El teu valor, prou sé com és

Cant XIII de la Ilíada

Un cop els troians ja lluiten vora les naus dels grecs, Zeus es distreu i deixa de parar atenció a la batalla, confiat que cap altre déu el desobeirà per intervenir-hi. Des de l'illa de Samotràcia, Posidó observa la lluita, i decideix intervenir per afavorir els grecs. Agafa el seu carro i la seva armadura d'or, deixa els cavalls menjant pinso en una cova de l'abisme marí, i es dirigeix cap al campament grec. Prenent la forma de l'endeví Calcas, incita els dos Àiaxs a enfrontar-se amb Hèctor, que és qui s'està destacant més de tots els troians. Àiax fill d'Oileu reconeix Posidó en la figura de l'endeví, i tots dos guerrers reconeixen la força divina que els acaba d'infondre.

Posidó se'n va a encoratjar els altres grecs, i els avergonyeix per la seva manca d'empenta i pel progrés que han aconseguit els troians. Així doncs, els dos Àiaxs reuneixen els seus batallons en una pinya compacta que impedeix l'avanç d'Hèctor i els seus homes. Meríones ataca Deífob, un altre dels fills de Príam, amb la llança, però aquesta li rebota a l'escut i no el fereix. Teucre Telamoni abat Imbri, un gendre de Príam, que cau com un freixe en ser tallat, mentre que Hèctor mata Amfímac, cosa que fa enutjar molt Posidó, que és el seu avi. També enutjat, Àiax fill d'Oileu talla el cap del cadàver d'Imbri. 

Mosaic romà que representa el carro de Posidó
Museu Arqueològic de Sussa. Font

Posidó es troba Idomeneu, que ve de les tendes de deixar-hi un company ferit i, prenent la forma de Toant, l'increpa perquè torni a la lluita, encoratjant-lo perquè l'acompanyi. Idomeneu s'arma i es disposa a seguir-lo quan es troba el seu servent Meríones, que arriba a la tenda a buscar una nova llança per substituir la que ha trencat en l'atac a Deífob. Idomeneu guarda a la seva tenda un arsenal complet d'armes capturades als troians, i lloa Meríones per lluitar sempre plantant cara i no girar-se mai d'esquena als enemics. 

Idomeneu i Meríones es reincorporen a la lluita, i decideixen posicionar-se cap a l'esquerra, ja que els dos Àiaxs i Teucre defensen bé la part central del campament. Les voluntats de Zeus i de Posidó s'oposen en aquest moment, tot i que Zeus tan sols està afavorint els troians per a més glòria d'Aquil·les en un moment posterior. Idomeneu mata Otrioneu, un guerrer troià que estava promès amb Cassandra, filla de Príam. Mentre arrossega el seu cos per terra, Idomeneu li fa burla, parodiant les negociacions pel dot. També mata el seu auriga quan prova de rescatar el cos. 

Deífob ataca Idomeneu en veure aquesta escena, però aquest esquiva la llança, que colpeix Hipsènor al fetge. Mentre Antíloc i uns companys s'emporten el cos, Idomeneu mata Alcàtous, cunyat d'Eneas. Seguidament desafia Deífob, vantant-se del seu llinatge que es remunta al seu avi Zeus. Deífob es debat entre enfrontar-s'hi sol o cridar algú que l'ajudi, i finalment decideix demanar ajut a Eneas per rescatar el cos d'Alcàtous. Idomeneu s'atemoreix momentàniament quan veu venir Eneas cap a ell, i demana ajut als seus companys grecs, fent notar la diferència d'edat que el separa d'Eneas, en la flor de la joventut. Davant d'això, Eneas demana ajut als seus companys troians, i es produeix una aferrissada batalla per la despulla d'Alcàtous. Eneas dispara la llança contra Idomeneu però falla el tret. Idomeneu comença a perdre terreny davant l'atac dels troians, i Deífob li dispara una llança, que falla el tret i mata Ascàlaf, fill d'Ares. En la lluita pel cos d'Ascàlaf, Meríones fereix Deífob al braç amb la llança, i aquest es retira del combat esgotat i amb llàgrimes als ulls. 

A continuació, Antíloc, el fill de Nèstor, comença a causar baixes als troians amb la protecció de Posidó, que el fa temporalment invulnerable. Quan Helen mata Deípil, Menelau s'enfurisma, i li dispara una fletxa que li traspassa la mà. Helen es retira de la batalla i Agènor li cura la ferida de la mà. Mentrestant, Menelau, ofès per la insadollable set de lluita dels troians, occeix Pisandre. Com a part ofesa, de fet, Menelau se sorprèn que els troians no hagin acceptat un pacte i el retorn d'Helena molt abans. Intentant atacar Menelau, Harpalió mor abatut per una fletxa de Meríones, i Paris, enfurismat per aquesta mort, mata Euquènor de Corint, a qui un endeví havia predit que moriria o bé a la guerra de Troia o bé d'una malaltia a casa seva. 

Mentre passa tot això a l'esquerra del campament, al centre Hèctor encara lluita a les portes del mur, on és repel·lit pels dos Àiaxs i altres cabdills aliats dels grecs. Com que la defensa és massa aferrissada, Polidamant aconsella a Hèctor que convoqui una assemblea dels líders troians, preveient que s'apropa el retorn d'Aquil·les. Hèctor segueix el consell, i comença a convocar els altres líders troians. En trobar el seu germà Paris, aquest l'informa que Adamant, Asi i Otrioneu són morts, i Deífob i Helen s'han retirat de la batalla ferits. Els troians avancen fent una pinya molt apretada, i Àiax desafia Hèctor per tot seguit ser sobrevolat per una àguila que els grecs interpreten com un bon auguri. Hèctor però, no s'acovardeix, i després d'increpar Àiax segueix avançant. 

La lluita pel cos

El desmembrament i la desfiguració dels cadàvers dels caiguts és un element que va augmentant d'intensitat al llarg del poema, i que ara, a mesura que la lluita es va endurint, cada cop s'hi va fent més present. Vam començar la guerra, a la primera jornada, amb els discursos i els pactes que regulaven el combat singular: ara el carnatge cada cop es fa més cruel, fins a arribar a diversos clímaxs narratius, en especial al voltant de la tornada d'Aquil·les a la lluita i el conflicte que s'establirà al voltant del cos d'Hèctor. Ja vam veure al cant setè com la preservació del cadàver del caigut era una cosa que preocupava Hèctor especialment: en el duel amb Àiax, va aconseguir la promesa que el seu cos seria respectat; més endavant veurem com intentarà, sense èxit, obtenir la mateixa promesa per part d'Aquil·les. Però quin significat té aquest carnatge, especialment obscè i colpidor en el text, en el context cultural en què s'inscriu la Ilíada?

Té més importància del que ens podria semblar, i és un element de la narració que no és ni de bon tros anecdòtic, sinó essencial dins la mentalitat guerrera que estem provant d'entendre. Si l'objectiu del guerrer és aconseguir la perpetuació de la seva memòria a través de les seves gestes, la vida breu i la bella mort, l'ultratge del cadàver pretén aconseguir precisament el contrari: esborrar la identitat de l'enemic perquè no pugui obtenir el mateix reconeixement. 

Ja vam veure com Simone Weil tenia la mateixa percepció: el cos del caigut ara ja no és persona, és tan sols sôma, un objecte inerte, inanimat, una mena d'aparença o closca buida del subjecte que abans havia ocupat aquest lloc. L'heroi caigut ha perdut la seva humanitat, allò que el feia bell, jove i vigorós: la seva inscripció en la memòria immortal pot venir donada només a través dels honors al cadàver. Negar els funerals a un cos equival a deixar una ànima sense destí ni lloc en el cosmos. Com veurem al cant vint-i-tresè, Pàtrocle acabarà suplicant en forma de fantasma poder rebre rituals funeraris i, per tant, accedir a la categoria de "mort". Sense aquest procés, un cos no és "mort" ni "viu", és simplement no-res. 

El cadáver ultrajado no tiene derecho ni al silencio que rodea la muerte habitual ni al canto de alabanza del muerto heroico; no vive, puesto que se le ha matado, ni está muerto, ya que al ser privado de sus funerales, como desecho perdido en los márgenes del ser, pasa a representar lo que no puede ser celebrado ni en adelante olvidado: el horror de lo indecible, la infamia absoluta, aquello que le excluye a la vez de los vivos, de los muertos, de sí mismo. (p 77)

La pervivència del difunt després de mort passa per la seva inscripció dins la memòria col·lectiva a través del poema èpic, i passa per un sêma (senyal) físic que commemora la seva mort: l'estela funerària, símbol de l'existència física d'aquella persona. L'ultratge del cadàver no fa altra cosa que revertir aquest procés: negar al difunt la glòria immortal transmesa a través de la memòria col·lectiva, negar-li un estatus que li pertoca des del fet mateix de la seva mort, negar-li fins i tot el mínim signe físic de la seva presència al cosmos. Trobem diversos moments al llarg del text en què es donen aquests ultratges i profanacions, fins al punt que ens trobem autèntiques batalles al voltant del cos del caigut, en què els enemics intentaran capturar-lo per poder-lo negar a la seva gent, mentre que els aliats i amics intentaran defensar-lo a qualsevol cost per poder-lo tornar a la família i oferir-li rituals funeraris. Hi ha diverses formes que aquests ultratges prenen en el text: 

• Embrutar i desfigurar el cadàver, arrossegant-lo per terra, esborra els trets identitaris de la persona en vida. De la mateixa manera, els rituals funeraris contemplen l'embelliment i unció del cadàver, amb l'efecte contrari. 

• Desmembrar el cadàver equival a negar-li al cos la seva unitat formal (deixa de ser una sola cosa, per ser una col·lecció de fragments). De la mateixa manera, lliga al perpetrador a l'animalitat de les bèsties salvatges que desmembren un animal acabat de matar amb la intenció de menjar-se'l. A més, on un cadàver és desmembrat, la possibilitat d'assenyalar un únic lloc de sepultura es fa molt més difícil. 

• Abandonar el cos a la intempèrie perquè es pugui descompondre porta aquest procés al nivell més extrem. En absència de funerals, la mort s'ha transformat en quelcom obscè, un horror inefable. Durant el poema veiem tres casos en què els déus intervenen perquè la descomposició no arribi a aquest extrem: Sarpèdon, Hèctor i Pàtrocle. En el cas d'aquest últim, aquest no ha estat capturat pels enemics, però Aquil·les, en la seva forma extrema de doldre-se'n, es nega a enterrar-lo fins que no hagi estat completament venjat. 

És a través d'aquesta crueltat, que a nosaltres des de la nostra època i cultura ens sembla gratuïta i inexplicable, que haurem d'entendre un episodi crucial de la Ilíada que no tindrà lloc fins al final del poema: el rescat del cos d'Hèctor. Quan Aquil·les decideix finalment alliberar-lo, hem d'entendre, en aquest context, que està renunciant, ja no a la seva còlera, sinó fins i tot a una part de la seva glòria divina. Val a dir, però, que la narració sempre recorre el terreny de l'ambigüitat i de les mitges tintes: l'acció d'Aquil·les sempre és tan extrema que, en negar-li els funerals a Pàtrocle, acaba cometent una falta similar contra el seu amic i contra el seu enemic. 

La informació per a aquests apunts, així com la cita literal, les he extret de: 

• Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 2: "La bella muerte y el cadáver ultrajado").