Botchan (#5)

Quan vaig veure l'edifici, el seu aspecte em va semblar imponent. De totes formes, vaig pensar que convertir la mansió d'un guerrer en un restaurant era com fer-se uns calçotets de cota de malla. 

Avui us ofereixo la ressenya d'un llibre de ficció que és una autèntica joia: Botchan, de l'autor japonès Natsume Sōseki (1867-1916). (Val a dir que se'l coneix normalment com a Sōseki, tot i que el seu nom real era Natsume Kinnosuke, i Natsume era el cognom.) D'aquest autor he llegit Kokoro i Botchan, i val a dir que entre elles no tenen gaire a veure. Botchan és una mena de sàtira humorística, amb un ritme frenètic, sobre la societat japonesa del moment (principis del segle vint), immersa en ingents esforços per conciliar tradició i modernitat. Kokoro, en canvi, és un drama intensíssim i tràgic el ritme del qual és molt més lent i pausat (hi ha moments en què et sembla estar veient caure les flors del cirerer a càmera lenta), i l'estil potser és més clàssic o més fidel, per dir-ho així, a les formes japoneses tradicionals, tot i que les inquietuds que s'hi presenten semblen ser també les de l'home modern. Malgrat tot, això no és ni una comparativa entre les dues novel·les, ni una ressenya de Kokoro, així que si en voleu saber més, us recomano que les llegiu totes dues. 

Botchan és la història del personatge principal, de qui no sabem ni tan sols el nom, però que arribem a conèixer, des del seu propi relat en primera persona, amb el sobrenom de "Botchan", que vol dir quelcom així com el "senyoret". Quan, després d'acabar els seus estudis, es trasllada a un poble remot de províncies a treballar com a professor de secundària, Botchan accedeix a un món que li és totalment desconegut i, a través de la seva tossuderia, no fa altra cosa que ficar-se en embolics des del principi. 

Part del problema rau en la seva falta de món i d'experiència, ja que la major part del temps el protagonista és incapaç d'interpretar la hipocresia i les enraonies que li arriben constantment, i la seva incapacitat per analitzar les veritables intencions dels que té el voltant el fan incapaç de distingir entre amics i enemics. De fet, el problema és que ell mateix veu el món en termes d'amics i enemics, i no dels interessos que té cadascú. La novel·la és una lectura molt divertida perquè les situacions en què Botchan acaba involucrat i les seves reaccions a les seves vicissituds tenen un punt surrealista i absurd; d'altra banda la lectura també és molt divertida perquè contrasta en tot moment els ideals honorables de la cultura japonesa amb el món modern que estava començant a prendre forma a partir de la segona meitat del segle dinou. Tot i que Sōseki mateix era força crític amb els valors occidentals, i va abraçar els valors de la cultura mil·lenària japonesa com a objectiu estètic en el seu projecte literari, a la vegada les seves experiències biogràfiques el van apropar a l'individualisme com a ideal de perfeccionament, i aquesta sensibilitat individualista connectava perfectament amb la novel·la de creixement occidental. Botchan és una lectura deliciosa perquè el seu protagonista se'ns presenta amb tots els seus defectes, fins i tot quan ens resulten més evidents a nosaltres que el llegim que a ell mateix, i és una lectura recomanable per a tothom. 

Sinopsi: Botchan és un jove de Tòkio acabat de llicenciar que és enviat a fer de professor a una escola de secundària d'un poble perdut de províncies. La seva percepció ingènua del món i la dificultat que troba per reconèixer el caràcter autèntic de la gent el faran involucrar-se en tota mena d'aventures normalment basades en els malentesos. 

M'agrada: El to irònic i humorístic del llibre, en la majoria dels casos irreverent, que satiritza certes tradicions japoneses. Aquesta combinació amb la fermesa de caràcter cent per cent japonesa del protagonista fa que el resultat sigui molt curiós. És un llibre molt divertit. 

Mooreeffoc

No volia abandonar el tema de Tolkien sense fer referència a un altre fragment que vaig trobar a l'assaig de Joseph Pearce (Minotauro, 2000, p 177-178). Aquest està extret d'un dels seus assajos, "Els monstres i els crítics" (més concretament a "Sobre els contes de fades" dins d'aquest volum) i és, al meu parer, més filosòfic i no tan teològic com l'anterior. S'hi exposa una part de la seva teoria del mite (o "conte de fades", en la terminologia tolkiniana), on veiem que les propietats catàrtiques del relat tenen molt a veure, de vegades, amb certa concepció de la comprensió i la interpretació, aquella que recupera el meravellament i l'admiració per les coses: què hi ha més humà que això?

... necesitamos renovarnos. Deberíamos volver nuestra mirada al verde y ser capaces de quedarnos de nuevo extasiados -pero no ciegos- ante el azul, el rojo y el amarillo ... Los cuentos de hadas nos ayudan a completar esta renovación ...

La Renovación (que incluye una mejoría y el retorno de la salud) es un volver a ganar: volver a ganar la visión prístina. No digo "ver las cosas tal cual son" para no enzarzarme con los filósofos, si bien podría aventurarme a decir "ver las cosas como se supone o se suponía que debíamos hacerlo", como objetos cercanos a nosotros. En cualquier caso, necesitamos limpiar los cristales de nuestras ventanas para que las cosas que alcanzamos a ver queden libres de la monotonía del empañado cotidiano o familiar, y de nuestro afán de posesión ... Esta cotidianedad es el castigo por la "apropiación": los objetos cotidianos o familiares (en el peor de los sentidos) son aquellos de los que nos hemos apropiado, legal o mentalmente. Decimos que los conocemos. Son como aquellas cosas que una vez llamaron nuestra atención por su brillo, su color o sus formas y que, ya en nuestras manos, encerramos con llave en el arca, las hacemos nuestras y, una vez poseídas, dejamos de prestarles atención. 

Los cuentos de hadas, naturalmente, no son el único medio de renovación o de profilaxis contra el extravío. Basta con la humildad. Y para ellos en especial, para los humildes, está Mooreeffoc, es decir, la fantasía de Chesterton. Mooreeffoc es una palabra imaginada, aunque se pueda ver escrita en todas las ciudades de este país. Se trata del rótulo "Coffee-room", pero visto en una puerta de cristal y desde el interior, como Dickens lo viera un oscuro día londinense. Chesterton lo usó para destacar la originalidad de las cosas cotidianas cuando se nos ocurre contemplarlas desde un punto de vista diferente del habitual.

Tolkien, "Els monstres i els crítics"

Lothlórien de Ted Nasmith

Tolkien i l'Àngel Guardià

Aquest és un fragment d'una carta de Tolkien al seu fill Christopher que vaig trobar al llibre Tolkien: hombre y mito (Minotauro, 2000, p 109-110). És molt dens i profundament teològic, tot i que potser valgui la pena mirar-se'l. A mi m'ha semblat, tot i que pugui diferir del sentit que li va donar Tolkien originalment, que es refereix suficientment al fet que l'àngel guardià de cadascú pot ser una altra persona, tangible i immanent, "que és al mateix temps amb nosaltres i al Cel" (és a dir, en la ment de D-, si se'm permet l'expressió, i amb això em refereixo a buscant permanència, és a dir, transcendint el simple moment cap a alguna cosa que no només és, sinó que també significa, i significa, òbviament, per a un subjecte, per als subjectes). És a dir, aquell, em penso, a qui María Zambrano es refereix quan diu: "És el germà", l'altre, l'alteritat.

Tu referencia al cuidado de tu ángel guardián me hace temer que tienes especial necesidad de "él". Me atrevo a decir que ello es así realmente... Me recuerda también una súbita visión (o quizás una apercepción que asumió de inmediato en mi mente una forma visual) que tuve no hace mucho cuando pasaba media hora en St. Gregory antes del Santo Sacramento ... Percibí o evoqué la Luz de Dios y, suspendida en ella, una pequeña mota (o millones de motas, a una de las cuales tan sólo se dirigía mi minúscula mente) que resplandecía blanca por acción del rayo individual venido de la Luz que a la vez la sostenía y la iluminaba ... Y el rayo era el Ángel Guardián de la mota: no una cosa que se interpusiera entre Dios y la criatura, sino la atención misma de Dios personalizada. Y no digo "personalizada" por una mera figura del lenguaje de acuerdo con las tendencias de la lengua humana, sino una verdadera (finita) persona. Pensando en ello desde entonces -porque toda la cuestión fue muy inmediata y no recuperable en torpes palabras, por cierto no la intensa sensación de alegría que la acompañaba y la advertencia de que la brillante mota en equilibrio era yo mismo (o cualquier otro ser humano en que yo pensara con amor)-, se me ocurrió que ... éste es un paralelo finito de lo Infinito. Así como el amor del Padre y el Hijo ... es una Persona, el amor y la intención que la Luz centra en la Mota también es una persona (que está a la vez con nosotros y en el Cielo): finita, pero divina, es decir, angélica. De cualquier modo, mi muy querido, recibí consuelo ... que (me temo) no he logrado transmitir; pero tengo ahora la definida convicción de que estás en equilibrio y resplandeciente en la Luz; aunque tu cara (como todas nuestras caras) está apartada de ella. Pero podríamos ver el resplandor de las caras (y las personas aprehendidas en el amor) de los demás.

 Tolkien, Cartes (Carta 89)

Els Argonath de Ted Nasmith

The Gypsy's Wife

Aquesta també és una de les meves cançons preferides. Espero que us agradi.

Tolkien: hombre y mito (#4)

Aquesta teologia catòlica, present explícitament al Silmaríl·lion i present implícitament a El Senyor dels Anells, és omnipresent en totes dues obres, infonent vida als seus relats de forma tan invisible però segura com l'oxigen. Si Tolkien ho sabia de forma conscient és una altra qüestió, però de forma subconscient estava tan saturat amb el concepte cristià de la realitat que aquest permea el seu mite profundament. 

Aprofitant que últimament vaig poder llegir El Señor de los Anillos y la filosofía, recentment editat en castellà, vaig arrodonir certes parts de la reflexió gràcies al llibre que avui us presento: Tolkien: hombre y mito. Aquest assaig de Joseph Pearce, editat a Minotauro, és una de les obres de referència més interessants que he trobat sobre la vida i l'obra de Tolkien. Se centra sobre tot en l'anàlisi de la personalitat de l'autor a través de les seves experiències biogràfiques, i en l'anàlisi d'alguns aspectes de la seva obra, especialment del Silmaríl·lion i del Senyor dels Anells a partir d'aquests trets de caràcter. A partir d'aquesta aproximació biogràfica, el llibre tracta principalment el plantejament teòric de Tolkien a l'hora d'enfocar aquestes obres, que gira especialment al voltant de la teologia catòlica i com aquesta queda profundament lligada a les seves obres. També hi figura la seva relació com a autor amb una cultura concreta, anglesa més que europea en la majoria dels casos. Crec que agradarà a fans de Tolkien que vulguin aprofundir en aquestes qüestions més aviat acadèmiques. 

Continguts: L'obra consta de diversos capítols temàtics, tot i que ordenats per la seva referència cronològica a la biografia de l'autor. Així doncs, podem trobar la infància i formació de Tolkien, Tolkien com a pare de família i creador (sovint són el mateix des del punt de vista de Pearce), Tolkien com a acadèmic i membre dels Inklings, Tolkien enfrontat als seus crítics, etc. L'anàlisi es fa especialment profunda sobre tot pel que respecta als temes teològics i metafísics: relacionats molt sovint amb la pròpia teoria de Tolkien sobre l'estructura narrativa dels relats mateixos. Trobo molt destacable, per exemple, l'anàlisi que fa cap al final del llibre d'algunes de les seves narracions curtes, com 'La fulla' d'en Niggle.

M'agrada: El constant recurs a la veu del propi Tolkien en el llibre a través de les nombroses citacions de les seves cartes i assajos, i el retrat que fa de l'home, amb les seves virtuts i defectes, la valoració dels quals queda més aviat a discreció del lector. També és un punt fort la justificació que fa Pearce de l'obra de Tolkien davant de les crítiques que ha anat rebent des de la publicació de El Senyor dels Anells. La principal d'aquestes crítiques, l'acusació de Tolkien d'oferir evasions de la realitat, es troba de cara amb el contrast que suposa la teoria del mite d'aquest autor: el mite com a inmersió directa i profunda en la realitat.

No m'agrada: La justificació teològica pot semblar un pèl massa forçada en alguns passatges, sobre tot els que tracten de defensar la teoria del mite de Tolkien més que limitar-se a descriure-la o explicar-la. Hi ha un altre detall, en què em penso que Pearce eleva l'anècdota a categoria, que és l'episodi de la guerra civil espanyola: Tolkien participava de la percepció estesa entre els catòlics britànics de l'època, influïda per la propaganda i la contaminació ideològica de la dreta espanyola a través de la diplomàcia, i que va desembocar en la demonització de la república espanyola i l'obstrucció a qualsevol suport internacional que pogués haver rebut. Pearce valora la guerra civil molt superficialment i sense cap coneixement del context històric que va portar al conflicte, i obvia directament el fet que tant l'Alemanya de Hitler com la Itàlia de Mussolini van donar un suport logístic crucial al bàndol franquista. 

Arthur & George (#3)

No és el primer cop que ha passat, li ho puc assegurar. Com expressar-ho? És qüestió de creure-hi. En què creiem, per què hi creiem. Des d'un punt de vista purament legal, els millors testimonis són aquells a qui el jurat més creu. 

Arthur & George (2005), de Julian Barnes, és una de les meves novel·les preferides, i fa poc que la vaig acabar per segona vegada. És un autèntic plaer, i la recomano a tothom que vulgui passar una bona estona amb una novel·la. La història comença com un thriller: hi ha una sèrie de fets misteriosos, una víctima innocent acusada injustament, una investigació policial i un judici on es posen sobre la taula totes les proves i conjectures dels investigadors. Tanmateix, la psicologia dels personatges queda tan ben descrita fins a l'últim detall que finalment ens adonem que la novel·la és molt més que això: una reflexió filosòfica sobre la naturalesa mateixa de les relacions humanes, de la vida i de la mort. La documentació històrica que va fer l'autor sobre els fets reals també és molt acurada. 

Sinopsi: La novel·la narra les vides creuades de dos personatges amb existència real i històrica, Arthur Conan Doyle i George Edalji. Ambdós personatges no poden ser més diferents: mentre que el primer és un personatge famós i reconegut, escriptor d'èxit; el segon és un advocat de províncies d'ascendència índia amb una existència monòtona i un caràcter introvertit. Tanmateix, quan una sèrie de crims especialment violents contra el bestiar de la zona assolin la comarca on viu George, aquest serà acusat per la policia com a primer i únic sospitós. Podríem parlar molta estona intentant definir temes que apareixen en la novel·la: el prejudici racial, la importància de la formació de la persona durant la infantesa, l'amor, el sentit de l'honor, les relacions familiars, la inquietud davant la mort, la religió, el biaix de la justícia... Tanmateix, l'única certesa que tindrem des del principi és aquesta: George és innocent. 

M'agrada: Tota la novel·la és un punt fort, des del principi fins al final, tant pel que fa a la seva estructura, la forma com la història captiva per sí mateixa, i els moments d'ironia i humor amb què Barnes corona aquesta obra mestra. 

Fragments hermenèutics

Això és part del treball final que vaig fer per a l'assignatura "Filosofia i hermenèutica", i que consistia en l'anàlisi d'una sèrie de textos de l'obra Verdad y método de Gadamer. Una de les parts del treball consistia en fer un esquema-resum de la teoria, i això és part del que en va sortir al final. Sóc conscient que pot semblar una mica desordenat i poc intuïtiu a simple vista, i que es podrien explicar moltes més coses a propòsit del tema, però el procés que vaig seguir va ser com esprémer un cítric: primer tenia tots els textos, després vaig anar resumint, i fent resums dels resums, i creant relacions entre les parts resumides, i resumint-les encara més, i així successivament. Aquest és el telegrama que va quedar al final. Pot resultar útil com a resum esquemàtic de les idees principals de la teoria hermenèutica segons Gadamer. Les cites són tretes de l'edició castellana de Verdad y Método.

 1. Nivell ontològic

En el lenguaje se basa y se representa el que los hombres simplemente tengan mundo. p 531.

Per tant: hi ha una unitat entre el llenguatge i la tradició (o cultura, punt de vista sobre el món): és a dir

acepción del lenguaje como acepción del mundo. p 531.

Per aquest motiu:

los sistemas inventados de entendimiento artificial no son nunca lenguajes. p 535.

El món humà està format per la lingüisticitat, i és la regió de la llibertat, a diferència de l’entorn, és a dir, el món d’estimul-resposta dels animals. És a dir, tenir món significa mantenir una relació d’objectivitat / capacitat d’objectivació respecte de l’alteritat:

Tener mundo quiere decir comportarse respecto al mundo. Pero comportarse respecto al mundo exige a su vez que uno se mantenga tan libre frente a lo que le sale al encuentro desde el mundo que logre ponerlo ante sí tal como es. Esta capacidad es tanto tener mundo como tener lenguaje. p 532.

La galeria de gravats (1956) de M. C. Escher 

2. Nivell hermenèutic (de l'experiència)
 

La interpretació o comprensió es pot entendre com el procés [en el medi lingüístic] que es basa en la relació distància-acord, estranyament-familiarització entre certes parts (lector-text, traductor-text, conversants entre ells) respecte a un objecte (o “sentit” del text).

…la traducción [comprensión–acuerdo–familiarización] no es una simple resurrección del proceso psíquico original del escribir, sino una recepción del texto realizada en virtud de la comprensión de lo que se dice en él. p 464.

Pero esto quiere decir que en la resurrección del sentido del texto se encuentran ya siempre implicadas las ideas propias [interpretación–tradición] del intérprete. p 467.

És a dir, el procés de comprensió s’articula amb una relació sempre circular i continua entre dos moments: el moment de comprensió [d’acord: moment transmissor de tradició, d’autonomia del sentit] + el moment d’interpretació [de desacord o problematicitat: moment d’anivellament de l’estrany amb el familiar, de la subjectivitat de la consciència: fusió d’horitzons respecte de l’objecte].

…la comprensión no es seguramente una “comprensión histórica” que reconstruya la génesis del texto. Lo que uno entiende es que está comprendiendo el texto [objeto-sentido] mismo. […] En último extremo comprender e interpretar son la misma cosa. […] La forma de realización de la comprensión es la interpretación. p 466–467.

Interpretar significa justamente aportar los propios conceptos previos con el fin de que la referencia del texto se haga realmente lenguaje para nosotros. p 477.

La interpretación no es un medio para producir la comprensión, sino que se introduce por sí misma en el contenido de lo que se comprende. p 478

És a dir, no és que el moment d’interpretació sigui un mitjà per a la finalitat de la comprensió, sinó que en el moment de comprensió ja s’ha donat la fusió d’horitzons entre el que és objectiu en el sentit originari del text i el que és objectiu en la pertinença del receptor a la seva tradició-cultura, més el moviment subjectiu de consciència que ha fet el receptor per tal d’arribar a aquest punt. 

Nota sobre el gravat d'Escher: a part que és la meva obra preferida d'Escher, crec que il·lustra força bé la relació circular i contínua que s'estableix entre el subjecte, l'objecte-text (recordem que la teoria de la interpretació de Gadamer tant es pot dirigir a la interpretació de textos com a la d'obres d'art, i una part important de Verdad y Método parla de l'art) i el context cultural i històric (tradició) en què tots dos s'insereixen.

Entrada en la barbarie (#2)

Porque lo revolucionario no es para Benjamin un gran salto adelante: es ante todo escapar de un peligro inminente. Como un frenazo de urgencia; como un pararse en seco, al borde del abismo. 

Aquest és un llibre que vaig llegir per a un dels treballs del màster i que, a més, va ser comú a quasi totes les assignatures. Com que jo no havia estudiat mai Dret ni Ciències Polítiques, doncs no estava gaire al dia de tots aquests temes, però després vaig anar veient que Juan-Ramón Capella és un autor de referència en la matèria. L'anàlisi se centra en els moviments emancipatoris actuals, i l'inevitable bloqueig que han patit a partir dels anys setanta, amb l'auge del neoliberalisme, que crea una autèntica contrarrevolució política al servei del sistema capitalista. Tampoc no ajuden els punts cecs dels plantejaments marxistes, que Capella s'encarrega d'exposar en la primera part del llibre. Per exemple, el fet que els règims comunistes no arribessin a una emancipació real de la classe treballadora, sinó que creessin un sistema autocràtic-burocràtic que acabés concentrant els mitjans de producció a la manera capitalista. M'ha semblat molt interessant, i crec que pot resultar útil a estudiants de ciències socials, així com a tothom que vulgui tenir una idea de la cruïlla on es troben avui dia els moviments altermundistes, hereus dels moviments emancipatoris més tradicionals. 

Continguts: El llibre retrata l'evolució de la política actual, amb les seves relacions indestriables de l'economia, des del que serien les revolucions comunistes del segle XX, i la influència d'aquestes en els moviments emancipatoris clàssics, fins al moviment econòmic i polític de "contrarrevolució" capitalista a partir dels anys 80-90. Lligat a altres factors que s'expliquen al llibre, com la globalització i la crisi actual, no sols econòmica, sinó també energètica i ambiental per la qual passa el planeta, aquest fenomen de contrarrevolució (o revolució conservadora) causa no només la cancel·lació de la crítica a través de la dinàmica de consum i els mitjans de comunicació de masses, sinó també l'anul·lació de les aspiracions d'aquests moviments emancipatoris tradicionals a partir de la privatització de les necessitats socials i el vincle cada cop més estret entre política i interessos econòmics. La primera part revisa certes propostes teòriques del segle XX que donen fe de certs símptomes de tots aquests fenòmens (Gramsci, Benjamin, Pasolini, Weil); i la segona part analitza pròpiament el canvi d'etapa que travessa la societat actual en relació amb aquest temps més clàssic. 

M'agrada: La claredat expositiva de Capella i l'estructura del llibre, en què els capítols poden llegir-se de forma independent els uns dels altres, tot i que guarden una unitat entre ells si es llegeix el llibre sencer. (Els capítols dedicats a Benjamin i Weil em van semblar especialment interessants). 

No m'agrada: Pot resultar desconcertant si el que es busca són sortides clarament determinades a tots aquests problemes, tot i que no crec que sigui l'objectiu inicial del llibre. Les monografies dels autors, a la primera part, poden no ser del tot entenedores si no es coneix prou els autors (com amb algun d'ells va ser el meu cas), en tant que l'exposició és força sintètica. Però no crec que això hagi de descoratjar el lector, ni resti qualitat al llibre. 

Fragments sobre ciutadania

Això és part del treball final que vaig fer per a l'assignatura: "Ciutat, ciutadania i democràcia en María Zambrano". Consistia en seleccionar diversos fragments de l'obra de l'autora que poguessin servir a l'actual discurs sobre la ciutadania. Aquests són els fragments i el que vaig escriure sobre ells en el seu moment.

"La persona, lugar donde el futuro se abre paso, necesita de un ayer que le equivalga. Los pueblos que han creado más historia, en sus horas primeras, cuando sentían el futuro ante sí, crearon una mitología como la griega, en la que se profetiza su grandeza. Otros, han tenido una gran religión, y la persona, en su íntima soledad, se siente hija de Dios, de algún modo. Contrariamente, cuando rechaza este sentir en virtud de alguna “idea” adquirida o por incertidumbre se llena de vacilación, se anonada; permanece sin brío y estéril. No hay creación sin profecía. Lo que en la vida de los pueblos es la mitología o la religión, en la vida personal puede ser una íntima creencia, o un sueño hecho fe."

María Zambrano, Persona y democracia

He escollit aquest fragment com a possible plantejament de la qüestió de la ciutadania, en tant que s’hi destaca un dels trets principals del plantejament polític de María Zambrano, la necessitat d’una referència o horitzó més enllà dels límits de la racionalitat humana per tal que el ciutadà, en la seva dimensió plena de persona, pugui plantejar les seves possibilitats d’acció. La creença o la fe de cadascun dels ciutadans, per aquest motiu, donen sentit a l’acció col·lectiva. Així doncs, tan important és el somni personal com la tradició en què una comunitat es trobi inserida: el que s’ha d’aconseguir és que aquesta referència no es faci absoluta, estancant el temps de la política i reduint les possibilitats de participació.

"La democracia es el régimen de la unidad de la multiplicidad, del reconocimiento, por tanto, de todas las diversidades, de todas las diferencias de situación. El absolutismo y aun sus residuos operantes en el seno de un régimen democrático, tiene en cuenta solamente una situación determinada. Si en efecto así sucediese, si no hubiera de hecho más que esa sola situación en el momento presente, sería posible el género de unidad que el absolutismo –declarado o encubierto– propone. Pero una sociedad es un conjunto de situaciones diversas: perder de vista siquiera una de las más decisivas significa la catástrofe o el estancamiento."

María Zambrano, Persona y democracia

És precisament dins d’aquest marc en el que s’aconseguiria que tots els projectes personals poguessin confluir en un ordre flexible, harmònic, que garantís la llibertat en comptes d’imposar una visió única. La importància d’aquest aspecte (així com el del fragment anterior) per al debat actual sobre la ciutadania es veu clarament, al meu parer, quan en l’actualitat es plantegen noves nocions de ciutadania que van més enllà de la pertinença a un determinat Estat: avui dia noves formes de relació, així com nous interlocutors, acompleixen un paper decisiu en la majoria de casos. En aquest context, la majoria de vegades s’ha d’entrar en diàleg amb altres cultures, opcions polítiques i formes de pensar.

"Diríase que el amor, que es en lo que pensamos ser más individualizado, resulta ser lo más genérico, lo menos propicio para la originalidad individual. Porque también sucede que lo que se expresa, o las expresiones de amor que por su hondura y belleza nos han llegado son las del amor desgraciado. El amor, según dijo Diotima a Sócrates, es afán de engendrar en la belleza y cuando esto se cumple el amor ya no tiene por qué expresarse. El amor que se expresa es el amor desventurado."

María Zambrano, “La mujer y sus formas de expresión en Occidente"

En relació amb el que dèiem a propòsit del fragment anterior, aquest fragment presenta una idea interessant per al plantejament d’aquest debat. El pensament de Zambrano remarca constantment la idea que s’ha fer un pas cap al que és inèdit, allò que no s’ha realitzat encara: per això en determinats moments parla del fracàs com allò que ha de donar pas a allò que sigui veritablement nou en el món. En aquest sentit, aquesta nova situació que estem tractant de dibuixar ha de presentar-se explícitament com una oportunitat per als col·lectius que la història, fins ara, ha considerat minoritaris, o que han estat patint en comptes de tenir un rol actiu. Precisament per això s’ha de trobar aquest horitzó del que hem parlat en el primer text, ja que aquest amor per alguna cosa futura, encara inèdita però latent, és el que uniria persones diferents més enllà de les seves distincions. He identificat, per tant, el que María Zambrano anomena “amor desventurado” com aquell que encara no ha trobat el seu lloc dins la història passada, y per això ha d’obrir-se al futur.

"En las horas de ensanchamiento de la historia, cuando algo nace, cuando la esperanza se muestra, una esperanza compartida, la presencia crece, es mayor la dimensión de nuestra persona, de nuestra alma que aparece ante el prójimo; emergemos junto con él. Y así, la distancia se anula y surge una presencia que enlaza a los que no se conocen ni se conocerán nunca. (…) Es la hora en que la esperanza agranda la superficie de contacto entre los que forman parte de un pueblo, de una comunidad. Mas, desde allí, irradia a todos, a todos los hombres, y se está presente ante ellos; cualquiera pudiera llamarnos, llamar a nuestra puerta. (…) La esperanza despierta franquea la puerta sin deliberación al hermano que llega, porque todos lo son, “es el hermano”."

María Zambrano, Delirio y destino

És precisament en els moments de crisi quan millor es percep aquesta obertura, aquest eixamplament cap a allò que encara no s’ha donat. Aquest és el sentit de tenir esperança. Aquesta troballa de punts en comú entre éssers humans, de la qual hem parlat en el fragment anterior, i que donaria pas a un projecte col·lectiu no imposat, sinó amb veritable sentit per a les persones, representaria la realització de la “fraternitat”, que per a María Zambrano és el valor de la revolució liberal que no va arribar a realitzar-se. A través de l’acompliment del que encara no s’ha realitzat, del que no s’ha revelat, no es busca establir un sistema de forma inamovible, encara que sigui nou, sinó més aviat obrir un camí, apuntar en una determinada direcció, encara que a priori no puguem observar el seu destí concret.

Eichmann en Jerusalén (#1)

Van assumir que l'acusat, com a "persona normal", havia de tenir consciència del caràcter criminal dels seus actes, i Eichmann era normal, amb més motiu en tant que "no constituïa cap excepció al règim nazi." Tanmateix, en les circumstàncies imperants al Tercer Reich, només els éssers "excepcionals" eren capaços de reaccionar "de forma normal." Aquesta veritat tan simple va plantejar als jutges un dilema que no podien resoldre, ni ignorar.

Aquest és l'argument principal que formula el concepte de "la banalitat del mal", tal com va ser pensat i descrit per Hannah Arendt. El fet que les atrocitats més impensables puguin venir sancionades per un govern democràticament escollit propicia, per tant, que els majors genocides i criminals contra la humanitat de la història puguin ser considerats com a ciutadans normals, i de fet, fins i tot exemplars, en tant que en cap moment no es van plantejar desobeir l'ordre vigent. Aquest interessant assaig de Hannah Arendt posa l'accent, precisament, en aquesta deficiència sistemàtica, és a dir: al moment en què la política es cancel·la a si mateixa i, per tant, el que és justificable legalment pot ser jutjat, només, de forma retroactiva. Crec que podria agradar a tothom que vulgui conèixer amb més profunditat certs aspectes d'alguns dels fets que van marcar la història del segle vint i, per tant, el nostre món d'occidentals. 

Continguts: El llibre és l'informe realitzat per Hannah Arendt sobre el procés contra Eichmann, un dels oficials nazis implicats en la Solució Final, que va tenir lloc a Jerusalem l'any 1961. En ell es descriu amb molt detall, per una banda, la personalitat de l'acusat i la seva trajectòria vital i, d'altra banda, els passos principals que va seguir l'aplicació de la Solució Final. Com explica l'autora, el llibre no pretén cap altra cosa que el mateix judici, és a dir, l'objectivitat. I tanmateix no fa falta assenyalar que això no és una garantia cent per cent d'acompliment en el llibre, que mostra tot l'espectre de reaccions i de postures que es van donar en els participants i observadors del judici en aquell moment. 

M'agrada: Si algú en algun moment li interessa saber què passa, o millor dit, què no passa, per la ment d'un nazi, potser aquest és el llibre adequat.

No m'agrada: L'exposició històrica es pot fer una mica densa en determinats moments.