Kant i l'ornitorinc (#119)

Si als anys 60 es podia pensar en vincular els membres escampats de moltes investigacions semiòtiques en forma de summa, avui dia la seva àrea s'ha estès tant que, en barrejar-se amb les diverses ciències cognitives, qualsevol nova sistematització resultaria precipitada. Ens trobem davant d'una galàxia en expansió, no davant d'un sistema planetari sobre el qual es puguin presentar les equacions fonamentals. 

I d'aquesta necessitat de reconèixer el caràcter expansiu de la semiòtica a múltiples disciplines -tan distants com la informàtica, la psicologia o l'estètica- neix aquest assaig d'Umberto Eco (1932-2016), publicat el 1997. Eco el va concebre com a continuació del seu Tractat de semiòtica general de 1975. Tanmateix, aquesta segona obra abandona la intenció sistemàtica per endinsar-se més aviat en problemes i qüestions sorgides dels plantejaments anteriors i dels debats suscitats per l'anterior llibre. En aquest sentit, és més un conjunt de reflexions, sense una determinada preferència jeràrquica potser, però que van construint les unes sobre les altres en diverses direccions. 

És un llibre força tècnic, que no aprofitarà a qui no tingui per la mà unes nocions bàsiques d'història de la filosofia, semiòtica, filosofia del llenguatge i teoria cognitiva del llenguatge. Potser el llistó queda una mica alt per començar, però també és cert que és d'aquells llibres que a mesura que el llegeixes et fa sentir intel·ligent, perquè Eco és més que benèvol amb els lectors, a qui espera fer còmplices de les seves referències humorístiques, els seus exemples en forma de faula i també, per què no, la consciència d'on queden precisament les preguntes obertes i els carrerons sense sortida. La reflexió parteix del concepte empíric de Kant per obrir qüestions sobre la relació entre percepció i atribució de significat. Kant postulava el concepte empíric per deixar clara la necessitat de l'input sensorial en la construcció de conceptes. De la mateixa forma, com Eco deixa força clar a través de reflexions, exemples i digressions, tampoc no es pot donar una designació rígida, buida de tot contingut, d'un determinat referent. És a dir, el díctic perfecte, mancat de contingut semàntic, no existeix. 

Continguts: El primer dels assajos, "Sobre l'ésser", és un resum força compactat i aclaridor de les principals posicions de l'ontologia al llarg de la història de la filosofia, i en aquest sentit és molt interessant des del punt de vista filosòfic independentment de la resta del llibre. El segon assaig, "Kant, Peirce i l'ornitorinc" parteix de la teoria kantiana del coneixement per tal d'aprofundir en com es produeix la intersecció entre percepció i pensament. En aquest sentit, l'ornitorinc constitueix un exemple emblemàtic d'una experiència empírica que desafia, al segle divuit, les categories zoològiques existents fins al moment i, de passada, la noció mateixa d'essència. El tercer assaig, "Tipus cognitius i contingut nuclear", introdueix la perspectiva cognitiva, i se centra sobre tot en la relació entre la percepció directa d'un objecte amb la construcció d'un tipus cognitiu -"imatge" o "idea"- que el representa i que es fa indispensable per al reconeixement d'aquest objecte. El quart assaig, "L'ornitorinc entre diccionari i enciclopèdia" aprofundeix en les distincions entre coneixement de diccionari (que refereix dins d'un sistema tancat de signes) i coneixement enciclopèdic, o coneixement del món. A partir d'aquestes distincions, Eco aprofundeix en els mecanismes que posem en pràctica per tal de categoritzar la realitat. El cinquè assaig, "Notes sobre la referència com a contracte" és un seguit d'exemples i problemes pràctics que plantegen la problematicitat de la referència, i apunten tots en la direcció de la contractualitat de l'assignació d'un referent. El sisè i últim dels assajos, "Iconisme i hipoicones", representa una sèrie de respostes i arguments que continuen el debat sobre la iconicitat que venia dels anys 70 i 80, i que posen de manifest, novament, la rellevància bàsica de la interpretació a l'hora de processar els estímuls sensorials que rebem. 

M'agrada: M'agrada sobre tot la forma en què el llibre està estructurat, amb seccions curtes que acaben remetent a un tema principal. També l'ús de multiplicitat d'exemples que fan els raonaments més fàcils de seguir. En determinats moments de la discussió, s'agraeix també l'apel·lació al sentit comú, de forma que Eco acaba situant-se en un realisme epistemològic interessat, especialment, en els aspectes socials i pragmàtics de la semiòtica.