La passió (#424)

Era l'home més poderós del món i no va poder guanyar la Joséphine al billar. T'estic explicant històries. Confia en mi. 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Jeanette Winterson es va publicar per primer cop el 1987 i a hores d'ara ha esdevingut un clàssic contemporani. D'entrada puc dir que m'ha agradat més que Written on the Body, l'única novel·la que havia llegit mai de Winterson. L'any passat vaig llegir el seu volum de memòries, Per què ser feliç quan podries ser normal? i em va obrir la gana per seguir explorant l'obra de Winterson i el seu món simbòlic. La passió no podria ser més diferent d'aquestes altres obres. D'entrada, es presenta com una ficció històrica ambientada a l'exèrcit francès durant les campanyes napoleòniques. El protagonista és un jove soldat voluntari, Henri, que per la seva constitució menuda ha estat destinat al servei personal de l'emperador. A través de la seva campanya anirem descobrint com va evolucionant la idea que té Henri de l'emperador, des de l'enlluernament inicial i la passió per un ideal patriòtic de victòria i de conquesta fins al desencantament posterior. Aquesta és una de les "passions" que explora el text, en tant que el propi Henri, en primera persona, ens va oferint el seu recorregut vital i va desgranant la història de la seva admiració per l'emperador en els termes que utilitzaria per descriure una relació amorosa. A través del seu recorregut vital, els seus diaris ens ofereixen una aproximació a la seva subjectivitat, que ell posa per escrit per provar d'aclarir i expressar les seves emocions, mentre que altres personatges ens oferiran altres punts de vista sobre la passió, l'amor, i l'experiència vital del moment present. 

L'altra trama argumental de la novel·la ens situa a la ciutat de Venècia, tot i que aquesta part del relat ens allunya progressivament de la ficció històrica per entrar més de ple en el terreny de la fantasia i el realisme màgic. Villanelle és la filla d'un barquer de la ciutat i ha heretat del seu pare els peus membranats que li permeten caminar sobre l'aigua. Des de ben petita aprèn a navegar pels canals de la ciutat com pel seu hàbitat natural, i la inclinació de la seva població per les màscares, les disfresses i la vida nocturna la porta a disfressar-se de noi per tal de treballar en un casino de la ciutat, on es prostitueix ocasionalment per als clients. És en aquest ambient que coneixerà la passió de la seva vida, una dona casada que s'enamora d'ella perquè es pensa que és un noi. Més endavant haurà de decidir què fer amb aquesta relació i escollir un rumb determinat per a la seva vida, i ho farà amb el mateix criteri que condueix la seva existència, arriscant la seva sort a una determinada aposta, com fa amb els jocs que juga al casino, i acceptant-ne plenament el risc. Els dos protagonistes no arribaran a conèixer-se fins a la segona meitat de la novel·la, quan coincideixin a la campanya russa de Napoleó, en què experimentaran la desfeta de l'exèrcit francès i s'arriscaran a iniciar una nova vida junts. El seu amor és impossible, però la seva trobada suposarà una aliança inesperada que els canviarà les vides a tots dos per sempre. 

Aquí Winterson porta la narració lineal a un altre nivell quan fa recaure el pes de la narració en els seus propis protagonistes, en tant que, de fet, la història es va fent a mesura que és explicada per ells mateixos. El context històric sembla tan sols un pretext per entreteixir els bagatges personals dels seus protagonistes i les seves diferents percepcions sobre la passió i l'amor que mouen les seves vides, mentre que la trama també inclou altres relats que aparentment no tenen gaire res a veure amb l'argument principal, però que s'acaben relacionant amb els temes recurrents que explora la novel·la. D'aquesta manera, per exemple, la figura històrica de Napoleó, que és l'objecte d'un enamorament abstracte per a Henri al principi de la novel·la, i que ell associa a tots els ideals i passions que guien la seva joventut, va evolucionant a mesura que avança la campanya militar i el jove soldat es va desencantant amb la duresa de la vida al front. No és fins al final de la novel·la que la imatge de l'exili últim de Napoleó a la seva illa adquireix un significat complet per al protagonista. En aquest sentit, la recreació de la brutalitat de la guerra i l'estrès posttraumàtic que pateix Henri per tots els horrors que ha vist durant la campanya estan recreats amb molta naturalitat, i afegeixen un contrapunt a la reflexió general del text sobre l'amor i la passió per la vida. Una part de la seva divergència amb la Villanelle cap al final de la història es pot buscar en aquesta experiència. 

D'una forma fins i tot un punt més elusiva, la figura de la Joséphine queda a l'ombra de la del seu marit, fent aparició només en comptades ocasions de la narració, i oferint un contrast amb les motivacions i passions de Napoleó. Aquesta parella, per tant, es manté al rerefons de la narració d'Henri, i emmarca el seu relat, dotant-lo de possibles interpretacions i nivells simbòlics. Passa el mateix amb Villanelle i la seva amant, que simbolitzarà una passió desfermada que arriba inesperadament a la seva vida però, com queda també simbolitzat en el seu emblema, la reina de piques, representarà els extrems de manipulació i engany a què pot arribar la relació. És així com els dos protagonistes no arriben mai a obtenir respostes definitives per a les seves inquietuds vitals, en tant que la seva existència els presenta constantment dues cares de la mateixa moneda: el patiment i la joia aniran fermament interconnectats en la seva percepció del món, i normalment l'objecte de la passió de cadascú es transformarà en vehicle per a tot un amplíssim espectre d'emocions i reflexions vitals. És així que Winterson ens ofereix personatges que semblen símbols més que persones de carn i ossos, però a la vegada explora l'ambigüitat i la versatilitat de les nostres emocions fins als extrems. 

La novel·la planteja una pregunta bàsica sobre la passió com a força que mou les nostres vides, i que en la novel·la se'ns pot arribar a presentar en el seu aspecte més físic o en el seu vessant més espiritual i idealitzat: si és un sentiment totalment sol·lipsista que encadena el subjecte a la seva pròpia percepció del món, o si es pot arribar realment a connectar amb els altres a través d'una experiència vital compartida. És així que Henri llegeix, al final de la narració, el seu amor per Villanelle com a sortida de si mateix, tot i que el camí per arribar a aquesta conclusió ha estat certament tortuós, i al final no queda clar fins a quin punt hi ha guanyat o hi ha perdut, en la seva experiència. La passió de Jeanette Winterson és una novel·la que demana ser llegida o rellegida amb calma, amb una prosa poètica bellíssima i profundament immersiva, i que guarda dins seu no sols una exploració amplíssima del món emocional dels seus protagonistes, sinó també una bona dosi de reflexions filosòfiques sobre la naturalesa de l'amor i de la passió, i de la forma privada i personal de cadascú d'encarar l'existència. 

Sinopsi: A principis del segle dinou, i durant les campanyes napoleòniques, la vida d'un soldat francès al servei privat de Napoleó, l'Henri, i d'una prostituta i carterista veneciana, la Villanelle, es creuaran inesperadament amb conseqüències imprevisibles per al futur de tots dos. Cadascun d'ells oferirià el relat de la seva pròpia història en primera persona, de forma que observarem els diferents matisos i percepcions que tenen sobre l'amor i la passió que mouen les seves vides. 

M'agrada: És un text que es gaudeix especialment per la seva textura poètica, i que interprel·la els lectors amb un ric simbolisme i amb múltiples nivells de lectura. 

Per què ser feliç quan podries ser normal? (#390)

Hi ha moltes coses que no podem dir perquè són massa doloroses. Confiem que les coses que podem dir mitiguin la resta, o que en certa manera ho suavitzin. Les històries són compensatòries. El món és cruel, injust, inescrutable, incontrolable. Quan expliquem una història, exercim un control, però de tal manera que deixem un espai, un buit. És una versió, però mai la definitiva. I potser esperem que algú altre pugui sentir-ne els silencis perquè la història pugui continuar, perquè pugui ser explicada una vegada i una altra. Quan escrivim, oferim tant el silenci com la història. Les paraules són la part del silenci que es pot expressar. 

Aquest és el volum de memòries de l'autora britànica Jeanette Winterson, que es va publicar el 2011 i serveix com a contrapunt, en alguns moments, de la novel·la amb què havia debutat als anys vuitanta, Oranges are not the Only Fruit. El text gira al voltant del tema de l'adopció i la recerca dels orígens, i té dues meitats ben diferenciades. En la primera part, l'autora explica les seves experiències d'infància i d'adolescència amb la seva família adoptiva, que van ser traumàtiques perquè la senyora Winterson era una fanàtica religiosa convençuda que el patiment és, bàsicament, l'antesala per a la propera vida, i que tenia una forma molt peculiar de mostrar el seu amor principalment perquè el procés d'adopció, un cop realitzat, li va resultar decebedor. Quan tenia setze anys, Jeanette Winterson va ser expulsada de casa per haver iniciat una relació amb una altra noia, previ exorcisme, i va haver de buscar-se la vida amb l'ajut d'alguns coneguts de l'institut fins que va aconseguir estudiar a Oxford i iniciar la seva carrera com a escriptora d'èxit. La segona part reconstrueix el procés que du a terme per tal de trobar la seva mare biològica, a través d'un sistema legal i judicial alienador perquè se centra en el procediment més que en les persones, i que li reobre les ferides del passat perquè l'enfronta al doble abandonament de què va ser víctima. 

A la llum d'aquests abandonaments, Winterson analitza també la seva pròpia personalitat i la forma com determina les seves relacions amoroses: la Jeanette està disposada sempre a donar i ser generosa, amb el seu temperament vital i apassionat, però té un autèntic problema amb sentir-se estimada, en tant que rebre i acceptar l'amor dels altres l'enfronta al seu propi trauma d'infància. En aquest sentit, el text es llegeix de forma fragmentària, i més a través dels buits i el·lipsis que van quedant pel camí que per la narració explícita dels esdeveniments. Ens falten els vint-i-cinc anys que separen les relacions amb les dues mares; ens falten també les versions de les amants de Winterson, que només explica la seva pròpia experiència des del seu punt de vista exclusiu i en primera persona. L'interès del llibre rau en gran part en aquesta tensió entre un relat que no és mai fix ni definitiu, i l'experiència viscuda dels fets. També és la història d'una escriptora en potència que va trobar en els llibres, en tots els autors que l'havien precedit, una taula de salvació per a la duresa de l'experiència del seu moment present. 

L'inici de la història ens situa a Accrington, una ciutat prop de Manchester, durant els anys 60, en què Winterson va créixer des que tenia setmanes de vida fins a l'adolescència. Sotmesa a la figura d'una mare cruel i abusiva, Jeanette va anar creixent amb el trauma de no sentir-se estimada: la senyora Winterson la va pujar inculcant-li la necessitat d'odiar el propi cos, i de purificar-se a través del sacrifici i el patiment. En aquest context, els abusos que patia, com haver de quedar-se al carrer durant nits senceres, o els càstigs físics, no semblaven res extraordinari sinó part de la normalitat d'una família severa amb les criatures. El més xocant de tot plegat és que l'autora escull retratar la seva mare sempre des del filtre de la compassió: més que com a monstre sàdic, el que se'ns retrata a les seves pàgines és una persona profundament malalta i infeliç, que es presenta en tot moment des de la seva fragilitat i la incapacitat patològica d'estimar. Aquí hi ha una altra de les el·lipsis del text: el context en què havien crescut els pares i les seves experiències de guerra se'ns expliquen breument, però només podem arribar a intuir els orígens dels seus traumes i les seves reticències. També parla d'una mentalitat molt conservadora pel que fa al sexe i a la vida social de les dones, que en aquest cas s'ajunta amb el fanatisme religiós, de forma que és més fàcil comprendre aquesta relació familiar dins del context històric i social en què s'emmarca. 

El text, així doncs, funciona descrivint cercles concèntrics, de la història micro de la família Winterson i les seves vicissituds, al context més general de la classe obrera a Gran Bretanya a partir de la industrialització del país, i les tensions socials que aquest procés va generar a través del segle vint pel que fa a l'habitatge, la planificació urbanística, la vida social i la consciència de classe, i els problemes econòmics que van anar sorgint a través de les dècades i els seus canvis polítics. També és la història d'una feminista en potència, que creix essent-ho sense ser-ne conscient, en tant que immersa en una cultura i en una societat que relega les dones a un segon pla de forma sistemàtica. Un element que a mi m'ha semblat especialment colpidor és la forma com Winterson retrata el seu pas per la malaltia mental, i com el narra personificant la seva bogeria i establint-ne connexions amb imaginaris literaris a través de la història, una mica a l'estil de Siri Hustvedt. 

En definitiva, una experiència de lectura que m'ha semblat del tot satisfactòria i recomanable. Per què ser feliç quan podries ser normal? és un text híbrid i fragmentari, com és característic de la forma de narrar de l'autora, en què no se'ns ofereix un relat lineal sinó múltiples connexions en totes direccions a través de diferents imatges, episodis i fragments del relat principal que es van requerint els uns als altres a través de la lectura. Si us interessa la narrativa britànica contemporània, encara que no és un text de ficció, és un llibre que us pot agradar. 

Continguts: Jeanette Winterson narra les seves experiències vitals, centrades en la seva infància i adolescència amb els seus pares adoptius i els seus anys de formació, per després saltar a vint-i-cinc anys després, quan inicia la recerca dels seus progenitors biològics. A través d'aquest relat, l'autora discuteix sobre la història de la classe obrera britànica, sobre la literatura, la sexualitat, el cos i el feminisme en aquest context social i històric, i la forma com han anat evolucionant fins al moment present. 

M'agrada: És un llibre molt agradable de llegir, que es fa molt colpidor en els episodis de més duresa, però que està molt ben estructurat a l'hora de remetre uns episodis a uns altres, de manera que el relat acaba prenent forma de mosaic. 

Escrit al cos (#104)

Hi ha moltes llegendes de dones que es converteixen en arbres, però n'hi ha alguna d'arbres que es converteixin en dones? És estrany dir que la teva amant et recorda a un arbre? 

Publicada el 1992, aquesta novel·la de Jeanette Winterson és una lectura que costa d'explicar. El seu argument, en realitat, no té cap misteri; ben bé podríem dir que és més banal que una altra cosa: el personatge protagonista, després de tenir moltes aventures, s'enamora d'una dona casada amb una intensitat que li és desconeguda fins al moment. Cap a mig llibre, una revelació inesperada fa perillar la relació. Té lloc l'adversitat que separa els amants, i la intriga principal és si es podran arribar a retrobar. Ara bé, el que fa d'aquesta novel·la una lectura impressionant, és precisament el seu estil poètic, contingut i elegant, centrat principalment en les peculiaritats del cos com a objecte de desig i, d'altra banda, el seu tractament del gènere. 

De fet, Jeanette Winterson ens presenta una narració en primera persona d'un "jo" que no s'identifica en cap moment com a home o com a dona, i això condiciona tota la lectura del llibre, ben bé fins al final. Precisament el que queda sobre la taula és la realitat del gènere com a construcció cultural. Mentre dura la lectura és impossible deixar de fer-se preguntes al respecte, però el més curiós de tot és la incapacitat de respondre precisament per la inestabilitat intrínseca de qualsevol definició de masculinitat o de feminitat. Per exemple, si penses que hauria de ser una dona perquè en determinats moments de la trama es posa a plorar, a continuació t'has de preguntar inevitablement: per què no un home? Si penses que hauria de ser un home per la forma com enfoca el matrimoni o com menysprea les dones amb arguments més aviat viscerals i barroers, com per exemple el seu aspecte físic, s'imposa la pregunta: per què no una dona? I així successivament. Aquest és un dels grans atractius de la novel·la, aquest i les seves imatges suggestives i evocadores en parlar del cos i del desig. És una novel·la que té els seus defectes i que, a mi personalment, no em sembla del tot rodona. Ara bé, l'enfocament és tan peculiar i l'estil tan poètic que a mi se'm va fer impossible de deixar. Una llàstima que no hi hagi traducció al català.

Sinopsi: El personatge principal, en primera persona, narra les seves vicissituds amoroses, especialment pel que fa a l'última dona de la qual s'ha enamorat, Louise, i als seus problemes matrimonials. Les tensions i incerteses d'aquesta relació es mantenen ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la.

M'agrada: En determinats, moments, el seu estil i la seva forma es fan quasi hipnòtics. Les imatges són molt suggestives en tot moment.

No m'agrada: Té moments en què el/la protagonista es fa del tot inconsistent, sobre tot quan pren decisions que costen molt de justificar per a la trama de la novel·la, i en aquest sentit fa molt poc per causar empatia en els lectors.