The Zero (#107)

-Ei, t'has tallat els cabells. 

-Sí -En Remy es va tornar a posar la gorra. 

-Com és això? 

-Ahir a la nit em vaig disparar un tret al cap. 

-D'acord -En Paul va seguir conduint en silenci, mirant fixament endavant-. Et queda bé. 

Aquesta novel·la de Jess Walter és potser, ara que ho penso, la primera que he llegit mai que tracta pròpiament de l'atac a les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 i les seves conseqüències. No compto Un home a les fosques de Paul Auster perquè no em va agradar gaire i potser tractava el tema de forma més tangencial, ja que se centrava més en la posterior invasió d'Afganistan que no pas en l'atemptat a les Torres Bessones. En aquest sentit, The Zero proporciona una aproximació de primera mà a l'experiència de trauma dels dies després de l'11 de setembre, i en aquest sentit, no ofereix un relat unificat i coherent, sinó més aviat una sèrie d'escenes inconnexes i incompletes que contribueixen a la sensació generalitzada de confusió, paranoia i bloqueig emocional que caracteritza la percepció dels mesos següents a l'atemptat. 

Em sembla que un dels grans encerts a l'hora d'enfocar el tema és l'elecció del gènere: la novel·la negra sembla que encaixi perfectament en aquest context perquè des de l'atac terrorista es va engegar tota la retòrica de la lluita del bé contra el mal, que a la pràctica es va traduir en la persecució dels dolents per part dels bons. La novel·la fa una sàtira d'aquesta concepció dels esdeveniments, en tant que el protagonista, un policia de Nova York, és contractat com a expert per una agència intermediària entre la CIA i l'FBI, de forma que es veu immers en la persecució d'una cèl·lula terrorista. Tanmateix, a mesura que l'acció avança, comença a dubtar sobre la seva pròpia responsabilitat en el cas, sobre les intencions dels seus superiors i, de forma encara més significativa, de les seves pròpies accions, ja que experimenta episodis d'amnèsia cada cop més freqüents i greus. Mentre es desenvolupa la investigació, diferents testimonis van explicant la seva pròpia percepció i experiència dels fets, de forma que al final el que tenim és un mosaic força realista, en tant que fragmentari, paranoic i pertorbador, d'aquests fets. 

Lluny de buscar el sentimentalisme o el sensacionalisme de l'estil jo hi era, la novel·la més aviat fa una lectura política dels fets, i es dedica a posar sobre la taula les contradiccions inherents al discurs basat en la dicotomia nosaltres-ells. Una lectura molt interessant, un pèl confusa i feixuga en determinats moments de la trama. El seu to recorda Kafka en el retrat d'una administració laberíntica i panòptica, Kurt Vonnegut en més d'una ocasió pel que fa al protagonista i a força detalls de l'acció, i una paròdia política de CSI en el to pulp que adopten l'acció i els diàlegs tot sovint. D'altra banda, té moments en què la poesia del text fa d'aquesta novel·la una experiència francament reveladora.

Sinopsi: Pocs dies després de l'11 de setembre, el policia Brian Remy es dispara un tret al cap. Lluny de ser el final de la història, aquest punt esdevé el principi d'una aventura delirant per tal de trobar un dels suposats implicats en els atacs.

M'agrada: La combinació que fa d'elements absurds i seriosos.