El llibre de les il·lusions (#587)

Tothom pensava que era mort. Quan es va publicar el meu llibre sobre les seves pel·lícules el 1988, feia prop de seixanta anys que no se sabia res de l'Hector Mann. Tret d'un grapat d'historiadors i experts en cinema antic, la gent amb prou feines sabia que havia existit. Doble o res, l'últim dels dotze curtmetratges de comèdia que va fer cap al final de l'era del cinema mut, es va estrenar el 23 de novembre de 1928. Dos mesos després, sense acomiadar-se de cap dels seus amics o socis, sense deixar cap carta que informés a ningú dels seus plans, va sortir de la casa que llogava a North Orange Drive i no se'l va tornar a veure mai més. 

El llibre de les il·lusions de Paul Auster (1947-2024) es va publicar per primer cop l'any 2002, quan Auster ja era un autor força reconegut per les seves novel·les, però potser encara no havia guanyat gaire popularitat fora dels Estats Units. M'ha agradat molt i, a diferència d'altres novel·les d'Auster que poden resultar més confuses en la seva voluntat experimental, m'ha semblat que tenia una estructura i una direcció narrativa molt ben definides i un argument força sòlid, que aguanta el suspens de la trama fins al final amb un ritme constant. La història ens situa en el present, en què el protagonista, el professor i traductor David Zimmer, rememora el moment en què va rebre una carta misteriosa que li revelava que l'estrella del cinema mut Hector Mann, desaparegut misteriosament seixanta anys enrere, continuava viu i el volia conèixer. Zimmer havia escrit un llibre recentment que feia una retrospectiva sobre les dotze pel·lícules de Mann estrenades l'any 1928, que havien reaparegut de cop i volta en diversos arxius cinematogràfics als Estats Units i Europa. Per a Zimmer, la tasca d'escriure el llibre havia suposat una inesperada taula de salvació de la depressió en què es va enfonsar arran de la mort de la seva dona i els seus fills en un dissortat accident. 

La trama ens desplega aquesta història d'una forma més o menys lineal: des del punt de partida, Zimmer ens relata en primera persona tot el procés de dol després de l'accident i l'escriptura del llibre, i inclou un capítol en què descriu les pel·lícules mudes de Mann amb una narració totalment vívida, que excel·leix a l'hora de traduir a paraules els elements visuals i cinètics que el protagonista veu a la pantalla. A partir d'aquest moment, Zimmer es veu involucrat en la resolució del misteri, des del moment en què els representants legals de Mann es posen en contacte amb ell per revelar-li el buit d'informació que ha suposat la seva vida durant totes aquestes dècades que ha estat desaparegut. El capítol central de la novel·la, i el més llarg, ens exposa linealment tota la història perduda d'aquest artista incomprès des dels anys vint fins al present, i la seva peculiar aventura per arribar a esborrar la seva identitat. Després d'aquesta secció central, comença a desencadenar-se un desenllaç imprevisible però que escau perfectament als temes desplegats durant la història. Com és habitual a les novel·les d'Auster, la trama de seguida ens porta per terrenys metatextuals, i a través de les pel·lícules de Mann començarem a intuir les múltiples maneres en què les històries inventades per l'artista reflecteixen les inquietuds i els dilemes de les vides reals dels protagonistes. 

Així doncs, la novel·la ens va temptant amb un seguit de repeticions i evocacions dels mateixos temes i imatges, de forma que els personatges de la novel·la acaben reinterpretant constantment els rols ficticis dels personatges cinematogràfics. D'una banda, tenim el protagonista, Hector Mann, que crea una pel·lícula sobre un senyor Ningú, invisible a ulls de tothom, però després per circumstàncies de la vida es veurà obligat a embarcar-se en una empresa molt més àmplia de desaparició i autocensura que arribarà a extrems insospitats. De la mateixa forma, tenim l'altre protagonista, en David Zimmer, que en gran part esdevé testimoni i espectador de la història de Mann, però que ha de lluitar amb els seus propis fantasmes per tornar a tenir el control sobre la seva pròpia vida. El seu arc narratiu potser és el més subtil de la novel·la: del forat negre on cau després de la pèrdua de la seva família, a provar de passar el dol vivint en un món de fantasia creat pel cineasta, a quedar immers en la història personal del cineasta tal com li és explicada, a quedar immers en el segon món de fantasia creat per Mann i, finalment, a esdevenir protagonista de la història mateixa reinterpretada. Així doncs, no tenim un cas de la ficció que evoca la realitat, sinó més aviat al contrari, una trama inversemblant i enrevessada que es va desplegant davant dels nostres ulls amb una força i una claredat sorprenents, perquè prèviament en coneixem totes aquestes versions paral·leles i fictícies com a claus interpretatives. 

En definitiva, és una novel·la que és millor no explicar gaire, perquè té un argument molt complex i que opera a nivell literal i a nivell simbòlic, i és millor deixar-se portar pel seu propi ritme i pels descobriments que proposa que no pas portar-ne moltes idees preconcebudes. Tanmateix, a cada pas va descobrint les seves fortaleses i, a diferència de moltes altres novel·les d'Auster, que comencen amb un pols narratiu molt ferm però que es van desdibuixant a mesura que avancen, aquesta va jugant amb tots els elements del trencaclosques i els porta a una conclusió molt satisfactòria. Una bona recomanació, sens dubte. 

Sinopsi: L'escriptor David Zimmer rememora el moment crucial de la seva vida en què va entrar en contacte amb el director de cinema Hector Mann, desaparegut misteriosament des de feia dècades. Zimmer ha escrit un llibre sobre l'obra cinematogràfica de Mann, que l'ha salvat inesperadament del col·lapse mental arran de la mort de la seva família en un accident. A partir del moment en què les vides dels dos personatges s'entrecreuen, Zimmer es veurà arrossegat per les circumstàncies fins a un desenllaç que ningú podia haver previst. 

M'agrada: Especialment, la forma com es van desplegant les històries dins la narració principal, de forma que aquestes narracions de ficció van reflectint aspectes de les vides dels personatges. El resultat és un joc de miralls narratiu realment fascinant. 

La trilogia de Nova York (#538)

La història sencera es redueix al que va passar al final, i sense aquest final dins meu ara mateix, no podria haver començat aquest llibre. Passa el mateix amb els altres dos que el precedeixen, Ciutat de vidre i Fantasmes. Aquestes tres històries al final són una mateixa història, però cadascuna representa un estadi diferent en la meva consciència respecte al seu significat. No pretenc haver resolt cap problema. Només suggereixo que va arribar un moment en què ja no m'espantava mirar el que havia passat. Si en van sortir paraules, és només perquè no em quedava altra opció que acceptar-les, fer-me'n responsable i anar on em volien portar. Però això no necessàriament fa importants les paraules. Ja fa molt de temps que lluito per desfer-me d'alguna cosa, i l'únic important és aquesta lluita. La història no la fan les paraules; la fa la lluita. 

Publicada per primer cop en un sol volum el 1987, La trilogia de Nova York de Paul Auster (1947-2024) és un recull de tres novel·les breus que s'havien publicat entre 1985 i 1986. La vaig llegir fa uns quants anys i en recordava vagament que m'havia deixat una bona impressió, però feia temps que li devia una relectura i la malaurada notícia de la mort d'Auster em va fer acabar de decidir. La trilogia està formada per tres relats diferents, Ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que giren tots tres al voltant de les mateixes idees i motius, i porten la narració en una direcció decididament experimental i metatextual, que reflexiona contínuament al voltant del significat del relat mateix - o potser simplement de la seva absència. Tots tres relats tenen en comú un escenari, la ciutat de Nova York, i un fil argumental més o menys reconeixible: deconstruint els trops tradicionals de la literatura detectivesca, tots ells es basen en un relat de persecució o de vigilància d'un personatge misteriós que amaga un secret, per acabar revelant curiosos paral·lels i identificacions entre el detectiu en qüestió i el seu objecte de recerca. Els tres relats acaben revelant, especialment el primer i el tercer, la relació entre la feina de detectiu i la d'escriptor, que giren ambdues al voltant de la necessitat de trobar un significat a fets aparentment inconnexos i dotar-los d'una coherència que pugui satisfer la nostra recerca de sentit. Tanmateix, aquí és on realment les tres novel·les revelen la futilitat intrínseca d'aquest plantejament, i l'aproximació postmoderna que en proposa Auster: la confrontació final no arriba mai com se l'espera, els personatges no arriben a sortir mai del guió escrit perquè el relat mateix determina la seva capacitat de prendre decisions, i només en el cas de la tercera novel·la la llibertat del personatge acaba triomfant, finalment, sobre la veu autoral. 

Ciutat de vidre comença amb un escriptor, en Daniel Quinn que, reclòs al seu apartament, es refugia de la pèrdua de la seva dona i el seu fill a través de l'escriptura, sota pseudònim, de novel·les detectivesques. Tanmateix, una estranya confusió a la línia de telèfon el porta a suplantar la identitat d'un prestigiós detectiu de la ciutat anomenat Paul Auster, i a acceptar el misteriós cas del senyor Peter Stillman i la seva titànica recerca de la llengua primigènia de Déu abans del pecat original. La segona novel·la, Fantasmes, ens porta als anys quaranta, en què el detectiu privat Blue accepta l'encàrrec que li fa el senyor White de seguir els moviments d'en Black, tot i que sense revelar-li els seus veritables motius. El seguiment el portarà a adoptar diverses identitats a través de les quals provarà d'arribar al fons de la qüestió. Finalment, L'habitació tancada és el relat que més s'assembla a una de les novel·les habituals d'Auster: després de la misteriosa desaparició del seu amic de la infantesa, el protagonista rep l'encàrrec d'administrar el llegat literari del desaparegut, i emprèn aquesta tasca amb una consciència creixent de la mà oculta que mou els fils del misteri. A través de la seva recerca, el narrador anirà identificant-se cada cop més amb el seu amic, amb qui sempre ha mantingut una peculiar relació d'amor-odi. 

A través de successius emmirallaments entre perseguidor i perseguit, tots tres relats revelen la naturalesa vàcua i laberíntica de la ficció, mentre que a la vegada ofereixen inesgotables reflexions sobre la relació entre la ficció i la vida, el paper que juga el llenguatge a l'hora d'interpretar-les, i els inacabables intents per part de la humanitat de donar un sentit lògic o coherent a un seguit de percepcions i informacions patentment inconnexos. Un altre fil argumental que ressegueixen les tres novel·les és l'interès característic d'Auster pels inicis de la literatura estatunidenca i pel caràcter indefinit i construït de la identitat nacional dels Estats Units d'Amèrica: Ciutat de vidre revela l'interès del senyor Stillman per les primeres colònies en sòl americà i les inquietuds religioses que porten els primers colons a voler replicar el paradís terrenal, imatge que esdevé un autèntic mite fundacional per al país; Fantasmes gira al voltant de les grans narratives literàries connectades al naixement dels Estats Units, sobretot Whitman, Thoreau i Hawthorne, i especialment pel que fa a la inquietud de Whitman per contenir multituds a través de la seva veu narradora. Finalment, L'habitació tancada aborda el tema d'una forma més col·lateral i no tan marcada, però l'evocació de les aventures biogràfiques de Melville s'hi fa més que present. La trilogia de Nova York és un exercici metatextual impressionant i una mostra magnífica de la brillant tècnica de Paul Auster, tot i que possiblement no sigui un dels seus textos més planers. 

Sinopsi: A Ciutat de vidre, l'escriptor de novel·les de misteri Daniel Quinn rep l'encàrrec de vigilar el senyor Stillman, que acaba de la presó, per evitar que es torni a posar en contacte amb el seu fill, encara afectat per les seqüeles dels brutals abusos que el seu pare li havia infligit. Tanmateix, a mesura que Quinn vagi observant els moviments de l'ancià senyor Stillman, aquests aniran revelant una coherència i una lògica internes que potser Quinn serà l'únic capaç de percebre. Fantasmes és el relat més breu de tots tres i està ambientat als anys quaranta, en què el senyor Blue, un detectiu privat, rep l'encàrrec de vigilar les activitats del senyor Black i fer-ne un informe per al seu client, el senyor White. En determinats moments en Blue es començarà a qüestionar les motivacions d'en White i haurà de decidir si continua amb la tasca que se li ha encomanat o porta la investigació en una direcció diferent. Finalment, L'habitació tancada parteix de la misteriosa desaparició de Fanshawe, un amic d'infància del narrador, que li llega la responsabilitat d'actuar com a marmessor literari. Tanmateix, el protagonista començarà a fer-se preguntes sobre les motivacions rere la desaparició. 

M'agrada: És una mostra més que evident del talent d'Auster per a l'experimentació literària i per crear autèntics laberints de significats per als escenaris, situacions i personatges amb què juga. 

Leviatan (#127)

Cadascú de nosaltres està relacionat amb la mort del Sachs d'alguna manera, i no podré explicar la seva història sense explicar cadascuna de les nostres històries al mateix temps. Tot està relacionat amb tot, cada història s'encavalca amb totes les altres històries. Per molt horrible que se'm faci dir-ho, ara m'adono que sóc jo qui va fer possible que tots plegats ens coneguéssim. En la mateixa mesura que el Sachs, jo sóc el punt on comença tot. 

Tot i que havia llegit aquesta novel·la fa uns quants anys i ja no me'n recordava gaire, la vaig tornar a llegir precisament com a part de l'efecte de ressaca que em va produir The Blindfold. Vaig llegir que Paul Auster havia estat treballant en aquesta novel·la durant la mateixa època en què Hustvedt escrivia The Blindfold, i de fet l'Iris protagonista d'aquesta última també apareix, tot i que de forma marginal, a Leviatan. En aquest sentit, aquesta no em va agradar tant com la novel·la de Siri Hustvedt i sospito que tampoc no tant com altres obres de Paul Auster que he llegit. Ara bé, és una novel·la molt interessant especialment per la forma en què està plantejada, que agradarà a qui ja sigui fan de Paul Auster i que pot ser una bona forma d'introduir-se a aquest autor per als qui no hi estigueu familiaritzats. 

La idea principal que es troba rere Leviatan (1992) és que les casualitats fortuïtes poden arribar a definir la nostra existència amb més pes fins i tot que qualsevol pla o designi preestablert. Aquesta, per tant, és la novel·la de Peter Aaron, que es disposa a explicar la història de la vida i la mort del seu amic Benjamin Sachs, per fer-la pública només en cas que la policia obtingui les respostes que necessita. De fet, per a Paul Auster, l'acte d'escriure una novel·la forma part de la narració mateixa, i per això gran part dels seus protagonistes són escriptors que es troben enfrontats a la necessitat d'escriure una història per arribar a conèixer la seva pròpia identitat. D'aquesta forma, el que trobarem en el personatge de Peter Aaron és un paral·lel de Paul Auster, amb multiplicitat de detalls biogràfics que troben coincidència amb la seva vida real. Ara bé, precisament per això és curiós que la història que Aaron es proposa explicar sigui precisament la de Benjamin Sachs que, tot i no ser cap alter ego de Paul Auster, és una versió més romantitzada i idealitzada del rol de l'escriptor. 

Intentant cobrir la distància que separa els ideals polítics i l'anhel de justícia de la dura realitat, Benjamin Sachs decideix escriure per canviar el món. Quan aquest projecte fracassa, decideix passar a mètodes més dràstics per fer-ho. Tot i així la novel·la és més complexa que això perquè, d'una banda, pel seu camí, igual que pel d'Aaron, tenen lloc coincidències inesperades que poden arribar a canviar vides senceres i, d'altra banda, la història de Sachs tal com l'explica Aaron és una versió del que podria haver passat, però tampoc no hi ha la certesa absoluta respecte a totes les motivacions i decisions del personatge. Aaron presenta la seva interpretació i, per tant, la que per a ell té sentit. Potser si haguéssim pogut accedir a la narració del mateix Sachs o algun dels altres personatges la imatge de conjunt resultaria diferent. Pel camí queden caps solts, trames obertes, i homes i dones que s'amaguen i es revelen en l'escenari de les grans ciutats americanes, Nova York per antonomàsia. 

Una de les coses que m'ha desconcertat més d'aquesta novel·la és precisament el seu rerefons polític, que a moments acaba semblant un McGuffin plantejat al principi de la novel·la per fer enganxar el lector amb la promesa d'un misteri de tipus policíac. Tot i les reticències inicials, en aquest sentit, el desenllaç no decep. El viatge de Sachs comença amb Thoreau i acaba amb Alexandr Berkman, i és cert que el fil entre tots dos moments s'ha d'anar lligant molt a poc a poc i estrictament a l'esfera personal, a través de múltiples anades i vingudes i trobades amb personatges que esdevindran decisius. És cert que no és un thriller policíac, però sí que es forma a base de misteris i de petites peces del trencaclosques que s'han d'anar encaixant per entendre el sentit global de la història i, per això mateix, resulta una experiència sorprenent i emocionant. 

Sinopsi: El relat comença amb una mort anònima en una carretera, la d'un individu que salta fet miques en manipular un explosiu. El narrador assumeix que aquesta persona és el seu amic Benjamin Sachs, i comença a explicar la història de la seva llarga amistat, remarcant amb especial interès les casualitats i les coneixences que van acabar marcant les decisions de Sachs. 

M'agrada: La seva narració discontínua, que acaba trobant una lògica o una coherència dins de si mateixa. 

No m'agrada: Té moments en què se'm va fer un pèl llarga i confusa, especialment en la part central.