Els homes m'expliquen coses (#551)

La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l'altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se'ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà. Les coses han millorat, però aquesta guerra no s'acabarà durant la meva època. Encara lluito, per mi, és clar, però també per totes aquelles dones més joves que tenen alguna cosa a dir, amb l'esperança que aconseguiran dir-la. 

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Rebecca Solnit al voltant del feminisme es va publicar per primer cop el 2014, i ha esdevingut un text força popular durant aquests deu anys a l'hora d'encetar una conversa sobre les reivindicacions del feminisme avui dia. A cavall entre el feminisme de tercera onada i el de quarta, que Solnit reconeix com a propi d'una generació més jove que ella i que avui dia emergeix dins l'esfera pública, els assajos que proposa l'autora ens posen davant la necessitat de prendre perspectiva sobre els discursos públics sobre el gènere, i reconèixer els biaixos masclistes que recorren la cultura i la política des dels moments més anecdòtics fins als més universals. De fet, el primer assaig del llibre, que dóna títol a l'obra sencera, parteix de l'anècdota d'un home que explica de forma paternalista a Solnit de què va un llibre de nova publicació, sense adonar-se que està parlant amb l'autora mateixa del llibre. Per a Solnit, aquest tipus d'actituds condescendents i paternalistes formen part del fenomen de la misogínia generalitzada i totalment normalitzada que pateix la nostra cultura, i només es diferencien de les violacions, les agressions i tota forma de violència contra les dones en el grau d'intensitat. Aquesta actitud parteix de l'assumpció que la dona és inferior i, per tant, no val la pena escoltar el que ha de dir. El següent pas és la supressió de la seva veu o la seva presència a l'espai públic, de vegades fins i tot a través de la violència física. 

A través de tota una sèrie de casos concrets, exemples estadístics i analogies amb d'altres dimensions de la lluita emancipadora a través de la història, els assajos van establint connexions amb un fenomen més gran de repressió i silenciament de la veu de les dones: la violència contra les dones, sigui al nivell que sigui, revela estructures de dominació i poder que fa milers d'anys que duren i que, possiblement perquè els qui ostenten el poder d'aquesta forma tradicional se senten cada cop més amenaçats pels discursos emergents, posen en marxa una dura resposta a aquesta amenaça percebuda contra l'statu quo. L'anàlisi que aporta Solnit és interessant perquè se centra sobretot en l'ús del llenguatge, i mostra com canviar la forma de referir-nos a una realitat és el motor de canvi perquè certs conceptes puguin començar a ser reconeguts a la pràctica i contestats des de l'esfera pública de pensament i acció. No és tan sols el fenomen del mansplaining - són conceptes molt més generalitzats globalment com la violència de gènere o la cultura de la violació, basada en la noció dels "privilegis sexuals" que alguns homes es creuen que tenen i poden exercir sense restriccions sobre el cos de les dones. A través de la clarificació de tots aquests fenòmens, Solnit ens va descobrint el rastre de la lluita emancipadora feminista a través del segle vint i els seus avenços, amb les conseqüents amenaces per part d'un sector de la població masculina, que tradicionalment ha ostentat el poder i els privilegis. 

Així doncs, l'anàlisi se centra a denunciar la manca de credibilitat, visibilitat i capacitat d'acció a què s'han vist sotmeses les dones al llarg de la història, i la llarga lluita de resistències i contestacions que han portat certes millores a les generacions següents. Especialment destacable em sembla l'assaig que tanca el conjunt, en què Solnit analitza el moment present per observar com els avenços aconseguits no tenen marxa enrere possible, i els esforços per coartar les llibertats de les dones novament (per exemple, amb l'intent d'impedir l'accés a l'avortament als Estats Units) no són més que un fenomen de resistència desesperada per part del patriarcat tradicional. Ara bé, l'anàlisi també té els seus punts cecs: en línies generals es basa a extrapolar l'experiència estatunidenca a la resta del món, i pot caure en simplificacions a l'hora d'aplicar el punt de vista de la dona blanca i de parla anglesa a la resta de col·lectius de dones del món. El text ha arribat a tanta gent arreu del món a través d'aquests deu anys en part per l'eloqüència de la seva exposició, que no pretén ser un estudi acadèmic sinó més aviat una aproximació en to periodístic a l'experiència quotidiana de la feminitat al tombant del segle vint-i-u. D'altra banda, també entra en un equilibri força delicat, i no gaire reeixit al capdavall, entre la denúncia al sistema patriarcal i la seva influència abassegadora en tots els àmbits de la vida, d'una banda, i de l'altra l'intent de fer-se amb la bona voluntat dels homes "aliats" que no responen a aquests patrons tradicionals, una vegada i una altra al llarg del text, de vegades amb un to excessivament obsequiós. 

Continguts: El llibre és una col·lecció de nou articles que van aparèixer a la premsa entre els anys 2008 i 2014. "Els homes m'expliquen coses" descriu el fenomen del paternalisme masculí com a punta de l'iceberg d'un abús de poder i una discriminació de les dones que en el fons es fa sistèmica. "La guerra més llarga" caracteritza la violència contra les dones com a factor revelador d'estructures de dominació dels homes sobre les dones a través de la història. "Móns que xoquen en una suite de luxe" agafa el cas del procés per violació contra l'aleshores director del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, com a emblema de la dinàmica de poder i abús del neoliberalisme mundial contra els països pobres i endeutats pels crèdits contrets amb aquest tipus d'entitats supranacionals. "Elogi de l'amenaça" és una reivindicació del matrimoni entre persones del mateix sexe com a superació de les desigualtats perpetuades pel matrimoni tradicional com a institució. "L'àvia Aranya" explora el silenciament i la desaparició de les veus i les identitats femenines a través d'una lectura lineal de la història. "La foscor de Virginia Woolf" estableix un diàleg profund entre Virginia Woolf, Susan Sontag i la mateixa Solnit a propòsit del principi d'incertesa que tot sovint domina la creació artística i intel·lectual. "La síndrome de Cassandra" aborda el problema de la credibilitat de la veu femenina a l'esfera pública a través de la història, que sovint ha estat qüestionada i silenciada pel discurs imperant com a fruit de la histèria i la neurosi. "#Yesallwomen: les feministes reescriuen la història" és una reflexió arran de la matança de biaix masclista que es va produir a Isla Vista, al sud de Califòrnia, l'any 2014, en què Solnit reflexiona sobre com els canvis en el llenguatge poden arribar a donar visibilitat a problemes que tradicionalment quedaven normalitzats i amagats del discurs públic. Finalment, "La capsa de Pandora i el cos de policies voluntaris" reflexiona sobre l'avenç imparable de la lluita feminista i sobre el fet que, com passa també amb totes les altres revolucions, els seus èxits, fracassos i les reaccions que encén siguin sovint imprevisibles. 

M'agrada: L'estil fluït i senzill de Solnit, molt amè de llegir, i la seva claredat a l'hora de connectar diverses facetes del mateix fenomen. 

No m'agrada: Les simplificacions en què cau l'anàlisi en determinats moments del text, suposo que a causa de la seva aposta per la concisió i la facilitat de lectura. És un text que actua més aviat com a pamflet - i en aquest sentit, molt efectiu - que no pas com a anàlisi detallada o exhaustiva dels factors i fenòmens socials que exposa.