Escrit al cos (#104)

Hi ha moltes llegendes de dones que es converteixen en arbres, però n'hi ha alguna d'arbres que es converteixin en dones? És estrany dir que la teva amant et recorda a un arbre? 

Publicada el 1992, aquesta novel·la de Jeanette Winterson és una lectura que costa d'explicar. El seu argument, en realitat, no té cap misteri; ben bé podríem dir que és més banal que una altra cosa: el personatge protagonista, després de tenir moltes aventures, s'enamora d'una dona casada amb una intensitat que li és desconeguda fins al moment. Cap a mig llibre, una revelació inesperada fa perillar la relació. Té lloc l'adversitat que separa els amants, i la intriga principal és si es podran arribar a retrobar. Ara bé, el que fa d'aquesta novel·la una lectura impressionant, és precisament el seu estil poètic, contingut i elegant, centrat principalment en les peculiaritats del cos com a objecte de desig i, d'altra banda, el seu tractament del gènere. 

De fet, Jeanette Winterson ens presenta una narració en primera persona d'un "jo" que no s'identifica en cap moment com a home o com a dona, i això condiciona tota la lectura del llibre, ben bé fins al final. Precisament el que queda sobre la taula és la realitat del gènere com a construcció cultural. Mentre dura la lectura és impossible deixar de fer-se preguntes al respecte, però el més curiós de tot és la incapacitat de respondre precisament per la inestabilitat intrínseca de qualsevol definició de masculinitat o de feminitat. Per exemple, si penses que hauria de ser una dona perquè en determinats moments de la trama es posa a plorar, a continuació t'has de preguntar inevitablement: per què no un home? Si penses que hauria de ser un home per la forma com enfoca el matrimoni o com menysprea les dones amb arguments més aviat viscerals i barroers, com per exemple el seu aspecte físic, s'imposa la pregunta: per què no una dona? I així successivament. Aquest és un dels grans atractius de la novel·la, aquest i les seves imatges suggestives i evocadores en parlar del cos i del desig. És una novel·la que té els seus defectes i que, a mi personalment, no em sembla del tot rodona. Ara bé, l'enfocament és tan peculiar i l'estil tan poètic que a mi se'm va fer impossible de deixar. Una llàstima que no hi hagi traducció al català.

Sinopsi: El personatge principal, en primera persona, narra les seves vicissituds amoroses, especialment pel que fa a l'última dona de la qual s'ha enamorat, Louise, i als seus problemes matrimonials. Les tensions i incerteses d'aquesta relació es mantenen ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la.

M'agrada: En determinats, moments, el seu estil i la seva forma es fan quasi hipnòtics. Les imatges són molt suggestives en tot moment.

No m'agrada: Té moments en què el/la protagonista es fa del tot inconsistent, sobre tot quan pren decisions que costen molt de justificar per a la trama de la novel·la, i en aquest sentit fa molt poc per causar empatia en els lectors.