Persèpolis (#554)

El règim havia entès que una persona que surt de casa preguntant-se: -Ja són prou llargs els pantalons? -Porto ben posat el mocador? -M'he pintat massa? -I si em fuetegen? Ja no es preguntava: -Sóc lliure de pensament? -I la llibertat d'expressió? -Puc viure la meva vida? -Què passa a les presons? És ben normal! Quan tens por t'oblides d'analitzar i reflexionar. La por ens paralitza. A més, la por sempre ha estat el motor de repressió de totes les dictadures. 

Aquesta memòria gràfica de l'autora iraniana Marjane Satrapi va esdevenir tota una revelació per al món occidental amb la seva publicació entre els anys 2000 i 2003 en quatre volums, i més tard en un únic volum el 2007. El fil conductor del relat són les memòries d'infància de l'autora al seu Teheran natal, on serà testimoni de la caiguda del xa de Pèrsia i l'adveniment de la dictadura teocràtica islàmica imposada pel règim dels aiatol·làs i, més endavant, la seva adolescència com a estudiant d'institut a Àustria i la seva joventut havent tornat a Iran. La primera part ens posa en situació sobre els antecedents històrics i la situació política a Iran el 1979, quan es produeix la revolució islàmica: ens trobem en temps de la monarquia de la dinastia Pahlevi, instaurada per la Gran Bretanya a principis del segle vint, i que va esdevenir un règim corrupte i repressor que va sumir la seva població en la pobresa i la injustícia social. La família de Satrapi pertanyia a l'elit intel·lectual benestant que conformava l'oposició al règim pro-democràcia i d'ideologia marxista, mentre que, d'altra banda, els líders religiosos islàmics observen en l'occidentalització de la població el principal mal a combatre. El resultat serà que, quan la revolució popular que enderrocarà el xa prengui un marcat caràcter islamista, la dissidència prodemocràtica passarà a ser perseguida novament, aquest cop pel nou règim revolucionari. 

Sota el nou govern dels aiatol·làs, la Marjane passarà d'assistir a una escola francesa i laica a una escola religiosa, que provarà d'adoctrinar-la en els valors del nou país, contra els quals la protagonista es rebel·larà obertament. Amb l'esclat de la guerra entre Iran i Iraq, que s'allargarà pràcticament durant tota la dècada dels vuitanta, els pares de la Marjane l'enviaran a estudiar a Àustria amb uns coneguts de la família per tal d'allunyar-la del conflicte armat i de la repressió ideològica. Assistirem així al retrat d'una identitat dislocada: la Marjane sentirà la necessitat de negar els seus orígens davant del racisme i la incomprensió que experimentarà a Àustria, mentre que se sentirà culpable per haver pogut fugir de la guerra que continua amenaçant els seus familiars i amics. La seva incapacitat d'ajustar-se plenament al món occidental durant els anys de la seva adolescència la deixaran amb una sensació de desolació i fracàs, i un dels moments més frustrants de la lectura, possiblement, és veure-la desaprofitar les oportunitats que se li presenten a través de l'addicció a les drogues i la seva incapacitat de valorar-se a si mateixa o encarar el seu futur seriosament. D'altra banda, la situació es fa totalment comprensible quan es veu la imatge de conjunt i es comprèn en tota la seva complexitat des del punt de vista de la protagonista, perduda en una gran ciutat als catorze anys, sense figures adultes que li serveixin com a referent i amb el trauma de totes les atrocitats que arrossega en el seu passat. 

De fet, el tema de la identitat és un dels fils conductors més potents del relat sencer, i un dels seus punts més forts és la forma com ens transmet, vívidament, el punt de vista de la protagonista a través de la primera persona, adaptant sempre el llenguatge a la forma com processa les seves experiències dins del moment vital en què es troba: quan és una nena, assistim a la formació de les seves idees sobre el món, marcades pels lligams afectius que estableix amb els diferents membres de la seva família, i també als moments de confusió sobre la seva pròpia lleialtat ideològica. Més endavant, durant la seva adolescència, veurem la dificultat d'ajustar-se als codis i valors d'un món que li és totalment estrany i els seus intents de rebel·lar-se contra el món que li és donat la sorprendran i descol·locaran fins i tot a ella mateixa. Ara bé, no és fins a la quarta part, quan torni a Teheran després de la seva estada a Àustria, que assistirem a la maduració de la protagonista quan accepti plenament les contradiccions, els matisos i la complexitat del dilema identitari que li ha tocat viure. La seva última decisió, per tant, serà fruit de les circumstàncies, però també de la llibertat que ha aconseguit a través d'aquests anys de formació, i el relat acabarà amb la Marjane adulta encarant el seu futur amb el convenciment de saber finalment quina és la seva identitat. 

Al mateix temps, el text esdevé inqüestionablement polític com a crítica directa i inequívoca al règim islamista que governa l'Iran fins a l'actualitat. Episodis de repressió i de violència brutal contra la ciutadania com el que es va viure fa dos anys arran de l'assassinat de la jove kurda Zhina Amini són molt més fàcils de comprendre des del context polític i històric més ampli que retrata Satrapi a la seva obra. Tot i així, el text tampoc s'està de criticar les complicitats occidentals dins dels conflictes geo-estratègics a l'Orient Mitjà, i tampoc no estalvia a la família protagonista, especialment a la primera part del relat, l'exposició de les seves pròpies incoherències, com a privilegiats dins la societat iraniana pel que fa a la seva posició econòmica, que sovint entra en flagrant contradicció amb la seva pròpia ideologia marxista. El text esdevé encoratjador fins i tot en els seus moments més foscos: una de les lliçons de vida que ens ofereix la Marjane és que, fins i tot en els moments de desesperació i abaltiment més extrems, llegir més i formar-se més és una sortida ineludible per tal de navegar les complexitats del món que ens envolta. Satrapi retrata el seu periple vital i formatiu amb una veu única, sempre desperta al canvi i a conèixer millor la realitat que l'envolta, però dolorosament punyent a l'hora de retratar les vicissituds més amargues i les veritats polítiques més desagradoses del món contemporani. 

Continguts: La primera part del relat ens descriu la infància de la Marjane fins al moment del derrocament del xa de Pèrsia, el 1979, quan ella té deu anys. És un període de violència política als carrers i ferotge repressió contra la dissidència. La segona part del relat retrata la islamització de la societat sota el règim dels aiatol·làs, que instaurarà la policia de la moral i combatrà a través de la violència i la por tot allò que sigui sospitós de simpatitzar amb les idees occidentals i, d'altra banda, el terror viscut per la població iraniana amb l'esclat de la guerra amb Iraq, que esdevindrà també una eina d'adoctrinament polític i d'homogeneïtzació per a la societat. La tercera part relata el periple de la Marjane a Àustria, entre els catorze i els divuit anys, en què viu en diverses residències i pisos compartits i acaba l'institut amb els dilemes característics d'una identitat dislocada com la seva. La quarta part descriu el retorn de la Marjane a Teheran amb la seva família, amb un profund sentiment de culpabilitat pel seu fracàs a Europa, i els dilemes del matrimoni, la identitat sexual i l'apartheid de gènere que pateix com a dona a l'Iran dels anys noranta. 

M'agrada: La brillantor amb què Satrapi retrata la complexa història política i cultural del seu país sense apartar-se ni un moment de la seva experiència privada i particular, que transmet amb una claredat i una vivesa incontestables.  

Blackwater (#553)

La pudor de la riuada no acabava d'anar-se'n mai del tot. Fins i tot quan s'havia escombrat el llim de les cases, s'havien fregat les parets, s'havia posat moqueta nova, s'havien posat mobles nous o penjat cortines noves; fins i tot quan tots els objectes fets malbé s'havien portat lluny i cremat, quan s'havien netejat els jardins de branques trencades i restes d'animals morts i l'herba havia començat a créixer un altre cop, quan Perdido pujava les escales a la nit per anar a dormir s'aturava amb la mà a la barana, i, per sota de l'olor de gessamí i roses del porxo del davant, per sota la fortor que havia deixat el sopar a la cuina, i fins per sota el midó del seu propi coll, Perdido sentia l'olor de la riuada. S'havia filtrat als taulons, les bigues i fins i tot els maons de les cases i edificis. De tant en tant, recordava a Perdido la desolació que s'havia produït, i la desolació que es podia tornar a produir perfectament al poble. 

Avui comento la popularíssima novel·la Blackwater, que ha esdevingut un fenomen lector a casa nostra a partir de la seva reedició al català i al castellà a càrrec de Blackie Books. La novel·la, de l'autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), ja havia tingut un gran èxit amb la seva publicació seriada el 1983, però la seva fama no va arribar mai a traspassar les fronteres dels Estats Units. Fa dos anys, l'editorial francesa Monsieur Toussaint Louverture va decidir recuperar aquesta obra per al públic francès en el seu format original per entregues, i poc després l'èxit es va replicar, sobretot a través del boca-orella i la difusió per xarxes socials, amb les traduccions a l'italià, el català i el castellà. Com que d'entrada recelo dels fenòmens editorials i les meravelles del màrqueting, al principi no en vaig fer gaire cas però, més endavant, l'aura de meravella oblidada que té la novel·la i les recomanacions entusiastes per part de lectors de confiança em van acabar de decidir. Un cop llegida, puc dir que m'ho he passat molt bé amb aquesta narració d'horror gòtic, que gira al voltant de les intrigues i secrets d'una família benestant al poblet de Perdido, Alabama, durant la primera meitat del segle vint. D'altra banda, tot i la seva publicació per volums en sis entregues, la saga conforma una novel·la única, amb la seva coherència estructural, que queda molt més clara a partir de la segona meitat, i que arriba a una conclusió perfectament rodona i satisfactòria al darrer volum. 

A ambdós marges de la confluència entre els rius Perdido i Blackwater, en una zona rural al sud d'Alabama, es troba el poblet de Perdido. La seva riquesa es basa en l'explotació dels boscos de fusta, a través de les serradores propietat de les tres famílies riques del poble. La més influent de les tres és el clan Caskey, regit per la mà de ferro de la seva matriarca, la vídua Mary-Love. El 1919, després d'una terrible riuada que arrasa el poble sencer, l'estabilitat de la família canviarà quan el fill de la Mary-Love, l'Oscar, es casi amb l'Elinor Dammert, una estranya nouvinguda que s'ha salvat miraculosament de la riuada. Amb aquesta premissa d'entrada, assistirem a la guerra oberta que s'estableix entre la Mary-Love i l'Elinor pel control de la fortuna de la família i les seves decisions empresarials, en què la resta de personatges secundaris, fills, cunyats, cosins, nebots, servents i veïns esdevindran satèl·lits de les dues matriarques. Tanmateix, les intrigues familiars conformen la part visible i respectable de la família, i per tant, són només un dels fils conductors de la novel·la. Rere les aparences trobarem una trama sobrenatural que afecta l'origen de l'Elinor i la seva autèntica naturalesa, que a través dels anys esdevindrà una amenaça per a l'estabilitat de la família i del poble sencer. Aquesta trama soterrada de tall gòtic, amb les seves violències, sorpreses, i aparicions d'última hora, anirà desapareixent i reemergint rere la trama principal, i mantindrà la lectura sempre en una tensió creixent. 

De fet, gran part de l'interès de la proposta, i on McDowell excel·leix en particular, és el seu domini del ritme de la narració, que es basa en una successió de capítols curts i episòdics, sovint centrats en diferents personatges, però que sempre manté la tensió de la trama oberta amb el fil de misteris posposats que desemboquen després en noves revelacions. Precisament el fet que la trama sigui previsible en molts moments afegeix valor, més que no pas en detreu, al gaudi d'aquesta tensió narrativa: els lectors ens sentim partícips de la narració, que té una direcció sempre definida i fàcil d'identificar. Especialment a partir de la segona meitat de la novel·la, en què hi ha un gir de guió força decisiu, aquesta predicibilitat contribuirà a mantenir l'interès viu cap a un desenllaç més que anunciat i esperat. Més enllà d'aquestes línies generals, que es fan difícils de discutir sense fer espòilers importants a la trama, la novel·la també es gaudeix per l'estil hàbil i minuciós de McDowell, amb una especial atenció al detall en unes descripcions totalment atmosfèriques: d'una banda, les cases familiars que es construeixen els Caskey tenen un caràcter propi, i els seus continguts reflecteixen la personalitat i les manies dels seus habitants, de forma que aquestes descripcions sempre ens revelaran quelcom de les presències, absències, obsessions i deliris que atrapen els seus habitants. D'altra banda, el món natural que envolta Perdido rep el mateix tractament minuciós en les descripcions, de forma que els boscos, els rius i els aiguamolls que envolten la zona, i que esdevenen autèntics laberints per als personatges que els transiten, adquiriran un caràcter totalment propi i incomparable. 

Així doncs, McDowell ens va presentant les inquietuds, interessos i rivalitats dels seus personatges, de vegades de forma directa i oberta, com si es tractés d'una declaració de guerra, i d'altres de forma més velada, quasi quan ja han esdevingut fets acomplerts. D'altra banda, la càrrega simbòlica i metafòrica del relat també es va revelant entre línies, a través d'esquemes arquetípics que s'entreveuen a través de les repeticions que planteja l'argument, i que ens remeten al pensament màgic del folklore i els contes de fades. D'aquesta forma, la imatge dels nens robats, que van rebotant d'una casa a una altra com a moneda de canvi en les transaccions i conflictes dels adults, la tensió entre personatges aquosos i terrosos que apareixen i desapareixen de la trama, o l'amenaça del riu i els boscos, sempre latent als marges de la societat civilitzada, ens van apuntant a aquest trop bàsic que esbossa la trama sencera de la novel·la: la lluita de la civilització capitalista contra la natura salvatge, a través de les serradores, les explotacions agrícoles, la construcció dels dics per contenir el riu i, més endavant, les explotacions petrolíferes. A més a més, aquesta tensió entre una força civilitzadora i una de feréstega i indomable, que roman lligada a la natura, també té un reflex en el conflicte en què entren l'Elinor i la Mary-Love, i que arribarà a les seves últimes conseqüències no sols dins l'espai domèstic sinó també en l'àmbit sobrenatural. 

Una part important del reclam publicitari per a la saga Blackwater ha estat l'apel·lació a la sensibilitat dels lectors contemporanis, a través del qüestionament que fa la novel·la, més de quaranta anys després de la seva publicació, dels rols de la feminitat tradicional, i el retrat que ofereix de personatges homosexuals amb naturalitat i sense forçar la plausibilitat històrica del període que retrata. Tanmateix, jo no l'anomenaria una novel·la feminista, com s'ha afirmat repetidament a la premsa, en tant que el matriarcat que retrata és particularment opressiu i insidiós: les dones exerceixen el poder com a eina de manipulació i control, sempre guardant les aparences però deixant ben clar des del principi que les seves intencions són o bé sotmetre o bé enfonsar les altres dones que tenen al voltant. Per això la majoria de personatges femenins estableixen matrimonis gairebé sempre per contrariar una altra dona, encara que sigui a costa de negar-se la seva pròpia felicitat, mentre que les vides dels homes, sempre en un rol secundari, tindran valor en funció del que puguin aportar al seu respectiu bàndol de la batalla familiar. En aquest sentit el contingut de la història mira més aviat al gènere gòtic més clàssic - em ve al cap, per exemple, Daphne duMaurier, o el to marcadament fosc i cruel d'autores del sud dels Estats Units com Carson McCullers o Eudora Welty - que revela sempre el pòsit fosc i reprimit, eminentment destructor i violent, de les estructures de poder que regulen la vida quotidiana. 

Sinopsi: El diumenge de Pasqua de l'any 1919, el poble de Perdido, a l'estat d'Alabama, desperta de la terrible inundació que l'ha arrasat després que se surtin de mare els dos rius que voregen el poble, el Perdido i el Blackwater. Mentre fan una roda de reconeixement dels desperfectes en una barqueta, l'Oscar Caskey i en Bray, el seu servent negre, rescaten de l'hotel del poble una jove desconeguda, l'Elinor Dammert, que sol·licita feina a l'escola local. Alguns membres de la família Caskey acolliran la nouvinguda, però la mare de l'Oscar, la Mary-Love Caskey, declararà la seva antipatia per l'Elinor des del moment que hi percebi la intenció de casar-se amb l'Oscar. 

M'agrada: És realment una lectura fascinant, que es fa quasi impossible de deixar, i que mostra un pols narratiu magistral i una habilitat especial per a la dosificació dels misteris, les sorpreses i els girs de guió. La potència de les seves imatges, i la cura amb què són retratats els personatges secundaris, sempre amb el seu caràcter propi i amb una gran atenció al detall del retrat psicològic, són evidentment punts a favor. 

No m'agrada: La trama perd una mica de pistonada a les entregues quarta i cinquena, després de la desaparició d'un dels personatges principals i la rèplica dels mateixos rols en les generacions posteriors, que en alguns moments es fa un punt repetitiva. L'altra cosa que m'ha semblat desconcertant, especialment a la llum de l'agenda progressista de l'autor, és la seva aposta per silenciar el conflicte de la violència racial al sud dels Estats Units a l'època descrita: el retrat estranyament harmoniós dels subalterns negres sempre fidels als seus amos blancs sembla més nostàlgic de la narrativa hegemònica blanca del segle dinou que del període històric que retrata, ja al segle vint. 

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb una certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)

I can't say your name. Or else I say it with negligence, 

I can't say your name. Certain days, certain nights, 

certain things happen to me. I have a longing for you. 

You become, then, my only homeland. 

I can't say your name. Slender, tender, warm. 

Terribly slender, on your feet, like a homeland. 

I can't say your name. Because, if I say it, I have to say it

with a certain negligence. I can't say your name. 

It's not only a sexual, conjugal longing. 

It's the longing of the river, and the sheets, and the dust. 

It's a homeland instinct. It's the longing of the tree, 

and of the sky, and the water pot, and the jug, and the clay. 

Of being and being completely, fully: having a homeland. 

And a free, and bright, and high homeland.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)

La traducció és meva.

Més poemes d'Estellés

Que passem bona diada! 

Nostra Senyora del Nil (#552)

No és en Toyota, ni tan sols disfressada de camperola vella, com marxaràs de Nyaminombe. I a dins de l'institut, no comptis amb ningú. La mare superiora ja s'ha tancat al seu despatx per no veure res. Els professors belgues continuaran les seves classes impertorbablement. Els francesos, encara que ens mostressin una mica d'empatia, pel que sembla a causa del nostre físic, obeiran les instruccions de la seva ambaixada: no-ingerència, no-ingerència! Quan els assassins se'ns tirin a sobre, n'hi haurà que diran: a l'Àfrica sempre ha sigut així, són matances de salvatges i no s'hi pot entendre res, i, encara que alguns es tanquin a la seva habitació a plorar, les seves llàgrimes no ens salvaran. 

Aquesta novel·la de 2012 de l'autora ruandesa Scholastique Mukasonga és una recreació profundament colpidora de l'ambient polític i cultural que portarà al genocidi contra els tutsis el 1994. La novel·la ens situa uns quants anys abans d'aquests fets, però ens presenta un retrat fidedigne de la violència que els tutsis van haver d'afrontar en pogroms cíclics des de la seva pèrdua de poder amb la revolta popular de 1959 a 1962, que portaria a la independència del país respecte del domini belga. La trama de la novel·la ens situa a principis dels anys setanta en un internat per a noies situat a la muntanya, prop de la deu del Nil, i culmina el juliol de 1973 amb el cop d'estat militar que deposa el president moderat de la república, Grégoire Kayibanda, per donar pas a la dictadura de partit únic de Juvénal Habyarimana. Aquests esdeveniments tenen el seu reflex a petita escala dins l'ambient tancat i opressiu de l'escola, en què el ressentiment d'un grupuscle d'alumnes hutus pertanyents a famílies de l'elit política del país contra la minoria d'alumnes tutsis que hi assisteixen per quota anirà escalant amb una violència creixent, davant la passivitat i la hipocresia dels professors blancs i els representants de l'església catòlica. La novel·la, per tant, ens ofereix aquest relat d'opressió i violència al nivell literal, d'una banda, però també al nivell simbòlic, a través del qual els personatges esdevenen emblemes de les posicions polítiques dels grups identitaris als quals representen. Així doncs, dins l'escola trobarem replicat el mateix clima de tensió que sacseja Ruanda sencera durant aquests anys tan convulsos. 

La novel·la fa molt per posar-nos en situació i fer-nos entendre el context més ampli a través de les intervencions dels personatges que, a través dels seus diàlegs, ens van fent partícips de les complexitats del conflicte social i polític. Al món occidental, el genocidi ruandès no es va presentar com a gaire més que una matança d'origen ètnic, però els mitjans de comunicació van fer poc esment dels factors de fons que van donar lloc a aquesta violència, i que es remuntaven a dècades enrere - al domini colonial del país i la complicitat dels antics dominadors blancs a l'hora de decantar la balança del poder a conveniència. Els colonitzadors belgues van afavorir l'aristocràcia ramadera representada en els tutsis, l'antiga elit que regnava sobre la majoria agricultora hutu, quan es tractava de mantenir la jerarquia tradicional, però van traspassar ràpidament el seu suport a la majoria hutu quan van veure que la revolució anticolonial i la independència del país eren inevitables. Sotmesa a la purga ideològica i cultural portada a terme amb la revolució social de 1959 a 1962, la minoria tutsi es va veure desposseïda de tots els seus drets polítics i socials, i els seus membres es van veure reduïts a pàries dins la que havia estat la seva terra durant segles. Així doncs, s'estableix una dinàmica d'inquietud social que es va alliberant cíclicament en onades de violència contra els tutsis, que són blanc de les calúmnies més despietades i són utilitzats com a boc expiatori per la comunitat sencera. 

La novel·la posa l'accent especialment sobre la complicitat dels blancs a l'hora d'ignorar el patiment dels tutsis, i també sobre el problema de la seva representació en termes racistes, especialment a través dels personatges del pare Herménégilde i l'artista Fonteneille. Els colonitzadors belgues es van obsessionar a caracteritzar els habitants de ruanda ètnicament, i van desenvolupar diverses teories pseudo-científiques i pseudo-literàries per justificar la presència de la minoria tutsi al territori. La romantització que van dur a terme de la seva identitat, connectada amb la dels antics nubis, i per tant, el poder que els van atribuir, va contribuir a ampliar l'escletxa social que els separava dels hutus. Mukasonga també denuncia en el seu text com el cristianisme va ser una eina de control polític durant l'era colonial, de forma similar a com ho descriu Chinua Achebe a Tot se'n va en orris. A través de la metàfora de la tensió entre la deessa antiga i la imatge cristiana de Nostra Senyora del Nil, la novel·la planteja com el cristianisme va utilitzar els cultes a les deïtats tradicionals africanes com a porta d'entrada per al domini ideològic dels conversos. Si l'únic que cal és canviar el rostre de la deïtat en qüestió, i l'antiga deessa de la fertilitat que mena les fonts del Nil es transforma en una Nostra Senyora cristiana, la lliçó insidiosa de tot plegat és que les deïtats estan per ser modelades a imatge i semblança dels qui ostenten el poder. Així és com el conflicte a l'institut acabarà esclatant quan la líder del grup radical acabi considerant el rostre de la imatge com una ofensa política, i s'arrogui el dret de modelar la imatge a la seva conveniència. 

El text, per tant, ens va endinsant en tots aquests dilemes, a l'hora que ens presenta el despertar a l'edat adulta de tota una sèrie de noies que s'enfronten amb impotència als seus propis problemes identitaris. Si bé pot semblar a simple vista que el llibre ens presenta la divisió entre hutus i tutsis de forma maniquea, nombrosos personatges secundaris ens ajudaran a percebre els matisos de la imatge de conjunt: d'una banda hi ha la Modesta, una alumna mestissa entrenada per avergonyir-se de la identitat de la seva mare tutsi i que, per tant, ha d'ignorar aquest llegat i abraçar la radicalitat hutu com a coartada davant de possibles represàlies polítiques. D'altra banda hi ha la Immaculée, que pertany per família a l'elit militar del nord del país que encapçalarà la revolta, però que té un caràcter rebel que la farà qüestionar-se les divisions i violència de què és testimoni en el dia a dia. Nostra Senyora del Nil és una gran novel·la, mereixedora de tots els premis i reconeixements que ha rebut, i que ens mostra com el retrat a petita escala pot ser reflex d'una realitat social i cultural molt més àmplia, i que els conflictes colonials i postcolonials són massa complexos per resumir-los a través d'estereotips o simplificacions. 

Sinopsi: A principis dels anys setanta, una elit de noies ruandeses assisteixen a l'internat Nostra Senyora del Nil per esdevenir les perfectes esposes de la propera generació de dirigents del país, ja siguin funcionaris, militars, polítics o diplomàtics del més alt nivell. Per aconseguir-ho, necessiten una educació catòlica impartida per religiosos i professors laics belgues i francesos. La vida quotidiana de les alumnes passa per l'assetjament a què un grup d'alumnes hutus, congraciades amb les autoritats religioses, infligeixen sobre les alumnes tutsis, que són minoria perquè han aconseguit entrar a l'escola per acomplir la quota del deu per cent. A mesura que el discurs polític es vagi radicalitzant, aquestes alumnes tutsi comencen a predir la matança que vindrà, i a pensar formes d'escapar de la violència que els espera. 

M'agrada: L'equilibri aconseguit entre el rerefons polític del relat, que se'ns mostra a través de les múltiples interaccions dels personatges, i el retrat de quotidianitat que ens proposa l'ambientació en una escola, aparentment aïllada de la tensió política de l'època. 

Jornada de reflexió (13)

Retalls de premsa que he anat acumulant aquest estiu (en cap ordre en particular): 

• Els talibans prohibeixen que se senti la veu de les dones en públic. Les dones afganeses es rebel·len contra aquest apartheid de gènere a través del cant. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-taliba-afganistan-so-veu-femenina-prohibir/

https://naciodigital.cat/internacional/dones-afganes-canten-protestar-contra-llei-govern-taliba-censura-seves-veus_1983083_102.html

• La mort del rei dels maoris posa en relleu el problemàtic llegat colonial a Nova Zelanda. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2453696-mor-als-69-anys-el-rei-maori-kiingi-tuheitia-de-nova-zelanda.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-mort-del-rei-dels-maoris-commociona-nova-zelanda-i-remarca-la-doble-identitat-del-pais/

• Esquerra Republicana de Catalunya col·loca, a canvi de promeses, un govern monocolor espanyolista per primer cop al capdavant de la Generalitat catalana. La notícia de l'aparició del president Puigdemont a Barcelona el 8 d'agost i la seva no-detenció queda vinculada inevitablement a l'aplicació defectuosa de la llei d'amnistia, que s'ha acomplert en el cent per cent dels casos per a les forces policials acusades d'agressions i abús de poder contra civils no-violents, però amb comptagotes en els casos d'aquests mateixos civils i els líders polítics independentistes. L'erràtica diligència del jutge Llarena, que dóna llargues a l'aplicació de l'amnistia a Puigdemont però s'apressa a interrompre les vacances quan es tracta de detenir-lo en sòl català, o els recents atacs a la defensa de l'expresident, no fan altra cosa que apuntar a aquesta doble vara de mesurar del sistema judicial espanyol. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/newsweek-desobediencia-amnistia-exemple-democracia/

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-decisio-llarena-amnistia/

https://www.vilaweb.cat/noticies/i-ara-boye-te-la-culpa-de-tot-es-veu/

https://www.ara.cat/politica/manos-limpias-denuncia-boye-col-laborar-l-escapada-puigdemont_25_5116697.html

• El genocidi a Gaza continua: 

https://www.ara.cat/opinio/normalitzacio-genocidi-gaza_129_5120777.html

https://www.nuevatribuna.es/articulo/global/recordemos-gaza-palestina-cada-dia/20240828075226230064.html

• I la guerra a Ucraïna continua:  

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/alemenys-41-morts-en-atac-ucraina-mortifers-inici-guerra_1277042_102.html

https://www.reuters.com/world/europe/ukraine-says-it-advances-kursk-region-urges-allies-help-defend-air-space-2024-08-30/

https://www.ccma.cat/324/el-tpi-exigeix-a-mongolia-que-detingui-putin-en-la-visita-de-la-setmana-que-ve/noticia/3309212/

Els homes m'expliquen coses (#551)

La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l'altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se'ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà. Les coses han millorat, però aquesta guerra no s'acabarà durant la meva època. Encara lluito, per mi, és clar, però també per totes aquelles dones més joves que tenen alguna cosa a dir, amb l'esperança que aconseguiran dir-la. 

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Rebecca Solnit al voltant del feminisme es va publicar per primer cop el 2014, i ha esdevingut un text força popular durant aquests deu anys a l'hora d'encetar una conversa sobre les reivindicacions del feminisme avui dia. A cavall entre el feminisme de tercera onada i el de quarta, que Solnit reconeix com a propi d'una generació més jove que ella i que avui dia emergeix dins l'esfera pública, els assajos que proposa l'autora ens posen davant la necessitat de prendre perspectiva sobre els discursos públics sobre el gènere, i reconèixer els biaixos masclistes que recorren la cultura i la política des dels moments més anecdòtics fins als més universals. De fet, el primer assaig del llibre, que dóna títol a l'obra sencera, parteix de l'anècdota d'un home que explica de forma paternalista a Solnit de què va un llibre de nova publicació, sense adonar-se que està parlant amb l'autora mateixa del llibre. Per a Solnit, aquest tipus d'actituds condescendents i paternalistes formen part del fenomen de la misogínia generalitzada i totalment normalitzada que pateix la nostra cultura, i només es diferencien de les violacions, les agressions i tota forma de violència contra les dones en el grau d'intensitat. Aquesta actitud parteix de l'assumpció que la dona és inferior i, per tant, no val la pena escoltar el que ha de dir. El següent pas és la supressió de la seva veu o la seva presència a l'espai públic, de vegades fins i tot a través de la violència física. 

A través de tota una sèrie de casos concrets, exemples estadístics i analogies amb d'altres dimensions de la lluita emancipadora a través de la història, els assajos van establint connexions amb un fenomen més gran de repressió i silenciament de la veu de les dones: la violència contra les dones, sigui al nivell que sigui, revela estructures de dominació i poder que fa milers d'anys que duren i que, possiblement perquè els qui ostenten el poder d'aquesta forma tradicional se senten cada cop més amenaçats pels discursos emergents, posen en marxa una dura resposta a aquesta amenaça percebuda contra l'statu quo. L'anàlisi que aporta Solnit és interessant perquè se centra sobretot en l'ús del llenguatge, i mostra com canviar la forma de referir-nos a una realitat és el motor de canvi perquè certs conceptes puguin començar a ser reconeguts a la pràctica i contestats des de l'esfera pública de pensament i acció. No és tan sols el fenomen del mansplaining - són conceptes molt més generalitzats globalment com la violència de gènere o la cultura de la violació, basada en la noció dels "privilegis sexuals" que alguns homes es creuen que tenen i poden exercir sense restriccions sobre el cos de les dones. A través de la clarificació de tots aquests fenòmens, Solnit ens va descobrint el rastre de la lluita emancipadora feminista a través del segle vint i els seus avenços, amb les conseqüents amenaces per part d'un sector de la població masculina, que tradicionalment ha ostentat el poder i els privilegis. 

Així doncs, l'anàlisi se centra a denunciar la manca de credibilitat, visibilitat i capacitat d'acció a què s'han vist sotmeses les dones al llarg de la història, i la llarga lluita de resistències i contestacions que han portat certes millores a les generacions següents. Especialment destacable em sembla l'assaig que tanca el conjunt, en què Solnit analitza el moment present per observar com els avenços aconseguits no tenen marxa enrere possible, i els esforços per coartar les llibertats de les dones novament (per exemple, amb l'intent d'impedir l'accés a l'avortament als Estats Units) no són més que un fenomen de resistència desesperada per part del patriarcat tradicional. Ara bé, l'anàlisi també té els seus punts cecs: en línies generals es basa a extrapolar l'experiència estatunidenca a la resta del món, i pot caure en simplificacions a l'hora d'aplicar el punt de vista de la dona blanca i de parla anglesa a la resta de col·lectius de dones del món. El text ha arribat a tanta gent arreu del món a través d'aquests deu anys en part per l'eloqüència de la seva exposició, que no pretén ser un estudi acadèmic sinó més aviat una aproximació en to periodístic a l'experiència quotidiana de la feminitat al tombant del segle vint-i-u. D'altra banda, també entra en un equilibri força delicat, i no gaire reeixit al capdavall, entre la denúncia al sistema patriarcal i la seva influència abassegadora en tots els àmbits de la vida, d'una banda, i de l'altra l'intent de fer-se amb la bona voluntat dels homes "aliats" que no responen a aquests patrons tradicionals, una vegada i una altra al llarg del text, de vegades amb un to excessivament obsequiós. 

Continguts: El llibre és una col·lecció de nou articles que van aparèixer a la premsa entre els anys 2008 i 2014. "Els homes m'expliquen coses" descriu el fenomen del paternalisme masculí com a punta de l'iceberg d'un abús de poder i una discriminació de les dones que en el fons es fa sistèmica. "La guerra més llarga" caracteritza la violència contra les dones com a factor revelador d'estructures de dominació dels homes sobre les dones a través de la història. "Móns que xoquen en una suite de luxe" agafa el cas del procés per violació contra l'aleshores director del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, com a emblema de la dinàmica de poder i abús del neoliberalisme mundial contra els països pobres i endeutats pels crèdits contrets amb aquest tipus d'entitats supranacionals. "Elogi de l'amenaça" és una reivindicació del matrimoni entre persones del mateix sexe com a superació de les desigualtats perpetuades pel matrimoni tradicional com a institució. "L'àvia Aranya" explora el silenciament i la desaparició de les veus i les identitats femenines a través d'una lectura lineal de la història. "La foscor de Virginia Woolf" estableix un diàleg profund entre Virginia Woolf, Susan Sontag i la mateixa Solnit a propòsit del principi d'incertesa que tot sovint domina la creació artística i intel·lectual. "La síndrome de Cassandra" aborda el problema de la credibilitat de la veu femenina a l'esfera pública a través de la història, que sovint ha estat qüestionada i silenciada pel discurs imperant com a fruit de la histèria i la neurosi. "#Yesallwomen: les feministes reescriuen la història" és una reflexió arran de la matança de biaix masclista que es va produir a Isla Vista, al sud de Califòrnia, l'any 2014, en què Solnit reflexiona sobre com els canvis en el llenguatge poden arribar a donar visibilitat a problemes que tradicionalment quedaven normalitzats i amagats del discurs públic. Finalment, "La capsa de Pandora i el cos de policies voluntaris" reflexiona sobre l'avenç imparable de la lluita feminista i sobre el fet que, com passa també amb totes les altres revolucions, els seus èxits, fracassos i les reaccions que encén siguin sovint imprevisibles. 

M'agrada: L'estil fluït i senzill de Solnit, molt amè de llegir, i la seva claredat a l'hora de connectar diverses facetes del mateix fenomen. 

No m'agrada: Les simplificacions en què cau l'anàlisi en determinats moments del text, suposo que a causa de la seva aposta per la concisió i la facilitat de lectura. És un text que actua més aviat com a pamflet - i en aquest sentit, molt efectiu - que no pas com a anàlisi detallada o exhaustiva dels factors i fenòmens socials que exposa. 

Els arbres (#550)

Money, Mississipí, és exactament tal com sona. Batejat segons la persistent tradició d'ironia pròpia del sud i amb el concurs d'una tradició de nesciència, el nom pren una connotació una mica trista, indicadora d'una ignorància conscient que tant és si s'accepta o no perquè, siguem realistes, tampoc no va enlloc. 

Els arbres, de l'autor afroamericà Percival Everett, és una novel·la satírica que es va publicar el 2021. Els nombrosos premis i reconeixements que ha rebut han donat a conèixer l'autor fora de les fronteres dels Estats Units. De fet, Everett és un novel·lista amb una extensa carrera, i m'ha semblat una llàstima no haver conegut la seva obra fins ara. Els arbres és una sàtira corrosiva sobre el supremacisme blanc als Estats Units i l'empremta de la seva violència a la societat americana fins avui dia, de forma que la narració connecta de forma molt clara i sense fissures la tradició dels linxaments al sud dels Estats Units, des de l'era de la segregació fins als nostres dies, amb la violència racial sistèmica i els abusos policials comesos encara avui dia. No són fenòmens aïllats els uns dels altres, sinó que formen part del mateix esquema de violència institucional que els Estats Units ha anat arrossegant al llarg de la seva història, i que ha normalitzat a bastament a través de la supressió i el silenciament de les veus de les víctimes. Així doncs, Everett estira el fil d'aquest relat d'agressió i d'impunitat fins a culminar en una paròdia despietada sobre la presidència de Trump i el seu discurs demagògic. 

Hi ha un moment en què un dels personatges demana als altres que parin de burlar-se de la gent blanca: la novel·la d'Everett s'hi entrega amb fruïció sense cap mena de descans a través de tres-centes cinquanta pàgines de la sàtira política i social més exquisida i entretinguda. L'estratègia narrativa d'Everett és posar un mirall deformador davant del discurs supremacista blanc i burlar-se'n fins a l'extrem: si els blancs del sud reben noms tòpics, són retratats com a beneits sense estudis, amb prou feines articulats, professadors d'una religiositat pueril i hipòcrita, masclistes violents i abusadors (amb menció especial per a les aparicions estel·lars cap al final de la novel·la de l'agent Hickory Spit de Dallas i del mateix Donald Trump), no se li pot retreure res davant la manipulació històrica de la imatge dels negres que ha fet l'odi blanc al llarg de la història, molt més insidiós i violent i amb un cost ben tangible i dolorós en vides humanes. De fet, el que aconsegueix la sàtira de la novel·la és despertar l'autèntic espectre latent de la història americana: una violència que mai no ha estat castigada ni compensada adequadament i que, per efecte d'un silenciament atàvic i implacable, traspassat com a codi no escrit de generació en generació, atemoreix i intimida els perpetradors mateixos amb el fantasma de la culpa i la complicitat. 

No és debades que l'acció ens situa al poblet de Money, Mississippi, on als anys cinquanta va tenir lloc el brutal linxament de l'adolescent Emmett Till, la cara desfigurada del qual es va convertir en emblema per al moviment pro drets civils quan la seva mare va decidir exposar-lo a la premsa amb el taüt obert. La història encara va créixer en rellevància en els anys posteriors perquè els culpables de la tortura i l'assassinat de Till van ser absolts per un tribunal d'homes blancs, i anys després encara van anar presumint del crim emparats per la llei que prohibeix ser processat dues vegades per la mateixa ofensa. Posteriorment, la dona implicada en el cas, que inicialment havia acusat Till d'haver-se-li insinuat, es va desdir del seu testimoni. L'autor parteix d'aquest cas històric real per preguntar-se quina empremta deixa el passat sobre les comunitats hereves d'aquest llegat de violència, i relata a través d'un argument trepidant com es posa en marxa una brutal onada retributiva amb reverberacions cada cop més fortes i incontestables. 

La narració recorre als tòpics de la narrativa policíaca, extrets principalment del cinema, per oferir-nos una investigació contrarellotge contra els poders misteriosos d'un assassí en sèrie que deixa un cadàver extra a cada escena del crim com a estranya signatura de la seva acció. Un home blanc apareix assassinat a casa seva juntament amb el cadàver inflat i desfigurat d'un negre que sosté a la mà els testicles de l'altre. La trama es complica quan el cadàver negre desapareix del dipòsit de cadàvers i torna a aparèixer a l'escena d'un nou crim. Com és d'esperar, els incompetents policies locals de seguida queden desbordats pel misteri, i aviat arriben els reforços de ciutat, molt més competents a l'hora d'investigar però igualment incapaços de fer encaixar les peces quan la trama es comenci a complicar. Els policies no seran els únics visitants de la ciutat, però. Al poble també hi arribarà un antropòleg i escriptor que rebrà la missió de deixar constància dels fets, sense ser del tot conscient dels riscos a què s'exposa. 

Pel camí anirem trobant una profusió inigualable de converses enginyoses, personatges secundaris que ens aporten el característic color local, i societats i cultes secrets que ens aniran endinsant en un laberint cada cop més complicat de símbols, referències i implicacions metatextuals. Perquè precisament el paper de l'escriptor Damon i de la Mama Z i els seus misteriosos poders no quedaran revelats plenament fins al final de la novel·la, en què totes les peces acabaran encaixant a lloc, i l'aposta pel realisme màgic quedarà plenament justificada dins d'una tradició de narrativa afroamericana no naturalista, on participen per exemple Toni Morrison, Jesmyn Ward o Colson Whitehead. Per aquests autors, els fantasmes del passat recorden als vius amb la seva insistència el dolor de la ferida oberta, per tal que els vius puguin assumir el ple compromís de no silenciar-ne les veus. 

Sinopsi: Al voltant de l'any 2018 al petit poble de Money, Mississippi, es produeixen dos assassinats esgarrifosos. Les dues víctimes apareixen brutalment mutilades amb filferro espinós i a les dues escenes del crim apareix el mateix cadàver d'un home negre desfigurat. Una parella d'agents especials de la policia de l'estat apareix al poble per assistir en la investigació del xèrif local, i aviat s'hi uneix una agent especial enviada per l'FBI. Els crims de seguida revelen una connexió evident amb el linxament d'Emmett Till seixanta anys enrere, però mentre els policies porten a terme la investigació els assassinats continuaran replicant-se. 

M'agrada: La combinació perfecta que assoleix la novel·la entre l'explotació dels tòpics de la narrativa policíaca, el recurs a un humor estripat i sense cap mena de filtre de correcció política, i la reflexió totalment seriosa, al nivell simbòlic i metatextual, sobre el racisme sistèmic als Estats Units i la violència que se'n deriva. La subtilesa i la intel·ligència del desenllaç m'han semblat el toc magistral de la novel·la. 

Primavera silenciosa (#549)

Encara hi ha poca consciència de la naturalesa de l'amenaça. Ens trobem en una era d'especialistes, en què cadascun mira el seu problema d'estudi i no se n'adona o roman intolerant del marc més ampli en el qual encaixa. També és una era dominada per la indústria, en la qual el dret a guanyar un dòlar a qualsevol cost quasi mai es qüestiona. Quan la gent protesta, davant les proves evidents dels resultats perjudicials dels pesticides, se li donen pastilletes tranquil·litzants de mitges veritats. Necessitem amb urgència que s'acabin aquestes falses garanties, aquesta dulcificació de fets desagradosos. És a la gent a qui es demana que assumeixi els riscs provocats pels insecticides. La gent ha de decidir si vol continuar en la direcció actual, i només és possible si està en possessió plena dels fets. 

Aquest assaig de la biòloga estatunidenca Rachel Carson (1907-1964) es va publicar per primer cop el 1962, i va causar un impacte considerable en l'opinió pública estatunidenca, marcant un abans i un després en la lluita col·lectiva contra els pesticides químics usats indiscriminadament per l'agricultura intensiva, amb conseqüències nefastes per als ecosistemes i els organismes que hi entraven en contacte. La indústria química va viure un creixement sense precedents a partir de la segona guerra mundial, en què tant els Estats Units com els països europeus van invertir en la recerca de noves armes químiques, així com de desinfectants i insecticides d'acció ràpida i efectiva. Un cop després de la guerra, el seu ús s'estén per les àrees rurals i naturals dels Estats Units principalment com a insecticida i herbicida, o per fer front a plagues de determinades espècies que amenacen els arbres per exemple, però aviat, durant els anys quaranta i cinquanta, tant científics com agricultors i naturalistes aficionats comencen a registrar les conseqüències devastadores i no sempre previstes que comporten aquestes substàncies. A través de la seva exposició, Carson explica quins són tots aquests efectes adversos tant per als éssers humans com per a les plantes i els animals, i caracteritza exhaustivament aquestes substàncies, la més coneguda de les quals és el DDT, que actualment ja no s'utilitza. 

Així doncs, l'anàlisi que ens ofereix Carson es limita a un període de temps molt concret, i els exemples concrets dels quals parla fa molts anys que van quedar superats. Un cop es va anar demostrant que aquests components químics contenien elements carcinògens, i que estaven destruint la biodiversitat en grans àrees naturals arreu del món, el seu ús es va anar prohibint i ara són cosa del passat. Per què el llibre de Carson ha assolit l'estatus de clàssic, doncs? Quina és la seva vigència encara avui dia? El seu assaig és una denúncia encesa i reveladora de la lògica implacable de l'interès econòmic sobre la vida humana, amb el vistiplau dels governs de torn. El problema de les fumigacions és que es presentaven com a fets acomplerts sense que la ciutadania afectada hi tingués res a dir ni tingués accés a tota la informació sobre els riscos que implicaven. Tot sovint aquests pesticides es ruixaven des d'avions indiscriminadament i de forma repetida, i quan els afectes adversos arribaven a les vides humanes, a través de l'aire o la xarxa d'aigües, ja era massa tard per posar-hi remei. Carson mateixa era una investigadora governamental, i una part dels estudis i investigacions que cita al llibre són de científics que treballaven per als governs dels Estats Units i d'altres països. Quan tots aquests informes arribaven als responsables polítics, tot sovint els seus resultats es relativitzaven o es minimitzaven per poder seguir proporcionant beneficis a la indústria química.  

Si bé el problema dels DDT ha quedat en el passat, per tant, sobta llegir la crònica d'aquesta cadena de negligències especialment per la seva similitud amb d'altres casos més recents que ens haurien de sonar perquè ens toquen de molt més a prop. Per exemple, hi ha un moment de l'exposició en què Carson utilitza el terme "obsolescència programada", que avui dia ens és totalment familiar: la indústria química s'interessa per unes solucions d'efecte limitat en el temps, per tal d'haver de repetir els tractaments periòdicament. La comparació de les legislacions americanes, que entreguen la clau de la producció econòmica a les grans empreses del sector, i aboquen a la fallida els petits agricultors que es resisteixen a aquests canvis, amb les legislacions europees més conservadores, ens hauria de recordar el cas dels organismes genèticament modificats que es van començar a introduir a l'agricultura a partir dels anys vuitanta i noranta. De la mateixa manera, Carson ens adverteix dels riscos de l'agricultura intensiva i dels monocultius davant d'altres formes de treballar la terra que respecten molt millor la biodiversitat present en una zona determinada i, per tant, l'equilibri natural dels ecosistemes. L'efecte nociu dels DDT no s'estenia només a l'espècie que es pretenia erradicar, sinó també a la cadena tròfica sencera, cosa que ens il·lustra sobre els perills de la sobreexplotació del medi, ja sigui terrestre o aquàtic. 

Primavera silenciosa és un clàssic de la literatura conservacionista en tant que ens assenyala un camí a seguir, i reivindica de forma abrandada que l'opinió pública necessita obtenir una informació acurada i rigorosa per poder actuar en el seu propi benefici. El llibre és una clara denúncia de les males praxis que mantenen el públic en la minoria d'edat, i els oculten aquestes informacions essencials perquè pugui prendre decisions en el futur. Si una cosa resulta atractiva del text és que rarament intenta apel·lar els lectors a través de les emocions: les dades crues que ens presenta parlen per si soles, sempre acompanyades per una argumentació racional i pragmàtica. A través de la seva exposició, Carson pretén convèncer que la conservació del medi ambient és bàsica i indispensable per al nostre propi interès, i fins i tot aporta un argument econòmic, a l'hora d'assenyalar els potencials perjudicis materials que la destrucció d'aquesta biodiversitat pot comportar per a l'agricultura o el turisme. Si bé és cert que algunes de les solucions que proposa són qüestionables, i possiblement avui dia en tenim més informació com per poder-les jutjar, el que és indiscutible és que Primavera silenciosa ens ofereix un advertiment clar i contundent dels perills mediambientals a què l'ésser humà exposa la seva pròpia existència a la terra. 

Continguts: Després d'un breu primer capítol que actua com a introducció del llibre, el capítol dos ens presenta el problema de l'ús indiscriminat dels insecticides i herbicides aplicats a l'agricultura intensiva, que creen immunitat en les espècies que pretenen erradicar, a la vegada que creen desequilibris en la diversitat dels ecosistemes. El capítol tres caracteritza els components químics en què se centra l'estudi i descriu també les conseqüències adverses que tenen per a l'organisme humà. El capítol quatre exposa la contaminació de l'aigua dolça i les seves conseqüències a l'hora d'estendre aquestes substàncies tòxiques. El capítol cinc tracta de la contaminació del sòl, amb la pèrdua de les bactèries i fongs que són essencials per fer d'enllaç entre la matèria orgànica i els minerals necessaris perquè les plantes puguin viure. El capítol sis se centra més en concret en l'aplicació d'herbicides i l'interès de les empreses químiques rere l'agricultura intensiva. El capítol setè exposa la contradicció entre la visió dels ecologistes i la de les agències governamentals, i proposa un exemple d'ús fallit dels pesticides químics per erradicar la plaga de l'escarabat japonès. El capítol vuitè descriu les conseqüències que aquestes substàncies tenen per a les poblacions d'aus. El capítol novè exposa les afectacions que pateix la indústria pesquera a través de les afectacions dels rius, que s'estenen també a les aigües costeres. El capítol deu proposa dos exemples de les conseqüències fatals que tenen les fumigacions aèries. El capítol onze està dedicat a l'exposició a substàncies tòxiques en l'àmbit domèstic i a l'abast de tothom. El capítol dotze exposa les patologies que poden causar en l'organisme humà, tenint en compte també la combinació de diversos tòxics i l'augment de la concentració de les seves proporcions als teixits greixosos de l'organisme a través dels diversos graons de la cadena tròfica. El capítol tretze ens exposa aquestes conseqüències al nivell cel·lular. El capítol catorze està dedicat al càncer. Els capítols quinze i setze exposen els efectes contraproduents d'aquests productes químics - el quinze exposa el fenomen de la resistència ambiental i el setze el del desenvolupament de resistència per part dels insectes que es pretén eliminar. Finalment, el capítol disset presenta solucions alternatives per tal d'eliminar plagues o de controlar les poblacions de determinades espècies, que en l'època que es publica el llibre estaven en fase d'experimentació o es començaven a aplicar amb èxit. 

M'agrada: M'ha semblat molt interessant no tant pel detall de l'exposició sinó més aviat per la imatge de conjunt i la seva vigència avui dia, amb la denúncia de negligències i omissions que, avui dia malauradament, encara són fàcils de reconèixer en política mediambiental. 

Construir l'enemic (#548)

Si heu decidit venir fins aquí aquesta tarda, malgrat el terrorífic títol de la meva xerrada, vol dir que esteu preparats per a tot, encara que una lliçó seriosa sobre els conceptes d'absolut i relatiu hauria de durar almenys dos mil cinc-cents anys, tant com el debat real. Sóc aquí perquè La Milanesiana d'enguany està dedicada als "Conflictes de l'absolut", i naturalment m'he preguntat què s'entén per aquest mot. És la pregunta més elemental que s'ha de fer un filòsof. 

Aquest recull d'assajos del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop el 2011, però la seva traducció al castellà no es va publicar fins deu anys després. És un llibre que costa d'explicar d'entrada perquè està compost d'assajos breus sobre diferents temes, de lectura molt amena, però sense un fil conductor determinat que els unifiqui. La majoria són xerrades o conferències que va pronunciar a principis dels anys dos mil, d'altres van aparèixer en publicacions especialitzades, i alguns són reelaboracions posteriors d'articles que havien aparegut a la premsa escrita. En tot cas, són un mostrari de la inesgotable erudició de l'autor, que té una habilitat especial per relacionar temes aparentment inconnexos, trobar fils ocults dins la història que connecten el passat i el present, i advertir dels perills que comporta per a la democràcia no ser prou curós amb les paraules, els silencis i els seus significats. 

Un primer focus d'interès per als textos és aquesta idea de la política com a espai semiòtic, és a dir, de construccions de discursos i narratives que donen forma a les imatges i representacions que ens fem de nosaltres mateixos i els altres. "Construir l'enemic", la peça que dona títol al recull, és possiblement el més polític dels textos que se'ns ofereixen. Eco hi explica com la construcció de l'enemic com a via de cohesió social i política és un mecanisme molt més antic del que ens podríem imaginar, i en recull exemples que van des de l'edat antiga i el món medieval fins als nostres dies. En la mateixa línia, "Velinas y silencio" reflexiona al voltant de la censura i les formes més insidioses que pren avui dia, dins del soroll generalitzat amplificat pels mitjans de comunicació. Aquest text en particular ajuda a comprendre el marc mental des del qual Eco escriu la novel·la Número Zero. El text que tanca el llibre, "Reflexions sobre Wikileaks", explica com el fenomen de Wikileaks canvia el món polític avui dia des del moment que avancem cap a la transparència total, la fi dels secrets, i la vigilància que era tradicionalment del Poder cap a la ciutadania ara retorna en la direcció contrària com un bumerang. És una cloenda curiosa per al llibre, un punt massa optimista, em penso, en vistes de tot el que ha passat després a Europa i al món, però que igualment fa pensar força. 

Ara bé, un dels textos que resulta profundament polític sense aparentar-ho a simple vista és un recull de ressenyes italianes a Ulisses de Joyce publicades entre els anys 20 i 30, i que, col·locades sobre la pàgina les unes al costat de les altres, ofereixen un testimoni esfereïdor de l'ascens del feixisme a Itàlia. I parlant de literatura, un altre dels focus d'interès de la proposta, i un dels que m'ha semblat més interessants, és l'anàlisi de la narrativa de fulletó, que es basa principalment en un joc interpretatiu entre la informació coneguda per personatges i lectors i la revelació de nova informació que es va produint durant la lectura. En una altra línia, també hi ha disquisicions sobre la història del coneixement, especialment pel que fa a la cartografia i l'astronomia, i en particular una peça sobre el culte a les relíquies a través de la història, que mostren les connexions fortuïtes que s'estableixen entre realitat i ficció a l'hora d'ordenar-nos en el nostre propi món. És un recull d'assajos molt interessant i realment amè de llegir. No s'assembla gaire a les obres assagístiques més sistemàtiques de l'autor, possiblement tan sols en el seu recurs a l'humor, el to enjogassat i la subversió de les expectatives lectores. 

Continguts: "Construir al enemigo" és un assaig que reflexiona sobre la representació de l'enemic com a altre al llarg de la història a través de nombrosos exemples de diferents èpoques. "Lo absoluto y lo relativo" és un text que explica la càrrega filosòfica del relativisme - i les seves diferents branques i versions - i la seva rellevància per al pensament contemporani, partint de la base de l'aclariment dels termes des del punt de vista de la semiòtica. "La llama es bella" és un estudi de la semiòtica del foc, és a dir, una exposició de les diferents accepcions que aquest símbol té per a la cultura occidental. "Tras tesoros" reflexiona sobre el culte a les relíquies i al col·leccionisme, a través d'un inventari d'exemples històrics quasi inacabable. "Delicias fermentadas" és un homenatge a l'historiador Piero Camporesi, i revela interessos comuns entre ambdós autors. "Los embriones fuera del paraíso" és una curiosa reflexió a propòsit del debat actual sobre l'avortament, que va a buscar les idees de Sant Tomàs d'Aquino sobre l'ànima i els embrions humans, argument curiosament divergent al de l'església catòlica actual. "El grupo 63, cuarenta años después" és una retrospectiva cap a la generació d'intel·lectuals i artistes a la qual Eco va pertànyer durant els anys seixanta, i és molt il·lustrativa del moment històric pel qual passava Itàlia, el paper d'Obra oberta dins el panorama filosòfic del moment, així com una bona caracterització de les diferents sensibilitats, dissensions i polèmiques dins del grup. "Hugo, hélas. La poética del exceso" és una anàlisi de les narracions de Victor Hugo i el seu ús de l'excés com a tècnica narrativa per tal de transmetre als lectors el moment històric que està descrivint i apropar-los a una estètica de la sublimitat. "Velinas y silencio" reflexiona sobre la censura tradicional, basada en el silenci, i l'actual, basada en el soroll dins d'un bombardeig constant d'informació i dades irrellevants i banals. "Astronomías imaginarias" explora les interseccions entre les astronomies i les cartografies imaginàries i reals a través de la història. "¡Yo soy Edmundo Dantès!" és una reivindicació de la novel·la de fulletó com a porta d'entrada a la narratologia, en basar-se en el recurs constant a l'agnició - la revelació d'una informació que pot o no trobar-se en mans dels lectors prèviament - i que convida els lectors a jugar amb la seva pròpia capacitat d'interpretar el text i de predir-lo en funció de les expectatives sobre el gènere. "Solo nos faltaba el Ulisses" és un recull de ressenyes i  valoracions negatives sobre l'obra de James Joyce a la Itàlia dels anys 20 i 30. "Por qué nunca se encuentra la isla" reflexiona sobre el mite de les illes perdudes i el relaciona amb la dificultat històrica de cartografiar les illes. Finalment, "Reflexiones sobre Wikileaks" planteja la revolució en la forma que proposa Internet a l'hora de fer circular dades entre determinats agents polítics i socials. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt estimulant, i un gran exemple de la infinita erudició d'Eco i del seu encant i picardia característics a l'hora de presentar-la als lectors. 

Elles parlen (#547)

En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat "L'estenedor", en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autora canadenca Miriam Toews és un relat dolorós i colpidor de la violència que pateixen les dones en una comunitat petita i tancada, dominada pel fanatisme religiós dels seus dirigents, que exerceixen un control absolut sobre cada petit aspecte de la seva vida, així com sobre el relat mateix dels fets i la seva forma d'interpretar-los. La novel·la es basa en uns fets reals que es van descobrir l'any 2009: en una comunitat mennonita a Bolívia, un grup d'homes havia estat drogant les dones del poble durant la nit per violar-les, i aquestes agressions - en alguns casos incestuoses i fins i tot cap a criatures molt petites - s'havien estat repetint durant anys. Miriam Toews es va criar en una d'aquestes comunitats al Canadà, i en aquesta novel·la utilitza la base dels fets reals per plantejar un debat fictici entre les dones afectades, de tres generacions diferents, per decidir quin curs d'acció emprendre a partir del moment que els homes han estat detinguts. Durant dos dies, les dones tenen les seves converses sempre d'amagat i sota l'amenaça de ser descobertes, i sospesen la possibilitat de quedar-se al poble i perdonar els agressors, com de fet els demana el bisbe de la comunitat, quedar-se però enfrontar-se obertament als homes, o fugir definitivament del poble a la recerca d'una vida millor. 

A partir d'aquesta premissa, de fet, assistim a un plantejament quasi ucrònic de la història real per tal de presentar-nos una possible sortida a uns fets tan desoladors en la realitat. Després del judici, la situació a la colònia boliviana real va continuar exactament igual: els homes van ser perdonats i cap dona no en va fugir, per la qual cosa els periodistes que van investigar el cas van arribar a la conclusió que les agressions sexuals contra les dones, de fet, s'estaven repetint al poble com a part de la seva normalitat. És per això que la novel·la m'ha causat sentiments contradictoris, com també em passava amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, amb la qual Elles parlen ha estat comparada freqüentment. Ambdós relats utilitzen els fets reals com a palanca per a una ficció especulativa que no planteja la manca de fugida possible per a aquestes situacions a la vida real, i a la vegada deixen un final obert com a única nota discordant per al que és, a simple vista, un relat de resistència i empoderament femení. L'exercici especulatiu que en resulta és interessant, en els dos casos, però no sé fins a quin punt revesteix el text resultant de certa qualitat escapista. 

Els mennonites són una branca de l'església anabaptista, i són especialment radicals a l'hora d'aïllar les comunitats de l'exterior i rebutjar els principals avenços tècnics del segle vint, de forma que el seu estil de vida és el propi de les comunitats rurals als segles divuit o dinou. Les decisions que afecten la comunitat són preses per un consell d'ancians dirigits per un bisbe, que és la màxima autoritat del poble i, de fet, només als homes se'ls permet arribar a la majoria d'edat i assolir els rudiments d'una educació. En aquest context, les dones que sentim parlar durant el text estan ancorades en una determinada visió de la realitat, i la discussió que tindran entre elles recrearà força fidedignament la seva percepció del món. Aquesta és la part que més m'ha agradat del text, al capdavall: la novel·la no hauria resultat plausible si haguéssim assistit a un debat de dones empoderades que han trobat la seva força oculta a partir de la seva victimització. En realitat, les dones estan convençudes que es condemnaran per a l'eternitat si no perdonen els agressors, i és per això que la discussió s'embranca en detalls teològics i filosòfics, que ocupen la major part del llibre, abans de passar als aspectes més pràctics de la decisió que tenen davant seu. Aquest focus en la cruïlla mental en què es troben les protagonistes, i el debat teològic en què entren a l'hora d'afrontar la seva realitat quotidiana m'ha recordat en alguns passatges la prosa de les novel·les de Marilynne Robinson, tot i que la reflexió filosòfica de Robinson i la seva imbricació dins la narrativa em sembla més ben elaborada que la de Toews, que queda una mica massa precipitada i esquemàtica. 

La veu narradora de la novel·la, però, és precisament un home, August Epp, el mestre del poble que transcriu les actes de les converses a petició d'una de les assistents, l'Ona, de qui està enamorat des que era petit. La veu de l'August és necessària dins la narració perquè és el personatge que actua d'intèrpret dins de la novel·la. Ho és en un sentit literal, ja que les dones només parlen plautdiesch, una llengua derivada del baix alemany i actualment només parlada dins les comunitats mennonites, un mig milió de persones a tot el món. Dins d'aquestes, els homes són els únics que aprenen els rudiments de l'anglès o el castellà, depenent del país on visquin, per tal de poder fer transaccions econòmiques amb l'exterior. Tanmateix, l'August és un mig-foraster dins del grup, ja que quan tenia dotze anys ell i els seus pares van ser expulsats de la comunitat i ell només hi ha tornat molts anys després, un cop adult, havent estudiat a Anglaterra. Per això també actua d'intèrpret a un nivell narratiu, perquè serveix d'intermediari entre la cultura mennonita i els lectors, que no en sabem gairebé res. L'August també té els seus propis conflictes interns, ja que la comunitat no el considera un home de debò, en ser un home il·lustrat i no tan avesat a les tasques del camp com els altres i, d'altra banda, les seves crisis existencials i temptacions suïcides li impedeixen tornar a deixar la comunitat després de la mala experiència amb el món exterior. 

El suïcidi també és un motiu secundari dins la novel·la, i sembla una inquietud freqüent a l'obra narrativa de Toews, pel que he pogut veure. A través de la narració veurem que el fet de matar-se és força més habitual del que sembla dins la comunitat, i revelarà també la doble vara de mesurar dels savis del poble: quan una de les dones se suïcida en veure la brutalitat de les agressions patides per la seva filla, se li nega l'enterrament en terra consagrada, però per a un dels homes del poble el bisbe havia inventat una excusa (un dimoni que havia arribat i l'havia fulminat) per tal de poder amagar el suïcidi. A través de la novel·la, serà l'August qui ens anirà posant en antecedents sobre la vida al poble abans i després de les violacions, i anirà posant llum sobre aquestes petites esquerdes que han anat apareixent dins la narrativa monolítica que ofereixen els poderosos sobre la vida del poble. El cas dels suïcidis n'és un exemple, però també trobem l'expulsió d'un predicador que qüestionava la vida després de la mort, l'expulsió dels pares de l'August, o les incoherències i contradiccions en què va caient el discurs del bisbe mateix, que anirà revelant febleses cada cop més pertorbadores per a la imatge de conjunt.  

Així doncs, les dones protagonistes es veuran interpel·lades per la presència abassegadora d'una violència absoluta i incapacitant dins les seves mentalitats pacifistes, i dins d'una concepció de la vida que es viu no per a l'aquí i l'ara, sinó per a l'eternitat. Tanmateix, viure per a l'eternitat no relativitza fins a la banalitat les accions i les violències que es cometen en l'aquí i ara? Aquest dilema moral i existencial acaba posant les dones en la necessitat de repensar racionalment les bases del seu propi món, i la consciència de la injustícia que estan patint arribarà precisament a l'hora de confrontar-la amb els seus dogmes teòrics: d'entrada, sense anar més lluny, ser analfabetes no els permet interpretar l'escriptura pels seus propis mitjans, i els fa posar en dubte l'acceptació del relat que els exigeixen els homes. En aquest context, perdonar i mantenir l'statu quo és la resposta correcta per mantenir la pau a la comunitat, però la seva pròpia convicció cristiana les enfronta amb la necessitat de fundar un món nou com a única via de sortida. Així és com es gesta una revolució dins d'una comunitat que no n'arriba ni a concebre'n la possibilitat: a partir del pensament i la paraula, únic motor del que després podrà ser l'acció. En aquest sentit és un relat molt fosc i molt optimista a la vegada, i per això el desenllaç, un punt massa sentimental, m'ha semblat que diluïa una mica el potencial del conjunt, tant en termes literaris com filosòfics. 

Sinopsi: En una comunitat mennonita a l'Amèrica del Sud, les dones descobreixen, traumàticament, que un grup d'homes del seu propi poble i de les seves pròpies famílies les han estat drogant durant les nits per violar-les brutalment, sense fer distincions entre nenes petites, adolescents, adultes i ancianes. Aprofitant que els agressors es troben detinguts a la ciutat, i que els homes del poble han anat a rescatar-los sota fiança, un grup de dones de dues famílies s'organitza per debatre d'amagat com han de reaccionar a la tornada dels agressors al poble. A través de dos dies de converses, aquestes dones de tres generacions diferents hauran de sospesar els pros i els contres de quedar-se a la comunitat sense fer res, quedar-se a la comunitat i lluitar pels seus drets, o fugir del poble per sempre a la recerca d'una vida millor. 

M'agrada: El plantejament sencer de la novel·la com a debat entre dones, que presenta una nova forma de mirar la realitat des del moment que comencen a ser conscients de la pròpia opressió dins la comunitat. El diàleg que proposa entre religió i llibertat personal, articulat sempre des de la reflexió racional, m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: En general el punt de vista del protagonista se m'ha fet inconsistent, i la trama sencera massa poc plausible com per ser del tot rodona. L'acumulació de revelacions a les últimes pàgines del relat m'ha semblat excessiva, i potser s'haurien d'haver integrat millor dins del fil de la narració en comptes de posar-les totes al final.