Telèmac
Un blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.
28 de març 2025
El ministeri de la felicitat suprema (#584)
25 de març 2025
Encara que pugi a la lluna
Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental.
Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes.
Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum.
![]() |
L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font) |
El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui.
- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.
- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.
- I qui eren aquests? De què parles?
- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *
Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar.
- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar.
- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part.
- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat.
- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu.
En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure.
- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152)
Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo.
Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155)
Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara bé, no confiïs que et deixem...".
Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat.
Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable:
- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)
El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos:
- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam!
- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara?
- Ja seria a mig camí, i ben segur.
- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.
- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar.
- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam.
- Però jo vaig cap a Mórdor.
- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè.
- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559)
* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas.
21 de març 2025
La Segona Vinguda
Turning and turning in the widening gyre,
The falcon cannot hear the falconer;
Things fall apart; the centre cannot hold;
Mere anarchy is loosed upon the world,
The blood-dimmed tide is loosed, and everywhere
The ceremony of innocence is drowned;
The best lack all conviction, while the worst
Are full of passionate intensity.
![]() |
W. B. Yeats (1933) Font |
15 de març 2025
Un aprenent i el seu déu (#583)
12 de març 2025
Aquella escena de Rebecca
L'altre dia van fer Rebecca d'Alfred Hitchcock a la televisió espanyola i, és clar, no m'hi vaig poder resistir. Encara ara és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock i, tot i que de vegades queda eclipsada per altres pel·lícules de la seva filmografia que són més recordades, com Psicosi, Rear Window o Vertigo, només cal veure-la per entendre per què és una obra mestra. Val a dir que potser Rebecca (1940) no és tan valorada com altres films de Hitchcock perquè depèn massa del material original del qual deriva, la novel·la homònima de l'autora britànica Daphne du Maurier, que tot just s'acabava de publicar. El film és extremadament respectuós amb el text original, i tradueix la novel·la a imatges amb una fidelitat tal que amb prou feines hi queda marge perquè el director hi pugui afegir res de collita pròpia. De fet, són ben conegudes les desavinences creatives d'un Hitchcock acabat de desembarcar a Hollywood - Rebecca va ser la seva primera pel·lícula americana - amb el productor de la pel·lícula, David O. Selznick, que li va exigir al director la màxima fidelitat a la novel·la. Així doncs, Hitchcock no va poder afegir-hi els tocs personals que hauria volgut, ni desenvolupar el seu característic humor negre, que en alguns moments de la pel·lícula s'intueix en la subtilesa d'alguns diàlegs, però que no arriba a trair mai l'esperit del text de la novel·la. L'únic canvi en què l'adaptació s'aparta de l'argument original és en el detall crucial de la mort de Rebecca, que dilueix l'ambigüitat moral del senyor de Winter, i en crea una versió un punt més tràgica i desvalguda per a la pel·lícula.
Una jove de classe mitjana s'enamora perdudament d'un misteriós aristòcrata anglès durant unes vacances a Montecarlo, i no pot quedar més aclaparada quan aquest s'hi declara i es casen immediatament. Tanmateix, un cop tornen a Anglaterra, la protagonista s'haurà d'adaptar a un ambient en què no encaixa, profundament pertorbada pel seu sentit de fracàs social i la presència sempre inquietant del record de la primera esposa del marit, la sofisticada Rebecca. Un dels punts més forts de la pel·lícula és la feina dels intèrprets: Joan Fontaine ofereix el retrat perfecte de la protagonista innominada, amb un aire d'innocència angoixada i de devoció infatigable cap al marit; Lawrence Olivier fa una interpretació impecable del distant i volàtil senyor de Winter, totalment inaccessible per a l'esposa durant la primera meitat del metratge, però que comença a mostrar-se més vulnerable en el moment que esclata el conflicte al voltant de la primera dona i es descobreix el seu tèrbol secret. S'hi afegeixen uns excel·lents Judith Anderson i George Sanders com a sinistres secundaris, en els papers de la imposant senyora Danvers, obsessionada amb mantenir viu el record de la difunta Rebecca, i l'antic amant d'aquesta, el senyor Favell. Com també passa al llibre, l'encant de la història rau en el punt de vista parcial de la protagonista, que ens guia a través de la primera meitat de la novel·la amb una versió totalment esbiaixada de la realitat, de forma que haurem d'anar reconstruint els fets en la seva versió autèntica a mesura que els altres personatges ens en vagin revelant més informació.
L'adaptació aconsegueix recrear a la perfecció les tensions psicològiques que s'estableixen en aquesta història d'amor macabra: avui dia anomenaríem relació tòxica el constant intercanvi de retrets que s'estableix entre un marit que es comporta com un pare fred, distant i autoritari, i una esposa que s'humilia i s'arrossega constantment a cada conversa per suplicar-li al marit una engruna d'afecte, i poder mantenir viva una il·lusió de felicitat. Tanmateix la història funciona precisament perquè el secret del marit és el que actua com a clau de volta per al seu comportament: no li resta toxicitat a la relació, és cert, però la seva fredor acaba prenent sentit dins del context del relat, com també passa a la novel·la, que ens tempta amb aquesta possibilitat oberta per als protagonistes d'alliberar-se dels fantasmes del passat. L'altre dia, quan reveia la pel·lícula, em va cridar l'atenció especialment una escena que té lloc cap a la meitat del metratge, i que em va semblar un moviment brillant per part dels guionistes i un toc de geni de l'adaptació cinematogràfica: si adaptar una obra literària al cinema consisteix a explicar la mateixa història aprofitant els recursos d'un mitjà diferent, no hi ha millor manera de transmetre aquesta tensió entre relats contradictoris que es dóna a l'argument que fent asseure els personatges a veure les pel·lícules casolanes de la seva lluna de mel.
Part dels diàlegs de l'escena són fidelment reproduïts del llibre, però el cineasta els situa en un context totalment original. La protagonista hi apareix tota mudada - s'ha fet un canvi d'imatge especialment per intentar encaixar amb l'expectativa idealitzada que té del que hauria de ser l'esposa d'un aristòcrata, i que pensa que agradarà al seu marit. L'accent en l'aspecte físic de la protagonista i la seva manca de sofisticació és un motiu important de la novel·la que a la pel·lícula, amb molt d'encert, és explotat visualment. La parella es posa a veure el vídeo de les vacances, on per primera vegada tots dos es mostren desinhibits i enamorats, però de seguida són interromputs per un conflicte amb el servei que no fa altra cosa que posar de manifest la ineptitud social de la nova senyora de Winter, com el seu marit no s'està de fer-li notar. Quan tornen a reprendre la pel·lícula, la màgia momentània de l'enamorament s'ha trencat, i l'esposa li fa un comentari al marit que ell es pren malament perquè interpreta com a retret, alarmat per la possibilitat que la noia arribi a conèixer el secret del seu matrimoni amb Rebecca. Adonant-se que ha tornat a ficar la pota, l'esposa implora del seu marit alguna mena de reafirmació del seu amor: ell, en canvi, només en reforça els dubtes i la inseguretat. L'escena s'acaba de nou amb la filmació en què veiem la fantasia del que la protagonista desitjaria que fos la relació, contraposada amb l'amarga realitat: la imatge de conjunt funciona, precisament, perquè hi veiem els dos relats superposats.
07 de març 2025
El cuadro completo (#582)
Tot art és polític. Tot el que conté un museu és polític, perquè està determinat per les polítiques del món que l'ha creat. Si no us adoneu dels criteris i els objectius que hi ha en joc, això no vol dir que no hi siguin: potser simplement s'assemblen massa als vostres i us resulten naturals. Tanmateix, actualment, sembla que, en el seu afany de "neutralitat" (entenent que neutralitat no és altra cosa que statu quo), els museus estan com més va més en risc de perdre rellevància en la societat contemporània i política. Vivim en una època de turbulències i transformacions intenses, però és difícil que els museus ho reflecteixin. L'art sempre ha estat l'eina dels poderosos i també l'arma dels desposseïts: la imatgeria oficial controla les narratives de la identitat i defineix el que és "correcte", però aquestes representacions es poden subvertir i destruir de forma creativa.
Aquest assaig de la historiadora de l'art australiana Alice Procter es va publicar el 2020, i és una anàlisi molt entenedora de la història dels museus tal com els coneixem en els nostres dies, i la càrrega ideològica i històrica que arrosseguen des de la seva creació al segle divuit. L'assaig porta el subtítol La història colonial de l'art als nostres museus perquè l'empresa colonialista és indestriable d'aquests orígens il·lustrats de l'empresa museística. El que se'ns presenta com a fruit del discurs de la racionalitat il·lustrada, aparentment neutral, del segle divuit, acaba revelant el seu vessant més fosc i ocult quan descobrim que arrela en les preconcepcions, violències i estratègies de dominació de la seva època, i constatem que l'opressió sistèmica operada sobre els pobles colonitzats no queda prou reconeguda ni en les seves col·leccions, ni en la part que se n'exposa, ni en la pedagogia que se'n fa. Procter parla principalment del llegat museístic de l'imperi britànic, i s'entreté especialment en les polèmiques que afronta a l'actualitat: els debats sobre la restitució d'art i objectes espoliats a les antigues colònies, el silenciament de les massacres i violències operades per aconseguir-los, així com l'ocultament de les històries de violència associades a la colonització mateixa, en un relat de la història que glorifica els conqueridors com a herois nacionals. El llibre es publica precisament en plena onada de protestes per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, que provoca un esclat inèdit de violència contra monuments públics a aquests personatges lligats al llegat colonial.
Com a historiadora, Procter entén perfectament que la història no es pot reescriure totalment, perquè els relats perfectes no existeixen i per definició sempre seran parcials i defectuosos, però sí que pot ser reinterpretada, ampliada i anotada, per tal d'obtenir-ne la versió més completa possible. El seu assaig reivindica precisament aquesta necessitat d'ampliar l'imaginari cultural per tal de crear una societat més justa i més lúcida respecte dels horrors i les mancances del passat. Els discursos com el de Procter són acusats habitualment de sobreimposar lectures i valoracions contemporànies sobre mentalitats del passat: tanmateix, aquesta acusació amaga un reforçament implícit del discurs dels poderosos, que imposa la seva versió sobre la realitat, la naturalitza, i en silencia la dissidència o les veritats incòmodes. Si l'esclavitud en l'era imperialista era defensada amb arguments basats en la noció de progrés i la supremacia racial i cultural de les nacions europees, els discursos abolicionistes hi plantaven cara, i els moviments de resistència i d'alliberament dins les colònies eren ben evidents. El problema és que la cultura museística encara no ha fet el pas per reconèixer que ha amagat una part de la història, ni que la creació mateixa dels museus és part del problema. Lluny de voler destruir o esborrar els museus com a part d'aquest llegat, ni de crear museus paral·lels per explicar les històries que han quedat soterrades, Procter defensa que han de ser els museus mateixos els que s'adaptin als temps, i en aquesta tasca la figura dels visitants i espectadors és més necessària que mai. Així doncs, l'assaig pretén fer-nos mirar els museus d'una altra forma, que ens fem preguntes sobre l'origen de les seves col·leccions i siguem capaços de dedicar-hi una mirada crítica.
L'estructura del llibre és molt interessant, i està organitzat de forma que la mateixa lectura s'assembla a la visita a un museu o una exposició: amb diferents blocs temàtics que es dediquen a diferents espais museístics, seccions petites dins de cada bloc que exposen un cas pràctic, i una evolució cronològica des de l'origen dels museus als segles disset i divuit fins al potencial de l'art contemporani per a la desconstrucció de discursos preestablerts i la crítica oberta a les estructures de poder que encara dominen l'espai museístic. Així doncs, la primera part, "El palau", explora els orígens dels museus en les col·leccions privades, en què és el col·leccionista qui decideix què té rellevància i què no dins d'un espai originalment privat i no obert al públic, sovint fins i tot dins la mateixa llar. És a partir de l'accés del públic a aquestes col·leccions que neixen els primers museus, i un exemple molt emblemàtic en són les col·leccions reials, que tot sovint acaben esdevenint patrimoni estatal. Dins d'aquesta secció, Procter explica les relacions entre l'origen del British Museum i diversos col·leccionistes privats que van aconseguir els seus tresors arqueològics de formes legalment dubtoses, i també caracteritza diversos objectes com a símbols de poder. A la segona part, "L'aula", Procter analitza un vessant diferent del mateix origen, i pren en consideració els museus que es van originar des del principi com a projecte educatiu per al públic de masses, en línia amb les idees de la Il·lustració. Tot i el discurs filantròpic i democratitzador en els seus orígens, no poden amagar el biaix imperialista dels seus curadors i contribueixen a crear una imatge alienant i exòtica de l'altre colonitzat.
La tercera part de la proposta, "El monument commemoratiu", se centra en la part amagada i sovint silenciada d'aquesta visió gloriosa que ofereixen els museus des del seu origen: en aquesta secció, Procter enfoca la lent a les històries de violència que tot sovint queden soterrades dins les col·leccions mateixes, algunes fins i tot a plena vista dels visitants, però enterrades dins la multitud d'objectes exposats i mancats d'una interpretació acurada. Els zoos humans, que van durar fins al segle vint, o l'exposició de restes humanes dins dels museus amb un suposat interès etnogràfic, en són els exemples extrems. En aquesta secció l'autora analitza diversos intents - alguns d'exitosos i alguns de fallits - per part d'autors contemporanis que han provat d'oferir respostes o expressar resistència a aquesta història de patiment i opressió. Finalment, la quarta secció, "El pati d'esbarjo", presenta unes quantes propostes des de l'art contemporani i la performance que van dirigides a desafiar i contestar la dinàmica mateixa dels museus, i proven de presentar imatges o espais alternatius, sovint des de l'humor, a les estructures de poder donades. En aquestes propostes es veu clarament com el paper del públic espectador és actiu a l'hora de construir el significat de l'obra vista, que sovint és participativa, de forma que Procter utilitza aquests exemples per tal de plantejar un paral·lel amb com hauria de ser l'actitud dels visitants als museus convencionals.
Continguts: Després d'una breu introducció, el text ens planteja una història del llegat colonial dels museus que ens han arribat a l'actualitat centrant-se en diferents aspectes clau. A la primera secció, "El palau", l'autora se centra en el fenomen del col·leccionisme com a activitat privada i que es basa en una relació molt directa de poder entre el col·leccionista i els seus objectes, tot sovint exercit de forma totalment arbitrària. La segona secció, "L'aula", analitza el projecte il·lustrat de categoritzar el món, però descobreix el biaix implícit d'aquest projecte cap a una determinada visió del món, i els silenciaments que comporta. La tercera part, "El monument commemoratiu", se centra precisament en aquestes històries silenciades de dolor i d'opressió, que avui dia afloren en el discurs públic com a crítica oberta a la representació que s'ofereix als museus. La quarta part, "El pati d'esbarjo", se centra en formes de contestació d'aquest discurs dominant des de l'art contemporani, i en destaca especialment l'enjogassament de les propostes i la participació activa del públic com a model per replantejar la direcció futura dels museus.
M'agrada: M'ha agradat molt l'aposta de Procter per la claredat i la concisió, i en especial la tria d'exemples pràctics, que a simple vista semblen anecdòtics, però esdevenen claus d'interpretació molt valuoses per a la imatge de conjunt que se'ns ofereix.
03 de març 2025
28 de febrer 2025
La història d'en Shuggie Bain (#581)
26 de febrer 2025
De llengües i trinxeres
Ahir arrencava al País Valencià la consulta impulsada pel govern perquè les famílies triïn la llengua vehicular d'escolarització per als seus fills. El propòsit subjacent a la proposta és segregar l'alumnat per tal de trencar la cohesió social al territori i, així, poder afeblir la presència del valencià a la seva pròpia terra. Enviar el missatge als parlants monolingües de castellà que bandejar la llengua de la terra on viuen, i negar-la als seus fills, és una qüestió de llibertat no és sinó una estratègia per crear una imposició lingüística de cara al futur: ensenyar-los a comportar-se com a colons de cara als natius. Solidaritat amb les famílies i a continuar resistint.
https://www.vilaweb.cat/noticies/comenca-consulta-educativa-amenaca-catala-pais-valencia/