Tot se'n va en orris (#138)

Els nostres pares mai no van somiar una cosa així, mai no van matar els seus germans. Però mai no els va venir un home blanc. Així que hem de fer el que els nostres pares no haurien fet mai. 

Publicada el 1958, aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és un dels moments fundacionals de la literatura postcolonial en llengua anglesa. Things Fall Apart explica una història que sembla fàcil de comprendre, però que rere la seva aparent simplicitat va deixant més preguntes obertes que no pas respostes. El relat, ambientat a Nigèria al segle dinou, se centra en els primers contactes entre el poble Igbo i els missioners cristians que iniciaran la colonització. Perquè amb la religió arriba el govern, com molt agudament aclareix la veu narradora. Tanmateix, el relat resultaria menys pertorbador si es limités a plantejar una dicotomia blanc-negre entre colonitzador i colonitzat, entre el natiu i l'estranger. 

El que és curiós i resulta més xocant en llegir la novel·la és la lectura que Achebe fa de les arrels de la seva pròpia cultura. Curiosament, el més estrany de vegades es troba al cor de la llar. Lluny de suavitzar la crítica al colonialisme, però, gran part de la novel·la es dedica a explorar les tensions i els matisos de la relació entre Okonkwo, el protagonista, i la seva comunitat. El poble Igbo es regeix per cultes i tradicions ancestrals, i els déus marquen els seus escollits, els qui tenen un chi afirmatiu, a través de l'èxit material i social. Ara bé, els déus poden ser extraordinàriament generosos i extraordinàriament cruels a la vegada. I d'altra banda, qui interpreta la voluntat dels déus, i de quina manera? Qui decideix qui són els forts i qui són els febles, qui és masculí i qui és efeminat? 

Okonkwo es trobarà massa ocupat a reafirmar la seva pròpia masculinitat i el seu poder dins la comunitat com per plantejar-se aquestes qüestions, però d'altra banda, també es veurà turmentat per aquestes mateixes contradiccions. Tot i que no n'és sempre conscient, el seu ascens propicia el seu descens. L'execució d'Ikemefuna, per exemple, que comença a sacsejar el seu món rígid encara que sigui de forma mínima, apunta en la direcció que potser no hi ha una única visió del món ni una única perspectiva que correspongui al poble Igbo, com tampoc no en trobarem l'equivalent a cap altre poble. La multiplicitat de personatges pertanyents al poblat del protagonista, les seves reflexions i els seus records, contribueixen a crear un tapís amplíssim de punts de vista i concepcions de la vida, que amb el prejudici racista de la mirada occidental tendim a simplificar una vegada i una altra. En aquest sentit aquesta novel·la és altament reveladora del fet que no hi ha una Àfrica primigènia i arcàdica més que en la imaginació dels éssers humans. L'única Àfrica que hi ha és la seva gent. 

Sinopsi: El relat segueix la vida del protagonista, Okonkwo, que es converteix en un dels líders del seu poblat a base de treballar dur i distanciar-se de tot allò que encarnava el seu pare. El seu èxit sembla marcat per un destí inexorable, però quan aquesta certesa comença a esfondrar-se per una sèrie d'esdeveniments fortuïts, la pregunta comença a ser quin era realment el seu destí. 

M'agrada: La sobrietat i concisió de la veu narradora, sobretot, i el constant recurs als detalls més fortuïts i inesperats, que fa de la lectura una experiència sorprenent i apassionant.