La resistència íntima (#132)

Això no obstant, el retorn a casa té alguna cosa d'impossible. Primer, perquè la casa és un somni (mai ha estat així de perfecta) i, segon, perquè l'experiència nihilista no se supera. La seva ombra ja no ens abandonarà mai més. 

La "resistència íntima" de què parla el títol d'aquest assaig del professor Josep Maria Esquirol és la seva proposta per tal d'adreçar aquesta experiència bàsica i constitutiva de la subjectivitat humana. Filosofia de caire existencial, més que existencialista, perquè parteix de la consciència de la finitud, del no-res, de la disgregació o dinàmica entròpica de l'existència mateixa com a experiència fundacional de la reflexió filosòfica, més enllà de la qual tota filosofia que pretengui mantenir-se com a pura abstracció metafísica és estèril. En aquest sentit, l'existència és posttraumàtica, i és des d'aquest trauma bàsic de l'existència humana que Esquirol presenta les seves reflexions. 

Ara bé, la resistència íntima proposa la senzillesa de la vida quotidiana, la cura de si mateix, l'acollida de l'altre, la calidesa del gest o la carícia que dóna sentit, la tornada a casa o el refugi com a resposta a aquestes forces disgregatives. No és una evasió o un recurs fàcil a la sentimentalitat; és el reconeixement de la necessitat de viure mirant l'abisme cara a cara. El llibre és clar i entenedor, gairebé s'explica a si mateix, com en realitat hauria de passar sempre amb els llibres de filosofia, i constitueix més aviat un conjunt de meditacions temàtiques, més que no pas un cos teòric. 

Per a mi l'experiència de llegir-lo havent conegut en Josep Maria Esquirol com a docent (segon semestre de Filosofia Política) ha afegit una capa de records, implicacions i relacions intertextuals a una lectura ja de per si excel·lent. Repassant temari i lectures, me n'adono que la classe de l'Esquirol, en realitat, va suposar un pas a l'edat adulta filosòfica: el moment en què la filosofia fa destrempar. No sé si d'una altra manera hauríem sentit mai a parlar de Rosenzweig i Buber, i de la filosofia jueva d'abans i després de l'Holocaust, i de l'Holocaust mateix com a moment filosòfic també. Va ser l'època d'Anhel de justícia de Horkheimer, que d'alguna forma va ser la porta d'entrada a Benjamin, d'Exercicis espirituals i filosofia antiga de Pierre Hadot (és cert que el títol potser no és gaire aclaridor del seu contingut), també òbviament de La condició humana de Hannah Arendt, i finalment dels Assajos herètics de Jan Patočka, que és un llibre una mica espès potser, si es llegeix per plaer com vaig fer jo, però que és una lectura fructífera en molts sentits. Lévinas no arribaria fins una mica després. 

La resistència íntima, doncs, ofereix alguns tasts d'aquest rerefons filosòfic, sense pretendre ser un manual ni un breviari d'autoajuda. Al contrari, com les bones reflexions filosòfiques, el text d'Esquirol obre espais per a la pregunta i el diàleg, assenyala direccions, i convida a la reflexió íntima i silenciosa sobre el que ens fa humans. Per acabar, i com a nota personal, a mi el que m'ha semblat més curiós del llibre sencer és el moment en què dialoga amb Hannah Arendt, en part perquè la polèmica és molt subtil, i no crec que els respectius plantejaments difereixin tant en el fons. Arendt llegeix la satisfacció de les necessitats bàsiques com a cicle indefugible de la labor, que ha de quedar satisfet per garantir la realització de les altres dimensions de l'existència, més decisives per al món humà. El context històric és important aquí: Arendt té en ment el nazisme com a aplanament de la vida pública, negació de la reflexió i per tant atrinxerament en una privacitat banal i buida de sentit. Esquirol escriu en uns temps contemporanis en què tot sovint la banalitat ens colpeja des de les plataformes i càtedres destinades a tenir ressò públic, i en aquest sentit revaloritza aquesta dimensió privada de la vida, com a replegament reflexiu, més que no pas com a atrinxerament. Ara bé, si polemitza amb La condició humana, el gra del text - la direcció a què apunta - en el to personal i intimista, a mi m'ha acabat recordant a moments l'estil d'Homes en temps de foscor i, en aquest sentit de plantar cara a la foscor a través de la resistència, els plantejaments no són tan distants. 

Continguts: L'assaig està format per deu capítols i tres moments. Als dos primers capítols, "Disgregació i resistència" i "Cartografia del no-res", l'autor presenta els aspectes problemàtics o conflictius de l'existència humana que pretén adreçar. Els següents capítols, "Tornar a casa", "Elogi de la quotidianitat", "Meditació mèdica breu" i "Cuidar-se sense esdevenir Narcís" parlen de l'experiència d'interioritat, la cura de si mateix, com a resposta a la consciència d'aquesta problematicitat. La resta de capítols, "No cedir al dogmatisme de l'actualitat", "¿L'oceà o el desert?", "L'essència del llenguatge com a empara" i "Una metafísica de l'ajuntament" aborden més aviat la dimensió d'exterioritat de l'ésser humà. 

M'agrada: És un assaig que fa de molt bon llegir i que, a mi personalment, m'ha fet entrar ganes de rellegir molts autors que viuen als meus prestatges des de fa una colla d'anys. D'altra banda, també m'agrada l'ús cuidat i mesurat que fa del llenguatge i de les imatges i metàfores que travessen el text com a píndoles literàries. 

A Change of Climate (#131)

Cada acció conté la seva contrària. Cada acció conté el rastre ombrívol de l'opció no escollida, les llavors d'infinites variacions. Cada elecció, un cop feta, allibera contingències, alternatives; cada elecció engendra un univers propi. 

Aquesta novel·la de Hilary Mantel, publicada el 1994, comença com a melodrama domèstic: en un poblet de l'Anglaterra rural, a finals dels anys 70, un matrimoni es dedica a la beneficència i educa els seus fills perquè estimin els seus semblants. Entre casos i casos d'acollida hi ha addictes, suïcides, criminals menors i així successivament. Ara bé, aquest tipus de bondat pot no revelar tot el que hi ha sota la superfície. Vint anys enrere, els Eldred havien fet de missioners a Sudàfrica, convençuts de la necessitat de fer el bé, però, poc preparats per la realitat que hi trobarien, no s'admeten ni tan sols l'un a l'altre que en realitat hi havien anat fugint d'Anglaterra més que per cap altra cosa. 

A Sudàfrica als anys 50 s'implementen les lleis més dures de l'etapa de l'Apartheid, i la bondat dels Eldred col·lideix, evidentment, amb la maldat intrínseca de la legislació a favor de la segregació. Per llei, per exemple, els negres no tenen dret a l'educació. Tanmateix, decideixen suspendre el judici i no llegir res, ni la brutalitat dels blancs ni la dels negres, en termes de maldat encara: això seria un prejudici etnocèntric. L'entramat de complexitats de les diferents comunitats que conviuen al seu voltant els aclapara fins a cert punt, però ells resten convençuts que poden canviar el món sense qüestionar-lo políticament. Quan les lleis de l'Apartheid entren en contradicció amb les seves activitats, són tancats a la presó i finalment forçats a exiliar-se al protectorat de Bechuanalàndia (actual Botswana), per evitar represàlies majors. Allà, experimenten un fet altament traumàtic per a les seves vides que finalment els obliga a tornar a Anglaterra. Les seves vides queden marcades per aquest fet per sempre més, i tot el que fan acaba afectat per aquest secret. 

En aquest sentit, la narració té un bon sentit del ritme i dosifica molt bé la informació. Del present al passat i del passat de tornada al present, no és fins a la segona meitat del llibre que se'ns exposa la tragèdia, tot i que fins llavors ja hem tingut prou pistes com per anar entreveient que alguna cosa passa entre els protagonistes. La novel·la és, en aquest sentit, una bona excusa per reflexionar sobre el que Walter Benjamin anomena violència divina i Žižek elabora en violència subjectiva: aquella que sembla colpejar la bona gent des del no-res, aquella que colpeja el Job bíblic, no per permetre'ns preguntar pel seu motiu, sinó per aclaparar-nos amb tota la magnitud de l'absència d'un perquè. Acceptar aquest tipus de violència es fa impossible quan l'espectre de creences d'una persona no accepta el mal com a possibilitat: aquest és el cas del marit, que continua vivint tota la seva vida imposant la seva bondat a la resta de la família. Incapaç de veure més enllà de la seva pròpia perspectiva del món, no se n'adona de quan aquesta bondat es torna intrusiva. 

L'altra opció és la de l'esposa, que es nega a tancar el capítol, perquè davant del mal en termes absoluts li és impossible concebre el perdó. Així doncs, quan es vegi enfrontada a la necessitat d'establir prioritats i prendre una decisió, aquest fet determinarà la vida de tots els implicats. L'estil de Hilary Mantel és sec, sobri, impecable, i en aquest sentit el que fàcilment es podria convertir en melodrama es transforma en reflexió sobre l'abast de les creences de cadascú i sobre si és necessari que aquestes influeixin les eleccions que fem. En aquest sentit, a través dels errors i encerts dels personatges, les dues històries -la del present i la del passat- es van superposant per donar-se significats l'una a l'altre. 

Sinopsi: La novel·la és el relat d'una saga familiar, els Eldred, i les formes en què cada generació concep la vida. Cap als anys 80, el matrimoni de Ralph i Anna Eldred treballen a les associacions de caritat i beneficència fundades per la família d'ell. Els fills de la família es veuen afectats per les activitats dels pares però, al rerefons, hi ha un esdeveniment traumàtic del qual no es pot parlar que acaba afectant, indirectament, el present. 

M'agrada: La incorrecció política amb què Mantel retrata la complexitat de la vida a l'Àfrica, sense simplificar, i extremadament crítica tant amb els blancs com amb els negres. De fet, la gènesi del llibre va venir donada per diferents casos reals que l'autora va recopilar de la premsa, i de la seva pròpia experiència a l'Àfrica, entre d'altres testimonis. A part d'això, la psicologia dels personatges està molt treballada, i en aquest sentit el resultat final és molt colpidor. 

La zona d'interès (#130)

Sense honor; el desig animal o fins i tot mineral de persistir. Ésser és un hàbit, un hàbit amb què no poden trencar. Ach, si fossin homes de debò, jo en el seu lloc faria ... Espera. Mai no ets en el lloc de ningú. I és cert el que diuen, aquí al KL: Ningú es coneix a si mateix. Qui ets? No ho saps. Aleshores arribes a la Zona d'Interès, i aquesta et diu qui ets. 

La zona d'interès (2014), novel·la de Martin Amis, es va publicar envoltada de polèmica i, un cop llegit, puc dir que és un llibre interessant, atractiu, que realment val la pena de llegir, però que potser no aporta gaire de nou al que sabem sobre l'Holocaust i a la literatura que s'ha fet fins ara d'aquest tema. I potser, en aquest sentit, no era del tot necessari. Ser un escriptor brillant (i Martin Amis, a qui no havia llegit mai amb anterioritat, ho és i amb escreix) potser no redimeix el plantejament de la novel·la i el tractament dels personatges: la novel·la és una bona lectura, tècnicament brillant, molt estudiada, que condensa misteri, horror i diferents punts de vista d'una forma magistral; ara bé, potser el problema de base amb una novel·la així és el plantejament teòric que subsisteix al rerefons. I de fet, el mateix Amis publica una nota al final de la novel·la en què fa una mena d'intent de justificar la seva elecció teòrica, de la mateixa manera, possiblement, que als anys 60 Hannah Arendt feia mans i mànigues per justificar davant del seu públic indignat precisament l'opció contrària. 

Aclarim-les per començar: la primera opció és que els nazis van desencadenar un horror incommensurable perquè eren psicòpates monstruosos, i en últim terme qualsevol intent de comprendre'ls o interpretar-los en termes humans ens deshumanitzaria als lectors com a intèrprets. Portat al seu extrem, aquest postulat teòric negaria la possibilitat fins i tot d'arribar a escriure o a parlar del que va passar: tractar d'explicar o de comprendre ens posaria a l'alçada dels botxins, seria provar de justificar-los fins a cert punt. Aquesta postura va estar força en boga - comprensiblement, d'altra banda - just després de 1945, quan l'horror del que s'havia esdevingut i de les seves dimensions va colpejar l'opinió pública d'arreu del món en tota la seva cruesa. Va ser la reacció en calent, per dir-ho de forma col·loquial. 

La segona opció, que possiblement va postular per primer cop Hannah Arendt amb el concepte de "la banalitat del mal", defensaria que els nazis van desencadenar un horror incommensurable (és indubtable que ho van fer) perquè eren persones corrents com tu i com jo que van entrar a formar part de la maquinària de matar a base de traslladar la responsabilitat a algú superior en la cadena de comandament i, per tant, a base d'evitar emetre judicis morals. Aquest plantejament es deriva de l'anàlisi de les declaracions dels propis criminals de guerra nazis en els seus respectius processos, i ha quedat apuntalat també per estudis sobre la societat i la política del moment. Des de l'anàlisi sociològica, Zygmunt Bauman arriba més o menys a la mateixa conclusió a Modernitat i Holocaust, per exemple. Recordeu els comentaris finals de la secretària del búnquer a la pel·lícula L'enfonsament (2004), en la línia que tothom més o menys intuïa què passava, però rebutjava fer les preguntes adequades i mirava cap a un altre cantó. Òbviament, la repressió política i el domini del terror hi tenen un paper important, aquí també, tot i que no podem oblidar que cal molta gent per mantenir-lo. 

Per tant, partim de la base que és una bona pensada enfocar una novel·la sobre la vida privada dels oficials nazis en un camp d'extermini, mentre com a lectors som perfectament conscients del que està passant als marges d'aquesta vida privada. Així doncs, com a lectors ens veuríem obligats a preguntar-nos, precisament, on se situa la zona d'interès de la novel·la. A un nivell més comercial, si voleu, i més per a tots els públics, és bàsicament la idea de fons rere la novel·la El noi del pijama de ratlles de John Boyne. La zona d'interès sembla que comenci amb aquest plantejament: de fet, l'arrencada de la novel·la ens qüestiona precisament això, quina ha de ser la zona d'interès en el relat dels botxins, que despleguen unes subjectivitats marcades per les seves vides sexuals principalment, i també per la seva feina en termes d'efectivitat: la seva ansietat per acomplir els terminis amb la major eficàcia i netedat possibles. En aquest sentit, és força realista com se'ns desplega el genocidi com a problema d'enginyeria: el problema bàsic no és com matar més gent en menys temps, sinó, més aviat, com destruir més cossos en menys temps. La tensió desplegada a partir d'un triangle amorós i els interessos contraposats dels diversos personatges comença a escalar, i en aquest sentit el ritme de la narració es va accelerant. 

Ara bé, tot això tindria molt més sentit si Amis no es decantés pel primer dels plantejaments teòrics: les subjectivitats dels personatges, no gaire ben desenvolupades, comencen a perdre el control progressivament i actuar cada cop de forma més surrealista. Em costa imaginar-me un comandant en cap d'un camp d'extermini perdent el senderi de la forma que ho fa el Paul Doll de la novel·la. De la mateixa forma, el cínic Golo Thomsen, que progressivament assumeix el pes de la narració, acaba sortint-se del seu propi personatge cap al final, quan sembla que d'un dia per l'altre esdevé un ésser moral sense cap explicació al respecte. La novel·la té aquest gran defecte, principalment, i també l'ús d'un llenguatge exageradament pretensiós en determinats passatges: la intercalació de vocabulari alemany en una novel·la escrita en anglès s'acaba fent un punt estranya per injustificada, també. És una novel·la que recrea molt bé les brutalitats perpetrades pels botxins en aquest context històric, que funciona bé quan planteja el misteri del passat dels personatges, que s'ha d'anar esbrinant poc a poc i que, per això, demana continuar llegint, però que acaba caient en certa actitud frívola quan assumeix, teòricament, que comprendre-ho tot és perdonar-ho tot, i que, per tant, val més no comprendre res que provar de comprendre alguna cosa. 

Sinopsi: A partir de la conferència de Wannsee de 1942, en què s'acorda la solució final, la pressió creix en els camps d'extermini per tal d'esdevenir més eficaços a un preu reduït. En un camp d'extermini es creuen les vides de diversos personatges: Golo Thomsen, nebot de Martin Bormann i director d'una de les indústries associades al camp, és un faldiller que un bon dia s'enamora de Hannah Doll, esposa de Paul Doll, el comandant en cap del camp. Mentre s'estableix certa complicitat entre Golo i la senyora Doll, el comandant veu com el seu poder trontolla quan les desobediències de la seva esposa i les seleccions dels presoners jueus comencen a afectar-li els nervis. A l'ombra de tots ells hi ha el testimoni impassible de Szmul, un presoner jueu que dirigeix el Sonderkommando, el cos dedicat a seleccionar els presoners i eliminar-ne els cossos un cop assassinats. A Doll li crida l'atenció la dignitat impassible de Szmul, que el fa sospitar d'intencions amagades en el presoner.

M'agrada: La tècnica és molt bona, i en aquest sentit la trama està ben construïda. Hi ha passatges magistralment escrits, per exemple, un paràgraf en què un dels narradors descriu les olors emeses pels camps. El personatge de Szmul és el que està millor construït al meu parer, amb la seva autoconsciència de les atrocitats que es veu obligat a perpetrar com a membre dels Sonder, cos al qual pertanyia també l'Eva Stern de The Nature of Blood per exemple, però que a la vegada no perd mai la consciència de ser una víctima. 

No m'agrada: Hi ha una gran part de la novel·la que sembla més aviat una caricatura dels fets des del punt de vista britànic. Els personatges acaben esdevenint més tòpics que no pas creïbles en les seves psicologies. 

Gilead (#129)

A l'eternitat, aquest món serà Troia, crec, i tot el que s'ha esdevingut aquí serà l'èpica de l'univers, la balada que es canti pels carrers. Perquè no m'imagino cap realitat que pugui enfosquir aquesta per complet, i em penso que la fe m'impedeix ni tan sols imaginar-me-la. 

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, guanyadora del Pulitzer el 2005, és una obra realment magnífica, potser no per a tots els públics, però que segur que agradarà a tothom que no s'acovardeixi davant d'una novel·la d'aquelles amb molt poca acció i molt de pensament i reflexió sobre el passat. Tot i que conté molta reflexió teològica, no és una novel·la realment sobre la fe ni l'experiència religiosa, en realitat, és més aviat una novel·la sobre l'experiència humana i la necessitat d'arribar a acceptar la pròpia vida com a tot. Si la teologia hi té un paper important és perquè el protagonista, un pastor protestant, es dedica a posar tota la seva vida - i la de la seva família - en perspectiva i a reconciliar-se amb la idea de la pròpia mort. 

És una novel·la, em sembla, sobre la pau interior i el seu preu associat, i en aquest sentit s'agraeix la simplicitat i racionalitat intrínseques en el sentit comú del protagonista. En realitat, la seva convicció teològica no es basa en convèncer ningú d'una experiència ultraterrenal, sinó més aviat en celebrar la meravella de la vida i la incapacitat de reduir l'experiència directa de l'aquí i ara. Però la gràcia de tot plegat és que no és una novel·la d'idees: al contrari, rere les seves idees, els personatges es van fent tan reals i complexos que, quan cap a la meitat de la novel·la apareix l'argument en forma de conflicte, és molt difícil no deixar-se encantar per les subjectivitats dels personatges fins al final. 

És una novel·la sense acció que es fa curta i difícil de deixar, que dosifica els misteris de la trama amb intel·ligència i bon sentit del ritme, que demostra, per tant, la mestria de la bona literatura. És una novel·la sobre la gran Amèrica - o la petita Amèrica - de les planures i els poblets deixats de la mà de Déu, a l'estil de Willa Cather o Sherwood Anderson, però que té el mèrit d'haver estat escrita al tombant del segle vint-i-u i d'haver recreat la mentalitat, el llenguatge i la cultura d'un centenar d'anys abans. La reflexió també és la d'una Amèrica marcada per la violència i la incapacitat de trobar sentit al patiment humà. 

Tanmateix, les quatre generacions de la família Ames que apareixen a la novel·la queden confrontades les unes amb les altres per la necessitat de seguir estimant-se i acceptant-se tal com són. L'avi adopta en la narració tota la força i la presència dels patriarques bíblics; el pare sembla ser l'home assenyat, damnificat per les decisions de l'avi però disposat a assumir la seva pròpia responsabilitat; el protagonista, en aquest sentit, sembla quedar-se a mig camí entre tots dos, intentant racionalitzar l'experiència passada i les decisions que tots dos han acabat desencadenant; en darrer lloc hi ha el besnét, el fill del protagonista, que com a infant i receptor últim de la narració queda en el pla de la potencialitat absoluta. 

Des de la Guerra Civil, passant per les epidèmies, la primera guerra mundial i la Depressió, el patiment humà que es desplega al llarg d'un segle d'història americana es condensa en menys de tres-centes pàgines, i les tensions generacionals entre tots els personatges implicats, així com entre les diferents esglésies luteranes obligades a conviure juntes en un espai reduït es transformen en la major font de conflicte de la novel·la. Ara bé, tot i el to reflexiu i elegíac de la proposta, el repte més decisiu per al protagonista serà arribar a acceptar el foraster, com a altre absolut, en la part que afecta la seva pròpia experiència personal, i fins i tot la seva pròpia identitat. 

Sinopsi: Al poble de Gilead, Iowa, a finals dels anys 50, el pastor John Ames veu arribar el final de la seva vida. Veient que no arribarà a conèixer la vida adulta del seu fill, encara petit, es decideix a escriure-li una llarga carta en forma de diari, en què li parlarà de totes les coses que li hauria volgut expressar. El diari acaba desplegant les vicissituds de la seva família, així com el principal conflicte de la seva vida: arribar-se a reconciliar amb el fill del seu amic, que sembla ser l'ovella negra del poble. 

M'agrada: És una novel·la que acaba essent diferent del que sembla en començar a llegir-la, i en aquest sentit, les sorpreses al llarg de la lectura són molt agraïdes. 

23.4.2017

Bon dia de lectura!

Il·lustració de Frank C. Papé per a The Russian Story Book de Richard Wilson (1916)
(Font)

El despertar (#128)

Quan he marxat aquesta tarda, m'ha envoltat amb els braços i m'ha palpat les espatlles, per veure si tenia les ales prou fortes, ha dit.

El despertar de Kate Chopin (1851-1904), publicada el 1899, és una novel·la tan decisiva en la història de la literatura americana com impactant, emocionant i colpidora en tot el seu realisme i la seva manca de sentimentalisme. Tota una experiència en acabar de llegir-la: no hi sobra ni hi falta res. En ser tan breu, fa de bon llegir de pressa, perquè transmet una experiència vívida i intensa, directa i planera, sense aturar-se a recaragolar quelcom que no té gaire més misteri. D'altra banda, també fa de bon llegir a poc a poc, perquè els símbols, els motius i els colors de la novel·la es van repetint d'un capítol a l'altre, com si es tractés de crear una clau o un codi que els lectors, si volen, poden anar desxifrant. 

L'argument és força senzill: una dama de la societat burgesa experimenta el seu "despertar" a la vida adulta i a la llibertat quan se n'adona que no vol seguir definint-se a si mateixa pel seu rol de dona, de mare i d'esposa: vol ser ella mateixa sense preocupar-se pel futur, passi el que passi a continuació i al preu que sigui. Es pot interpretar que aquest "despertar" ve donat a causa del fet que s'enamora d'un home que no és el seu marit, tot i que això no deixa de ser una lectura simplista de la protagonista. També podríem dir que el fet crucial que li canvia la vida és que aprèn a nedar, i - citant literalment - es disposa a nedar més lluny del que cap altra dona ha arribat mai. 

A diferència de les seves cosines germanes Anna Karènina o Ana Ozores, Edna Pontellier ens exposa una subjectivitat femenina escrita (per fi!) per una dona, i en aquest sentit, no judicada per la veu narradora. D'altra banda, i a diferència del que defineix les seves parentes, a Edna Pontellier no la defineix el seu adulteri i això, potser per comparació, l'honora: ella no deixa el seu marit per anar amb ningú, sinó més aviat per anar pel seu compte, i si això inclou anar amb algú al capdavall, no deixa de ser quelcom subsidiari, quan analitzem les anades i vingudes del personatge al llarg de la novel·la. Fins i tot el seu final, per negatiu que pugui semblar, és fruit d'un acte afirmatiu, d'una decisió que neix de l'expressió de la pròpia subjectivitat de l'única forma que li és al seu abast. Així és com el desenllaç es pot llegir com una fugida endavant, per més paradoxal que pugui semblar. Si té alguna cosa de tràgic potser, no és per quelcom intrínsec a la subjectivitat d'Edna, sinó més aviat per la manca de realització que troba en el seu context social i històric, en el moment que li toca viure. En això -i només en això, de debò- se li veu l'aire de família amb l'Anna de Tolstoi, en què totes dues rebutgen la vida que no volen tenir, però no poden accedir plenament a aquella que volen. 

El context també ens pot donar algunes claus per entendre alguns aspectes de la novel·la: la cultura descrita en la narració és la dels criolls de Louisiana, al sud els Estats Units, i per tant, una cultura no hegemònica dins d'aquest país. Els criolls francesos eren els descendents dels colonitzadors francesos de la zona, i bàsicament, la seva llengua nativa era el francès i la seva cultura era catòlica. Com és el cas dels pares de Chopin, moltes vegades els criolls es casaven amb irlandesos precisament per aquesta qüestió religiosa. Tampoc s'ha de confondre (i això va per als perplexos espectadors de Treme) amb la cultura criolla de Louisiana com s'entén avui dia, que contempla principalment les tradicions i cultura de la comunitat negra de Louisiana. Per què s'utilitza la mateixa paraula Creole per a ambdós col·lectius? Bé, bàsicament perquè les seves arrels són les mateixes. La comunitat dels criolls negres va néixer del costum dels propietaris blancs de mantenir dues famílies, la blanca i legítima i la negra i extraoficial. (Cliqueu aquí si necessiteu més informació al respecte). Així doncs, les divisions racials també tenen un lloc a la novel·la, tot i que potser indirecte per a l'argument, així també com la cultura mexicana, que encarna per als protagonistes tot allò que resulta exòtic, misteriós i prohibit.

Sinopsi: La narració cobreix un breu període en la vida de la protagonista, Edna Pontellier, una dama de la societat burgesa de New Orleans. El senyor Pontellier es dedica a l'especulació financera i, mentre treballa, Edna i els seus fills estiuegen en un poble de la costa. Allà estiuegen també els Lebrun, una família coneguda, i Edna estableix una amistat íntima amb Robert Lebrun, un dels fills de la família. Quan torna a New Orleans, Edna deixa el seu marit i els seus fills per anar a viure pel seu compte i establir-se com a pintora.

M'agrada: Costa escollir una cosa en concret en una novel·la que és perfecta, però diria que sobre tot m'agrada la capacitat de concisió en una novel·la tan breu, especialment perquè això no nega la complexitat dels personatges ni de les seves relacions. 

Què t'emportaries?

Leviatan (#127)

Cadascú de nosaltres està relacionat amb la mort del Sachs d'alguna manera, i no podré explicar la seva història sense explicar cadascuna de les nostres històries al mateix temps. Tot està relacionat amb tot, cada història s'encavalca amb totes les altres històries. Per molt horrible que se'm faci dir-ho, ara m'adono que sóc jo qui va fer possible que tots plegats ens coneguéssim. En la mateixa mesura que el Sachs, jo sóc el punt on comença tot. 

Tot i que havia llegit aquesta novel·la fa uns quants anys i ja no me'n recordava gaire, la vaig tornar a llegir precisament com a part de l'efecte de ressaca que em va produir The Blindfold. Vaig llegir que Paul Auster havia estat treballant en aquesta novel·la durant la mateixa època en què Hustvedt escrivia The Blindfold, i de fet l'Iris protagonista d'aquesta última també apareix, tot i que de forma marginal, a Leviatan. En aquest sentit, aquesta no em va agradar tant com la novel·la de Siri Hustvedt i sospito que tampoc no tant com altres obres de Paul Auster que he llegit. Ara bé, és una novel·la molt interessant especialment per la forma en què està plantejada, que agradarà a qui ja sigui fan de Paul Auster i que pot ser una bona forma d'introduir-se a aquest autor per als qui no hi estigueu familiaritzats. 

La idea principal que es troba rere Leviatan (1992) és que les casualitats fortuïtes poden arribar a definir la nostra existència amb més pes fins i tot que qualsevol pla o designi preestablert. Aquesta, per tant, és la novel·la de Peter Aaron, que es disposa a explicar la història de la vida i la mort del seu amic Benjamin Sachs, per fer-la pública només en cas que la policia obtingui les respostes que necessita. De fet, per a Paul Auster, l'acte d'escriure una novel·la forma part de la narració mateixa, i per això gran part dels seus protagonistes són escriptors que es troben enfrontats a la necessitat d'escriure una història per arribar a conèixer la seva pròpia identitat. D'aquesta forma, el que trobarem en el personatge de Peter Aaron és un paral·lel de Paul Auster, amb multiplicitat de detalls biogràfics que troben coincidència amb la seva vida real. Ara bé, precisament per això és curiós que la història que Aaron es proposa explicar sigui precisament la de Benjamin Sachs que, tot i no ser cap alter ego de Paul Auster, és una versió més romantitzada i idealitzada del rol de l'escriptor. 

Intentant cobrir la distància que separa els ideals polítics i l'anhel de justícia de la dura realitat, Benjamin Sachs decideix escriure per canviar el món. Quan aquest projecte fracassa, decideix passar a mètodes més dràstics per fer-ho. Tot i així la novel·la és més complexa que això perquè, d'una banda, pel seu camí, igual que pel d'Aaron, tenen lloc coincidències inesperades que poden arribar a canviar vides senceres i, d'altra banda, la història de Sachs tal com l'explica Aaron és una versió del que podria haver passat, però tampoc no hi ha la certesa absoluta respecte a totes les motivacions i decisions del personatge. Aaron presenta la seva interpretació i, per tant, la que per a ell té sentit. Potser si haguéssim pogut accedir a la narració del mateix Sachs o algun dels altres personatges la imatge de conjunt resultaria diferent. Pel camí queden caps solts, trames obertes, i homes i dones que s'amaguen i es revelen en l'escenari de les grans ciutats americanes, Nova York per antonomàsia. 

Una de les coses que m'ha desconcertat més d'aquesta novel·la és precisament el seu rerefons polític, que a moments acaba semblant un McGuffin plantejat al principi de la novel·la per fer enganxar el lector amb la promesa d'un misteri de tipus policíac. Tot i les reticències inicials, en aquest sentit, el desenllaç no decep. El viatge de Sachs comença amb Thoreau i acaba amb Alexandr Berkman, i és cert que el fil entre tots dos moments s'ha d'anar lligant molt a poc a poc i estrictament a l'esfera personal, a través de múltiples anades i vingudes i trobades amb personatges que esdevindran decisius. És cert que no és un thriller policíac, però sí que es forma a base de misteris i de petites peces del trencaclosques que s'han d'anar encaixant per entendre el sentit global de la història i, per això mateix, resulta una experiència sorprenent i emocionant. 

Sinopsi: El relat comença amb una mort anònima en una carretera, la d'un individu que salta fet miques en manipular un explosiu. El narrador assumeix que aquesta persona és el seu amic Benjamin Sachs, i comença a explicar la història de la seva llarga amistat, remarcant amb especial interès les casualitats i les coneixences que van acabar marcant les decisions de Sachs. 

M'agrada: La seva narració discontínua, que acaba trobant una lògica o una coherència dins de si mateixa. 

No m'agrada: Té moments en què se'm va fer un pèl llarga i confusa, especialment en la part central. 

Els ulls embenats (#126)

Mentre anava cap a casa vaig notar una sensació de tremenda buidor al cap, al pit, a l'estómac. Era tan profunda que per un moment vaig pensar que ja no habitava en mi mateixa com abans. El "jo" que sempre havia designat completament la meva vida interior semblava haver-se desplaçat cap a un altre lloc, i per un minut em vaig aturar, superada per la meva pròpia estranyesa envers jo mateixa. 

The Blindfold (1992) de Siri Hustvedt és una novel·la que m'ha resultat tota una experiència. No sé si us ha passat mai això d'acabar un llibre, i passar una llarga ressaca de dies i dies després pensant-hi, tornant-hi a pensar, provant d'esbrinar-li significats i, principalment, provant de fer espai al cap per a altres coses. És difícil donar una idea general de l'argument perquè és una ficció que consta de relats diferents, i la gràcia de la seva lectura és anar descobrint símbols, paral·lelismes, repeticions i relacions implícites entre les seves diferents parts. L'argument s'articula principalment al voltant de les relacions de gènere, la fragmentació de la identitat i la incapacitat de posar en paraules l'experiència de l'inconscient. 

Siri Hustvedt es posa a la pell d'Iris Vegan, una estudiant de literatura a la universitat de Columbia, que explica la història en primera persona. La seva identitat, com a dona, no és ni coherent ni estable, sinó fragmentària i inconnexa, i en la seva aventura d'autoconeixement es va creuant amb diferents personatges que tracten de definir-la i categoritzar-la, sovint contra la seva voluntat. L'objectiu últim del seu viatge és arribar a trobar les paraules adequades per tal d'explicar la seva història. Tanmateix, la majoria de personatges masculins tractaran d'editar aquest relat: el sr. Morning, que la contracta per a una obra diguem-ne creativa; el seu professor d'universitat, des de l'autoritat de la institució acadèmica: el seu metge, des de l'autoritat de la institució mèdica, i un llarg etcètera. (Per cert, si voleu llegir el relat sencer de la seva relació amb les migranyes, sense edicions ni talls ni interrupcions, us interessarà llegir La dona tremolosa). Quan Iris es resisteix a ser definida o editada en aquests termes, és qualificada de misteri o directament de bruixa. Sona familiar? 

L'amor i el desig també tenen lloc en l'equació: les relacions de gènere en aquesta novel·la són una constant negociació dels termes de la relació. Iris ha de suportar que els homes que estima s'amaguin d'ella; a la vegada, ella esdevé un misteri que ells intenten revelar a qualsevol preu, encara que aquest sigui el de la gelosia i l'afany de possessió. El relat, per tant, també inclou el sacrifici i la renúncia d'Iris quan troba que els termes són excessius. Aquest resum, però, potser és massa simplista, al capdavall: els homes, en aquest procés de revelació de la identitat, també poden esdevenir aliats. En aquest rol, per exemple, apareix Paris que, com el Paris mitològic, sembla abocat a emetre un judici estètic, i finalment es dedica a jutjar la història d'Iris. Abans d'això, és cert que és aquest personatge que identifica Iris amb un rol masculí, amb l'home del quadre. Un dels misteris de la novel·la és si l'aliança amb Paris s'aguantarà i servirà per decantar la balança. 

En la novel·la hi apareixen molts observadors i molts dobles: Iris, per tant, decideix assumir una identitat masculina per vagar de nit per la ciutat. El seu alter ego, Klaus, tanmateix, reclama la seva autonomia i el seu propi espai, i Iris comença a duplicar-se, en un passatge que recorda clarament la dicotomia entre Jekyll i Hyde. En aquest sentit, és revelador com en diferents moments de la trama entra en joc la diferència entre objecte i cosa enunciada per Heidegger i desenvolupada en la teoria de la cosa de Bill Brown. Per explicar-ho breument, un objecte acompleix la seva funció i és passiu respecte al subjecte que l'utilitza; en canvi, una cosa és disfuncional i per tant ens interroga amb la seva presència. Així és com el relat adquireix tons gòtics progressivament, quan la pròpia identitat esdevé cosa o, per expressar-ho millor, en esdevenir la identitat fragmentària i incoherent hi ha parts d'aquesta que inquieten en la seva estranyesa i aparent autonomia. Part d'aquesta autonomia, doncs, rau en la incapacitat de categoritzar definitivament la cosa en paraules. En paraules de Castoriadis: "és necessari abandonar la nostra imatge de la representació com una pantalla de projecció que separa el 'subjecte' de la 'cosa'" (Bill Brown 2001: Thing Theory, 8). 

Aquest conflicte, per exemple, troba una expressió gràfica quan el camí d'Iris es creua amb el de George, un fotògraf, que a través de la fotografia que li fa la converteix en text i en enigma: Iris es nega a reconèixer-se en el seu propi retrat, i la fotografia adquireix una autonomia inesperada en començar a circular i a reproduir-se sense control. Així doncs, Iris descobreix la buidor, la manca de significat, el forat inexpressable en paraules, al cor de la seva pròpia identitat. Quan aquesta dissociació es creua amb les seves migranyes i ha de ser ingressada a l'hospital, en el seu camí també es creuarà la boja de l'àtic, que aquest cop no es troba a l'àtic sinó al pis principal, però que també es passeja de nit pels passadissos, i amb qui la protagonista també acabarà identificant una part de la seva subjectivitat. Com podeu veure, una novel·la apassionant, que fa pensar, i que no esgota interpretacions només amb un cop d'ull. 

Sinopsi: La novel·la consta de quatre parts diferenciades que es llegeixen com quatre relats independents. Tanmateix, en l'últim dels relats, que és el més llarg, es revela la cronologia dels altres episodis i s'aprecia millor el relat sencer com a conjunt. En la primera part, Iris és contractada pel misteriós sr. Morning, per fer un treball consistent a descriure certs objectes d'ús quotidià fins al mínim detall: un guant, una bola de cotó fluix amb restes de maquillatge, un mirallet. A mesura que avança en la seva feina, Iris descobreix que tots aquests objectes pertanyen a una dona assassinada, i que Morning intenta reviure el seu record a través dels objectes. A partir d'aquest moment, Iris es decideix a descobrir quina relació hi ha entre ell i la dona morta. La segona part estableix un triangle amorós i d'interessos entre Iris, la seva parella Stephen i George, un fotògraf que demana fer-li un retrat a Iris. George també retrata una dona que té un atac d'epilèpsia pel carrer. Al voltant d'aquesta experiència i del seu propi retrat, Iris es comença a preguntar per la falsedat i la crueltat en la imatge que es crea d'un subjecte. La tercera part relata l'experiència d'Iris a l'hospital, en què les seves companyes d'habitació acaben revelant aspectes insospitats de la seva pròpia subjectivitat. La quarta part és la més llarga i complexa, en què Iris estableix relacions amb el seu professor d'universitat, el professor Rose, i amb Paris, un excèntric crític d'art que la convida a mirar-se d'una altra manera. A la vegada, la protagonista desenvolupa una doble identitat i una doble vida que amenaça amb desestabilitzar la seva relació amb Rose. 

M'agrada: És una novel·la apassionant, plena de misteri, i que des del punt de vista de la subjectivitat femenina a mi m'ha semblant una obra mestra. 

Les aventures de Sherlock Holmes (#125)

Em dic Sherlock Holmes. Em dedico a saber el que la resta de gent no sap. 

Aquest és el tercer volum de la sèrie de Sherlock Holmes i, després de les dues primeres novel·les, aquest consta tan sols de dotze relats, que van aparèixer periòdicament a l'Strand Magazine entre 1891 i 1892. La cronologia dels relats, però, es pot fer una mica confusa, ja que Watson reprèn la narració des d'on l'havia deixat a El signe dels quatre, és a dir, després del seu casament amb Mary Morstan, però a la vegada en alguns relats també retorna a l'època anterior al seu casament, al temps de solter amb Holmes a Baker Street. Segons Watson mateix, el volum és una selecció de casos d'entre 1882 i 1890, i això ens deixa prou marge per especular. Normalment el canvi s'especifica, però no sempre, i per això queda en mans dels lectors esbrinar una cronologia no sempre lineal. Hi ha moments en què Watson se suposa solter pel costum, més que freqüent, d'esmorzar amb Holmes a Baker Street, però més enllà d'això, altres fans més entregats que jo s'han dedicat a esclarir una cronologia precisa. 

En comparació amb les dues primeres novel·les, he de dir que Les aventures de Sherlock Holmes passa molt bé perquè consta de relats curts. La majoria de casos queden resolts per Holmes abans que els lectors (i Watson) puguem parpellejar. Com en el joc de mans d'un prestidigitador prodigiós, de vegades és millor relaxar-se i gaudir de l'espectacle que començar a preguntar-se com ho ha fet. I en aquest sentit el ritme es fa molt àgil en tot moment. La part més curiosa de tot plegat és l'estranya doble vida que Watson inicia entre la seva rutina ordinària, amb la seva feina com a metge en una consulta i el seu matrimoni, i d'altra banda, el seguit d'aventures en què Holmes l'acaba implicant. Al final, el fil que uneix les dues branques d'activitat és tan tènue que un dia, mentre llegia aquest volum, vaig tenir una pensada que vaig provar d'apartar de la meva ment però que des de llavors m'ha seguit pertorbant força: que Sherlock Holmes no sigui res més que el producte de la imaginació del doctor Watson, el metge que escriu narracions en primera persona sobre crims i misteris per dissipar aquell ennui tan típic de les classes acomodades europees del tombant de segle vint. I per què no, si els introvertits tendeixen a ser fantasiosos per naturalesa? En contra de la teoria hi ha la magnitud de les aventures proposades, que tot sovint el fan viatjar al camp, passar nits en blanc fora de casa i, és clar, visitar Holmes a Baker Street a totes hores. L'argument a favor és una mica més feble, però potser el fet que la intel·ligència i els inesgotables recursos de Holmes són massa bons per a ser veritat. 

A la vegada, la majoria de relats continuen oferint un espectre força ampli de la societat victoriana de finals del segle dinou: moltes vegades giren al voltant de patriarques abusius que posen en perill la damisel·la en qüestió, organitzacions secretes que tenen formes estranyes de ramificar-se i operar a l'ombra, i que mai escapen del coneixement de Holmes, i també alguna que altra aventura de turisme social. En aquest sentit, el retrat del criminal també varia lleugerament: també trobarem el criminal descrit en termes monstruosos, però aquí la criminalitat té formes d'ascendir en l'escala social, i veurem com els criminals més acomodats tendeixen a ser també els d'intel·ligència i recursos més sofisticats. 

Continguts: Les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats: "Escàndol a Bohèmia", en què Irene Adler és més ràpida que Holmes i li guanya la partida; "La lliga dels pèl-rojos", en què es demostra que els pèl-rojos dominaran el món; "Un cas d'identitat", en què Holmes treu l'entrellat d'un engany força sinistre, i literalment fa fugir el malfactor per cames; "El misteri de la vall de Boscombe", en què Holmes i Watson deixen Londres per anar al camp per primera vegada; "Les cinc llavors de taronja", en què Watson es posa metatextual i explica com selecciona quins casos escriure i com descarta els que no arriben a les pàgines de l'Strand, i d'altra banda entra en joc l'orgull personal de Holmes; "L'home del llavi tort", en què Watson fa una excursió al fumador d'opi i el misteri gira al voltant d'una peculiar aventura de turisme social; "El carboncle blau", que és l'episodi especial de Nadal de Sherlock Holmes; "La banda de llunes", en què Watson trenca la cronologia de la saga i torna als temps de solter a Baker Street, i Holmes ens alerta de la perillositat de la professió mèdica quan s'hi creuen intencions criminals; "El polze de l'enginyer", en què és Watson qui proposa el cas per començar i l'ombra d'Edgar Allan Poe acaba planant sobre el conjunt; "L'aristòcrata solter", en què Watson inicia Holmes en la lectura de la premsa del cor; "La diadema de berils", en què el cas fa un gir inesperat a última hora i Holmes va una passa per endavant en tot moment; i "El misteri de Copper Beeches", en què Holmes ataca les habilitats de Watson per l'escriptura i, quasi com de passada, caracteritza la vella Anglaterra rural com un sinistre niu de criminalitat encoberta. 

M'agrada: Conté alguns dels casos més emblemàtics i originals, i fa de més bon llegir que les dues primeres novel·les.