Aquesta novel·la de Julian Barnes es va publicar per primer cop el 1984 i va donar a conèixer el seu autor al públic en general. És una brillant i intel·ligent deconstrucció del tema que tracta: la incapacitat de capturar el passat, que és una constant en les obres de Barnes, es tradueix aquí en la incapacitat d'escriure una biografia perfecta, quan les dades històriques que tenim del subjecte en qüestió no sols presenten preguntes sense resposta, sinó que també directament es mostren contradictòries en funció de qui les expliqui o de quina perspectiva es privilegiï. De la mateixa manera, les inquietuds del biògraf mateix s'entrecreuen i es barregen constantment amb les del personatge històric, de forma que el que ens acaba quedant és una compilació de textos diferents que exploren de diferents maneres, no sols el gènere biogràfic i la historiografia, sinó també la crítica literària en l'àmbit acadèmic i la problemàtica relació entre la vida i l'art.
El metge retirat Geoffrey Braithwaite es documenta per escriure una biografia sobre el novel·lista francès Gustave Flaubert (1821-1880). La novel·la és un recull de diferents textos que retraten aquest accidentat procés: alguns capítols tenen a veure amb la recerca que fa Braithwaite de cartes inèdites de l'autor, d'altres es presenten en forma de cronologia o de glossari, o se centren més en la crítica literària, d'altres tracten temes específics de la vida de l'autor, com per exemple la seva vida domèstica, els seus viatges, la seva relació amb els animals, o les coincidències i ironies històriques presents a les seves obres. La seva vida sexual, poc convencional per als estàndards burgesos de l'època, també se'ns descriu des de múltiples perspectives i posant l'accent, precisament, en els enigmes i els buits de la seva biografia. Pel que fa a la seva llarga relació amb la poetessa Louise Colet, el moment àlgid de la novel·la, al meu parer, és un capítol en què és ella qui explica la relació amb Flaubert en primera persona.
En aquest sentit, el mèrit de Barnes en aquesta novel·la és precisament el de fer saltar pels aires tot tipus d'expectativa, i donar-nos una visió de la mateixa història que varia constantment perquè no hi ha una referència o autoritat última que ens doni seguretat sobre els fets. D'altra banda, aquest tema, el de la recerca de seguretat o consol davant de l'inexorable pas del temps i la certesa de la mort és un motiu que acaba traspuntant a través del recurs a la narració en primera persona de Braithwaite: encara colpit per la mort de la seva esposa, aquesta s'escapa de la memòria de Braithwaite de la mateixa forma que Flaubert eludeix els seus intents de fixar-lo definitivament en una biografia.
De la mateixa manera, el símbol central de la novel·la, el lloro que dóna títol a l'obra, eludeix constantment els intents, tant per part de la veu narradora com dels lectors, per interpretar-lo. El lloro apareix en un conte de Flaubert, "Un cor senzill" (una molt bona recomanació), que narra la vida de Felicité, una serventa, que després de perdre tots els seus éssers estimats s'obsessiona amb un lloro dissecat que l'acaba acompanyant fins a l'hora de la seva mort. En el seu viatge a Rouen i a Croisset, on va residir Flaubert durant tota la seva vida, Braithwaite descobreix dos lloros dissecats en dos museus diferents. Tots dos museus pretenen que el seu és el lloro autèntic que ornava l'escriptori de Flaubert i que va servir d'inspiració per al relat. Davant d'aquesta duplicitat, el metge es decideix a esclarir definitivament quin dels dos és l'autèntic.
Sinopsi: A principi dels anys 80, un metge anglès retirat, Geoffrey Braithwaite, viatja a França per investigar sobre la vida de l'autor francès Gustave Flaubert. El llibre recull diverses informacions biogràfiques de Flaubert en diversos formats, així com episodis de les aventures de Braithwaite a l'hora de recopilar-les, de forma que el que queda és una novel·la altament experimental que ens presenta els fets històrics de la vida de l'autor des de múltiples punts de vista, tot sovint contradictoris.
M'agrada: El nivell metatextual de la proposta, amb múltiples interpretacions i explicacions dels mateixos fets i de les mateixes paraules, que ens acaba enfrontant amb la impossibilitat de fixar una versió definitiva del passat. M'ha agradat també, en especial, el desenllaç de la novel·la, per la forma com resol l'enigma dels dos lloros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada