Construir l'enemic (#548)

Si heu decidit venir fins aquí aquesta tarda, malgrat el terrorífic títol de la meva xerrada, vol dir que esteu preparats per a tot, encara que una lliçó seriosa sobre els conceptes d'absolut i relatiu hauria de durar almenys dos mil cinc-cents anys, tant com el debat real. Sóc aquí perquè La Milanesiana d'enguany està dedicada als "Conflictes de l'absolut", i naturalment m'he preguntat què s'entén per aquest mot. És la pregunta més elemental que s'ha de fer un filòsof. 

Aquest recull d'assajos del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop el 2011, però la seva traducció al castellà no es va publicar fins deu anys després. És un llibre que costa d'explicar d'entrada perquè està compost d'assajos breus sobre diferents temes, de lectura molt amena, però sense un fil conductor determinat que els unifiqui. La majoria són xerrades o conferències que va pronunciar a principis dels anys dos mil, d'altres van aparèixer en publicacions especialitzades, i alguns són reelaboracions posteriors d'articles que havien aparegut a la premsa escrita. En tot cas, són un mostrari de la inesgotable erudició de l'autor, que té una habilitat especial per relacionar temes aparentment inconnexos, trobar fils ocults dins la història que connecten el passat i el present, i advertir dels perills que comporta per a la democràcia no ser prou curós amb les paraules, els silencis i els seus significats. 

Un primer focus d'interès per als textos és aquesta idea de la política com a espai semiòtic, és a dir, de construccions de discursos i narratives que donen forma a les imatges i representacions que ens fem de nosaltres mateixos i els altres. "Construir l'enemic", la peça que dona títol al recull, és possiblement el més polític dels textos que se'ns ofereixen. Eco hi explica com la construcció de l'enemic com a via de cohesió social i política és un mecanisme molt més antic del que ens podríem imaginar, i en recull exemples que van des de l'edat antiga i el món medieval fins als nostres dies. En la mateixa línia, "Velinas y silencio" reflexiona al voltant de la censura i les formes més insidioses que pren avui dia, dins del soroll generalitzat amplificat pels mitjans de comunicació. Aquest text en particular ajuda a comprendre el marc mental des del qual Eco escriu la novel·la Número Zero. El text que tanca el llibre, "Reflexions sobre Wikileaks", explica com el fenomen de Wikileaks canvia el món polític avui dia des del moment que avancem cap a la transparència total, la fi dels secrets, i la vigilància que era tradicionalment del Poder cap a la ciutadania ara retorna en la direcció contrària com un bumerang. És una cloenda curiosa per al llibre, un punt massa optimista, em penso, en vistes de tot el que ha passat després a Europa i al món, però que igualment fa pensar força. 

Ara bé, un dels textos que resulta profundament polític sense aparentar-ho a simple vista és un recull de ressenyes italianes a Ulisses de Joyce publicades entre els anys 20 i 30, i que, col·locades sobre la pàgina les unes al costat de les altres, ofereixen un testimoni esfereïdor de l'ascens del feixisme a Itàlia. I parlant de literatura, un altre dels focus d'interès de la proposta, i un dels que m'ha semblat més interessants, és l'anàlisi de la narrativa de fulletó, que es basa principalment en un joc interpretatiu entre la informació coneguda per personatges i lectors i la revelació de nova informació que es va produint durant la lectura. En una altra línia, també hi ha disquisicions sobre la història del coneixement, especialment pel que fa a la cartografia i l'astronomia, i en particular una peça sobre el culte a les relíquies a través de la història, que mostren les connexions fortuïtes que s'estableixen entre realitat i ficció a l'hora d'ordenar-nos en el nostre propi món. És un recull d'assajos molt interessant i realment amè de llegir. No s'assembla gaire a les obres assagístiques més sistemàtiques de l'autor, possiblement tan sols en el seu recurs a l'humor, el to enjogassat i la subversió de les expectatives lectores. 

Continguts: "Construir al enemigo" és un assaig que reflexiona sobre la representació de l'enemic com a altre al llarg de la història a través de nombrosos exemples de diferents èpoques. "Lo absoluto y lo relativo" és un text que explica la càrrega filosòfica del relativisme - i les seves diferents branques i versions - i la seva rellevància per al pensament contemporani, partint de la base de l'aclariment dels termes des del punt de vista de la semiòtica. "La llama es bella" és un estudi de la semiòtica del foc, és a dir, una exposició de les diferents accepcions que aquest símbol té per a la cultura occidental. "Tras tesoros" reflexiona sobre el culte a les relíquies i al col·leccionisme, a través d'un inventari d'exemples històrics quasi inacabable. "Delicias fermentadas" és un homenatge a l'historiador Piero Camporesi, i revela interessos comuns entre ambdós autors. "Los embriones fuera del paraíso" és una curiosa reflexió a propòsit del debat actual sobre l'avortament, que va a buscar les idees de Sant Tomàs d'Aquino sobre l'ànima i els embrions humans, argument curiosament divergent al de l'església catòlica actual. "El grupo 63, cuarenta años después" és una retrospectiva cap a la generació d'intel·lectuals i artistes a la qual Eco va pertànyer durant els anys seixanta, i és molt il·lustrativa del moment històric pel qual passava Itàlia, el paper d'Obra oberta dins el panorama filosòfic del moment, així com una bona caracterització de les diferents sensibilitats, dissensions i polèmiques dins del grup. "Hugo, hélas. La poética del exceso" és una anàlisi de les narracions de Victor Hugo i el seu ús de l'excés com a tècnica narrativa per tal de transmetre als lectors el moment històric que està descrivint i apropar-los a una estètica de la sublimitat. "Velinas y silencio" reflexiona sobre la censura tradicional, basada en el silenci, i l'actual, basada en el soroll dins d'un bombardeig constant d'informació i dades irrellevants i banals. "Astronomías imaginarias" explora les interseccions entre les astronomies i les cartografies imaginàries i reals a través de la història. "¡Yo soy Edmundo Dantès!" és una reivindicació de la novel·la de fulletó com a porta d'entrada a la narratologia, en basar-se en el recurs constant a l'agnició - la revelació d'una informació que pot o no trobar-se en mans dels lectors prèviament - i que convida els lectors a jugar amb la seva pròpia capacitat d'interpretar el text i de predir-lo en funció de les expectatives sobre el gènere. "Solo nos faltaba el Ulisses" és un recull de ressenyes i  valoracions negatives sobre l'obra de James Joyce a la Itàlia dels anys 20 i 30. "Por qué nunca se encuentra la isla" reflexiona sobre el mite de les illes perdudes i el relaciona amb la dificultat històrica de cartografiar les illes. Finalment, "Reflexiones sobre Wikileaks" planteja la revolució en la forma que proposa Internet a l'hora de fer circular dades entre determinats agents polítics i socials. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt estimulant, i un gran exemple de la infinita erudició d'Eco i del seu encant i picardia característics a l'hora de presentar-la als lectors.