Ngũgĩ imprescindible

L'autor kenyà i referent de la literatura africana Ngũgĩ wa Thiong'o (1938-2025) va morir el passat mes de maig, i la notícia em va enxampar rellegint alguns dels seus assajos. Als anys seixanta, Ngũgĩ va entrar en un debat sobre l'idioma en què els autors africans havien d'escriure les seves obres: la seva posició va ser ambivalent durant la joventut, però es va decidir a escriure les seves ficcions en kikuiu el 1978, quan va passar un any a presó per haver escrit i promogut la representació d'una obra teatral comunitària en kikuiu en un poble rural prop de la seva àrea natal. La seva defensa de les llengües africanes en comptes de les europees és part de la seva aposta per "descolonitzar la ment", un concepte que té a veure amb la presa de consciència sobre les conseqüències nefastes del racisme i la colonització a les vides de les nacions colonitzades, no sols a nivell polític i econòmic, sinó també en el pla mental, a nivell ideològic i cultural. 

Tot sovint trobo, a les ressenyes que llegeixo de les novel·les de Ngũgĩ (en especial El diable a la creu i El Bruixot del Corb), que els lectors occidentals expressen desconcert i estranyesa davant del contingut i la forma que presenten, i no n'acaben de gaudir del tot perquè els costen d'entendre. Vaig tenir la sort d'arribar a les novel·les de Ngũgĩ després d'haver-ne llegit alguns assajos, i vaig anar descobrint la seva ficció i la seva no-ficció a la vegada. 

Entendre el context en què sorgeixen aquestes novel·les és important per poder-ne copsar el vessant de crítica política: l'autor evoluciona des d'unes formes més lineals i arrelades en els models de la narrativa occidental, en què es va educar, a través d'un trencament més afí al modernisme europeu, fins a un trencament més definitiu amb la cultura europea, i pel camí va abandonant el realisme i abraçant la sàtira com a forma narrativa, amb una forma de narrar més propera al mite i a la literatura oral tradicional del seu poble. La ideologia marxista també és una part importantíssima de la seva trajectòria com a escriptor, ja que Ngũgĩ escriu al servei de l'alliberament nacional del seu poble i de la descolonització definitiva de l'Àfrica, més que per abellir a un potencial públic occidental. Per això les seves novel·les sovint esdevenen denúncies enceses del neocolonialisme i les elits extractives que hereten les estructures de poder econòmic i polític del sistema colonial després de la independència de les antigues colònies. 

 

Al contrari del que passa sovint amb autors de ficció, en aquest cas crec que pot ser útil llegir primer algun dels seus assajos abans d'abordar les seves novel·les i, si no n'heu llegit mai res, recomanaria començar per algun dels volums de la seva autobiografia, ja que estan escrits en un estil planer, són força amens de llegir i, a la vegada, ens donen molta informació sobre experiències vitals de l'autor que després es veuen reflectides a les novel·les. Selecciono una llista de recomanacions que us poden interessar si voleu conèixer una mica millor l'obra de Ngũgĩ: començo pels quatre volums de la seva autobiografia, després en destaco alguns assajos, i finalment faig una selecció de les meves novel·les preferides per ordre cronològic. 

Somnis en temps de guerra. Publicat el 2010, el primer volum de les seves memòries recull les experiències dels anys d'infància, al poblet de Limuru, marcades pel domini colonial britànic sobre la vida de les comunitats agrícoles, la segona guerra mundial, i el xoc de cultures entre el cristianisme i les creences i rituals ancestrals en què Ngũgĩ es va criar. El fil conductor del llibre, com passa als primers tres volums de memòries, és l'educació, i l'autor ens explica el context de l'educació colonial a l'època i el moviment d'escoles independents que es començarà a organitzar, paral·lelament als esforços governamentals per educar els seus súbdits en els valors de submissió que espera dels ciutadans colonials. Ngũgĩ farà un pacte amb la seva mare, que decideix sacrificar-se econòmicament per donar-li l'oportunitat d'anar a l'escola primària. Allà, descobrirà el secret de les històries de dia, i veurà com, a través de l'educació, se li obre un futur molt diferent al dels seus germans més grans. 

A la Casa de l'Intèrpret. El segon volum de memòries es va publicar el 2012, i explica els anys de formació de l'autor a l'institut Alliance, un prestigiós centre d'educació secundària al qual va accedir a través d'una beca. Ens trobem ja en ple estat d'emergència, durant la guerra d'independència de Kenya, entre el govern colonial britànic i l'Exèrcit per la Terra i la Llibertat, la guerrilla anticolonial anomenada Mau Mau pels britànics. Un dels episodis que més va marcar la joventut de Ngũgĩ, i que va quedar retratat també en algunes de les seves novel·les, és el moment en què va tornar de vacances a casa per trobar el seu poble totalment arrasat, i la seva família desplaçada i confinada a un dels reassentaments governamentals. Ngũgĩ també ens descriurà les seves experiències a l'escola, immers de ple en l'educació colonial cristiana que s'espera de la nova elit educada del país, però ben conscient des del principi de les contraccions que comporta, sobretot des de l'experiència de tenir un germà lluitant a la guerrilla i perseguit per les autoritats. 

Neix un teixidor de somnis. El tercer volum de memòries es va publicar el 2016, i narra els anys universitaris de Ngũgĩ a la Universitat de Makerere, a Uganda. Van ser anys d'efervescència política a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, en què s'estaven independitzant molts països africans, i Ngũgĩ ingressaria a Makerere com a súbdit d'una colònia britànica per sortir-ne com a ciutadà d'una república independent. El llibre explica les vicissituds dels primers governs independents de les antigues colònies africanes i els intents (alguns reeixits) de desestabilitzar-los per part de les antigues metròpolis. Aquest volum també ens relata les primeres passes de la carrera literària de l'autor, que es va graduar de la universitat amb dues novel·les ja escrites i en vies de publicació, es va revelar com a dramaturg i articulista incipient durant els anys d'universitat i va entrar en contacte amb els escriptors africans més influents del moment a la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el 1962. 

Lluitar amb el diable. El quart volum de memòries es va publicar el 2018 i, de fet, és una versió reduïda i reelaborada d'un volum anterior que havia publicat als anys vuitanta sobre les seves experiències a la presó. Lluitar amb el diable és el primer llibre que vaig llegir de Ngũgĩ i és un dels meus preferits de tots. El llibre descriu l'any que va passar a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, incomunicat de la seva família i, en realitat, sense arribar a ser acusat formalment. El seu crim va ser, pel que sembla, escriure una obra de teatre en kikuiu com a part d'una iniciativa popular en un centre cívic de la localitat de Kamiriithu. Ja en una república de Kenya independent, el govern considera que aquest tipus d'iniciatives amenacen l'statu quo i fomenten la dissidència política. A la presó s'estableix una autèntica guerra psicològica entre el govern i el pres polític, amb l'objectiu de silenciar i descoratjar la població en general. El llibre fa unes reflexions molt pertinents sobre l'experiència dels presos polítics i l'ús de la repressió com a arma política. 

Descolonitzar la ment. Publicat el 1986, és el seu llibre d'assaig més conegut, i va ser un text molt influent dins del camp dels estudis postcolonials. El llibre recull quatre conferències que Ngũgĩ havia pronunciat en diversos moments dins l'àmbit acadèmic, i que estaven inscrites en el marc del debat que va tenir lloc als anys seixanta sobre la llengua en què s'escriu la literatura africana. Ngũgĩ defensa el seu abandonament de l'anglès, la seva llengua adoptiva, com a vehicle per a les seves narracions a favor del kikuiu, la seva llengua materna, com a mitjà per reconnectar amb el seu propi poble i la seva lluita conjunta per l'alliberament, del colonialisme, en primer lloc, i més tard del neocolonialisme un cop aconseguida la independència. L'autor hi descriu l'experiència de Kamiriithu i després la redacció de El diable a la creu ja a la presó de Kamiti com a detonants d'aquest canvi de mentalitat que resultaria decisiu per a la seva producció literària. El rerefons marxista del text es fa molt clar al llarg de la lectura, però en cap moment no perd la claredat expositiva. 

Desplaçar el centre. Aquest recull d'assajos es va publicar l'any 1993, i és una mica més planer que l'anterior si us voleu familiaritzar per primera vegada amb les idees de l'autor, en part perquè els assajos recollits són una mica més breus i variats que a Descolonitzar la ment. Estan organitzats en quatre blocs temàtics, però cadascun dels capítols té una autonomia pròpia i es poden llegir de forma independent els uns dels altres. Els eixos temàtics giren al voltant de l'imperialisme lingüístic i el llegat colonial que han d'afrontar els escriptors pel que fa a la cultura heretada per part dels colonitzadors, i apel·la al localisme i a l'arrelament com a autèntica porta d'entrada a un universalisme que neixi de la cooperació i l'intercanvi entre cultures en pla d'igualtat, i no de la imposició d'unes cultures dominants per sobre d'unes altres - actitud que de vegades pretén presentar-se sota una aparença falsa de cosmopolitisme. També parla del racisme sistèmic heretat de l'era colonial i apel·la a les experiències personals i col·lectives per il·lustrar els seus raonaments. 

Something Torn and New. Aquesta col·lecció d'assajos es va publicar el 2009 i també pot ser un bon lloc per on començar, ja que reprèn algunes idees tractades als altres dos llibres i parla de l'experiència colonial des d'un punt de vista més ampli i des del seu context històric. Amb "Una cosa esquinçada i nova", motiu que Ngũgĩ pren del poeta barbadià Kamau Brathwaite, l'autor reivindica una Renaixença de les lletres africanes, que sigui capaç de superar l'experiència colonial, basada en el desarrelament, l'alienació i la pèrdua de la identitat per part del subjecte colonitzat. El llibre parla de la colonització i la diàspora com a moments fundacionals traumàtics per a la identitat africana, i reivindica la memòria i la reparació com a forma de reconnexió amb aquest passat esborrat a la força. En aquesta tasca, els escriptors, artistes i intel·lectuals hi tenen un paper fonamental. 

El riu entremig. Aquesta va ser la seva primera novel·la, tot i que es va publicar en segon lloc el 1965. És una obra que jo recomanaria sense dubtar, tot i que possiblement no és gaire representativa de tota l'obra en general de Ngũgĩ. A mi em va agradar més que No ploris, fill, que va ser la que va escriure en segon lloc però es va publicar primer, on ja es comença a intuir un Ngũgĩ més realista i desencantat amb la situació del seu país. El riu entremig és un treball primerenc que es llegeix quasi com una faula poètica, i on la lluita política de les guerrilles es barreja amb la guerra educativa de les escoles independents, amb el rerefons d'una història d'amor amb famílies enfrontades per diferents alineaments polítics. Hi trobarem gran part de les inquietuds que es troben a les memòries, i el Ngũgĩ més idealista i jovenívol ens temptarà amb una possibilitat de conciliació o entesa futures, tot i que abocada, com és habitual a les seves novel·les, a un desenllaç més aviat desolador. 

Un gra de blat. És indiscutiblement una de les seves millors novel·les, i una de les més rodones i completes des del punt de vista de la narrativa postcolonial. La trama ens ofereix diferents punts de vista de diferents personatges d'un mateix poblet, que rememoren les seves experiències abans de la independència de Kenya, durant l'estat d'emergència i la guerra d'alliberament del país. Més que triomfants, la vigília del dia de la independència tots aquests personatges se senten desencantats i abassegats per les experiències i traumes que han d'arrossegar dels temps de la guerra, i en especial el protagonista, a qui el poble observa com un heroi local però que amaga un terrible secret. Com també passava a El riu entremig, la novel·la juga amb la imatgeria messiànica, però aquí d'una forma molt més realista i ambigua. 

Pètals de sang. Un any abans de l'empresonament es publica aquesta novel·la, que fa una crítica molt encesa cap al govern de la república kenyana i es considera, tot i que no va ser la causa directa de l'empresonament, que va contribuir que el govern assenyalés Ngũgĩ com a dissident i el posés al punt de mira de la persecució política. En el marc d'una protesta obrera en una de les indústries a la ciutat d'Ilmorog, es produeix un incendi intencionat que la policia ha d'investigar. Com si es tractés d'una novel·la policíaca, el relat ens posarà en antecedents sobre les vides dels quatre sospitosos, i els fets que van portar a cadascun a la situació present, en una cronologia no lineal que es posarà al servei de la trama. La novel·la també esdevindrà una crònica de l'evolució del poblet fictici d'Ilmorog des dels seus orígens com a petit assentament rural fins a la seva evolució a ciutat neocolonial. 

El diable a la creu. Aquesta novel·la va ser escrita de forma clandestina durant l'empresonament de Ngũgĩ a Kamiti, i va marcar un punt d'inflexió en la seva narrativa. Va ser la primera novel·la que va escriure en kikuiu, un cop va prendre la decisió de no tornar a escriure ficció en anglès. La novel·la desenvolupa una trama de pacte faustià i es veu lleugerament influïda per El mestre i Margarida de Bulgàkov: ara bé, aquest biaix interpretatiu em va encegar una mica la primera vegada que la vaig llegir i cap al final em vaig emportar una bona sorpresa perquè, de la mà de Ngũgĩ, la sàtira política més esmolada no està renyida amb el realisme social. L'autor hi retrata l'ambient de persecució política que va viure en carn pròpia, i assenyala directament l'elit empresarial venuda al poder neocolonial com a responsables de les desigualtats presents. A través dels seus dos viatges cap al poblet d'Ilmorog, la protagonista, la Warĩĩnga, anirà trobant la seva pròpia força i resistència per convertir-se en una dona nova. 

El Bruixot del Corb. Aquesta és possiblement l'obra culminant de la carrera de Ngũgĩ, i on ens ofereix, ja des de l'exili, una sàtira totalment desfermada sobre el règim repressor de Moi i, per extensió, sobre la situació dels països africans en general sota aquest tipus de règims despòtics. La trama ens situa a la república fictícia d'Aburĩria, on el dictador del país emprèn una obra faraònica mentre el seu poble s'enfonsa en la pobresa. La novel·la retrata el tipus de govern corrupte i repressor que posa la riquesa del país al servei del capital estranger i castiga els ciutadans per reclamar justícia i llibertat. El relat combina la sàtira de la política neocolonial amb una trama més aviat mítica i màgica que involucra el Bruixot del Corb, un heroi accidental que, quasi sense adonar-se'n, posarà les bases per a la nova revolució. El resultat és una lectura trepidant que es fa impossible de deixar i que, a més, colpeix en els moments més inesperats amb tota la seva absurditat i bellesa.