The Nature of Blood (#108)

Provo d'oblidar el meu nom. Decideixo apartar l'Eva i desar-la en algun lloc segur fins que s'acabi tot això. Però l'Eva es nega a ser amagada. No surt cap nom nou de la meva gola. L'Eva es nega a desaparèixer. 

Aquesta novel·la de Caryl Phillips és una obra magnífica i devastadora a la vegada. És una forma nova i diferent de trencar-te el cor a cada pàgina, i un dels intents més aconseguits que he trobat fins ara d'aproximar-se a l'experiència de l'Holocaust sense sentimentalismes ni imatges prefabricades, sinó des de la buidor i la confusió de l'experiència del trauma, especialment després d'haver-ne sobreviscut. Els altres, fins ara, són Maus i Tot està il·luminat. El que té de peculiar l'enfocament de Caryl Phillips és que prova d'abordar l'Holocaust, no com a fet excepcional i únic en la història, que en el passat ha estat una forma força freqüent de fer-ho, sinó precisament com a part d'una llarga història d'opressió i brutalitat que travessa els segles i el continent europeu: una història bastida d'odi racial i preconcepcions inamovibles, que es basa en fer de la sang l'element últim al qual remetre la pertinença i la identitat. 

Com a línia principal de la novel·la trobem la història d'Eva Stern, supervivent d'un camp d'extermini que ha d'aprendre a enfocar la seva nova vida des de la repetició contínua de la mort dels seus éssers estimats: els fantasmes que poblen la seva vida li reclamen alguna cosa que ella els deu i que no aconsegueix perdonar-se a si mateixa. La memòria esdevé la seva llar un cop absolutament tot el que li importava ha quedat en el passat. La mort de la mare pren la forma de totes les dones que han mort davant dels seus ulls, sense que com a lectors arribem a tenir una consciència clara de la versió lineal i cronològica dels fets. Amb aquesta història principal s'hi entrecreuen la d'altres personatges marcats per aquests fets o per d'altres similars: la persecució dels jueus a la ciutat de Venècia a finals del segle quinze, la lluita per l'estat d'Israel, també amb les seves ambivalències i contradiccions, i una recreació en primera persona de la història d'Otello, el personatge de Shakespeare. Tots aquests punts de vista afegeixen matisos a la narració principal, sense que cap dels fils narratius aconsegueixi veure una conclusió definitiva. Com a novel·la, és enigmàtica i pertorbadora a la vegada, molt punyent i dolorosa en determinats passatges, però fa de bon llegir precisament per la manca de d'alliçonament de cap tipus, i l'ús més aviat del detall i de l'experiència directa que no pas de les imatges de conjunt.

Sinopsi: La trama de la novel·la es basteix a partir de diferents fils narratius: d'una banda, la història d'una família jueva atrapada en l'operació de deportació i extermini sota el govern nazi és la línia principal. D'altra banda, hi ha l'informe d'un dels casos de persecució dels jueus a la Venècia del Renaixement que, a la vegada, en el pla de la ficció, es transforma també en l'escenari per a la història d'Otello. El resultat és un entramat força interessant pels paral·lelismes que es creen entre les diferents trames.

M'agrada: És una obra que utilitza el llenguatge molt bellament i a la vegada defuig del to èpic, en alguns casos, o alliçonador en d'altres, que de vegades ofereixen les propostes sobre aquest tema. 

The Zero (#107)

-Ei, t'has tallat els cabells. 

-Sí -En Remy es va tornar a posar la gorra. 

-Com és això? 

-Ahir a la nit em vaig disparar un tret al cap. 

-D'acord -En Paul va seguir conduint en silenci, mirant fixament endavant-. Et queda bé. 

Aquesta novel·la de Jess Walter és potser, ara que ho penso, la primera que he llegit mai que tracta pròpiament de l'atac a les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 i les seves conseqüències. No compto Un home a les fosques de Paul Auster perquè no em va agradar gaire i potser tractava el tema de forma més tangencial, ja que se centrava més en la posterior invasió d'Afganistan que no pas en l'atemptat a les Torres Bessones. En aquest sentit, The Zero proporciona una aproximació de primera mà a l'experiència de trauma dels dies després de l'11 de setembre, i en aquest sentit, no ofereix un relat unificat i coherent, sinó més aviat una sèrie d'escenes inconnexes i incompletes que contribueixen a la sensació generalitzada de confusió, paranoia i bloqueig emocional que caracteritza la percepció dels mesos següents a l'atemptat. 

Em sembla que un dels grans encerts a l'hora d'enfocar el tema és l'elecció del gènere: la novel·la negra sembla que encaixi perfectament en aquest context perquè des de l'atac terrorista es va engegar tota la retòrica de la lluita del bé contra el mal, que a la pràctica es va traduir en la persecució dels dolents per part dels bons. La novel·la fa una sàtira d'aquesta concepció dels esdeveniments, en tant que el protagonista, un policia de Nova York, és contractat com a expert per una agència intermediària entre la CIA i l'FBI, de forma que es veu immers en la persecució d'una cèl·lula terrorista. Tanmateix, a mesura que l'acció avança, comença a dubtar sobre la seva pròpia responsabilitat en el cas, sobre les intencions dels seus superiors i, de forma encara més significativa, de les seves pròpies accions, ja que experimenta episodis d'amnèsia cada cop més freqüents i greus. Mentre es desenvolupa la investigació, diferents testimonis van explicant la seva pròpia percepció i experiència dels fets, de forma que al final el que tenim és un mosaic força realista, en tant que fragmentari, paranoic i pertorbador, d'aquests fets. 

Lluny de buscar el sentimentalisme o el sensacionalisme de l'estil jo hi era, la novel·la més aviat fa una lectura política dels fets, i es dedica a posar sobre la taula les contradiccions inherents al discurs basat en la dicotomia nosaltres-ells. Una lectura molt interessant, un pèl confusa i feixuga en determinats moments de la trama. El seu to recorda Kafka en el retrat d'una administració laberíntica i panòptica, Kurt Vonnegut en més d'una ocasió pel que fa al protagonista i a força detalls de l'acció, i una paròdia política de CSI en el to pulp que adopten l'acció i els diàlegs tot sovint. D'altra banda, té moments en què la poesia del text fa d'aquesta novel·la una experiència francament reveladora.

Sinopsi: Pocs dies després de l'11 de setembre, el policia Brian Remy es dispara un tret al cap. Lluny de ser el final de la història, aquest punt esdevé el principi d'una aventura delirant per tal de trobar un dels suposats implicats en els atacs.

M'agrada: La combinació que fa d'elements absurds i seriosos. 

El sentit d'un final (#106)

Només sé això: que existeix el temps objectiu, però també el subjectiu, el temps que portes a la part de dins del canell, on hi ha el pols. I aquest temps personal, que és el temps autèntic, es mesura en relació a la memòria. 

Aquesta novel·la de Julian Barnes també va ser una lectura obligatòria, i he de dir que, un cop la vaig acabar, em va deixar desconcertada. D'entrada, té un gran defecte: bàsicament, no és Arthur & George, i no sé si a partir d'ara la primera novel·la que mai vaig llegir d'aquest autor m'esguerrarà la diversió per sempre més. El sentit d'un final és una novel·la força complexa, sobre tot perquè el final ofereix diverses interpretacions, i sembla ser que el títol es refereix explícitament a aquesta dificultat. Explica una història en dos nivells diferents: la primera és el relat de la vida de Tony Webster fins als seixanta anys, on l'episodi de la seva relació de joventut amb els seus amics de l'escola i la seva primera xicota, Veronica, prenen una especial importància. La segona part de la novel·la arrenca quan Tony rep una carta d'un advocat en relació amb una herència. A partir d'aquí, els fets del passat adquireixen nous significats i noves perspectives a mesura que diferents detalls van revelant-se a poc a poc. 

El missatge de la novel·la sembla ser que la memòria, imperfecta i manipuladora, és l'únic mitjà que tenim al nostre abast per tal de representar el passat. Per tant, és difícil obtenir la versió definitiva del que realment va passar, perquè manipulem la memòria precisament per sentir-nos millor amb el que veiem de nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la responsabilitat, la culpabilitat i el remordiment acaben essent factors que entren en l'equació, quan els petits forats en la història original es van omplint amb informació addicional. Tot i així, em va fer la impressió que Julian Barnes pretén arribar massa lluny per tal de provar la seva tesi, i l'argument acaba resultant un pèl forçat i poc creïble a ulls del lector. Tanmateix, és una lectura que val la pena, perquè l'estil de Barnes és impecable, no cal dir-ho, i l'aire de thriller que la novel·la adquireix a partir de la segona meitat la fa impossible de deixar. 

Sinopsi: Tony Webster explica en primera persona la història de la seva vida, començant pels seus anys d'adolescència amb la seva colla d'amics de l'escola, marcada sobre tot per la presència d'Adrian, el més madur i misteriós de tots. La seva relació amb la seva primera xicota, Veronica, pren direccions inesperades quan aquesta deixa Tony per estar amb Adrian. 

M'agrada: És una novel·la que fa de molt bon llegir, sobre tot pel ritme que pren l'acció, i per les progressives revelacions que van afegint noves implicacions a la trama. També és molt interessant la descripció que fa l'autor del clima moral i cultural a Anglaterra als anys seixanta. 

No m'agrada: Potser és que no és Arthur & George, i això no ajuda, és clar. Però, d'altra banda, crec que l'argument es fa una mica inconsistent en alguns moments, no per la història del passat precisament, sinó més aviat per la del present. 

Roald Dahl fa 100 anys

i ho celebrem!

http://www.roalddahl.com/home

http://www.walesonline.co.uk/whats-on/family-kids-news/today-roald-dahl-day-wed-11878578

http://www.bbc.com/news/uk-wales-37318770

http://www.bbc.com/news/entertainment-arts-37336976

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mirar-te,
provaran d'escoltar-nos.

Salvador Espriu, Formes i paraules (1974)

Queda dit, doncs. Feliç diada a tothom! 

Black and Blue

L'habitant del soterrani, un home invisible, s'ho pregunta des del seu exili voluntari, i escolta la pregunta, una vegada i una altra, interpretada per la veu inconfusible de Louis Armstrong. 

Escorxador-5 (#105)

I a la dona de Lot, és clar, se li va manar que no mirés enrere on havien estat tota aquella gent i les seves cases. Però ella sí que va mirar enrere, i per això m'encanta, perquè és tan humà. 

I aquesta és una novel·la escrita per un pilar de sal, Kurt Vonnegut (1922-2007). Divertida i trista a la vegada, és una d'aquelles lectures que es fa difícil de classificar, i una de les novel·les més originals que he llegit mai sobre la guerra. Publicada el 1969 com a reacció contra la guerra de Vietnam i, per tant, en un moment en què inevitablement calia mirar enrere, el seu argument se centra en l'experiència com a presoner de guerra del protagonista, Billy Pilgrim, que inclou el bombardeig de Dresden i l'estrès post-traumàtic un cop torna als Estats Units. 

D'una banda, Vonnegut presenta l'escrit com a ficció, com a novel·la, al seu primer capítol. D'altra banda, com si es tractés del joc de trobar els Vonneguts al llarg de la narració, l'autor mateix també se situa a Dresden en primera persona. A la vegada, un altre autor apareix a la narració, Kilgore Trout, escriptor de novel·les de ciència-ficció que contenen grans idees en un estil deplorable. A la vegada, Billy Pilgrim té la capacitat de quedar des-atrapat en el temps, i per tant, la seva consciència viatja cap al passat i cap al futur de la seva pròpia vida inesperadament, mentre que el present roman precisament al 1945. 

L'experiència és certament desorientadora, però per afegir claredat al tema, apareixen els tralfamadorians, extraterrestres d'un planeta llunyà que un bon dia abdueixen Billy i el porten al seu planeta, on l'exhibeixen en un zoològic. Els tralfamadorians perceben tots els moments en el temps simultàniament, i això fa que les seves novel·les s'assemblin a un mosaic on tots els moments són fragmentaris, però estan relacionats amb tots els altres. Kurt Vonnegut il·lustra d'aquesta forma el seu propi estil creatiu que, lluny de predicar un determinisme passiu respecte la guerra, la violència i la crueltat humana, el que pretén precisament és tot el contrari: posar l'accent en l'absurditat del patiment justificat pel gran discurs dels governants de torn. La manca de sentit, per tant, no es paeix acceptant la guerra com a quelcom necessari o inevitable, sinó rebutjant-la precisament per la seva absurditat patent. Un exemple: el laberint de xifres que els historiadors, parodiats a la novel·la, aporten per tal de justificar que el bombardeig de Dresden va ser pitjor que les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, quan el que és inescapable a ulls dels lectors és que la tragèdia és impossible de quantificar, precisament perquè afecta a allò que és més humà. A aquesta idea també apunta l'interès de l'autor en presentar els soldats en tot moment com a adolescents immadurs enlloc d'herois, subvertint i criticant obertament la narrativa oficial americana del moment, enganyosa en la seva grandiloqüència.

Sinopsi: La novel·la recull els aspectes més importants de la vida de Billy Pilgrim; l'únic que té és que no ho fa amb cronologia lineal, a causa de la capacitat de Pilgrim de viatjar en el temps, a moments anteriors i posteriors de la seva vida.

M'agrada: És una lectura molt agraïda, precisament perquè no pretén donar lliçons sobre el passat, sinó més aviat relatar l'experiència del present amb tota la seva tendresa i humanitat. En aquest sentit, tots els personatges secundaris, per menors que siguin, així com el propi Vonnegut en primera persona, aporten alguna cosa a la novel·la. És d'aquells llibres en què no sobra ni un punt ni una coma. 

Escrit al cos (#104)

Hi ha moltes llegendes de dones que es converteixen en arbres, però n'hi ha alguna d'arbres que es converteixin en dones? És estrany dir que la teva amant et recorda a un arbre? 

Publicada el 1992, aquesta novel·la de Jeanette Winterson és una lectura que costa d'explicar. El seu argument, en realitat, no té cap misteri; ben bé podríem dir que és més banal que una altra cosa: el personatge protagonista, després de tenir moltes aventures, s'enamora d'una dona casada amb una intensitat que li és desconeguda fins al moment. Cap a mig llibre, una revelació inesperada fa perillar la relació. Té lloc l'adversitat que separa els amants, i la intriga principal és si es podran arribar a retrobar. Ara bé, el que fa d'aquesta novel·la una lectura impressionant, és precisament el seu estil poètic, contingut i elegant, centrat principalment en les peculiaritats del cos com a objecte de desig i, d'altra banda, el seu tractament del gènere. 

De fet, Jeanette Winterson ens presenta una narració en primera persona d'un "jo" que no s'identifica en cap moment com a home o com a dona, i això condiciona tota la lectura del llibre, ben bé fins al final. Precisament el que queda sobre la taula és la realitat del gènere com a construcció cultural. Mentre dura la lectura és impossible deixar de fer-se preguntes al respecte, però el més curiós de tot és la incapacitat de respondre precisament per la inestabilitat intrínseca de qualsevol definició de masculinitat o de feminitat. Per exemple, si penses que hauria de ser una dona perquè en determinats moments de la trama es posa a plorar, a continuació t'has de preguntar inevitablement: per què no un home? Si penses que hauria de ser un home per la forma com enfoca el matrimoni o com menysprea les dones amb arguments més aviat viscerals i barroers, com per exemple el seu aspecte físic, s'imposa la pregunta: per què no una dona? I així successivament. Aquest és un dels grans atractius de la novel·la, aquest i les seves imatges suggestives i evocadores en parlar del cos i del desig. És una novel·la que té els seus defectes i que, a mi personalment, no em sembla del tot rodona. Ara bé, l'enfocament és tan peculiar i l'estil tan poètic que a mi se'm va fer impossible de deixar. Una llàstima que no hi hagi traducció al català.

Sinopsi: El personatge principal, en primera persona, narra les seves vicissituds amoroses, especialment pel que fa a l'última dona de la qual s'ha enamorat, Louise, i als seus problemes matrimonials. Les tensions i incerteses d'aquesta relació es mantenen ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la.

M'agrada: En determinats, moments, el seu estil i la seva forma es fan quasi hipnòtics. Les imatges són molt suggestives en tot moment.

No m'agrada: Té moments en què el/la protagonista es fa del tot inconsistent, sobre tot quan pren decisions que costen molt de justificar per a la trama de la novel·la, i en aquest sentit fa molt poc per causar empatia en els lectors. 

Lorca i tots els altres

80 anys després, l'assassinat de Lorca segueix en el mateix punt. Ian Gibson, exasperat, es fa preguntes que de moment semblen condemnades a no tenir resposta. No gaire res més a dir sobre una cultura que assassina el seu poeta més gran i es posa a dormir, durant 40 anys perquè no hi ha més remei, i durant els 40 següents per la comoditat d'una democràcia despreocupada i desidiosa. Costa de digerir, però ens ajuda a posar-ho en perspectiva el fet que, sempre, i per sempre, l'assassinat de Lorca és el de Lorca i el de tots els altres, els de la passejada de la mort, els d'una justícia denegada que potser, al ritme de cargol de la justícia, aquest cop arribi d'Argentina. 

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/homenatges-a-garcia-lorca-80-anys-despres-de-la-seva-mort/video/5615753/

El lector (#103)

Així que hi ha moltes versions diferents apart de la història que he escrit. La garantia que la que he escrit és la correcta consisteix en el fet que he escrit aquesta i no una altra. La versió escrita buscava que l'escrivissin, i les altres no. 

Publicada el 1997, aquesta novel·la de Bernhard Schlink és una lectura molt interessant. La vaig llegir fa uns quants anys, quan va estar de moda a causa de la seva adaptació cinematogràfica, i afortunadament la vaig poder llegir abans de veure la pel·lícula. No és que aquesta fos dolenta, però és un relat que funciona millor de forma escrita i, si pot ser, sense coneixement previ de la seva trama. Si es dóna el cas, resulta una lectura fascinant per la seva manca d'obvietat. 

Les tres parts de la novel·la, en aquest sentit, se'ns ofereixen com tres moments diferents a les vides dels protagonistes, com si es tractés d'una representació teatral. El que passa és que costa trobar relacions de causa i efecte entre els caràcters dels personatges en cada part. El problema del judici públic de Hanna és que no té res a veure amb la relació privada i personal que aquesta manté amb Michael, el protagonista. I bàsicament aquest és el problema que se li presenta a ell a l'hora de jutjar-la. Ara bé, en juxtaposant-los, l'autor ens convida a deixar-nos enganyar, a pensar que d'alguna forma els dos episodis estan relacionats. 

El relat tracta més aviat de com la generació posterior a la guerra ha d'afrontar el passat recent, i també aborda el conflicte generacional que s'estableix quan els que no hi eren o eren massa joves per haver tingut responsabilitat en els esdeveniments es veuen en la necessitat de jutjar la generació anterior. A la vegada, quan es jutja o es valora el que va passar sembla que s'estigui reduint la seva importància a paraules, sembla que l'inefable pugui tornar a tocar la terra. I aquesta també és una font de conflicte per al protagonista. Tanmateix, un cop descobert el secret de Hanna, tota una sèrie d'esdeveniments al llarg de la novel·la prenen un relleu diferent i, potser, insospitat per als lectors menys desperts (reconec que a mi em va agafar per sorpresa la primera vegada que el vaig llegir). 

Tot i així, les accions i decisions de Hanna acaben sent un misteri per al lector tal com ho és per al protagonista. Així doncs, quina és la funció que acompleix la primera part de la novel·la respecte de les altres dues? Bàsicament té a veure amb el poder creatiu de la memòria, i en la incapacitat dels éssers humans de mantenir el passat a ratlla, o almenys de categoritzar-lo com a veritat, en la seva versió oficial i estable. El passat s'escapa de les mans de qui intenta engrapar-lo, i això pot ser així de senzill pel que fa a la història privada, però esdevé molt més problemàtic i complex quan passa a l'esfera pública, i concerneix la necessitat de fer net amb la història i de jutjar els crims del passat. D'aquesta forma, deixant problemes per resoldre oberts a la reflexió, l'autor desplega aquest relat, una versió de tantes que podrien haver estat, de forma lenta i pausada, sense recrear-se en massa detalls i també, i això és el més important, evitant judicis precipitats. 

Sinopsi: Michael Berg i Hanna Schmitz mantenen una relació amorosa quan ell és un adolescent. Uns anys després, es retroben en el context del judici de Hanna per crims de guerra durant l'Holocaust. 

M'agrada: M'agrada el ritme i l'estil de la novel·la. M'agrada que, donada la temàtica de l'obra, no sigui una novel·la tan òbvia com s'esperaria per les premisses.