Vida dels màrtirs (#578)

Ens van arribar com dos paquets repartits pel mateix correu, dos paquets malgirbats i esquàlids, mal embolicats, danyats en el trasllat. Dues formes humanes enrotllades en llençols i mantes, lligades a instruments estranys, un dels quals contenia l'home sencer, com un taüt de zenc i filferro. No tenien cap edat particular; o, més aviat, cadascun podia haver tingut més de mil anys, l'edat de les mòmies embolcallades a les profunditats dels sarcòfags. Els vam rentar, pentinar i pelar, i els vam posar amb molta cura entre llençols nets; aleshores vam saber que un aparentava ser un ancià, i que l'altre era encara un noi. 

Avui presento la ressenya d'una lectura breu i força curiosa que va sorgir a propòsit de la trilogia de Sherston, que vaig llegir cap al final de l'any passat. A la trinxera del front occidental la primavera de 1918, i ja havent superat els seus dilemes polítics i existencials, un Sherston una mica menys atabalat i més resignat amb el seu destí llegeix Vida dels màrtirs, la memòria de guerra del cirurgià i novel·lista francès Georges Duhamel (1884-1966), que es va publicar per primer cop el 1917 i, pel que explica Sassoon a El progrés d'en Sherston, va ser traduïda a l'anglès quasi immediatament. A diferència d'altres llibres testimonials sobre la Gran Guerra que es comencen a publicar durant els anys 20 i 30, aquest text conté la urgència dels fets que encara s'estan esdevenint, i aquesta immediatesa condiciona en gran part el to i el contingut de la proposta. Duhamel obre el llibre amb una crida d'atenció a les persones que observen el front des de la rereguarda i sense arribar-se a imaginar les autèntiques atrocitats que s'hi estan vivint: la retòrica patriòtica del moment pretenia difondre un discurs de resignació i enteresa davant la catàstrofe que, segons Duhamel, desmereix el sacrifici i el patiment real dels ferits de guerra que els equips mèdics atenen als hospitals de campanya. 

Així doncs, l'autor ens presenta una sèrie d'anotacions i testimonis sobre la vida diària a diversos hospitals de campanya on va ser destinat per atendre els ferits i moribunds que arribaven de la línia de front, i on el contacte quotidià amb la mort és una experiència que amenaça amb deshumanitzar tant el professional com el pacient. Davant d'aquest risc, Duhamel aposta per centrar-se en els detalls més quotidians de la vida diària de l'hospital, i en preservar en tot moment la individualitat i el caràcter propi de cadascun dels pacients que hi apareixen, per tal de poder esbossar-ne la dignitat. El problema de la vulnerabilitat física és un dels més punyents que es fan presents al llarg de tot el text: com tractar amb persones que suporten dolors físics extrems, que puden, que no controlen els esfínters, o que han de fer front a les amputacions que els convertiran en tolits, i per tant en membres superflus de la societat, durant la resta de les seves vides. En aquest context, la vida a l'hospital es converteix en un càlcul continu de possibilitats de sortir-se'n i de dissorts pròpies i alienes, i el text ens deixa entreveure també les seqüeles psicològiques que comporten totes aquestes experiències. Per exemple, Duhamel descriu en diverses ocasions el sentit d'avergonyiment que experimenten els amputats, que em penso que cal llegir a la llum de la lluita per preservar una idea tradicional de masculinitat que està quedant totalment sobrepassada en aquesta situació, o els traumes soterrats que només acaben aflorant en moments d'inconsciència o de patiment extrem. 

Enmig de tot aquest panorama, el metge ens va descrivint les petites lluites diàries dels pacients per mantenir la dignitat humana i un sentit de solidaritat entre els soldats davant d'una experiència que només pot conèixer qui l'ha viscuda en primera persona. És des d'aquesta ignorància de qui s'ho mira des de fora que Duhamel pretén utilitzar el text com a eina de testimoniatge, i el discurs polític de la proposta només arriba cap a l'últim capítol del relat. El subtext religiós també es va fent present en diversos moments de la narració: Duhamel descriu els seus pacients com a màrtirs, i fa d'aquesta imatge un recurs constant al llarg del text però, al contrari del que podríem pensar, se centra molt més en la noció de patiment, que la veu narradora dignifica en tot moment, que en la de sacrifici. L'al·legat patriòtic final té més a veure amb la necessitat d'acabar amb la guerra que no amb la de glorificar aquest suposat sacrifici que, s'entreveu entre línies, l'autor considera un autèntic malbaratament de vides i esforços humans. Un capítol apart, i que també té un marcat rerefons religiós, seria el que avui dia anomenaríem el debat sobre l'acarnissament mèdic que, evidentment, fa més d'un segle no tenia les mateixes connotacions que avui dia ni es llegia de la mateixa manera. 

Tot i així, el text proposa una ferma sacsejada dels valors religiosos de l'època, posant la corporalitat de les víctimes en primer pla, des de la impotència i la ràbia que l'exercici de la medicina ha de despertar necessàriament en un context de guerra com el que se'ns descriu. La futilitat de les morts descrites i l'accent en els seus aspectes més físics i tècnics va tancant gradualment el discurs a les retòriques tradicionals sobre la salvació, la redempció, o la causa més alta: en els pocs moments en què Duhamel esmenta la noció d'esperança, de seguida ens adonarem que en té una percepció més aviat desapassionada, i la caracteritza com a petita taula de salvació d'aquells que viuen a l'infern. Un episodi especialment commovedor al respecte, que suposo que devia impactar en el moment de publicació del text, és quan els sacerdots catòlics decideixen enterrar els soldats musulmans en terreny consagrat com tots els altres. És així que un text que, de bones a primeres, pot arribar a semblar mansuet o edulcorat amb la seva referència constant al "martiri" dels protagonistes va revelant al llarg de la lectura aquestes subversions polítiques, religioses i fins i tot existencials que la gran guerra està posant de manifest dins la cultura europea. Un gran punt a favor és l'elecció de punt de vista per part de Duhamel: tot i que la narració és en primera persona, amb prou feines arribem a conèixer cap detall de la vida del narrador, que se situa sempre en segon pla i es limita a observar fets, i a narrar les humanitats d'aquestes víctimes en tota la seva precarietat. 

Continguts: Georges Duhamel relata les seves memòries de l'experiència de guerra al front occidental com a cirurgià en diversos hospitals de campanya durant els anys 1915 i 1916, el moment més crític de la qual és el servei, entre febrer i abril de 1916, en un hospital al front durant la batalla de Verdun. Duhamel se centra en l'experiència quotidiana de l'hospital, i especialment a retratar la dignitat i humanitat dels ferits, moribunds i amputats amb qui tracta cada dia. 

M'agrada: La seva aposta pel detall i la seva preocupació per la dignitat humana a l'hora de narrar les desgràcies dels protagonistes.