Tolkien: hombre y mito (#4)

Aquesta teologia catòlica, present explícitament al Silmaríl·lion i present implícitament a El Senyor dels Anells, és omnipresent en totes dues obres, infonent vida als seus relats de forma tan invisible però segura com l'oxigen. Si Tolkien ho sabia de forma conscient és una altra qüestió, però de forma subconscient estava tan saturat amb el concepte cristià de la realitat que aquest permea el seu mite profundament. 

Aprofitant que últimament vaig poder llegir El Señor de los Anillos y la filosofía, recentment editat en castellà, vaig arrodonir certes parts de la reflexió gràcies al llibre que avui us presento: Tolkien: hombre y mito. Aquest assaig de Joseph Pearce, editat a Minotauro, és una de les obres de referència més interessants que he trobat sobre la vida i l'obra de Tolkien. Se centra sobre tot en l'anàlisi de la personalitat de l'autor a través de les seves experiències biogràfiques, i en l'anàlisi d'alguns aspectes de la seva obra, especialment del Silmaríl·lion i del Senyor dels Anells a partir d'aquests trets de caràcter. A partir d'aquesta aproximació biogràfica, el llibre tracta principalment el plantejament teòric de Tolkien a l'hora d'enfocar aquestes obres, que gira especialment al voltant de la teologia catòlica i com aquesta queda profundament lligada a les seves obres. També hi figura la seva relació com a autor amb una cultura concreta, anglesa més que europea en la majoria dels casos. Crec que agradarà a fans de Tolkien que vulguin aprofundir en aquestes qüestions més aviat acadèmiques. 

Continguts: L'obra consta de diversos capítols temàtics, tot i que ordenats per la seva referència cronològica a la biografia de l'autor. Així doncs, podem trobar la infància i formació de Tolkien, Tolkien com a pare de família i creador (sovint són el mateix des del punt de vista de Pearce), Tolkien com a acadèmic i membre dels Inklings, Tolkien enfrontat als seus crítics, etc. L'anàlisi es fa especialment profunda sobre tot pel que respecta als temes teològics i metafísics: relacionats molt sovint amb la pròpia teoria de Tolkien sobre l'estructura narrativa dels relats mateixos. Trobo molt destacable, per exemple, l'anàlisi que fa cap al final del llibre d'algunes de les seves narracions curtes, com 'La fulla' d'en Niggle.

M'agrada: El constant recurs a la veu del propi Tolkien en el llibre a través de les nombroses citacions de les seves cartes i assajos, i el retrat que fa de l'home, amb les seves virtuts i defectes, la valoració dels quals queda més aviat a discreció del lector. També és un punt fort la justificació que fa Pearce de l'obra de Tolkien davant de les crítiques que ha anat rebent des de la publicació de El Senyor dels Anells. La principal d'aquestes crítiques, l'acusació de Tolkien d'oferir evasions de la realitat, es troba de cara amb el contrast que suposa la teoria del mite d'aquest autor: el mite com a inmersió directa i profunda en la realitat.

No m'agrada: La justificació teològica pot semblar un pèl massa forçada en alguns passatges, sobre tot els que tracten de defensar la teoria del mite de Tolkien més que limitar-se a descriure-la o explicar-la. Hi ha un altre detall, en què em penso que Pearce eleva l'anècdota a categoria, que és l'episodi de la guerra civil espanyola: Tolkien participava de la percepció estesa entre els catòlics britànics de l'època, influïda per la propaganda i la contaminació ideològica de la dreta espanyola a través de la diplomàcia, i que va desembocar en la demonització de la república espanyola i l'obstrucció a qualsevol suport internacional que pogués haver rebut. Pearce valora la guerra civil molt superficialment i sense cap coneixement del context històric que va portar al conflicte, i obvia directament el fet que tant l'Alemanya de Hitler com la Itàlia de Mussolini van donar un suport logístic crucial al bàndol franquista.