Fragments del quartet d'Alexandria

de Lawrence Durrell. Els he traduït al català de l'original en anglès.

Somio amb un llibre prou poderós com per contenir els elements d'ella - però no és la mena de llibre al qual estem acostumats avui dia. Per exemple, a la primera pàgina, una sinopsi de l'argument en unes poques línies. Així podríem prescindir de l'articulació narrativa. El que en seguiria seria el drama alliberat de la càrrega de la forma. Deixaria que el meu llibre fos lliure per somiar. (Justine, Part 1)

Ja he descrit com ens vam conèixer - al gran mirall del Cecil, davant la porta oberta de la sala de ball, una nit de carnaval. Les primeres paraules que ens vam dir les vam dir, prou simbòlicament, al mirall. (Justine, Part 1)

Vaig començar a caminar lentament, profundament absort, i a descriure'm en paraules aquest barri sencer d'Alexandria, perquè sabia que aviat seria oblidat i revisitat només per aquells les memòries dels quals haguessin estat apropiades per la ciutat febrosa, arrapant-se a les ments dels ancians com restes de perfum en una màniga: Alexandria, capital de la Memòria. (Justine, Part 3)

En algun lloc al cor de l'experiència hi ha un ordre i una coherència que podríem arribar a sorprendre si fóssim prou atents, prou amants, o prou pacients. Hi serem a temps? (Justine, Part 3)

L'amor és com la guerra de trinxeres - no pots veure l'enemic, però saps que és allà i que és més prudent abaixar el cap. (Balthazar, Capítol 4)

Els fets són inestables per naturalesa. En Narouz em va dir una vegada que estimava el desert perquè allà "el vent esborrava les teves petjades com la flama d'una espelma." Així em sembla que actua la realitat. Així doncs, com podem buscar la veritat? (Balthazar, Capítol 5)

Els amants no troben res per dir-se que no s'hagi dit i desdit ja milers de vegades. Els petons es van inventar per traduir aquests no-res a ferides. (Mountolive, Capítol 1)

M'he llegit els llibres tan a poc a poc - no perquè no pugui llegir de pressa en Braille; sinó perquè volia rendir-me al poder de cada paraula, fins i tot a les crueltats i a les febleses, per arribar al gra del pensament. (Mountolive, Capítol 8)

Quan estàs enamorat saps que l'amor és pidolaire, desvergonyit com un pidolaire; i les respostes de la mera compassió humana et poden consolar on l'amor és absent a través d'una falsa paròdia de felicitat imaginada. (Mountolive, Capítol 16)

Un record, em vaig dir a mi mateix, que havia estat falsificat pels desitjos i les intuïcions encara només mig realitzades sobre el paper. Alexandria, capital de la memòria! Tot el que havia escrit ho havia agafat en préstec dels vius i dels morts, fins que jo mateix m'havia convertit en una mena de postdata d'una carta que mai no s'havia acabat, que mai no s'havia enviat... (Clea, Part 1, Capítol 1)

Fins i tot els morts ens aclaparen contínuament amb gentileses. (Clea, Part 5)

Sí, hi feia fred, allà baix. Però amb quin plaer un sortia de la foscor de nou a la vida anàrquica, brogidora, del carrer obert. Així es devia haver alçat el déu-sol, alliberant-se amb un estremiment de l'abraçada humida del terra, somrient al cel blau estampat que significava moviment, alliberament de la mort, renovació de la vida de les criatures comunes. 
Sí, però els morts són a tot arreu. No es poden evadir simplement. Un els sent pressionant els seus dits tristos i cecs en privació sobre els panells de les nostres vides secretes, demanant que se'ls recordi i se'ls representi de nou en la vida de la carn - acampant entre els batecs dels nostres cors, envaint les nostres abraçades. (Clea, Part 8)

Lawrence Durrell

El quartet d'Alexandria (#258)

En algun lloc al cor de l'experiència hi ha un ordre i una coherència que podríem arribar a sorprendre si fóssim prou atents, prou amants, o prou pacients. Hi serem a temps? 

Aquesta és una lectura que havia posposat durant molt temps, anys fins i tot, i que ara que he acabat puc dir que no deixa indiferent. És l'obra mestra de l'autor britànic Lawrence Durrell (1912-1990), i també cal reconèixer la seva importància en la literatura britànica del segle vint. L'experimentació tècnica i formal que el modernisme va iniciar als anys vint va arribar a un altre nivell quan, a partir dels anys cinquanta i seixanta, salta pels aires la pròpia noció de veritat o de subjecte narrador. Les quatre novel·les que conformen el Quartet d'Alexandria, publicades entre 1957 i 1960, i després com un sol volum el 1962, ens ofereixen versions diferents dels mateixos fets, sense arribar a aclarir amb precisió quina d'elles preval sobre les altres. 

Com un prisma que refracta la llum en diferents colors, la història dels protagonistes se'ns descompon davant dels ulls adquirint diferents matisos en funció de qui percep els fets i de la seva actitud en cada moment. El mirall és un dels grans símbols que domina tota la narració: els personatges es presenten davant de miralls, s'interroguen els uns als altres davant dels seus propis reflexos, i ens ofereixen perspectives, múltiples i variades en tot moment, sobre els seus papers en els mateixos fets. Les tres primeres entregues de la tetralogia, Justine, Balthazar i Mountolive, ens ofereixen aquest joc de perspectives fragmentades sobre el mateix argument. 

Als anys trenta a la ciutat d'Alexandria, Justine ens presenta l'afer sexual que s'estableix entre Darley, el narrador en primera persona, que és un mestre irlandès aspirant a escriptor que sobreviu a base de petites feines, i Justine, casada amb Nessim Hosnani, un ric home de negocis de la ciutat. Darley s'enamora de Justine perdudament, mentre traeix a la vegada la seva parella Melissa, una prostituta grega. A mesura que l'afer continua en el temps, Darley s'introdueix al cercle d'amistats dels Hosnani, mentre que comença a sospitar, amb una paranoia cada cop creixent, que Nessim planeja matar-lo. Cap al final de la novel·la es desencadena un desenllaç més o menys precipitat, que porta el protagonista a exiliar-se a una illa grega. 

La segona novel·la, Balthazar, ens ofereix el mateix relat des del punt de vista d'un altre personatge, Balthazar, un metge jueu que pertany al cercle d'amistats dels Hosnani. Després de llegir el contingut de Justine, Balthazar li envia a Darley un manuscrit propi que contradiu en determinats punts la versió que havíem vist a la primera novel·la. Les contradiccions comencen a fer-se patents a mesura que descobrim interessos secrets que movien els personatges i que Darley ignorava, que comencem a aprofundir en el caràcter i les motivacions d'alguns d'ells, i coneixem la resta de membres de la família Hosnani: Leila, la mare de Nessim, i el germà petit d'aquest, Narouz. 

A la tercera novel·la, Mountolive, Darley es desdibuixa totalment de l'argument i assistim a una narració en tercera persona des del punt de vista d'un altre protagonista, David Mountolive, un diplomàtic britànic que és destacat a Alexandria en la seva joventut, on s'allotja amb els Hosnani. Mountolive es converteix en amant de Leila, i aquesta relació el marca profundament durant tota la seva vida. Tanmateix, l'argument de seguida es torna polític: de seguida ens n'adonem que els fets que ja coneixíem de les dues anteriors novel·les encara tenien implicacions i motius molt més profunds del que pensàvem, i Darley acaba essent un peó insignificant en una trama d'espionatge i lluita pel control polític i econòmic en un Egipte colonial en què l'imperi britànic està començant a perdre poder i creix el nacionalisme egipci, canalitzat principalment a través de la fe musulmana. La minoria copta, a la qual pertanyen els Hosnani, i la dels jueus, a la qual pertanyen Justine i Balthazar, entre d'altres, tenen molts interessos en joc en aquest escenari. Els sacrificis que tots els personatges implicats hauran de realitzar, però, seran molt més durs del que semblaven al principi. És a Mountolive que el joc de miralls es desplega en la seva màxima amplitud: en determinats moments de la tercera novel·la assistim a escenes senceres que ja hem presenciat en les altres dues entregues, i que revelen importants diferències si fem l'esforç de tornar enrere i comparar els respectius moments de la narració. 

La quarta entrega, Clea, és la que rebla el clau a l'hora d'aportar un matís nou al conjunt. Aquesta és l'única entrega que esdevé una autèntica seqüela de les tres anteriors. La cronologia es trasllada ara al final de la segona guerra mundial, en què Darley, un altre cop narrador en primera persona, torna a Alexandria per retrobar-se amb Nessim, Justine, i la majoria dels altres personatges. Allà inicia una relació amb Clea, una artista que en el passat havia estat la seva amiga i confident. Si l'accent de les altres novel·les havia estat en la veritat com a qüestió de perspectiva, ara la quarta de les novel·les ens presenta la memòria defectuosa del protagonista. Des del primer moment observem els personatges coneguts profundament canviats, quasi irreconeixibles, i la pregunta central que es fa el protagonista és si realment han canviat d'aquesta forma o si el record que tenia d'ells era fragmentari, esbiaixat, o directament fals. Aquests canvis acabaran afegint noves llums i nous matisos al relat del passat, que caldrà posar un altre cop en perspectiva a la llum de tot el que s'ha esdevingut. 

Però més enllà de l'argument, que donaria per omplir un serial i que en determinats moments desafia la pròpia plausibilitat com a relat realista o històric, la tetralogia ens ofereix també moments de reflexió metatextual i literària molt interessants, i que revelen molt també de l'actitud vital de l'autor mateix. El quartet d'Alexandria és també una novel·la sobre la relació entre l'art i la vida, que reflexiona sobre si es poden tenir ambdues coses a la vegada o si sempre s'ha de sacrificar una de les dues per tal de poder preservar l'altra. És també una pregunta constant i oberta sobre l'amor, el sexe, i les relacions humanes: l'argument ens presenta una cadena quasi interminable d'amors no corresposts, en què cada personatge haurà d'invertir un esforç en la relació que no es veurà compensat sinó de forma subsidiària i inesperada. La pregunta que acaba planant sobre el text a propòsit d'aquest tema és si realment es pot arribar a l'altre estimat o tota relació està condemnada a ser un impuls narcisista vers un mateix. 

No és la lectura que recomanaria a tothom, i entre els seus defectes destacaria les parts del text que han envellit pitjor: el seu tracte obert i desinhibit de la sexualitat traspassa línies vermelles quan es tracta la pederàstia o la prostitució infantil d'una forma frívola, i hi ha moments en què el racisme i la misogínia del text, hàbilment velats, es llegeixen entre línies a través de les actituds dels personatges. És cert que la novel·la fa molt per retratar una època i un escenari que han passat a la història, i és fàcil imaginar-se com aquestes actituds i situacions podien ser habituals als anys trenta en una ciutat altament cosmopolita a cavall entre orient i occident. Ara bé, comprendre-ho tot no vol dir haver de perdonar-ho tot, i això es fa especialment punyent en un relat que ens convida precisament a explorar multiplicitat de perspectives. És una lectura complexa i monumental, que reclama temps i esforç per part del lector i que no acomodarà lectors deixats o mandrosos: hi ha passatges més interessants i d'altres de més feixucs, i haver arribat fins al final és una experiència variada, a moments gratificant i a moments agredolça. 

Sinopsi: A la ciutat d'Alexandria al llindar de la segona guerra mundial, un grup de diplomàtics britànics es relacionen amb ciutadans acomodats de la ciutat, amb artistes i bohemis, gent del ram de la prostitució i del món de l'espectacle i amb il·luminats religiosos de sectes obscures. El protagonista, un aspirant a escriptor, inicia una relació tortuosa amb una senyora de l'alta societat de la ciutat, Justine Hosnani, que a la vegada l'introdueix als seus cercles d'amistat. Tanmateix, a mesura que anem descobrint diferents perspectives sobre els mateixos fets, el relat anirà presentant facetes insospitades i insospitables sobre les autèntiques identitats dels personatges i els seus interessos ocults. 

M'agrada: És una lectura que acompleix tot el que promet, fins i tot amb escreix, i es fa una experiència tan completa i complexa com la seva pròpia estructura, fragmentada, variada i difícil de reconstruir. 

No m'agrada: És una experiència desigual i a estones feixuga, que conté prou al·licients com per seguir llegint, però que envelleix malament en certs moments.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

A la Casa de l'Intèrpret (#257)

Potser nosaltres, que havíem tingut el privilegi de rebre una educació secundària i formació per ser mestres, podríem ser capdavanters i aportar alguna cosa que ajudés la comunitat a descobrir la seva ànima. En Kenneth va mostrar més entusiasme per la idea de contribuir a la recerca de l'ànima de la comunitat que el que havia mostrat per salvar la seva pròpia. 

A la Casa de l'Intèrpret, publicat el 2012, és el segon volum de la trilogia de memòries de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o. Va precedida per Somnis en temps de guerra i la segueix Lluitar amb el diable. Aquest volum cobreix el pas de Ngũgĩ per l'institut de secundària Alliance High School, entre els anys 1954 i 1958. Són temps difícils per a un adolescent a Kenya. El país travessa el moment de màxima tensió en la lluita entre l'autoritat colonial britànica i les guerrilles comunistes del Mau-Mau, que lluiten a les muntanyes per l'alliberament del país. El nivell de repressió és altíssim. Després del seu primer any a l'institut, Ngũgĩ torna a casa per vacances per trobar-se que el seu poble natal ha estat arrasat, i els habitants han estat obligats a instal·lar-se en un altre poblat que han de construir amb les seves pròpies mans, sota vigilància policial i no gaire millor que un camp de concentració. El seu germà gran s'amaga a les muntanyes amb la guerrilla, sabent que si és detingut li espera una execució segura. La seva cunyada és detinguda amb l'objectiu que delati el seu marit. 

Davant d'aquesta situació política terrorífica, l'institut representa un autèntic santuari o refugi per a ell. La seva experiència en aquesta institució d'ensenyament és certament complexa a causa de les contradiccions que comporta l'educació colonial. L'Alliance High School sorgeix d'una unió de diferents missions cristianes, i els nois que s'hi eduquen de seguida aprenen la importància de "ser forts per servir", així com les jerarquies internes entre alumnes i l'abús sistèmic calcat de l'antiga educació victoriana. Els professors, blancs en la seva majoria, són oficials britànics que transmeten la necessitat de la jerarquia entre les races i la superioritat de la cultura britànica per sobre de les africanes. Ara bé, els professors negres, amb el seu discurs velat sobre la llibertat i la seva igualtat de facto amb els professors blancs, presenten un contrapunt curiós a aquests ideals. De la mateixa forma, les obres de Shakespeare revelen paral·lelismes insospitats amb la situació d'opressió que viuen els guerrillers kenyans, i la lliga de debat entrena els joves en l'argumentació dialèctica per tal de fer valer qualsevol opinió. El fet que els alumnes pertanyin a tot tipus de nacions africanes també crea un sentiment de comunitat més enllà de les identitats tribals que Ngũgĩ llegeix com a factor necessari per a l'emancipació nacional. 

El relat que fa Ngũgĩ sobre el món de l'institut i el món de casa es va desgranant poc a poc, anècdota a anècdota i lliçó a lliçó, fins que la importància de tot allò que ha après es fa palesa en l'últim episodi del llibre, en què l'ex-alumne Ngũgĩ, ja graduat de secundària i acceptat per la Universitat de Makerere, a Uganda, ha d'afrontar la seva detenció arbitrària sota unes acusacions falses. És un clímax adequat per a aquest volum de memòries, ja que després de l'estada en l'espai protegit de l'escola, el protagonista ha de tornar al món de les injustícies de la política colonial, el món dels gossos que assetgen a l'altra banda de la reixa. Ngũgĩ utilitza aquest tipus d'imatges de forma molt hàbil i intel·ligent al llarg del relat, de la mateixa forma que les imatges bíbliques i evangèliques utilitzades per catequistes i missioners van adquirint sentits molt diferents en funció de qui els rebi i els interpreti. A la Casa de l'Intèrpret és un relat colpidor i profund sobre el món de l'escola com a refugi però també sobre la construcció d'una comunitat resistent i valenta que sabrà fer front a l'opressió colonial amb les seves millors qualitats. Davant del sistema de corrupció, repressió política brutal i arbitrarietat per part del poder, Ngũgĩ ens regala un retrat de resistència i coratge que ens ajuda a comprendre millor la lluita contra el colonialisme i el món postcolonial. 

Continguts: Ngũgĩ ens ofereix, a través de cinc "contes" diferenciats, la història de la seva estada a l'institut Alliance, a Kenya, durant els anys cinquanta. El relat segueix l'ordre cronològic, des del seu primer curs fins al quart i els exàmens d'ingrés a la Universitat, i va alternant el retrat del món de l'escola amb el del poble i la família. 

M'agrada: És una lectura molt colpidora sobre l'experiència de Ngũgĩ amb l'educació colonial, però també la seva història de creixement personal precisament amb totes les contradiccions que aquesta comporta. Un dels seus punts indiscutiblement més forts és la forma com Ngũgĩ narra la seva història real, entretenint-se en imatges recurrents i en relats dins del relat, quasi com si fos una ficció. 

Nada (#256)

Cuando estuvimos frente a frente en el café, en el momento de sentarnos, aún era yo la criatura encogida y amargada a quien le han roto un sueño. 

Nada de Carmen Laforet (1921-2004) es va publicar l'any 1944, quan l'autora tenia vint-i-tres anys, i va esdevenir un èxit immediat quan va rebre el Premi Nadal de 1945. Després va quedar oblidada, i l'autora no va rebre en vida el reconeixement que hagués merescut per la seva producció literària. Crec que és una de les novel·les clau de la postguerra espanyola, i sobta precisament quan es va escriure i publicar amb tan poca distància dels fets mateixos de la guerra, i no sols en plena dictadura, sinó també durant els seus anys més durs. 

Crec que un dels grans encerts de Nada és l'elecció d'estil i d'argument que fa l'autora a l'hora de presentar la vida a la postguerra: l'única forma de representar aquest període històric, i més en un moment tant proper als fets, sembla ser, en mans de Laforet, com a relat de fantasmes. No és només que gran part de l'argument se situï en l'interior d'una casa plena de personatges traumatitzats per les seves experiències passades, que arriben a pesar tant en la narració que quasi es presenten ells mateixos com a espectres, sinó que, a més, tota la ciutat de Barcelona, l'escenari de la novel·la, acaba rebent aquest tractament. 

El relat cobreix el pas a la majoria d'edat d'Andrea, una adolescent de províncies que arriba a Barcelona per començar una carrera universitària i s'allotja en un pis del carrer Aribau amb la seva àvia i els seus oncles. Aviat la família es revela com una presència asfixiant i opressiva per a la protagonista: des de les contínues baralles i violència domèstica que presencia tots els dies, fins a la pròpia intrusió en la seva privacitat. La novel·la fa molt per dibuixar la realitat sociocultural més crua de la dictadura: basada en la hipocresia del nacional-catolicisme aliat amb un masclisme estructural que actua amb cruesa contra totes les dones. En un món en què la dona que surt al carrer sense acompanyant és titllada directament de puta, els familiars es poden creure en la prerrogativa no tan sols de remenar-li les possessions personals, sinó fins i tot de fer-ne un inventari exhaustiu, per exemple. Aquesta lluita per passar el cos, el comportament i fins i tot el pensament de les dones pel filtre del model de la "dona com cal" arriba al seu paroxisme quan aquest control s'hagi d'exercir a través de la violència física, i quan els homes que han perdut el poder o el seu estatus social s'aferrin a aquesta com a taula de salvació perversa. 

Sí, hi ha moments molt durs en el llibre, de violència no tan sols física sinó psicològica, i el més impactant de tot plegat és que els personatges masculins principals, els oncles de la protagonista, viuen en la necessitat de maltractar. Andrea de seguida traça una línia molt definida entre el món sòrdid i miserable de dins la casa i el món de la ciutat i de la universitat, que li obre una llibertat per a ella desconeguda fins al moment: els seus amics d'universitat li obriran també un món de relacions humanes més fluït, no tan contaminat per aquesta lluita de poder que s'estableix al nucli familiar. Tanmateix, la divisió també és política: és molt fàcil romantitzar les famílies burgeses que formen l'elit cultural del país a base de complicitats amb el règim, que es llegeixen entre línies però no apareixen pròpiament a la novel·la, mentre es viu del racionament i s'han de vendre els mobles per aconseguir sobreviure unes setmanes més. 

La veu de la protagonista és totalment aliena a la política, i parla molt més directament des de les emocions que des de la raó, de forma que és totalment incapaç de fer aquestes valoracions. La novel·la va passar la censura en el moment de la seva publicació precisament per la forma com desdibuixa, si no obvia totalment, la realitat política de la dictadura: al final del relat, les oportunitats de futur es troben a Madrid per a la protagonista, feliç de deixar enrere una Barcelona deprimida per la guerra, que es revela com a món desolat i espectral. Però aquest romanticisme intrínsec en la narració també és un dels seus aspectes més atractius: part de l'encant de la novel·la és la batalla que es presenta entre aquest romanticisme exaltat de la protagonista, la puresa de les seves emocions i la seva ànsia de llibertat, amb la sordidesa de les relacions humanes que se li presenten davant dels ulls i que a moments fins i tot l'arrosseguen inexorablement. La seva amistat amb una companya d'estudis, Ena, serà la seva inesperada taula de salvació, en canalitzar precisament tot aquest romanticisme adolescent. 

D'alguna manera, és un relat de dues noies que s'enfronten a monstres, aconsegueixen derrotar-los i acaben salvant-se l'una a l'altra, així com a altres personatges femenins: aquesta trama colpeix l'últim terç del llibre amb la seva bellesa i la seva simplicitat. És una lectura imprescindible per entendre la postguerra espanyola, especialment des del punt de vista de les dones, però també de les diferències socials que s'estableixen en aquesta nova societat: la divisió de classe d'abans de la guerra ha saltat pels aires quan, ara, el que defineix l'estatus social és el nivell d'afecció al règim. 

Sinopsi: En els anys de la immediata postguerra una adolescent òrfena, Andrea, es trasllada a viure a Barcelona amb la família de la seva àvia. Sota l'estricte control de la seva tia Angustias, una catòlica exaltada, Andrea s'acostuma a la nova vida de família i als seus estudis. Durant la seva estada, presencia la relació de violència que s'estableix entre els seus dos oncles, Juan i Román, que tot sovint canalitzen contra la dona de Juan, Gloria. A mesura que va descobrint el passat de tots tres personatges durant la guerra, aconseguirà comprendre millor les relacions que s'estableixen entre ells, tot i que les seves veritables identitats només es revelaran finalment a través dels seus actes. Paral·lelament a la vida familiar, Andrea estableix una relació d'amistat amb una noia de la seva edat, Ena, que pertany a una família de l'alta burgesia. La relació s'anirà complicant quan trobi inesperades connexions entre tots dos móns, que ella creia completament separats. 

M'agrada: És una novel·la magnífica en el seu estil narratiu, i també m'agrada la complexitat dels personatges, que no deixen de mostrar diferents rostres fins ben bé el final de la lectura, i la coherència interna del món narrat, que destil·la veritat en el seu retrat de la societat del moment.  

El juego favorito (#255)

El dia després del funeral, en Breavman va obrir un dels severs corbatins del seu pare i hi va cosir un missatge a dins. El va enterrar al jardí, sota la neu, prop de la tanca, on a l'estiu s'infiltren els lliris de maig del veí. 

Publicada el 1963, aquesta va ser la primera novel·la del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016). El 1966 en publicaria una altra, Beautiful Losers (Bells perdedors), i aquí acabaria la seva incursió en el món de la ficció. La seva carrera literària va passar a centrar-se exclusivament en la poesia i la música a partir d'aquí. Si a Beautiful Losers va forçar l'experimentació literària fins als seus extrems, de forma que es va convertir en una de les novel·les més arriscades i innovadores de la seva dècada, The Favourite Game, el seu debut com a autor de ficció, és una novel·la força més convencional i intimista. 

Això no li resta mèrit, però. Podríem dir que les virtuts d'una són els defectes de l'altra, i a l'inrevés. Beautiful Losers és extremadament bella en la forma, en el to i en l'estil; és una mostra de l'experimentació psicodèlica dels seixanta que colpeix en l'ús de les seves imatges sense cap mena de restricció ni de límit a la imaginació. Pel que fa al seu contingut, es fa excessivament pretenciosa, a moments, perquè la veu narrativa no és del tot consistent i l'argument es fa massa rebuscat. A The Favourite Game li passa el contrari: la forma és molt més senzilla; les imatges són simples vehicles per a explicar una experiència tan simple i quotidiana com la de tothom; d'altra banda el contingut és tan realista i honest que cal apreciar l'exercici d'autoretrat en esbós del poeta emergent. 

Els elements autobiogràfics del relat són indiscutibles: a Montreal durant la segona guerra mundial, Lawrence Breavman, l'alter ego de Cohen, creix en el si d'una família jueva acomodada. La mort del pare és un dels fets crucials que el marcarà per a tota la vida. Els jocs d'exploració sexual que inicia amb una amiga d'infància també l'acompanyaran la resta de la seva vida, si llegim la resta de la narració com a complicat intent de recuperar quelcom de la infància perduda. En aquesta direcció crec que apunta l'última secció de la novel·la, en què el protagonista va a unes colònies d'estiu a treballar com a monitor; i reconec que el Cohen monitor de colònies, amb el seu humor descarnat i les seves inquietuds existencials, ha estat una faceta de l'autor, per més que sigui en el pla de la ficció, que més m'ha agradat descobrir. 

Aquest viatge no es podria acabar d'entendre sense el guiatge, un punt massa desdibuixat per al meu gust, de l'amic de la infància, Krantz, que l'acompanyarà des de la distància ben bé fins a l'edat adulta. Breavman i Krantz creixen junts durant la seva infància i adolescència, són còmplices en les primeres aventures sexuals i després es distancien cadascun per emprendre diferents camins acadèmics i professionals. Breavman inicia la seva carrera com a poeta en la bohèmia literària de Montreal i Nova York als anys cinquanta i seixanta, i ha d'aprendre a conviure amb un èxit incipient i amb les expectatives que tenen d'ell tots aquells que l'envolten. També ha d'acomodar-se a les necessitats de les seves múltiples parelles, i acaba fent-se a mida una imatge idealitzada de l'amant sense arribar a comprometre's personalment en cap moment. La concepció que té Cohen de l'amor i del desig sexual (per a ell indestriables) no s'ajusta a cap concepció prèvia que pugui existir sobre l'amor romàntic. Cohen és un episodicista de manual, no un narrativista. Per a ell, cada moment concret de la vida, cada instant, cada experiència, té una autonomia pròpia, deslligada de la imatge de conjunt. La novel·la que en resulta, per tant, és un collage d'episodis diferents, més o menys inconnexos, que connecten el lector a la bellesa d'un present concret, sense més implicacions. Les responsabilitats, els judicis i els retrets queden en un altre pla, totalment diferent, que el Cohen del desig no es preocupa d'analitzar. 

Aquesta és la grandesa de la novel·la, i també potser la seva feblesa. Els elements autobiogràfics hi són massa presents i marcats com per no analitzar-la a la llum de la vida del seu autor; com a relat en si mateix, el conjunt queda una mica massa desdibuixat si es pretén deslligar-lo d'aquesta relació biogràfica amb el que sabem del Cohen real. En conjunt és una lectura molt agradable i una bona recomanació si no coneixeu la vida i obra de Leonard Cohen i, si ja hi esteu familiaritzats, és un autèntic plaer i una lectura molt reveladora respecte del Cohen dels inicis. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial, els amics d'infància Breavman i Krantz creixen en un barri de jueus acomodats de Montreal. Quan arriben a la universitat, Krantz marxa a Europa i seguim el desenvolupament de Breavman com a poeta incipient i com a amant de diverses dones que es creuen a la seva vida. El seu recorregut vital es va alimentant de totes aquestes experiències, per més que en el jove sempre hi quedi un reducte d'aquell infant que va ser. 

M'agrada: És un relat profundament honest en els seus elements autobiogràfics, que no pretén presentar una imatge idealitzada del seu autor, i que fa de molt bon llegir per la seva bellesa i senzillesa a l'hora de desenvolupar l'argument. 

El enigma de las muñecas rusas (#254)

-Somos individuos privilegiados. Muy pocos, a lo largo de la historia, han podido ser testigos de un cambio de era, tal y como observaba usted, inspector. Pero nuestra sociedad también ha sido el caldo de cultivo de algo peor. 

Aquesta novel·la es va publicar la primavera passada i és la tercera incursió de l'autor pratenc Sergio Colomino en l'univers de Sherlock Holmes. Les altres dues van ser novel·les gràfiques (Sherlock Holmes y la conspiración de Barcelona i Sherlock Holmes y el legado de Moriarty), dibuixades per Jordi Palomé i publicades per Norma Editorial. A Sherlock Holmes y el enigma de las muñecas rusas, trobem el famós detectiu a la ciutat de Sant Petersburg l'any 1891, durant la seva famosa desaparició després de la caiguda per les cascades Reichenbach. A Sant Petersburg ha reprès les seves tasques d'espionatge per al govern britànic i ha estat detingut durant una missió per la policia secreta del tsar, l'Okhrana. Tanmateix, s'està produint una onada d'assassinats inexplicables a la ciutat, i la policia tsarista oferirà un tracte a Holmes per tal que els ajudi a desemmascarar el culpable. A partir d'aquest moment es desplega un relat trepidant i ple de misteri en què, al més pur estil de les narracions de Sherlock Holmes, el detectiu sempre anirà una passa per davant en tot moment i haurà d'actuar contra rellotge per tal d'evitar la propera catàstrofe. 

La narració és molt més complexa del que podríem esperar d'un simple pastitx de Sherlock Holmes: el relat juga amb la plausibilitat històrica en tot moment, i ens ofereix unes descripcions de llocs i d'ambient que demostren l'ampli coneixement de Colomino de la matèria primera amb què treballa, i de l'ambient històric, social i cultural que recrea. No ens trobem davant d'una revisó contemporània del personatge, com les que estan de moda des de fa uns anys; el que trobarem a les pàgines d'aquesta novel·la és un relat amb el regust i l'estil dels originals, i una obra totalment recomanable per a aquells que ja sigueu fans dels contes i novel·les de Doyle. Per si això fos poc, una de les parts més divertides del relat és el joc intertextual que l'autor proposa en aquesta novel·la: en les seves pàgines hi trobarem personatges de Dostoievski i de Gogol, i un dels protagonistes principals, el cronista que en aquest cas fa el paper de Watson, és Harry Blount, que apareixia a Michel Strogoff de Jules Verne. D'entrada pot semblar agosarat voler barrejar-hi tantes coses, però la combinació funciona perquè l'argument és prou sòlid, i la història acaba formant un tot coherent. Com passa també amb els relats originals, la trama criminal acaba relacionant-se amb un context més ampli, el de les relacions polítiques i socials convulses del tombant de segle, que als relats originals eren les de l'Anglaterra victoriana i aquí són les de la Rússia imperial, al si de la qual es comencen a covar idees revolucionàries. Tot plegat, és una lectura molt entretinguda i que manté el suspens fins al darrer moment. Segur que agradarà a tots els fans de les novel·les i relats de Sherlock Holmes.

Sinopsi: Sherlock Holmes i Harry Blount són detinguts per la policia secreta tsarista durant el desenvolupament d'una missió d'espionatge. De seguida són posats en llibertat amb la condició que assisteixin la policia en l'esclariment del misteri que sembla involucrar un assassí en sèrie a la ciutat. Tanmateix, de seguida se n'adonaran que el misteri de les nines russes amaga molts més secrets dels que podrien haver previst.

M'agrada: Que m'hagi entretingut i m'hagi enganxat durant tota la lectura, i que el misteri hagi quedat ben resolt al final. 

El gran divorci (#253)

Una vegada vas ser un infant. Una vegada vas saber per què servien les preguntes. Hi va haver un temps en què preguntaves perquè volies respostes, i t'alegraves quan les trobaves. Torna a ser aquell infant: encara ara. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) es va publicar el 1945, el mateix any que va veure la publicació de All Hallows' Eve de Charles Williams. Tots dos llibres guarden algunes semblances i, tot i que prefereixo la novel·la de Williams si hagués de triar entre les dues, la lectura de El gran divorci de C. S. Lewis ha estat una descoberta interessant per tal d'aclarir idees sobre la teologia de Lewis. Originalment es va publicar de forma seriada al mateix diari anglicà que havia publicat tres anys abans les Cartes del diable al seu nebot. Les dues ficcions s'assemblen, en tant que creen un món fictici basat en la vida de després de la mort, i en realitat les narracions esdevenen una excusa per desenvolupar la seva característica apologètica cristiana. 

En aquest cas, el protagonista es troba de sobte vagarejant per una ciutat deserta i espectral - a la manera de la protagonista de la novel·la de Charles Williams - i sense esperar-ho es troba a la cua d'un autobús amb destí desconegut. Tant a la cua com després, dins del vehicle, troba una sèrie de persones amb diferents idees preconcebudes sobre ells mateixos i el lloc on es troben. No és fins després, quan arriben al seu destí, que s'assabenta que l'autobús transporta regularment gent des de l'infern fins al cel, o més aviat des del llindar de l'infern fins al llindar del cel. Tanmateix, és cadascú qui ha de prendre la decisió de seguir el viatge endavant, pujar la muntanya fins a la sortida del sol, o tornar amb l'autobús al món conegut i a la zona de confort. El relat presenta molts paral·lelismes amb la Comèdia de Dante, en tant que el protagonista innominat en primera persona rep l'ajut d'un guia molt especial: en aquest cas, el lloc de Virgili l'ocupa el poeta i teòleg escocès George MacDonald, que l'ajudarà a comprendre el misteri de les decisions preses pels diferents espectres que es trobaran pel camí. 

L'objectiu de Lewis en el llibre és refutar la teoria protestant de la Predestinació, el fet que la salvació de l'ànima quedi predeterminada des del principi independentment dels actes o decisions presos per cadascú. En la versió que aporta Lewis, fins i tot més que a Cartes del diable al seu nebot, la llibertat última de l'individu per escollir queda preservada. Tanmateix, no és que sembli una decisió fàcil: totes les ànimes que retornen a l'infern ho fan en ser incapaces de renunciar a quelcom de la seva vida anterior; ho fan perquè s'aferren a quelcom preuat, mentre que la clau per a la salvació rau aquí en deixar anar. El Cel esdevé una quimera o una il·lusió vana per a aquells que no hi han entrat mai - una esperança sense garanties, per dir-ho amb les paraules de Tolkien - i l'únic que acaba salvant-los és la seva fe i la confiança en el pas que estan a punt de fer. És per això que la vena protestant de Lewis acaba aflorant durant tot el text, lluny de la presa de decisions galant, i de vegades desesperada, dels personatges de Tolkien, que pertanyen a un univers catòlic on cadascú se salva per les obres. 

El gran divorci, si més no, ajuda a entendre aquestes subtileses teològiques d'una forma amena i imaginativa. El que lliga els personatges al món anterior, és a dir, a un infern que s'assembla sospitosament a la terra, és el seu temor a la pèrdua en el millor dels casos, o les seves pròpies concepcions errònies sobre l'amor, que esdevé no res més que egoisme. L'infern no és un lloc, per a Lewis, sinó un estat mental. El dualisme platònic, que és també un tret característic de l'univers simbòlic de Lewis, també juga un paper decisiu en el plantejament del relat: el títol de la novel·la és una resposta a Les noces del cel i l'infern (The Great Marriage of Heaven and Hell) del poeta britànic William Blake (1757-1827). Amb aquest gran casament entre cel i infern, Blake apunta a una unitat ontològica entre el bé i el mal, en observar la inclinació autoritària d'aquelles institucions i símbols identificats amb el Bé, i acaba veient Déu com el creador tant del bé com del mal. Amb el gran divorci, Lewis rebutja frontalment la visió de Blake, i proposa la separació essencial entre el bé i el mal: la realitat és dual, i la forma de combatre el mal no és transformar-lo, sinó rebutjar-lo totalment. El mal és essencialment una equivocació, de forma que no es pot refer, sinó que només es pot desfer. El gran divorci és una novel·la menor, que més que exposar un relat consistent esdevé un vehicle per a les digressions teològiques i metafísiques del seu autor. Tanmateix, és breu i fa de bon llegir en la seva claredat: els arguments exposats no s'embranquen en digressions tan problemàtiques com les de Cartes del diable al seu nebot, i en aquest sentit l'argumentació és molt més efectiva aquí en la seva senzillesa. 

Sinopsi: El narrador es troba tot de sobte en una ciutat deserta esperant un autobús, sense saber ben bé què hi fa, allà, o cap a on es dirigeix. Poc a poc s'anirà familiaritzant amb el món que l'envolta, i se n'adonarà que es troba en el més enllà, en una mena d'espai intermedi entre l'infern i el cel. Un cop l'autobús el deixa al llindar del Cel, se n'adonarà que la decisió de quedar-s'hi per sempre i no tornar a l'infern esdevé més difícil per a les ànimes dels morts del que podria semblar en un principi. 

M'agrada: És una lectura breu i curiosa, que té els seus moments de bellesa i que resulta molt imaginativa, especialment en la seva concepció de l'infern. 

No m'agrada: El que podria ser un relat interessant es desdibuixa en les seves digressions filosòfiques i teològiques, i esdevé més aviat un vehicle per a aquestes. En aquest sentit, All Hallows' Eve de Charles Williams, que presenta uns personatges i uns conflictes pels quals val la pena seguir llegint, em va semblar una novel·la molt superior. 

Mirall trencat (#252)

Tant se li'n donava que les minyones fessin broma a l'esquena dels senyorets, però no els permetia que anessin massa lluny. "Els secrets d'una família - pensava - són sagrats." 

Escrita entre 1968 i 1974, aquesta és la novel·la de maduresa de Mercè Rodoreda (1908-1983), tot un clàssic de la literatura catalana i, possiblement, una de les millors novel·les mai escrites. El seu argument cobreix les vicissituds familiars d'una nissaga de l'alta burgesia barcelonina durant tres generacions: la primera durant l'últim terç del segle dinou, la segona al tombant de segle i a les primeres dècades del segle vint, i la tercera, que amb prou feines tindrà temps d'arribar als temps de la República i la guerra civil perquè quedarà estroncada tràgicament. Les vides d'aquests personatges queden marcades per les seves passions secretes, que en tot moment tornaran a turmentar-los en forma de recances i records. 

Els Valldaura són una família amb tendència a les passions furtives i els fills no reconeguts. Cada nivell de la història es va emmirallant en els anteriors d'aquesta forma, creant paral·lelismes entre uns personatges i uns altres. Però només amb l'argument no n'hi ha prou per comprendre el mèrit d'aquesta novel·la. El seu encant no es fa obvi en començar a llegir, però és una novel·la que enganxa i sedueix pàgina a pàgina, i que va descobrint la seva bellesa poc a poc, així que ens anem endinsant en els seus misteris, el seu estil hipnòtic i els secrets de la família protagonista. El títol és prou eloqüent sobre el seu contingut, i també sobre la forma com els símbols juguen un paper imprescindible dins de la narració: un mirall ens proporciona una realitat reflectida, una imatge que com a lectors hem de provar d'interpretar; a la vegada, aquest és un mirall trencat, de forma que la narració que se'ns ofereix és fragmentària, construïda a base d'ajuntar petits fragments de la percepció, els pensaments i els records de diversos personatges i contraposar-los, sense que realment arribin a formar del tot una unitat. Perquè és impossible recomposar el mirall original un cop s'ha trencat. 

De la mateixa forma, la narració se'ns va desgranant a través d'imatges recurrents (flors, colors, objectes quotidians, animals domèstics, arbres) que acaben prenent significats cada cop més suggestius a mesura que reapareixen. Aquests motius se'ns van descobrint amb més nitidesa a través d'una narració no lineal: molts anys després, tenim personatges que retornen a fets del passat i ens aporten informació clau per tal de comprendre'ls millor. Teresa Valldaura, la matriarca, és un dels personatges més complexos. El seu ascens social crec que és part de la seva explicació. De classe humil, Teresa despatxa peix en una parada de mercat, però fa fortuna amb el seu primer matrimoni amb Nicolau Rovira, un propietari ric, i des de llavors aprèn el paper i adopta l'aparença d'una dama de l'alta societat, a través dels cercles d'amistat del seu marit. El seu secret és un fill de soltera que havia tingut d'una relació amb un home casat. Teresa s'acaba afillant el fill bastard, amb qui mantindrà una relació tensa i ambigua al llarg de la seva vida: tot i que Teresa reclama la seva atenció en una mena de relació de vassallatge que el fill acata per interès econòmic, l'afecte maternal li és negat perquè la barrera social que els separa és una línia infranquejable. 

A la mort del seu primer marit, Teresa es casa amb un altre propietari ric, Salvador Valldaura, que li compra una torre a Sant Gervasi on la família s'instal·la i que esdevé el centre de la narració. Valldaura té un altre secret, un amor de joventut amb final desgraciat que d'alguna forma s'interposa en la relació entre el matrimoni. Teresa i Salvador tenen una filla, Sofia. Aquí comencen a entreveure's els motius freudians, en tant que Sofia està enamorada del seu pare, i aquest fet determinarà la seva relació amb tots els altres personatges. Sofia es revela incapaç d'estimar la seva mare, potser pera gelosia o potser també perquè entreveu el seu origen social humil i, més endavant, també es revolta contra el seu marit Eladi, un personatge lamentable amb qui Rodoreda s'acarnissa en particular. La filla il·legítima d'Eladi és portada a la casa a viure amb la família, tot i que sense donar a conèixer la seva identitat autèntica, i és a través d'aquest personatge, profundament contradictori i ambigu, que es desencadenarà la tragèdia amb una severitat insospitada. 

El quadre no quedaria complet sense el servei, i la fidel majordoma, Armanda, que presencia les anades i vingudes dels personatges guardant-ne tots els secrets, esdevé finalment una de les veus narratives més importants a l'hora de transmetre'ns la imatge de conjunt. La casa i el seu jardí, però, esdevenen tan centrals per a la narració com els personatges mateixos, en tant que defineixen els espais on aquests es mouen, de forma que adquireixen una presència altament simbòlica: si la casa és el món de les aparences, on es posen en escena les relacions socials, el jardí és el món de la natura i l'alliberament dels instints. Tanmateix, per més que resulti fàcil traçar la línia divisòria en aquests termes, tots dos móns poden resultar acollidors o inhòspits per diferents motius al llarg de la narració, i l'amor, la mort, la passió i el dolor acaben estenent-se en totes direccions.

Sinopsi: A finals del segle dinou, el matrimoni format per Salvador Valldaura i Teresa Goday s'instal·la en una torre de Sant Gervasi. Les tres generacions de la família hi acabaven convivint, en un difícil equilibri entre secrets familiars, rivalitats, odis soterrats, infidelitats i traïcions les conseqüències dels quals s'aniran estenent a través dels anys.

M'agrada: Precisament, el seu inesgotable joc de miralls entre diversos personatges i diverses situacions, i la forma que té de suggerir i deixar caps solts per anar-los recollint en moments posteriors. 

Mites nòrdics (#251)

Us explicaré com s'acabarà, i després com tornarà a començar. Seran dies foscos els que us explicaré, dies foscos i coses amagades, que tenen a veure amb la fi de la terra i la mort dels déus. Escolteu, i n'aprendreu. 

Aquesta és la recomanació d'una lectura força original. Per als fans de Neil Gaiman pot suposar una sortida de la zona de confort, i per als amants en general de la mitologia pot resultar tota una descoberta. Mites nòrdics és la narració que fa Neil Gaiman d'alguns relats dels Edda islandesos, uns textos compilats al segle tretze que probablement provenen de tradicions orals més antigues. És la font d'on beuen la imatgeria de Wagner, la de Nietzche i en part la de Tolkien, i el llibre, a un nivell força introductori, pot ajudar a comprendre temes i personatges que aquests autors donen per suposats. 

He de dir d'entrada que els mites grecs - i els bíblics, a un altre nivell - han estat els que he après i llegit des de petita i, per tant, em són molt més familiars. La mitologia germànica em deixa una mica més perduda, i per això he gaudit d'aquest llibre com no m'esperava. Aquesta és la mitologia compartida pels pobles nòrdics i germànics, amb Odin, el seu fill Thor i el seu germà Loki com a protagonistes. El cosmos està dividit en nou móns: dos per a les dues espècies de déus que hi ha, un per als elfs, un per als nans (o elfs foscos), un per als gegants, un per als humans (Midgard, o el món intermedi), el món de foc, el món de boira, i Hel, el món dels morts que no van a Valhalla amb els déus. D'entrada impressiona, però de seguida ens n'adonarem que els relats continguts amb aquest recull toquen quasi exclusivament Asgard, el món dels Aesir, regit per Odin i habitat pels déus. El món que visiten més sovint a part d'Asgard és el dels gegants, on tenen diferents aventures, i hi apareix algun altre, com el dels nans o el dels morts, de forma puntual. Els mortals amb prou feines hi apareixen o es relacionen amb els déus. 

Costa trobar paral·lelismes amb la mitologia grega, en ser totes dues tan diferents: potser només aspectes menors, com el fet que els déus poden canviar de forma o disfressar-se quan els convé, i la importància que donen als animals, comprensible en societats ramaderes que depenen exclusivament de bèsties com les cabres, els bous o els cavalls per a la seva subsistència. La guerra oberta entre els déus i els gegants també apunta cert paral·lelisme amb la dels olímpics i els titans, però realment aquestes semblances acaben essent anecdòtiques, especialment a la llum de les diferències. 

En la mitologia grega hi ha un sentit d'unitat en el cosmos: el seu panteó és fruit d'una integració creixent de divinitats de diferents tradicions i procedències. Per més que els mortals haguem d'acceptar l'arbitrarietat del poder dels déus, al cap i a la fi tots pertanyem al mateix cosmos, i n'acceptem la jerarquia sense qüestió. Si aquests equilibris es trenquen o es transgredeixen, sempre queda alguna forma de compensar, equilibrar o restaurar l'ordre original. La mitologia nòrdica no funciona així: per més poderosos que siguin els déus, hi ha dimensions de la realitat que queden fora del seu abast, i així doncs gran part dels relats es basen en la dicotomia entre nosaltres i els altres. Son aquests altres amenaçadors, perillosos i traïdors, que mai poden arribar a ser integrats, els que desencadenaran la fatalitat. 

Així doncs, l'aspecte més extraordinari i distintiu de la mitologia nòrdica respecte de la mediterrània és que conté un relat escatològic, sobre la fi del món. Els Edda contenen el relat del Ragnarok, el dia de la fi dels temps, en què els déus lluitaran la seva última batalla contra els seus enemics més ancestrals i perdran irremeiablement. La certesa que això passarà i que aquest destí és inamovible no els impedeix acceptar-lo amb totes les conseqüències quan es fa present: així és com tot començarà i així és com tot s'acabarà. Hi ha quelcom d'aquest amor pagà a la derrota en la mitologia grega, és cert, per exemple, en l'actitud dels troians durant la guerra de Troia, però enlloc hi he trobat aquesta referència a la fi del món com a tot. Ara bé, els déus lluitaran contra els seus rivals i seran vençuts i morts en aquesta contesa, però el destí de l'univers queda suspès en un pla d'ambigüitat. Ha de venir, el Ragnarok, o ja s'ha esdevingut en el passat? El Ragnarok també podria ser una explicació de com hem arribat al present, de per què vivim en un món sense déus i màgia, en tant que la fi dels temps va ser la fi dels seus temps. Tot i que l'ombra d'un destí final que acabarà amb tot el que coneixem, amb la calidesa de la llar, de la família i de les relacions humanes també pot amenaçar-nos en un futur incert. Neil Gaiman també juga molt hàbilment amb aquesta ambigüitat intrínseca de les seves fonts: el seu desenllaç és memorable a l'hora d'interpretar el que suposa aquest final. 

Gaiman també hi posa quelcom del seu estil narratiu a l'hora de recrear els personatges i oferir-nos un relat coherent de les seves anades i vingudes. Hi ha una temptació essencial que calia evitar i que crec que aquí se supera sense problemes: l'autor no ens ofereix una novel·lització dels personatges i esdeveniments, sinó que respecta el to mític dels relats originals. Hi ha dues opcions, en aquest sentit: o bé donar als personatges una psicologia moderna, o bé respectar el fet que són figures mitològiques, amb qualitats essencialment planes i estàtiques que, tanmateix, poden ser pintades amb els colors més vius. Gaiman escull aquesta última opció, i aquí em penso que rau l'encert d'aquest llibre. La seva narració és vívida en els detalls i en les descripcions, en els motius que es repeteixen de forma recurrent i en el rol fix jugat per cada déu. En definitiva, és una lectura molt amena i interessant si us interessa la mitologia, i pot ser molt profitosa a l'hora de reconèixer referents i imatges en altres textos literaris.

Continguts: Aquest volum recull la narració que Neil Gaiman fa d'alguns passatges de la mitologia nòrdica, amb especial protagonisme de les aventures d'Odin, Thor i Loki. Des de la creació dels móns fins al seu final, aquests relats ens van descobrint diferents dimensions dels móns creats i la relació entre ells. Ara bé, des del principi està decretat que arribarà el dia de la fi dels temps, i aquest fet es va fent cada cop més ominós a mesura que el llibre es va apropant al seu final.

M'agrada: Sobre tot, els inicis i els finals. De fet, la forma com els relats mantenen el suspens, en tant que van anticipant el que s'arribarà sense donar-ho a conèixer del tot.