"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

10 de març de 2018

La campana de vidre (#180)

-Ho deixarem per on ens vam quedar . . . Farem com si això hagués estat un malson. 
Un malson. 
Per a la persona dins la campana de vidre, buida i paralitzada com un bebè mort, el món mateix és un malson. 

Aquesta és l'única novel·la de la poetessa nord-americana Sylvia Plath (1932-1963), i va ser publicada el mateix 1963, pocs mesos abans del seu suïcidi. La vida de Plath va estar marcada per la malaltia mental que la va portar a la mort, i en aquesta novel·la explora la seva relació amb aquesta malaltia, de forma que l'experiència queda retratada de primera mà, amb un llenguatge que es fa en tot moment planer i accessible, i a través d'una narració lineal, sòbria, on no hi ha res que es faci superflu ni afectat. La protagonista, Esther Greenwood, és una noia de vint anys que rep una beca per escriure en una revista femenina. La seva estada a Nova York li proporciona noves experiències i li obre nous dubtes sobre el seu futur acadèmic i professional. Abans d'adonar-se'n, però, la campana de vidre que dóna títol a l'obra l'atrapa dins el seu buit, aïllant-la de qualsevol relació humana autèntica i amplificant els seus dubtes i les seves pors respecte del futur. Un cop torna de l'estada a Nova York al poble dels seus pares, comença a sentir-se incapaç de concentrar-se en res concret i comença a considerar seriosament la idea de suïcidar-se. La seva mare la interna en un hospital psiquiàtric en què és sotmesa a teràpia amb electroxocs. La qüestió principal de la novel·la és, em penso, que el que semblen dues meitats perfectes (Nova York i el retorn a Massachussets) no ho són tant. La novel·la no descriu una meitat en què la protagonista està sana i una meitat en què està malalta, sinó que la depressió que pateix sembla des del primer moment una part indestriable d'ella, i l'objectivitat i la serenor en què en cada moment descriu les seves pròpies emocions i pensaments sobre la realitat que l'envolta, fins i tot en els seus moments més crítics, fa molt difícil identificar una transició clara cap a la malaltia. No tinc prou coneixement de la realitat clínica de la depressió com per donar-ne més detalls, però aquesta és la impressió que m'ha transmès l'obra. Tanmateix, hi ha un element de l'argument que fa de la novel·la molt més que un relat de malaltia mental, i és la perspectiva de gènere. Un dels elements que resulten decisius en el descens de la campana de vidre són les pressions socials que la protagonista experimenta per encaixar dins el rol suposadament atorgat a les dones. L'espectre de la maternitat en temps d'alliberament sexual, i d'altra banda el doble estàndard amb què la societat jutja homes i dones comencen a fer trontollar totes les certeses de la protagonista respecte al seu futur professional, fins al punt que aquestes incerteses arriben a fer perillar la seva integritat física i mental. D'aquesta forma, al llarg de la primera meitat de la novel·la trobem alguns dels dubtes i frustracions que també trobarem pocs anys després a La dona comestible (1969) de Margaret Atwood: una pressió pel matrimoni, la maternitat, i per l'aspecte físic de les dones que acaba revelant l'aspecte més sinistre del sistema capitalista, amb la seva reïficació dels rols socials i de les relacions humanes en nom del mercat. Tots dos llibres retraten, el d'Atwood de forma més directa i el de Plath una mica menys, el món de la publicitat i de la bellesa com a construccions artificials imposades sobre la dona, i que acaben constrenyent el marc de decisions de la protagonista fins al punt que la posen en una cruïlla de camins entre la salut i la malaltia mental. Òbviament, la novel·la d'Atwood no deixa el terreny segur de la comèdia en cap moment, ni tan sols en els més seriosos, mentre que La campana de vidre de seguida ens immergeix com a lectors en un abisme fosc de sofriment i d'autodestrucció, la sortida del qual no serà gens lineal ni immediata. D'altra banda, també em va recordar Siri Hustvedt en la seva associació de la perspectiva de gènere i el trastorn dissociatiu a través de les seves obres. En aquest sentit, La campana de vidre s'inserta en una llarga tradició de textos que relacionen l'experiència de la malaltia mental amb la de la feminitat, revelant la boja de l'àtic com aquella presència incòmoda, la de la llibertat femenina, que el discurs patriarcal prova de suprimir a qualsevol preu.

Sinopsi: La vida de la jove Esther Greenwood fa un canvi sobtat quan guanya una beca com a escriptora per a una revista de Nova York. La seva estada a la ciutat està plena d'experiències noves per a ella. Un cop torna a casa, poc a poc comença a patir els símptomes d'una depressió que li impedeix fer vida normal. La segona meitat del relat cobreix les seves experiències en una institució psiquiàtrica en la qual és internada, on continuarà descrivint la seva relació amb la malaltia.

M'agrada: És una d'aquelles obres mestres que cal llegir almenys un cop a la vida. El seu estil és tan sobri i directe que l'experiència de lectura quasi ens arriba a col·locar a la pell de la protagonista. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons