"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

10 de maig 2024

Revolutionary Road (#532)

Però ja no li calien més consells ni instruccions. Ara estava tranquil·la i en silenci sabent el que sempre havia sabut, el que ni els seus pares ni la tia Claire ni en Frank ni ningú altre li havia hagut d'ensenyar mai: que si volies fer una cosa absolutament sincera, una cosa autèntica, sempre acabava sent una cosa que havies de fer sola. 

Revolutionary Road és una novel·la de l'autor estatunidenc Richard Yates (1926-1992) que es va publicar per primer cop l'any 1961, i representa una crítica esfereïdora i duríssima al tipus de societat que sorgeix als Estats Units un cop superada la postguerra, moment en què l'Amèrica blanca defineix, per a la resta del país, la vida suburbial com a model emblemàtic de l'estil de vida americà. Ens trobem a l'any 1955, en ple esclat del baby boom i en un període d'intens creixement econòmic. Les grans ciutats, en aquest cas Nova York, concentren l'activitat empresarial i els treballadors de coll blanc, que es traslladen a viure a cases unifamiliars en urbanitzacions de la perifèria. Les dones casades es veuen obligades a quedar-se a casa cuidant els fills: la deriva ideològica conservadora en la política americana cada cop es fa més evident en aquesta pressió social per conformar-se als rols socials i de gènere preestablerts. Els homes que han tornat de la guerra també es troben davant d'una crisi existencial i de masculinitat important: després d'haver servit a l'exèrcit, es troben en la necessitat de fer de proveïdors i pares de família sense haver de comprometre la imatge tradicional de masculinitat estoica i distanciada. El resultat és una mena de neurosi col·lectiva en què aquest sector de la població fingeix una felicitat no desitjada, mentre que qui escapa d'aquestes convencions establertes queda automàticament posat sota la sospita de la bogeria, i es converteix en blanc d'enraonies per part de veïns, familiars i coneguts. 

El matrimoni protagonista, en Frank i l'April Wheeler, estan convençudíssims que són especials i originals i que no han caigut al mateix parany que la resta de matrimonis de la seva edat que coneixen, tot i que en aparença compleixen l'estereotip al peu de la lletra. Es coneixen just després d'acabada la guerra: en Frank és un veterà de l'exèrcit acabat de graduar de la universitat, mentre que l'April és una estudiant d'art dramàtic. Quan es queda embarassada inesperadament, l'única sortida que troben és casar-se i formar una família, conformant-se al que la societat espera d'ells. En Frank aconsegueix una feina que no el satisfà en una empresa que es dedica a vendre ordinadors a altres empreses, mentre que l'April es queda a casa per cuidar dels seus dos fills petits. Ambdós són plenament conscients que aquest estil de vida no els fa feliços, però a la vegada es consideren prou espavilats i autoconscients com per resistir-s'hi. Tanmateix, potser els seus objectius vitals comencen a divergir, amb el pas dels anys, i d'aquí provenen tots els seus problemes matrimonials: l'April se sent profundament frustrada amb la seva vida domèstica, mentre que en Frank, que ha viscut tot aquest temps fingint ser una cosa no era, cada cop es troba més còmode amb el rol de l'home de la casa. No cal entrar gaire lluny dins la lectura per començar a notar que els conflictes de la parella s'originen sempre que l'April intenta emprendre algun projecte personal o prendre alguna decisió pel seu compte, sense sotmetre's als desitjos del marit. 

Tanmateix, i malgrat que a simple vista pugui semblar que l'April és qui rep més empatia per part de l'autor, és un relat que aprofundeix força en les psicologies i motivacions d'ambdós personatges principals, i en fa un retrat profundament càustic i mordaç, de forma que tots dos cònjuges acaben creant un infern l'un per a l'altre que es transforma en una trampa de difícil sortida, i que els abocarà a la desesperació i a tot un seguit de conseqüències tràgiques. Hi ha moments en què es fa molt difícil sentir empatia absoluta per qualsevol d'ells, i l'elenc de personatges secundaris contribueixen a una imatge de conjunt força depriment i desesperançada. És una magnífica novel·la, molt ben construïda i amb la tensió perfectament calculada i dosificada a cada pas, que juga amb els punts de vista de diversos personatges i en va elaborant un interessantíssim trencaclosques que els lectors hem d'anar muntant al pas de la lectura. Tot i així, en aquest nivell més emocional no és una lectura agraïda: els egoismes dels personatges i les múltiples maneres que tenen de fer-se mal els uns als altres conformen un panorama autènticament desolador. És una novel·la complexa i exigent, i un retrat d'una època i una generació dins la història dels Estats Units que ajuda a comprendre la societat del moment i els canvis culturals que tindran lloc més endavant. 

Un dels recursos més ben aprofitats de la novel·la és el de confrontar la parella amb un personatge que és considerat el boig del barri: un home de la seva mateixa edat que ha tingut una crisi psicòtica a casa dels seus pares i es troba ingressat en un hospital psiquiàtric. De fet, la història de la família Givings, amb prou feines esbossada de forma col·lateral, esdevé una autèntica tragèdia igual de desgraciada que la dels protagonistes. La reflexió que Yates ofereix sobre la malaltia mental a la novel·la és força evident, ja que deixa ben palès que l'etiqueta de boig o boja és una amenaça per part de la societat sobre la persona que no es conforma als rols establerts, i una forma força dràstica d'exercir el control físic sobre aquests individus. És en John Givings, el boig del barri, qui arriba a diagnosticar amb més lucidesa els mals que afecten la parella protagonista, i per extensió la societat en conjunt que l'envolta, tot i que l'empatia tampoc no sigui el seu fort. La seva última confrontació amb els Wheeler deixa força mal gust de boca, especialment a la llum dels esdeveniments posteriors, tot i que costa destriar el comportament d'en John, i el ressentiment i menyspreu amb què observa la societat que l'envolta, del tractament brutal que reben els malalts mentals dins dels centres psiquiàtrics, i que Sylvia Plath va retratar de forma tan punyent a La campana de vidre. No és fins el moment que l'April es planteja l'avortament com una possibilitat real d'acció al seu abast, que en Frank es planteja per primer cop la necessitat de portar-la al psiquiatra. Que el dret a l'avortament als Estats Units torni a ser un tema d'actualitat avui dia afegeix un nivell d'ironia a la lectura que no crec que el seu autor es pogués arribar a imaginar. 

Sinopsi: En un suburbi als afores de Nova York, el matrimoni format per l'April i en Frank Wheeler es troben insatisfets amb la seva vida quotidiana. Després del fracàs d'una obra de teatre amateur en què participava l'April, totes les seves frustracions acaben desembocant en una crisi de parella molt forta. El caràcter violent d'en Frank s'enfronta a la rebel·lia i la fermesa de l'April, que reclama el seu poder de decisió dins la parella. L'April té una pensada que els pot salvar d'aquest cul de sac: traslladar-se a París, on ella treballarà mentre en Frank decideix què vol fer amb la seva vida. Aquest pla sembla la solució a totes les seves insatisfaccions, i en Frank, tot i la resistència inicial, s'hi avé. Ara bé, l'estabilitat de la parella és tan fràgil en aquest punt que els obstacles que els sorgiran desencadenaran nous conflictes. 

M'agrada: M'ha agradat especialment la construcció de la novel·la des dels punts de vista de diferents personatges, i la forma com va dosificant la tensió en determinats moments per tal d'arribar als passatges de més impacte. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada