El cuadro completo (#582)

Tot art és polític. Tot el que conté un museu és polític, perquè està determinat per les polítiques del món que l'ha creat. Si no us adoneu dels criteris i els objectius que hi ha en joc, això no vol dir que no hi siguin: potser simplement s'assemblen massa als vostres i us resulten naturals. Tanmateix, actualment, sembla que, en el seu afany de "neutralitat" (entenent que neutralitat no és altra cosa que statu quo), els museus estan com més va més en risc de perdre rellevància en la societat contemporània i política. Vivim en una època de turbulències i transformacions intenses, però és difícil que els museus ho reflecteixin. L'art sempre ha estat l'eina dels poderosos i també l'arma dels desposseïts: la imatgeria oficial controla les narratives de la identitat i defineix el que és "correcte", però aquestes representacions es poden subvertir i destruir de forma creativa. 

Aquest assaig de la historiadora de l'art australiana Alice Procter es va publicar el 2020, i és una anàlisi molt entenedora de la història dels museus tal com els coneixem en els nostres dies, i la càrrega ideològica i històrica que arrosseguen des de la seva creació al segle divuit. L'assaig porta el subtítol La història colonial de l'art als nostres museus perquè l'empresa colonialista és indestriable d'aquests orígens il·lustrats de l'empresa museística. El que se'ns presenta com a fruit del discurs de la racionalitat il·lustrada, aparentment neutral, del segle divuit, acaba revelant el seu vessant més fosc i ocult quan descobrim que arrela en les preconcepcions, violències i estratègies de dominació de la seva època, i constatem que l'opressió sistèmica operada sobre els pobles colonitzats no queda prou reconeguda ni en les seves col·leccions, ni en la part que se n'exposa, ni en la pedagogia que se'n fa. Procter parla principalment del llegat museístic de l'imperi britànic, i s'entreté especialment en les polèmiques que afronta a l'actualitat: els debats sobre la restitució d'art i objectes espoliats a les antigues colònies, el silenciament de les massacres i violències operades per aconseguir-los, així com l'ocultament de les històries de violència associades a la colonització mateixa, en un relat de la història que glorifica els conqueridors com a herois nacionals. El llibre es publica precisament en plena onada de protestes per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, que provoca un esclat inèdit de violència contra monuments públics a aquests personatges lligats al llegat colonial. 

Com a historiadora, Procter entén perfectament que la història no es pot reescriure totalment, perquè els relats perfectes no existeixen i per definició sempre seran parcials i defectuosos, però sí que pot ser reinterpretada, ampliada i anotada, per tal d'obtenir-ne la versió més completa possible. El seu assaig reivindica precisament aquesta necessitat d'ampliar l'imaginari cultural per tal de crear una societat més justa i més lúcida respecte dels horrors i les mancances del passat. Els discursos com el de Procter són acusats habitualment de sobreimposar lectures i valoracions contemporànies sobre mentalitats del passat: tanmateix, aquesta acusació amaga un reforçament implícit del discurs dels poderosos, que imposa la seva versió sobre la realitat, la naturalitza, i en silencia la dissidència o les veritats incòmodes. Si l'esclavitud en l'era imperialista era defensada amb arguments basats en la noció de progrés i la supremacia racial i cultural de les nacions europees, els discursos abolicionistes hi plantaven cara, i els moviments de resistència i d'alliberament dins les colònies eren ben evidents. El problema és que la cultura museística encara no ha fet el pas per reconèixer que ha amagat una part de la història, ni que la creació mateixa dels museus és part del problema. Lluny de voler destruir o esborrar els museus com a part d'aquest llegat, ni de crear museus paral·lels per explicar les històries que han quedat soterrades, Procter defensa que han de ser els museus mateixos els que s'adaptin als temps, i en aquesta tasca la figura dels visitants i espectadors és més necessària que mai. Així doncs, l'assaig pretén fer-nos mirar els museus d'una altra forma, que ens fem preguntes sobre l'origen de les seves col·leccions i siguem capaços de dedicar-hi una mirada crítica. 

L'estructura del llibre és molt interessant, i està organitzat de forma que la mateixa lectura s'assembla a la visita a un museu o una exposició: amb diferents blocs temàtics que es dediquen a diferents espais museístics, seccions petites dins de cada bloc que exposen un cas pràctic, i una evolució cronològica des de l'origen dels museus als segles disset i divuit fins al potencial de l'art contemporani per a la desconstrucció de discursos preestablerts i la crítica oberta a les estructures de poder que encara dominen l'espai museístic. Així doncs, la primera part, "El palau", explora els orígens dels museus en les col·leccions privades, en què és el col·leccionista qui decideix què té rellevància i què no dins d'un espai originalment privat i no obert al públic, sovint fins i tot dins la mateixa llar. És a partir de l'accés del públic a aquestes col·leccions que neixen els primers museus, i un exemple molt emblemàtic en són les col·leccions reials, que tot sovint acaben esdevenint patrimoni estatal. Dins d'aquesta secció, Procter explica les relacions entre l'origen del British Museum i diversos col·leccionistes privats que van aconseguir els seus tresors arqueològics de formes legalment dubtoses, i també caracteritza diversos objectes com a símbols de poder. A la segona part, "L'aula", Procter analitza un vessant diferent del mateix origen, i pren en consideració els museus que es van originar des del principi com a projecte educatiu per al públic de masses, en línia amb les idees de la Il·lustració. Tot i el discurs filantròpic i democratitzador en els seus orígens, no poden amagar el biaix imperialista dels seus curadors i contribueixen a crear una imatge alienant i exòtica de l'altre colonitzat. 

La tercera part de la proposta, "El monument commemoratiu", se centra en la part amagada i sovint silenciada d'aquesta visió gloriosa que ofereixen els museus des del seu origen: en aquesta secció, Procter enfoca la lent a les històries de violència que tot sovint queden soterrades dins les col·leccions mateixes, algunes fins i tot a plena vista dels visitants, però enterrades dins la multitud d'objectes exposats i mancats d'una interpretació acurada. Els zoos humans, que van durar fins al segle vint, o l'exposició de restes humanes dins dels museus amb un suposat interès etnogràfic, en són els exemples extrems. En aquesta secció l'autora analitza diversos intents - alguns d'exitosos i alguns de fallits - per part d'autors contemporanis que han provat d'oferir respostes o expressar resistència a aquesta història de patiment i opressió. Finalment, la quarta secció, "El pati d'esbarjo", presenta unes quantes propostes des de l'art contemporani i la performance que van dirigides a desafiar i contestar la dinàmica mateixa dels museus, i proven de presentar imatges o espais alternatius, sovint des de l'humor, a les estructures de poder donades. En aquestes propostes es veu clarament com el paper del públic espectador és actiu a l'hora de construir el significat de l'obra vista, que sovint és participativa, de forma que Procter utilitza aquests exemples per tal de plantejar un paral·lel amb com hauria de ser l'actitud dels visitants als museus convencionals. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el text ens planteja una història del llegat colonial dels museus que ens han arribat a l'actualitat centrant-se en diferents aspectes clau. A la primera secció, "El palau", l'autora se centra en el fenomen del col·leccionisme com a activitat privada i que es basa en una relació molt directa de poder entre el col·leccionista i els seus objectes, tot sovint exercit de forma totalment arbitrària. La segona secció, "L'aula", analitza el projecte il·lustrat de categoritzar el món, però descobreix el biaix implícit d'aquest projecte cap a una determinada visió del món, i els silenciaments que comporta. La tercera part, "El monument commemoratiu", se centra precisament en aquestes històries silenciades de dolor i d'opressió, que avui dia afloren en el discurs públic com a crítica oberta a la representació que s'ofereix als museus. La quarta part, "El pati d'esbarjo", se centra en formes de contestació d'aquest discurs dominant des de l'art contemporani, i en destaca especialment l'enjogassament de les propostes i la participació activa del públic com a model per replantejar la direcció futura dels museus. 

M'agrada: M'ha agradat molt l'aposta de Procter per la claredat i la concisió, i en especial la tria d'exemples pràctics, que a simple vista semblen anecdòtics, però esdevenen claus d'interpretació molt valuoses per a la imatge de conjunt que se'ns ofereix.