Un aprenent i el seu déu (#583)

Si volguessis sospitar de mi tindries infinitat de causes per fer-ho i tindríem discussions desagradables entre tu i jo. Intento no dir mentides evidents. Quan estic de broma o et llenço indirectes, potser se m'escapen coses semblants a una mentida, sense voler, però intento no dir mentides a propòsit... 

Aquest recull de contes curts de l'autor japonès Naoya Shiga (1883-1971), editat a cura del professor Ko Tazawa (1953-2022) es va publicar el 2019 com a part de la sèrie de Literatura Japonesa de l'editorial Lapislàtzuli, que pretén apropar als lectors catalans les figures clàssiques més importants de la narrativa japonesa del segle vint, a través de les seves obres breus. En aquest volum hi trobem cinc contes de Shiga, caracteritzats per la seva hibridació entre la narrativa i l'assaig, i força representatius del seu estil i les seves inquietuds literàries i filosòfiques. A principis del segle vint, Shiga va fundar, juntament amb d'altres companys d'estudis que pertanyien com ell a un ambient acomodat, l'Escola del Bedoll, un corrent literari influït per l'art europeu i caracteritzat per un idealisme individualista que s'allunyaria d'altres propostes més preocupades pel realisme i la crítica social. Shiga es va veure influït també pel cristianisme, que no va arribar a practicar formalment, però les idees del qual s'aprecien als contes que recull el volum, a l'hora de tractar els dilemes morals en què es veuen immersos els personatges. 

Els contes recollits al volum es van publicar entre 1912 i 1920, i retraten la inquietud de l'autor per reafirmar la integritat moral de l'individu dins les exigències del món social en què viu. Tots els contes giren al voltant de conflictes similars: amb una tendència sempre constant a la introspecció, els seus personatges es qüestionen les seves motivacions íntimes i la seva voluntat a l'hora d'actuar fins i tot quan les seves accions són moralment clares a ulls de tothom. Shiga els posa constantment sota la sospita de la hipocresia si fan el que cal fer en un determinat moment però pels motius erronis, sigui per vanitat o per sentir-se millor amb ells mateixos: és el cas del client a "Un aprenent i el seu déu", que se sent estranyament pertorbat després d'haver exercit la caritat amb el jove aprenent de la botiga; l'artista acusat de matar la seva dona a "El crim d'en Han", que es veu incapaç de confirmar o negar definitivament la seva intencionalitat en el crim i que s'analitza a si mateix davant els investigadors policials amb la màxima precisió; o el protagonista de "Un bon matrimoni", un faldiller tenallat pel dilema entre la necessitat de tranquil·litzar la seva dona respecte a les sospites d'infidelitat i el seu rebuig a dir mentides pietoses, i que ens ofereix uns diàlegs punyents i plens de tensió continguda. 

Altres personatges, com els treballadors del tramvia a "Els justiciers" i l'infant protagonista de "Manazuru" pateixen els mateixos dilemes vitals, però són incapaços d'articular-los racionalment: en el primer cas perquè els protagonistes pertanyen a una classe social més baixa i no tenen el refinament intel·lectual dels personatges més acomodats socialment o que han rebut una educació més avançada, i en el segon cas perquè es tracta d'un jovenet al llindar de l'adolescència que encara no té la maduresa ni disposa del llenguatge adequat per analitzar els seus propis sentiments tan profundament. És a "Manazuru", en particular, que m'ha semblat que brillava especialment l'habilitat de Shiga per crear personatges complets i dotar-los d'una psicologia realista amb una extraordinària capacitat de concisió. He gaudit molt dels contes recollits en aquest breu volum, que m'han apropat a un autor que no coneixia i en la meva pròpia llengua. Només em queda aplaudir la iniciativa de l'editorial i lamentar la pèrdua que va suposar la mort del professor Tazawa per a les lletres catalanes. 

Continguts: Després d'una breu introducció per part de Ko Tazawa sobre l'autor i el seu context històric, el volum recull cinc contes de Naoya Shiga. En primer lloc, "Un aprenent i el seu déu" narra la trobada fortuïta entre un jove aprenent en una botiga fascinat per l'auge del sushi a la ciutat, i el seu misteriós benefactor. "El crim d'en Han" ens descriu la investigació criminal després de la mort d'una artista de circ en plena actuació, que d'entrada sembla accidental però podria amagar intencions soterrades per part del marit de la víctima. El tercer relat, "Manazuru", és el més intimista de tots, i narra la breu aventura d'un infant que arrossega el seu germà petit per tal de poder veure l'actuació d'un grup de músics ambulants. "Els justiciers" descriu un dissortat accident de tramvia en què mor una nena, i les conseqüències que té aquest fet per a un grup de treballadors que en són testimonis directes. Finalment, "Un bon matrimoni" ens descriu la tensió que s'estableix entre un marit faldiller i una esposa que sospita constantment de les seves infidelitats. El volum tanca amb un breu assaig de Ko Tazawa sobre el sushi. 

M'agrada: "Un aprenent i el seu déu" i "Un bon matrimoni" han estat els que m'han agradat més de tot el recull, però això no desmereix els altres tres contes, que m'han semblat també excel·lents. 

Aquella escena de Rebecca

L'altre dia van fer Rebecca d'Alfred Hitchcock a la televisió espanyola i, és clar, no m'hi vaig poder resistir. Encara ara és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock i, tot i que de vegades queda eclipsada per altres pel·lícules de la seva filmografia que són més recordades, com Psicosi, Rear Window o Vertigo, només cal veure-la per entendre per què és una obra mestra. Val a dir que potser Rebecca (1940) no és tan valorada com altres films de Hitchcock perquè depèn massa del material original del qual deriva, la novel·la homònima de l'autora britànica Daphne du Maurier, que tot just s'acabava de publicar. El film és extremadament respectuós amb el text original, i tradueix la novel·la a imatges amb una fidelitat tal que amb prou feines hi queda marge perquè el director hi pugui afegir res de collita pròpia. De fet, són ben conegudes les desavinences creatives d'un Hitchcock acabat de desembarcar a Hollywood - Rebecca va ser la seva primera pel·lícula americana - amb el productor de la pel·lícula, David O. Selznick, que li va exigir al director la màxima fidelitat a la novel·la. Així doncs, Hitchcock no va poder afegir-hi els tocs personals que hauria volgut, ni desenvolupar el seu característic humor negre, que en alguns moments de la pel·lícula s'intueix en la subtilesa d'alguns diàlegs, però que no arriba a trair mai l'esperit del text de la novel·la. L'únic canvi en què l'adaptació s'aparta de l'argument original és en el detall crucial de la mort de Rebecca, que dilueix l'ambigüitat moral del senyor de Winter, i en crea una versió un punt més tràgica i desvalguda per a la pel·lícula. 

Una jove de classe mitjana s'enamora perdudament d'un misteriós aristòcrata anglès durant unes vacances a Montecarlo, i no pot quedar més aclaparada quan aquest s'hi declara i es casen immediatament. Tanmateix, un cop tornen a Anglaterra, la protagonista s'haurà d'adaptar a un ambient en què no encaixa, profundament pertorbada pel seu sentit de fracàs social i la presència sempre inquietant del record de la primera esposa del marit, la sofisticada Rebecca. Un dels punts més forts de la pel·lícula és la feina dels intèrprets: Joan Fontaine ofereix el retrat perfecte de la protagonista innominada, amb un aire d'innocència angoixada i de devoció infatigable cap al marit; Lawrence Olivier fa una interpretació impecable del distant i volàtil senyor de Winter, totalment inaccessible per a l'esposa durant la primera meitat del metratge, però que comença a mostrar-se més vulnerable en el moment que esclata el conflicte al voltant de la primera dona i es descobreix el seu tèrbol secret. S'hi afegeixen uns excel·lents Judith Anderson i George Sanders com a sinistres secundaris, en els papers de la imposant senyora Danvers, obsessionada amb mantenir viu el record de la difunta Rebecca, i l'antic amant d'aquesta, el senyor Favell. Com també passa al llibre, l'encant de la història rau en el punt de vista parcial de la protagonista, que ens guia a través de la primera meitat de la novel·la amb una versió totalment esbiaixada de la realitat, de forma que haurem d'anar reconstruint els fets en la seva versió autèntica a mesura que els altres personatges ens en vagin revelant més informació. 

L'adaptació aconsegueix recrear a la perfecció les tensions psicològiques que s'estableixen en aquesta història d'amor macabra: avui dia anomenaríem relació tòxica el constant intercanvi de retrets que s'estableix entre un marit que es comporta com un pare fred, distant i autoritari, i una esposa que s'humilia i s'arrossega constantment a cada conversa per suplicar-li al marit una engruna d'afecte, i poder mantenir viva una il·lusió de felicitat. Tanmateix la història funciona precisament perquè el secret del marit és el que actua com a clau de volta per al seu comportament: no li resta toxicitat a la relació, és cert, però la seva fredor acaba prenent sentit dins del context del relat, com també passa a la novel·la, que ens tempta amb aquesta possibilitat oberta per als protagonistes d'alliberar-se dels fantasmes del passat. L'altre dia, quan reveia la pel·lícula, em va cridar l'atenció especialment una escena que té lloc cap a la meitat del metratge, i que em va semblar un moviment brillant per part dels guionistes i un toc de geni de l'adaptació cinematogràfica: si adaptar una obra literària al cinema consisteix a explicar la mateixa història aprofitant els recursos d'un mitjà diferent, no hi ha millor manera de transmetre aquesta tensió entre relats contradictoris que es dóna a l'argument que fent asseure els personatges a veure les pel·lícules casolanes de la seva lluna de mel. 

Part dels diàlegs de l'escena són fidelment reproduïts del llibre, però el cineasta els situa en un context totalment original. La protagonista hi apareix tota mudada - s'ha fet un canvi d'imatge especialment per intentar encaixar amb l'expectativa idealitzada que té del que hauria de ser l'esposa d'un aristòcrata, i que pensa que agradarà al seu marit. L'accent en l'aspecte físic de la protagonista i la seva manca de sofisticació és un motiu important de la novel·la que a la pel·lícula, amb molt d'encert, és explotat visualment. La parella es posa a veure el vídeo de les vacances, on per primera vegada tots dos es mostren desinhibits i enamorats, però de seguida són interromputs per un conflicte amb el servei que no fa altra cosa que posar de manifest la ineptitud social de la nova senyora de Winter, com el seu marit no s'està de fer-li notar. Quan tornen a reprendre la pel·lícula, la màgia momentània de l'enamorament s'ha trencat, i l'esposa li fa un comentari al marit que ell es pren malament perquè interpreta com a retret, alarmat per la possibilitat que la noia arribi a conèixer el secret del seu matrimoni amb Rebecca. Adonant-se que ha tornat a ficar la pota, l'esposa implora del seu marit alguna mena de reafirmació del seu amor: ell, en canvi, només en reforça els dubtes i la inseguretat. L'escena s'acaba de nou amb la filmació en què veiem la fantasia del que la protagonista desitjaria que fos la relació, contraposada amb l'amarga realitat: la imatge de conjunt funciona, precisament, perquè hi veiem els dos relats superposats.  

El cuadro completo (#582)

Tot art és polític. Tot el que conté un museu és polític, perquè està determinat per les polítiques del món que l'ha creat. Si no us adoneu dels criteris i els objectius que hi ha en joc, això no vol dir que no hi siguin: potser simplement s'assemblen massa als vostres i us resulten naturals. Tanmateix, actualment, sembla que, en el seu afany de "neutralitat" (entenent que neutralitat no és altra cosa que statu quo), els museus estan com més va més en risc de perdre rellevància en la societat contemporània i política. Vivim en una època de turbulències i transformacions intenses, però és difícil que els museus ho reflecteixin. L'art sempre ha estat l'eina dels poderosos i també l'arma dels desposseïts: la imatgeria oficial controla les narratives de la identitat i defineix el que és "correcte", però aquestes representacions es poden subvertir i destruir de forma creativa. 

Aquest assaig de la historiadora de l'art australiana Alice Procter es va publicar el 2020, i és una anàlisi molt entenedora de la història dels museus tal com els coneixem en els nostres dies, i la càrrega ideològica i històrica que arrosseguen des de la seva creació al segle divuit. L'assaig porta el subtítol La història colonial de l'art als nostres museus perquè l'empresa colonialista és indestriable d'aquests orígens il·lustrats de l'empresa museística. El que se'ns presenta com a fruit del discurs de la racionalitat il·lustrada, aparentment neutral, del segle divuit, acaba revelant el seu vessant més fosc i ocult quan descobrim que arrela en les preconcepcions, violències i estratègies de dominació de la seva època, i constatem que l'opressió sistèmica operada sobre els pobles colonitzats no queda prou reconeguda ni en les seves col·leccions, ni en la part que se n'exposa, ni en la pedagogia que se'n fa. Procter parla principalment del llegat museístic de l'imperi britànic, i s'entreté especialment en les polèmiques que afronta a l'actualitat: els debats sobre la restitució d'art i objectes espoliats a les antigues colònies, el silenciament de les massacres i violències operades per aconseguir-los, així com l'ocultament de les històries de violència associades a la colonització mateixa, en un relat de la història que glorifica els conqueridors com a herois nacionals. El llibre es publica precisament en plena onada de protestes per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, que provoca un esclat inèdit de violència contra monuments públics a aquests personatges lligats al llegat colonial. 

Com a historiadora, Procter entén perfectament que la història no es pot reescriure totalment, perquè els relats perfectes no existeixen i per definició sempre seran parcials i defectuosos, però sí que pot ser reinterpretada, ampliada i anotada, per tal d'obtenir-ne la versió més completa possible. El seu assaig reivindica precisament aquesta necessitat d'ampliar l'imaginari cultural per tal de crear una societat més justa i més lúcida respecte dels horrors i les mancances del passat. Els discursos com el de Procter són acusats habitualment de sobreimposar lectures i valoracions contemporànies sobre mentalitats del passat: tanmateix, aquesta acusació amaga un reforçament implícit del discurs dels poderosos, que imposa la seva versió sobre la realitat, la naturalitza, i en silencia la dissidència o les veritats incòmodes. Si l'esclavitud en l'era imperialista era defensada amb arguments basats en la noció de progrés i la supremacia racial i cultural de les nacions europees, els discursos abolicionistes hi plantaven cara, i els moviments de resistència i d'alliberament dins les colònies eren ben evidents. El problema és que la cultura museística encara no ha fet el pas per reconèixer que ha amagat una part de la història, ni que la creació mateixa dels museus és part del problema. Lluny de voler destruir o esborrar els museus com a part d'aquest llegat, ni de crear museus paral·lels per explicar les històries que han quedat soterrades, Procter defensa que han de ser els museus mateixos els que s'adaptin als temps, i en aquesta tasca la figura dels visitants i espectadors és més necessària que mai. Així doncs, l'assaig pretén fer-nos mirar els museus d'una altra forma, que ens fem preguntes sobre l'origen de les seves col·leccions i siguem capaços de dedicar-hi una mirada crítica. 

L'estructura del llibre és molt interessant, i està organitzat de forma que la mateixa lectura s'assembla a la visita a un museu o una exposició: amb diferents blocs temàtics que es dediquen a diferents espais museístics, seccions petites dins de cada bloc que exposen un cas pràctic, i una evolució cronològica des de l'origen dels museus als segles disset i divuit fins al potencial de l'art contemporani per a la desconstrucció de discursos preestablerts i la crítica oberta a les estructures de poder que encara dominen l'espai museístic. Així doncs, la primera part, "El palau", explora els orígens dels museus en les col·leccions privades, en què és el col·leccionista qui decideix què té rellevància i què no dins d'un espai originalment privat i no obert al públic, sovint fins i tot dins la mateixa llar. És a partir de l'accés del públic a aquestes col·leccions que neixen els primers museus, i un exemple molt emblemàtic en són les col·leccions reials, que tot sovint acaben esdevenint patrimoni estatal. Dins d'aquesta secció, Procter explica les relacions entre l'origen del British Museum i diversos col·leccionistes privats que van aconseguir els seus tresors arqueològics de formes legalment dubtoses, i també caracteritza diversos objectes com a símbols de poder. A la segona part, "L'aula", Procter analitza un vessant diferent del mateix origen, i pren en consideració els museus que es van originar des del principi com a projecte educatiu per al públic de masses, en línia amb les idees de la Il·lustració. Tot i el discurs filantròpic i democratitzador en els seus orígens, no poden amagar el biaix imperialista dels seus curadors i contribueixen a crear una imatge alienant i exòtica de l'altre colonitzat. 

La tercera part de la proposta, "El monument commemoratiu", se centra en la part amagada i sovint silenciada d'aquesta visió gloriosa que ofereixen els museus des del seu origen: en aquesta secció, Procter enfoca la lent a les històries de violència que tot sovint queden soterrades dins les col·leccions mateixes, algunes fins i tot a plena vista dels visitants, però enterrades dins la multitud d'objectes exposats i mancats d'una interpretació acurada. Els zoos humans, que van durar fins al segle vint, o l'exposició de restes humanes dins dels museus amb un suposat interès etnogràfic, en són els exemples extrems. En aquesta secció l'autora analitza diversos intents - alguns d'exitosos i alguns de fallits - per part d'autors contemporanis que han provat d'oferir respostes o expressar resistència a aquesta història de patiment i opressió. Finalment, la quarta secció, "El pati d'esbarjo", presenta unes quantes propostes des de l'art contemporani i la performance que van dirigides a desafiar i contestar la dinàmica mateixa dels museus, i proven de presentar imatges o espais alternatius, sovint des de l'humor, a les estructures de poder donades. En aquestes propostes es veu clarament com el paper del públic espectador és actiu a l'hora de construir el significat de l'obra vista, que sovint és participativa, de forma que Procter utilitza aquests exemples per tal de plantejar un paral·lel amb com hauria de ser l'actitud dels visitants als museus convencionals. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el text ens planteja una història del llegat colonial dels museus que ens han arribat a l'actualitat centrant-se en diferents aspectes clau. A la primera secció, "El palau", l'autora se centra en el fenomen del col·leccionisme com a activitat privada i que es basa en una relació molt directa de poder entre el col·leccionista i els seus objectes, tot sovint exercit de forma totalment arbitrària. La segona secció, "L'aula", analitza el projecte il·lustrat de categoritzar el món, però descobreix el biaix implícit d'aquest projecte cap a una determinada visió del món, i els silenciaments que comporta. La tercera part, "El monument commemoratiu", se centra precisament en aquestes històries silenciades de dolor i d'opressió, que avui dia afloren en el discurs públic com a crítica oberta a la representació que s'ofereix als museus. La quarta part, "El pati d'esbarjo", se centra en formes de contestació d'aquest discurs dominant des de l'art contemporani, i en destaca especialment l'enjogassament de les propostes i la participació activa del públic com a model per replantejar la direcció futura dels museus. 

M'agrada: M'ha agradat molt l'aposta de Procter per la claredat i la concisió, i en especial la tria d'exemples pràctics, que a simple vista semblen anecdòtics, però esdevenen claus d'interpretació molt valuoses per a la imatge de conjunt que se'ns ofereix. 

Sympathy for the Devil

Ara rellegeixo El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. 

La història d'en Shuggie Bain (#581)

- No cometis el mateix error que vaig cometre jo. Mai no es posarà bona. Quan arribi el moment, hauràs de marxar. L'única persona que pots salvar és a tu mateix. 

La història d'en Shuggie Bain és la novel·la de debut de l'autor escocès resident a Nova York Douglas Stuart, que va ser guardonada amb el premi Booker el 2020, el mateix any de la seva publicació. És la crònica de les desgràcies viscudes per una família disfuncional de Glasgow durant els anys vuitanta, l'època més dura de la recessió econòmica a Gran Bretanya causada per les polítiques desreguladores i privatitzadores del govern de Margaret Thatcher. La ciutat de Glasgow es veu afectada pel tancament de les drassanes i les mines de carbó, que deixa en una situació precària una gran part dels treballadors de la ciutat. Els obrers que es troben en aquesta situació es veuen obligats a reconvertir-se com a taxistes o amb altres feines menors, i les seves famílies malviuen dels escassos subsidis que reben de la seguretat social i fan mans i mànigues per poder menjar cada dia. El problema es fa més greu quan s'hi barregen addiccions com l'alcoholisme o la ludopatia, que fan desaparèixer en un instant els precaris ingressos que reben aquestes famílies cada setmana. 

Les víctimes col·laterals d'aquesta situació són els fills d'aquestes famílies desestructurades, obligats a sobreviure en aquesta precarietat i aprenent a protegir-se dels perills i amenaces que els poden colpir en qualsevol moment, i atrapats, a la vegada, en un conflicte entre la fidelitat i els lligams d'amor que els uneixen al progenitor que s'autodestrueix, i la necessitat de preservar-se a si mateixos si no volen acabar repetint els mateixos esquemes d'abús. És el cas del protagonista de la novel·la, en Shuggie Bain, un infant que des de ben petit aprèn a conviure amb la volatilitat i la infelicitat crònica de la seva mare alcohòlica, l'Agnes, obligada per les circumstàncies a topar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. De fet, la novel·la ens marca, des del seu títol, en Shuggie com a protagonista, en qui Stuart aboca part de les seves experiències personals i generacionals com a adolescent gai al Glasgow dels anys vuitanta i noranta. La narració s'emmarca com a flashback dins l'experiència personal d'en Shuggie, que veiem com a protagonista al primer capítol de la novel·la i el darrer, però la seva veu intel·ligent i precoç i el seu camí de creixement des dels quatre o cinc anys d'edat fins a l'adolescència esdevenen una de les múltiples trames secundàries que conformen la narració. La novel·la ens ofereix una trama coral que va girant d'uns personatges a uns altres a través de les relacions familiars de l'Anges Bain: el seu fill petit en Shuggie, el seu marit faldiller en Shug Bain, els seus pares els Campbell, una de les seves parelles posteriors, i els dos fills grans del seu primer matrimoni, la Catherine i en Leek. 

A través de la novel·la, en Shuggie aprèn a conviure amb l'abandonament i la pèrdua de tots els seus éssers estimats, i la seva resistència al desànim i la confiança en un futur millor no passen de somni naïf i consol fantasiós quan és un infant, però aniran posant-se a prova a mesura que vagi creixent i sigui més conscient de la seva situació. També es veurà enfrontat a l'exigència dels rols de gènere que li imposen des de fora, en una societat que no entén cap altra possibilitat fora de l'heterosexualitat normativa, i que normalitza els abusos i els maltractaments dels homes cap a les dones com a part del que s'espera d'ells per naturalesa. El retrat de l'Agnes que ens ofereix la novel·la és desolador en aquest sentit: els seus actes de rebel·lió, com per exemple la decisió d'abandonar el seu primer marit, sempre tornaran per turmentar-la de formes amplificades, especialment quan iniciï múltiples relacions abusives amb els següents homes que aniran passant per la seva vida, i que la percebran com a objecte a qui cal controlar i dominar, en no conformar-se al paper d'esposa passiva o submisa de les altres dones. L'abús de l'alcohol no serà altra cosa que un factor més a tenir en compte en aquesta combinació tràgica de decisions conscients i fatalitats inesperades, ja que la seva addicció la farà encara més vulnerable a aquests atacs per part de la comunitat que l'envolta. Tanmateix, Stuart tampoc ens la retrata com a víctima perfecta: precisament un dels punts forts de la novel·la és que és un personatge que es fa difícil de compadir, especialment quan veiem el tracte a què sotmet els seus fills. 

És així que Stuart ens ofereix un retrat social complex, que es basteix a base de caracteritzacions molt minucioses i detallades, i que s'entretenen a bastament en les petites mesquineses diàries que poden acabar definint existències senceres. Fins i tot els personatges més secundaris acaben retratats amb tot detall, i la narració ens fa partícips de les circumstàncies personals que poden arribar a portar-los a prendre decisions que de fora semblarien inexplicables. El flashback cap al passat dels pares de l'Agnes n'és un bon exemple, com també l'esforç que fa a caracteritzar les famílies veïnes del barri, que es dediquen a maltractar els Bain amb una lògica expiatòria totalment implacable en la seva crueltat. La història d'en Shuggie Bain és una molt bona novel·la, recomanable si us interessen aquests retrats corals en què cada secundari, fins i tot els que hi apareixen de forma anecdòtica, hi té alguna cosa a dir. Està molt ben construïda, amb una atenció especial a mantenir la tensió narrativa que s'acaba alliberant a cada capítol, com si la novel·la tingués el seu propi batec. Ara bé, és una novel·la molt dura per les relacions abusives que descriu, sobretot pel que fa a les manipulacions psicològiques que operen dins la família. El seu desenllaç, que s'enfoca més aviat a la resiliència del protagonista i el seu creixement personal malgrat les desgràcies viscudes, actua com a compensació a tot el camí de baixada que anem recorrent durant la novel·la sencera. 

Sinopsi: La família Bain es trasllada a un dels barris més pobres de Glasgow (el fictici Pithead, basat en les poblacions mineres als afores de la ciutat) a mitjans dels anys vuitanta, una àrea de la ciutat on quasi tots els veïns es troben a l'atur i les famílies viuen dels subsidis. Tanmateix, en Shug Bain hi trasllada la seva dona alcohòlica i els seus fills quan ja es troba decidit a acabar la relació, i decideix que aïllar l'Agnes de les seves relacions familiars i els seus coneguts és la millor manera de continuar exercint-hi el control. Aquesta situació no fa altra cosa que agreujar el problema d'alcoholisme de l'Agnes, que acaba afectant els seus fills: els dos fills grans del seu primer matrimoni, la Catherine i en Leek, i el fill petit que té amb en Shug, en Shuggie, que es veu obligat a créixer afrontant els abusos i maltractaments per part dels altres nens, que se'n burlen perquè no és prou masculí, i la complicada situació que viu a casa amb l'addicció de la mare. 

M'agrada: És una novel·la amb què no les tenia totes en començar a llegir, i m'ha anat mostrant les seves fortaleses a mesura que avançava, sobretot pel que fa a la construcció de personatges secundaris i la dosificació de la tensió i el ritme narratiu. 

De llengües i trinxeres

Ahir arrencava al País Valencià la consulta impulsada pel govern perquè les famílies triïn la llengua vehicular d'escolarització per als seus fills. El propòsit subjacent a la proposta és segregar l'alumnat per tal de trencar la cohesió social al territori i, així, poder afeblir la presència del valencià a la seva pròpia terra. Enviar el missatge als parlants monolingües de castellà que bandejar la llengua de la terra on viuen, i negar-la als seus fills, és una qüestió de llibertat no és sinó una estratègia per crear una imposició lingüística de cara al futur: ensenyar-los a comportar-se com a colons de cara als natius. Solidaritat amb les famílies i a continuar resistint. 

https://www.3cat.cat/324/consulta-sobre-la-llengua-vehicular-als-centres-educatius-del-pais-valencia-que-implica/noticia/3337234/

https://www.vilaweb.cat/noticies/comenca-consulta-educativa-amenaca-catala-pais-valencia/

https://www.elnacional.cat/ca/societat/caos-denuncies-coaccions-en-inici-consulta-llengua-pais-valencia_1370057_102.html 

Esperant la primavera (3)

A tres anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, Rússia i els Estats Units pretenen vendre al món les seves converses de pau, que no contemplen ni la Unió Europea ni el govern ucraïnès, i el president dels Estats Units culpa Ucraïna de l'agressió. Què en diria Habermas, d'això? Europa més desorientada que mai. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-anys-despres-de-linici-de-la-guerra-ducraina-un-final-imprevisible-sembla-acostar-se/

https://www.cnbc.com/2025/02/22/ukraine-against-the-ropes-as-us-backing-falters-after-3-years-of-war.html

https://www.theguardian.com/world/2025/feb/19/kyivs-white-house-wooing-implodes-as-zelenskyy-tells-the-truth-about-trump

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2510582-la-ue-prepara-un-nou-paquet-d-ajuda-per-enviar-un-missatge-ferm-de-suport-a-kiiv.html

Actualitzo el 26 de febrer: les afectacions al sistema educatiu ucraïnès. 

https://www.3cat.cat/3cat/cinc-anys-sense-trepitjar-lescola-la-trista-realitat-dels-nens-ucrainesos-que-viuen-prop-del-front/video/6327352/

Temps de segona mà (#580)

Quan mirem enrere ens en fem creus: de veritat érem nosaltres? De veritat era jo? He reviscut aquests records alhora que els meus personatges. Un d'ells em va dir: "Només un soviètic pot comprendre un soviètic". Teníem una única memòria comunista, la mateixa. Érem veïns de memòria. 

Aquest llibre ha estat una lectura molt informativa i profitosa, tot i que en alguns moments se m'ha fet lent i al final m'ha costat força acabar-lo. No havia llegit mai res de la guanyadora del premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, i un cop acabat aquest volum puc dir que m'ha sorprès força, possiblement per la manca d'expectatives que en tenia en començar a llegir. El seu Nobel va ser controvertit perquè els seus textos desafien els límits del que podríem considerar literatura: Aleksiévitx és periodista, i els seus llibres s'inscriuen en el que podríem anomenar història oral. A través de les seves pàgines, els múltiples testimonis entrevistats per l'autora van explicant les seves vides i vicissituds, amb intervencions mínimes per part d'Aleksiévitx, que no passen de meres acotacions o aclariments sobre la situació descrita. Les narracions d'aquests testimonis tenen un valor literari molt ferm, però havent llegit el llibre em queda el dubte de fins a quin punt la noció d'autoria es pot plantejar en termes tradicionals en aquest cas, i també, en determinats moments, em preguntava quin és el grau d'elaboració o d'edició dels textos finals per part de l'autora, que es pot arribar a intuir en alguns moments, sobretot quan es produeixen salts temporals en les narracions personals. 

El fil conductor del llibre és la noció del ciutadà soviètic: com la pertinença a la Unió Soviètica i la càrrega identitària que comporta, lligada a la llengua i la cultura russes, entren en crisi amb la caiguda del règim soviètic el 1991. Els testimonis d'aquests ciutadans soviètics es reparteixen en dos blocs: els de la dècada dels noranta, de 1991 a 2001 i, a la segona part del volum els de la primera dècada del segle vint-i-u, de 2002 a 2012. Els relats són extremadament depriments, i cobreixen quasi tota la història de la Unió Soviètica, ja que molts dels protagonistes sovint es remunten a les generacions anteriors per relatar les vicissituds dels seus pares i avis durant el segle vint. Les generacions més joves, que ja han nascut després del comunisme o en van viure la caiguda quan eren molt petits, mostren el trencament que es produeix amb aquestes generacions anteriors que van ser educades en les bondats del sistema soviètic. La distància s'accentua encara més en el marc de la violència desfermada durant els anys noranta per les guerres que segueixen el desmembrament de l'antiga Unió Soviètica, i la gran bretxa de desigualtat econòmica que es crea en els països ex-soviètics arran de l'entrada a un sistema capitalista totalment desregulat sense les mínimes garanties socials. 

El factor comú que acaben compartint la majoria de testimonis, sobretot quan entren en el terreny polític, és el sentiment de doble traïció per part dels seus governants. En primer lloc, durant els anys de la Unió Soviètica els ciutadans del carrer han hagut de naturalitzar i racionalitzar les atrocitats més abjectes que es van produir durant els anys més foscos de la dictadura, sobretot durant el període de purgues estalinistes però no únicament. Es tracta de les onades de persecucions polítiques i ideològiques i el sistema carcerari i concentracionari conegut com el Gulag. Una generació d'infants adoctrinats en la retòrica del comunisme acaba justificant les tortures i maltractaments, les detencions i desaparicions sobtades, fins i tot quan afecten els seus propis pares o avis, convençuts del bé major que suposa la consecució del comunisme, i conscients de les qualitats que ha de tenir el bon ciutadà per tal d'encaixar en aquest règim. Aquesta necessitat de justificar i glorificar aquestes opressions ben reals acaba transformant-se en una mena de doble-pensar orwel·lià, que es va desgastant a mesura que passen els anys i les bondats del sistema comunista comencen a revelar les seves febleses. Aleksiévitx mateixa revela amb horror, al pròleg del volum, com descobreix que la voluntat d'extermini de l'oposició interna ja es trobava en els textos censurats dels fundadors del règim, durant els anys de la revolució, molt abans de l'arribada de Stalin al poder. I l'horror d'aquest moviment de supressió de la dissidència revela la seva cara més atroç quan ens adonem, al llarg del cos del text, que per oposició interna tot sovint es referien a pagesos o botiguers. 

Així doncs, s'estableix un sistema de delacions anònimes, brutalitat per part de la policia política i imperi del terror que afecta tothom sense distinció, ja que tothom té un cas conegut prop seu o a la seva família mateix. Sobretot en els fragments que parlen d'aquests anys el text m'ha recordat el to i la forma de narrar de Vassili Grossman, per la voluntat de fer crònica històrica i social des de les vides quotidianes de les persones del carrer. El problema arriba quan aquest sistema de terror polític es comença a desmantellar i l'estat obliga víctimes i botxins a conviure junts dia a dia sense cap mena de reparació o de reconeixement del patiment viscut. D'altra banda, també s'aprecia un moviment molt clar de colonització cultural per part de la cultura russa a tots els altres racons de la Unió Soviètica i, de fet, alguns dels testimonis coincideixen a parlar de la Unió Soviètica en termes d'"imperi rus". Aquesta extensió de l'ànima soviètica, aparentment neutra en el terreny identitari però que amaga en realitat la identitat russa, a nacions més petites que parlaven les seves pròpies llengües en els seus propis territoris, desemboca en conflictes armats que s'inicien als anys noranta, com la guerra de Txetxènia, les guerres entre Azerbaidjan i Armènia, i s'estenen, fins i tot, a la guerra d'Ucraïna avui dia o a conflictes lingüístics i identitaris com el que afronta l'autora mateixa, bielorussa de llengua russa.   

La segona traïció es produeix a partir dels anys noranta quan, amb el desmantellament de la Unió Soviètica, tots aquests ciutadans educats en els valors soviètics i defensors del comunisme com a sistema polític i econòmic veuen néixer l'esperança d'un socialisme amb rostre humà, que percebien potencialment en els governs de Gorbatxov i Ieltsin. Els diferents testimonis, amb diferents punts de vista, sobre el cop d'estat frustrat contra Gorbatxov l'estiu de 1991, posen llum sobre la complexitat d'aquesta situació política. Anys després, ja a la dècada dels dos mil, els antics ciutadans soviètics veuen com el capital desregulat ha esdevingut la norma sota els nous governs i, amb les pensions i els sous devaluats sota mínims, els antics ciutadans es sumeixen en la pobresa mentre l'opinió pública enalteix els nous emprenedors, acumuladors de fortunes ingents. És així com aquests ciutadans soviètics tallats a l'antiga acaben expressant el seu desconcert més absolut pels termes del nou sistema, enfrontats també a la brutalitat de la repressió política interna i al creixent racisme contra la immigració des dels països ex-soviètics. El panorama que relata Aleksiévitx és autènticament desolador, i la imatge de conjunt del text es basteix a partir de la multiplicitat de relats i experiències personals, que els lectors hem d'anar relacionant i associant les unes amb les altres per treure una idea general del context històric i polític en què es veuen immerses totes aquestes persones anònimes. 

Continguts: Temps de segona mà és un recull de testimonis orals que Aleksiévitx va anar recopilant durant més de vint anys d'entrevistes amb antics ciutadans de la Unió Soviètica, i que reflexionen sobre les experiències passades i els canvis que han viscut els països soviètics durant l'última dècada del segle vint i la primera del vint-i-u. 

M'agrada: La voluntat documentalista i informativa del text, que m'ha semblat valuosíssim a l'hora de presentar les contradiccions del règim soviètic i la seva cara més fosca, a nivell polític i econòmic, però sense perdre de vista mai la veu particular dels testimonis. 

No m'agrada: Els textos dels testimonis queden un punt massa desconnectats els uns dels altres. De vegades s'enyora la presència de la veu de l'autora per contextualitzar-los o oferir-ne claus interpretatives en una narració una mica més lineal. 

La mística de la feminitat (#579)

Avui dia ja no és possible atribuir el problema a la pèrdua de feminitat: dir que l'educació i la independència i la igualtat amb els homes han restat feminitat a les dones americanes. He sentit moltes dones provar de negar aquesta veu insatisfeta dins seu perquè no encaixa amb la imatge bonica de feminitat que els han donat els experts. De fet, em penso que aquesta és la primera pista per resoldre el misteri: el problema no es pot entendre en els termes generalment acceptats amb què els científics han estudiat les dones, els doctors les han tractades, els assessors les han aconsellades, i els escriptors les han descrites. 

Aquest assaig de la periodista i psicòloga estatunidenca Betty Friedan (1921-2006) va ser una revelació als Estats Units en el moment de la seva publicació el 1963, i des d'aleshores es considera un text fundacional del que seria la segona onada del moviment feminista. És un text molt aclaridor de la situació d'insatisfacció crònica i malestar en què es trobava un sector important de la població femenina als Estats Units durant les generacions de postguerra, i la situació que descriu per a les dones mestresses de casa blanques durant els anys 40 i 50 és força pertorbadora quan se'ns explica en detall. De fet, una de les crítiques més freqüents que ha rebut el llibre a través de les dècades que ens separen de la seva publicació és precisament que pren la situació d'un sector en concret de la població - les dones blanques i privilegiades que viuen als suburbis i urbanitzacions de nova construcció en aquest període - i l'eleva a categoria, obviant els patiments d'altres sectors de dones dins la població que no tenien la possibilitat d'escollir no treballar fora de casa, o es veien obligades a fer-ho en condicions molt més precàries, ni totes les comoditats materials que permetien a les dones blanques i privilegiades de revertir aquesta situació si s'ho proposaven. Ara bé, tot i que aquesta és una crítica acurada, i Friedan selecciona el cas d'estudi que coneixia millor de primera mà, tant en l'àmbit professional com en primera persona, el punt fort de la seva anàlisi és que aconsegueix assenyalar amb total precisió una estructura d'opressió masclista i, encara més, els mecanismes de manipulació i control social a través dels quals es normalitzava. 

Amb "el problema que no té nom" Friedan descriu un sentiment de malestar generalitzat, quan no directament de depressió, que afectava les mestresses de casa suburbanes que havien deixat estudis i feina, en el cas de les que havien arribat a treballar fora de casa, per ocupar-se a temps complet de la cura de la llar i dels fills. El malestar es produïa per la necessitat d'omplir les hores amb una sèrie de tasques totalment repetitives, que deixaven les dones amb un sentiment molt profund de manca de propòsit i de buit d'identitat. Friedan diagnostica bé el problema, i n'ofereix muntanyes d'exemples i testimonis a través de les entrevistes que va realitzar per tal de poder-lo caracteritzar. També descriu amb molta cura la campanya ideològica que presentava aquesta imatge com a necessària i única alternativa possible, a través de tots els mitjans i altaveus públics existents: l'educació, els mitjans de comunicació, i els productes culturals de consum massiu com les pel·lícules, la ficció breu i els articles de divulgació que es publicaven a les revistes femenines. Totes aquestes vies difonen un ideal de feminitat que Friedan bateja com a "mística de la feminitat" (la paraula anglesa mystique designa quelcom semblant al que nosaltres anomenaríem "aura", "misteri" o "glamur"). A més, el problema no és tan sols la cultura popular, ja que afecta també els cercles acadèmics i les institucions d'educació superior, que reforcen la teoria d'aquesta definició essencialista de la feminitat des dels àmbits de la psicologia, la medicina, l'antropologia i la sociologia. Tots aquests esforços concertats estenen la idea que el lloc "natural" de la dona és la cura de la família i la casa. 

D'altra banda, la mística de la feminitat tal com Friedan la descriu descobreix entre línies una mística de la masculinitat que també cal desconstruir i rebutjar: la imatge de la dona submisa i relegada al seu paper reproductiu té com a contrapartida la imatge de l'home invulnerable i estoic, que pren les decisions i proveeix per a la família i que, en conseqüència, viu com una amenaça o un atac personal que les dones puguin arribar a reivindicar altres esferes d'acció i decisió fora de l'àmbit domèstic. L'autora veu ambdues imatges com a símptomes del mateix problema, i en dona molts exemples variats. És així com la lectura de La mística de la feminitat ens pot ajudar a posar en context les angoixes existencials i els malestars de personatges que podem trobar a novel·les estatunidenques del moment, com Revolutionary Road de Richard Yates, La campana de vidre de Sylvia Plath, o El vigilant en el camp de sègol de Salinger. En aquest sentit m'ha semblat un assaig molt il·lustratiu i que contribueix a una imatge de conjunt més completa d'aquest període de la història estatunidenca, que tot sovint coneixem a través de les pel·lícules o les obres de ficció, però que no arribem a copsar en tota la seva complexitat. Un altre punt fort de la proposta és l'atac que fa al capitalisme com a força econòmica que es troba al rerefons d'aquest malestar: és especialment significatiu el retrat que fa del màrqueting i la publicitat dirigida específicament a les dones, que aprofita un problema social que cada cop es fa més greu, i que provoca l'augment de les malalties mentals i fins i tot els suïcidis en aquest sector de la població, per augmentar en tot moment el benefici econòmic. 

Tanmateix, el text també té els seus biaixos i moments de ceguesa, i hi ha aspectes de l'argumentació que han quedat força envellits i que costen força d'entendre des d'una òptica contemporània. Per exemple, un dels moments més lamentables del text és quan fa la desafortunada comparació de l'opressió de les dones en l'àmbit domèstic amb les víctimes dels camps de concentració durant la segona guerra mundial: ni tan sols quan prova de rebaixar el paral·lelisme apel·lant a la deshumanització que opera en tots dos casos d'opressió aconsegueix transmetre una imatge acurada del que implica aquesta pèrdua de la dignitat i de la vàlua de l'individu en cap dels dos contextos. Un altre moment especialment malaurat és la seva lectura de l'homosexualitat com a desviació de la sexualitat normativa i, per tant, símptoma de malaltia social o decadència cultural. De fet, Friedan beu directament del discurs psicoanalític que estava en voga en aquell moment i, tot i que identifica Freud com a part del problema a l'hora de presentar definicions essencialistes i rígides del que suposa la identitat i els rols socials tant d'homes com de dones, i ataca determinades lectures partidistes que es fan de l'autor, ella mateixa també cau en aquests mateixos essencialismes i no aconsegueix alliberar-se de la seva influència, en especial quan apunta a la mare neuròtica i possessiva com a origen dels problemes psicosocials dels fills. 

Tanmateix, aquest tipus de defectes no m'han cridat tant l'atenció com una mancança que a mi m'ha semblat fins i tot més flagrant a mesura que llegia. Friedan no aconsegueix apuntar a les arrels polítiques de l'auge d'aquesta imatge prefabricada de les dones en el discurs públic, i que no és altra que l'onada de reaccionarisme ideològic als Estats Units de la postguerra: una campanya de les institucions estatunidenques d'aquell període per tal de fomentar la natalitat i el creixement econòmic que, de passada, també va arrasar amb la dissidència política durant l'episodi de les persecucions ideològiques impulsades pel senador McCarthy. Friedan no arriba a obrir aquest meló polític, tot i que es fa difícil de destriar ambdós fenòmens: d'una banda, la deriva ideològica generalitzada cap a la contenció del cos i el control de la sexualitat de les dones emmarcat dins d'un model de família nuclear i, de l'altra, la criminalització i persecució del dissident un cop assenyalat com a enemic intern. La imatge de conjunt, però, es llegeix fàcilment entre línies, especialment en el moment que aquesta croada ideològica per tal de crear una imatge prístina del que havien de ser els rols socials ideals es contraposa amb les dades estadístiques: hi ha d'haver una explicació política d'alguna mena quan observem com els paràmetres de l'edat en què les noies contreuen matrimoni o la matriculació universitària femenina baixen dràsticament als Estats Units, però no als països europeus ni a la Unió Soviètica. 

La mística de la feminitat és un text fundacional i la seva lectura revela ben clarament aquesta necessitat de desemmascarar biaixos ideològics i destapar els aspectes més foscos que amagava l'aparença de la societat blanca benestant del moment. Les seves entrevistes a milers de mestresses de casa per a la revista femenina on treballava revelen només la punta de l'iceberg d'un problema polític molt més ampli que té a veure amb el dret de cada individu a realitzar les seves potencialitats dins d'un marc social que respecti els seus drets i la seva llibertat per tal d'escollir el camí vital que es vulgui traçar. Friedan va morir el 2006 i no va arribar a veure la deriva actual de la política estatunidenca: Friedan ens escriu des d'un moment històric en què el dret a l'avortament, per exemple, o la igualtat amb els homes en diferents àmbits laborals es veien com a fites dins la lluita per les dones per conquerir nous horitzons d'emancipació. Un text així es fa més necessari que mai especialment en moments en què aquests drets es veuen novament posats en qüestió amb els pretextos més variats, però que tot sovint amaguen motivacions econòmiques i polítiques més profundes. La presència creixent de les tradwives estatunidenques a les xarxes socials avui dia pot semblar tan sols una anècdota, però revela el seu vessant més fosc i opressiu quan s'interpreta a la llum d'un context polític i històric més ampli. 

Continguts: Al primer capítol, Friedan exposa el problema que no té nom, un malestar generalitzat que percep en les mestresses de casa entrevistades. El segon capítol analitza diverses imatges d'heroïnes de ficció i posa en contrast la imatge ideal de feminitat difosa durant la postguerra amb els models de que es difonien abans de la guerra. El tercer capítol exposa la crisi d'identitat del moment present del text, tant en dones com en homes. El quart capítol fa un resum de la primera onada de la lluita feminista. El cinquè capítol presenta els aspectes de la teoria de Freud que es troben a la base de la mística de la feminitat. El capítol sis denuncia la teoria "funcionalista" de la divisió entre homes i dones i el seu origen en l'àmbit de l'antropologia. El capítol set denuncia com les institucions educatives perpetuen el model de feminitat ideal que condiciona les dones a quedar-se a casa. El capítol vuitè situa els problemes psicològics tant de dones com d'homes dins del context més ampli de la societat de postguerra. El novè capítol denuncia la manipulació que el màrqueting i la publicitat duen a terme amb les mestresses de casa per aconseguir vendre'ls més productes. El capítol deu parla de la gestió del temps per part de les mestresses de casa i el compara amb el de les dones que treballen fora de casa. El capítol onze se centra en la relació de les mestresses de casa amb el sexe i en descriu també altres comportaments compulsius. El capítol dotze estableix una comparativa entre la deshumanització d'aquestes persones i la de les víctimes dels camps d'extermini i és, segurament, el més fluix de tot el text, seguit de prop pel capítol anterior. El capítol tretze emmarca la reflexió dins la teoria de les necessitats de Maslow, i treu conclusions respecte a la necessitat d'autorealització per part de les dones. El darrer capítol mira cap al futur, i reivindica l'educació com a única eina a l'abast de les dones per poder millorar la seva situació present. 

M'agrada: En general, l'accent en la importància de l'educació perquè una societat pugui funcionar a tots els nivells, i la denúncia de la manipulació i el control social que es poden arribar a donar quan es normalitzen determinats rols o definicions essencialistes de com hauria de ser l'individu. 

No m'agrada: Hi ha moments del llibre que han envellit pitjor que d'altres, i el text queda lligat a un moment històric i un context social molt concrets, en comptes d'oferir una reflexió més àmplia en termes polítics. 

Vida dels màrtirs (#578)

Ens van arribar com dos paquets repartits pel mateix correu, dos paquets malgirbats i esquàlids, mal embolicats, danyats en el trasllat. Dues formes humanes enrotllades en llençols i mantes, lligades a instruments estranys, un dels quals contenia l'home sencer, com un taüt de zenc i filferro. No tenien cap edat particular; o, més aviat, cadascun podia haver tingut més de mil anys, l'edat de les mòmies embolcallades a les profunditats dels sarcòfags. Els vam rentar, pentinar i pelar, i els vam posar amb molta cura entre llençols nets; aleshores vam saber que un aparentava ser un ancià, i que l'altre era encara un noi. 

Avui presento la ressenya d'una lectura breu i força curiosa que va sorgir a propòsit de la trilogia de Sherston, que vaig llegir cap al final de l'any passat. A la trinxera del front occidental la primavera de 1918, i ja havent superat els seus dilemes polítics i existencials, un Sherston una mica menys atabalat i més resignat amb el seu destí llegeix Vida dels màrtirs, la memòria de guerra del cirurgià i novel·lista francès Georges Duhamel (1884-1966), que es va publicar per primer cop el 1917 i, pel que explica Sassoon a El progrés d'en Sherston, va ser traduïda a l'anglès quasi immediatament. A diferència d'altres llibres testimonials sobre la Gran Guerra que es comencen a publicar durant els anys 20 i 30, aquest text conté la urgència dels fets que encara s'estan esdevenint, i aquesta immediatesa condiciona en gran part el to i el contingut de la proposta. Duhamel obre el llibre amb una crida d'atenció a les persones que observen el front des de la rereguarda i sense arribar-se a imaginar les autèntiques atrocitats que s'hi estan vivint: la retòrica patriòtica del moment pretenia difondre un discurs de resignació i enteresa davant la catàstrofe que, segons Duhamel, desmereix el sacrifici i el patiment real dels ferits de guerra que els equips mèdics atenen als hospitals de campanya. 

Així doncs, l'autor ens presenta una sèrie d'anotacions i testimonis sobre la vida diària a diversos hospitals de campanya on va ser destinat per atendre els ferits i moribunds que arribaven de la línia de front, i on el contacte quotidià amb la mort és una experiència que amenaça amb deshumanitzar tant el professional com el pacient. Davant d'aquest risc, Duhamel aposta per centrar-se en els detalls més quotidians de la vida diària de l'hospital, i en preservar en tot moment la individualitat i el caràcter propi de cadascun dels pacients que hi apareixen, per tal de poder esbossar-ne la dignitat. El problema de la vulnerabilitat física és un dels més punyents que es fan presents al llarg de tot el text: com tractar amb persones que suporten dolors físics extrems, que puden, que no controlen els esfínters, o que han de fer front a les amputacions que els convertiran en tolits, i per tant en membres superflus de la societat, durant la resta de les seves vides. En aquest context, la vida a l'hospital es converteix en un càlcul continu de possibilitats de sortir-se'n i de dissorts pròpies i alienes, i el text ens deixa entreveure també les seqüeles psicològiques que comporten totes aquestes experiències. Per exemple, Duhamel descriu en diverses ocasions el sentit d'avergonyiment que experimenten els amputats, que em penso que cal llegir a la llum de la lluita per preservar una idea tradicional de masculinitat que està quedant totalment sobrepassada en aquesta situació, o els traumes soterrats que només acaben aflorant en moments d'inconsciència o de patiment extrem. 

Enmig de tot aquest panorama, el metge ens va descrivint les petites lluites diàries dels pacients per mantenir la dignitat humana i un sentit de solidaritat entre els soldats davant d'una experiència que només pot conèixer qui l'ha viscuda en primera persona. És des d'aquesta ignorància de qui s'ho mira des de fora que Duhamel pretén utilitzar el text com a eina de testimoniatge, i el discurs polític de la proposta només arriba cap a l'últim capítol del relat. El subtext religiós també es va fent present en diversos moments de la narració: Duhamel descriu els seus pacients com a màrtirs, i fa d'aquesta imatge un recurs constant al llarg del text però, al contrari del que podríem pensar, se centra molt més en la noció de patiment, que la veu narradora dignifica en tot moment, que en la de sacrifici. L'al·legat patriòtic final té més a veure amb la necessitat d'acabar amb la guerra que no amb la de glorificar aquest suposat sacrifici que, s'entreveu entre línies, l'autor considera un autèntic malbaratament de vides i esforços humans. Un capítol apart, i que també té un marcat rerefons religiós, seria el que avui dia anomenaríem el debat sobre l'acarnissament mèdic que, evidentment, fa més d'un segle no tenia les mateixes connotacions que avui dia ni es llegia de la mateixa manera. 

Tot i així, el text proposa una ferma sacsejada dels valors religiosos de l'època, posant la corporalitat de les víctimes en primer pla, des de la impotència i la ràbia que l'exercici de la medicina ha de despertar necessàriament en un context de guerra com el que se'ns descriu. La futilitat de les morts descrites i l'accent en els seus aspectes més físics i tècnics va tancant gradualment el discurs a les retòriques tradicionals sobre la salvació, la redempció, o la causa més alta: en els pocs moments en què Duhamel esmenta la noció d'esperança, de seguida ens adonarem que en té una percepció més aviat desapassionada, i la caracteritza com a petita taula de salvació d'aquells que viuen a l'infern. Un episodi especialment commovedor al respecte, que suposo que devia impactar en el moment de publicació del text, és quan els sacerdots catòlics decideixen enterrar els soldats musulmans en terreny consagrat com tots els altres. És així que un text que, de bones a primeres, pot arribar a semblar mansuet o edulcorat amb la seva referència constant al "martiri" dels protagonistes va revelant al llarg de la lectura aquestes subversions polítiques, religioses i fins i tot existencials que la gran guerra està posant de manifest dins la cultura europea. Un gran punt a favor és l'elecció de punt de vista per part de Duhamel: tot i que la narració és en primera persona, amb prou feines arribem a conèixer cap detall de la vida del narrador, que se situa sempre en segon pla i es limita a observar fets, i a narrar les humanitats d'aquestes víctimes en tota la seva precarietat. 

Continguts: Georges Duhamel relata les seves memòries de l'experiència de guerra al front occidental com a cirurgià en diversos hospitals de campanya durant els anys 1915 i 1916, el moment més crític de la qual és el servei, entre febrer i abril de 1916, en un hospital al front durant la batalla de Verdun. Duhamel se centra en l'experiència quotidiana de l'hospital, i especialment a retratar la dignitat i humanitat dels ferits, moribunds i amputats amb qui tracta cada dia. 

M'agrada: La seva aposta pel detall i la seva preocupació per la dignitat humana a l'hora de narrar les desgràcies dels protagonistes.