Aquest assaig de la periodista i psicòloga estatunidenca Betty Friedan (1921-2006) va ser una revelació als Estats Units en el moment de la seva publicació el 1963, i des d'aleshores es considera un text fundacional del que seria la segona onada del moviment feminista. És un text molt aclaridor de la situació d'insatisfacció crònica i malestar en què es trobava un sector important de la població femenina als Estats Units durant les generacions de postguerra, i la situació que descriu per a les dones mestresses de casa blanques durant els anys 40 i 50 és força pertorbadora quan se'ns explica en detall. De fet, una de les crítiques més freqüents que ha rebut el llibre a través de les dècades que ens separen de la seva publicació és precisament que pren la situació d'un sector en concret de la població - les dones blanques i privilegiades que viuen als suburbis i urbanitzacions de nova construcció en aquest període - i l'eleva a categoria, obviant els patiments d'altres sectors de dones dins la població que no tenien la possibilitat d'escollir no treballar fora de casa, o es veien obligades a fer-ho en condicions molt més precàries, ni totes les comoditats materials que permetien a les dones blanques i privilegiades de revertir aquesta situació si s'ho proposaven. Ara bé, tot i que aquesta és una crítica acurada, i Friedan selecciona el cas d'estudi que coneixia millor de primera mà, tant en l'àmbit professional com en primera persona, el punt fort de la seva anàlisi és que aconsegueix assenyalar amb total precisió una estructura d'opressió masclista i, encara més, els mecanismes de manipulació i control social a través dels quals es normalitzava.
Amb "el problema que no té nom" Friedan descriu un sentiment de malestar generalitzat, quan no directament de depressió, que afectava les mestresses de casa suburbanes que havien deixat estudis i feina, en el cas de les que havien arribat a treballar fora de casa, per ocupar-se a temps complet de la cura de la llar i dels fills. El malestar es produïa per la necessitat d'omplir les hores amb una sèrie de tasques totalment repetitives, que deixaven les dones amb un sentiment molt profund de manca de propòsit i de buit d'identitat. Friedan diagnostica bé el problema, i n'ofereix muntanyes d'exemples i testimonis a través de les entrevistes que va realitzar per tal de poder-lo caracteritzar. També descriu amb molta cura la campanya ideològica que presentava aquesta imatge com a necessària i única alternativa possible, a través de tots els mitjans i altaveus públics existents: l'educació, els mitjans de comunicació, i els productes culturals de consum massiu com les pel·lícules, la ficció breu i els articles de divulgació que es publicaven a les revistes femenines. Totes aquestes vies difonen un ideal de feminitat que Friedan bateja com a "mística de la feminitat" (la paraula anglesa mystique designa quelcom semblant al que nosaltres anomenaríem "aura", "misteri" o "glamur"). A més, el problema no és tan sols la cultura popular, ja que afecta també els cercles acadèmics i les institucions d'educació superior, que reforcen la teoria d'aquesta definició essencialista de la feminitat des dels àmbits de la psicologia, la medicina, l'antropologia i la sociologia. Tots aquests esforços concertats estenen la idea que el lloc "natural" de la dona és la cura de la família i la casa.
D'altra banda, la mística de la feminitat tal com Friedan la descriu descobreix entre línies una mística de la masculinitat que també cal desconstruir i rebutjar: la imatge de la dona submisa i relegada al seu paper reproductiu té com a contrapartida la imatge de l'home invulnerable i estoic, que pren les decisions i proveeix per a la família i que, en conseqüència, viu com una amenaça o un atac personal que les dones puguin arribar a reivindicar altres esferes d'acció i decisió fora de l'àmbit domèstic. L'autora veu ambdues imatges com a símptomes del mateix problema, i en dona molts exemples variats. És així com la lectura de La mística de la feminitat ens pot ajudar a posar en context les angoixes existencials i els malestars de personatges que podem trobar a novel·les estatunidenques del moment, com Revolutionary Road de Richard Yates, La campana de vidre de Sylvia Plath, o El vigilant en el camp de sègol de Salinger. En aquest sentit m'ha semblat un assaig molt il·lustratiu i que contribueix a una imatge de conjunt més completa d'aquest període de la història estatunidenca, que tot sovint coneixem a través de les pel·lícules o les obres de ficció, però que no arribem a copsar en tota la seva complexitat. Un altre punt fort de la proposta és l'atac que fa al capitalisme com a força econòmica que es troba al rerefons d'aquest malestar: és especialment significatiu el retrat que fa del màrqueting i la publicitat dirigida específicament a les dones, que aprofita un problema social que cada cop es fa més greu, i que provoca l'augment de les malalties mentals i fins i tot els suïcidis en aquest sector de la població, per augmentar en tot moment el benefici econòmic.
Tanmateix, el text també té els seus biaixos i moments de ceguesa, i hi ha aspectes de l'argumentació que han quedat força envellits i que costen força d'entendre des d'una òptica contemporània. Per exemple, un dels moments més lamentables del text és quan fa la desafortunada comparació de l'opressió de les dones en l'àmbit domèstic amb les víctimes dels camps de concentració durant la segona guerra mundial: ni tan sols quan prova de rebaixar el paral·lelisme apel·lant a la deshumanització que opera en tots dos casos d'opressió aconsegueix transmetre una imatge acurada del que implica aquesta pèrdua de la dignitat i de la vàlua de l'individu en cap dels dos contextos. Un altre moment especialment malaurat és la seva lectura de l'homosexualitat com a desviació de la sexualitat normativa i, per tant, símptoma de malaltia social o decadència cultural. De fet, Friedan beu directament del discurs psicoanalític que estava en voga en aquell moment i, tot i que identifica Freud com a part del problema a l'hora de presentar definicions essencialistes i rígides del que suposa la identitat i els rols socials tant d'homes com de dones, i ataca determinades lectures partidistes que es fan de l'autor, ella mateixa també cau en aquests mateixos essencialismes i no aconsegueix alliberar-se de la seva influència, en especial quan apunta a la mare neuròtica i possessiva com a origen dels problemes psicosocials dels fills.
Tanmateix, aquest tipus de defectes no m'han cridat tant l'atenció com una mancança que a mi m'ha semblat fins i tot més flagrant a mesura que llegia. Friedan no aconsegueix apuntar a les arrels polítiques de l'auge d'aquesta imatge prefabricada de les dones en el discurs públic, i que no és altra que l'onada de reaccionarisme ideològic als Estats Units de la postguerra: una campanya de les institucions estatunidenques d'aquell període per tal de fomentar la natalitat i el creixement econòmic que, de passada, també va arrasar amb la dissidència política durant l'episodi de les persecucions ideològiques impulsades pel senador McCarthy. Friedan no arriba a obrir aquest meló polític, tot i que es fa difícil de destriar ambdós fenòmens: d'una banda, la deriva ideològica generalitzada cap a la contenció del cos i el control de la sexualitat de les dones emmarcat dins d'un model de família nuclear i, de l'altra, la criminalització i persecució del dissident un cop assenyalat com a enemic intern. La imatge de conjunt, però, es llegeix fàcilment entre línies, especialment en el moment que aquesta croada ideològica per tal de crear una imatge prístina del que havien de ser els rols socials ideals es contraposa amb les dades estadístiques: hi ha d'haver una explicació política d'alguna mena quan observem com els paràmetres de l'edat en què les noies contreuen matrimoni o la matriculació universitària femenina baixen dràsticament als Estats Units, però no als països europeus ni a la Unió Soviètica.
La mística de la feminitat és un text fundacional i la seva lectura revela ben clarament aquesta necessitat de desemmascarar biaixos ideològics i destapar els aspectes més foscos que amagava l'aparença de la societat blanca benestant del moment. Les seves entrevistes a milers de mestresses de casa per a la revista femenina on treballava revelen només la punta de l'iceberg d'un problema polític molt més ampli que té a veure amb el dret de cada individu a realitzar les seves potencialitats dins d'un marc social que respecti els seus drets i la seva llibertat per tal d'escollir el camí vital que es vulgui traçar. Friedan va morir el 2006 i no va arribar a veure la deriva actual de la política estatunidenca: Friedan ens escriu des d'un moment històric en què el dret a l'avortament, per exemple, o la igualtat amb els homes en diferents àmbits laborals es veien com a fites dins la lluita per les dones per conquerir nous horitzons d'emancipació. Un text així es fa més necessari que mai especialment en moments en què aquests drets es veuen novament posats en qüestió amb els pretextos més variats, però que tot sovint amaguen motivacions econòmiques i polítiques més profundes. La presència creixent de les tradwives estatunidenques a les xarxes socials avui dia pot semblar tan sols una anècdota, però revela el seu vessant més fosc i opressiu quan s'interpreta a la llum d'un context polític i històric més ampli.
Continguts: Al primer capítol, Friedan exposa el problema que no té nom, un malestar generalitzat que percep en les mestresses de casa entrevistades. El segon capítol analitza diverses imatges d'heroïnes de ficció i posa en contrast la imatge ideal de feminitat difosa durant la postguerra amb els models de que es difonien abans de la guerra. El tercer capítol exposa la crisi d'identitat del moment present del text, tant en dones com en homes. El quart capítol fa un resum de la primera onada de la lluita feminista. El cinquè capítol presenta els aspectes de la teoria de Freud que es troben a la base de la mística de la feminitat. El capítol sis denuncia la teoria "funcionalista" de la divisió entre homes i dones i el seu origen en l'àmbit de l'antropologia. El capítol set denuncia com les institucions educatives perpetuen el model de feminitat ideal que condiciona les dones a quedar-se a casa. El capítol vuitè situa els problemes psicològics tant de dones com d'homes dins del context més ampli de la societat de postguerra. El novè capítol denuncia la manipulació que el màrqueting i la publicitat duen a terme amb les mestresses de casa per aconseguir vendre'ls més productes. El capítol deu parla de la gestió del temps per part de les mestresses de casa i el compara amb el de les dones que treballen fora de casa. El capítol onze se centra en la relació de les mestresses de casa amb el sexe i en descriu també altres comportaments compulsius. El capítol dotze estableix una comparativa entre la deshumanització d'aquestes persones i la de les víctimes dels camps d'extermini i és, segurament, el més fluix de tot el text, seguit de prop pel capítol anterior. El capítol tretze emmarca la reflexió dins la teoria de les necessitats de Maslow, i treu conclusions respecte a la necessitat d'autorealització per part de les dones. El darrer capítol mira cap al futur, i reivindica l'educació com a única eina a l'abast de les dones per poder millorar la seva situació present.
M'agrada: En general, l'accent en la importància de l'educació perquè una societat pugui funcionar a tots els nivells, i la denúncia de la manipulació i el control social que es poden arribar a donar quan es normalitzen determinats rols o definicions essencialistes de com hauria de ser l'individu.
No m'agrada: Hi ha moments del llibre que han envellit pitjor que d'altres, i el text queda lligat a un moment històric i un context social molt concrets, en comptes d'oferir una reflexió més àmplia en termes polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada