El camí fantasma és la darrera entrega de la trilogia de la Regeneració de l'autora britànica Pat Barker, i va guanyar el premi Booker l'any de la seva publicació, el 1995. Havent llegit la trilogia sencera, només puc dir que em sorprèn que el Booker anés a parar a aquesta darrera entrega, bastant més fluixa que les altres dues. Possiblement el jurat del premi va voler compensar l'autora per no haver guardonat anteriorment (ni tan sols nominat) qualsevol de les altres novel·les de la trilogia, Regeneració o L'ull a la porta: a mi totes dues em van semblar excel·lents, i crec que l'una o l'altra haurien merescut el premi amb escreix. Aquesta tercera entrega actua com a desenllaç de la història, però com a novel·la sobre la primera guerra mundial no m'ha semblat gaire encertada, en part perquè no acaba de trobar el to, a estones banal i una mica massa obtús en certs moments, i d'altra banda perquè, pel que fa al contingut i a les imatges explorades en les altres dues novel·les, Barker sembla voler aprofitar les restes d'apunts, idees prèvies i dades històriques que li quedaven, però no troba un fil conductor prou clar ni una coherència temàtica prou ferma com per donar caràcter propi a una novel·la sencera.
Les altres dues tenien una coherència interna, cadascuna a la seva manera: Regeneració girava al voltant del tractament psiquiàtric que rebien els soldats a l'hospital de Craiglockhart, i posava l'accent en les vulnerabilitats i traumes que afloraven a la seva psique a través de la cura per la parla; mentre que L'ull a la porta ampliava l'abast d'aquest conflicte psíquic per exposar-ne també les ramificacions més sinistres a nivell polític al món de la rereguarda, en un context de persecució de l'enemic intern que esdevenia un boc expiatori amb què tots els soldats, tanmateix, es podien acabar identificant. En tots dos casos, la novel·la esdevenia un al·legat contra les absurditats de la guerra, en què els esforços racionals que feien els soldats per arribar a entendre el que els estava passant contrastava fortament amb la manca de lògica de la guerra en si mateixa i l'ambient generalitzat de paranoia i caos que trobaven a tot arreu, també a la rereguarda. En el cas de El camí fantasma, l'objectiu de retratar i denunciar els horrors de la guerra continua present, evidentment, però el seu impacte a través de la lectura queda força més desdibuixat. El fil argumental es basa, d'una banda, en la tornada al front occidental de Billy Prior, el protagonista de les altres dues entregues, i del poeta Wilfred Owen (1893-1918) durant la tardor de 1918; d'altra banda, trobem novament les reflexions del doctor Rivers (1864-1922) des de Londres, barrejades amb els seus records de l'expedició a les illes de l'estret de Torres, que pretenen establir paral·lelismes entre la cultura dels indígenes de les illes i les normes i valors de la civilització britànica.
El problema principal que he trobat en aquesta tercera entrega és que aquests fils argumentals separats no acaben de trobar un punt de connexió que mantingui l'interès del relat. La història de Prior ens arriba en tercera persona i, després, ja al front, intercalada amb fragments del seu diari en primera persona. La part de Rivers passa pels seus records d'infantesa, els de l'expedició a Oceania, i els casos de pacients que ha d'atendre en el present. En tots dos casos, ambdós personatges s'han convertit en fórmules que a l'autora li havien funcionat amb anterioritat i que ara repeteix obsessivament i amb insistència, però sense afegir cap mena de matisos, ni metàfores, ni un nivell de lectura més profund més enllà dels missatges més obvis: la inseguretat de Rivers i les obsessions sexuals de Prior arriben a ser el tret característic que els defineixen a cadascun, sense arribar a mostrar una psicologia molt més complexa que això. El problema és que el personatge de Prior ja havia evolucionat a la segona entrega: ara Barker ens el presenta novament en el moment inicial, amb la identitat reduïda als seus impulsos sexuals, que queden barrejats amb cada petit detall, per insignificant que sigui, de la seva experiència quotidiana. En aquest sentit, la presència d'Owen dins del relat de Prior m'ha semblat massa forçada, poc més que un reclam que utilitza l'autora per despertar interès en els lectors que coneguin els fets històrics; tanmateix, el personatge en tot moment passava per allà, i no acaba acomplint cap funció narrativa que no pogués realitzar perfectament un personatge fictici.
En el cas de Rivers, passa quelcom similar: al principi del tot de la novel·la, trobem el seu moment d'epifania, la revelació del misteriós record suprimit amb què L'ull a la porta ens havia temptat. Tanmateix, en el moment que arriba aquesta revelació l'interès de la novel·la decau, és com si ens descobrís el seu as a la màniga només començar, i a partir d'aquest moment vaig llegir la novel·la esperant algun gir o descobriment que estigués a l'alçada d'aquest episodi en concret. Entenc que el relat de l'expedició a la Melanèsia té a veure amb la crisi de valors que percep Rivers a la seva pròpia cultura occidental, però al cap i a la fi aquest fil argumental no aporta gaire més que no se'ns hagués enunciat ja, força clarament, a les altres dues novel·les. Em penso que la connexió que hi vol observar Barker rau en el pensament màgic dels natius, en la tènue separació entre el món dels vius i els morts, per la qual el vessament de sang d'avui manté dempeus les estructures socials del present i obre la porta a la regeneració del món social del futur. El paral·lelisme amb la guerra que viu Rivers, però, no queda gaire palès, així com també queda desaprofitada la imatge del sacrifici humà, que el personatge ja havia evocat a la primera novel·la.
En definitiva, em costa fer una recomanació d'un llibre que m'ha decebut, especialment venint dels altres dos de la trilogia, que em van semblar tots dos molt reeixits i cadascun amb la seva originalitat pròpia. El camí fantasma crec que repeteix fórmules ja desgastades per les altres dues entregues, però sense arribar a fer-ne quelcom original que pugui sostenir un tercer fil per a una novel·la sencera. La prosa de Barker val molt la pena de llegir, i hi ha episodis puntuals que m'han semblat molt emotius i punyents, tot i que el conjunt no m'hagi acabat de convèncer. Només per la monumentalitat i l'ambició de la trilogia sencera es fa una lectura molt recomanable, especialment si esteu interessats en el tema i us agrada la novel·la històrica. Ara bé, si he de valorar la trilogia com a conjunt, he de dir que aquest tercer volum no fa altra cosa que posar en relleu encara més els encerts de les dues anteriors novel·les, ja que intenta repetir els recursos i les imatges que ja havien funcionat a les altres dues entregues, però sense arribar a reproduir-ne la brillantor ni l'originalitat.
Sinopsi: Després de passar les proves mèdiques, els oficials Billy Prior i Wilfred Owen són enviats novament al front occidental, on passaran l'estiu i la tardor de 1918. Mentrestant, el metge Rivers continua atenent pacients afectats d'estrès posttraumàtic a Londres, però a causa de certs problemes de salut es veurà obligat a descansar, i els seus records de la infantesa i de la seva expedició de recerca antropològica a la Melanèsia l'ajudaran a reflexionar sobre les desgràcies de la guerra que li toca viure en el present.
M'agrada: Especialment la part de la infància del doctor Rivers, epifania inclosa, i la seva relació amb els pacients en el present, que penso que és l'aspecte que connecta millor amb la primera novel·la de la trilogia.
No m'agrada: El tractament dels personatges en aquesta última entrega no m'ha acabat de fer el pes, molt més plans i esquemàtics que en les dues anteriors novel·les. Sembla que Barker recorri a fórmules ja preconcebudes sense donar espai perquè els personatges creixin. Tampoc ajuda que, en aquest cas, ja no hi hagi cap mena de comunicació entre ells que, de fet, era un dels punts més forts de les altres dues novel·les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada