On ha viscut primer?

L'hoste era la filla del rei, l'àngel, el dimoni, el lleó, era el mateix Crist: totes les tradicions ens diuen que, quan acollim l'estranger, el desconegut, l'insignificant, l'incomprensible, sorgeix l'espai en què es pot produir la revelació. Amb aquesta hospitalitat, hom es dóna un mateix, és un risc. Podria ser realment perillós obrir una llar per a tothom i per a tot, sense criteris ni diferenciacions. Aquí hi ha el perill. És fàcil de dir que preparem una llar per a la saviesa, que l'acollirem de grat i que ho farem tot per ella, que li obrim el nostre cor per tal que ens transfiguri i transformi. Però no sabem quin aspecte té, qui és, on ha viscut primer. És un risc, un pas en el buit, la llibertat mateixa. I justament aquí radica l'activitat "alquimista" de transformar l'hoste que abans potser no era la saviesa. (p 37) 

Raimon Panikkar. Invitació a la saviesa. Barcelona: Proa, 1997. (Traducció de l'alemany de Montserrat Camps). 

Si ho he entès bé (això només és un fragment de tot el passatge), transformar l'hoste en aquest sentit representa el mateix que transformar-te tu mateix, és a dir, l'hospitalitat envers l'altre estrany és tant com abraçar allò d'estrany que hi ha dins teu. Però no sabràs qui és fins que no l'abracis. 

Raimon Panikkar 
Font

El jardí secret (#330)

Els pocs llibres que havia llegit i li havien agradat eren llibres de contes de fades, i havia llegit sobre jardins secrets en algun dels contes. De vegades la gent s'hi adormia cent anys seguits, cosa que li semblava força estúpida. No tenia cap intenció de posar-se a dormir i, de fet, cada dia que passava a Misselthwaite es trobava més i més desperta.  

Aquesta novel·la de l'autora britànica Frances Hodgson Burnett (1849-1924) es va publicar originalment el 1911, i és un clàssic de la literatura infantil en llengua anglesa. La seva autora, que va emigrar als Estats Units, on va bastir la seva carrera d'escriptora, va rebre un gran reconeixement en vida per altres obres seves protagonitzades per infants, com La petita princesa i El petit lord. El jardí secret, però, va caure en l'oblit fins que va ser redescoberta fa anys gràcies a les seves adaptacions cinematogràfiques. Ha estat una descoberta i n'he gaudit molt de principi a final, perquè tot i que sigui un llibre molt de la seva època i algun dels temes i conflictes dels personatges es vegin una mica envellits, el missatge del llibre, i la forma com l'autora el posa en imatges, esdevenen realment molt poderosos al llarg de la lectura. 

La trama comença amb la Mary Lennox, una nena de deu anys que viu a l'Índia colonial amb els seus pares. Quan aquests moren en una epidèmia de còlera, la Mary és enviada al nord d'Anglaterra a viure a la mansió del seu oncle, el senyor Craven. Allà descobreix que aquest, acomplexat pel seu físic i encara traumatitzat per la mort accidental de la seva esposa deu anys enrere, és una figura misteriosa i absent, igual de misteriós que el seu fill Colin, un nen escarransit i malaltís que viu reclòs a la seva cambra, aterrit pel món exterior. La Mary aviat se n'adona que no pot seguir fent com a l'Índia perquè els servents anglesos no deixen que se surti sempre amb la seva, i també descobreix que la mansió i els seus terrenys guarden un enorme secret relacionat amb la senyora Craven. La Mary descobrirà aquest secret acompanyada d'en Dickon, el germà d'una de les minyones de la casa, que com que s'ha criat a l'aire lliure coneix tots els costums de plantes i animals. 

El que m'ha sobtat força de la lectura és que, amb les premisses que en coneixia, i per ser un relat infantil, s'hi troben moments força foscos durant la narració. El primer és la situació inicial amb què obre el relat, la de l'epidèmia on moren els pares de la Mary i tots els servents de la casa. És un inici força desolador, i la forma com es descriu, des del punt de vista un punt desarticulat de la Mary, que no entén el que s'està esdevenint al seu voltant, fa dels capítols inicials una arrencada molt potent. La Mary Lennox és una nena prepotent, malcriada i desagradable perquè ningú li ha mostrat afecte en la vida, i s'ha criat entre servents obligats a fer únicament la seva voluntat a canvi de no ser maltractats. És un retrat força plausible, de fet, de la infància victoriana, en què els nens de les classes altes no eren negligits necessàriament, però vivien en un món en què l'autoritat dels adults ho era tot, per més que pogués ser forassenyada, i els infants no tenien el mínim poder de decisió ni de control sobre les seves vides. Aquí veiem uns pares de classe alta que prenen en tot moment les pitjors decisions possibles per als seus fills, i el llibre no amaga en cap moment la seva lectura de classe: els únics personatges que comencen per tractar la Mary com si fos una persona i no un objecte són els servents, un cop ja a Anglaterra, i precisament els que es troben més a baix de l'organigrama. 

El tema de la classe també embranca amb la situació de l'Índia colonial, encara que de forma més tangencial: si bé és cert que els personatges expressen actituds racistes i supremacistes, la veu narradora no li dóna suport explícit a aquesta visió, sinó que més aviat presenta un món de relacions alienades precisament per aquest context de servitud. De fet, es pot llegir entre línies que els servents indis tenen més motius que els servents anglesos per estar emprenyats i no estimar els seus senyors blancs, però tampoc és que el text aprofundeixi gaire en aquesta lectura, i queda més aviat obert a la interpretació. 

El segon punt que és realment pertorbador - fins i tot més que el moment inicial - són totes les circumstàncies al voltant de la malaltia d'en Colin, que es pot considerar més aviat psicològica o psicosomàtica. De fet, el nen viu en un estat continuat d'ansietat i de pànic per la seva pròpia mort, i per la idea que el seu pare no l'estima, que ja d'entrada és força teca per a una criatura de deu anys, i en gran part la seva hipocondria i la seva feblesa són induïdes per un entorn hostil. Davant d'aquest panorama, el tema del llibre és precisament la transformació que opera en aquests personatges, primer en la Mary i després en en Colin, i com aquesta transformació s'emmiralla en la natura que els envolta mentre tots dos, amb l'assistència d'en Dickon, aprenen a tenir cura del jardí secret. 

El subtext religiós del text es va fent cada cop més explícit a mesura que avança el llibre, però no arriba a embafar. Burnett combina el pensament màgic dels nens, una mena de força de la natura que impulsa les coses a créixer i que desperta allò que estava mort o adormit, amb l'ideal americà de la confiança en un mateix i el poder de la voluntat per canviar el propi destí. És així com la Mary i en Colin aprendran a guarir-se ells mateixos de la seva buidor i insatisfacció mental en el moment en què es convencin que poden canviar la realitat al seu voltant. 

L'estil de la novel·la està elaborat de forma molt curiosa i és un dels grans atractius de la lectura: la seva prosa és molt bonica i descriptiva, tot i que no arriba a fer-se carregosa, i s'atura a donar veus diferenciades a tots els personatges i a fer-los créixer i canviar poc a poc. També dedica força temps a desenvolupar diferents temes i imatges que van apareixent de forma recurrent, i que afegeixen profunditat i nivells de lectura al relat, tot i que no s'assenyalin expressament. Per exemple, el son de la Mary al principi de la narració, que la desperta a un món completament diferent i nou, crea un paral·lel després al final del llibre amb el del senyor Craven, així com alguns dels animals que apareixen en el text, com la serp al principi de la narració, o el pit-roig al llarg d'aquesta, van assenyalant les metàfores religioses de l'obra. En definitiva, una lectura molt recomanable, que pot agradar a infants a qui agradi llegir - el llibre és gruixut i la prosa es fa una mica lenta en determinats moments - així com a adults que vulguin gaudir amb una història de creixement i transformació a través de l'amistat. 

Sinopsi: Quan els seus pares moren en una epidèmia de còlera a l'Índia, la Mary Lennox és enviada a viure a casa del seu oncle al nord d'Anglaterra. Allà descobreix que la mansió guarda dos secrets - un a l'interior i un a l'exterior - i com que no té gaire res més a fer i és una noia amb curiositat, es proposa descobrir-los tots dos. 

M'agrada: És una lectura molt agradable i entretinguda, que enganxa amb la seva prosa descriptiva i amb el constant joc d'imatges que desplega. Els seus personatges principals, que creixen i canvien poc a poc al llarg de la lectura, són indiscutiblement un punt a favor. 

El lloro de Flaubert (#329)

Com capturem el passat? Com capturem el passat estranger? Llegim, aprenem, preguntem, recordem, som humils; i aleshores un detall casual ho canvia tot. 

Aquesta novel·la de Julian Barnes es va publicar per primer cop el 1984 i va donar a conèixer el seu autor al públic en general. És una brillant i intel·ligent deconstrucció del tema que tracta: la incapacitat de capturar el passat, que és una constant en les obres de Barnes, es tradueix aquí en la incapacitat d'escriure una biografia perfecta, quan les dades històriques que tenim del subjecte en qüestió no sols presenten preguntes sense resposta, sinó que també directament es mostren contradictòries en funció de qui les expliqui o de quina perspectiva es privilegiï. De la mateixa manera, les inquietuds del biògraf mateix s'entrecreuen i es barregen constantment amb les del personatge històric, de forma que el que ens acaba quedant és una compilació de textos diferents que exploren de diferents maneres, no sols el gènere biogràfic i la historiografia, sinó també la crítica literària en l'àmbit acadèmic i la problemàtica relació entre la vida i l'art. 

El metge retirat Geoffrey Braithwaite es documenta per escriure una biografia sobre el novel·lista francès Gustave Flaubert (1821-1880). La novel·la és un recull de diferents textos que retraten aquest accidentat procés: alguns capítols tenen a veure amb la recerca que fa Braithwaite de cartes inèdites de l'autor, d'altres es presenten en forma de cronologia o de glossari, o se centren més en la crítica literària, d'altres tracten temes específics de la vida de l'autor, com per exemple la seva vida domèstica, els seus viatges, la seva relació amb els animals, o les coincidències i ironies històriques presents a les seves obres. La seva vida sexual, poc convencional per als estàndards burgesos de l'època, també se'ns descriu des de múltiples perspectives i posant l'accent, precisament, en els enigmes i els buits de la seva biografia. Pel que fa a la seva llarga relació amb la poetessa Louise Colet, el moment àlgid de la novel·la, al meu parer, és un capítol en què és ella qui explica la relació amb Flaubert en primera persona. 

En aquest sentit, el mèrit de Barnes en aquesta novel·la és precisament el de fer saltar pels aires tot tipus d'expectativa, i donar-nos una visió de la mateixa història que varia constantment perquè no hi ha una referència o autoritat última que ens doni seguretat sobre els fets. D'altra banda, aquest tema, el de la recerca de seguretat o consol davant de l'inexorable pas del temps i la certesa de la mort és un motiu que acaba traspuntant a través del recurs a la narració en primera persona de Braithwaite: encara colpit per la mort de la seva esposa, aquesta s'escapa de la memòria de Braithwaite de la mateixa forma que Flaubert eludeix els seus intents de fixar-lo definitivament en una biografia. 

De la mateixa manera, el símbol central de la novel·la, el lloro que dóna títol a l'obra, eludeix constantment els intents, tant per part de la veu narradora com dels lectors, per interpretar-lo. El lloro apareix en un conte de Flaubert, "Un cor senzill" (una molt bona recomanació), que narra la vida de Felicité, una serventa, que després de perdre tots els seus éssers estimats s'obsessiona amb un lloro dissecat que l'acaba acompanyant fins a l'hora de la seva mort. En el seu viatge a Rouen i a Croisset, on va residir Flaubert durant tota la seva vida, Braithwaite descobreix dos lloros dissecats en dos museus diferents. Tots dos museus pretenen que el seu és el lloro autèntic que ornava l'escriptori de Flaubert i que va servir d'inspiració per al relat. Davant d'aquesta duplicitat, el metge es decideix a esclarir definitivament quin dels dos és l'autèntic. 

Sinopsi: A principi dels anys 80, un metge anglès retirat, Geoffrey Braithwaite, viatja a França per investigar sobre la vida de l'autor francès Gustave Flaubert. El llibre recull diverses informacions biogràfiques de Flaubert en diversos formats, així com episodis de les aventures de Braithwaite a l'hora de recopilar-les, de forma que el que queda és una novel·la altament experimental que ens presenta els fets històrics de la vida de l'autor des de múltiples punts de vista, tot sovint contradictoris. 

M'agrada: El nivell metatextual de la proposta, amb múltiples interpretacions i explicacions dels mateixos fets i de les mateixes paraules, que ens acaba enfrontant amb la impossibilitat de fixar una versió definitiva del passat. M'ha agradat també, en especial, el desenllaç de la novel·la, per la forma com resol l'enigma dels dos lloros. 

Stoner (#328)

Els col·legues de Stoner, que no li tenien gaire estima quan vivia, amb prou feines en parlen avui dia; per als de més edat, el seu nom és un recordatori del final que els espera a tots, i per als més joves és un simple so que no evoca cap sentit del passat ni cap identitat amb què poder-se associar ells mateixos o les seves carreres. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Williams (1922-1994) es va publicar el 1965 i ha esdevingut una obra de culte a partir de la seva redescoberta fa uns anys. En aquest cas no he acabat d'entendre per què i, tot i que és una novel·la que passa molt bé i és fàcil de llegir, amb el seu estil sobri i fluït, el contingut acaba fent-se una mica pertorbador en les seves implicacions últimes. La novel·la narra la vida del professor d'universitat William Stoner, des que arriba a la Universitat de Columbia a l'estat de Missouri quan té dinou anys fins al moment de la seva mort - i això no és un spoiler, perquè la seva mort figura ja a la primera pàgina. La seva existència entre aquests dos punts és totalment fútil i sense cap mena de sentit o propòsit últim, una cadena quasi inacabable de fracassos, renúncies i sacrificis, en virtut d'una noció d'estabilitat o de pau interior, que al final s'acaba revelant com a poc més - o menys - que acabar acceptant la mort amb estoïcisme. 

Sovint s'ha comentat d'aquesta novel·la que explica una història "com la vida mateixa", i passa que la vida mateixa pot arribar a ser molt depriment. William Stoner ha nascut a les darreries del segle dinou, i el seu destí marcat sembla ser continuar amb la feina del camp a la granja dels seus pares. Amb aquest propòsit entra a la Universitat de Missouri per estudiar Agrònoms, i el seu segon any de carrera acaba canviant aquests estudis pels de Literatura. Aquesta elecció marca la seva vida per sempre, ja que d'aquí es converteix en professor a la mateixa universitat i fa una carrera força mediocre - en part per si mateix i en part per culpa de tercers que li volen mal - fins a la seva jubilació, ja marcada per la malaltia. Quan es veu cridat a allistar-se a la primera guerra mundial, evita aquesta responsabilitat per tal de poder seguir els seus estudis. 

Aquesta és la primera d'una llarga sèrie d'evasions similars: es pot llegir com a evasió covarda del que la societat espera d'ell en aquest moment, o com a afirmació combativa de la seva pròpia opció de vida. El mateix passa amb el seu matrimoni: a principis dels anys vint, es casa literalment amb la primera noia que troba, i la decisió acaba essent fatal per a tots dos, perquè la seva dona, l'Edith, pateix desequilibris mentals al voltant de la idea del sexe i de la maternitat que, tot i que no se'ns expliquen explícitament, se'ns deixen entreveure a través de certes pistes sobre els seus antecedents familiars, especialment pel que no se'ns diu sobre la seva relació amb el seu pare. Sigui com sigui, amb aquests antecedents el seu matrimoni es converteix en un infern, en tant que Edith li declara una guerra perpètua, mentre ell s'evadeix d'aquesta hostilitat a través de la seva feina i les seves lectures. Més endavant inicia una rivalitat amb un company de feina que s'allarga durant anys i acaba retornant amb petites mesquineses que es repeteixen amb el pas dels anys. L'únic episodi que sembla que li aporta felicitat és la seva aventura amb una professora més jove, la Katherine, que arriba a la seva vida i li ensenya que era possible estimar com ell s'havia imaginat en un principi, abans del seu matrimoni. A causa de la moralitat conservadora de l'època en una societat provinciana, es veu obligat a deixar aquesta relació per culpa del què diran, i més enllà d'això només queda l'espera resignada de la mort. 

El que m'ha agradat de la novel·la és el retrat que fa del seu protagonista, especialment en relació amb el seu context històric: en una època d'herois americans i homes fets a ells mateixos, Stoner es troba a l'extrem totalment oposat d'aquestes figures, en tant que es limita a deixar-se portar pel curs dels esdeveniments, més que prendre decisions per si mateix. I les poques que pren l'aboquen irremeiablement a la infelicitat o al fracàs. L'estil sobri de la novel·la ens ofereix un retrat fred i distanciat, en tercera persona, de tot aquest catàleg de petits fracassos i insatisfaccions: Stoner posseeix una sensibilitat discreta, subtil, introvertida; el narrador en fa una dissecció quirúrgica i distanciada, amb un to particularment fred i lacònic. 

És aquesta sobrietat en l'estil de la narració que destapa, en moments determinats de la trama, una fredor que es tradueix sobre la pàgina com a manca d'empatia, especialment envers els personatges femenins. Els sobtats i terrorífics atacs d'histèria d'Edith Stoner no se'ns expliquen més que com estacions del particular calvari del sofert protagonista, mentre que ens faltaria el testimoni d'ella, en primera persona, per arribar a comprendre quelcom del seu desordre mental. De la mateixa manera, Katherine apareix convenientment en el relat per portar joia al protagonista, però desapareix - també de forma molt convenient - quan la trama es comença a complicar. El desenllaç de l'afer, tot i ser un dilema que afecta els dos personatges de la mateixa manera, amb prou feines se'ns explica com de passada, privilegiant el punt de vista de Stoner i ja des dels fets acomplerts. 

És per aquests petits detalls, més aviat, per tot i per res en concret, que se'm fa difícil llegir aquesta novel·la com una obra mestra, i que em sobten força les valoracions que la descriuen com la novel·la perfecta. Els punts forts de la proposta em semblen, sens dubte, la humanitat incontestable del protagonista, i de la resta de personatges retratats, i la seva aposta per un estil sobri i planer però, en aquest cas, les mancances de l'obra m'han pesat més a l'hora de valorar-la. Stoner és una novel·la recomanable si voleu un retrat colpidor, profund i dolorós d'una societat petita i tancada sobre si mateixa; ara bé, per al meu gust, altres autors dels Estats Units - Sherwood Anderson, Marilynne Robinson, per exemple - ho han fet amb un pols narratiu més ferm i un sentit més clar de la rellevància d'aquest tipus de relats. 

Sinopsi: Als dinou anys, William Stoner va a la universitat a estudiar Agrònoms, però aviat canvia de carrera i acaba doctorant-se en Literatura Anglesa. Per tal de fer-ho, demana una moratòria en el seu allistament a la primera guerra mundial. Després de la guerra es casa amb la filla d'un banquer ric, tot i que és un matrimoni desgraciat ben bé des del principi a causa dels atacs d'ansietat i d'histèria de la senyora Stoner, que fan que William es refugiï definitivament en la seva feina. L'arribada de la seva filla Grace tampoc no millora les coses. A la universitat, Stoner ha d'afrontar les hostilitats del seu enemic Hollis Lomax, amb qui inicia un conflicte a causa d'un alumne de doctorat, que s'allargarà a través dels anys. L'única variació en la rutina de la seva vida és un afer amorós que inicia amb una altra professora, que finalment també es veurà abocat a la desgràcia. 

M'agrada: La minuciositat amb què l'autor retrata les psicologies dels personatges, especialment en relació amb l'època en què se situen els fets. 

No m'agrada: És un relat que m'ha semblat poc equilibrat a l'hora de presentar les vicissituds dels personatges. És clar que el protagonista és Stoner, i els seus patiments són el centre de la narració, però els personatges secundaris brillen molt més que el protagonista en tot moment, i el relat els dóna poc espai, per la qual cosa la seva lectura se m'ha fet frustrant en determinats moments. 

Adéu a Casaldàliga

 Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.  

https://www.ara.cat/societat/mor-pere-casaldaliga-bisb-catala-veu-universal-pobres-desfavorits-Brasil-Catalunya_0_2501749969.html

https://www.ara.cat/societat/Mor-Pere-Casaldaliga-militant-esperanca-Francesc-Escribano_0_2501749973.html

https://www.elnacional.cat/ca/societat/mor-92-anys-bisbe-pere-casaldaliga-brasil_528942_102.html

https://www.ara.cat/societat/pere-casaldaliga-ideari_0_1958804374.html

Assajos herètics (#327)

La solidaritat dels pertorbats és la solidaritat dels qui comprenen. En les circumstàncies actuals aquesta comprensió no pot limitar-se al pla més fonamental, el pla de l'esclavitud o de la llibertat respecte de la vida; implica també la comprensió del significat de la ciència i de la tècnica, d'aquesta Força que estem alliberant. (...) La solidaritat dels pertorbats pot permetre's dir "no" a les mesures de mobilització que eternitzen l'estat de guerra. (...) La solidaritat dels pertorbats es construeix en la persecució i la incertesa: aquest és el seu front silenciós, sense reclam ni repercussió allà on la Força regnant intenta apoderar-se'n per aquests mitjans. No té por de la impopularitat; al contrari, li llança un desafiament sense paraules. 

Aquest assaig del filòsof txec Jan Patočka (1907-1977) és un text que volia rellegir des de feia temps i que, ara que ho he fet, crec que puc dir que m'ha aprofitat força. En part perquè, per més abstrusa que la seva argumentació pugui semblar en determinats moments, les idees exposades en aquests assajos, especialment en les seves conclusions, sonen més vigents que mai. Patočka va ser deixeble de Husserl i de Heidegger a la universitat de Friburg, i el plantejament de la seva filosofia parteix de les bases d'aquests dos autors, tot i que en fa crítiques i se'n distancia quan li cal per tal d'exposar el seu propi pensament. De fet, el seu plantejament sencer no difereix tant del de Hannah Arendt, a qui fa referència sovint en la seva exposició. 

Patočka es planteja el naixement del concepte d'història a la vegada que sorgeix el "món polític", moment que Patočka identifica amb l'aparició de la "problematicitat". És a dir, l'ésser humà és l'únic ésser que es pot fer preguntes sobre la seva pròpia existència i sobre la realitat. Mentre que tota la resta d'objectes els pot estudiar i analitzar com a tals, en tant que objectes o de forma objectiva, la seva relació amb si mateix és molt més complexa que això. Perquè l'ésser humà és a la vegada un objecte per a si mateix, i el subjecte que l'analitza, un subjecte obert a la realitat a través de la percepció, la reflexió i l'autoconsciència. A partir d'aquí caracteritza el món "pre-històric" i el principi de la història. Que consti que no utilitza els termes en el sentit que ho fa la historiografia. 

La pre-història que defineix Patočka és el món d'abans de la problematicitat, és a dir, un món en què els ritmes de la vida de l'ésser humà estan lligats als cicles inexorables de la natura a través del treball - el que Hannah Arendt denomina "labor" - i que no exclouen, és clar, el reconeixement d'un món sagrat que dóna ordre i estabilitat al lloc de l'ésser humà a l'univers. De fet, l'individu pre-històric accepta aquest món sagrat, precisament, com a marc ordenador del seu món, que li dóna pervivència a través de les obres humanes perdurables com les muralles de la ciutat, les gestes heroiques i les generacions futures. Gilgamesh i Odisseu són homes pre-històrics en aquest sentit. 

La història com la defineix Patočka s'inicia amb la polis grega i el seu món polític, així com amb el naixement de la filosofia socràtica en aquest mateix context. Aquí s'obre un espai de llibertat entès com a espai de l'acció i la responsabilitat que s'exerceix en l'àmbit públic, amb els altres i per als altres, i no com en els antics imperis simplement de dalt cap a baix. És un espai en què l'individu esdevé ciutadà. Per als qui vegin problemàtic aquest punt com a inici de la història, Patočka també aclareix el seu plantejament: els assajos herètics concerneixen la història d'Europa, de fet, i com aquesta ha entrat en decadència a través dels segles en desarrelar-se d'aquest espai públic fundacional. L'adveniment del cristianisme i la seva evolució del platonisme clàssic, així com l'adveniment de la racionalitat moderna i de l'expansionisme imperialista porten a una era científico-tècnica, en què l'home ha esdevingut res més que un objecte per a si mateix. 

La cura de l'ànima que venia de Sòcrates ha quedat pel camí. En paraules de Patočka: "La vida humana segueix sense llar", és a dir, ens hem posat a cobert però no ens hem donat una llar. La vida humana no pertany al regne de les coses per més que hàgim passat segles fent veure que sí - aquí el pensament de Patočka beu del de Nietzsche, encara que reconegui que el pensament nietzschià ja no ens ofereixi solucions de futur per al segle vint. La idea central del llibre, en realitat, és la problematicitat mateixa de la història europea: la seva representació contínua com un progressiu esclariment de la raó humana, fins al punt de creure's superior per haver donat al món valors com la democràcia o els drets humans, col·lapsa finalment quan el segle vint en particular mostra la cara més lletja d'Europa. Dues guerres mundials, un Holocaust i tota una història d'esclavitud i imperialisme després, cal tornar a repensar on trobar aquesta llar que sembla que els humans no tinguem a l'univers. 

Patočka suggereix que el sentit és la recerca mateixa, però desenvolupa aquesta idea, de forma brillant, al darrer dels assajos i a través del seu concepte de la solidaritat dels pertorbats. La pregunta per les guerres mundials és la pregunta, de fet, per si no ens hem instal·lat en un permanent estat de guerra, dominat per les forces sistèmiques de tot allò que es pot quantificar: quan Patočka escriu el text, la segona guerra mundial s'ha vist continuada en la Guerra Freda, i no caldria anar gaire lluny per veure la seva continuïtat posterior, que Patočka no va arribar a veure, en els moviments geopolítics i les noves guerres imperialistes, que van continuar després de la caiguda del mur de Berlín. Per no parlar de la guerra dels Balcans, l'autèntica vergonya d'Europa que hagués esgarrifat Patočka. 

Pel que fa a les guerres mundials, doncs, es contraposen dues formes d'explicar-les: en termes relatius, des de fora, és a dir, des del món de la pau, i en termes absoluts, és a dir, com a experiència límit des del front. La retòrica utilitzada pels governs durant la primera guerra mundial, la de la guerra per acabar amb totes les guerres, contrasta de forma directa i existencial amb l'experiència real i totalment subjectiva de la fi del món i la manca de sentit que experimenta el soldat a la trinxera. És el moment Hiroshima, que cap statu quo de cap govern democràtic pot justificar. L'únic problema que planteja aquesta segona lectura, aquesta comprensió dràstica i traumàtica del no-res i de la mort, és que és una experiència individual. El pertorbat és algú que comprèn. Què passaria si cadascun d'aquests individus no estigués sol? Si els pertorbats arreu del món retornessin aquesta experiència última i fundacional al bell mig de l'espai públic? 

Jan Patočka va morir el 1977 per complicacions derivades del seu interrogatori policial durant la dura repressió al moviment txec Carta 77, del qual era portaveu. No crec que el món d'avui dia el sorprengués gaire: és cert que pertorbat no és exactament el mateix que indignat, i que les experiències límits tenen això, que són profundament subjectives. Però em sembla que Patočka comprendria el Black Lives Matter i el Fridays for Future, perquè no hem deixat de viure al món que ell descrivia. 

Continguts: El llibre consta de diferents reflexions breus o assajos en què l'autor desenvolupa la problematicitat de la història europea fins arribar al segle vint. Als tres primers assajos, "Consideracions pre-històriques", "El principi de la història" i "Té un sentit la història?" l'autor parteix de la fenomenologia per plantejar la problematicitat de l'ésser humà com a ésser obert al món, i caracteritza el naixement d'aquesta problematicitat en la història. També analitza el desenvolupament d'aquesta recerca de sentit a través de la història europea. Els altres tres assajos, "Europa i l'herència europea fins a finals del segle XIX", "Sobre si la civilització tècnica és una civilització en decadència i per què" i "Les guerres del segle XX i el segle XX com a guerra" miren cap al món contemporani, per explicar els errors que s'han donat en aquest plantejament històric i que han portat a les atrocitats del segle vint. El text va acompanyat per un prefaci de Paul Ricoeur i dues glosses per part de l'autor que aclareixen petits detalls del raonament. 

M'agrada: El seu parentesc amb La condició humana de Hannah Arendt, tot i que Patočka presenta una anàlisi completament original. El moment dels pertorbats, que apareix al final del llibre i il·lumina tot el text, tot i el pessimisme intrínsec de l'anàlisi. 

Mil grues de paper (3)

Jo ja he fet la meva. 

#PeaceCrane2020 

Alguns dels passos són complicats, però amb paciència i parant atenció als tutorials, es pot fer. 

75 anys després d'Hiroshima (avui) i de Nagasaki (el diumenge) el clam continua essent per al desarmament nuclear. 

https://www.japantimes.co.jp/news/2020/08/06/national/abolition-pleas-japans-last-hibakusha/

https://www.theelders.org/news/story-sadako-sasaki-and-hiroshima-peace-cranes

https://www.theelders.org/news/fold-your-own-origami-crane-how-take-part-peacecrane2020

https://www.theelders.org/news/masahiro-sasaki-surviving-atomic-bombing-hiroshima-his-sister-sadako-and-his-mission-advance

El cementiri de Praga (#326)

Jo sempre he conegut persones que temien el complot d'algun enemic ocult, els jueus per a l'avi, els maçons per als jesuïtes, els jesuïtes per al meu pare garibaldí, els carbonaris per als reis de mig Europa, el rei esperonat pels capellans per als meus companys mazzinians, els il·lustrats de Baviera per a les policies de mig món, i així anar fent. Qui sap quanta altra gent hi ha encara en aquest món que es pensa que està amenaçada per una conspiració. Vet aquí una forma que es pot omplir a voluntat, a cadascú el seu complot. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar el 2010 i és una lectura francament divertida, si bé es pot fer una mica farragosa en determinats passatges. En aquest cas, la premissa de l'argument ho és tot, perquè la trama, inspirada clarament en les novel·les de fulletó del segle dinou, es basa simplement en amuntegar episodi rere episodi i aventura rere aventura de la vida del protagonista, cadascuna més estrambòtica i esbojarrada que l'anterior, fins a un desenllaç lleugerament obert pel que fa a la vida del protagonista, però definitivament tancat pel que fa a les implicacions històriques dels fets narrats. De fet, aquí Eco ens ofereix un curiós exercici de meta-història, en inserir el seu protagonista, el capità Simonini, dins d'una sèrie d'episodis històrics, com la unificació d'Itàlia, la Comuna de París, l'afer Dreyfus o la publicació dels Protocols dels Savis de Sió, i convertir-lo en una mà sinistra que manipula aquests fets a conveniència del govern que li pagui en aquell moment. 

Simonini és un notari que ven la seva habilitat per a la falsificació de documents al millor postor: el seu recurs continuat a la violència contrasta especialment amb el seu discurs hipòcrita, cínic i distanciat. És un personatge que es fa odiós pel seu racisme i la seva misogínia i per la seva manca d'escrúpols morals de cap tipus; destaca la mestria d'Eco a l'hora de crear un personatge així, que és autènticament desagradable, però que també es fa creïble en l'ambient històric que recrea. El teló de fons és la història de l'antisemitisme europeu: com que estem disposats a creure qualsevol teoria de la conspiració si ens sembla prou maca i assenyala l'enemic convenient, ens empassarem qualsevol martingala que ens arribi amb l'embolcall adequat, especialment quan arribi en el moment adequat: anys després que els Protocols fossin desacreditats com a falsificació, Hitler encara s'hi aferrava en el seu Mein Kampf perquè servien els seus interessos polítics. I la pròpia forma de la novel·la de fulletó ens apunta en aquesta direcció: en un exercici d'anàlisi brillant, Eco ens llegeix l'atractiu de El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas precisament en aquests termes, ja que ens atrau més una conspiració a l'ombra per explicar totes les dissorts i vicissituds del seu protagonista que haver-nos de resignar simplement a acceptar les desgràcies que ens venen donades per la vida sense cap motivació concreta. 

Si heu llegit Número Zero, la darrera novel·la que Eco va publicar, hi trobareu l'aire de família entre totes dues: en una època de fake news, en què la veritat ha quedat devaluada a ulls de l'opinió pública, la mirada d'Eco ens fa reflexionar sobre aquesta tendència al llarg de la història, sense perdre mai el seu humor negre i punyent. Per complicar una mica l'argument - no seria Eco si no fos més complicat que això - el protagonista es desdobla en dues personalitats diferents, i ha d'esbrinar d'on ha sortit l'abat Dalla Piccola, que s'immisceix en la seva narració, aportant-hi detalls que Simonini no recorda. Si no teniu unes nocions prèvies sobre la història de l'antisemitisme europeu, estaria bé que consultéssiu una mica d'informació sobre el tema per entendre millor la idea principal de l'argument de la novel·la. A part d'això, és una bona recomanació si ja coneixeu la ficció d'Umberto Eco i us acomoda la novel·la històrica, tot i que en aquest cas amb el característic toc metatextual d'Eco. 

Sinopsi: El capità Simonini és un personatge misteriós que es dedica a crear falsificacions de documents legals per als seus clients. Aviat entra en contacte amb els serveis secrets italians, que l'envien a manipular la campanya siciliana de Garibaldi. A partir d'aquests fets, s'ha d'exiliar a París, on viu la resta de la seva vida treballant per als serveis secrets francesos, prussians i russos. Gran part de la seva carrera professional és muntar conspiracions per tal d'acusar diversos col·lectius - especialment els jueus i els maçons - de conspiracions mundials contra l'hegemonia de les potències europees. L'argument entrecreua Simonini constantment amb determinats esdeveniments històrics. 

M'agrada: El seu to humorístic per sobre de tot, i la reflexió més general que fa l'argument sobre les falsedats històriques i les teories de la conspiració. 

No m'agrada: Cap a meitat de la novel·la, un cop descoberta la dinàmica de l'argument, el misteri de la narració es fa una mica més previsible i els episodis un punt repetitius. 

Un lloc anomenat Antany (#325)

L'amor diví, com qualsevol altre amor, de vegades pot ser pesat. Però l'home va madurar i va decidir de desempallegar-se del seu amant molest. "Deixa'm marxar", va dir. "Fes que pugui conèixer el món a la meva manera i equipa'm per al viatge." 

"Sense mi no te'n sortiràs", va dir Déu a l'home. "No te'n vagis." 

"Va, no exageris", va dir l'home, i Déu, decebut, li va inclinar la branca d'una pomera. 

Déu es va quedar sol i s'enyorava. Va somiar que era ell qui havia desterrat l'home del paradís, perquè no era capaç de suportar la idea dolorosa d'haver estat abandonat. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar originalment l'any 1996 i és una magnífica lectura si us voleu aproximar per primera vegada a l'obra d'aquesta autora. L'Antany és un indret perdut al cor de la Polònia rural, protegit per quatre arcàngels, que veu com el temps s'escola per les mans dels seus habitants, en una lluita constant entre la natura i la tècnica a través dels fluxos de la història. Amb una prosa poètica bellíssima i el recurs constant al realisme màgic, Un lloc anomenat Antany ens ofereix una saga familiar a través de tres generacions que acaben aprenent diferents maneres d'adaptar-se a un món en constant canvi i moviment. És també un relat de violències successives que els habitants d'Antany i dels pobles de la rodalia han d'aprendre a suportar, amb estoïcisme, perquè queden atrapats en el constant moviment de nacions senceres cap a l'est i cap a l'oest. 

El relat obre, al principi, amb els soldats tsaristes emportant-se un dels protagonistes, el moliner Michał, a lluitar lluny de casa l'any 1914; quan, de la mà del pinxo saberut Ivan Mukta, els soldats russos tornen dècades després a alliberar l'Antany del domini alemany, quasi costa imaginar que han passat trenta anys d'una escena a l'altra. El segrest dels jueus del poble a mans dels alemanys, amb la complicitat velada dels camperols polonesos, és un trauma que alguns dels protagonistes guardaran per sempre. La matança de Katyn, amb prou feines esmentada de passada, ni tan sols pel seu nom, és testimoniada per un fantasma local, que en mira el resultat amb ràbia i frustració impotents. 

Les violències polítiques del segle vint tenen el seu reflex en petit en les violències domèstiques i locals que han de patir les dones en el si de la casa, una violència reduïda i a petita escala que de vegades opera de formes extremadament retorçades i cruels: la manca d'educació per a les dones, els seus desitjos frustrats, la dependència econòmica d'un marit que acaba abandonant-les, l'esclavitud d'una maternitat tot sovint forçada. Una de les imatges centrals del relat, el molí que esdevé el centre de l'Antany, actua de reflex d'aquesta dualitat. El moliner torna de la guerra del 14 amb un curiós botí de guerra robat en alguna casa, segurament, al front rus: un molinet de cafè portàtil que Michał regala a la seva filla Misia. 

Al llarg d'aquesta història de resiliència contra els cops de la vida i de la història, els personatges es van revelant, de fet, com a arquetips de totes les històries i a la vegada com a personatges reals de carn i os; l'equilibri en aquest sentit és certament remarcable. La dona remeiera, l'home salvatge dels boscos, l'antic senyor feudal reconvertit en savi dins la seva torre, la donzella que es transforma irremeiablement en anciana, són personatges que ens van remetent una vegada i una altra a trops dels contes de fades, de la mitologia clàssica i dels grans relats. Les imatges bíbliques hi són presents constantment, però l'autora les revisita una vegada i una altra de formes profundament suggestives: la vella Florentynka, per exemple, és una mena de paral·lel del personatge de Job; tanmateix, la novel·la li ofereix una restitució de la família perduda força diferent del relat bíblic, i un desenllaç molt més fosc a la seva història. 

De la mateixa forma, la imatgeria religiosa ens apunta a la imatge d'un Déu silent i impotent davant les desgràcies dels homes, sotmès als fluxos vitals d'una natura molt més gran i inexorable que ell mateix. En aquest sentit, la constant confrontació d'arquetips masculins i femenins és una de les imatges més potents i recurrents del relat: els dos rius, el Blanc i el Negre, el bosc contra la carretera, el món de dins contra el món de fora, el món estructurat de les lleis del mossèn contra la natura desbocada del riu que nega les seves prades. Ara bé, també és cert que els personatges no acaben de caure exactament en cap de les dues categories, o més aviat les visiten totes en les seves múltiples facetes: hi trobem dones fortes i dones sotmeses, dones que es rebel·len de formes extremadament ambivalents, pares que actuen com a mares i mares que actuen com a pares, homes explotadors i homes amants, i que de vegades són les dues coses a la vegada, donades les circumstàncies. 

A través del segle vint, doncs, tots aquests relats es van desplegant amb una inexorabilitat tan incontestable com el mateix pas del temps, a través dels esdeveniments històrics més significatius a la Polònia del segle vint, des de la Primera Guerra Mundial a l'auge de Solidaritat. Aquesta novel·la ha estat sovint comparada a Cien años de soledad de Márquez, pel seu accent en el realisme màgic, en el microcosmos d'un paratge petit i per ser una saga familiar, però a l'hora de llegir-lo ambdues obres m'han semblat força diferents. Alguns passatges m'han recordat més Italo Calvino que no pas Márquez, però això és la meva percepció personal, perquè fa molts anys que vaig llegir Cien años de soledad i no me'n recordo gaire. Una molt bona recomanació si no coneixeu Olga Tokarczuk i voleu tenir una idea sobre la seva obra; m'ha semblat una lectura molt més lineal i senzilla que Llaureu sobre els ossos dels morts, tot i que aquesta última novel·la em va enganxar més i em va semblar més original. 

Sinopsi: En un paratge mític al cor de Polònia a principis del segle vint, el moliner Michał és cridat a lluitar amb l'exèrcit tsarista el 1914. El seu retorn al molí, cinc anys després, no sembla canviar la vida dels habitants d'Antany significativament. No serà fins la Segona Guerra Mundial que els fets que els colpiran els parteixin per la meitat, amb els abusos i les violències sistemàtics d'ambdós exèrcits ocupants, la matança de tots els jueus dels pobles del voltant, i la impotència de la resistència polonesa. El món de després de la guerra els canvia de formes molt més subtils, en tant que el país es transformarà en una república soviètica, i alguns dels habitants de l'Antany aprendran a congraciar-se amb les noves autoritats per tal de millorar materialment la seva vida. Als marges del molí, els móns del bosc i dels rius encerclen els habitants de l'Antany a la seva pròpia bombolla, impedint-los d'arribar a abandonar mai aquest indret. 

M'agrada: La seva prosa poètica, totalment preciosista, i amb una minuciosa atenció al detall. També el seu recurs constant a la simbologia i els trops de les narracions tradicionals, sempre subvertides d'alguna forma original i sorprenent.  

Discurs d'elogi a John Lewis

Sincer, sentit, i profundament polític. Al seu discurs d'elogi al funeral del congressista, activista pro-drets civils i líder de la marxa de Selma John Lewis, el president Obama ha adreçat l'actual polèmica al voltant de les properes eleccions presidencials al novembre. 

Podeu veure el discurs sencer amb subtítols en anglès: 

I aquí podeu llegir-ne la transcripció sencera: 

https://www.wwno.org/post/transcript-what-gift-john-lewis-was-obama-eulogizes-his-friend-and-hero

Això són només uns fragments, perquè us en feu a la idea. La traducció és meva: 

En John Lewis començava a tenir una idea al cap, una idea que no el deixava i que es va apoderar d'ell - que la resistència no violenta i la desobediència civil eren els mitjans per canviar lleis, però també per canviar cors, canviar ments, i canviar nacions, i canviar el món. 

En John només tenia vint anys. Però va posar aquests vint anys al centre de la taula, jugant-s'ho tot, tot el que tenia, perquè el seu exemple desafiés segles de convencions, i generacions de violència brutal, i innumerables indignitats diàries patides pels afroamericans. Com Joan Baptista preparant el camí, com aquells profetes de l'Antic Testament que deien la veritat als reis, en John Lewis no va dubtar - va seguir pujant als autobusos i asseient-se a les barres dels restaurants, i li van fer fitxa policial una vegada i una altra, i una vegada i una altra va caminar en les marxes per la missió de canviar Amèrica. 

Quin ideal més radical. Quina noció més revolucionària. La idea que qualsevol de nosaltres, gent ordinària, un noi de Troy, pot plantar cara als poders i institucions i dir que no, que això no és correcte, no és cert, no és just. Ho podem fer millor. Al camp de batalla de la justícia, els americans com en John, els americans com els reverends Lowery i C. T. Vivian, dos altres patriotes que també hem perdut aquest any, ens van alliberar a tots del que molts americans havien donat per fet. Amèrica va ser construïda per gent com ells. Amèrica va ser construïda per la gent com en John Lewis. Ell com molts altres en la nostra història va portar aquest país una mica més a prop dels nostres ideals més alts. I algun dia, quan acabem el llarg viatge cap a la llibertat; quan formem una unió més perfecta - ja sigui d'aquí a anys, o dècades, o fins i tot si triga uns altres dos segles - en John Lewis serà un pare fundador d'aquesta Amèrica més plena, més justa i millor. 

Però la prova de la seva fe es va convertir en perseverança. Ell sabia que la marxa no s'ha acabat, que la cursa encara no s'ha guanyat, que encara no hem arribat a aquella destinació beneïda on siguem jutjats pel contingut del nostre caràcter. Ell sabia per la seva pròpia vida que el progrés és fràgil; que hem d'estar alerta contra els corrents foscos de la història d'aquest país, de la nostra pròpia història, amb els seus remolins de violència i odi i desesperació que sempre poden tornar a alçar-se. Potser en Bull Connor ja no hi és. Però avui dia veiem amb els nostres propis ulls agents de policia amb el genoll sobre el coll d'afroamericans. Potser en George Wallace ja no hi és. Però veiem com el nostre govern federal envia agents amb gas lacrimogen i porres contra manifestants pacífics. Potser ja no hem d'endevinar el nombre de caramels que hi ha dins d'un pot abans de poder votar. Però mentre som aquí, hi ha persones al poder que fan el màxim que poden perquè la gent no vagi a votar: tancant centres de votació, i discriminant minories i estudiants amb lleis d'identificació més restrictives, i atacant el nostre dret a vot amb precisió quirúrgica, fins i tot obstaculitzant el servei de correus a l'hora d'organitzar una votació que dependrà dels vots per correu perquè la gent no es contagiï. 

Ell deia que mentre li quedés un alè de vida al cos faria tot el que pogués per protegir aquesta democràcia. Que mentre tinguem un alè de vida al cos, hem de continuar amb aquesta causa. Si volem que els nostres fills creixin en una democràcia - no tan sols amb eleccions, sinó una democràcia autèntica, representativa, amb un gran cor, tolerant, vibrant i inclusiva, que es recreï constantment, aleshores haurem de ser més com en John. No hem de fer totes les coses que va haver de fer ell perquè ell ja les va fer per nosaltres. Però hem de fer alguna cosa. Com el Senyor va dir a Pau: "No tinguis por, segueix parlant; no callis, perquè jo sóc amb tu, i ningú no t'atacarà ni et farà mal, perquè n'hi ha molts en aquesta ciutat que són la meva gent." Així que tothom ha d'anar a votar. N'hi ha molts a la ciutat que són amb nosaltres, però no podem quedar-nos sense fer res. 

Així que també haurem de recordar el que va dir en John: "Si no feu tot el que podeu per canviar les coses, es quedaran igual. Només passeu per aquest camí una vegada. Li heu de donar tot el que tingueu." Mentre la gent jove s'estigui manifestant al carrer, amb l'esperança de canvis reals, jo tinc l'esperança que no podem deixar-los a l'estacada a l'hora de votar. No quan poques eleccions han estat tan urgents, i a tants nivells, com aquesta. No podem concebre el vot com un encàrrec que hem de fer si tenim una estona. L'hem de concebre com l'acció més important que podem emprendre en nom de la democràcia. Com en John, li hem de donar tot el que tinguem.