L'Odissea de Christopher Nolan

Vull deixar clar, d'entrada, que això no és una ressenya de la pel·lícula de Christopher Nolan com a pel·lícula. En el seu aspecte tècnic i cinematogràfic és una proposta interessant, amb alguns detalls visualment potents però, en general, de potencial malaguanyat. El que vull comentar aquí són uns quants aspectes que em van semblar fallits de la pel·lícula com a adaptació del poema èpic homèric i que, per això, em van decebre. Una adaptació sempre serà una adaptació: no estic en contra del fet que es facin canvis, especialment si resolen problemes narratius que es derivin del canvi de format, o si el resultat final resulta coherent com a conjunt. Ara bé, quan agafem obres clàssiques que el públic coneix bé, resulten especialment decebedors si empitjoren l'original o no contribueixen a millorar el conjunt de l'adaptació. Així doncs, una petita llista de traïcions a l'original que em van venir al cap després de veure la pel·lícula. He invertit la numeració perquè les he ordenat de més anecdòtica a més rellevant: 

4. La cicatriu 

Cada cicatriu explica una història, i no n'hi ha dues d'iguals. Només pots reconèixer la cicatriu d'Odisseu si l'has vista abans. Per això funciona com a mecanisme de reconeixement amb la seva dida i els seus servents, per exemple, però no amb el seu fill, Telèmac, que no l'ha vista mai. Quan rellegeixo l'Odissea sovint m'imagino un impostor que arriba a Ítaca per suplantar Odisseu - és un temor que el poema mateix deixa veure entre línies - però que finalment és descobert per la impossibilitat de reproduir una ferida única al món, ni tan sols si fos un déu. La cicatriu està lligada a la ferida, i la ferida està lligada a un moment concret del passat. L'Odissea ens explica la història sencera de la cicatriu en un salt enrere al cant 21: quan era jove, Odisseu havia anat a visitar la família de la seva mare, i la ferida se la va fer en una cacera de senglar amb el seu avi Autòlic i els seus oncles materns. Al poema, la cicatriu es troba a la cama per sobre el genoll, se suposa que a la part interna de la cuixa: és força fàcil d'entendre si ens imaginem un senglar que envesteix un home frontalment. Odisseu aconsegueix clavar-li la llança, però no evita l'ullal de la bèstia. L'episodi marca un ritual de pas per a Odisseu: el seu avi Autòlic era fill d'Hermes i, per tant, l'astúcia li venia del seu parentesc amb aquest déu. L'avi li va demanar que anés a veure'l al seu casal quan fos un home, i li va prometre que l'honoraria amb una part de les seves riqueses. El jove se'n torna a Ítaca, on l'esperen els seus pares, ara convertit en un home i amb una cicatriu nova de trinca que n'explica la història. Quan Euriclea reconeix la cicatriu rentant-li els peus al pidolaire, és un gran encert que el poema en reconegui la història sencera. 

La decisió per part de Nolan de situar la ferida al turmell queda sense explicar, més enllà potser de la decisió (estètica) de presentar els homes amb calça llarga en comptes de túnica. Però una cicatriu al turmell bé que deu ser més fàcil de descobrir fortuïtament, no? La cicatriu a la cuixa ens assegura que només l'arribaran a veure persones que tinguin una relació molt propera amb Odisseu. Aquest és un canvi molt menor, és veritat, però a vegades la diferència es troba en els detalls. Si una cicatriu explica una història, aleshores si canvies la cicatriu també canvies la història: a la pel·lícula de Nolan, l'origen de la cicatriu és una mica més prosaic. En una batuda de caça, Odisseu ensenya a un grup de joves itaquesos com tesa el famós arc i els dona lliçons. Entenc que és una forma ràpida i eficient d'introduir la dinàmica de l'arc i establir-ne el funcionament, i a la vegada també introdueix la subtrama d'Antínous i el soldat Sinó, que és un invent de la pel·lícula. Tot i així, em va recar una mica que el passat d'Odisseu no quedés explorat amb més profunditat. El relat que ens en fa Nolan és el d'un soldat, el d'un guerrer ja format que ja ho té tot après en començar la pel·lícula, que ha d'acomplir una missió i tornar a casa. Passa el mateix amb l'arc narratiu de Telèmac: al principi del poema és un jovenet inexpert, al final del poema s'ha fet un home; aquí, igual que el seu pare, no evoluciona significativament ni fa cap aprenentatge, ha d'acomplir una missió i tornar a casa. 

3. Els retrobaments 

Té més a veure amb la càrrega emocional del relat que no pas amb l'argument mateix. Els retrobaments d'Odisseu amb els seus éssers estimats són dels moments més emotius de tot el poema: hem de tenir en compte que s'hi retroba després de vint anys de no veure'ls. El servent més devot, el fill, la dida que l'ha criat des que era un marrec, l'esposa, el pare: el poema no escatima llàgrimes, ni petons, ni abraçades. En el cas de Fileci i Eumeu, els servents lleials, es posen a plorar només de veure l'arc exposat, abans d'assabentar-se que Odisseu es troba a palau. Quan Odisseu es retroba amb Penèlope, tots dos es queden callats, astorats, sense saber què dir-se. És Telèmac qui els ha d'animar a fer el primer pas. El poema està ple d'aquests detalls d'humanitat. D'horrors de la guerra, d'estrès post-traumàtic, de vicissituds del viatge i de càstigs divins també n'hi ha, és clar, però la gràcia de la tornada a casa és que ho conté tot. 

A la pel·lícula, tota aquesta càrrega emocional queda desplaçada per la preparació de l'escena d'acció. Telèmac i Odisseu es reconeixen breument en la distància, amb una mirada d'home a home, tot molt contingut, gaire res més. Laertes ni tan sols hi apareix. Els retrobaments amb Euriclea i amb Penèlope són fugaços, poc elaborats, i queden eclipsats per la urgència de l'escena d'acció, l'un al principi i l'altre al final. El mateix que passava amb el punt anterior: Odisseu és un soldat que prepara l'assalt final a la fortalesa enemiga. El poema era més subtil en aquest sentit: Odisseu porta la guerra al si de la llar, és veritat, la conquereix des de dins com havia fet amb Troia i gràcies a la seva astúcia, i hi ha certa càrrega ritual en la seva venjança. El vident Teoclimen havia descrit als pretendents l'escena mateixa de la seva mort, però aquests no se l'havien pres seriosament. Tots aquests elements afegeixen una tensió quasi insuportable que acaba desencadenant en un clímax memorable. L'execució de les serventes infidels per part de Telèmac és una nota especialment macabra al conjunt. Per això us aconsello, si algun dia se us acut d'adaptar l'Odissea en forma de pel·lícula, cuideu bé els retrobaments, poseu-hi llàgrimes i abraçades. La història s'ho val.  

2. Els rostres 

Aquí es tracta d'una decisió més aviat estètica, però que em va causar molta inquietud a la vista del conjunt i que encara a hores d'ara no sé ben bé com interpretar. Només en puc descriure la impressió, i em va semblar una nota totalment discordant amb el suposat missatge antibel·licista de la pel·lícula sencera. Christopher Nolan emmascara determinats personatges que no vol que reconeguis com a humans. Els troians porten una mena de cascs-màscara i en cap moment ensenyen la cara. Només veiem la cara de les dones i els nens assassinats; però, en una història que posa un accent tan intens en l'experiència dels soldats i en l'estrès post-traumàtic que experimenten després dels assassinats, s'esforça massa a deshumanitzar els soldats enemics. Només els grecs tenen rostre; els soldats troians són màscares. 

Bé, hi ha una excepció notable: Agamèmnon és el comandant dels grecs i, força oportunament, tampoc no té rostre. Amagat sota una màscara de Batman i amb molt poques línies de diàleg, el missatge implícit és que en el fons els grecs són bona gent, però estan liderats per una mala persona. Els flashbacks narrats per Helena sobre la seva germana Clitemnestra no fan sinó reforçar el missatge: Odisseu no es trobaria en la situació d'haver de trencar la llei de Zeus si Agamèmnon abans no hagués traspassat totes les línies vermelles. És una forma força hàbil de tirar la pedra i amagar la mà: el clímax emocional de la pel·lícula (abans del clímax d'acció) és un monòleg d'Odisseu en què revela el sentiment de culpabilitat que sent per haver dissenyat el pla del cavall de Troia, que va portar a les atrocitats comeses durant la caiguda de la ciutat. La revelació final, força superficial en la seva obvietat, és que la bèstia som nosaltres: que ens pensàvem que érem els bons quan en realitat som uns assassins i saquejadors de ciutats. El poema original no necessita màscares perquè no planteja aquesta dicotomia en termes de bons o dolents: a la Ilíada hi ha dos bàndols sí, però hi ha qualitats heroiques, mesquineses, xocs d'egos i una profunda humanitat, a tots dos cantons de la muralla. En canvi, a la pel·lícula, Matt Damon conserva la seva humanitat, juntament amb el seu rostre, mentre l'aposta estètica de Nolan és un malvat de caricatura amb casc negre a qui poder assenyalar com a culpable últim de la situació. 

El clau queda reblat amb els gegants lestrígons, emmascarats també rere unes armadures d'estètica medievalitzant: ja no es tracta d'enemics sense rostre, ara hem passat directament al món dels monstres. A propòsit dels monstres, l'episodi del ciclop, tot i que visualment em va semblar molt original, em va deixar decebuda perquè li nega la màscara a Odisseu, una màscara que adopta conscientment dins del poema homèric, portat per la seva astúcia: la del senyor Ningú. Al poema, Polifem té nom, un pare que és un déu i que li promet venjança, i pertany a una comunitat de ciclops com ell. De fet, si els seus companys no l'ajuden és per culpa de l'estratagema d'Odisseu, no pas per la seva condició de monstre. A mi Polifem, tot i que malvat i caníbal, sempre em desperta una mica de compassió al final de la història: ha de ser dur perdre l'únic ull que tens. Ara bé, Odisseu tampoc no és el dolent de la història per fer el que fa: és l'única manera que troba de salvar-se ell mateix i els seus homes d'una mort segura. A la pel·lícula, a Polifem se li nega el nom i la conversa amb Odisseu: és veritat que parla, però en un idioma que els homes no entenen (com un bàrbar, en el sentit originari del terme) i que, després, el lloctinent d'Odisseu interpreta subjectivament. 

1. La guerra 

L'Odisseu de Nolan és més un heroi estatunidenc que un heroi èpic d'una mitologia mil·lenària. Just després d'exposar la seva confessió i el sentiment de culpa pel saqueig de Troia, l'escena de la venjança està plantejada com un arc de redempció per al personatge: al poema, executa una venjança divina sobre els homes que han agreujat el seu regne, la seva família i les seves propietats; a la pel·lícula, lluita per recuperar casa seva. De fet, el desenllaç final em va semblar insatisfactori perquè sembla incoherent conciliar finalment la foscor dels seus sentiments i la càrrega emocional del monòleg amb el desenllaç final, que no puc revelar per no esguerrar-lo. Novament, em va semblar una forma de defensar un doble missatge que no queda gaire clar ni ressona prou contundent: ha comès atrocitats terrorífiques a la guerra, però en el fons continua sent l'heroi, continua sent bona persona, l'amor de la seva dona l'acaba salvant. Fins i tot hauria trobat més honest que el guió l'hagués acabat sacrificant; hauria encaixat més dins del to lúgubre i depriment que Nolan dedica a la pel·lícula sencera. La trama de la tornada a Ítaca és, ja ho he comentat abans, una seqüència típica de pel·lícula d'acció: el soldat experimentat i emocionalment ferit per la guerra engega una operació d'atac a la fortalesa enemiga, i després de derrotar molts enemics, aconsegueix salvar l'statu quo de la seva comunitat - qui sap, fins i tot al preu de sacrificar la seva vida pel bé comú, en vistes de la seva integritat moral compromesa. No hauria desentonat. 

Nolan opta per un final força convencional i que deixa la crítica a la guerra en un terreny estudiadament ambivalent: he fet coses horroroses, sí, però ja n'he patit el càstig i per això ara em mereixo la recompensa. Em penso que hi ha un sector de la indústria cultural estatunidenca que encara està intentant pair la política estatunidenca del segle vint-i-u i les seves guerres d'agressió, i amb la boca petita n'admet la culpabilitat però a la vegada intenta conservar la puresa dels seus valors. En la seva breu intervenció, Helena ens recorda que ella només va ser el pretext per als propòsits expansionistes d'Agamèmnon, una mica com passava amb les armes de destrucció massiva. Això no és un invent de Nolan: el mateix argument, quasi amb les mateixes paraules, quedava formulat fa vint-i-dos anys a la pel·lícula Troia. Al meu parer, el que se suposa que és el moment més culminant de la pel·lícula, el seu nucli emocional, també en revela el particular cor de les tenebres. I això és el que passa amb la capsa de Pandora, si és que va de mites grecs: un cop alliberades totes les atrocitats i violències sobre el món, l'esperança ha de romandre silent, emmascarada, desada a la capsa.