Els fills dels homes (#66)

A primera hora d'aquest matí, 1 de gener de 2021, tres minuts després de la mitja nit, el darrer ésser humà nascut a la terra ha mort en una baralla en un pub d'un suburbi de Buenos Aires, a l'edat de vint-i-cinc anys, dos mesos i dotze dies. 

He decidit traduir el títol, perquè la traducció és força òbvia, tot i que no hi ha edició en català d'aquest llibre. Aquesta és una novel·la impactant i diferent. Publicada per primer cop el 1992, quan el moment en què se situa la història encara quedava lluny però semblava a prop al mateix temps, P. D. James (1920-2014) va imaginar un univers distòpic, i a la vegada estranyament semblant al món on vivim. La llegendària amenaça divina del diluvi aquest cop s'ha tornat realitat, i l'última plaga ha arribat en la forma inexorable de la infertilitat per a la espècie humana. Ningú en coneix les causes ni en pot aportar la solució. La incapacitat de continuar-se reproduint aboca els éssers humans, envellint irremeiablement, a un hedonisme que esdevé desesperat perquè queda mancat de la possibilitat de perpetuar-se. També els aboca a valorar tot el que han perdut, a pensar si han fet bé tot el que han fet fins al moment i, precisament per aquest motiu, queden definitivament lligats al passat. 

La novel·la és curiosa precisament per això; perquè en un relat ambientat en el futur, la lent principal mira cap enrere, per observar una cultura britànica apàtica i decadent. És com si constantment lector i personatges compartissin una mateixa veu: "Com hem arribat fins aquí?" I les imatges són poderoses. En aquest sentit és una novel·la descriptiva, que actua de forma molt visual. Crea quadres i es recrea en els detalls. A estones, els edificis i el paisatge prenen protagonisme sobre la història dels protagonistes. Per això és una experiència difícil de recomanar. Una de les coses que també m'ha semblat més interessant és la forma com està estructurada: com les dues parts de la novel·la s'articulen l'una amb l'altra per complementar-se. La primera part del llibre mira cap al passat i la segona cap al futur. Al mig hi ha una gran el·lipsi que cobreix un viatge del protagonista per Europa que resulta una mena d'eco del Grand Tour dels viatgers anglesos del dinou. 

Les imatges de mort són presents en totes dues parts del relat, però. En aquest sentit és un llibre dur, directe, que no fa concessions, però que resulta emocionant perquè, com sol passar amb P. D. James, està tan ben escrit. També hi ha múltiples connexions amb imatges religioses, i paral·lelismes curiosos entre la història del passat i la del present: gran part de la vida del protagonista està marcada per haver matat en el passat, i gran part del seu present consisteix en preservar una vida que de cap manera no pot deixar perdre. D'una banda la seva vida passada no li causa cap mena d'emoció, el deixa insensible; la segona part de la història és un viatge per acabar trobant-se amb ell mateix i, per això mateix, amb tot allò que ha perdut.

Sinopsi: El protagonista, Theo Faron, és professor d'història a la Universitat d'Oxford, i especialista en l'època victoriana. Sembla que per això mateix la seva vida té un aire de novel·la de la vella escola; l'únic que li queden són els records d'una vida malaguanyada, i ni tan sols el record de la infantesa li és un refugi. L'únic amic de debò que ha tingut mai, amb qui va compartir l'adolescència, és ara el Guardià d'Anglaterra, el dictador en qui tothom confia per mantenir l'ordre, però que rere aquesta excusa crea una societat on la crueltat i l'explotació apareixen rere la façana civilitzada. Tot i així, una sèrie d'esdeveniments, no del tot fortuïts, el forçaran a prendre decisions que, poc a poc, provocaran el canvi en la seva vida.

M'agrada: La forma com està escrit el llibre, amb el seu ritme lent i l'estil elegant. Sobre tot, el fet que confiï en la interpretació del lector més que donar fórmules mastegades, i també té un punt d'imprevisible en els detalls que fan del conjunt una bona experiència.