"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de maig de 2016

Beautiful Losers (#95)

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada? 

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinogens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa. 

2 comentaris:

  1. No es pot desconnectar uns dies... perquè et perds coses fantàstiques de Telèmac! Com sempre passa amb les teves ressenyes, hauré de rellegir Beautiful Losers altra vegada, un cop passat el regust amarg de la primera lectura per acabar d'agafar-li el gust. Suposo que aquesta novel·la és com el tikka massala hindú: cal menjar-ne unes quantes vegades fins que t'agrada.
    Reconec que algú com jo, enamorada de l'ancià introspectiu que amb veu rogallosa espera tornar a casa demà a alguna hora, vaig tenir un bon ensurt en topar-me amb el Cohen més cardat i fumat de Maria (i altres substàncies). Però a L. Cohen mai no em cansaré de donar-li oportunitats... fou culpa meva per anar amb el lliri a la mà! ^^
    Gràcies pel post!!!

    ResponElimina
  2. Completament d'acord! És una bona línia d'acció, perquè em sembla que te'l vas prendre massa a la valenta el primer cop... No hi ha lliris que valguin amb Cohen!
    Gràcies per comentar!

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons