"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 de juliol de 2019

Fragments del quartet d'Alexandria

de Lawrence Durrell. Els he traduït al català de l'original en anglès.

Somio amb un llibre prou poderós com per contenir els elements d'ella - però no és la mena de llibre al qual estem acostumats avui dia. Per exemple, a la primera pàgina, una sinopsi de l'argument en unes poques línies. Així podríem prescindir de l'articulació narrativa. El que en seguiria seria el drama alliberat de la càrrega de la forma. Deixaria que el meu llibre fos lliure per somiar. (Justine, Part 1)

Ja he descrit com ens vam conèixer - al gran mirall del Cecil, davant la porta oberta de la sala de ball, una nit de carnaval. Les primeres paraules que ens vam dir les vam dir, prou simbòlicament, al mirall. (Justine, Part 1)

Vaig començar a caminar lentament, profundament absort, i a descriure'm en paraules aquest barri sencer d'Alexandria, perquè sabia que aviat seria oblidat i revisitat només per aquells les memòries dels quals haguessin estat apropiades per la ciutat febrosa, arrapant-se a les ments dels ancians com restes de perfum en una màniga: Alexandria, capital de la Memòria. (Justine, Part 3)

En algun lloc al cor de l'experiència hi ha un ordre i una coherència que podríem arribar a sorprendre si fóssim prou atents, prou amants, o prou pacients. Hi serem a temps? (Justine, Part 3)

L'amor és com la guerra de trinxeres - no pots veure l'enemic, però saps que és allà i que és més prudent abaixar el cap. (Balthazar, Capítol 4)

Els fets són inestables per naturalesa. En Narouz em va dir una vegada que estimava el desert perquè allà "el vent esborrava les teves petjades com la flama d'una espelma." Així em sembla que actua la realitat. Així doncs, com podem buscar la veritat? (Balthazar, Capítol 5)

Els amants no troben res per dir-se que no s'hagi dit i desdit ja milers de vegades. Els petons es van inventar per traduir aquests no-res a ferides. (Mountolive, Capítol 1)

M'he llegit els llibres tan a poc a poc - no perquè no pugui llegir de pressa en Braille; sinó perquè volia rendir-me al poder de cada paraula, fins i tot a les crueltats i a les febleses, per arribar al gra del pensament. (Mountolive, Capítol 8)

Quan estàs enamorat saps que l'amor és pidolaire, desvergonyit com un pidolaire; i les respostes de la mera compassió humana et poden consolar on l'amor és absent a través d'una falsa paròdia de felicitat imaginada. (Mountolive, Capítol 16)

Un record, em vaig dir a mi mateix, que havia estat falsificat pels desitjos i les intuïcions encara només mig realitzades sobre el paper. Alexandria, capital de la memòria! Tot el que havia escrit ho havia agafat en préstec dels vius i dels morts, fins que jo mateix m'havia convertit en una mena de postdata d'una carta que mai no s'havia acabat, que mai no s'havia enviat... (Clea, Part 1, Capítol 1)

Fins i tot els morts ens aclaparen contínuament amb gentileses. (Clea, Part 5)

Sí, hi feia fred, allà baix. Però amb quin plaer un sortia de la foscor de nou a la vida anàrquica, brogidora, del carrer obert. Així es devia haver alçat el déu-sol, alliberant-se amb un estremiment de l'abraçada humida del terra, somrient al cel blau estampat que significava moviment, alliberament de la mort, renovació de la vida de les criatures comunes. 
Sí, però els morts són a tot arreu. No es poden evadir simplement. Un els sent pressionant els seus dits tristos i cecs en privació sobre els panells de les nostres vides secretes, demanant que se'ls recordi i se'ls representi de nou en la vida de la carn - acampant entre els batecs dels nostres cors, envaint les nostres abraçades. (Clea, Part 8)


Lawrence Durrell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons