"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

6 de novembre de 2021

Aviat s'obrirà la ruïna abismal

Cant XII de la Ilíada

Mentre Pàtrocle guareix Eurípil, la lluita continua a la vora del campament. Rere el mur hi ha les naus dels grecs i tot el botí que han anat acumulant: per als troians, arrasar el campament significarà tant com guanyar la guerra definitivament. A més, el poeta ens explica, anticipadament, el destí final del mur, desagradable als déus, i que serà arrasat per Apol·lo i Posidó a través del desbordament dels rius que passen per la plana de Troia, un cop hagi acabat la guerra. Hèctor porta els seus homes fins davant del fossat que protegeix el mur, però és massa ample perquè els cavalls el puguin saltar. A part del desnivell, els grecs hi han posat piques punxegudes com a defensa. 

Polidamant adverteix Hèctor de la dificultat de l'atac, i li aconsella que prepari la infanteria per escometre el mur. Mentre els aurigues s'emporten els carros cap enrere, els guerrers troians s'organitzen formant cinc columnes. Un dels guerrers, Asi, es resisteix a deixar el carro enrere, i cau abatut el primer de tots per la llança d'Idomeneu. En realitat, es dirigia a una obertura que els grecs mantenen al mur perquè puguin entrar al campament els ferits que tornen. Ara bé, aquí precisament és on la defensa és més aferrissada, amb els grecs tirant pedres des de dalt del mur, i tots dos bàndols disparant-se fletxes l'un a l'altre. 

Del bàndol troià, Hèctor i Polidamant són els guerrers més avançats, però quan es troben a punt de traspassar el fossat, reben un senyal desfavorable dels déus: una àguila que porta una serp viva a les urpes, que encara es defensa picant la seva predadora al pit. Adolorida, l'àguila deixa anar la serp i marxa volant. Polidamant aconsella a Hèctor que retrocedeixin, ja que, encara que aconsegueixin traspassar el mur, no tenen la tornada assegurada. Hèctor li contesta indignat, acusant-lo de covard i d'utilitzar l'auguri com a pretext. Així doncs, inicia l'escomesa del mur sense fer-li cas. Els troians proven de desmuntar-lo atacant els parapets i els suports que mantenen el mur dret, però els grecs repel·leixen els atacs comandats pels dos Àiaxs. 

Il·lustració d'Alice i Martin Provensen per a la Ilíada (1956)

Els troians no comencen a guanyar avantatge fins que no intervé Sarpèdon, fill de Zeus, armat amb el seu magnífic escut rodó i portant dues llances. Aquest encoratja Glauc a acompanyar-lo en l'atac al capdavant dels licis. Davant la dura escomesa contra les portes, Menesteu, que defensa una de les torres del mur, envia un missatger a buscar Àiax Telamoni i Teucre. Àiax Telamoni mana a Àiax fill d'Oileu que comandi la defensa juntament amb Licomedes, mentre ell i Teucre van a assistir la defensa de la torre. 

Àiax abat un dels guerrers troians amb un roc gran, i Teucre fereix Glauc amb una fletxa al braç. Aquest es retira de la batalla sense cridar l'atenció perquè els grecs no se'n puguin gloriar. Al mateix temps, Sarpèdon abat amb la llança un dels guerrers grecs, i a continuació obre un esvoranc al mur enderrocant-ne els parapets amb les seves pròpies mans. Teucre li dispara una fletxa, però Zeus la desvia perquè no toqui el seu fill. Sarpèdon encoratja els licis perquè l'assisteixin a l'hora d'escometre el mur. El combat queda molt igualat, tant com la balança d'una dona que pesa llana per un jornal, fins que Hèctor és el primer a saltar a l'altra banda del mur, afavorit per Zeus, després de fer saltar els forrellats de la porta amb un cop de pedra. Amb foc als ulls, Hèctor anima els seus homes a traspassar el mur, i davant l'escomesa els grecs es veuen obligats a retrocedir cap a les naus. 


Armes i guerrers de l'edat de bronze

Com vaig comentar al principi de la lectura, ens trobem amb un exèrcit acampat a les portes d'una ciutat fortificada. Les muralles de Troia són inexpugnables, segons el mite, i per això caldrà un parany per poder entrar a la ciutat i rendir-la finalment, però mentre es prolonga la situació de setge veiem com els subministraments són el centre de totes les operacions. Mentre que Troia rep subministraments dels regnes aliats veïns, els grecs els obtenen per mar, dels seus aliats, a través del campament, que esdevé el centre d'operacions. Tallar les vies de subministrament de l'enemic pot ser tant o més important per al resultat de la guerra que la confrontació directa. És per això que la batalla pel mur i per les naus, en aquest moment del poema, resulta tan decisiva. De la mateixa manera, hem vist la gran fama que ha adquirit Aquil·les en els anys anteriors al poema com a saquejador de ciutats, és a dir, fent expedicions des de diferents punts de la costa per destruir ciutats veïnes que estan aportant suport logístic a Troia.

En certs moments del text hem trobat la referència a "cavallers", tot i que, com podem veure repetidament al poema, en realitat els guerrers no muntaven a cavall, sinó que utilitzaven les bèsties per tirar dels seus carros de guerra. No hi ha evidència sobre el funcionament dels carros de guerra a l'època: els experts creuen que originalment es lluitava des del vehicle, però més endavant van passar a utilitzar-se com a mitjans per traslladar-se d'un punt a l'altre del camp de batalla, o per fugir oportunament quan tocava retirada, com anem veient durant el poema. Durant el text hem vist com la lluita es produeix principalment cos a cos i, de fet, les llances s'utilitzen més com a arma ofensiva a curta distància que com a armes llancívoles. Per això, la infanteria era un element igual d'important per a l'exèrcit, i normalment els soldats a peu anaven protegits amb armadures pesants i lluitaven, principalment, més amb llances que no pas amb espases. Al llarg del poema veurem com predominen les llances, excepte quan Aquil·les torna a la batalla, matant els seus enemics amb l'espasa a distància molt curta. 

En certs episodis, els guerrers organitzen defenses en grup en forma de pinya, però l'atac es produeix més freqüentment en forma de combat singular. Sembla que té força lògica en un context sociocultural com el que hem anat veient: una societat agonística, en què la vàlua del guerrer es mostra destacant-se dels altres de forma individual. A causa de la divisió funcional que es produeix en aquest tipus de societat, els guerrers d'elit pertanyen a l'aristocràcia. Tot i així, la presència de soldats a peu d'extracció social més baixa indicaria que també es produïen lleves entre les comunitats rurals, més allunyades dels centres de poder. Aquest sistema evolucionarà a través dels segles fins a arribar al període clàssic, que veurà una nova forma d'entendre el servei militar: els hoplites, soldats que actuen uniformats i seguint un propòsit i una tàctica comunes. 

Al llarg de tot el poema, el bronze és el material que apareix de forma omnipresent. No és debades que ens trobem a l'edat de bronze, un metall que havia causat una revolució en la producció tècnica d'objectes d'ús quotidià i d'armes, en ser força més dur i resistent que altres metalls. Tant les llances com els escuts que se'ns descriuen a la Ilíada, així com els cascos, les gamberes i les cuirasses que protegeixen els guerrers, estan fets d'aquest material. Al cant anterior, l'onzè, el poeta porta la metàfora a un altre nivell quan ens explica com el guerrer "es va adormir en un somni de bronze" (p 252) per referir-se a la seva mort. 

Originalment, els escuts eren enormes i pesants, dirigits a parapetar el cos sencer; quan s'introdueix la cuirassa de bronze, els escuts passen a ser més petits i rodons, en tant que l'armadura serà més difícil de perforar. Com veiem en repetides ocasions al poema, els escuts es fabricaven superposant diverses capes de cuir tensades, que també es reforçaven amb plaques de bronze. Els cascos normalment tenien forma cònica, i estaven formats per un nucli de cuir, que després es reforçava amb un entramat de plaques metàl·liques o òssies, com les formades, per exemple, per ullals de porc senglar. També hi havia cascos fets directament de bronze, dirigits a tapar els laterals de la cara. 

Casc reforçat amb ullals de senglar.
Museu Arqueològic d'Herakleion. Font

Pel que fa a les fletxes, no eren una arma que tingués gaire prestigi en aquesta societat guerrera, en tant que afavoreixen l'atac a llarga distància més que la lluita cos a cos. A més, els textos de l'època suggereixen que utilitzar fletxes enverinades era una tàctica habitual en la guerra durant aquest període, cosa que donaria una explicació un punt més prosaica a la famosa llegenda del taló d'Aquil·les. 

D'altra banda, l'armadura d'Aquil·les també ofereix un punt de misteri al text: en el seu article, Caroline Alexander exposa com la Ilíada suggereix un rastre d'interpretació d'una versió més antiga sobre aquesta armadura. Llegendàriament, hauria estat un instrument màgic que fa invulnerable qui la porta posada, de forma que quan Pàtrocle se la posa, no pot ser vençut fins que Apol·lo no la hi descorda. De la mateixa forma, quan Hèctor la porta posada, Aquil·les ha d'atacar-lo a l'únic punt del cos que li quedaria exposat, el coll. Ara bé, Homer renuncia a aquest tipus d'explicacions màgiques i ens ofereix només la confrontació física. 

He tret la informació de les següents fonts: 

  • Achilles, Bronze Age Warrior de Barry Strauss, a historynet.com. L'autor fa un perfil d'Aquil·les com a personatge, caracteritzant-lo com a model per als guerrers del seu temps. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons