Aquella escena de Rebecca

L'altre dia van fer Rebecca d'Alfred Hitchcock a la televisió espanyola i, és clar, no m'hi vaig poder resistir. Encara ara és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock i, tot i que de vegades queda eclipsada per altres pel·lícules de la seva filmografia que són més recordades, com Psicosi, Rear Window o Vertigo, només cal veure-la per entendre per què és una obra mestra. Val a dir que potser Rebecca (1940) no és tan valorada com altres films de Hitchcock perquè depèn massa del material original del qual deriva, la novel·la homònima de l'autora britànica Daphne du Maurier, que tot just s'acabava de publicar. El film és extremadament respectuós amb el text original, i tradueix la novel·la a imatges amb una fidelitat tal que amb prou feines hi queda marge perquè el director hi pugui afegir res de collita pròpia. De fet, són ben conegudes les desavinences creatives d'un Hitchcock acabat de desembarcar a Hollywood - Rebecca va ser la seva primera pel·lícula americana - amb el productor de la pel·lícula, David O. Selznick, que li va exigir al director la màxima fidelitat a la novel·la. Així doncs, Hitchcock no va poder afegir-hi els tocs personals que hauria volgut, ni desenvolupar el seu característic humor negre, que en alguns moments de la pel·lícula s'intueix en la subtilesa d'alguns diàlegs, però que no arriba a trair mai l'esperit del text de la novel·la. L'únic canvi en què l'adaptació s'aparta de l'argument original és en el detall crucial de la mort de Rebecca, que dilueix l'ambigüitat moral del senyor de Winter, i en crea una versió un punt més tràgica i desvalguda per a la pel·lícula. 

Una jove de classe mitjana s'enamora perdudament d'un misteriós aristòcrata anglès durant unes vacances a Montecarlo, i no pot quedar més aclaparada quan aquest s'hi declara i es casen immediatament. Tanmateix, un cop tornen a Anglaterra, la protagonista s'haurà d'adaptar a un ambient en què no encaixa, profundament pertorbada pel seu sentit de fracàs social i la presència sempre inquietant del record de la primera esposa del marit, la sofisticada Rebecca. Un dels punts més forts de la pel·lícula és la feina dels intèrprets: Joan Fontaine ofereix el retrat perfecte de la protagonista innominada, amb un aire d'innocència angoixada i de devoció infatigable cap al marit; Lawrence Olivier fa una interpretació impecable del distant i volàtil senyor de Winter, totalment inaccessible per a l'esposa durant la primera meitat del metratge, però que comença a mostrar-se més vulnerable en el moment que esclata el conflicte al voltant de la primera dona i es descobreix el seu tèrbol secret. S'hi afegeixen uns excel·lents Judith Anderson i George Sanders com a sinistres secundaris, en els papers de la imposant senyora Danvers, obsessionada amb mantenir viu el record de la difunta Rebecca, i l'antic amant d'aquesta, el senyor Favell. Com també passa al llibre, l'encant de la història rau en el punt de vista parcial de la protagonista, que ens guia a través de la primera meitat de la novel·la amb una versió totalment esbiaixada de la realitat, de forma que haurem d'anar reconstruint els fets en la seva versió autèntica a mesura que els altres personatges ens en vagin revelant més informació. 

L'adaptació aconsegueix recrear a la perfecció les tensions psicològiques que s'estableixen en aquesta història d'amor macabra: avui dia anomenaríem relació tòxica el constant intercanvi de retrets que s'estableix entre un marit que es comporta com un pare fred, distant i autoritari, i una esposa que s'humilia i s'arrossega constantment a cada conversa per suplicar-li al marit una engruna d'afecte, i poder mantenir viva una il·lusió de felicitat. Tanmateix la història funciona precisament perquè el secret del marit és el que actua com a clau de volta per al seu comportament: no li resta toxicitat a la relació, és cert, però la seva fredor acaba prenent sentit dins del context del relat, com també passa a la novel·la, que ens tempta amb aquesta possibilitat oberta per als protagonistes d'alliberar-se dels fantasmes del passat. L'altre dia, quan reveia la pel·lícula, em va cridar l'atenció especialment una escena que té lloc cap a la meitat del metratge, i que em va semblar un moviment brillant per part dels guionistes i un toc de geni de l'adaptació cinematogràfica: si adaptar una obra literària al cinema consisteix a explicar la mateixa història aprofitant els recursos d'un mitjà diferent, no hi ha millor manera de transmetre aquesta tensió entre relats contradictoris que es dóna a l'argument que fent asseure els personatges a veure les pel·lícules casolanes de la seva lluna de mel. 

Part dels diàlegs de l'escena són fidelment reproduïts del llibre, però el cineasta els situa en un context totalment original. La protagonista hi apareix tota mudada - s'ha fet un canvi d'imatge especialment per intentar encaixar amb l'expectativa idealitzada que té del que hauria de ser l'esposa d'un aristòcrata, i que pensa que agradarà al seu marit. L'accent en l'aspecte físic de la protagonista i la seva manca de sofisticació és un motiu important de la novel·la que a la pel·lícula, amb molt d'encert, és explotat visualment. La parella es posa a veure el vídeo de les vacances, on per primera vegada tots dos es mostren desinhibits i enamorats, però de seguida són interromputs per un conflicte amb el servei que no fa altra cosa que posar de manifest la ineptitud social de la nova senyora de Winter, com el seu marit no s'està de fer-li notar. Quan tornen a reprendre la pel·lícula, la màgia momentània de l'enamorament s'ha trencat, i l'esposa li fa un comentari al marit que ell es pren malament perquè interpreta com a retret, alarmat per la possibilitat que la noia arribi a conèixer el secret del seu matrimoni amb Rebecca. Adonant-se que ha tornat a ficar la pota, l'esposa implora del seu marit alguna mena de reafirmació del seu amor: ell, en canvi, només en reforça els dubtes i la inseguretat. L'escena s'acaba de nou amb la filmació en què veiem la fantasia del que la protagonista desitjaria que fos la relació, contraposada amb l'amarga realitat: la imatge de conjunt funciona, precisament, perquè hi veiem els dos relats superposats.