Cos (#576)

Diu que els pobles sedentaris, els agrícoles, prefereixen el plaer del temps circular, en què cada esdeveniment ha de tornar al seu propi principi, enroscar-se en un embrió i repetir el procés de maduració i de mort. Però els nòmades i els mercaders, en partir, van haver d'inventar-se per a si mateixos un altre temps, que encaixés millor amb el viatge. És el temps lineal, molt més útil, perquè és una mesura d'atènyer l'objectiu i de fer créixer els percentatges. Cada moment és diferent i mai no es repetirà, així afavoreix el risc i agafar-ho tot a mans plenes, aprofitar el moment. Però en realitat això va ser un descobriment amarg: quan el canvi en el temps és irrevocable, la pèrdua i el dol esdevenen una cosa quotidiana. Per això mai no desapareixen dels seus llavis paraules com "fútil" i "esgotat". 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2007, quan l'autora encara era desconeguda en el panorama internacional, i no va saltar a la fama fins que no va rebre el premi Booker International amb la seva traducció a l'anglès l'any 2018. Va ser una tria afortunada, pel que sembla, perquè tot just l'any següent Tokarczuk rebia el Nobel de Literatura. Com que he llegit anteriorment tres altres novel·les de l'autora i les tres em van semblar excel·lents, vaig abordar Cos amb l'expectativa de l'encert assegurat; per això suposo que la decepció encara ha estat més profunda del que em podria haver imaginat. Si hagués llegit aquesta novel·la de bones a primeres, sense conèixer res de l'autora i com a primera aproximació a la seva obra, la decisió d'atorgar-li el premi Nobel m'hauria semblat totalment forassenyada. Per a sort meva, abans vaig poder apreciar el misteri enjogassat de Llaureu sobre els ossos dels morts, emocionar-me amb la grandesa continguda de Un lloc anomenat Antany i admirar la monumentalitat i l'ambició de Els llibres de Jacob, que crec que va ser el que li va valdre el Nobel, abans de constatar el que ja he pensat altres vegades amb d'altres autors admirats: que no n'hi ha prou amb escriure bé, sinó que per bastir una bona novel·la també fa falta una bona idea que sostingui l'envelat dempeus i que mantingui l'interès de la lectura. 

Cos no és ni tan sols una novel·la, per començar, sinó una mena de col·lecció de textos inconnexos que no arriben a trobar un fil conductor que els uneixi, per més que la narració ho pretengui amb una pompositat i una aparença de profunditat que al cap de pàgines i pàgines s'arriben a fer insuportables de tantes repeticions i excursos tediosos. Els textos giren al voltant de la idea de viatjar (el títol original s'hauria de traduir literalment com a Els errívols, o Els errants), de les mentalitats nòmades i cosmopolites, i del cos com a vehicle per al viatge vital que suposa l'existència. L'interès a través de la història per l'anatomia i l'embalsamament de cossos sencers o a fragments em penso que esdevé metàfora del que Tokarczuk intenta fer de forma fallida amb la novel·la sencera: presentar el text com a gabinet de curiositats anatòmiques, col·lecció de fragments exposats tots junts sobre la qual el lector/espectador ha d'acabar entreveient una certa coherència temàtica. Tanmateix, és precisament aquest interès per la idea de la corporalitat, la seva història, la seva relació amb l'experiència psíquica i l'obsessió per la conservació del cos com a metàfora de la preocupació humana per la perdurabilitat de l'existència el que m'ha semblat el punt més fort del text, i el que en basteix els moments més interessants, que parteixen de personatges i esdeveniments històrics reals tot i que ficcionats per Tokarczuk. Per exemple, el més destacable de la narració sencera crec que és el relat sobre l'anatomista flamenc Philip Verheyen; i també m'han semblat interessants les reflexions sobre les vicissituds del cos dissecat de l'ex-esclau africà Angelo Soliman a la cort de l'emperador d'Àustria, o el darrer viatge del cor de Chopin, que és un element força anecdòtic del text però va actuar com a reclam publicitari del llibre en les seves nombroses promocions als mitjans de comunicació. 

Altres moments forts del llibre són els relats més llargs, i totalment ficticis, que aporta Tokarczuk, i que per a mi han estat els moments més profitosos de la lectura, i on l'autora mostra el seu habitual pols narratiu, basat en la prosa poètica, els girs inesperats i les reflexions filosòfiques marginals que van oferint els personatges al llarg de la lectura. El més enjogassat de tots m'ha semblat el que relata les aventures del doctor Blau, un reputat taxidermista que té l'objectiu d'apropiar-se de les tècniques secretes del seu predecessor difunt. Possiblement el més angoixant de tots sigui el que relata les vicissituds existencials d'un editor polonès la dona i el fill petit del qual desapareixen durant unes vacances en una petita illa de Croàcia, tot i que el final es fa una mica decebedor. Igualment angoixant és el relat de malson sobre una colla de personatges sense llar que subsisteixen circulant tot el dia per les línies de metro d'una ciutat russa. El de la dona que torna a Polònia després de passar tota una vida fora per retrobar-se amb el seu amor de joventut, que s'està morint de malaltia, m'ha semblat que tenia potencial, però el seu desenllaç m'ha semblat massa precipitat i abrupte. En general, tots els relats tenen la seva vàlua i podrien haver constituït perfectament un recull de contes que s'aguantés per si mateix, de forma que les vinyetes curtes i les suposades píndoles de saviesa que va recollint el text, de vegades d'una banalitat que ratlla la vergonya aliena, es fan totalment innecessàries. Alguns dels relats no passen de l'esbós, i en alguns moments els he llegit amb la impressió que el potencial d'alguns d'ells es podia haver explorat fins a fer-ne una novel·la sencera. 

D'altra banda, l'últim dels relats llargs, el del professor jubilat que fa un creuer per les illes gregues fent conferències acompanyat de la seva dona, m'ha semblat el més mediocre de tots, i el que mostra millor els defectes del text sencer al nivell de contingut. En el marc mental en què ens situa l'autora, el viatge sempre és una decisió que un occidental privilegiat pren per a gaudi personal, i el món és un camp obert perquè aquest ull panòptic que tot ho mira i tot ho vol retratar, una metàfora introduïda amb calçador dins del text i no gaire afortunada, s'entregui a aquesta activitat ociosa sense cap preocupació aparent. Per a la narradora, que teòricament actua de fil conductor de totes les narracions i relats, sempre hi ha un nou vol per agafar, un nou bitllet de tren, i una nova habitació d'hotel esperant-la al final de cada aventura, i les persones autòctones de cada lloc visitat, ja siguin grecs, croates o omanites, hi són només al rerefons i, m'imagino, per afegir només el toc de color local pertinent. Hi ha moments autènticament risibles en què l'autora explora en particular els tòpics orientalistes: em venen al cap el moment de la dansa del ventre o el de l'esvàstica, per citar-ne dos que m'han semblat especialment evidents. No hi ha cap moment de la narració que qüestioni mínimament que els viatgers sempre siguin anglosaxons, polonesos com l'autora mateixa, escandinaus o alemanys, i que sempre viatgin cap a l'est o cap al sud, i que sempre pretenguin explicar els llocs on van i el fet mateix de viatjar amb un paternalisme totalment colpidor en la seva inconsciència. El panorama dels passatgers pel creuer grec n'és un bon exemple, però n'hi ha molts més durant tot el llibre.

La novel·la queda xopada de cap a cap, així doncs, per un cosmopolitisme bonhomiós que esdevé totalment cec en la seva autocomplaença, i que queda força envellit, tot i les bones intencions, després de crisis econòmiques com les que han arribat en temps recents i crisis migratòries com, per exemple, la dels refugiats de la guerra de Síria, que anys després de la publicació del llibre colpiria la política europea d'una forma molt més profunda i decisiva que qualsevol pseudofilosofia que el text pugui aportar. M'ha sabut molt greu perquè és una autora que admiro profundament i que m'ha impressionat molt en el passat, però crec que per honestedat també s'han d'explicar els motius pels quals un text ens pot decebre. Si no hagués conegut l'autora prèviament crec que no m'hauria molestat gens, potser crec que ni m'hauria aturat a ressenyar la novel·la, però en el cas de Tokarczuk m'ha semblat que ho havia de fer, perquè sé que és capaç d'escriure autèntiques obres mestres. Tot comptat i debatut, no és l'obra que recomanaria si us voleu iniciar amb Tokarczuk i, tot i així, em sap greu perquè Cos té moments veritablement brillants i que ofereixen un petit tast de la seva habilitat narrativa. Potser el millor consell és que busqueu altres opinions informades i en tragueu les vostres pròpies conclusions. 

Sinopsi: Cos és una col·lecció de textos, alguns de llargs i d'altres de força breus, que reflexionen al voltant del fet de viatjar i de desplaçar-se com a part de la condició humana. També ofereix diversos relats al voltant del cos i l'obsessió humana a través de la història per preservar-lo, trossejar-lo i exposar-lo amb propòsits variats. Mentre que alguns dels textos són relats totalment ficticis, d'altres es basen en esdeveniments i personatges històrics, tot i que passats pel filtre de la ficció i la sorprenent i sempre imaginativa forma de narrar que té l'autora. 

M'agrada: Alguns dels relats més llargs, especialment el de Verheyen, la cama tallada i totes les seves ramificacions fictícies i implicacions històriques i filosòfiques, així com en general la recreació històrica que fa Tokarczuk, sempre acolorida de les formes més peculiars i suggeridores. 

No m'agrada: Ha estat una decepció que no m'hauria importat venint de qualsevol altre autor, però que en el cas de Tokarczuk m'ha sabut greu. 

Els llibres de Jacob (#468)

El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort una estona, fins que començava a tossir amb el fum. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2014, tot i que la seva traducció a l'anglès no va arribar al mercat fins el 2021, ja després que l'autora guanyés renom més enllà de la seva Polònia natal amb el premi Nobel de Literatura. És la seva obra més ambiciosa i monumental fins al moment, i possiblement la més exigent de llegir, també. Els llibres de Jacob és una ficció històrica de quasi un miler de pàgines que abasta la segona meitat del segle divuit i s'ambienta a la Confederació de Polònia i Lituània - un imperi vastíssim que abastava el que avui dia són Polònia, les repúbliques bàltiques, Bielorússia i part d'Alemanya, Ucraïna i Romania, i que feia frontera amb l'imperi turc, l'imperi rus, el regne prussià i l'imperi austríac. El relat segueix les vicissituds vitals i polítiques d'un grup religiós escindit del judaisme a través del mestratge de Jacob Frank (1726-1791), un comerciant d'origen jueu que es va presentar davant dels seus fidels com a nou Messies, i que va aconseguir una gran notorietat a través dels seus viatges i les controvèrsies teològiques i polítiques en què es va veure immers. 

D'entrada, la novel·la ens ofereix un magnífic treball d'ambientació i contextualització de l'època que ens presenta, i se centra no tant en els moviments geopolítics de les nacions europees del moment, sinó més aviat en la història social i econòmica de la gent anònima - en aquest cas en concret del poble jueu, que viuen en territoris cristians en desigualtat de condicions, en no tenir els mateixos drets de ciutadania ni accés a la propietat de terres, i que esdevenen víctimes constants de les violències i persecucions més brutals a què els sotmeten els cristians amb total impunitat. Ens trobem, per tant, en un context favorable a l'aparició d'aquest tipus de moviments mil·lenaristes, que cal llegir en tota la seva complexitat política. Aquest esquema general d'opressió i persecució política alimentarà les esperances de la gent pobra de millorar la seva situació econòmica i social a través de l'assimilació als gentils i, en últim terme, la secularització definitiva, que els introduirà al món dels negocis i les professions liberals, amb el naixement de la classe mitjana urbana. Jacob Frank alimenta aquest canvi de mentalitat amb la seva presència messiànica: basant-se en els ensenyaments d'un líder messiànic més antic, Sabbatai Tzvi, el credo dels frankistes es basa en l'abolició de la llei talmúdica, en tant que ja no cal observar-la més si el Messies ja ha arribat. 

D'altra banda, les autoritats feudals i eclesiàstiques es veuen en la situació de dependre econòmicament dels diners que els presten els jueus, ja que aquests, en no tenir dret a comprar terres, acaben acumulant el capital en forma líquida. És per això que quan sorgeixi el conflicte entre els jueus talmudistes i la secta emergent del frankisme, l'església catòlica polonesa veurà una oportunitat única d'afeblir els seus enemics històrics acceptant amb els braços oberts les conversions massives al cristianisme dels neòfits de Jacob Frank. El seu desafiament obert de la llei talmúdica i el seu conflicte amb l'ortodòxia tradicional jueva els serviran de carta de presentació davant dels seus nous benefactors. Ara bé, com anirem veient al llarg de la novel·la, el camí que inicien els frankistes és perillós, al capdavall: la justificació teòrica del seu credo es basa en una visió dualista de la realitat que té arrels en el gnosticisme grec, i que descriu el món en termes de lluita entre la llum i la foscor, que representen el bé i el mal. L'única forma d'explicar la presència del mal al món és entenent-lo com a negació o absència de Déu i, per tant, qüestionant la seva pròpia acció creadora. D'aquesta forma, l'única forma possible de salvació és a través del pecat i del desafiament a les convencions socials. N'hi ha prou amb això i el messianisme del seu líder, que es presenta davant dels seus fidels com a mestre, guaridor i obrador de miracles, per posar en dubte les veritables intencions rere les conversions. Així doncs, el procés es girarà contra ell, i finalment serà sentenciat a cadena perpètua. 

Jacob Frank va passar tretze anys de captiveri al monestir de Chęstochowa, que funcionava com a enclavament militar, tot i que finalment en va ser alliberat per l'exèrcit rus amb la primera partició de Polònia el 1772. A partir d'aquí s'instal·larà a l'imperi austríac, a la ciutat de Brno, on aconseguirà formar una cort pròpia finançada pels seus propis fidels, i entrarà en relació amb la cort imperial. Seran uns anys de decadència en què tant ell com la seva família aniran caient progressivament en el deute i es veuran en dificultats per mantenir el seu estil de vida ostentós. Finalment, aclaparats per la ruïna econòmica, es traslladaran a la ciutat alemanya d'Offenbach am Main, on Frank acabarà morint a una edat avançada. En aquest desenllaç ens trobem molt lluny del món rural i encara feudal on havia començat la història: en plena efervescència del segle de les llums, i amb la consolidació dels grans estats absolutistes, els fidels frankistes seguiran considerant-se jueus, però la seva secularització cada cop els farà més indistingibles dels gentils. És així que Frank i la seva cort de seguidors de confiança aniran quedant cada cop més aïllats dels seus contribuents burgesos, cada cop més desvinculats del seu suposat salvador i que qüestionaran obertament la necessitat de seguir-lo finançant. 

Així doncs, la novel·la ens va presentant un relat fascinant de totes aquestes vicissituds a través d'aquests successius ascensos i caigudes dels neòfits frankistes, ara protegits i enaltits per les autoritats del moment, ara calumniats i denigrats per les seves idees subversives. La secta i, especialment la figura del seu líder, quedaran qüestionats a través de tots aquests moviments, i la novel·la deixarà oberta la pregunta sobre si va ser només oportunisme històric per tal de poder millorar econòmicament o el seu misticisme era autèntic, al capdavall. Un dels grans punts forts de la narració de Tokarczuk és que, com sembla força escaient per al relat d'un Messies, el punt de vista personal del protagonista queda sempre desdibuixat, i el retrat que n'obtenim ens arriba més aviat a través dels punts de vista que en tenen tota una sèrie de personatges secundaris, que se'l miraran amb diferents graus d'acatament o de distància. És així que la novel·la anirà adquirint tota la seva riquesa a través d'aquest mosaic ric i sempre vibrant de personatges secundaris: des de l'amic fidel que l'acabarà traint, el rabí Nahman; l'intèrpret Moliwda, que s'afegeix a la comitiva errant de Jacob Frank sense arribar a abraçar mai plenament les seves idees; diferents membres de l'extensa família Shorr, des del seu patriarca i la seva filla gran, la misteriosa profetessa Hayah, fins a les generacions més joves i pragmàtiques; o Asher Rubin, l'oftalmòleg depressiu que mira el moviment amb desconfiança i que acabarà abraçant les idees il·lustrades. 

En un segon pla, però sempre caracteritzades des de la seva pròpia força i originalitat, hi ha els personatges femenins, que es veuen lligats als seus rols de gènere però que els qüestionen i critiquen constantment des del seu propi punt de vista. La subversió de rols que els proposa Frank afectarà també les relacions de gènere, tot i que sempre des de l'ambigüitat: aquest salvador els oferirà un alliberament de les convencions socials que, al capdavall, no serà res més que l'enèsim rol subordinat. Les vicissituds patides per la dona de Frank, Hanah, i la seva filla Eva, que possiblement serà un dels personatges més desgraciats del relat sencer, en donen testimoni sempre des del seu punt de vista privilegiat. De la mateixa forma, els joves entusiastes dels primers anys aniran evolucionant en ancians desencantats i, fins i tot en algun moment, horroritzats per la direcció que acabaran prenent les idees i l'estil de vida del seu líder. Als marges de la narració, i amb un ús magistral del realisme màgic característic de l'autora, hi ha l'anciana Yente, que a través de l'encanteri obrat per una paraula ritual, accedeix a un estat intermedi entre la vida i la mort, que li proporciona un punt de vista privilegiat i omnipresent sobre la història. 

No és fins al final del relat que totes aquestes petites peces de la imatge de conjunt van encaixant al seu lloc, ja que la novel·la va creant el seu propi ritme, lent i pausat especialment en les seves seccions centrals, i va reservant sorpreses i revelacions fins i tot per als personatges més insignificants. El relat que fa Tokarczuk és especialment acurat a l'hora de retratar els patiments quotidians i aparentment irrellevants de les dones, els pobres i els estrangers, i és totalment ric en detalls d'ambientació que fan referència a la vida quotidiana dels personatges que hi apareixen, a través a més d'un ampli espectre de posicions econòmiques i socials. Els llibres de Jacob és una novel·la extensa i força lenta, que colpeix amb la bellesa de la seva prosa i de les seves imatges, com és habitual en l'autora, però que no crec que acomodi a lectors impacients o precipitats. Al meu parer, és una bona recomanació per a amants de la novel·la històrica amb implicacions teòriques i filosòfiques, una mica a l'estil d'Umberto Eco, per més que l'estil i les ambicions literàries de Tokarczuk no puguin ser més diferents a les de l'autor italià. 

Sinopsi: Durant la segona meitat del segle divuit, una colla d'heretges jueus itinerants comencen a agrupar-se al voltant de la figura de Jacob Frank, que es presenta públicament com el nou Messies, i que funda una comunitat amb els seus fidels que practica la poligàmia i posa totes les propietats en comú. Arribat de l'imperi turc, on ha fet fortuna a través dels negocis, a Polònia trobarà aliances estratègiques amb els nobles i les autoritats eclesiàstiques, que veuran l'emergent discurs frankista com una forma de desestabilitzar els jueus talmudistes o tradicionals. Ara bé, l'heterodòxia dels ensenyaments de Frank també marcaran la seva caiguda en desgràcia, en tant que la sinceritat de les seves idees religioses sempre quedarà qüestionada per la sospita d'oportunisme. 

M'agrada: És una novel·la monumental i immersiva, que es llegeix més aviat com a col·lecció de retalls de diferents textos i testimonis històrics, i que va reservant constants sorpreses per a més endavant. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Un lloc anomenat Antany (#325)

L'amor diví, com qualsevol altre amor, de vegades pot ser pesat. Però l'home va madurar i va decidir de desempallegar-se del seu amant molest. "Deixa'm marxar", va dir. "Fes que pugui conèixer el món a la meva manera i equipa'm per al viatge." 

"Sense mi no te'n sortiràs", va dir Déu a l'home. "No te'n vagis." 

"Va, no exageris", va dir l'home, i Déu, decebut, li va inclinar la branca d'una pomera. 

Déu es va quedar sol i s'enyorava. Va somiar que era ell qui havia desterrat l'home del paradís, perquè no era capaç de suportar la idea dolorosa d'haver estat abandonat. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar originalment l'any 1996 i és una magnífica lectura si us voleu aproximar per primera vegada a l'obra d'aquesta autora. L'Antany és un indret perdut al cor de la Polònia rural, protegit per quatre arcàngels, que veu com el temps s'escola per les mans dels seus habitants, en una lluita constant entre la natura i la tècnica a través dels fluxos de la història. Amb una prosa poètica bellíssima i el recurs constant al realisme màgic, Un lloc anomenat Antany ens ofereix una saga familiar a través de tres generacions que acaben aprenent diferents maneres d'adaptar-se a un món en constant canvi i moviment. És també un relat de violències successives que els habitants d'Antany i dels pobles de la rodalia han d'aprendre a suportar, amb estoïcisme, perquè queden atrapats en el constant moviment de nacions senceres cap a l'est i cap a l'oest. 

El relat obre, al principi, amb els soldats tsaristes emportant-se un dels protagonistes, el moliner Michał, a lluitar lluny de casa l'any 1914; quan, de la mà del pinxo saberut Ivan Mukta, els soldats russos tornen dècades després a alliberar l'Antany del domini alemany, quasi costa imaginar que han passat trenta anys d'una escena a l'altra. El segrest dels jueus del poble a mans dels alemanys, amb la complicitat velada dels camperols polonesos, és un trauma que alguns dels protagonistes guardaran per sempre. La matança de Katyn, amb prou feines esmentada de passada, ni tan sols pel seu nom, és testimoniada per un fantasma local, que en mira el resultat amb ràbia i frustració impotents. 

Les violències polítiques del segle vint tenen el seu reflex en petit en les violències domèstiques i locals que han de patir les dones en el si de la casa, una violència reduïda i a petita escala que de vegades opera de formes extremadament retorçades i cruels: la manca d'educació per a les dones, els seus desitjos frustrats, la dependència econòmica d'un marit que acaba abandonant-les, l'esclavitud d'una maternitat tot sovint forçada. Una de les imatges centrals del relat, el molí que esdevé el centre de l'Antany, actua de reflex d'aquesta dualitat. El moliner torna de la guerra del 14 amb un curiós botí de guerra robat en alguna casa, segurament, al front rus: un molinet de cafè portàtil que Michał regala a la seva filla Misia. 

Al llarg d'aquesta història de resiliència contra els cops de la vida i de la història, els personatges es van revelant, de fet, com a arquetips de totes les històries i a la vegada com a personatges reals de carn i os; l'equilibri en aquest sentit és certament remarcable. La dona remeiera, l'home salvatge dels boscos, l'antic senyor feudal reconvertit en savi dins la seva torre, la donzella que es transforma irremeiablement en anciana, són personatges que ens van remetent una vegada i una altra a trops dels contes de fades, de la mitologia clàssica i dels grans relats. Les imatges bíbliques hi són presents constantment, però l'autora les revisita una vegada i una altra de formes profundament suggestives: la vella Florentynka, per exemple, és una mena de paral·lel del personatge de Job; tanmateix, la novel·la li ofereix una restitució de la família perduda força diferent del relat bíblic, i un desenllaç molt més fosc a la seva història. 

De la mateixa forma, la imatgeria religiosa ens apunta a la imatge d'un Déu silent i impotent davant les desgràcies dels homes, sotmès als fluxos vitals d'una natura molt més gran i inexorable que ell mateix. En aquest sentit, la constant confrontació d'arquetips masculins i femenins és una de les imatges més potents i recurrents del relat: els dos rius, el Blanc i el Negre, el bosc contra la carretera, el món de dins contra el món de fora, el món estructurat de les lleis del mossèn contra la natura desbocada del riu que nega les seves prades. Ara bé, també és cert que els personatges no acaben de caure exactament en cap de les dues categories, o més aviat les visiten totes en les seves múltiples facetes: hi trobem dones fortes i dones sotmeses, dones que es rebel·len de formes extremadament ambivalents, pares que actuen com a mares i mares que actuen com a pares, homes explotadors i homes amants, i que de vegades són les dues coses a la vegada, donades les circumstàncies. 

A través del segle vint, doncs, tots aquests relats es van desplegant amb una inexorabilitat tan incontestable com el mateix pas del temps, a través dels esdeveniments històrics més significatius a la Polònia del segle vint, des de la Primera Guerra Mundial a l'auge de Solidaritat. Aquesta novel·la ha estat sovint comparada a Cien años de soledad de Márquez, pel seu accent en el realisme màgic, en el microcosmos d'un paratge petit i per ser una saga familiar, però a l'hora de llegir-lo ambdues obres m'han semblat força diferents. Alguns passatges m'han recordat més Italo Calvino que no pas Márquez, però això és la meva percepció personal, perquè fa molts anys que vaig llegir Cien años de soledad i no me'n recordo gaire. Una molt bona recomanació si no coneixeu Olga Tokarczuk i voleu tenir una idea sobre la seva obra; m'ha semblat una lectura molt més lineal i senzilla que Llaureu sobre els ossos dels morts, tot i que aquesta última novel·la em va enganxar més i em va semblar més original. 

Sinopsi: En un paratge mític al cor de Polònia a principis del segle vint, el moliner Michał és cridat a lluitar amb l'exèrcit tsarista el 1914. El seu retorn al molí, cinc anys després, no sembla canviar la vida dels habitants d'Antany significativament. No serà fins la Segona Guerra Mundial que els fets que els colpiran els parteixin per la meitat, amb els abusos i les violències sistemàtics d'ambdós exèrcits ocupants, la matança de tots els jueus dels pobles del voltant, i la impotència de la resistència polonesa. El món de després de la guerra els canvia de formes molt més subtils, en tant que el país es transformarà en una república soviètica, i alguns dels habitants de l'Antany aprendran a congraciar-se amb les noves autoritats per tal de millorar materialment la seva vida. Als marges del molí, els móns del bosc i dels rius encerclen els habitants de l'Antany a la seva pròpia bombolla, impedint-los d'arribar a abandonar mai aquest indret. 

M'agrada: La seva prosa poètica, totalment preciosista, i amb una minuciosa atenció al detall. També el seu recurs constant a la simbologia i els trops de les narracions tradicionals, sempre subvertides d'alguna forma original i sorprenent.  

Llaureu sobre els ossos dels morts (#287)

Ara para atenció, hi ha quelcom aquí que no veus, el punt de partida crucial d'un procés que se t'oculta, però que mereix la màxima atenció. Gràcies a ell som tots en aquest lloc en aquest moment, en una caseta de l'Altiplà, enmig de la neu i la Nit - jo com a cadàver, i tu com un ésser humà envellit i insignificant. Però això només és el principi. Només ara comença a passar tot. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar l'any 2009 i va rebre l'International Booker Prize, deu anys abans que l'autora rebés el premi Nobel de Literatura. És la primera i única obra que li he llegit de moment, així que no tinc gaires elements per jutjar, però es diu que és la novel·la més lleugera de l'autora. Si això és així, és una carta de presentació més que vàlida de la seva qualitat. Llaureu sobre els ossos dels morts és una intel·ligent deconstrucció de les novel·les policíaques contemporànies, que es llegeix com a misteri des del principi fins al final, però que constantment s'embranca amb digressions metafísiques per tal de presentar la particular visió del món que té la protagonista. 

La senyora Duszejko és una dona d'uns seixanta anys que viu aïllada en una planura remota prop de la frontera entre Polònia i la República Txeca fent classes d'anglès a l'escola local i tenint cura de les cases dels seus veïns, que només van al poble a estiuejar. De seguida la novel·la ens endinsa, d'una forma tremendament immersiva, en l'ambient del poble i dels seus habitants, en la duresa de l'hivern en aquest paratge remot i desolat, i en l'exuberància del món natural que envolta les cases dels protagonistes: la planura coberta de neu durant gran part de l'any, l'ombra de les muntanyes, a l'altra banda de les quals es troba la República Txeca com si es tractés d'un lloc assolellat, culte, i lluminós, una mena de terra promesa imaginada per a la protagonista, i els interminables boscos inhòspits on habita la fauna salvatge de la zona, constantment amenaçada pels caçadors, i que en aquest context es pot convertir en qualsevol moment en una trampa mortal. 

De fet, les descripcions de la natura que envolta la protagonista és un dels punts més forts de la novel·la, que adquireix precisament en les seves descripcions els moments de màxima bellesa, amb un llenguatge poètic que pretén explicar la natura i la fauna i la flora com a presència constant i amenaça hostil per als seus destructors. En un lloc així, l'únic que sembla donar alguna seguretat o alguna estabilitat a la protagonista és l'observació del cel i l'estudi dels horòscops, que li revelen patrons i constants en els esdeveniments que l'envolten, com si pogués elaborar un mapa de l'existència a l'abast dels éssers humans. Un dels elements més ben aconseguits de la novel·la, i probablement un dels que pot resultar més confusos en començar a llegir és precisament aquesta immersió que l'autora ens proposa dins la ment de la protagonista. 

En començar a llegir, pot costar una mica entrar en la novel·la, narrada en primera persona, perquè la senyora Duszejko percep el món d'una forma completament particular, des del seu propi sistema de creences i valors completament únic, fins al punt que la seva forma d'utilitzar el llenguatge també esdevé totalment particular. Aquesta forma d'entendre el món i el seu vocabulari intrínsec es van revelant poc a poc al llarg de la lectura, com si es tractés d'un codi que els lectors hem d'anar desxifrant. I el mateix passa pel que fa a l'argument: la novel·la comença amb una mort misteriosa que porta a una cadena d'altres morts també igualment estranyes, i els diferents personatges ens van temptant amb diferents possibilitats de resolució del cas. Ens trobem davant d'un assassí en sèrie? D'una cadena de misteriosos accidents? D'una trama de corrupció i tràfic d'influències per part dels poderosos de la zona? 

Com passa també amb les novel·les de misteri, el missatge es va transformant poc a poc en més polític del que podria resultar al principi, a mesura que es va revelant la línia divisòria entre els inútils i els indefensos de la societat, aquells que no tenen una funció directament productiva dins d'aquesta i, d'altra banda, els que ostenten el poder i l'exerceixen per tal de descriure i categoritzar la realitat en els seus propis termes. De fet, és aquest sistema de poder i explotació el que defineix qui és bo i qui és dolent, qui és útil i qui és superflu i, encara més significativament, determina la línia divisòria entre la racionalitat i la bogeria. 

Familiaritzar-se amb l'imaginari poètic (i polític) del poeta britànic William Blake (1757-1827) pot ajudar a comprendre també aquest segon nivell de lectura, més enllà de l'argument bàsic de la novel·la. La novel·la es transforma així en una reinterpretació del poema "Auguris d'Innocència", en què el patiment de criatures innocents de la natura revela un patró d'injustícia en l'arquitectura de l'univers sencer, que en termes polítics es tradueix en el sistema capitalista. És així com la protagonista es veu portada, en la seva còlera contra els seus veïns, a denunciar la caça i el maltractament animal com a mostres de deshumanització, crueltat i de ceguesa moral. No és el tracte entre iguals de la societat liberal el que ens defineix moralment, en el fons, sinó quelcom encara més profund: com tractem aquells que no són iguals a nosaltres i que, intrínsecament, no es poden defensar perquè la diferència de poder entre ells i nosaltres és insalvable. Per aquest motiu és una novel·la que agradarà a animalistes, vegans i vegetarians a parts iguals, i a la resta del públic lector en general per la seva crítica valenta, profundament original i totalment personal de la societat contemporània amb els seus aspectes més foscos, però també amb les seves possibilitats obertes de guariment i de comunió entre diversos éssers humans. 

Sinopsi: En un lloc remot de la planura polonesa prop de la frontera amb la República Txeca, la senyora Duszejko viu semi-retirada, amb una connexió especial amb els animals i la natura, que ella creu intrínsecament relacionada amb un patró còsmic i universal que pot llegir en els horòscops i els mapes astrals. Tanmateix, com ella mateixa admet, no és una astròloga gaire hàbil, i quan una sèrie de morts inexplicables comencin a produir-se al poble, la seva línia interpretativa començarà a diferir perillosament de la línia oficial d'investigació per part de la policia. 

M'agrada: És un llibre que fa de molt bon llegir, que es fa coherent en els seus propis termes, i que guarda pel final la resposta a tots els misteris que planteja al principi.