Aquesta és la nova novel·la de l'autora britànica Susanna Clarke, que es va publicar l'any passat amb grans expectatives dels seus admiradors. Tenia moltes ganes de llegir-la, perquè els altres dos llibres de l'autora són dels meus preferits de tots els temps. I el perill, en aquest cas, era fer comparacions i jutjar-lo en funció d'aquests altres. Piranesi no pot ser més diferent de Jonathan Strange i Les dames de Grace Adieu: és una novel·la completament única, que atrau amb els seus propis encants i que no requereix cap coneixement previ dels móns imaginaris creats per l'autora. Aquest relat ens endinsa en un món completament nou i centra l'interès en un narrador en primera persona que, durant gran part del relat, es fa inconsistent, contradictori i confús, i ens desafia contínuament amb la seva particular percepció de la realitat, incompleta i defectuosa en moltes ocasions.
Piranesi és l'únic ésser humà que habita una casa gegantina poblada només d'estàtues, peixos i ocells. Els nivells inferiors de la casa queden negats ocasionalment per les marees, mentre que als nivells superiors hi viuen els ocells i s'hi pot observar el moviment dels astres. Algunes de les àrees de la casa es troben en un estat més ruïnós que d'altres i, com que l'edifici sencer té unes proporcions tan immenses, Piranesi ha de seguir una rutina estricta i completament racional per registrar absolutament tot el que s'esdevé dins la casa, i fer-ne un mapa complet. A la Casa hi ha un altre ésser humà, però, que visita Piranesi regularment, i a qui el protagonista coneix tan sols com l'Altre. Mentre que Piranesi prova de descobrir tots els secrets de la casa i es contenta amb registrar i descobrir el món tal com és, l'Altre té una empresa un punt més ambiciosa: descobrir uns sabers arcans i màgics que suposadament la Casa amaga i als quals només es pot accedir a través de certs rituals mistèrics.
L'única referència que tenim sobre aquest univers és la veu del protagonista, que ens l'explica amb tot el detall de què és capaç en les seves nombroses i exhaustives entrades de diari: en aquest sentit les primeres seccions ens introdueixen de forma molt lenta i descriptiva al món de la Casa i el seu funcionament. No és fins una mica més endavant que comença a aparèixer el conflicte del relat en forma de qüestions obertes: quin és el veritable paper de l'Altre en la vida de Piranesi, i quines parts del relat han quedat esborrades pels episodis amnèsics del narrador. Aviat les diferents entrades del diari comencen a presentar contradiccions les unes amb les altres, i per això la novel·la es transforma en un enigma entretingut que posa a prova, fins i tot, la capacitat d'atenció i de crear connexions que hi exerceixi el lector mateix.
Per això, al capdavall, la narració es pot fer una mica tramposa un cop es desenvolupa el misteri i s'arriba al desenllaç. El relat es va desenvolupant a base de crear connexions amb altres textos, més que donant una aparença d'unitat coherent: agradarà als lectors dels llibres de Nàrnia de C. S. Lewis, en tant que en va fent referències força evidents a simple vista, i al final l'argument acaba manllevant motius i fins i tot personatges de El nebot del mag, la primera de les entregues. No sols això, sinó que també desenvolupa imaginativament la teoria platònica de les idees, tal com feia Lewis, però per presentar-hi un gir realment original: si plantegem dos móns bessons i paral·lels que es referencien l'un a l'altre, com acabem determinant quin d'ells és l'original i quin la representació? Quines virtuts i defectes els defineixen i caracteritzen l'un davant de l'altre? En aquest sentit el relat de Clarke beu d'aquestes fonts clàssiques però les presenta amb un gir postmodern. Per als interessats en laberints i en mitologia grega, també hi ha ecos de Borges i la seva casa d'Asterió, però aquests una mica més velats i, al meu parer, un punt desaprofitats al capdavall.
A mi personalment no m'ha semblat a l'alçada dels seus altres dos llibres: Jonathan Strange i el senyor Norrell em sembla una obra mestra i Les dames de Grace Adieu, un recull de contes que elabora i desenvolupa el món imaginari en què se situava aquesta novel·la, és una obra autènticament deliciosa en la seva originalitat. Tot i així, Piranesi és una novel·la molt recomanable i entretinguda, que evoca un món d'imatges complexes i úniques i planteja grans preguntes filosòfiques sobre diferents concepcions de la ciència, el coneixement, l'art i la nostra representació del món. La seva narració manipula constantment les expectatives que en puguem tenir prèviament, fins i tot les expectatives que va creant la narració mateixa a mesura que la llegim. Aquest és un exercici que pot acomodar certs lectors i descoratjar-ne uns altres. De totes formes, jo n'he gaudit, i crec que agradarà a fans de les altres obres de l'autora i, per a aquells que no la conegueu, pot ser també una bona forma d'iniciar-se al seu estil narratiu, brillant, suggestiu i extremadament hàbil per a la construcció d'imatges i de móns imaginaris.
Sinopsi: La narració ens presenta les entrades de diari de Piranesi, un personatge aïllat i solitari que viu tancat dins d'un immens palau d'innombrables estances erosionat per l'efecte del mar que n'inunda els estatges inferiors i habitat per tota mena de criatures marines. La relació del protagonista amb l'Altre, un altre humà que se li apareix de tant en tant, ens anirà oferint dubtes i diferents versions possibles per explicar el que s'està esdevenint dins la casa i dins la ment del protagonista.
M'agrada: La suggestió de les imatges creades per Clarke i el seu univers imaginari són els punts més forts de la novel·la, al meu parer.
No m'agrada: L'aposta del relat per l'ambigüitat deixa detalls i caps solts que, a mi en determinats moments, m'han semblat un punt tramposos un cop arribats al desenllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada