Els arxius de Sherlock Holmes (#217)

Em preocupa la seva salut. S'està posant pàl·lid i prim, i no menja res. "Quan li vindrà de gust sopar, senyor Holmes?" li ha dit la senyora Hudson. "Demà passat a dos quarts de vuit," ha respost. Ja sap com és quan s'interessa amb un cas. 

Doncs aquesta és l'última entrega de les aventures de Sherlock Holmes. He trigat una mica més de dos anys a llegir els nou volums sencers però el conjunt ha estat prou entretingut, i de totes totes recomanable. Els relats recollits a Els arxius de Sherlock Holmes es van publicar entre els anys 1921 i 1927, tot i que els casos tractats se situen a la dècada de 1890, i s'estenen ben bé fins a 1903, any en què Watson es casa per segona vegada i se separa definitivament de Holmes. També hi trobem una excepció, "La cabellera del lleó" que se situa el 1907 a la costa de Sussex, durant el retir de Holmes. Així doncs, i si mirem la cronologia interna dels fets, l'autèntic darrer cas de Holmes va ser el 1917 amb "Els darrers aplaudiments", el servei de Holmes durant la primera guerra mundial, i tots els d'aquest volum són anteriors a aquest moment. 

Com que ja fa uns quants anys que Holmes es troba retirat, ara Doyle ha de pensar noves motivacions per tal de seguir recuperant casos del passat. La raó que troba és comuna per a la majoria d'ells, i com si es tractés de la desclassificació de documents secrets, Watson va publicant els casos en qüestió quan fa prou anys com perquè els involucrats no es puguin oposar a la seva difusió. El censor és, en alguns casos, Holmes mateix, que acaba donant permís a Watson per a la publicació de certs dels casos més controvertits. Suposo que per aquest mateix motiu, per justificar aquest suposat secretisme, els detalls dels casos es van fent cada cop més escabrosos i sensacionalistes, de vegades directament inversemblants, i en conjunt la qualitat dels contes es ressent en relació amb els volums anteriors. 

Els millors reculls de relats curts segueixen essent Les aventures i El retorn, un cop llegits tots. Els anys 20 no han fet evolucionar ni l'estil, ni el contingut ni l'estructura bàsica dels contes: suposo que Doyle troba la fórmula que funciona per al seu públic i decideix no tornar-se a moure's d'aquesta zona de confort. I potser en la repetició hi ha petites variacions, però el principal defecte d'aquest volum és que cada conte s'assembla massa a l'immediatament anterior, i a molts dels ja publicats en les altres entregues. L'últim dels volums també acabarà creant, de fet, una llarga tradició de pastitxos en els anys posteriors. De tant en tant, als marges de la narració, Watson va esmentant noms de casos que no es van arribar a publicar mai, i que van fer les delícies dels escriptors de seqüeles que arribarien anys després i que contribuirien a mantenir viu el mite del famós detectiu. Un d'aquests autors seria un dels fills de Doyle, Adrian. 

Malgrat tot, i havent llegit la sèrie sencera, aquest últim volum perd en la comparació amb els altres. Alguns dels defectes més evidents dels volums anteriors, com el racisme i la racialització explícita d'alguns dels personatges, continuen presents: "El problema de Thor Bridge" i "Els tres frontons" són els pitjors en aquest sentit. D'altra banda, els casos que proven de resultar més originals també acaben fent-se decebedors. N'hi ha dos d'ells, "El soldat pàl·lid" i "La cabellera del lleó", que són relatats per Holmes mateix i en els quals Watson no intervé. N'hi ha un altre, "La pedra de Mazarin" que està narrat en tercera persona, com ja havia passat abans amb "Els darrers aplaudiments". El motiu és que aquest relat va ser l'adaptació en prosa d'una obra de teatre que s'havia estrenat anteriorment. Tot i així, encara podem trobar algun cas força curiós, on Doyle experimenta amb les expectatives de la narrativa gòtica i pretén temptar-nos amb una explicació sobrenatural que, com passava a El gos dels Baskerville, acaba desmuntada per la racionalitat implacable de Holmes. I curiosament són aquests dos, "L'home que s'arrossegava" i "El vampir de Sussex", els que han acabat sent els meus preferits. 

Continguts: El darrer volum de les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats publicats entre 1921 i 1927. "La pedra de Mazarin" ens ofereix un curiós retrobament entre Holmes i Watson. Davant la mirada perplexa d'aquest últim, Holmes persegueix el lladre d'una valuosa gemma i utilitza una reproducció en cera d'ell mateix per al seu propòsit. "El problema de Thor Bridge" és un cas força enginyós un cop resolt que gira al voltant d'un misteriós assassinat. "L'home que s'arrossegava" mostra el que passa quan es creuen els camins de Sherlock Holmes i el doctor Jekyll. "El vampir de Sussex" presenta precisament això, un cas de vampirisme que acaba per no ser el que sembla al principi. "L'aventura dels tres Garridebs" és un cas que Watson mateix qualifica de còmic, i gira al voltant d'un frau i un engany que Holmes descobreix de seguida. A "El client il·lustre" les relacions de gènere es tornen a posar sobre la taula: a Holmes se li encarrega que impedeixi el casament d'una dama de l'alta societat amb un criminal de fama internacional (austríac, per més inri). A "Els tres frontons" Holmes entra en contacte amb els baixos fons en un cas que té a veure amb la casa de camp d'una velleta, i acaba trobant-se amb una ment criminal que podria ser el paral·lel pervers de l'Irene Adler d'"Escàndol a Bohèmia". "El soldat pàl·lid" és un relat que té lloc al voltant de la guerra dels Bòers de Sudàfrica, i on el subtext homosexual del conte s'acaba fent molt evident. "La cabellera del lleó" és un conte realment absurd un cop resolt, i on els termes científics que sostenen el cas acaben essent molt febles. A "El colorista jubilat" Holmes uneix forces amb el sr. Barker, un altre detectiu prodigiós, per tal de desentrellar un cas de doble desaparició. Aquí Holmes revela de nou la seva potencial excel·lència per al crim i Watson es torna a convertir en l'ase dels cops. A "L'hostessa del vel" Holmes i Watson assisteixen al tancament d'un misteri de molts anys enrere tot i que, un cop més, es limiten a rebre el testimoni sobre el que va passar. A "Shoscombe Old Place" Holmes és alertat de l'aparició d'unes restes humanes cremades en una mansió del camp, tot i que el misteri acaba essent força diferent del que sembla al principi. 

M'agrada: "L'home que s'arrossegava", "El vampir de Sussex" i "El soldat pàl·lid". 

No m'agrada: No és dels millors volums de la sèrie. 

La vall de la por (#216)

Està desenvolupant una vena inesperada d'humor sardònic, Watson, de la qual m'hauré d'aprendre a defensar. Però en qualificar en Moriarty de criminal està produint un libel als ulls de la llei, i aquí hi ha la glòria i la meravella. El més gran conspirador de tots els temps, l'organitzador de totes les maldats, el cervell que controla l'inframón - un cervell que podria haver salvat o enfonsat el destí de nacions senceres. Aquest és l'home. 

Durant 1914 i 1915, la revista Strand serialitza la novel·la The Valley of Fear, una altra de les aventures de Sherlock Holmes en gran format. De fet, esdevé l'última de les novel·les del detectiu de Baker Street, i aquesta entrega ens ofereix un dels seus casos més intrigants i més ben travats. La cronologia ens retorna a la primera època de la col·laboració entre Holmes i Watson, és a dir, al període d'abans de la derrota de Moriarty. De fet, Moriarty hi acaba jugant un paper important, en aquest cas. Al principi, Holmes l'esmenta en relació a una informació xifrada que acaba de rebre. A partir d'aquí desapareix completament del relat, i jo em vaig témer en tot moment que no fos res més que un recurs per a la distracció. En realitat no ho és. Cap al final tots els caps solts s'acaben lligant i ens adonem que els distractors, en realitat, són molt escassos en aquesta novel·la i estan molt ben repartits. 

Tot i que la seva divisió en dues meitats separades fa que la trama s'alenteixi força més en la segona part que en la primera, al final totes les peces acaben encaixant al seu lloc i la resolució del cas resulta del tot satisfactòria. Doyle repeteix aquí una fórmula que a Estudi en escarlata li havia funcionat: la primera part és pròpiament l'aventura de Holmes i Watson per tal de resoldre un misteriós assassinat. A la segona part, però, l'acció recula en el temps i es trasllada als Estats Units per seguir la història prèvia de la víctima i tanca el cercle, per tant, un cop el seu desenllaç ens posa en antecedents sobre les motivacions del crim. L'estil de les dues narracions és força diferent: durant la primera part assistim als intercanvis d'enginy entre Holmes i Watson, Holmes resol fàcilment un missatge xifrat, un cos de policia rural queda completament desbordat pels esdeveniments, i assistim a les vicissituds familiars d'una víctima d'assassinat. La segona part, però, ens transporta a una versió un punt excessiva de l'oest americà, que pretén evocar el to sensacionalista i exagerat dels penny dreadful. El resultat és una mena de collage entre aquests dos relats altament dispars, que acaben emmarcats, tant al principi com al final, per l'amenaça misteriosa i omnipresent del professor Moriarty. 

Tot i que no és El gos dels Baskerville, aquesta novel·la manté la intriga a un ritme àgil i constant, va deixant sorpreses pel camí per tal de mantenir l'interès de la lectura en tot moment i té dos moments àlgids de tensió en els desenllaços de cada part, cosa que s'agraeix. Hi ha detalls, però, que acaben resultant totalment absurds per exagerats, com acostuma a passar, en general, amb les aventures de Holmes. Aquí, per exemple, els francmaçons esdevenen, per algun motiu no gaire clar, una organització criminal i, tot i que sembli força estrany plantejat d'aquesta forma, Doyle soluciona el problema de plausibilitat fent que les seves activitats criminals es redueixin a un territori limitat, la vall de la por que dóna títol a la novel·la. Per més forçat que resulti quan s'analitza, el relat és força intrigant i va repartint la tensió i resolent els misteris en els moments adequats.

Sinopsi: Sherlock Holmes rep a Baker Street un missatge xifrat a través d'un dels còmplices de Moriarty. Després de desxifrar-lo fàcilment, rep la notícia que l'amenaça que es reflectia al missatge s'ha acomplert i el senyor Douglas de Birlstone, a Sussex, ha estat assassinat. Holmes i Watson es traslladen a Sussex acompanyats de l'inspector MacDonald, i allà descobreixen que el senyor Douglas no era tan transparent com se suposava. A part d'això, l'actitud sospitosa de la senyora Douglas i el millor amic del finat posen Holmes en alerta.

M'agrada: Per més exagerat que resulti el desplegament de detalls, La vall de la por és una novel·la molt entretinguda i molt ben construïda. La imatge de conjunt no s'acaba de revelar ben bé fins al final de l'obra, que descobreix girs inesperats fins i tot quan el problema ja sembla resolt.

No m'agrada: Té moments en què la narració es fa un punt massa lenta, sobre tot a l'inici de la segona part. 

Els darrers aplaudiments (#215)

- Com ho sap, tot això? 
- L'he seguit. 
- No he vist ningú. 
- Això és el que es pot esperar quan jo el segueixo. 

I uns anys després del comiat del famós detectiu, assistim a un altre dels seus retorns. Amb l'excepció del servei de Sherlock Holmes durant la gran guerra, el 1917, no és un retorn real. Oficialment, Holmes segueix retirat al seu apiari des de 1901, però entre els anys 1908 i 1913 la revista Strand va tornar a publicar noves aventures de Sherlock Holmes, de forma més esporàdica que en els altres períodes. La cronologia dels relats segueix essent anterior a la retirada de Holmes, i el material se'ns presenta com a "reminisciències" de casos de l'última dècada del segle dinou, és a dir, records per part de Watson d'alguns dels casos més destacats. 

Així, trobem un recull de set casos un punt desigual, amb intents molt originals, d'altres que no tant, i d'altres que directament desafien la paciència dels lectors. En altres edicions d'aquest volum s'incorpora també "La caixa de cartró", un relat força anterior a aquest moment però que en moltes edicions va quedar fora de Les memòries de Sherlock Holmes per considerar-se massa escabrós per al gran públic. A part dels sis relats publicats entre 1908 i 1913, també hi trobem "His Last Bow" (es podria traduir com "La seva última salutació") que es va publicar extraordinàriament el 1917 i on assistim al retrobament, setze anys després, de Holmes i Watson per a una última aventura, on s'aprecia un cert to de nostàlgia pels temps passats. El relat cobreix la participació de Holmes en una trama d'espionatge al servei del govern britànic durant la primera guerra mundial. 

No té res a veure amb les memòries de guerra que començarien a arribar dels supervivents del front durant els anys següents. El mateix Doyle hi perdria el seu fill gran, Kingsley, el 1918, i l'abisme generacional, en aquest context, sembla autènticament insalvable. De fet, la gran guerra va agafar Doyle massa gran per al servei actiu. On sí que havia servit amb l'exèrcit britànic uns anys abans va ser a la guerra dels Bòers, a l'actual Sudàfrica, un conjunt de campanyes que, tot i la seva dosi d'horrors perpetrats pels britànics mateixos, van tenir molt més a veure amb l'empresa de domini colonial que amb la guerra de desgast i de trinxeres que es revelaria com a novetat a partir de 1914. Doyle era un soldat de l'imperi tallat a l'antiga, com reflecteix la seva retòrica nacionalista i la superioritat moral amb què observa qualsevol moviment per part de potències estrangeres. En el relat, per exemple, la guerra d'independència irlandesa es converteix en no res més que una acció tàctica per part del govern alemany dirigit a afeblir el poder britànic. No hi trobem gaire cosa més que aquesta mena de propaganda, en aquest relat, tot i que no deixa de ser curiós que els raonaments geopolítics n'acaparin una part tan important, com si el propi Doyle pretengués imbuir la seva narració d'un to molt més solemne o seriós que en els altres casos. 

El tipus de retòrica també s'intueix fàcilment en altres relats, però. El rerefons segueix essent profundament conservador respecte al gènere i a la nacionalitat. "L'aventura de Wisteria Lodge", per exemple, és un pastitx de detalls escabrosos i prejudicis racials que, per a més inri, realment no condueixen enlloc, sinó que s'acaben revelant com a simples distractors per a la trama principal. De la mateixa manera, "La desaparició de Lady Frances Carfax" pretén prevenir-nos de les perilloses conseqüències que poden afrontar les senyores solteres que viatgen soles. Aquest és un conte força divertit, però, que ens porta a l'ambient decadent de balneari suís que és tan típic també del tombant de segle.  Llegiu Els darrers aplaudiments, doncs, si us heu aficionat a les aventures de Holmes i Watson i teniu curiositat per saber com continuen, però no és ni de bon tros un recull al nivell de Les aventures o El retorn. 

Continguts: El recull conté set relats (en la majoria d'edicions vuit, ja que inclou "La caixa de cartró", que jo vaig llegir com a part de Les memòries de Sherlock Holmes). El primer d'ells, "L'aventura de Wisteria Lodge", com a cas és força desastrós, i el propi Sherlock Holmes el qualifica de "caòtic". La trama és força fluixa un cop resolta, però la gràcia de tot plegat, com a novetat, és que aquí un inspector rural acaba superant Holmes. A "Els plànols del Bruce-Partington" retrobem Mycroft i descobrim una mica més sobre les seves activitats al servei del govern britànic. De nou un robatori posa en perill els secrets d'Estat del govern i Holmes i Watson tornen a infringir la llei. "El peu del diable" és una aventura extravagant que té lloc en un dels viatges de convalescència de Holmes, aquest cop a la costa de Cornwall. "L'aventura del cercle roig" és força semblant a altres històries anteriors: una banda criminal amb ramificacions internacionals acaba col·lidint amb la trajectòria de Holmes d'una forma totalment fortuïta. La participació de Holmes en el cas és força esparsa, i finalment la resolució de la trama se'ns presenta pel llarg testimoni de la víctima. A "La desaparició de Lady Frances Carfax" la senyora que figura al títol desapareix misteriosament, i Watson és enviat a Suïssa a investigar en nom de Holmes. Watson comença a recórrer diversos balnearis al centre d'Europa, l'acció comença a fer voltes inesperades i és francament un dels més entretinguts. A "El detectiu moribund", un bon matí Watson descobreix Holmes en un estat lamentable i, horroritzat, es prepara per assistir-lo en les seves últimes hores de vida. Finalment, "Els darrers aplaudiments" ens presenta, a través d'un narrador en tercera persona, el retrobament de Holmes i Watson durant la primera guerra mundial.

M'agrada: "El peu del diable", "La desaparició de Lady Frances Carfax" i "El detectiu moribund".

No m'agrada: La resta de relats no estan a l'alçada dels anteriors. 

El retorn de Sherlock Holmes (#171)

. . . he d'admetre, Watson, que té una habilitat per a la selecció que compensa gran part del que deploro en els seus relats. El seu costum fatal de mirar les coses des del punt de vista narratiu en comptes del científic ha arruïnat el que podria haver estat una sèrie instructiva, fins i tot clàssica, de demostracions. Vostè destrossa una obra de màxima finesa i delicadesa per entretenir-se en detalls sensacionalistes que exciten, però no instrueixen de cap manera, els lectors. 

Doncs sí, ha tornat. Els tretze relats curts que ocupen El retorn de Sherlock Holmes van ser publicats per primer cop a la revista Strand durant els anys 1903 i 1904. Arthur Conan Doyle ressuscita el seu cèlebre personatge d'entre els morts per plaure el seu públic i, a la vegada, obtenir el benefici econòmic que li reporten les publicacions seriades. Una dècada després d'haver-lo llançat per un barranc amb el seu arxirival Moriarty, Doyle es treu de la màniga una història força enrevessada per tal d'explicar el retorn de Holmes a Baker Street. Com sempre, Watson esdevé el paral·lel dels lectors pel que fa a la descoberta de nova informació, i juntament amb ell, ens assabentem que Holmes no va caure pel barranc al capdavall, sinó que va fingir la seva pròpia mort per poder perseguir els darrers components de la banda criminal de Moriarty. 

Per tant, des de 1891, en què havia desaparegut, fins a 1894 en què reapareix a la consulta de Watson, Holmes ha estat viatjant per Tibet i Aràbia. De fet, l'únic que estava assabentat de les activitats de Holmes durant aquest temps era el seu germà Mycroft, i entre tots dos van mantenir Watson i el públic en general en la ignorància per tal de salvaguardar la discreció de la missió i la plausibilitat de la desaparició de Holmes. Què li ha passat a Watson, durant aquests tres anys? De cop i volta ens assabentem com de passada que la senyora Watson ha passat a millor vida, i que el doctor segueix fent vida normal a la seva consulta. Poc temps després de la reaparició de Holmes, Watson ven la consulta i torna a traslladar-se a Baker Street amb el seu company, així que de fet ens trobem davant d'una reiniciada en tota regla. 

Els tretze relats que se'ns ofereixen aquí, així doncs, recullen casos que s'estenen des de 1894 fins a 1901, any en què el famós detectiu es retira al camp, a Sussex, per dedicar-se a l'apicultura. A partir d'aquest moment, com sabem a través de Watson en l'últim relat, Holmes s'oposa a la publicació de cap més cas, i per tant, ens trobem davant del segon comiat per part de Doyle. Però el primer que ens podríem preguntar és quina diferència hi ha entre aquest volum de relats curts i l'anterior, Les memòries, en què Doyle començava a acusar desgast i manca d'originalitat. 

D'entrada, sembla que els anys de descans li van provar, perquè aquí Doyle recupera la frescor dels primers relats de Les aventures, i d'altra banda també comença a emprar l'autoironia de forma sistemàtica: aquí, el veiem acceptant plenament el caràcter popular - per no dir directament vulgar - dels seus relats. Les expressions i manerismes dels personatges, especialment de Holmes, cada cop es fan més típiques i exagerades; els crims cada cop més violents i les seves solucions més inesperades i folletinesques. 

I potser Doyle també hagi evolucionat amb el tombant de segle? No sé si és fortuït que Holmes decideixi retirar-se de la detecció privada precisament el mateix any que mor la reina Victòria. Tres dels relats es fan ressò del bike boom de la dècada de 1890, quan l'ús de la bicicleta es popularitza definitivament. També hi trobem els embolics i escàndols dels aristòcrates, la vida privada dels quals comença a fer-se habitual en els misteris que Holmes ha de resoldre. Les "indiscrecions" dels membres de l'alta societat cada cop es fan més freqüents en la majoria de relats, fins al punt que ens assabentem que hi ha persones a Londres que es guanyen la vida amb el xantatge, i que un gran nombre de senyores de l'alta societat amaguen secrets als seus sacrificats marits. És cert, el to sexista de la proposta no ha canviat en absolut, i per això Holmes i Watson sempre acaben restaurant l'statu quo d'una societat profundament classista i patriarcal.

Continguts: El retorn de Sherlock Holmes conté tretze relats. A "La casa deshabitada", Holmes reapareix després de tres anys desaparegut, i involucra Watson en la persecució del número dos de la banda de Moriarty. "El constructor de Norwood" és el cas d'un assassinat amb particulars traces de violència que es transforma en una competició entre Holmes i Lestrade. A "Els ballarins", Holmes ha de desxifrar uns missatges en clau per arribar al fons de la qüestió. "El ciclista solitari" presenta un dels arguments més absurds de tots un cop resolt el cas, però és un dels contes més intrigants. "El col·legi Priory" ens situa en l'ambient de l'escola privada i la política familiar de la noblesa. La desaparició d'un infant posa al descobert secrets inconfessables del seu pare. A "Peter el negre", Holmes fa una cura d'humilitat a Stanley Hopkins, el seu deixeble més brillant. A "Charles Augustus Milverton", un dels més originals, Holmes i Watson passen la línia de la legalitat i prenen el camí del crim, tot i que amb resultats completament inesperats. A "Els sis Napoleons" torna a aparèixer un malfactor d'aparença simiesca, i Holmes torna a guanyar Lestrade en astúcia. A "Els tres estudiants" Holmes i Watson es traslladen a una eminent ciutat universitària, i casualment se'ls presenta un misteri de robatori d'examen. "Les ulleres d'or" és un misteri força diferent dels altres, que acaba tenint ramificacions internacionals. Holmes es retroba amb Hopkins, i aquest evidentment no es mostra a l'alçada de la intel·ligència de Holmes. A "El tres-quarts desaparegut" Watson dóna detalls sobre l'addicció de Holmes a la cocaïna per primera vegada des de l'inici de la sèrie. Aquí Holmes i Watson viatgen a Cambridge per resoldre un misteri a la lliga universitària de rugby. "L'aventura d'Abbey Grange" és un relat que sembla d'Agatha Christie. Holmes hi veu a través d'una cortina de fum parada per tal d'ocultar un assassinat, i finalment es pren la justícia per la seva mà. Finalment, a "La segona taca" l'ombra de la primera guerra mundial torna a planar sobre el conjunt. Holmes rep un encàrrec per part del primer ministre britànic per tal de recuperar un document robat que pot posar en perill l'equilibri colonial de les potències europees.

M'agrada: Representa, realment, el retorn de Sherlock Holmes, en tant que Doyle recupera part del to i de l'estil de Les Aventures, i també troba formes noves de fer els relats originals. 

El gos dels Baskerville (#170)

M'interessa molt, vostè, sr Holmes. No m'esperava un crani tan dolicocèfal ni un desenvolupament supraorbital tan marcat. Tindria alguna objecció que li passés el dit per la fissura parietal? Un motlle del seu crani, senyor, fins que l'original no quedi disponible, seria un ornament per al meu museu antropològic. No és la meva intenció ser llagoter, però confesso que desitjo el seu crani. 

Durant els anys 1901 i 1902, quasi una dècada després de la publicació de l'últim relat de Sherlock Holmes, i amb el famós detectiu encara oficialment mort, la revista Strand publica de forma seriada Els gos dels Baskerville, la tercera novel·la de la sèrie. Juntament amb Les Aventures de Sherlock Holmes, era l'únic volum de Sherlock Holmes que havia llegit feia anys, i aquesta relectura me n'ha fet notar els punts forts com la primera vegada. Encara és el meu volum preferit. De fet, l'èxit immediat de la millor aventura de tota la saga va ser un dels factors decisius de la tornada del famós detectiu. 

Aquí trobem una novel·la que ho té tot, i que presenta un domini brillant del ritme i de la intriga. L'element gòtic és una part important de la trama i de l'atmosfera del relat: sir Henry Baskerville, un terratinent de Devonshire, es troba amenaçat per la suposada llegenda d'un gos espectral que ha perseguit la família durant generacions i ha acabat misteriosament amb la vida del seu predecessor, sir Charles. Sherlock Holmes desestima des de bon principi qualsevol explicació sobrenatural per al misteri i es disposa a investigar, descobreix un parell o tres d'indicis, hi aplica les seves deduccions lògiques i comença a estirar-ne els fils per tal d'arribar als malfactors. Mentre l'acció se situa a Londres, tot sembla lineal i simple. Tanmateix, aquest no és un relat de Sherlock Holmes com els altres: els fils que Holmes ressegueix es trenquen inesperadament tots a la vegada, així com la linealitat típica dels relats curts. 

A partir d'aquí comença una novel·la diferent: Holmes envia Watson al camp amb Baskerville, i Watson per primer cop en tota la saga adquireix una autonomia pròpia. Aquí ja no és només un espectador ingenu i admirador incondicional, com fins ara, sinó que passa a l'acció i carrega gran part del pes de la investigació en absència de Holmes. Ara bé, l'ús del raonament fred i lògic per part de Holmes contrasta en tot moment amb el de la resta de personatges, que ben bé fins al desenllaç continuen conservant un petit residu de dubte. De fet, el contrast es fa fins i tot més evident quan tenim en compte el compromís vital del mateix Arthur Conan Doyle amb l'espiritisme. 

I així doncs, un cop Doyle trasllada l'acció de la novel·la al camp, la tensió entre les dues explicacions, la racional i la sobrenatural, augmenta, i es fa palesa en tot moment a través dels elements més aviat misteriosos de les descripcions d'ambient. Fins i tot els elements de la llegenda original del gos dels Baskerville tenen petits ecos en la narració del present, com els misteriosos plors nocturns i els udols del gos sobre l'erm, o la fracassada aventura amorosa del present Lord Baskerville. I la tècnica es torna brillant pel seu ús paradigmàtic dels red herrings, o distractors: trames argumentals que es van barrejant amb la principal, sense que els lectors (ni tampoc els personatges, possiblement, excepte Holmes) siguem capaços de destriar quines d'aquestes són decisives per a la resolució del cas i quines hi són de més. Això, en conjunt, contribueix a crear un ritme àgil, que es va accelerant cada cop més com més s'acosta el final, i que fa de la lectura una experiència trepidant.

Sinopsi: La novel·la se situa l'any 1889 i, per tant, esdevé un més dels relats que el doctor Watson ofereix als lectors durant la desaparició de Sherlock Holmes. A la consulta de Baker Street apareix el doctor Mortimer, que explica a Holmes i Watson la llegenda del gos dels Baskerville i el misteri relacionat amb la mort de sir Charles Baskerville. L'hereu d'aquest, sir Henry, acaba d'arribar de Canadà i es troba a la ciutat, on de seguida rep un missatge intimidatori i se n'adona que l'estan seguint. Holmes accepta investigar la mort de sir Charles i el misteri rere la llegenda del gos dels Baskerville.

M'agrada: És la millor entrega de Sherlock Holmes. 

Les memòries de Sherlock Holmes (#169)

He fet mal fet d'espantar-lo d'aquesta forma; però en Watson aquí present li dirà que mai no em puc resistir a un efecte teatral. 

Les memòries de Sherlock Holmes, publicades de forma seriada a l'Strand Magazine entre 1892 i 1893, i com a recull de relats el 1894, conformen la quarta entrega de la sèrie sobre el famós detectiu, i el segon volum de les seves aventures en forma de relats curts. La cronologia dels relats, però, continua essent la mateixa que en l'anterior volum, amb casos saltejats que tenen lloc en diferents moments de la dècada de 1880 fins a l'últim cas, "El problema final", que té lloc el 1891. 

Originalment, aquest relat va ser concebut com a final de la saga, i per això "El problema final" ens ofereix el mític enfrontament de Holmes amb el seu nèmesi, el professor Moriarty, a les cascades Reichenbach, als Alps suïssos. Tot plegat acaba essent tan absurd i desafiant la plausibilitat d'una forma tan exagerada que la teoria de Sherlock Holmes com a amic imaginari de Watson em seguia venint a la memòria en determinats moments de la lectura. 

Però si aquest enfrontament i el seu desenllaç han esdevingut un mite de la cultura popular, el que també ha esdevingut llegendari és el procés creatiu que va portar a aquest final tan abrupte. Arthur Conan Doyle comença a sentir-se avorrit d'escriure relats de Sherlock Holmes per obligació, i també un punt fastiguejat, pel que es veu, amb la fama i popularitat de la seva criatura literària; així doncs, decideix desempallegar-se'n per sempre, i recuperar així la seva llibertat per escriure altres obres. I "El problema final" esdevé, per a ell, la solució final: l'últim dels relats ens presenta un Watson devastat escrivint, en contra de la seva pròpia voluntat, el relat verídic de la mort de Sherlock Holmes, per tal de contrarrestar la versió apòcrifa que el germà de Moriarty s'ha encarregat de fer circular. 

Abans d'arribar a aquest moment, però, els altres relats ens ofereixen petites proves d'aquest procés de desgast creatiu: veiem Doyle intentant mantenir viu l'ingeni i les habilitats de Holmes, amb més èxit en certs moments que en d'altres, i provant de resistir-se a una repetició incessant de la mateixa estructura i la mateixa fórmula en tots els relats. Aquest recurs a les variacions també funciona millor en alguns moments que en alguns altres. Alguns dels relats recorren a la veu narradora del propi Holmes recordant els seus inicis en la detecció privada, tot i que la veu de Watson segueix essent el marc de la narració. En algun moment, fins i tot, Doyle subverteix la premissa mateixa de la infal·libilitat de Holmes, com en "El rostre groc", potser la narració més original de totes elles. 

En els últims relats, comencem a rebre petites referències a les missions internacionals de Holmes, i això és una novetat,  no només perquè ens comença a preparar per a l'escapada final de Holmes amb el seu fatal desenllaç, sinó també perquè comença a desenvolupar l'atmosfera política de creixent amenaça latent i tensions internacionals d'abans de la Primera Guerra Mundial. El millor exemple és "El tractat naval", en què aquest document robat pot posar en perill el fràgil statu quo d'aliances internacionals que teòricament havien de prevenir l'esclat de la guerra. En definitiva, és un volum un pèl més desigual que l'anterior, amb moments que estan a l'alçada de Les Aventures i moments que no, però que tot i així val la pena llegir, especialment pel relat de la mort de Sherlock Holmes. 

Continguts: Les memòries de Sherlock Holmes conté dotze relats, tot i que la majoria de les edicions n'inclouen només onze seguint la primera edició dels Estats Units. En aquesta, el segon dels relats, "L'aventura de la caixa de cartró" va ser censurat per referir explícitament un cas d'adulteri força sòrdid, i anys després va ser afegit al vuitè volum de la sèrie, Els darrers aplaudiments. Moltes editorials segueixen adoptant aquest criteri en lloc de l'ordre de publicació original. En primer lloc, "Estel de plata" és el relat en què té lloc el curiós incident del gos a mitjanit. A "L'aventura de la caixa de cartró", orelles mutilades s'envien per correu ordinari i Holmes aplica les seves capacitats de deducció a la telepatia. A "El rostre groc", veiem com per primer cop Holmes aplica un raonament erroni i fracassa estrepitosament en les seves deduccions, i en el terreny polític, Doyle mostra el seu jo més progressista a través del senyor Munro. "L'oficinista del corredor de borsa" és el cas d'un enrevessat frau a la borsa londinenca que en el fons és molt similar al de la lliga dels pèl-rojos. "La corbeta Gloria Scott" es remunta als anys d'universitat de Sherlock Holmes i és el seu primer cas, narrat per ell mateix, tot i que si t'ho mires bé en realitat Holmes no resol ni investiga res. A "El ritual dels Musgrave", Holmes toca extrems d'excentricitat respecte a la seva convivència amb Watson, i es remunta de nou als seus inicis, resolent al mateix temps un enigma ancestral de la família Musgrave i la desaparició de la minyona i el majordom. A "Els hisendats de Reigate", Holmes pateix un atac de nervis, Watson el porta de vacances al camp, i Holmes es fa l'enze per tal d'atrapar els malfactors. A "L'aventura del geperut", Holmes compadeix els lectors de les aventures criticant la tècnica de Watson, i igual que a El signe dels quatre, ens remuntem a les guerres d'independència de l'Índia. "El pacient intern" té a veure amb una revenja força misteriosa. A "L'intèrpret grec", una conversa casual sobre genètica porta Holmes a introduir per primer cop el seu germà Mycroft i el club Diògenes. "El tractat naval" és un cas que amenaça l'estabilitat de la diplomàcia internacional. Aquí, el detectiu Forbes de Scotland Yard es mostra especialment susceptible respecte al paper de Holmes en el cas, i hi apareix una dona policia, tot i que en un discretíssim tercer pla. Finalment, hi ha "El problema final", en què Holmes ha d'escapar a l'estranger del diabòlic i superintel·ligent professor Moriarty, que ha promès destruir-lo.

M'agrada: Sobretot, "El rostre groc", "El ritual dels Musgrave", "L'aventura del geperut", "L'intèrpret grec" i "El problema final".

No m'agrada: És un volum que perd una mica en comparació amb Les Aventures. 

Les aventures de Sherlock Holmes (#125)

Em dic Sherlock Holmes. Em dedico a saber el que la resta de gent no sap. 

Aquest és el tercer volum de la sèrie de Sherlock Holmes i, després de les dues primeres novel·les, aquest consta tan sols de dotze relats, que van aparèixer periòdicament a l'Strand Magazine entre 1891 i 1892. La cronologia dels relats, però, es pot fer una mica confusa, ja que Watson reprèn la narració des d'on l'havia deixat a El signe dels quatre, és a dir, després del seu casament amb Mary Morstan, però a la vegada en alguns relats també retorna a l'època anterior al seu casament, al temps de solter amb Holmes a Baker Street. Segons Watson mateix, el volum és una selecció de casos d'entre 1882 i 1890, i això ens deixa prou marge per especular. Normalment el canvi s'especifica, però no sempre, i per això queda en mans dels lectors esbrinar una cronologia no sempre lineal. Hi ha moments en què Watson se suposa solter pel costum, més que freqüent, d'esmorzar amb Holmes a Baker Street, però més enllà d'això, altres fans més entregats que jo s'han dedicat a esclarir una cronologia precisa. 

En comparació amb les dues primeres novel·les, he de dir que Les aventures de Sherlock Holmes passa molt bé perquè consta de relats curts. La majoria de casos queden resolts per Holmes abans que els lectors (i Watson) puguem parpellejar. Com en el joc de mans d'un prestidigitador prodigiós, de vegades és millor relaxar-se i gaudir de l'espectacle que començar a preguntar-se com ho ha fet. I en aquest sentit el ritme es fa molt àgil en tot moment. La part més curiosa de tot plegat és l'estranya doble vida que Watson inicia entre la seva rutina ordinària, amb la seva feina com a metge en una consulta i el seu matrimoni, i d'altra banda, el seguit d'aventures en què Holmes l'acaba implicant. Al final, el fil que uneix les dues branques d'activitat és tan tènue que un dia, mentre llegia aquest volum, vaig tenir una pensada que vaig provar d'apartar de la meva ment però que des de llavors m'ha seguit pertorbant força: que Sherlock Holmes no sigui res més que el producte de la imaginació del doctor Watson, el metge que escriu narracions en primera persona sobre crims i misteris per dissipar aquell ennui tan típic de les classes acomodades europees del tombant de segle vint. I per què no, si els introvertits tendeixen a ser fantasiosos per naturalesa? En contra de la teoria hi ha la magnitud de les aventures proposades, que tot sovint el fan viatjar al camp, passar nits en blanc fora de casa i, és clar, visitar Holmes a Baker Street a totes hores. L'argument a favor és una mica més feble, però potser el fet que la intel·ligència i els inesgotables recursos de Holmes són massa bons per a ser veritat. 

A la vegada, la majoria de relats continuen oferint un espectre força ampli de la societat victoriana de finals del segle dinou: moltes vegades giren al voltant de patriarques abusius que posen en perill la damisel·la en qüestió, organitzacions secretes que tenen formes estranyes de ramificar-se i operar a l'ombra, i que mai escapen del coneixement de Holmes, i també alguna que altra aventura de turisme social. En aquest sentit, el retrat del criminal també varia lleugerament: també trobarem el criminal descrit en termes monstruosos, però aquí la criminalitat té formes d'ascendir en l'escala social, i veurem com els criminals més acomodats tendeixen a ser també els d'intel·ligència i recursos més sofisticats. 

Continguts: Les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats: "Escàndol a Bohèmia", en què Irene Adler és més ràpida que Holmes i li guanya la partida; "La lliga dels pèl-rojos", en què es demostra que els pèl-rojos dominaran el món; "Un cas d'identitat", en què Holmes treu l'entrellat d'un engany força sinistre, i literalment fa fugir el malfactor per cames; "El misteri de la vall de Boscombe", en què Holmes i Watson deixen Londres per anar al camp per primera vegada; "Les cinc llavors de taronja", en què Watson es posa metatextual i explica com selecciona quins casos escriure i com descarta els que no arriben a les pàgines de l'Strand, i d'altra banda entra en joc l'orgull personal de Holmes; "L'home del llavi tort", en què Watson fa una excursió al fumador d'opi i el misteri gira al voltant d'una peculiar aventura de turisme social; "El carboncle blau", que és l'episodi especial de Nadal de Sherlock Holmes; "La banda de llunes", en què Watson trenca la cronologia de la saga i torna als temps de solter a Baker Street, i Holmes ens alerta de la perillositat de la professió mèdica quan s'hi creuen intencions criminals; "El polze de l'enginyer", en què és Watson qui proposa el cas per començar i l'ombra d'Edgar Allan Poe acaba planant sobre el conjunt; "L'aristòcrata solter", en què Watson inicia Holmes en la lectura de la premsa del cor; "La diadema de berils", en què el cas fa un gir inesperat a última hora i Holmes va una passa per endavant en tot moment; i "El misteri de Copper Beeches", en què Holmes ataca les habilitats de Watson per l'escriptura i, quasi com de passada, caracteritza la vella Anglaterra rural com un sinistre niu de criminalitat encoberta. 

M'agrada: Conté alguns dels casos més emblemàtics i originals, i fa de més bon llegir que les dues primeres novel·les. 

El signe dels quatre (#124)

Va ser una guerra de milions contra centenars; i la part més cruel de tot plegat va ser que els homes contra els quals lluitàvem, infanteria, cavalleria i artillers, eren les tropes que nosaltres mateixos havíem escollit, instruït i entrenat, fent servir les nostres pròpies armes i tocant les nostres pròpies cornetes. 

Vista des del punt de vista actual, El signe dels quatre (1890) és l'entrega de Sherlock Holmes que més vergonya aliena pot arribar a provocar: obertament racista, sexista i classista, en un context en què la correcció política ni tan sols no s'havia inventat, ens proposa un nou misteri a la ciutat de Londres que es remunta a uns trenta anys abans, a la primera guerra d'independència de l'Índia (1857-1859). I el que és curiós de tot plegat és que la novel·la funciona molt millor en el sentit figurat, com a metàfora del colonialisme, que no pas en el seu nivell literal. La trama principal gira al voltant d'un oficial de l'exèrcit britànic que troba l'oportunitat de robar - acció força similar, si us hi fixeu, a espoliar o expropiar - un tresor altament valuós propietat d'un rei local, que arriba al seu coneixement després de moltes anades i vingudes de l'argument. Molts anys després, ja a Gran Bretanya, ha de passar comptes amb el passat, i val a dir que la violència no només l'afecta a ell, sinó que comença a escampar-se en totes direccions, com si el farcell de l'home blanc que predicava Kipling s'hagués escapat definitivament del seu control. 

A la vegada, també destaca com a subtext l'ansietat pel colonialisme invers, és a dir, la por que la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya quedi desestabilitzada per l'arribada de l'altre colonitzat, monstruós i estranger, al sòl de casa. És un tema molt estès a la literatura victoriana de l'última dècada (mireu el Dracula de Bram Stoker, per exemple) i resultaria menys pertorbador si tot aquest imaginari no hagués sobreviscut un segle sencer fins a alimentar subreptíciament el Brexit. I voleu filar encara més prim? Una de les coses que més em meravellen d'aquesta novel·la és que, precisament seguint la seva cronologia, i si no fos perquè són personatges de ficció, Holmes i Watson podrien haver-se creuat perfectament amb el Gandhi estudiant de dret pels carrers de Londres. 

Ara bé, és al nivell literal en què la narració fa aigües, ja que es deixa portar més per la seva imatgeria racista, l'exotisme de l'enemic, l'extravagància de l'orientalisme i tota la resta de tòpics de l'època que no pas per la lògica freda i racional que Holmes predica constantment. Aquesta és l'entrega en què Holmes s'injecta cocaïna només començar ja al primer paràgraf, i relaciona emocionalitat, criminalitat i feminitat en la mateixa oració; Watson contempla amb reticència la possibilitat de comprometre's amb una dona amb més diners que ell; el signe dels quatre torna del passat per perseguir una colla de personatges; Holmes revela el seu passat a la boxa; té lloc un assassinat a porta tancada i Holmes resol el cas abans que aparegui la policia; davant del dubte, la policia posa tot el servei sota sospita; la guerra entre policia i detecció privada arriba a la premsa; Holmes explota nens indigents perquè facin la seva feina i posa Watson a dormir al so del seu violí; un cop més, un llarg flashback acaba proporcionant les claus del misteri i Holmes queda força decebut quan Watson anuncia el seu compromís. 

Sinopsi: Després de resoldre el seu particular estudi en escarlata, Sherlock Holmes rep la visita de Mary Morstan, que li explica que el seu pare va desaparèixer anys enrere i que des de llavors rep per correu una valuosa perla cada any. A continuació reben una carta del senyor Thaddeus Sholto, que s'ofereix a revelar el misteri referent al tresor que els pares d'ambdós havien aconseguit durant el seu servei a l'Índia amb l'exèrcit britànic. Aquella mateixa nit, Bartholomew, germà bessó de Thaddeus, i dipositari del tresor, apareix assassinat a casa seva. 

M'agrada: La novel·la es va publicar per primer cop en forma de serial al Lippicott's Magazine, i el tracte amb l'editor es va tancar en un sopar on també hi va assistir Oscar Wilde, que va vendre a la revista El retrat de Dorian Gray. 

No m'agrada: El racisme explícit del text. 

Estudi en escarlata (#123)

Li he de donar les gràcies per tot. No hi hauria anat si no hagués estat per vostè, i m'hauria perdut el més exquisit estudi que mai no m'hagués trobat: un estudi en escarlata, no creu? Per què no hauríem d'usar una mica d'argot artístic? L'amenaça escarlata de l'assassinat corre pel manyoc incolor de la vida, i el nostre deure és destriar-la, i aïllar-la, i exposar-la polzada a polzada. 

Havia llegit relats i novel·les de Sherlock Holmes amb anterioritat, i havia vist adaptacions televisives; tanmateix, no m'havia parat mai a llegir les seves aventures de forma sistemàtica, en ordre cronològic. Tampoc no està escrit que hagi d'arribar al final d'aquesta forma, però em vaig decidir a agafar el primer llibre en un d'aquells moments en què l'avorriment podia més que jo i no tenia ni idea de què llegir a continuació. La veritat és que no m'esperava que m'agradés tant. Publicat per primer cop el 1887, aquest és el primer relat de Sherlock Holmes que mai va veure la llum, i potser per això s'entreté molt a presentar els personatges i el mètode deductiu de Holmes (és deductiu o inductiu?). Com que era un projecte literari nou, hi apareix una referència a Edgar Allan Poe i el seu Dupin, tot i que Holmes s'apressa a deixar ben clares les deficiències del seu precursor. 

Hi ha coses que són curioses en aquesta entrega perquè conforma el principi de la saga, per dir-ho així. En les últimes dècades de l'època victoriana, l'estabilitat fèrria de l'imperi britànic comença a trontollar, s'estén la por a tot allò que vingui de fora, la criminalitat s'estén pels carrers de Londres com a conseqüència lògica de la relaxació de la moral i la pèrdua de referents, i només una intel·ligència refinada i superior ens pot restablir l'ordre i salvar-nos d'un futur caòtic i desolador. Per exemple, a Estudi en escarlata veurem com tots els mals provenen de la poligàmia dels mormons, entesa com a pràctica sexual desmesurada i desviada. Ens hem de situar en un món social que no comprèn la presència de les dones, i on els criminals tenen trets facials i corporals simiescs, i on tot això pretesament s'aguanta científicament, amb caracteritzacions provinents d'una proto-psicologia biologista dedicada a tipificar la histèria com a malaltia i a identificar el "tipus criminal". 

Aquesta és la primera entrega d'una sèrie que s'allargaria ben bé quatre dècades. Aquesta és l'entrega en què Watson es llicencia de la guerra d'Afganistan i parla incessantment dels seus nervis; Holmes i Watson es coneixen perquè tots dos busquen company de pis i immediatament es traslladen al 221B de Baker Street; Holmes s'avança un segle als mètodes del CSI creant una prova per detectar traces de sang; Watson observa els sobtats canvis d'humor de Holmes i comença a sospitar del consum de drogues, però decideix pensar bé; Holmes utilitza una metàfora pictòrica per parlar de l'assassinat i explica el concepte de detectiu assessor; Gregson i Lestrade competeixen per resoldre el cas de l'assassinat de Brixton, tot i que la intel·ligència de Holmes els acaba superant a tots dos; Holmes toca Mendelssohn al violí per a Watson i escolta un concert de Chopin; un segon assassinat desmunta la solució del primer; l'acció queda interrompuda per un llarg flashback als antecedents dels criminals, i Watson decideix posar per escrit la crònica del cas perquè Holmes pugui rebre el crèdit de la seva solució. 

Sinopsi: En un moment indeterminat de la dècada de 1880, el doctor Watson i Sherlock Holmes es coneixen i se'n van a viure junts a Baker Street. Els inspectors Gregson i Lestrade d'Scotland Yard reclamen l'ajuda de Holmes en la investigació d'un assassinat: tot i que hi ha restes de sang a l'escena del crim, el cos no presenta signes de violència. Tots els indicis apunten a una revenja. 

M'agrada: Especialment la forma com es presenten els dos personatges principals i la seva convivència.