Nada (#256)

Cuando estuvimos frente a frente en el café, en el momento de sentarnos, aún era yo la criatura encogida y amargada a quien le han roto un sueño. 

Nada de Carmen Laforet (1921-2004) es va publicar l'any 1944, quan l'autora tenia vint-i-tres anys, i va esdevenir un èxit immediat quan va rebre el Premi Nadal de 1945. Després va quedar oblidada, i l'autora no va rebre en vida el reconeixement que hagués merescut per la seva producció literària. Crec que és una de les novel·les clau de la postguerra espanyola, i sobta precisament quan es va escriure i publicar amb tan poca distància dels fets mateixos de la guerra, i no sols en plena dictadura, sinó també durant els seus anys més durs. 

Crec que un dels grans encerts de Nada és l'elecció d'estil i d'argument que fa l'autora a l'hora de presentar la vida a la postguerra: l'única forma de representar aquest període històric, i més en un moment tant proper als fets, sembla ser, en mans de Laforet, com a relat de fantasmes. No és només que gran part de l'argument se situï en l'interior d'una casa plena de personatges traumatitzats per les seves experiències passades, que arriben a pesar tant en la narració que quasi es presenten ells mateixos com a espectres, sinó que, a més, tota la ciutat de Barcelona, l'escenari de la novel·la, acaba rebent aquest tractament. 

El relat cobreix el pas a la majoria d'edat d'Andrea, una adolescent de províncies que arriba a Barcelona per començar una carrera universitària i s'allotja en un pis del carrer Aribau amb la seva àvia i els seus oncles. Aviat la família es revela com una presència asfixiant i opressiva per a la protagonista: des de les contínues baralles i violència domèstica que presencia tots els dies, fins a la pròpia intrusió en la seva privacitat. La novel·la fa molt per dibuixar la realitat sociocultural més crua de la dictadura: basada en la hipocresia del nacional-catolicisme aliat amb un masclisme estructural que actua amb cruesa contra totes les dones. En un món en què la dona que surt al carrer sense acompanyant és titllada directament de puta, els familiars es poden creure en la prerrogativa no tan sols de remenar-li les possessions personals, sinó fins i tot de fer-ne un inventari exhaustiu, per exemple. Aquesta lluita per passar el cos, el comportament i fins i tot el pensament de les dones pel filtre del model de la "dona com cal" arriba al seu paroxisme quan aquest control s'hagi d'exercir a través de la violència física, i quan els homes que han perdut el poder o el seu estatus social s'aferrin a aquesta com a taula de salvació perversa. 

Sí, hi ha moments molt durs en el llibre, de violència no tan sols física sinó psicològica, i el més impactant de tot plegat és que els personatges masculins principals, els oncles de la protagonista, viuen en la necessitat de maltractar. Andrea de seguida traça una línia molt definida entre el món sòrdid i miserable de dins la casa i el món de la ciutat i de la universitat, que li obre una llibertat per a ella desconeguda fins al moment: els seus amics d'universitat li obriran també un món de relacions humanes més fluït, no tan contaminat per aquesta lluita de poder que s'estableix al nucli familiar. Tanmateix, la divisió també és política: és molt fàcil romantitzar les famílies burgeses que formen l'elit cultural del país a base de complicitats amb el règim, que es llegeixen entre línies però no apareixen pròpiament a la novel·la, mentre es viu del racionament i s'han de vendre els mobles per aconseguir sobreviure unes setmanes més. 

La veu de la protagonista és totalment aliena a la política, i parla molt més directament des de les emocions que des de la raó, de forma que és totalment incapaç de fer aquestes valoracions. La novel·la va passar la censura en el moment de la seva publicació precisament per la forma com desdibuixa, si no obvia totalment, la realitat política de la dictadura: al final del relat, les oportunitats de futur es troben a Madrid per a la protagonista, feliç de deixar enrere una Barcelona deprimida per la guerra, que es revela com a món desolat i espectral. Però aquest romanticisme intrínsec en la narració també és un dels seus aspectes més atractius: part de l'encant de la novel·la és la batalla que es presenta entre aquest romanticisme exaltat de la protagonista, la puresa de les seves emocions i la seva ànsia de llibertat, amb la sordidesa de les relacions humanes que se li presenten davant dels ulls i que a moments fins i tot l'arrosseguen inexorablement. La seva amistat amb una companya d'estudis, Ena, serà la seva inesperada taula de salvació, en canalitzar precisament tot aquest romanticisme adolescent. 

D'alguna manera, és un relat de dues noies que s'enfronten a monstres, aconsegueixen derrotar-los i acaben salvant-se l'una a l'altra, així com a altres personatges femenins: aquesta trama colpeix l'últim terç del llibre amb la seva bellesa i la seva simplicitat. És una lectura imprescindible per entendre la postguerra espanyola, especialment des del punt de vista de les dones, però també de les diferències socials que s'estableixen en aquesta nova societat: la divisió de classe d'abans de la guerra ha saltat pels aires quan, ara, el que defineix l'estatus social és el nivell d'afecció al règim. 

Sinopsi: En els anys de la immediata postguerra una adolescent òrfena, Andrea, es trasllada a viure a Barcelona amb la família de la seva àvia. Sota l'estricte control de la seva tia Angustias, una catòlica exaltada, Andrea s'acostuma a la nova vida de família i als seus estudis. Durant la seva estada, presencia la relació de violència que s'estableix entre els seus dos oncles, Juan i Román, que tot sovint canalitzen contra la dona de Juan, Gloria. A mesura que va descobrint el passat de tots tres personatges durant la guerra, aconseguirà comprendre millor les relacions que s'estableixen entre ells, tot i que les seves veritables identitats només es revelaran finalment a través dels seus actes. Paral·lelament a la vida familiar, Andrea estableix una relació d'amistat amb una noia de la seva edat, Ena, que pertany a una família de l'alta burgesia. La relació s'anirà complicant quan trobi inesperades connexions entre tots dos móns, que ella creia completament separats. 

M'agrada: És una novel·la magnífica en el seu estil narratiu, i també m'agrada la complexitat dels personatges, que no deixen de mostrar diferents rostres fins ben bé el final de la lectura, i la coherència interna del món narrat, que destil·la veritat en el seu retrat de la societat del moment.