la seva manera: Regeneració girava al voltant del tractament psiquiàtric que rebien els soldats a l'hospital de Craiglockhart, i posava l'accent en les vulnerabilitats i traumes que afloraven a la seva psique a través de la cura per la parla; mentre que L'ull a la porta ampliava l'abast d'aquest conflicte psíquic per exposar-ne també les ramificacions més sinistres a nivell polític al món de la rereguarda, en un context de persecució de l'enemic intern que esdevenia un boc expiatori amb què tots els soldats, tanmateix, es podien acabar identificant. En tots dos casos, la novel·la esdevenia un al·legat contra les absurditats de la guerra, en què els esforços racionals que feien els soldats per arribar a entendre el que els estava passant contrastava fortament amb la manca de lògica de la guerra en si mateixa i l'ambient generalitzat de paranoia i caos que trobaven a tot arreu, també a la rereguarda. En el cas de El camí fantasma, l'objectiu de retratar i denunciar els horrors de la guerra continua present, evidentment, però el seu impacte a través de la lectura queda força més desdibuixat. El fil argumental es basa, d'una banda, en la tornada al front occidental de Billy Prior, el protagonista de les altres dues entregues, i del poeta Wilfred Owen (1893-1918) durant la tardor de 1918; d'altra banda, trobem novament les reflexions del doctor Rivers (1864-1922) des de Londres, barrejades amb els seus records de l'expedició a les illes de l'estret de Torres, que pretenen establir paral·lelismes entre la cultura dels indígenes de les illes i les normes i valors de la civilització britànica. 

El problema principal que he trobat en aquesta tercera entrega és que aquests fils argumentals separats no acaben de trobar un punt de connexió que mantingui l'interès del relat. La història de Prior ens arriba en tercera persona i, després, ja al front, intercalada amb fragments del seu diari en primera persona. La part de Rivers passa pels seus records d'infantesa, els de l'expedició a Oceania, i els casos de pacients que ha d'atendre en el present. En tots dos casos, ambdós personatges s'han convertit en fórmules que a l'autora li havien funcionat amb anterioritat i que ara repeteix obsessivament i amb insistència, però sense afegir cap mena de matisos, ni metàfores, ni un nivell de lectura més profund més enllà dels missatges més obvis: la inseguretat de Rivers i les obsessions sexuals de Prior arriben a ser el tret característic que els defineixen a cadascun, sense arribar a mostrar una psicologia molt més complexa que això. El problema és que el personatge de Prior ja havia evolucionat a la segona entrega: ara Barker ens el presenta novament en el moment inicial, amb la identitat reduïda als seus impulsos sexuals, que queden barrejats amb cada petit detall, per insignificant que sigui, de la seva experiència quotidiana. En aquest sentit, la presència d'Owen dins del relat de Prior m'ha semblat massa forçada, poc més que un reclam que utilitza l'autora per despertar interès en els lectors que coneguin els fets històrics; tanmateix, el personatge en tot moment passava per allà, i no acaba acomplint cap funció narrativa que no pogués realitzar perfectament un personatge fictici. 

En el cas de Rivers, passa quelcom similar: al principi del tot de la novel·la, trobem el seu moment d'epifania, la revelació del misteriós record suprimit amb què L'ull a la porta ens havia temptat. Tanmateix, en el moment que arriba aquesta revelació l'interès de la novel·la decau, és com si ens descobrís el seu as a la màniga només començar, i a partir d'aquest moment vaig llegir la novel·la esperant algun gir o descobriment que estigués a l'alçada d'aquest episodi en concret. Entenc que el relat de l'expedició a la Melanèsia té a veure amb la crisi de valors que percep Rivers a la seva pròpia cultura occidental, però al cap i a la fi aquest fil argumental no aporta gaire més que no se'ns hagués enunciat ja, força clarament, a les altres dues novel·les. Em penso que la connexió que hi vol observar Barker rau en el pensament màgic dels natius, en la tènue separació entre el món dels vius i els morts, per la qual el vessament de sang d'avui manté dempeus les estructures socials del present i obre la porta a la regeneració del món social del futur. El paral·lelisme amb la guerra que viu Rivers, però, no queda gaire palès, així com també queda desaprofitada la imatge del sacrifici humà, que el personatge ja havia evocat a la primera novel·la. 

En definitiva, em costa fer una recomanació d'un llibre que m'ha decebut, especialment venint dels altres dos de la trilogia, que em van semblar tots dos molt reeixits i cadascun amb la seva originalitat pròpia. El camí fantasma crec que repeteix fórmules ja desgastades per les altres dues entregues, però sense arribar a fer-ne quelcom original que pugui sostenir un tercer fil per a una novel·la sencera. La prosa de Barker val molt la pena de llegir, i hi ha episodis puntuals que m'han semblat molt emotius i punyents, tot i que el conjunt no m'hagi acabat de convèncer. Només per la monumentalitat i l'ambició de la trilogia sencera es fa una lectura molt recomanable, especialment si esteu interessats en el tema i us agrada la novel·la històrica. Ara bé, si he de valorar la trilogia com a conjunt, he de dir que aquest tercer volum no fa altra cosa que posar en relleu encara més els encerts de les dues anteriors novel·les, ja que intenta repetir els recursos i les imatges que ja havien funcionat a les altres dues entregues, però sense arribar a reproduir-ne la brillantor ni l'originalitat. 

Sinopsi: Després de passar les proves mèdiques, els oficials Billy Prior i Wilfred Owen són enviats novament al front occidental, on passaran l'estiu i la tardor de 1918. Mentrestant, el metge Rivers continua atenent pacients afectats d'estrès posttraumàtic a Londres, però a causa de certs problemes de salut es veurà obligat a descansar, i els seus records de la infantesa i de la seva expedició de recerca antropològica a la Melanèsia l'ajudaran a reflexionar sobre les desgràcies de la guerra que li toca viure en el present. 

M'agrada: Especialment la part de la infància del doctor Rivers, epifania inclosa, i la seva relació amb els pacients en el present, que penso que és l'aspecte que connecta millor amb la primera novel·la de la trilogia. 

No m'agrada: El tractament dels personatges en aquesta última entrega no m'ha acabat de fer el pes, molt més plans i esquemàtics que en les dues anteriors novel·les. Sembla que Barker recorri a fórmules ja preconcebudes sense donar espai perquè els personatges creixin. Tampoc ajuda que, en aquest cas, ja no hi hagi cap mena de comunicació entre ells que, de fet, era un dels punts més forts de les altres dues novel·les. 

L'ull a la porta (#605)

- És... incomprensible - va dir en Manning finalment -. I no vull dir que vós no ho pugueu copsar perquè no hi heu estat. El que vull dir és que jo mateix no ho puc copsar i sí que hi he estat. No puc treure'n l'entrellat. 

L'ull a la porta, de l'autora anglesa Pat Barker, és la segona entrega de la trilogia de novel·les de la Regeneració, i va aparèixer dos anys després de Regeneració, l'anterior entrega. L'ull a la porta continua desenvolupant les històries dels mateixos personatges, però se centra especialment en les vicissituds d'en Billy Prior, que al final de la novel·la anterior havia quedat exempt de tornar al front per motius de salut, i ara treballa per a un departament d'intel·ligència que depèn del Ministeri de Municions. Una de les tasques que se li encomanaran és que investigui un cercle d'insurgents pacifistes i objectors de consciència, que amenacen a obstaculitzar el curs de la guerra entorpint el funcionament de la indústria de les municions. Prior ha estat seleccionat per a aquesta feina precisament pels seus orígens, ja que per perseguir els dissidents haurà d'apropar-se a persones amb qui s'havia criat de petit, i que el miraran amb desconfiança per haver canviat de bàndol. 

A través d'aquesta trama, la novel·la ens presenta la brutalitat de les tortures que van patir els pacifistes i objectors a les presons britàniques, i ens endinsa en un argument de misteri, que resulta una lectura absorbent però que m'ha sorprès perquè és molt diferent del to més introspectiu de Regeneració. A més a més, assistim també a les vicissituds entrellaçades d'uns altres dos personatges: d'una banda, l'oficial Charles Manning, que iniciarà una relació sexual amb Prior, i que es veurà afectat d'una paranoia creixent al voltant d'uns anònims que l'amenacen amb l'exposició pública de la seva homosexualitat i, d'altra banda, un vell conegut de l'anterior novel·la, el doctor Rivers, que farà teràpia a Manning i Prior, aquest cop a Londres. Així doncs, ens trobem lluny del front però, com passava a l'altra novel·la, els protagonistes hauran d'afrontar les seqüeles psíquiques del seu trauma de guerra, juntament amb la pressió psicològica que han de suportar al món de la rereguarda, en què l'ambient d'assenyalament públic i la persecució dels elements antipatriotes anirà transformant-se poc a poc en un malson col·lectiu. 

La trama tal com se'ns presenta a la novel·la pot semblar exagerada, però precisament els seus elements més estranys giren al voltant de dos episodis que són totalment reals i històricament documentats. Un d'ells és l'acusació i condemna d'una treballadora, Alice Wheeldon, per un suposat complot per assassinar el primer ministre Lloyd George, que va resultar ser un muntatge basat en un fals testimoni. Barker utilitza aquest cas però en canvia els noms, per fer que la treballadora en qüestió, aquí una antiga sufragista anomenada Beattie Roper, interactuï amb el fictici Billy Prior. L'altre episodi autèntic és el pànic per la conspiració dels quaranta-set mil, un suposat complot alemany per desestabilitzar la societat britànica fent públiques les identitats de quaranta-set mil homosexuals britànics entre els quals hi havia figures molt prominents de la política i la cultura. El cas va arribar a judici a partir d'un article difamatori que es va publicar en un diari propietat del parlamentari Pemberton Billing al voltant d'una producció de Salomé d'Oscar Wilde. La demanda per libel de l'actriu Maud Allan va acabar amb la victòria de Billing als tribunals, gràcies al testimoni de Lord Alfred Douglas a favor de la defensa, que va tenir com a resultat la destrucció de la reputació de Robbie Ross, que havia estat amic íntim i amant d'Oscar Wilde. 

La novel·la, per tant, se centra no tant en la imatge patriòtica que Gran Bretanya dirigeix a l'exterior en temps de guerra, sinó en la persecució de l'enemic intern, i "l'ull a la porta" que apareix al títol fa referència a la vigilància constant a què són sotmesos els presoners a través d'un espiell que tenen a la porta de la cel·la pintat perquè sembli un ull, així com al constant monitoratge per part del govern dels dissidents en forma d'objectors de consciència, pacifistes, feministes i socialistes, que perceben la maquinària de la guerra com una font d'opressió. Al voltant d'aquest conflicte també hi ha un element de classe molt evident, i és que el govern i l'exèrcit està en mans de les classes privilegiades, mentre que les classes baixes perceben com la seva situació econòmica arriba a fer-se insostenible. Prior es trobarà entre dos aigües en aquest conflicte, perquè notarà que no pertany amb certesa a cap dels dos móns: d'una banda, comparteix aquests orígens socials humils, però d'altra banda ha aconseguit escalar socialment gràcies a la seva formació acadèmica i militar. A més a més, l'accent en la vigilància i el monitoratge és una metàfora poderosa durant tota la novel·la, perquè no sols té aquest nivell polític més obvi, sinó que també presenta un nivell psicològic, pel que fa a la introspecció mateixa que els pacients han de fer sobre ells mateixos durant les sessions de teràpia. 

Pel que fa a les teràpies amb Rivers, aquest cop Prior haurà de fer front a la dissociació que arrossega des de la seva experiència al front, i que li provoca estats de fuga en què una versió de si mateix actua pel seu compte sense que ell després en recordi res. La trama sembla un punt rocambolesca per començar, però a mesura que la teràpia de Rivers es vagi desenvolupant, arribarà a adquirir tot el seu sentit, fins a un desenllaç que a mi personalment m'ha semblat força rodó. Com també passava a Regeneració, en aquesta segona entrega també hi trobarem la presència de Sassoon com a pacient de Rivers, tot i que aquí només hi apareixerà breument a la secció final de la novel·la, i com també passava al segon volum, Sassoon esdevindrà un mecanisme narratiu que actuarà de contrast per a Prior, una mena de reflex sa i equilibrat per a les parts més pertorbades de la psique del protagonista. L'ull a la porta m'ha semblat una novel·la molt rodona, igual d'interessant i profunda que la seva predecessora. Si bé Regeneració es pot llegir de forma independent, sí que es cert que L'ull a la porta depèn del context que ja ha estat exposat a l'anterior novel·la, i continua amb la trajectòria dels personatges i el seu desenvolupament psicològic. M'ha deixat amb moltes ganes de llegir la tercera entrega de la trilogia. 

Sinopsi: Durant la primavera i l'estiu de 1918, l'oficial Billy Prior treballa per a un departament governamental dedicat a la intel·ligència. Gràcies als seus contactes a l'exèrcit, intenta intercedir a favor de Beattie Roper, que es troba a la presó acusada falsament de conspirar contra la vida del primer ministre però, a la vegada, rep l'encàrrec de buscar i entregar el cap del cercle dissident, que resulta ser un amic seu d'infància. El seu conflicte de lleialtats s'anirà agreujant a mesura que entri en un estat dissociatiu amb episodis amnèsics. D'altra banda, un altre oficial, Charles Manning, entrarà en una relació ambigua amb Prior, a cavall entre l'atracció sexual i el menyspreu de classe. A la vegada, el doctor Rivers els atendrà a tots dos, mentre ell també afronta els seus propis conflictes interns. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt intrigant, i amb un to i un ritme força diferents de l'anterior entrega de la trilogia. El primer volum em va agradar tant que m'esperava que aquesta segona part em decebés, i no: m'ha semblat del tot rodona, sobretot a mesura que arribem al desenllaç. 

Regeneració (#604)

El tracte, va pensar en Rivers, mirant-se Abraham i Isaac. El que fonamenta totes les societats patriarcals. Si tu, que ets jove i fort, m'obeeixes a mi, que sóc vell i feble, fins i tot a l'extrem d'estar disposat a sacrificar la vida, aleshores quan sigui el moment heretaràs pacíficament, i podràs exigir la mateixa obediència als teus fills. Però estem trencant el pacte, va pensar en Rivers. Per tot el nord de França, en aquest mateix moment, en trinxeres i forats i cràters inundats, els hereus morien, i no d'un en un, mentre els ancians, i les dones de totes les edats, s'aplegaven i cantaven himnes. 

Aquesta novel·la de l'autora anglesa Pat Barker es va publicar el 1991, i és el primer volum de la seva aclamada trilogia de novel·les sobre la primera guerra mundial. D'entrada no sabia ben bé què esperar-ne, perquè la recreació històrica des del punt de vista contemporani sempre afronta el risc de voler llegir dins del passat valors i interpretacions actuals i, d'altra banda, Barker s'aventura a barrejar esdeveniments que van passar a la vida real a personatges històrics amb línies argumentals totalment fictícies. A diferència de Strange Meeting de Susan Hill, que es mantenia estrictament en el pla de la ficció, l'abast de la novel·la de Barker és molt més ambiciós, i per això la idea em semblava d'entrada força més arriscada. Després de llegir la novel·la, puc dir que el resultat m'ha semblat del tot rodó, i que Barker aconsegueix un equilibri magnífic entre la recreació de l'època i la mentalitat dels personatges que descriu, i la introducció d'un element d'anàlisi crítica i d'interpretació sobre els fets que s'estan esdevenint, a través de les reflexions privades i personals del doctor Rivers que, com a antropòleg a més de psiquiatre, està capacitat per analitzar el canvi de paradigma i la crisi de valors generalitzada que suposa l'impacte de la primera guerra mundial per a la cultura i la societat britàniques. 

L'argument basat en els fets reals gira al voltant de l'ingrés a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a la ciutat d'Edimburg, del poeta i escriptor Siegfried Sasson (1886-1967) l'estiu de 1917. La novel·la arrenca amb la seva declaració pública contra la guerra, que va sacsejar la política britànica durant aquell estiu. Per evitar-li el consell de guerra i l'escàndol públic, el seu amic i també poeta Robert Graves (1895-1985) mou contactes a l'exèrcit per tal que el declarin malalt mental, víctima de neurosi de guerra, i rebi tractament com a tal. Aquesta decisió va comportar dues coneixences importants per a Sassoon: la del psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), encarregat de fer-li teràpia, i que es convertiria en amic i mentor, i la del poeta Wilfred Owen (1893-1918), que rebria l'encoratjament i el mestratge de Sassoon a l'hora d'escriure poesia. D'altra banda, mentre dura aquesta estada de Sassoon i Owen a l'hospital, trobem diversos personatges ficticis, metges i pacients, que van exposant diferents experiències de guerra, marcades totes elles pel trauma i la capacitat o incapacitat d'adaptar-s'hi. El personatge fictici que té més protagonisme és l'oficial Billy Prior, pacient de Rivers afectat de mutisme i que d'entrada demostra una actitud de ressentiment i rebel·lió contra els superiors, en part pels seus orígens socials humils. En una de les seves escapades a ciutat, Prior iniciarà una relació amb una treballadora d'una fàbrica de munició, la Sarah, i tots dos ens oferiran una visió de la guerra des del punt de vista de les classes socials menys afavorides. 

Més que tenir un argument clarament definit, la novel·la ens va portant d'un personatge a l'altre a través de les seves converses els uns amb els altres, algunes en el context de les teràpies de la parla que reben els pacients i d'altres al nivell de les relacions personals que estableixen. L'acció se situa lluny del front, però tots els personatges s'hi acaben referint en primera persona, i els traumes de tots ells acaben sorgint a la superfície a través de les converses amb Rivers, tot i que sempre amb reticències. El terapeuta acaba esdevenint el punt de connexió entre tots ells i també l'intèrpret que ens va aclarint, als lectors, els orígens psíquics, però també socials i culturals, dels trastorns que estan patint els soldats. Mantenir aquest personatge com a punt de vista principal de la novel·la m'ha semblat molt bona idea, també sobretot quan, de cara al final de la narració, es planteja com la relació amb Sassoon, els mètodes sàdics propers a la tortura d'altres doctors de l'època que coneix de primera mà, i els seus propis estudis antropològics amb indígenes de la Melanèsia acaben afectant la seva percepció de si mateix, i del paper que juga com a professional dins l'exèrcit i engranatge de la maquinària bèl·lica. 

Barker planteja, a través dels seus personatges, la gran crisi de valors que afronta la societat britànica durant la primera guerra mundial, especialment punyent en el cas dels homes joves: educats en la repressió de les emocions i en l'obediència cega a l'autoritat, que esdevenen qüestions d'honor, el trauma de guerra comença a destapar les zones grises d'aquest tipus de plantejament. L'homosexualitat masculina estava perseguida penalment, però a la vegada, els adolescents de classe mitjana i alta se socialitzaven en escoles privades només per a nois, en un ambient de camaraderia masculina que després es reproduiria a l'exèrcit. Per als que es reconeixien homosexuals, la seva identitat esdevenia un tabú perillós que només podien expressar en llenguatge en clau. Aquesta, però, és només una part de la imatge de conjunt: el conflicte afecta el concepte mateix de masculinitat i com la societat el transmet, i per això a través de la novel·la veurem com l'hospital de guerra posa sobre la taula les tribulacions d'unes masculinitats profundament vulnerades. La síndrome d'estrès posttraumàtic, que tot just aleshores es comença a descobrir i tipificar mèdicament, comença a presentar punts en comú molt clars amb el que durant el segle dinou s'havia diagnosticat (exclusivament a les dones) com a histèria, una condició nerviosa lligada a l'ansietat per confinaments forçats, la manca de control sobre la pròpia vida i el sentiment d'absoluta incertesa que se'n deriva. 

A la vegada, aquest conflicte amb la masculinitat esdevé polític quan es planteja en termes generacionals: els soldats que tornen del front, entrenats per esdevenir herois i sacrificar les seves vides, es veuen infantilitzats constantment en el context de l'hospital i agreujats per la generació que els ha enviat a la guerra des de la seguretat de la rereguarda, mentre que el trauma del supervivent els deixa sempre amb el sentiment de no haver estat a l'alçada de les circumstàncies. En aquest context, la inclinació de Rivers per la teoria i els mètodes freudians sembla totalment encertada: com passa a les novel·les europees de tombant de segle, plenes de famílies respectables en què el pare exerceix l'autoritat de forma implacable i la mare esdevé emblema d'una feminitat sense màcula, basada en la cura i l'amor, la necessitat simbòlica de matar el pare es transforma en un imperatiu de supervivència en aquest imaginari cultural. Al principi de la novel·la la fixació de Rivers a preguntar per les relacions de tots els pacients amb el pare, i les seves reflexions sobre el seu propi cas, em va semblar un punt forçada, però a mesura que la novel·la avançava la metàfora anava estenent el seu catàleg complet de significats. El pare no és tan sols el progenitor; també és representat en el metge i en el superior a l'exèrcit, en últim terme en el cap d'estat que representa una nació en guerra i exigeix lleialtat dels seus súbdits; també és el Déu cristià, ben present a l'imaginari col·lectiu de l'època, que exigeix els rigors del sacrifici però sense revelar-ne una motivació racional. 

Regeneració és una molt bona novel·la, que durant la lectura pot semblar un punt desarticulada, composta més de fragments d'escenes i converses, visions diverses, relats de records i interpretacions de somnis tant de Rivers com dels seus pacients, que no pas amb un fil argumental definit des del principi. Tot i així, crec que és una aposta formal que escau molt bé en el context de l'hospital psiquiàtric durant la guerra i la forma en què tant metges com pacients han d'afrontar una situació terrible que sacseja profundament les seves conviccions més arrelades i per a la qual no perceben cap mena de precedent. M'ha agradat llegir-la després d'haver llegit la trilogia de Sherston, amb el context dels esdeveniments reals fresc a la memòria, però d'altra banda les addicions fictícies també m'han semblat força interessants. Molt recomanable per a interessats en el tema. 

Sinopsi: De juliol a novembre de 1917, el poeta anglès Siegfried Sassoon va ingressar a l'hospital psiquiàtric de Craiglockhart, a causa de la seva declaració pública pacifista, per la qual es negava a tornar al front en senyal de protesta contra la guerra. El seu metge, el doctor Rivers, comença a fer-li teràpia convençut que està perfectament sa, i amb l'objectiu de fer-lo tornar al front com més aviat millor. Paral·lelament, assistim a les inquietuds professionals de Rivers, sacsejades pel seu contacte amb molts altres pacients i metges, així com a les vicissituds d'un oficial traumatitzat, Billy Prior, que menysprea els metges mentre inicia una relació amorosa amb una noia fora de l'hospital. 

M'agrada: Pat Barker aconsegueix un molt bon equilibri entre la recreació i la ficcionalització de l'època històrica, d'una banda, i la interpretació contemporània i més desapassionada dels fets, que queda prou clara a través de la veu distanciada i professional del metge Rivers. El tractament d'aquest personatge, amb un conflicte intern molt subtil però que va prenent força a mesura que avança la narració, m'ha semblat dels punts més forts de la novel·la.