Botchan (#5)

Quan vaig veure l'edifici, el seu aspecte em va semblar imponent. De totes formes, vaig pensar que convertir la mansió d'un guerrer en un restaurant era com fer-se uns calçotets de cota de malla. 

Avui us ofereixo la ressenya d'un llibre de ficció que és una autèntica joia: Botchan, de l'autor japonès Natsume Sōseki (1867-1916). (Val a dir que se'l coneix normalment com a Sōseki, tot i que el seu nom real era Natsume Kinnosuke, i Natsume era el cognom.) D'aquest autor he llegit Kokoro i Botchan, i val a dir que entre elles no tenen gaire a veure. Botchan és una mena de sàtira humorística, amb un ritme frenètic, sobre la societat japonesa del moment (principis del segle vint), immersa en ingents esforços per conciliar tradició i modernitat. Kokoro, en canvi, és un drama intensíssim i tràgic el ritme del qual és molt més lent i pausat (hi ha moments en què et sembla estar veient caure les flors del cirerer a càmera lenta), i l'estil potser és més clàssic o més fidel, per dir-ho així, a les formes japoneses tradicionals, tot i que les inquietuds que s'hi presenten semblen ser també les de l'home modern. Malgrat tot, això no és ni una comparativa entre les dues novel·les, ni una ressenya de Kokoro, així que si en voleu saber més, us recomano que les llegiu totes dues. 

Botchan és la història del personatge principal, de qui no sabem ni tan sols el nom, però que arribem a conèixer, des del seu propi relat en primera persona, amb el sobrenom de "Botchan", que vol dir quelcom així com el "senyoret". Quan, després d'acabar els seus estudis, es trasllada a un poble remot de províncies a treballar com a professor de secundària, Botchan accedeix a un món que li és totalment desconegut i, a través de la seva tossuderia, no fa altra cosa que ficar-se en embolics des del principi. 

Part del problema rau en la seva falta de món i d'experiència, ja que la major part del temps el protagonista és incapaç d'interpretar la hipocresia i les enraonies que li arriben constantment, i la seva incapacitat per analitzar les veritables intencions dels que té el voltant el fan incapaç de distingir entre amics i enemics. De fet, el problema és que ell mateix veu el món en termes d'amics i enemics, i no dels interessos que té cadascú. La novel·la és una lectura molt divertida perquè les situacions en què Botchan acaba involucrat i les seves reaccions a les seves vicissituds tenen un punt surrealista i absurd; d'altra banda la lectura també és molt divertida perquè contrasta en tot moment els ideals honorables de la cultura japonesa amb el món modern que estava començant a prendre forma a partir de la segona meitat del segle dinou. Tot i que Sōseki mateix era força crític amb els valors occidentals, i va abraçar els valors de la cultura mil·lenària japonesa com a objectiu estètic en el seu projecte literari, a la vegada les seves experiències biogràfiques el van apropar a l'individualisme com a ideal de perfeccionament, i aquesta sensibilitat individualista connectava perfectament amb la novel·la de creixement occidental. Botchan és una lectura deliciosa perquè el seu protagonista se'ns presenta amb tots els seus defectes, fins i tot quan ens resulten més evidents a nosaltres que el llegim que a ell mateix, i és una lectura recomanable per a tothom. 

Sinopsi: Botchan és un jove de Tòkio acabat de llicenciar que és enviat a fer de professor a una escola de secundària d'un poble perdut de províncies. La seva percepció ingènua del món i la dificultat que troba per reconèixer el caràcter autèntic de la gent el faran involucrar-se en tota mena d'aventures normalment basades en els malentesos. 

M'agrada: El to irònic i humorístic del llibre, en la majoria dels casos irreverent, que satiritza certes tradicions japoneses. Aquesta combinació amb la fermesa de caràcter cent per cent japonesa del protagonista fa que el resultat sigui molt curiós. És un llibre molt divertit.