L'única història (#444)

Preferiries estimar més, i patir més, o estimar menys, i patir menys? Al final aquesta és, em penso, l'única pregunta real. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Julian Barnes es va publicar per primer cop el 2018, i és una exploració molt encalmada i introspectiva sobre una tràgica història d'amor que canvia la vida del protagonista. De fet, com el títol indica, l'única història en la vida de cada persona és una història d'amor: cadascú en té una, i la veu narrativa fa una aproximació a la seva història particular des de tres moments diferents de la relació, de forma que les tres parts, superposades, formen un joc de perspectives que donen cos a la imatge de conjunt. A mitjans dels anys seixanta, Paul Roberts, un universitari de dinou anys, s'enamora de Susan Mcleod, una senyora casada trenta anys més gran que ell, amb qui inicia una relació que causa un petit escàndol en el suburbi acomodat on viuen. Després de fugir junts i instal·lar-se a Londres, Paul descobrirà, després de la fase d'enamorament, el vessant més fosc de la relació, i haurà d'afrontar l'alcoholisme de la seva parella com un problema real i tangible, que afecta cada petit aspecte de la seva vida diària. A través de successives etapes de la relació, i passant per les decisions més doloroses per a tots dos, Paul anirà descobrint les implicacions més profundes del fet d'estimar, i no pararà en tota la vida d'avaluar i valorar les decisions o omissions que van caracteritzar la seva vida amb la Susan. 

L'única història és una novel·la depriment, que no defuig en cap moment els aspectes més sòrdids i desagradosos de la relació amb la persona estimada i, fins i tot, en algun punt, els dissecciona en excés. En aquest sentit és una novel·la cerebral i analítica, centrada no tant a narrar la història de la vida en comú dels dos protagonistes com a avaluar i diagnosticar en tot moment les possibles seqüeles i efectes col·laterals que la relació ha deixat en el narrador. Si algun defecte té, en aquest sentit, és deixar el punt de vista encapsulat exclusivament en la perspectiva del protagonista, i mostrar-nos l'estat mental de la Susan amb cert distanciament i sempre com a testimoni de segona mà. Les motivacions i les emocions d'aquesta es poden suposar en determinats moments de la lectura, però no són quelcom que el narrador descrigui explícitament, i en aquest sentit queden en un terreny més obert a la conjectura. La novel·la és també un retrat generacional, o més aviat de dues generacions enfrontades: la de Susan, el seu marit, i els pares del protagonista, que han viscut en primera persona els riscos i les privacions de la segona guerra mundial i, un cop superada aquesta, han esdevingut la classe burgesa i conservadora de Gran Bretanya; i la dels fills d'aquests, que se senten menystinguts i marcats en tot moment per la generació dels pares, mentre intenten independitzar-se de les normes i imposicions morals d'aquests. 

Ara bé, com és habitual a les novel·les de Barnes, tots aquests conflictes generacionals queden posats en perspectiva quan el narrador mateix envelleix - la història ens arriba des d'un present en què els fets narrats ja queden força enrere en el temps - i es veu condemnat a posar en perspectiva totes aquestes figures que havia jutjat amb duresa en els seus anys de joventut. El tema de la memòria i la seva fiabilitat, que és un aspecte recurrent en les novel·les de Barnes, té aquí el seu protagonisme, així com també la preocupació per la veritat, una versió autèntica dels fets que sempre s'escapa de la comprensió i els intents de racionalització del protagonista. L'aposta formal que fa Barnes en aquesta novel·la també reforça aquest accent en la fluïdesa de la veritat i del nostre propi record d'unes fets determinats. La primera part de la novel·la, en què el narrador és un jove enamorat, se'ns presenta en primera persona. La secció central del relat, en què el narrador encara és jove però comença a madurar ràpidament a causa dels desafiaments que li presenta la relació, combina la narració en primera persona amb una en segona persona, en què el personatge es parla i es qüestiona a si mateix. La tercera part de la novel·la afegeix, a aquestes dues, una veu en tercera persona que relata el que li va passar al protagonista posteriorment des de la distància del temps, i afegeix encara un altre nivell de distanciament al relat. 

Així doncs, L'única història és una lectura rica en nivells i que posa sobre la taula les múltiples perspectives que hi pot haver al voltant d'uns mateixos fets, fins i tot dins la percepció que en té una mateixa persona. És una novel·la que demostra, un cop més, la magnífica habilitat de Barnes per teixir una narració complexa, que no s'esgota amb el primer cop d'ull, i que fins i tot quan ja ens ha exposat tots els fets segueix revelant petits detalls i elements valoratius que afegeixen perspectives a la imatge de conjunt. El seu estil narratiu és inconfusible: en aquest cas no és tan experimental com a El sentit d'un final, en què aquest joc de perspectives quedava una mica forçat en acabar de llegir. A mi m'ha agradat més L'única història, tot i que potser per al meu gust no està a l'alçada de El lloro de Flaubert o Arthur and George. En aquest cas, l'anàlisi excessiva que fa el narrador sobre la seva pròpia història crea un cert distanciament amb els lectors, i en aquest sentit, tot i el to realista de la proposta, en determinats moments costa d'empatitzar amb el personatge principal. 

Sinopsi: A mitjans dels anys seixanta, un universitari de dinou anys i una dona casada de quaranta-vuit inicien una relació amorosa amb la qual tots dos es comprometen un cop salta l'escàndol i han de prendre una decisió sobre el seu futur. En una fugida endavant, la dona deixa el seu marit i tots dos s'instal·len a Londres per iniciar una vida junts. El jove de seguida descobrirà les decisions i i compromisos que la relació li demana, i veurà com la seva dona s'enfonsa en una espiral d'autodestrucció, en part per motius que no tenen gaire a veure amb la relació per començar. 

M'agrada: Potser el realisme més descarnat i sense concessions de la segona part del relat, en què la relació amorosa dels protagonistes es mostra en el seu vessant més destructor per a tots dos, i la forma com aquesta segona part revisa certs aspectes de la primera. 

El lloro de Flaubert (#329)

Com capturem el passat? Com capturem el passat estranger? Llegim, aprenem, preguntem, recordem, som humils; i aleshores un detall casual ho canvia tot. 

Aquesta novel·la de Julian Barnes es va publicar per primer cop el 1984 i va donar a conèixer el seu autor al públic en general. És una brillant i intel·ligent deconstrucció del tema que tracta: la incapacitat de capturar el passat, que és una constant en les obres de Barnes, es tradueix aquí en la incapacitat d'escriure una biografia perfecta, quan les dades històriques que tenim del subjecte en qüestió no sols presenten preguntes sense resposta, sinó que també directament es mostren contradictòries en funció de qui les expliqui o de quina perspectiva es privilegiï. De la mateixa manera, les inquietuds del biògraf mateix s'entrecreuen i es barregen constantment amb les del personatge històric, de forma que el que ens acaba quedant és una compilació de textos diferents que exploren de diferents maneres, no sols el gènere biogràfic i la historiografia, sinó també la crítica literària en l'àmbit acadèmic i la problemàtica relació entre la vida i l'art. 

El metge retirat Geoffrey Braithwaite es documenta per escriure una biografia sobre el novel·lista francès Gustave Flaubert (1821-1880). La novel·la és un recull de diferents textos que retraten aquest accidentat procés: alguns capítols tenen a veure amb la recerca que fa Braithwaite de cartes inèdites de l'autor, d'altres es presenten en forma de cronologia o de glossari, o se centren més en la crítica literària, d'altres tracten temes específics de la vida de l'autor, com per exemple la seva vida domèstica, els seus viatges, la seva relació amb els animals, o les coincidències i ironies històriques presents a les seves obres. La seva vida sexual, poc convencional per als estàndards burgesos de l'època, també se'ns descriu des de múltiples perspectives i posant l'accent, precisament, en els enigmes i els buits de la seva biografia. Pel que fa a la seva llarga relació amb la poetessa Louise Colet, el moment àlgid de la novel·la, al meu parer, és un capítol en què és ella qui explica la relació amb Flaubert en primera persona. 

En aquest sentit, el mèrit de Barnes en aquesta novel·la és precisament el de fer saltar pels aires tot tipus d'expectativa, i donar-nos una visió de la mateixa història que varia constantment perquè no hi ha una referència o autoritat última que ens doni seguretat sobre els fets. D'altra banda, aquest tema, el de la recerca de seguretat o consol davant de l'inexorable pas del temps i la certesa de la mort és un motiu que acaba traspuntant a través del recurs a la narració en primera persona de Braithwaite: encara colpit per la mort de la seva esposa, aquesta s'escapa de la memòria de Braithwaite de la mateixa forma que Flaubert eludeix els seus intents de fixar-lo definitivament en una biografia. 

De la mateixa manera, el símbol central de la novel·la, el lloro que dóna títol a l'obra, eludeix constantment els intents, tant per part de la veu narradora com dels lectors, per interpretar-lo. El lloro apareix en un conte de Flaubert, "Un cor senzill" (una molt bona recomanació), que narra la vida de Felicité, una serventa, que després de perdre tots els seus éssers estimats s'obsessiona amb un lloro dissecat que l'acaba acompanyant fins a l'hora de la seva mort. En el seu viatge a Rouen i a Croisset, on va residir Flaubert durant tota la seva vida, Braithwaite descobreix dos lloros dissecats en dos museus diferents. Tots dos museus pretenen que el seu és el lloro autèntic que ornava l'escriptori de Flaubert i que va servir d'inspiració per al relat. Davant d'aquesta duplicitat, el metge es decideix a esclarir definitivament quin dels dos és l'autèntic. 

Sinopsi: A principi dels anys 80, un metge anglès retirat, Geoffrey Braithwaite, viatja a França per investigar sobre la vida de l'autor francès Gustave Flaubert. El llibre recull diverses informacions biogràfiques de Flaubert en diversos formats, així com episodis de les aventures de Braithwaite a l'hora de recopilar-les, de forma que el que queda és una novel·la altament experimental que ens presenta els fets històrics de la vida de l'autor des de múltiples punts de vista, tot sovint contradictoris. 

M'agrada: El nivell metatextual de la proposta, amb múltiples interpretacions i explicacions dels mateixos fets i de les mateixes paraules, que ens acaba enfrontant amb la impossibilitat de fixar una versió definitiva del passat. M'ha agradat també, en especial, el desenllaç de la novel·la, per la forma com resol l'enigma dels dos lloros. 

Keeping an Eye Open (#112)

L'artista com a 'voyeur'? Però això és exactament el que ha de ser l'artista: aquell que veu (i 'voyeur' també pot transmetre el sentit de visionari al·lucinatori). 

De fet, vaig adquirir aquest llibre el curs passat, perquè havia d'escriure un essay sobre James Joyce i vaig contrastar la seva aproximació a la creació artística amb la de Lucian Freud. Keeping an Eye Open de Julian Barnes, és una col·lecció d'assajos sobre pintura i art: tots temàticament diferents, i amb poca connexió entre ells més enllà de l'ordre cronològic en què s'organitzen. Cadascun dels assajos està centrat en un artista, tret d'un que està dedicat a l'art contemporani en general. 

En començar a llegir, Barnes confirma una de les lliçons fonamentals que es poden extreure de la història de l'art en general: que els moviments artístics evolucionen per assentiment i per rebel·lió, i que per tant, com passa també amb la filosofia, per entendre bé un artista ens hem de preguntar a favor o en contra de qui està pintant. Això ens obriria un camí relativament planer si l'art es pogués simplificar a aquestes línies generals: el problema és que cada individu subordina el seu art a una experiència vital i creativa que no té per què ser necessàriament lineal. Així és com trobem un Bonnard fidel als nabis, un Bonnard que tira a Munch i un altre que acaba esdevenint impossible d'etiquetar. I així successivament. 

De la mateixa forma, Barnes també planta un avís per navegants en els primers capítols: per als que s'obsessionin amb explicar una obra artística a partir de detalls biogràfics del seu autor, quedem avisats des del principi que cada obra d'art és un enigma irreductible a anècdotes prosaiques. Només així s'explica que Delacroix, el pintor romàntic per excel·lència, s'aproximés a la vida d'una forma de tot menys romàntica, i Courbet, la figura central del realisme, esdevingués l'irredimible egòlatra il·luminat. Posar els detalls biogràfics en la seva perspectiva adequada, sense forçar-los, però seleccionant l'anècdota que es pugui elevar a categoria, és més difícil del que pot semblar en un principi, i aquesta és l'habilitat de selecció i de narració que ens mostra Barnes. Així doncs, a mesura que avança el llibre, l'autor revela poc a poc la seva forma de mirar un quadre que, lluny de l'objectivitat de manual, és altament subjectiva i basada en l'experiència de primera mà. 

És un llibre que us podeu estalviar si busqueu respostes directes més que un catàleg nou de trinca de preguntes noves i quasi totes inesperades. Entre línies observem la inclinació de Barnes per l'art de tall intimista i burgès, i acabem preguntant-nos si no acaba essent una característica fonamental de l'art modern en general. Tot i així, Barnes selecciona, retalla i reordena sense repòs: el resultat és una aproximació fresca i original, a moments reveladora i a moments frívola, de l'escriptor que s'embarca en una aberració que ja Flaubert va definir en el seu moment: la de provar d'explicar la pintura amb paraules. 

Continguts: El llibre està format per disset assajos que inclouen treballs monogràfics sobre els següents artistes: Géricault, Delacroix, Courbet, Manet, Fantin-Latour, Cézanne, Degas, Redon, Bonnard, Vuillard, Vallotton, Braque, Magritte, Oldenburg, Freud i Hodgkin. 

M'agrada: L'aproximació de Barnes és planera i clara, sense que això li resti complexitat teòrica a la proposta. És la visió d'un artista aproximant-se a una altra forma d'art que no és la seva. En aquest sentit, l'única forma d'aproximar-se a les arts plàstiques és entrenar l'ull per tal de mirar més i millor. 

No m'agrada: És cert que sol passar en aquest tipus d'obres, i no és un demèrit del llibre en si mateix, però de vegades he trobat a faltar més il·lustracions de les obres esmentades en el text, que haurien fet la lectura una mica més fàcil. 

El sentit d'un final (#106)

Només sé això: que existeix el temps objectiu, però també el subjectiu, el temps que portes a la part de dins del canell, on hi ha el pols. I aquest temps personal, que és el temps autèntic, es mesura en relació a la memòria. 

Aquesta novel·la de Julian Barnes també va ser una lectura obligatòria, i he de dir que, un cop la vaig acabar, em va deixar desconcertada. D'entrada, té un gran defecte: bàsicament, no és Arthur & George, i no sé si a partir d'ara la primera novel·la que mai vaig llegir d'aquest autor m'esguerrarà la diversió per sempre més. El sentit d'un final és una novel·la força complexa, sobre tot perquè el final ofereix diverses interpretacions, i sembla ser que el títol es refereix explícitament a aquesta dificultat. Explica una història en dos nivells diferents: la primera és el relat de la vida de Tony Webster fins als seixanta anys, on l'episodi de la seva relació de joventut amb els seus amics de l'escola i la seva primera xicota, Veronica, prenen una especial importància. La segona part de la novel·la arrenca quan Tony rep una carta d'un advocat en relació amb una herència. A partir d'aquí, els fets del passat adquireixen nous significats i noves perspectives a mesura que diferents detalls van revelant-se a poc a poc. 

El missatge de la novel·la sembla ser que la memòria, imperfecta i manipuladora, és l'únic mitjà que tenim al nostre abast per tal de representar el passat. Per tant, és difícil obtenir la versió definitiva del que realment va passar, perquè manipulem la memòria precisament per sentir-nos millor amb el que veiem de nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la responsabilitat, la culpabilitat i el remordiment acaben essent factors que entren en l'equació, quan els petits forats en la història original es van omplint amb informació addicional. Tot i així, em va fer la impressió que Julian Barnes pretén arribar massa lluny per tal de provar la seva tesi, i l'argument acaba resultant un pèl forçat i poc creïble a ulls del lector. Tanmateix, és una lectura que val la pena, perquè l'estil de Barnes és impecable, no cal dir-ho, i l'aire de thriller que la novel·la adquireix a partir de la segona meitat la fa impossible de deixar. 

Sinopsi: Tony Webster explica en primera persona la història de la seva vida, començant pels seus anys d'adolescència amb la seva colla d'amics de l'escola, marcada sobre tot per la presència d'Adrian, el més madur i misteriós de tots. La seva relació amb la seva primera xicota, Veronica, pren direccions inesperades quan aquesta deixa Tony per estar amb Adrian. 

M'agrada: És una novel·la que fa de molt bon llegir, sobre tot pel ritme que pren l'acció, i per les progressives revelacions que van afegint noves implicacions a la trama. També és molt interessant la descripció que fa l'autor del clima moral i cultural a Anglaterra als anys seixanta. 

No m'agrada: Potser és que no és Arthur & George, i això no ajuda, és clar. Però, d'altra banda, crec que l'argument es fa una mica inconsistent en alguns moments, no per la història del passat precisament, sinó més aviat per la del present. 

Arthur & George (#3)

No és el primer cop que ha passat, li ho puc assegurar. Com expressar-ho? És qüestió de creure-hi. En què creiem, per què hi creiem. Des d'un punt de vista purament legal, els millors testimonis són aquells a qui el jurat més creu. 

Arthur & George (2005), de Julian Barnes, és una de les meves novel·les preferides, i fa poc que la vaig acabar per segona vegada. És un autèntic plaer, i la recomano a tothom que vulgui passar una bona estona amb una novel·la. La història comença com un thriller: hi ha una sèrie de fets misteriosos, una víctima innocent acusada injustament, una investigació policial i un judici on es posen sobre la taula totes les proves i conjectures dels investigadors. Tanmateix, la psicologia dels personatges queda tan ben descrita fins a l'últim detall que finalment ens adonem que la novel·la és molt més que això: una reflexió filosòfica sobre la naturalesa mateixa de les relacions humanes, de la vida i de la mort. La documentació històrica que va fer l'autor sobre els fets reals també és molt acurada. 

Sinopsi: La novel·la narra les vides creuades de dos personatges amb existència real i històrica, Arthur Conan Doyle i George Edalji. Ambdós personatges no poden ser més diferents: mentre que el primer és un personatge famós i reconegut, escriptor d'èxit; el segon és un advocat de províncies d'ascendència índia amb una existència monòtona i un caràcter introvertit. Tanmateix, quan una sèrie de crims especialment violents contra el bestiar de la zona assolin la comarca on viu George, aquest serà acusat per la policia com a primer i únic sospitós. Podríem parlar molta estona intentant definir temes que apareixen en la novel·la: el prejudici racial, la importància de la formació de la persona durant la infantesa, l'amor, el sentit de l'honor, les relacions familiars, la inquietud davant la mort, la religió, el biaix de la justícia... Tanmateix, l'única certesa que tindrem des del principi és aquesta: George és innocent. 

M'agrada: Tota la novel·la és un punt fort, des del principi fins al final, tant pel que fa a la seva estructura, la forma com la història captiva per sí mateixa, i els moments d'ironia i humor amb què Barnes corona aquesta obra mestra.