Ell es va adormir en un somni de bronze

Cant XI de la Ilíada

Quan arriba el matí, Zeus envia la deessa Discòrdia (Eris) al campament grec, i infon als guerrers el desig de lluitar. Agamèmnon mana als grecs que s'armin, i ell mateix es posa l'armadura i les armes, que són descrites al text amb tot luxe de detalls. De fet, aquest capítol conté la seva aristeia. Els cabdills s'avancen als seus aurigues davant del fossat per arengar les tropes, i Zeus fa ploure una rosada de sang sobre el campament per anticipar el carnatge d'aquesta tercera jornada de lluita. Mentrestant, Hèctor i els altres líders troians preparen les seves tropes i s'inicia l'escomesa. Per afavorir els troians, Zeus ha manat que cap déu intervingui en la lluita, i l'única present al camp de batalla és la Discòrdia.

Agamèmnon mata una llarga llista de guerrers troians, i el poeta el compara en nombroses ocasions a un lleó que s'abraona sobre les seves preses indefenses. Els germans Pisandre i Hipòloc li supliquen per la seva vida, però Agamèmnon els mata igualment, recordant com el pare d'aquests, Antíloc, havia demanat el cap de Menelau en una ocasió en què aquest se li havia presentat com a ambaixador. El carnatge és especialment gràfic en aquest cant, i els cadàvers, caient per tots costats, "jeien a terra molt més estimats pels voltors que no pas per les seves esposes". (p 250) 

Zeus baixa fins al mont Ida i envia Iris a avisar Hèctor que s'allunyi d'Agamèmnon, però que quan aquest caigui ferit, aleshores podrà posar-se al capdavant de l'atac fins arribar a les naus dels grecs quan caigui la nit. Iris li transmet el missatge. Ifidamant, un dels guerrers troians, s'enfronta a Agamèmnon i el colpeix amb la llança al ventre, però no arriba a ferir-lo. Tot seguit Agamèmnon mata Ifidamant amb l'espasa. Coó, germà d'Ifidamant, ataca Agamèmnon i li clava la llança al braç, però Agamèmnon el mata mentre intentava rescatar el cos del seu germà. Agamèmnon segueix lluitant com si res, però quan la sang se li estronca i se li refreda la ferida, sent un dolor fortíssim, que el poeta compara amb el d'una dona durant el part. Agamèmnon puja al seu carro i es retira de la batalla. 

En absència d'Agamèmnon, Hèctor es posa al capdavant de la lluita novament, i apareix a la batalla com una tempesta sobtada sobre el mar. Ell sol abat una llarga llista de guerrers grecs. Com que els troians tornen a tenir avantatge, Odisseu anima Diomedes a lluitar amb més força, i tots dos cauen entremig dels troians com porcs senglars que ataquen els gossos de caça, matant tots els enemics que troben al seu pas. Aleshores Hèctor els veu i els ataca tots dos a la vegada. Diomedes el colpeix al cap amb la llança, però aquesta li rebota al casc. Tot i que no el fereix, l'impacte es tan gran que Hèctor s'ha de fer enrere i cau de genolls en un racó, amb els ulls encegats. Ja refet, torna a la batalla amb el carro, des d'on Diomedes l'increpa i li promet que el matarà més endavant. 

Mentre desarma guerrers morts, Diomedes és ferit amb una fletxa disparada per Paris, que li travessa el peu dret i el deixa clavat a terra. Odisseu el cobreix mentre Diomedes es treu la fletxa del peu, i a continuació marxa amb el carro cap al campament. Odisseu segueix lluitant, tot i que temorós per haver-se quedat sol enmig de la batalla. De cop i volta es veu envoltat per guerrers troians, i en mata uns quants. Després de matar Càrops, és ferit pel germà d'aquest, Socos, que li traspassa la cuirassa amb la llança per un costat. Quan li dona l'esquena per fugir, Odisseu abat Socos d'un tir de llança. Quan Odisseu es treu la llança, li comença a sagnar la ferida, i comença a cridar perquè els altres grecs l'ajudin. Menelau finalment el sent, i avisa Àiax Telamoni per anar a buscar-lo. Tots dos el troben defensant-se dels atacs dels troians, i Menelau se l'emporta cap al carro mentre Àiax segueix matant troians al seu voltant. 

Mentrestant, a l'altre cantó del camp de batalla, Hèctor segueix lluitant prop d'on es troben Nèstor i Idomeneu, i Paris fereix Macàon amb una fletxa a l'espatlla. Idomeneu li demana a Nèstor que s'emporti Macàon cap al campament, ja que, com a metge, és molt més valuós que qualsevol altre guerrer. El nou auriga d'Hèctor, Cebríones, l'avisa del carnatge que està provocant Àiax Telamoni, i s'hi dirigeixen amb el carro. Hèctor salta del carro per lluitar contra els grecs, però evita la confrontació directa amb Àiax per inspiració de Zeus. Zeus també infon por en el cor d'Àiax, que comença a retirar-se en direcció a les naus mentre segueix repel·lint els troians. De seguida se li apropa Eurípil per ajudar-lo, però Paris el fereix amb una fletxa a la cuixa. Eurípil es posa a cridar perquè els altres grecs vagin a assistir Àiax. 

Al campament grec, Aquil·les veu arribar les eugues de Nèstor, que arriba amb Macàon ferit, així que crida Pàtrocle i l'envia a parlar amb l'ancià perquè intueix que els grecs vindran a suplicar-li que torni a lluitar. Dins la tenda de Nèstor, l'esclava Hecameda prepara el dinar, i li serveix vi dins d'una copa amb quatre nanses d'or i dos coloms a banda i banda. 

Copa de Nèstor com la descrita al cant XI
Museu Nacional d'Atenes. Font

Quan Pàtrocle arriba a la tenda de Nèstor, aquest li anomena tots els ferits, i fa un llarg excurs en què li explica les seves gestes de quan era jove en la guerra dels pilis contra els epeus. Nèstor també recorda el dia en què ell i Odisseu havien arribat al palau de Peleu per reclutar els dos joves guerrers. Aquil·les els havia rebut amb els rituals de l'hospitalitat i, quan després del banquet els dos nouvinguts van proposar que Aquil·les i Pàtrocle anessin a la guerra, els dos pares els van donar consells: Peleu va aconsellar al seu fill Aquil·les que sempre fos el primer i sobresortís entre tots els guerrers, mentre que Meneci va demanar al seu fill Pàtrocle que aconsellés Aquil·les amb bons raonaments, que aquest faria bé de seguir. És aquí que Nèstor demana a Pàtrocle que convenci Aquil·les perquè el deixi dur els mirmídons a la batalla vestit amb la seva armadura, amb l'esperança que els troians confonguin Pàtrocle amb Aquil·les i s'atemoreixin. 

Tornant cap a la tenda d'Aquil·les, Pàtrocle es troba amb Eurípil, febrós i amb la ferida de la cuixa que no li para de sagnar. Pàtrocle li pregunta per la batalla, i Eurípil li respon que els grecs tenen les de perdre amb els seus líders més importants ferits. A continuació li demana que el guareixi amb els remeis que Quiró havia ensenyat a Aquil·les, en absència de Macàon, que es troba ferit, i del seu germà, que encara lluita. Pàtrocle l'entra a la tenda, li estronca i li neteja la ferida i li aplica calmants per al dolor. 

Simone Weil llegeix la Ilíada

Vaig parlar en el seu moment de la temptació de romantitzar amb les línies argumentals de la Ilíada, i per això avui porto un text que possiblement és una de les defenses més lúcides i eloqüents del poema homèric, i a la vegada cau en l'error de voler idealitzar massa el text i fer-ne valoracions i interpretacions que s'escapen del context històric en què s'emmarca. La Ilíada o el poema de la força és un breu assaig de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) que es va publicar per primer cop el 1940 a la revista Cahiers du Sud. Més endavant, el 1945, es va publicar per separat en forma de pamflet. Weil va escriure aquest estudi just en el moment de l'ocupació alemanya de França, i en aquest sentit el text apel·la molt més al panorama polític del segle vint i als seus dilemes que no pas al context històric en què s'inscriuen els poemes homèrics. Ara bé, és un text que presenta un equilibri tan estrany i tan peculiar entre aquests dos pols - els valors d'una societat guerrera de l'edat del bronze i els horrors del segle vint, el desplegament complet dels quals Weil no arribaria a veure - que mereix, almenys, una lectura.

La tesi de l'assaig de Weil és que el tema central de la Ilíada és la "força", quelcom semblant al que avui dia designaríem amb el nom de "violència": poder nu, exercit unidireccionalment des d'un subjecte que domina, conquereix i trepitja un adversari impotent. La força és el que transforma qui hi és sotmès en una "cosa". Tanmateix, aquest procés de cosificació, de deshumanització, opera en dues direccions. Òbviament, qui pateix la violència esdevé una cosa: on abans hi havia un ésser humà, ara hi ha un cadàver, i el poema està ben ple d'exemples de guerrers que pensen, parlen, actuen i supliquen, per quedar transformats en no-res en un tancar i obrir d'ulls. Hi ha altres processos, però, pels quals una persona pot quedar transformada en cosa: 

• Ara hi ha un cadàver on abans hi havia una persona. 

• Ara hi ha un suplicant desarmat (nu), avergonyit i embrutat per la seva pròpia por, on abans hi havia un guerrer. 

• Ara hi ha un estranger, desemparat i suplicant, on abans hi havia un rei, que s'atreveix, a més, a besar amb els seus llavis l'instrument de l'horror més inefable. 

• Ara hi ha una esclava captiva de l'enemic on abans hi havia una dona del seu poble, amb tota la seva dignitat i memòria. 

L'altra cara del procés és que la força també cosifica aquell qui l'exerceix. Valorar l'altre com a cosa insensibilitza el botxí a l'experiència humana més bàsica. Weil parla de "petrificació" per referir-se a aquesta mena de paràlisi de tot sentiment o empatia humanes. L'autora no va arribar a veure els assajos i testimonis que s'escriurien sobre l'Holocaust, però la seva percepció aquí sona visionària. A partir d'aquí, prova d'explicar com es produeix aquest procés de deshumanització del soldat, del rei, d'aquell que exerceix la força sense atendre a mesura ni a raó. Aquesta desmesura elemental es basa en una mena de parany o mentida - una ceguesa bàsica que amaga al guerrer el moment en què la balança es decanta. El guerrer que exerceix la seva força actua com si aquesta fos inexorable, com si el destí prefixat pels déus no s'hagués de decantar mai en l'altra direcció, com si la misèria humana pertanyés només als vençuts i, per tant, no conegués cap mena de compromís. 

En aquest sentit, els moments de crueltat del text es fan tan aspres que esdevenen autènticament irredimibles: els guerrers es vanten davant la persona que estan a punt de matar de les atrocitats que infligiran al seu cos mort, Aquil·les degolla dotze jovenets troians que acaba de fer captius al camp de batalla per immolar-los a la tomba de Pàtrocle; ja vam veure en el seu moment que l'aspiració d'Agamèmnon no era només matar els seus enemics, sinó exterminar-los completament de la memòria humana. Ja hem parlat en altres ocasions com, en la cosmovisió homèrica, divinitat i bestialitat s'identifiquen i, en paraules de Weil, són precisament els déus els que aconsellen la desraó. Qualsevol rastre de pensament, de reconeixement de la misèria humana, de clarividència respecte del fet que avui potser nosaltres dominem, però que la roda girarà i podríem ser els esclaus de demà: aquest és un exercici d'humanitat que els qui es troben immersos en el terror de la guerra i la mort són incapaços de fer. 

Weil també fa un exercici brillant d'anàlisi quan exposa l'experiència del veterà de guerra, insensibiltizat perquè viu immers en el món de la mort. La guerra és una realitat que resulta tan incomprensible des del món de la pau com, a l'inrevés, el món de la pau resulta incomprensible, una mera il·lusió vana, per a qui està immers en el món de la guerra. Així és com el poema contrasta aquests dos móns amb una severitat que, segons Weil mateixa, fa mal. Les imatges més poètiques es donen precisament per descriure el món de la pau, amb les seves delimitacions domèstiques i les seves relacions familiars; el llenguatge utilitzat per a la guerra en el text és sempre molt més sec i brutal. 

En la seva concepció platònica de la realitat, Weil identifica la força amb la matèria, en tant que s'imposa inexorablement, com la natura mateixa, mentre que el que defineix la humanitat és l'"ànima": la capacitat de raonar, de pensar, de reconèixer l'altre - un salt de qualitat dins la natura mateixa que ens permet aturar la roda de la força. Només si observo com baixa la balança me n'adono que el que faig als altres em passarà també a mi. Un dia, la meva ciutat també serà destruïda. Cap al final del text, Weil també descriu el que, per a ella, són els "moments de gràcia" del poema, és a dir, els moments en què, tot i la foscor inherent a un text dedicat a la guerra i a la seva brutalitat, s'obren aquestes petites escletxes que podrien haver donat peu a un desenllaç diferent: 

• El moment de deliberació del guerrer amb si mateix, especialment Hèctor just abans de la seva mort. 

• La tradició de l'hospitalitat, honorada en el moment de trobada de Diomedes i Glauc. 

• L'amor parental i filial. 

• L'amor fraternal. 

• L'amor conjugal, en especial en la figura d'Andròmaca. 

• L'amor al company d'armes, com el que uneix Aquil·les i Pàtrocle. 

• L'amor a l'enemic: aquí Weil es refereix al moment de reconeixement mutu entre Aquil·les i Príam. 

És cap al final del text que el raonament de Weil presenta els seus defectes més flagrants, tot i que això no li resta mèrit ni interès a l'anàlisi, que brilla especialment en el reconeixement de la dinàmica de la violència en el text. Tanmateix, tot i el seu èmfasi en l'aspecte més brutal i descarnat del poema, Weil acaba romantitzant-lo quan, per exemple, llegeix la còlera d'Aquil·les com a desesper per Briseida, o magnifica les virtuts de Pàtrocle. Weil també defensa l'anivellament que operaria en el text homèric entre vencedors i vençuts, proposant una teoria un punt imaginativa, però realment molt bella, sobre la possible autoria del text, basada en la possibilitat que els grecs que finalment van composar el poema haguessin patit una derrota anys després de la victòria sobre Troia i, per tant, parlessin des de la consciència de les dues experiències vitals. Ara bé, sembla obviar que Homer no perd de vista en cap moment que els grecs són els vencedors i els troians els perdedors de la guerra. 

La darrera part del text de Weil entra en disquisicions teològiques que pretenen conciliar el text grec amb els ideals evangèlics, en tant que tots dos serien portadors d'aquest sentit de pietat de l'ànima, reflectida en la capacitat de reconèixer la misèria humana que, en últim terme, posaria alguna mena de mesura o fre a l'horror. Segons Weil, la Ilíada planteja els mateixos dilemes a la racionalitat humana que segles després plantejarien les tragèdies d'Èsquil i Sòfocles. Aquí és on, al meu parer, l'autora força una mica el text que està tractant, i es mostra un punt més optimista llegint la Ilíada del que el poema mateix permet. A la vegada, acaba caient en el perill contra el qual ens prevenia Lewis, el de "comparar i escollir", quan comença a exposar per què altres obres i altres contextos històrics no ens transmeten la mateixa experiència amb la mateixa profunditat. 

• Podeu llegir el text, en català, aquí. 

Simone Weil