Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop l'any 2000, i va ser l'esperat retorn d'Eco a la ficció ambientada a l'edat mitjana després de l'èxit internacional d'El nom de la rosa. La recepció de Baudolino va quedar en un pla més discret, però, i crec que no la beneficien la seva extensió i prolixitat excessives, que poden arribar a fer la lectura un punt carregosa. La novel·la, de fet, és una mena d'experiment metatextual sobre els diversos textos que ens arriben de l'edat mitjana i la tasca de fer-ne una història coherent, que acabarà tractant-se com a Història en majúscules. Tanmateix, el que trobem a la novel·la són tot un seguit de narracions episòdiques, encavalcades i incloses les unes dins les altres, i inspirades en llegendes i fets històrics ben diversos, que juguen precisament a interpel·lar el coneixement previ que en pugui tenir el lector i la seva capacitat d'establir connexions i captar referències literàries, històriques i culturals.
Durant la caiguda de Constantinoble a mans dels croats el 1204, l'ancià cavaller Baudolino rescata per casualitat l'alt funcionari i historiador de la cort bizantina Nicetes Choniates, a qui relata la seva història vital mentre fan temps per poder ser evacuats de la ciutat en ruïnes. Des de la infància i adolescència del protagonista en un llogaret de pagesos al nord d'Itàlia fins a la seva arribada a Bizanci després de les seves aventures màgiques, Baudolino ha estat testimoni de les vicissituds polítiques de quasi un segle de guerres al centre d'Europa i de dues croades, i enllaça les seves peripècies vitals amb aquests esdeveniments històrics. La línia argumental que conté tots aquests episodis units és la biografia de l'emperador alemany Frederic Barba-roja (1122-1190), mort misteriosament durant la tercera croada. En la seva joventut, durant un dels seus viatges pel nord d'Itàlia, adopta Baudolino per donar-li una educació de cavaller. Després d'educar-se a la universitat de París, Baudolino es transforma en mà dreta de l'emperador, i comença a aconsellar-lo en les seves guerres amb les ciutats del nord d'Itàlia i amb el poder papal. És aquest conflicte que es transforma indirectament en el fil conductor del relat: en el seu afany per conciliar poder religiós i poder temporal, Baudolino idea un pla fantàstic perquè Frederic sigui legitimat pel llegendari prevere Joan, un personatge que teòricament hauria estat successor dels Reis d'Orient i que hauria regnat en un territori màgic a l'Orient del món.
Ara bé, Baudolino és un mentider professional, o especialista a crear històries que donen versemblança i porten a la realitat llegendes que en realitat ja existien d'abans. Així doncs, durant la narració, Nicetes haurà de fer un esforç per anar destriant quina és la veritat i quina és la fantasia del relat d'aventures que se li mostra. Ens trobem davant d'un exercici postmodern d'experimentació amb la forma i el gènere: la novel·la comença seguint les convencions de la recreació històrica, potser amb un xic de fantasia pel camí, atribuïda a l'afany fabulador de Baudolino. No és fins més tard, cap a la meitat de la trama, que l'enigma al voltant de la mort de Frederic es transforma en thriller de misteri amb fils oberts que no s'acabaran lligant fins al final. Més endavant, un cop Baudolino emprèn el viatge dels mags d'Orient per trobar el regne perdut del prevere Joan, és quan la novel·la adquireix la forma de quest fantàstic, en tant que els viatgers accedeixen a una terra de meravelles que a moments recorda els relats de Marco Polo. Aquesta contrada màgica és també un paradís d'enigmes semiòtics: a la terra del prevere Joan els protagonistes s'hi trobaran preguntes obertes sobre la naturalesa de la designació semàntica similars als problemes lògics plantejats a Kant i l'ornitorinc.
Així doncs, és una lectura entretinguda i un autèntic desafiament per als lectors, per la seva inesgotable erudició i per l'entramat de referències a altres textos, que crea un tapís de percepcions sobre el món medieval i la seva particular cosmovisió. També és un exercici impressionant de metatextualitat en qüestionar-nos contínuament sobre la naturalesa dels relats i la seva qualitat de ficció. Igual que les relíquies que es fabricaven i es posaven en circulació desvergonyidament per tot Occident sense cap altre motor que la fe dels seus fidels, les històries propagades per Baudolino adopten aquesta mateixa qualitat de mentides amb aire de veritat compartida.
Sinopsi: Durant la caiguda de Constantinoble el 1204, l'historiador Nicetes troba el cavaller italià Baudolino, que li fa el relat de la seva vida. A través de les seves peripècies al costat de l'emperador Frederic, Baudolino retrata la "pacificació" del nord d'Itàlia i els intents de l'emperador per legitimar el seu poder davant del papat. Més endavant, aquesta mateixa empresa els durà a Orient, a la recerca del llegendari regne del prevere Joan, que ha de convertir-se en dipositari últim del Sant Greal.
M'agrada: És una lectura divertida i extremadament erudita, com és típic de les novel·les d'Eco. La seva habilitat per a la recreació històrica i per ajuntar diferents elements de la cosmovisió medieval en un sol relat és un dels seus punts més forts.
No m'agrada: Un cop acabada la novel·la, puc dir que no m'ha semblat tan reeixida com d'altres que he llegit d'Eco. En determinats moments, sobretot en la seva part central, se m'ha fet una mica lenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada