"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

10 de novembre de 2021

Apunts del subsòl (#392)

Però, sabeu què? Estic convençut que a nosaltres, la gent del subsòl, ens haurien de posar una brida. Encara que ens puguem passar quaranta anys sota terra sense parlar, quan sortim a la llum del dia i ens escapem comencem a xerrar i a xerrar i a xerrar . . . 

Aquesta novel·la de Fiódor Dostoievski es va publicar el 1864, i és una de les obres més representatives de les idees del seu autor. El protagonista de la novel·la és l'home del subsòl, un personatge miserable que arrossega la seva pròpia existència com si fos una càrrega, incapaç de comunicar-se amb ningú ni d'arribar a connectar autènticament amb cap altre ésser humà. La primera part del llibre és una mena de tractat filosòfic en què el protagonista exposa la seva posició nihilista i a la vegada la contrasta amb altres filosofies populars a la Rússia del moment. D'ell només sabem que s'ha retirat de la seva feina com a funcionari gràcies als diners d'una herència, i que viu amagat de tothom, al subsòl, limitant-se a meditar el seu patiment i la seva insatisfacció amb el món. A la segona part, el protagonista fa una narració de certs fets que van influir en la seva situació actual, sense oferir conclusions definitives sobre les seves motivacions últimes ni la seva situació present. 

D'entrada, és un text que sobta precisament per la seva estructura, o més aviat la manca d'ella. No és una narració amb plantejament, nus i desenllaç i, de fet, les vicissituds del protagonista, així com el seu captiveri en el moment del present en què es posa a escriure els apunts, tenen un to oníric i surrealista força marcat. Què és o en què consisteix exactament el subsòl és una pregunta que queda finalment oberta, i en aquest aspecte la imatge queda en un pla totalment metafòric. D'altra banda, el relat també fa dubtar sobre la seva pròpia coherència, i fins i tot del caràcter mateix del protagonista, que esdevé un narrador excitable, hipersensible i que es fa desagradós pràcticament durant tota la lectura. Com acostumen a fer les persones tòxiques, ben bé des del pricipi intenta fer-nos còmplices, fins i tot culpables, com a lectors, dels seus patiments i ansietats en primera persona. També és propi de les persones tòxiques intentar presentar-se en tot moment com a víctima, fins i tot en els moments que la seva deriva autodestructiva el porta també a voler destruir tothom qui té al voltant. Tot i així, el que sobta més de la narració és tota aquesta amargor reconcentrada en una persona tan essencialment inofensiva. 

Aquesta és la part més colpidora de la narració: reconèixer en aquest progatonista innominat quelcom d'en Gregor Samsa, tot i que aquest últim desperta molta més compassió que el seu predecessor perquè es mostra molt més desvalgut i innocent. És cert que hi ha una lectura política del text: són un sistema i una cultura senceres que alienen i oprimeixen les persones, i finalment les acaben relegant al subsòl. Tanmateix, el que impacta precisament de l'habitant del subsòl és el seu grau d'autoconsciència sobre la futilitat de l'existència i la seva vulnerabilitat extrema davant d'aquest coneixement privilegiat. Tot i així, la narració queda tan centrada en el seu protagonista en primera persona, encapsulat en els seus propis patiments, que aquesta lectura política, que a Crim i càstig es fa ubiqua, a Apunts del subsòl queda completament amagada. Dècades després, l'autor afroamericà Ralph Ellison, a Invisible Mantambé aprofitarà la imatge de l'home del subsòl per fer una crítica totalment gràfica i eloqüent d'un sistema injust i opressor, que en el cas de la novel·la d'Ellison és el racisme institucional i cultural. Ara bé, la influència de Dostoievski en la cultura occidental comença encara abans. Aquí trobem ben clarament el Dostoievski que influeix en la noció nietzscheana de nihilisme: l'ésser humà ha arribat a un punt culminant de l'evolució en desenvolupar una autoconsciència que, en termes adaptatius, no sembla aportar gaire res al viatge de la matèria pel cosmos; l'home conscient, educat i refinat, fruit del progrés de la cultura occidental, no és res més que un espectacle grotesc per a la natura mateixa. 

Des del principi Dostoievski marca una línia divisòria molt clara entre el pensament i l'acció, i d'alguna forma aquesta tensió es mantindrà durant tot el relat fins a esclatar en el seu desenllaç: el dubte i la reflexió paralitzen a l'hora d'actuar, mentre que l'acció és essencialment inconscient. És per això que el protagonista actua en tot moment de forma impulsiva i arrauxada, i es passa quasi tota la novel·la intentant tornar enrere i reparar sense èxit allò que ha esguerrat a través de la seva impulsivitat. Tots els seus intents de reconnectar amb altres éssers humans acaben tenint conseqüències desastroses, bàsicament perquè se li fa impossible pensar que cap persona al seu voltant no tingui la intenció d'humiliar-lo. En aquest sentit, la vida es fa molt dura quan et perceps a tu mateix com heroi de la teva pròpia història, però no hi ha ningú entre el públic que en sigui testimoni. 

Així és com el relat arriba al seu desenllaç, un final que a mi m'ha semblat rodó tenint en compte les idees del protagonista. A la seva vida s'hi creua una prostituta innocent i ingènua, per a qui encara no és massa tard i que, d'alguna forma, pot resultar per al protagonista la seva inesperada taula de salvació. Ara bé, això no és Crim i càstig, i aquí hi trobem el Dostoievski nihilista i existencial sense derives cristianes ni redempcions in extremis: la decisió final que pren l'habitant del subsòl és, possiblement, l'acció més valenta que es pot esperar d'un personatge com ell. Perquè, de vegades, si l'infern són els altres, decidir no fer mal pot ser el màxim que algú pot fer per una altra persona. 

Sinopsi: L'home del subsòl explica la seva pròpia història en primera persona, donant una sèrie de motivacions i antecedents per al seu exili present al món subterrani. En la primera part de la novel·la, el protagonista exposa les seves idees filosòfiques, properes al nihilisme més radical i al que anys després serà l'existencialisme. En la segona part del text, el protagonista narra alguns episodis de joventut que, més que influir en el seu estat actual, il·lustren la seva incapacitat d'actuar davant dels altres i la seva relació malaltissa i amargada amb el món que l'envolta. 

M'agrada: És una lectura breu, i que no es fa feixuga. S'agraeix la seva claredat, i que guardi els millors moments de la trama per al final.  

No m'agrada: En el vessant més narratiu, la història queda una mica massa esquemàtica i fragmentada, com si fos tan sols un esborrany del que podria haver estat una novel·la més completa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons