El nom de la rosa (#63)

Fins llavors sempre havia pensat que els llibres parlen de coses, humanes o divines, que romanen fora dels llibres. Ara m'adonava que amb força freqüència els llibres parlen d'altres llibres: és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca encara em semblava més inquietant. Era, per tant, la seu d'un llarg murmuri de molts segles, un diàleg imperceptible entre un pergamí i un altre, un ésser vivent, receptacle de poders que la ment humana no pot dominar, un tresor de secrets que emanen de moltes ments, i que sobreviuen la mort d'aquells que els han produït o que els han expressat.  

I per tant, com adverteix el pare abat, la biblioteca es defensa sola: fins a tal punt que pot arribar a convertir-se en una trampa mortal. El nom de la rosa, a hores d'ara una de les obres més famoses d'Umberto Eco, potser és una novel·la atípica, precisament perquè ho té tot: la recreació històrica amb el rerefons de la inestabilitat del papat d'Avinyó; una llarga cadena d'assassinats en una abadia benedictina; les revelacions de l'Apocalipsi; una biblioteca-laberint a l'estil borgià, que a més es defensa sola i que obre la porta a un joc quasi inacabable d'intertextualitats; les inevitables reflexions semiòtiques de l'autor Eco, que arrelen en els insolubles debats medievals sobre els universals (el nom fa la rosa?); l'angoixa opressiva d'un règim inquisitorial i, conseqüentment, la naturalesa quasi ubiqua de l'heretgia; debats medievals exegètics, i és clar, Guillem de Baskerville, un franciscà de curiositat impenitent amb l'objectiu d'arribar fins al fons de la veritat dels misteriosos esdeveniments que amenacen l'estabilitat de l'abadia. 

És una d'aquelles lectures que tenia pendent de feia molts anys i al final no podia esperar més. Per estrany que pugui semblar, a mi se m'ha fet una lectura molt amena, tot i que suposo que la majoria de gent no la qualificaria així. Al meu parer, té dos punts forts: (1) Umberto Eco porta els deures fets respecte a la novel·la d'intriga a l'estil clàssic: munts i munts de trames secundàries que actuen com a distraccions per als lectors, fins que al final només una part dels esdeveniments és rellevant per a la resolució dels crims. (2) Una novel·la que resultaria fàcilment oblidable si és basés només en el punt 1, es transforma en un autèntic laberint de subtexts, ja que es basteix al voltant de nombroses reflexions filosòfiques arrelades en les controvèrsies medievals. Tanmateix, i per estrany que pugui semblar, en els seus aspectes més socials i polítics esdevenen completament traduïbles a la contemporaneïtat, sobre tot pel que respecta a on rau el paper del coneixement i la seva gestió en relació amb el poder i l'autoritat: ha d'estar al costat del poder o pot esdevenir una eina subversiva? 

Sinopsi: En una abadia benedictina del nord d'Itàlia a principis del segle XIV, s'apleguen un conjunt de personatges amb un peculiar propòsit: un debat sobre la pobresa de Jesús i els apòstols que els ha de servir per replantejar posicions en la lluita de poders que s'estableix al llarg d'Europa entre el papat, els rei de França, i l'orde franciscà, atrapat al bell mig de les tensions a causa de la seva aposta per la pobresa. Un dels representants d'aquests últims és Guillem de Baskerville, amb un passat tèrbol com a inquisidor, i a qui precedeix la seva fama de racionalista. Aprofitant la seva presència a l'abadia, l'abat li encarrega investigar les circumstàncies de la mort d'un dels monjos. En els dies següents, es desencadena una sèrie d'assassinats d'altres monjos, que es presenten segons el patró de les profecies del llibre de l'Apocalipsi. Des del primer moment en què Guillem i el seu deixeble Adso inicien les investigacions, tots els indicis comencen a apuntar cap als misteriosos secrets que amaga la biblioteca. 

M'agrada: El segon llibre de la Poètica, és clar, que només existeix per al·lusions.