No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb una certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)
I can't say your name. Or else I say it with negligence,
I can't say your name. Certain days, certain nights,
certain things happen to me. I have a longing for you.
You become, then, my only homeland.
I can't say your name. Slender, tender, warm.
Terribly slender, on your feet, like a homeland.
I can't say your name. Because, if I say it, I have to say it
with a certain negligence. I can't say your name.
It's not only a sexual, conjugal longing.
It's the longing of the river, and the sheets, and the dust.
It's a homeland instinct. It's the longing of the tree,
and of the sky, and the water pot, and the jug, and the clay.
Of being and being completely, fully: having a homeland.
And a free, and bright, and high homeland.
Vicent Andrés Estellés, Llibre d'exilis (1971)
La traducció és meva.
Que passem bona diada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada