Això és part del treball final que vaig fer per a l'assignatura: "Ciutat, ciutadania i democràcia en María Zambrano". Consistia en seleccionar diversos fragments de l'obra de l'autora que poguessin servir a l'actual discurs sobre la ciutadania. Aquests són els fragments i el que vaig escriure sobre ells en el seu moment.
"La persona, lugar donde el futuro se abre paso, necesita de un ayer que le equivalga. Los pueblos que han creado más historia, en sus horas primeras, cuando sentían el futuro ante sí, crearon una mitología como la griega, en la que se profetiza su grandeza. Otros, han tenido una gran religión, y la persona, en su íntima soledad, se siente hija de Dios, de algún modo. Contrariamente, cuando rechaza este sentir en virtud de alguna “idea” adquirida o por incertidumbre se llena de vacilación, se anonada; permanece sin brío y estéril. No hay creación sin profecía. Lo que en la vida de los pueblos es la mitología o la religión, en la vida personal puede ser una íntima creencia, o un sueño hecho fe."
María Zambrano, Persona y democracia
He escollit aquest fragment com a possible plantejament de la qüestió de la ciutadania, en tant que s’hi destaca un dels trets principals del plantejament polític de María Zambrano, la necessitat d’una referència o horitzó més enllà dels límits de la racionalitat humana per tal que el ciutadà, en la seva dimensió plena de persona, pugui plantejar les seves possibilitats d’acció. La creença o la fe de cadascun dels ciutadans, per aquest motiu, donen sentit a l’acció col·lectiva. Així doncs, tan important és el somni personal com la tradició en què una comunitat es trobi inserida: el que s’ha d’aconseguir és que aquesta referència no es faci absoluta, estancant el temps de la política i reduint les possibilitats de participació.
"La democracia es el régimen de la unidad de la multiplicidad, del reconocimiento, por tanto, de todas las diversidades, de todas las diferencias de situación. El absolutismo y aun sus residuos operantes en el seno de un régimen democrático, tiene en cuenta solamente una situación determinada. Si en efecto así sucediese, si no hubiera de hecho más que esa sola situación en el momento presente, sería posible el género de unidad que el absolutismo –declarado o encubierto– propone. Pero una sociedad es un conjunto de situaciones diversas: perder de vista siquiera una de las más decisivas significa la catástrofe o el estancamiento."
María Zambrano, Persona y democracia
És precisament dins d’aquest marc en el que s’aconseguiria que tots els projectes personals poguessin confluir en un ordre flexible, harmònic, que garantís la llibertat en comptes d’imposar una visió única. La importància d’aquest aspecte (així com el del fragment anterior) per al debat actual sobre la ciutadania es veu clarament, al meu parer, quan en l’actualitat es plantegen noves nocions de ciutadania que van més enllà de la pertinença a un determinat Estat: avui dia noves formes de relació, així com nous interlocutors, acompleixen un paper decisiu en la majoria de casos. En aquest context, la majoria de vegades s’ha d’entrar en diàleg amb altres cultures, opcions polítiques i formes de pensar.
"Diríase que el amor, que es en lo que pensamos ser más individualizado, resulta ser lo más genérico, lo menos propicio para la originalidad individual. Porque también sucede que lo que se expresa, o las expresiones de amor que por su hondura y belleza nos han llegado son las del amor desgraciado. El amor, según dijo Diotima a Sócrates, es afán de engendrar en la belleza y cuando esto se cumple el amor ya no tiene por qué expresarse. El amor que se expresa es el amor desventurado."
María Zambrano, “La mujer y sus formas de expresión en Occidente"
En relació amb el que dèiem a propòsit del fragment anterior, aquest fragment presenta una idea interessant per al plantejament d’aquest debat. El pensament de Zambrano remarca constantment la idea que s’ha fer un pas cap al que és inèdit, allò que no s’ha realitzat encara: per això en determinats moments parla del fracàs com allò que ha de donar pas a allò que sigui veritablement nou en el món. En aquest sentit, aquesta nova situació que estem tractant de dibuixar ha de presentar-se explícitament com una oportunitat per als col·lectius que la història, fins ara, ha considerat minoritaris, o que han estat patint en comptes de tenir un rol actiu. Precisament per això s’ha de trobar aquest horitzó del que hem parlat en el primer text, ja que aquest amor per alguna cosa futura, encara inèdita però latent, és el que uniria persones diferents més enllà de les seves distincions. He identificat, per tant, el que María Zambrano anomena “amor desventurado” com aquell que encara no ha trobat el seu lloc dins la història passada, y per això ha d’obrir-se al futur.
"En las horas de ensanchamiento de la historia, cuando algo nace, cuando la esperanza se muestra, una esperanza compartida, la presencia crece, es mayor la dimensión de nuestra persona, de nuestra alma que aparece ante el prójimo; emergemos junto con él. Y así, la distancia se anula y surge una presencia que enlaza a los que no se conocen ni se conocerán nunca. (…) Es la hora en que la esperanza agranda la superficie de contacto entre los que forman parte de un pueblo, de una comunidad. Mas, desde allí, irradia a todos, a todos los hombres, y se está presente ante ellos; cualquiera pudiera llamarnos, llamar a nuestra puerta. (…) La esperanza despierta franquea la puerta sin deliberación al hermano que llega, porque todos lo son, “es el hermano”."
María Zambrano, Delirio y destino
És precisament en els moments de crisi quan millor es percep aquesta obertura, aquest eixamplament cap a allò que encara no s’ha donat. Aquest és el sentit de tenir esperança. Aquesta troballa de punts en comú entre éssers humans, de la qual hem parlat en el fragment anterior, i que donaria pas a un projecte col·lectiu no imposat, sinó amb veritable sentit per a les persones, representaria la realització de la “fraternitat”, que per a María Zambrano és el valor de la revolució liberal que no va arribar a realitzar-se. A través de l’acompliment del que encara no s’ha realitzat, del que no s’ha revelat, no es busca establir un sistema de forma inamovible, encara que sigui nou, sinó més aviat obrir un camí, apuntar en una determinada direcció, encara que a priori no puguem observar el seu destí concret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada